Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 5 de març de 1998

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 5 de març de 1998, núm. 2/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs de cassació interposat pel Sr. X1  contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el 25 de febrer de 1997, que dimana del judici declaratiu de menor quantia interposat per la Sra. Y1  contra els senyors X1 , Y2 i la Sra. Y3  sobre acció declarativa de domini. El recurrent ha estat representat davant aquest Tribunal pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensat per l’advocada Sra. María José Márquez Rosa. Ha comparegut com a part objecte de recurs la Sra. Y1  sota la representació de la procuradora Sra. María del Carmen Ribas Buyo i defensada per l’advocat Sr. Ignacio Puig Ventalló.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- La representació de la Sra. Y1  va formular demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia contra el Sr. X1 , el Sr. Y2 i la Sra. Y3 , davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Figueres, en la qual va exposar els fets i fonaments de dret corresponents i va acabar demanant que es dictés sentència en els termes que deixava exposats en la seva demanda i que aquí es donen per reproduïts.

En data 27 de desembre de 1995 l’esmentat Jutjat va dictar sentència que conté la següent part dispositiva: «Decisió: Amb estimació parcial de la demanda de judici ordinari declaratiu de menor quantia formulada per la Sra. Y1 , representada per la procuradora Sra. Rosa María Bartolomé Foraster, davant el Sr. X1 , representat per la procuradora Sra. Anna Maria Bordas Poch, i el Sr. Y2 i la Sra. Y3 , representats pel procurador Sr. Antonio Gibert Cusí:

        A) Declaro la demandant copropietària i titular d’una meitat indivisa de les finques que es detallen a la demanda, consistents en una parcela sobre la qual hi ha construïda una casa i una dotzena part indivisa d’una altra parcela que allí es descriu.

        B) Condemno al demandat Sr. X1  que, en concepte de danys i perjudicis, aboni a la demandant Sra. Y1  la quantitat de disset mil cinc-centes pessetes mensuals des del 23 d’abril de 1994 fins a la data d’aquesta sentència.

        El demandat s’ha d’atenir a l’anterior declaració i condemna.

        C) Absolc els demandats Sr. Y2 i Sra. Y3  de totes les pètites de la demanda.

        E) Quant a les costes ocasionades per la demanda de la Sra. Y1 davant el X1, no és procedent fer cap pronunciament exprés, i cada part ha d’abonar les causades a instància seva i les comunes per meitat. Quant a les causades a instància dels demandats Sr. Y2 i Sra. Y3, les haurà d’abonar la demandant».

Segon.- X1  va interposar recurs d’apel·lació contra l’esmentada sentència, i la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, amb data 25 de febrer de 1997, va dictar Sentència que conté la següent part dispositiva: «Decisió: Desestimem el recurs d’apel·lació formulat per la representació de X1 , contra la Sentència de 27.12.95, dictada pel Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 1 de Figueres, en les actuacions de menor quantia núm. 0284/94, dels quals dimana aquest rotllo; confirmem íntegrament la decisió, amb imposició a l’apel·lant de les costes d’aquesta alçada».

Tercer.- El procurador Sr. Joaniquet Ibarz, en representació del Sr. X1 , va formular recurs de cassació davant aquesta Sala pels següents motius: 1r. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la LEC per infracció de normes recollides en l’art. 1214 del Codi civil; 2n. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa llei per infracció de les normes recollides en l’art. 38 de la Llei hipotecària; 3r. A l’empara del mateix ordinal i article per indeguda invocació de l’art. 49.3 de la Llei 13/84 de 20 de març de la Generalitat de Catalunya; 4t. A l’empara del mateix ordinal i article per infracció de l’actual article 21 de la Compilació catalana; 5è. A l’empara del núm. 4 de l’art. 1692 de la mateixa Llei per al supòsit de no ser estimat el motiu; 3r per entendre que ha estat infringit l’art. 39 paràgraf 3r introduït per la reforma de la CDCC de l’any 1984, Llei 13/84 de 20 de març de la Generalitat de Catalunya; 6è. A l’empara del mateix ordinal i article per entendre infringit l’article 1253 del Codi civil.

Quart.- tràmit d’impugnació es va assenyalar l’audiència del dia 19 de febrer actual, per a la seva votació i decisió, que tingueren lloc.

N’és ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, sembla oportú fer una referència breu als fets més significatius que han originat el litigi:

        A) El senyor X1 i la senyora Y1 van contraure matrimoni, que estava subjecte al règim de separació de béns segons les normes del dret civil de Catalunya.

        B) El dia 21 de gener de 1982 el senyor X1 va comprar unes finques que es troben a L pel preu de 250.000 pessetes als socis d’una societat civil, de la qual formava part el comprador. Aquestes finques es van inscriure en el Registre de la Propietat a nom de l’adquirent.

        C) El dia 15 de febrer de 1993 els consorts senyors X1 i Y1  van signar un conveni regulador, en el qual establien uns pactes sobre custòdia dels fills i règim de visites a favor del pare, ús de l’habitatge familiar, aliments, càrregues del matrimoni, liquidació del règim econòmic matrimonial, pensió compensatòria i altres pactes. El conveni regulador no fa cap referència a les finques que havia adquirit el marit segons l’escriptura pública de data 21 de gener de 1982, abans esmentada.

        D) El dia 25 de març de 1994 el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers va dictar sentència que decretava la separació dels cònjuges senyors X1 i Y1.

        E) Amb data 14 de desembre de 1993 la senyora Y1 va adreçar per conducte notarial una carta al seu marit, en la qual manifestava la seva oposició a qualsevol acte de disposició que volgués realitzar el marit sobre les finques que havia adquirit segons l’escriptura pública de 21 de gener de 1982, i al mateix temps el requeria perquè atorgués l’escriptura pública corresponent a favor de l’esposa de la meitat indivisa de les finques esmentades. El marit va contestar aquest requeriment el dia 23 de desembre de 1993 i va al·legar que era l’únic propietari de les finques que havia comprat, ja que les va pagar amb diner seu.

        F) El dia 23 d’abril de 1994 es va atorgar una escriptura pública de declaració d’obra nova i de compravenda, en la qual el senyor X1 venia les finques esmentades a la seva germana, senyora Y3, i al seu marit, senyor Y2

        G) Amb data 1 d’agost de 1994 la senyora Y1 va adreçar un requeriment notarial als cònjuges compradors, en el qual manifestava que es considerava copropietària de la meitat indivisa de la finca que havien comprat al seu marit. Els compradors van contestar aquest requeriment el dia 3 d’agost de 1994, i en la seva contestació al·legaven ser els propietaris únics de la finca que havien adquirit i negaven que la requirent tingués cap dret sobre la finca.

        H) El mes de maig de 1994 la senyora Y1  va interposar una demanda contra el senyor X1  i contra els consorts senyors Y2 i Y3 , en la qual sol·licitava que en el seu dia es dictés sentència que declarés l’agent copropietària per meitats indivises de les finques esmentades, que es declarés la nul·litat de l’escriptura pública de compravenda de les mateixes finques atorgada pel senyor X1  a favor dels senyors Y2 i Y3 ; amb caràcter subsidiari, que es declarés la nul·litat de l’escriptura pública de compravenda únicament amb referència a la meitat indivisa de la finca, que es condemnés els demandats a pagar els danys i perjudicis que s’havien causat a la part agent i que provisionalment fixava en la quantitat de 500.000 pessetes, amb imposició de costes a l’adversa. En els seus escrits de contesta a la demanda els demandats van sol·licitar que en el seu dia es dictés sentència que desestimés les pretensions de la part agent.

        I) El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Figueres va dictar Sentència el dia 27 de desembre de 1995, que estimava en part la demanda i declarava que l’agent era copropietària d’una meitat de les finques objecte del litigi i condemnava el senyor X1  a pagar a la seva esposa la quantitat de 17.500 pessetes mensuals des del dia 23 d’abril de 1994 fins a la data de la sentència i absolia el marit i els altres demandats de les altres pretensions de la demanda i condemnava l’agent a pagar les costes causades als demandats senyors Y2 i Y3 .

        J) El senyor X1  va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència i la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona va dictar sentència el dia 25 de febrer de 1997, que desestimava el recurs, amb imposició de les costes de la segona instància a la part apel·lant.

        K) El senyor X1  ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon.- El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 1214 del Codi civil i de la jurisprudència que aplica aquest precepte. Segons la part que recorre, les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors han alterat de forma indeguda l’onus probandi i han invertit les regles sobre càrrega de la prova, ja que consideren que el marit, i part que ara recorre en cassació, estava obligat a provar que procedien del seu patrimoni privatiu les quantitats dineràries que va esmerçar per a l’adquisició de les finques que han originat el litigi i l’article 1214 del Codi civil no li imposa aquesta càrrega probatòria.

Aquest motiu primer del recurs s’ha de desestimar. Inicialment perquè, segons un reiterat i conegut criteri jurisprudencial, l’article 1214 del Codi civil, per tractar-se d’una norma de caràcter genèric, no permet el seu accés al recurs de cassació (sentències del Tribunal Suprem de 31 de març i 24 de maig de 1977), amb una finalitat prou clara, com és la d’evitar recursos que es formulen amb la pretensió d’entrar en l’anàlisi de les proves que s’han practicat en el judici a l’empara d’una infracció suposada de les normes sobre distribució de la càrrega de la prova. I això és precisament allò que persegueix en el fons aquest motiu primer del recurs, és a dir, valorar novament les proves que han portat als organismes jurisdiccionals d’instància a declarar que l’esposa va aportar diners que formaven part del seu patrimoni privatiu per a l’adquisició de les finques que va comprar el marit i per a la construcció d’una casa en una de les finques, ja que com ha establert de forma clara la Sentència del Tribunal Suprem d’1 de març de 1994, no es pot invocar l’article 1214 del Codi civil davant d’una apreciació de la prova en el seu conjunt.

Tercer.- El motiu segon del recurs de cassació es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil i al·lega infracció de l’article 38 de la Llei hipotecària. Al·lega la part que recorre que el precepte esmentat estableix una presumpció d’exactitud del Registre de la Propietat a favor del titular registral i com que l’esposa exercita una acció contradictòria del dret de propietat d’unes finques que s’han inscrit en el registre a nom del marit, aquest, com a conseqüència de la presumpció d’exactitud del Registre de la Propietat a favor del titular registral, està dispensat de provar allò que publica el Registre; i en relació amb el cas que origina el recurs, entén que sobre la base de l’article 38 de la Llei hipoterària està dispensat de provar si tenia o no diners suficients per pagar el preu de les finques que va comprar l’any 1982.

Certament no existeix un criteri unànime sobre l’àmbit de la presumpció d’exactitud del Registre de la Propietat segons l’article 38 de la Llei hipotecària. En tot cas, es pot afirmar que la presumpció d’exactitud del Registre es refereix a l’existència del dret inscrit, a la titularitat o pertinença del dret al titular registral i al títol o causa de l’adquisició tal com resulta del foli registral. Però el que no es pot admetre, com pretén la part que recorre, és que el principi d’exactitud del Registre de la Propietat es pugui fer extensiu a la presumpció que el titular registral tenia diners suficients per pagar el preu d’adquisició de les finques que va comprar o, si es vol, que el preu es va pagar amb diner privatiu de l’adquirent. La procedència del preu és una qüestió totalment aliena al principi i abast del principi d’exactitud del Registre de la Propietat, afirmació especialment significativa en el cas que origina el recurs, ja que la qüestió litigiosa s’ha originat com a conseqüència d’un problema derivat de les relacions patrimonials entre uns cònjuges catalans que vivien en règim de separació de béns. Això vol dir també que el problema s’ha de resoldre sobre la base dels preceptes del dret de família, especialment els que es refereixen a la regulació de les relacions patrimonials entre cònjuges, que resten totalment al marge de l’àmbit d’aplicació de la presumpció d’exactitud del Registre de la Propietat segons l’article 38 de la Llei hipotecària, amb la conseqüència inevitable que s’ha de desestimar el motiu segon del recurs.

Quart.- Atesa la interrelació que existeix entre ells, es considera oportú examinar de forma conjunta el motiu tercer del recurs de cassació, que es fonamenta en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, que al·lega invocació indeguda de l’article 49.III de la Compilació del dret civil de Catalunya (segons la redacció que prové de la Llei del Parlament de Catalunya 13/1984, de 20 de març, i text refós aprovat pel Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol), ja que el precepte esmentat va ser modificat per l’article 2 de la Llei del Parlament de Catalunya 8/1993, de 30 de setembre; el motiu quart del recurs, que amb la mateixa fonamentació processal al·lega infracció de l’article 21 de la Compilació del dret civil de Catalunya en la seva redacció actual, que es deriva de l’article 1 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre, que modifica la Compilació catalana en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges; i el motiu cinquè del recurs, que amb idèntica fonamentació processal i amb caràcter subsidiari per al cas que no s’estimi el motiu anterior, al·lega infracció de l’article 49.III de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el text que es deriva de la reforma de la Compilació de l’any 1984.

Per tal d’aclarir les qüestions que plantegen aquests tres motius del recurs que, com s’ha dit fa uns moments, convé examinar de forma conjunta, interessa en primer lloc fer unes precisions sobre quina és la normativa catalana que s’ha d’aplicar per tal de resoldre el problema que s’ha plantejat entre els cònjuges en aquest litigi.

Hem de partir del criteri, ja que en cap moment s’ha qüestionat, que ens trobem davant d’un matrimoni català, que ha estructurat el seu règim econòmic matrimonial sobre la base del sistema de separació de béns, que és el legal o supletori dels matrimonis subjectes a les prescripcions del dret civil de Catalunya. Pel que fa a la procedència del preu, en el cas que durant el matrimoni un dels cònjuges compri un bé determinat, l’article 49.III, proposició darrera, de la Compilació catalana (text de 1984) establia que els béns «es presumiran adquirits amb diner privatiu de l’adquirent». Pel que fa a l’eficàcia temporal d’aquesta disposició, s’ha de precisar que en relació amb el cas que ha originat el litigi, el marit va comprar les finques l’any 1982 i, per tant, això vol dir que ens trobem davant d’uns fets que es van produir abans de la vigència de l’article 49.III de la Compilació catalana (text de 1984). I com ha precisat amb reiteració aquest Tribunal en les seves sentències de 10 de maig de 1993, 31 de gener i 15 de desembre de 1994 i 21 d’octubre de 1996, aquest precepte que prové de la reforma de la Compilació de l’any 1984 no es pot aplicar a adquisicions de finques i construccions sobre la finca fetes abans de la seva vigència. I això és precisament el que declara el fonament jurídic primer, apartat A), de la sentència de primera instància i que accepta la sentència d’apel·lació, encara que sense preocupar-se de raonar el pronunciament, ja que estableix de forma ben clara que aquesta disposició «no és d’aplicació directa al cas atès que va ser introduïda per la reforma de la Compilació de l’any 1984 i les dues parceles van ser escripturades a nom del demandat X1 el dia 21 de gener de 1982 (document al foli 180), i la casa construïda en la primera es va acabar el dia 1 d’abril de 1982 (document al foli 86)».

En conseqüència, s’ha de desestimar el motiu tercer del recurs, en el qual s’al·lega invocació indeguda de l’article 49.III de la Compilació del dret civil de Catalunya (text de 1984), ja que el precepte invocat declara que no és aplicable al cas per raons de dret intertemporal i, per tant, no és el que ha determinat la resolució que en definitiva han adoptat els organismes jurisdiccionals d’instància. Ja que, com ha establert la jurisprudència, resten exclosos del recurs de cassació els raonaments de la resolució que no constitueixen la ratio decidendi (Sentència del Tribunal Suprem de 4 d’octubre de 1994) o aquells raonaments que no transcendeixen de forma decisiva sobre la part dispositiva de la sentència.

Cinquè.- La inaplicació de l’article 49.III de la Compilació del dret civil de Catalunya (text de 1984) per les raons esmentades en el fonament de dret anterior ha determinat que la part que recorre articuli un quart motiu de cassació, en el qual al·lega que, per manca de vigència actual de l’article 49.III de la Compilació catalana (text de 1984), les qüestions que es deriven dels fets que van ocórrer l’any 1982 s’han de regular per les prevencions que estableix l’article 21 actual de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons la redacció que es deriva de la Llei del Parlament de Catalunya 8/1993, de 30 de setembre, de modificació de la Compilació en matèria de relacions patrimonials entre cònjuges.

Com ha posat en relleu amb encert la doctrina actual en relació amb el nou article 21.II de la Compilació catalana, la presumpció de donació que estableix la proposició darrera del precepte és una solució nova, que s’introdueix en el règim català de separació de béns. Això vol dir, per tant, que com a solució nova no pot tenir efectes retroactius a manca de disposició expressa i el cert és que la llei esmentada de l’any 1993 en cap moment no atorga efectes retroactius a la novetat que introdueix l’article 21.II de la Compilació en el règim català de separació de béns. Per consegüent, podem aplicar aquí els mateixos arguments que van portar a aquest Tribunal a determinar la irretroactivitat de les modificacions que havia establert l’article 49.III de la Compilació catalana (text de 1984) en relació amb el règim anterior de la separació de béns; és a dir, que s’ha d’aplicar el principi general d’irretroactivitat de les normes que establia la disposició transitòria setena de la Compilació (actualment disposició transitòria novena), en relació amb el criteri que informa les disposicions transitòries primera, segona i quarta del Codi civil, a les quals es remet.

Sisè.- Resta, doncs, determinar quina és la normativa que s’ha d’aplicar al cas que ara hem de resoldre, una vegada s’ha constatat que no eren aplicables al cas les prevencions de l’article 49.III de la Compilació (text de 1984) ni de l’article 21.II del text compilat (text de l’any 1993) per raons de dret intertemporal.

Antecedent d’aquests successius articles 49.III i 21.II de la Compilació catalana és l’article 23 primitiu de la Compilació, que donava com a vigent en el dret familiar català l’anomenada presumpció muciana, d’arrel romana, segons la qual si la muller adquiria béns durant el matrimoni i no podia justificar la procedència del preu que s’havia emprat per fer l’adquisició, es presumia que el preu li havia estat donat pel marit. Aquesta presumpció, establerta amb caràcter unilateral per a l’esposa, es va considerar amb raó que s’havia de qualificar d’inqüestionable inconstitucionalitat segons l’article 14 de la norma fonamental. Aleshores es planteja el problema que es va derivar del buit legislatiu que creava la inconstitucionalitat sobrevinguda del primitiu article 23 de la Compilació. Recordem ara que, en relació amb el cas que s’ha de resoldre, el problema no es presenta realment en relació amb uns béns de titularitat dubtosa, sinó en relació amb uns béns que formen part del patrimoni privatiu del marit, ja que té un títol d’adquisició a favor seu, com és l’escriptura pública de compravenda de l’any 1982. I si aquest fet el projectem sobre el règim català de separació de béns, la regla fonamental que s’aplica és que, una vegada acreditat el títol adquisitiu, el bé adquirit és propietat de l’adquirent i, per tant, forma part del seu patrimoni privatiu, prescindint de la titularitat pròpia o aliena de la contraprestació; solució que està d’acord amb l’article 7 de la Compilació catalana en la seva redacció originària, que és la que s’ha d’aplicar per raons de caràcter intertemporal, segons el qual el règim de separació de béns reconeix a cada cònjuge la propietat, el gaudi, l’administració i la disposició dels béns propis.

La conseqüència que es deriva d’aquestes consideracions no pot ser altra que la d’entendre que en el règim de separació de béns propi del dret civil de Catalunya no funciona el principi de la subrogació real respecte al patrimoni del cònjuge que no consta com a titular del bé adquirit, però que pot ser titular o cotitular de la contraprestació. Aquesta exclusió de la subrogació real opera com una constant en el règim de separació de béns dels cònjuges catalans, com resulta del primitiu article 23 de la Compilació, que amb referència a la desacreditada presumpció muciana establia que, si la muller tenia un títol d’adquisició a favor seu, la presumpció no actuava directament sobre la cosa que havia adquirit la muller, sinó sobre el preu o la contraprestació que es presumia que havia entrat a formar part del patrimoni uxori per la via d’una donació feta pel marit; criteri aquest que apareixia també a l’article 49.III de la Compilació catalana (text de 1984) quan establia que si existeix títol que justifica l’adquisició del bé, es presumeix adquirit amb diner privatiu de l’adquirent, la qual cosa equival a dir que si es destrueix aquesta presumpció de privacitat de la contraprestació i s’acredita que el diner procedeix del patrimoni privatiu de l’altre consort, no juga el principi de subrogació real respecte al patrimoni del cònjuge no adquirent i titular de la contraprestació, sinó que preval la titularitat formal recolzada en un títol d’adquisició per sobre de la titularitat de la contraprestació, ja que com ha precisat aquesta Sala en les seves sentències de 10 de maig de 1993 i 31 de gener de 1994 en el règim català de separació de béns preval el principi d’adquisició formal respecte del de subrogació real. I el mateix criteri es deriva actualment de l’article 21.II de la Compilació catalana, ja que si es prova que el preu pagat com a contraprestació procedeix del patrimoni privatiu del cònjuge no adquirent, hom presumeix l’existència d’una donació del preu, que per definició exclou la possibilitat que jugui el principi de subrogació real a favor del cònjuge donant del diner.

Hem de concloure, doncs, que en aquest punt s’ha de revocar la Sentència contra la qual es recorre, que declara l’esposa copropietària i titular d’una meitat indivisa de les finques objecte de la demanda i edificació construïda sobre una de les finques, ja que d’acord amb els principis que sempre han informat el règim català de separació de béns i encara que s’estimi acreditat que l’esposa va contribuir en la meitat del preu d’adquisició de les finques i de construcció de la casa, aquesta aportació patrimonial no la converteix en copropietària de les finques, sinó en creditora del marit per les quantitats que acrediti haver pagat per a l’adquisició de les finques i construcció de la casa, dret de crèdit que té el seu origen en la relació que es va convenir entre els cònjuges en el moment d’adquisició de les finques i de construcció de la casa, que no s’ha determinat a les actuacions, però que de forma versemblant es pot fonamentar en l’existència d’un contracte de préstec o, al marge de qualsevol relació contractual, entendre que el crèdit a favor de l’esposa té el seu fonament en les regles sobre l’enriquiment injust, ja que la solució de l’article 21.II de la Compilació, de presumir una donació del preu, no es pot aplicar al cas que ara s’ha de resoldre, atès que aquesta presumpció de donació s’introdueix amb caràcter de novetat en el dret familiar català l’any 1993 i per raons de dret intertemporal no es pot aplicar a uns fets esdevinguts l’any 1982, respecte als quals s’ha de considerar vigent el criteri que va mantenir aquesta Sala en la seva Sentència de 31 de gener de 1994, que no es pot establir cap presumpció de lliberalitat, ja que l’animus donandi s’ha de provar i manca en absolut en aquest cas la prova o la presumpció que la voluntat de l’esposa va ser la de donar els diners al seu marit. Com manca també la prova o un indici qualsevol que el marit hagués actuat com a mandatari, representant o gestor dels negocis de la seva esposa, que possibilitaria entendre que la muller va adquirir la meitat de les finques per l’actuació del marit que hauria actuat en interès de la muller.

Setè.- El motiu sisè del recurs es fonamenta també en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil i al·lega infracció de l’article 1253 del Codi civil. Segons la part que recorre, les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors declaren provat que l’esposa va pagar la meitat del preu d’adquisició de les finques per la via de la prova de presumpcions que regulen els articles 1249 i següents del Codi civil i segons la representació del marit aquesta conclusió s’ha de qualificar d’il·lògica, mancada de racionalitat i contrària a les normes del bon sentit i, per consegüent, es pot revisar en el recurs de cassació d’acord amb un criteri jurisprudencial conegut i reiterat.

Cal afirmar en aquest punt que les resolucions judicials d’instància (la sentència d’apel·lació es remet als raonaments de la primera instància), fan un examen detallat, complet i correcte de la situació amb les proves que s’han practicat en el litigi; que dels fets que s’han acreditat pel conjunt de la prova, n’extreu després el qui jutja unes conclusions que, des d’una perspectiva objetiva, s’han de qualificar de lògiques i coherents, ja que flueixen d’uns fets que s’han acreditat i, si això és d’aquesta manera, no es pot dir que s’ha infringit l’article 1253 del Codi civil, ja que és de la incumbència privativa dels organismes jurisdiccionals d’instància la determinació del nexe lògic i directe entre el fet demostrat i el deduït, que en el cas del recurs porta a considerar acreditada la contribució dinerària de l’esposa a l’adquisició de les finques i construcció de la casa en virtut d’uns raonaments que guarden un rigor lògic amb els fets que s’han declarat provats.

Vuitè.- D’acord amb els raonaments que s’han fet en els fonaments de dret anteriors, s’ha d’estimar parcialment el recurs de cassació que ha interposat la representació processal del senyor X1 , amb la conseqüència que s’ha de dictar sentència d’acord amb el que estableix l’article 1715.1.3 de la Llei d’enjudiciament civil en el sentit de declarar el dret de l’esposa, senyora Y1 , a reclamar al seu marit, senyor X1 , la meitat del preu d’adquisició de les finques i la meitat del preu de construcció de la casa en una de les finques en la quantitat que es determini en període d’execució de sentència, ja que per les raons esmentades en els fonaments de dret anteriors no es pot presumir l’existència d’una donació feta per l’esposa a favor del seu marit d’aquestes quantitats. Tampoc no s’ha acreditat a les actuacions l’existència d’un vincle contractual concret entre marit i muller que fonamentés aquest desplaçament patrimonial, que per consegüent hem d’entendre que es va produir sobre la base de la col·laboració mútua i desinteressada que existeix entre els cònjuges en les situacions normals de matrimoni i que, en el cas concret que ha originat el recurs, es traduïa en el gaudi per ambdós cònjuges i els fills comuns de les finques i la casa que hom havia construït amb les aportacions patrimonials dels esposos. Per tant, des que es va produir la situació de crisi matrimonial, i admès que no ha existit mai una donació entre els cònjuges ara litigants, el manteniment d’aquest desplaçament patrimonial suposaria un enriquiment del marit a expenses de la seva esposa, que cal esmenar d’acord amb els principis que informen l’enriquiment injust, la qual cosa determina que les quantitats esmerçades per l’esposa estan subjectes al règim legal dels deutes de valor, és a dir, que s’ha de valorar l’enriquiment actualitzant l’import de les quantitats que va esmerçar l’esposa actualitzat al dia del pagament, atesa la finalitat que s’assigna a l’enriquiment injust d’evitar la persistència d’un desequilibri patrimonial injustificat, com va establir la Sentència del Tribunal Suprem d’1 de desembre de 1980.

Novè.- L’estimació parcial del recurs determina que no s’ha de fer una expressa imposició de costes d’aquest recurs de cassació, d’acord amb el que preveu l’article 1715.2 de la Llei d’enjudiciament civil. Pel que fa a les costes que s’han originat en les instàncies inferiors s’ha de confirmar el pronunciament de la sentència de primera instància que no estableix una condemna en costes en relació amb la demanda que va promoure la senyora Y1  contra el seu marit senyor X1 , i revocar el pronunciament de la sentència d’apel·lació que condemna a costes l’apel·lant senyor X1 , atès que s’ha estimat en part el seu recurs de cassació. És procedent declarar la devolució del dipòsit que en el seu dia va constituir la part que recorre, segons l’article 1715.3 de la llei processal civil.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot el que s’ha exposat, en nom del Rei i per l’autoritat del poble espanyol,

 

DECIDIM

Estimem en part el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Àngel Joniquet i Ibarz, en nom i representació del senyor X1 , contra la Sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona el dia 25 de febrer de 1997; revoquem en part la Sentència esmentada i declarem el dret de la senyora Y1  a reclamar al seu marit, senyor X1 , la meitat del preu d’adquisició de les finques i la meitat del preu de construcció de la casa en una de les finques, en la quantitat que es determini en període d’execució de sentència, quantitats que han de ser actualitzades al dia del seu pagament, i es confirmen els altres pronunciaments de la Sentència contra la qual es recorre, sense fer expressa condemna a costes en el recurs de cassació ni en les instàncies inferiors i amb devolució del dipòsit que en el seu dia es va constituir.

S’ha de lliurar el testimoni corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta Sentència.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda