Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de febrer de 1998

Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de febrer de 1998, núm. 1/1998 (Sala Civil i Penal) 

 

Antecedents de fet 
Fonaments de dret 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el conflicte positiu de competència que s’ha suscitat entre el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell i el del mateix número de Sabadell  segons els següents:

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.- En data 22 de febrer de 1995, la procuradora Sra. Amèlia García Vicente, actuant en nom i representació del Sr. X1 , domiciliat a L., va presentar demanda de separació matrimonial contenciosa contra la seva esposa, Sra. Y1 , domiciliada a L., davant del Jutjat Degà dels de Primera Instància de Sabadell.

Segon. - El 23 de febrer de 1995, l’esmentada demanda va ser repartida al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell.

Tercer.- Citada a termini per exhort enviat a L2, la demandada, Sra. Y1 , el 28 de novembre de 1995 va promoure qüestió de competència per inhibitòria davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida, el qual ho va comunicar al jutjat núm. 1 de Sabadell, el qual va suspendre la seva tramitació fins que fos resolta la inhibitòria.

Quart.- El 12 de desembre de 1996, el Jutjat de Lleida va decidir requerir d’inhibició el de Sabadell.

Cinquè.- Per interlocutòria de 25 de setembre de 1997, aquest últim Jutjat va resoldre no accedir a la inhibició, la qual cosa va comunicar al Jutjat de Lleida.

Sisè.- Aquest va decidir el 14 de novembre de 1997 insistir en la inhibitòria, i ho va comunicar així al de Sabadell, el qual va acordar remetre les actuacions a aquest Tribunal Superior de Justícia. El mateix va fer el Jutjat de Lleida

Setè.- Davant d’aquest Tribunal ha comparegut, dirigida per advocat i representada per la procuradora Sra. Joana M. Miquel Fageda, l’esposa demandada en l’assumpte principal de separació i, a la vegada, promotora de la qüestió de competència.

Vuitè.- En aquesta Sala s’ha seguit el procediment manat per la llei. Ha emès informe el ministeri fiscal, el qual ha assenyalat que, a parer seu, el jutjat competent és el de Lleida. S’ha celebrat la vista marcada per la llei, amb assistència de l’advocat i de la procuradora de la promotora de l’incident, en data d’ahir.

Ha actuat com a ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer.- Aquest Tribunal és competent per resoldre el conflicte positiu de competència que s’ha suscitat entre el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida i el del mateix número de Sabadell en el judici de separació matrimonial contenciosa plantejat davant del primer pel Sr. X1 , actualment resident a L., contra la seva esposa, Sra. Y1, domiciliada a L2. La competència del nostre Tribunal la determina l’article 98 de la Llei d’enjudiciament civil, relacionat amb el 73.2 c) de la Llei orgànica del poder judicial.

Segon.- Cal fer esment, en primer terme, de la lamentable actuació dels jutjats que aquí es discuteixen la competència. El fet global és que la demanda de separació va ser presentada el 22 de febrer de 1995, que han transcorregut tres anys i que l’únic que s’ha fet ha estat citar a termini la demandada i discutir els dos jutjats quin d’ells és el competent. No sembla que això pugui ser possible, vistos els brevíssims terminis que els articles 84 i següents de la llei processal civil assenyala per a la substanciació de les inhibitòries. I és que han estat els retards i les equivocacions dels dos jutjats els que han motivat aquest despropòsit, com es desprèn de l’anàlisi de les actuacions, en les quals constatem que: a) La demanda va repartir-se al Jutjat núm. 1 de Sabadell el 23 de febrer de 1995 (fol. 96); va ser proveïda el 2 de març següent (fol. 102); però el 24 del mateix mes de març es va acordar donar trasllat per tres dies a l’actor sobre la possible nul·litat d’aquella provisió per haver decidit la tramitació com a separació consensuada quan era una separació contenciosa (fol. 103). b) L’actor no va dir res en el dit termini, i el Jutjat no va decretar la nul·litat de la provisió del 2 de març fins passats més de tres mesos –el 5 de juny de 1995– i llavors va ordenar citar a termini la demandada (fol. 106), per a la qual cosa va lliurar exhort a un inexistent jutjat de pau a l’anomenada «Partida de Llívia» de Lleida (fol. 110), i en el sobre de remissió va posar-hi «partida de Luvia», Lleida [sic] (foli 109), de manera que sobre i exhort van ser retornats al remitent pel fet de no ser conegut, per inexistent, aquest jutjat de pau. c) Fins al 23 d’octubre següent no va acordar-se lliurar nou exhort al Jutjat de Lleida perquè fes la citació (fol. 114), que aquest va fer. d) El 30 de novembre de 1995 el Jutjat de Lleida va notificar al de Sabadell que se li havia presentat inhibitòria, la qual cosa va comunicar-li per tal que fos disposada la suspensió del procediment fins que es decidís la competència d’acord amb l’article 114 de la Llei d’enjudiciament civil (fol. 115). e) El 5 de desembre de 1995, el Jutjat de Sabadell va acordar suspendre el seu procediment fins que es resolgués la inhibitòria (fol. 116). f) Tota la tramitació restava pendent de la decisió del Jutjat de Lleida, però aquest no va fer res fins passat més d’un any (fins al 12 de desembre de 1996), data en la qual va decidir a favor seu la competència (fol. 41) i va requerir d’inhibició el Jutjat de Sabadell (fol. 121 al 157). g) El 9 de gener de 1997, aquest últim va acusar-ne la recepció i va donar tres dies a l’actor perquè pogués al·legar el que li convingués sobre la competència (fol. 158), i l’actor no va dir res. h) Fins cinc mesos després –el 12 de juny de 1997– el Jutjat de Sabadell no va proveir ni va donar trasllat al fiscal perquè n’informés (fol. 160). h) Presentat informe pel fiscal (fol. 162), el 25 de setembre de 1997 el Jutjat de Sabadell va dictar interlocutòria en la qual no accedia a la inhibició pel fet de considerar-se ell competent, i va requerir el de Lleida perquè li manifestés si el deixava en llibertat per continuar actuant, o si, per contra, insistia en la competència, per remetre, en tal cas, les actuacions, a aquest Tribunal Superior de Justícia perquè decidís el conflicte de competència (fol. 163 al 165). i) El Jutjat de Lleida, en lloc de pronunciar-se sobre el que li era requerit conforme a l’art. 95 de la llei de procediment, va limitar-se a tornar a enviar al de Sabadell la interlocutòria de 12 de desembre de 1996 que ja li havia enviat abans (fol. 45 i 167). j) Davant d’això, el Jutjat de Sabadell novament va requerir el de Lleida perquè procedís conforme el que estableixen els arts. 95 i seg. de la llei de procediment dient si el deixava lliure d’actuar o si insistia en la qüestió de competència (fol. 47 i 203). k) El Jutjat de Lleida, el 14 de novembre de 1997, va dictar, finalment, la resolució de l’art. 95 insistint en la seva competència i acordant la remissió de les seves actuacions a aquest Tribunal Superior, que va elevar amb ofici de 25, de novembre de 1997 (fol. 8). I, per acabar, l) El Jutjat de Sabadell va enviar també les seves actuacions a aquest Tribunal amb ofici de 10 de desembre de 1997 (fol. 95).

Tercer.- És el cumul dels esmentats retards i despropòsits d’ambós jutjats el que ha determinat que hagin passat tres anys i que el procediment de separació matrimonial es trobi en el seu més vell inici –sols s’ha citat a termini la demandada–. Això constitueix, evidentment, una vulneració de la tutela judicial efectiva, en la seva vessant d’interdicció de les dilacions indegudes, que els tribunals estem obligats a atorgar per mandat constitucional (art. 24.1 del text fonamental); i aquesta flagrant evidència obliga ara aquesta Sala a donar compte del que ha succeït a la Sala de Govern d’aquest Tribunal per si entén que aquests jutjats han incorregut en responsabilitat disciplinària. A tal efecte disposarem la remissió de les actuacions i el testimoni de la present resolució a l’esmentada Sala de Govern.

Quart.- És procedent decidir el conflicte de competència per substanciar el repetit judici de separació matrimonial, a favor del de Lleida En efecte, la disposició addicional tercera de la Llei 30/1981, de 7 de juliol, determina el procediment que s’ha de seguir en les causes de separació matrimonial i estableix que el jutge competent per conèixer és el del lloc del domicili conjugal, i en cas de residir els cònjuges en partits judicials diferents, el jutge competent és, a l’elecció del demandant, el de l’últim domicili del matrimoni o el de la residència del demandat.

En aquest cas està reconegut que el marit actor viu a L. i l’esposa demandada a L2. Presentada pel marit la demanda a Sabadell, el lloc que ha de determinar la competència és el de l’últim domicili del matrimoni.

El marit diu (a la demanda de separació) que l’últim domicili conjugal era a Sabadell, i ho accepta així la jutgessa d’aquella ciutat. En plantejar la inhibitòria l’esposa al·lega, per contra, que l’últim domicili del matrimoni va ser a Lleida, que és el que accepta la jutgessa de Lleida.

Plantejada en aquests termes la qüestió, cal esbrinar on era realment l’últim domicili del matrimoni. A l’efecte és molt rellevant assenyalar que, si bé la representació de l’actor a la demanda que va presentar a Sabadell deia que «l’últim domicili conjugal va estar establert al C núm. 0, pis 0 de Sabadell, on segueixen vivint el meu mandant i el seu fill» (fol. 96), quan el Jutjat de Sabadell li va donar vista del requeriment d’inhibició que li havia dirigit el Jutjat de Lleida (al qual s’adjuntaven totes les proves que l’esposa havia presentat per demostrar que l’últim domicili del matrimoni havia estat a Lleida), el marit no solament no ho va desmentir, sinó que va deixar transcórrer el termini que se li va donar perquè pogués al·legar el contrari i no va dir res, ni dins d’aquell termini ni després (fol. 158 i 159), fet, per si sol, prou eloqüent per deduir-ne que el marit no podia dir res en contrari davant les proves presentades per la seva dona, ja que si ho hagués pogut fer ho hauria fet per defensar la competència del jutge del seu domicili. El seu silenci és ben expressiu respecte d’això. Com també ho és que citat com ho va ser pel jutjat del seu domicili perquè vingués a aquest Tribunal a defensar la competència, tampoc no ho ha fet.

A més, com bé argumenta la jutgessa de Lleida, la demanda de separació diu que el matrimoni s’havia separat de fet el mes de juny de 1993 i la senyora Y1 consta d’alta al padró d’habitants de Lleida l’1 de març de 1991 i presenta el contracte d’arrendament d’un pis de Lleida d’1 de març de 1993. En aquestes últimes dates, segons la demanda del mateix actor, el matrimoni no s’havia separat, i cal entendre, per tant, que l’últim domicili familiar va ser a Lleida, conclusió que també es desprèn del fet que el Sr. X1 consta al padró municipal de Sabadell en un certificat de 1994, data posterior a la separació de fet de 1993, sense que hi hagi res que desvirtuï el fet, al·legat per la dona, i no desmentit pel marit, que havien viscut a Lleida, i que el contracte privat de compra del pis del carrer C de Lleida és de 1981, anterior a la data del matrimoni, i aquest matrimoni va estar per raons laborals fora de Sabadell com ho demostra la partida de naixement del fill.

Per tot l’anterior la competència ha de diferir-se al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida

Cinquè.- El que hem dit al fonament legal segon de la present no pot portar a una condemna a les costes d’aquest incident als jutges afectats ni tampoc a les parts. El que podia haver determinat la condemna a costes seria que s’hagués sostingut o impugnat la competència amb notòria temeritat (art. 108 de la llei processal civil), la qual cosa no ha succeït, raó per la qual no farem aquí especial condemna de costes.

Pel que precedeix, en nom del Rei i per l’autoritat que ens atorga la Constitució, hem decidit:

 

PART DISPOSITIVA

Que la competència per substanciar i resoldre el plet de separació matrimonial contenciosa interposat pel Sr. X1  contra la seva dona, Sra. Y1, davant el Jutjat núm. 1 de Sabadell, no correspon a aquest Jutjat sinó al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Lleida, al qual, amb testimoni de la present resolució, seran trameses aquestes actuacions. S’ha de posar això en coneixement del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Sabadell d’acord amb el que disposa l’article 109 de la Llei d’enjudiciament civil.

S’ha de remetre còpia íntegra de les actuacions d’ambdós jutjats, juntament amb testimoni de la present resolució, a la Sala de Govern d’aquest Tribunal Superior per si de les actuacions es derivés responsabilitat disciplinària dels jutges afectats.

No fem cap pronunciament especial sobre les costes.

Així ho acordem, ho manem i ho signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda