Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de setembre de 1997

Anterior Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya .
de 29 de setembre de 1997, núm. 29/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Cassació 20/97 

SENTÈNCIA Núm. 29 

President: 
Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu 

Magistrats: 
Il·lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel 
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol 

Barcelona, 29 de setembre de 1997 
 

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que figuren al marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia núm. 836/94, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona sobre reducció de donació. El recurs va ser interposat per la Sra. X i el Sr. X2 , representats per la procuradora Roser Castelló Lasauca i defensats pel lletrat A. Tintoré Arroyo, i la part objecte de recurs és la Sra. Y , representada pel procurador Alfredo Martínez Sánchez i defensada per la lletrada Matilde Bremón Fernández-Ayala. 

  

FETS  

  

Primer. La procuradora dels tribunals Roser Castelló Lasauca, en nom de la Sra. X i del Sr. X2 , va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia, que, per torn de repartiment, va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona, contra la Sra. Y . En aquesta demanda, després d'al·legar els fonaments de dret suplicava que, després de seguir els tràmits legals, es dictés una sentència per la qual es compel·lís la demandada Y que col·lacionés els béns rebuts en donació per tal que es computessin i formessin part del total de l'herència dels seus pares, i així es donés lloc a la seva partició i adjudicació, en la quantitat que resulti del valor de les finques, que s'ha de deduir de les proves pericials que s'han de practicar en el moment processal oportú, i que correspon a la part de la llegítima individual dels actors, més els interessos i les costes als quals s'hauria de condemnar. Admesa la demanda, es va citar la demandada, que va comparèixer dins el termini i en la forma legal. Després de fer el judici seguint els tràmits legals, amb data 10 de juny de 1995, el Jutjat esmentat va dictar sentència la part dispositiva de la qual diu: "Decisió: Desestimo la demanda interposada per X i X2  contra Y  i absolc la demandada de totes les peticions formulades contra ella en la súplica de la demanda. Imposo a la part actora les costes d'aquest judici". 

Segon. Contra aquesta sentència la part demandant va interposar un recurs, que va ser admès en ambdós efectes, i després de substanciar l'alçada, la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 20 de març de 1997, la part dispositiva de la qual és del tenor literal següent: "Fallamos: Estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación procesal de la parte actora, contra la sentencia dictada en fecha diez de junio de 1995, por el Juzgado de Primera Instancia nº 5 de Barcelona, y con revocación de la misma debemos, acogiendo en parte la demanda presentada por Dª X y D. X2 , contra Dª Y , condenar y condenamos a Dª Y  a soportar la reducción de la donación realizada a su favor por D. Z  del piso de la calle M nº 0, sobreático, puerta primera, de esta ciudad, por inoficiosa, debiendo realizarse dicha reducción en ejecución de sentencia según lo establecido en el fundamento jurídico sexto de esta resolución. No se imponen las costas del juicio en ninguna de las dos instancias". 

  

Tercer. La procuradora Roser Castelló Lasauca, en nom del Sr. X2 i de la Sra. X  , va formalitzar un recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya que basava en els motius següents: 

  

1. A l'empara del núm. 3 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil. 

2. A l'empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil. 

  

Quart. Per mitjà d'una provisió de data 26 de maig passat es va tenir per interposat en temps i forma un recurs de cassació per la procuradora Roser Castelló Lasauca, en nom de la Sra. X i del Sr. X2 , i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a l'efecte de l'article 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, el qual el va evacuar mitjançant un escrit de data 25 de juny en el sentit de considerar procedent l'admissió a tràmit d'aquest recurs. Per provisió de data de juliol passat es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Castelló, en la representació acreditada, i es va concedir el termini de 20 dies a la part objecte de recurs i que havia comparegut perquè formalitzés el seu escrit d'impugnació. Per provisió de data 8 d'aquest mes es va tenir per evacuat el tràmit d'impugnació i es va acordar fer la votació i dictar sentència el dia 18 a les 11 h del matí. 

  

Hi ha actuat com a ponent l'Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu. 

  

RAONAMENTS JURÍDICS  

  

Primer. Són dades processals bàsiques per a la resolució d'aquest recurs les següents: els germans X i X2  van presentar una demanda contra la tercera germana, Araceli, en què exercitaven una "acció de reducció de donació" i al·legaven -molt en síntesi- que els pares dels litigants, X   i Z., van morir intestats, respectivament, el 12 de febrer de 1977 i el 26 de gener de 1992. Van instar la declaració d'hereus davant un notari de Barcelona en data 1 de març de 1994. En vida, els pares havien adquirit una finca en el carrer M, núm. 45, sobreàtic, primera, d'aquesta ciutat, i es va signar el document privat en data 6 de març de 1969 i l'escriptura pública en data 4 de juny de 1987, en la qual apareixia com a adquirent la Sra. Y  La Sra. Y va comprar el 8 d'abril de 1985 la finca situada en el carrer Major de Sarrià, núm. 113, que havia estat domicili conjugal i familiar en règim d'arrendament des de l'establiment dels pares a Barcelona, fent-ho amb diners efectius dels pares, després va vendre dos terços de la finca, va constituir la resta en propietat horitzontal i se'n va adjudicar dues entitats, que avui manté llogades per 150.000 pessetes mensuals. Per tot això, els actors reclamaven compel·lir la demandada perquè "col·lacioni els béns rebuts en donació que es computin i formin part del total de l'herència dels seus pares donant lloc a la partició i adjudicació de la mateixa, en la quantitat que resulti del valor de les finques que s'ha de deduir de les proves pericials que s'han de practicar en el moment processal oportú, import corresponent a la part de la llegítima individual dels meus mandants". 

  

La sentència del Jutjat de Primera Instància de Barcelona rebutja la totalitat dels arguments exposats pels demandants i desestima la demanda, atès que no considera acreditat que les finques en qüestió fossin adquirides pels pares dels litigants i transmeses en donació a la demandada. La sentència de l'Audiència Provincial, en seu d'apel·lació, considera que el resultat de la prova demostra l'adquisició amb diners propis de la demandada de la finca del carrer M de Sà, en tant que el pis del carrer M va ser comprat pel seu pare i transmès a la filla per un "desig de liberalitat", amb la qual cosa, revocant en part la sentència d'instància i estimant també parcialment la demanda, condemna a Y a suportar la reducció de la donació realitzada al seu favor pel Sr. Z del pis del carrer M, núm. 45, sobreàtic, porta primera, d'aquesta ciutat, per inoficiosa, i s'ha de realitzar-se la reducció esmentada en execució de sentència"... 

  

Contra la sentència esmentada els demandants inicials interposen ara un recurs de cassació sobre la base dels números 3 i 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil. 

  

Segon. En primer lloc, segons la part recurrent, "la decisió infringeix per inaplicació l'obligatorietat fixada per doctrina jurisprudencial reiterada en el sentit d'infringir les normes reguladores de la sentència". A continuació, la recurrent desenvolupa tota la història processal segons el resultat del que entén provat, per acabar expressant: "Por lo hasta aquí expueto, es obvio que la sentencia dictada por la Audiencia debia ser congruente con las peticiones de las partes cosa que no se realizó, ya que mientras que la sentencia de apelación vió la donación, respecto al piso de la calle M, fallando en el sentido de condenar a Dª Ya soportar la reducción de la donación realizada a su favor por el padre D. Z., por inoficiosa, no así entiende la realidad de la donación del padre respecto a la vivienda y negocio familiar a favor de Dª Araceli en flagrante perjuicio de los derechos legitimarios de mis mandantes, por lo que considera esta parte se han vulnerado las normas recogidas en los artículos..." i seguidament se citen els articles 124, 127, 128,129 i 273 de la Compilació de dret civil de Catalunya. Compilació Llibre II

  

El recurs, com es pot veure, incorre en una confusió patent. D'un costat, es basa en el numero 3 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil i, d'un altre, invoca com a infringits articles de la Compilació catalana que, òbviament, no tenen res a veure amb la sentència. La doctrina i la jurisprudència estan d'acord a afirmar que la via processal adequada per denunciar els vicis de la sentència és, en efecte, la del núm. 3 de l'article 1692. Des d'aquesta perspectiva poden examinar-se la falta de claredat i precisió de la sentència, la seva falta de congruència i, avui, la seva falta de motivació, per imperatiu dels articles 120 de la Constitució, 248 de la Llei orgànica del poder judicial i 372.3 de la Llei d'enjudiciament civil. És una via de normativa processal que tendeix a corregir els vicis interns de la sentència. Però la part recurrent no denuncia cap d'aquests vicis. Potser sí que menciona una possible incongruència, però en fer-ho oblida que la congruència no suposa, en cap cas, l'exigència de literalitat entre la decisió i el petitum de la part actora; la congruència, com ja ha tingut ocasió de dir aquesta Sala, es mesura per l'adequació entre la part dispositiva de la resolució i les pretensions oportunament adduïdes per les parts en el procés, de tal manera que aquella no pot concedir més del que elles han demanat, ni menys del que el demandat ha admès, ni cosa diferent de la pretesa. Per això, el nostre Tribunal Suprem ha pogut dir reiteradament que no hi ha incongruència quan s'estima parcialment la demanda (exemple: sentència 7 d'octubre de 1993) ni tampoc quan es dóna menys del que s'ha demanat (exemple: sentència 7 de març de 1992). 

  

El que en realitat intenta la part, en aquest primer motiu de cassació, és substituir el criteri de l'Audiència en matèria de valoració probatòria pel seu propi, convertint la qüestió en un supòsit en contra de la continuada prohibició jurisprudencial, de la qual són mers exemples les sentències de dates 26 de gener de 1973, 1 de febrer de 1982, 30 de setembre de 1993, 24 de juny i 24 d'octubre de 1994, 9 i 31 de gener de 1995, etc. En efecte, la sentència de l'Audiència conté un complet i exhaustiu estudi de les qüestions plantejades i, en concret, decideix, després de valorar la prova practicada en primera instància, que una de les finques qüestionades és propietat de la demandada i l'altra li va ser donada pel seu pare, i obliga a la reducció d'aquesta donació. El recurs de cassació parteix d'una valoració diferent de les proves i, sense aportar cap dada coadjuvant, fa, com s'ha dit, supòsit de la qüestió i invoca un pretès, no concretat i inexistent, vici de la sentència, per acabar suplicant no que aquest (?) es corregeixi, sinó que es dicti sentència conforme amb les seves peticions inicials i d'allà, precisament, la cita de preceptes de fons de la Compilació. És una cita obligada, per definitori, un dels últims paràgrafs del motiu que diu així: "per tot el que s'ha exposat, aquesta representació entén que la Sala d'Apel·lació va infringir les normes reguladores de la sentència en distingir entre una i altra donació". 

  

El motiu, doncs, ha de ser íntegrament desestimat. 

  

Tercer. El segon motiu, basat en el núm. 4 de l'article 1692 de la LEC, és, si és possible, encara més confús i no pot prosperar. En ell la part recurrent es limita a enumerar una sèrie d'articles de la Compilació de dret civil de Catalunya, concretament el 122 i següents, el 273 i següents, el 365 i el 16; del Codi civil, concretament els 1035, 1037, 1039, 1044, 1068 a 1072, 323, 331 i 349; al costat d'una sentència del Tribunal Suprem, de data 10 de març de 1966, i altres diverses de les audiències territorials i provincials, sense concretar la seva procedència. 

  

Amb tot això, la part recurrent desconeix: 

  

1r. Que, segons doctrina reiterada del nostre Tribunal Suprem (exemples: sentències 31 de gener de 1992 i 25 de juny de 1994), per fonamentar el recurs en l'ordinal predit, no n'hi ha prou amb la mera citació dels preceptes legals i de les dates de les resolucions, sinó que s'ha de posar de manifest quina és la doctrina legal que n'emana i en quin sentit ha estat vulnerada pel Tribunal a quo. 

  

2n. Que no es pot fonamentar el recurs en una sola sentència del Tribunal Suprem quan encara no forma doctrina jurisprudencial, sense desconèixer el valor que aquesta sentència pugui tenir per als tribunals inferiors (sentències 24 d'abril de 1970 i 29 d'abril de 1972), i que tampoc es pot fonamentar el recurs en sentències d'aquests tribunals (sentències 11 de juny de 1991 i 28 de juny de 1994). 

  

3r. Quant al fons, que la sentència de l'Audiència no ha vulnerat cap dels preceptes esmentats. L'Audiència s'ha atingut amb rigor a la doctrina que flueix dels preceptes que s'esmenten de la Compilació catalana, fins i tot ha corregit al demandant, que basava les seves peticions inicials en el dret comú. El que succeeix i el que contraria a aquesta part és que l'Audiència, com s'ha dit, entén que el valor d'una de les finques no ha de ser objecte de reducció en tant que propietat de la demandada i aquesta és precisament una qüestió de valoració de prova i no d'aplicació de normes de dret substantiu, normes, d'altra banda, que sí que ha aplicat el tribunal d'apel·lació respecte al valor de l'altra finca, que entén que ha estat donada pel pare dels litigants. En qualsevol cas resulta significatiu, sobre això, que la part que invoca el motiu de cassació no cita ni un sol precepte processal d'apreciació probatòria, amb la qual cosa aquesta Sala difícilment pot arribar a substituir el criteri del tribunal d'instància. 

  

Per tot el que s'ha dit, el segon motiu també ha de ser desestimat i amb ell tot el recurs. 

  

Quart. El fet que no sigui procedent cap dels motius de cassació determina la imposició de les costes al recurrent, de conformitat amb la previsió continguda en l'article 1715.3 de la Llei d'enjudiciament civil. 
 

DECISIÓ  

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya desestima el recurs de cassació interposat per la procuradora Roser Castelló Lasauca, en nom de X2 i X  contra la sentència dictada per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 20 de març de 1997, i condemna la part recurrent a pagar les costes causades en aquest recurs.  

Notifiqueu-ho i publiqueu aquesta resolució d'acord amb el dret. Torneu les actuacions i el rotlle rebuts, juntament amb un testimoniatge de la sentència, al Tribunal de la seva procedència. 

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats que figuren al marge. 

PUBLICACIÓ. La sentència anterior ha estat llegida, signada i publicada per l'Excm. Sr. President Guillermo Vidal Andreu, ponent d'aquestes actuacions, en el mateix dia i en acte d'audiència pública. 
 

 
 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda