Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de maig de 1997

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, 
de 29 de maig de 1997, núm. 14/1997 (Sala civil i penal)

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats damunt, HA VIST el recurs de cassació contra la sentència que la Secció Catorze de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar en grau d’apel·lació el 22 de juliol de 1996, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia sobre terceria de domini, tramitats en el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès. El recurs el va interposar la Sra. X i el Sr. X2 , representats per la procurador Sra. Ma. Teresa Aznárez Domingo, assistit pel lletrat Sr. José Luis Yustas Mateo, essent part recorreguda la Caixa d’Estalvis del Penedès, representada pel procurador Sr. Jordi Fontquerni Bas i defensada pel lletrat Sr. Martí Soler Bordes, sense que hagi comparegut l’altra part recorreguda, la herència jacent del Sr. Z 

 

FETS

Primer. - El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès va tramitar el judici de menor quantia núm. 108/93 que va promoure mitjançant demanda la Sra. X i el Sr. X2 , contra la Caixa d’Estalvis del Penedès i l’herència jacent del Sr. Z , en què, després d’exposar els fets i els fonaments jurídics, va demanar que es "dictara sentencia condenando a la parte demandada en el sentido de que se decretase la nulidad de los embargos trabados en la finca propiedad de la parte actora, decretada en los autos de juicio Ejecutivo 47/1995 de dicho Juzgado, instandos por la entidad demandada y se suspendiera la subasta acordada en los mismos".

Segon. - Una vegada es va admetre a tràmit la demanda, es va emplaçar als demandats i va comparèixer la Caixa d’Estalvis del Penedès, la qual va exposar excepció dilatòria de litispendència, i va contestar a la demanda, al·legant amb arguments fàctics i jurídics que va considerar oportuns, i finalment va demanar: "que se dictara sentencia absolviéndola de la demanda con imposición de las costas a los actores"; sense haver comparegut la demandada l’herència jacent del Sr. Z , la qual se la va declarar en rebel·lia, tenint per contestada la demanda i les actuacions varen seguir el seu curs, celebrant la compareixença que preveu l’article 691 i següents de la Llei d’enjudiciament civil amb el resultat que es de veure en les actuacions, es va rebre el plet a prova, portant a efecte les propostes que van ser admeses.

Tercer. - Un cop adjuntades les proves practicades i havent-se fet els tràmits legals previs, el magistrat jutge de 1a Instància núm. 1 de Vilafranca del Penedès va dictar sentència el 5 de novembre de 1994, la qual té la decisió següent: "Que desestimando la demanda promovida por la Procuradora de los Tribunales Dª. Isabel Pallerola Font, en nombre y representación de D. X2  y Dª. X , frente a Caixa d’Estalvis del Penedès y la Herencia Yacente de D. Z , debo decretar y decreto el mantenimiento de los embargos en su día trabados en el juicio Ejecutivo seguido en este Juzgado con el número 47/1985 sobre las fincas registrales números 000, 000, 000, 000, 000, 000 i 000 del Registro de la Propiedad de L y 0000, 0000 y 000 del Registro de la Propiedad de esta villa; todo ello haciendo expresa condena en costas a la parte actora por imperativo legal".

Quart. - Contra l’anterior sentència els actors Srs. X2 i Sra. X  van interposar recurs d’apel·lació davant la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la qual en data 22 de juliol de 1996 va dictar sentència, la part dispositiva de la qual era: "Que DESESTIMANDO el recurso de apelación interpuesto por la representación de D. X2 y Dª. X , contra la Sentencia dictada en fecha 4 de Noviembre de 1994, por el Sr. Juez del Juzgado de Primera Instancia núm. 1 de Vilafranca del Penedès, en los autos de los que el presente rollo dimana, debemos CONFIRMAR Y CONFIRMAMOS íntegramente la misma con imposición de las costas de esta alzada a la parte recurrente".

Cinquè. - La procurador Sra. Maria Teresa Aznárez Domingo, causídica del Sr, X2 i de la Sra. X , va formular recurs de cassació davant d’aquesta Sala contra la sentència d’apel·lació, basat en el motiu següent: "Primer i Únic motiu de cassació. Per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i la jurisprudència aplicable. Mitjançant la resolució de 24 de març de 1997, la Sala va decretar l’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat i va senyalar per celebrar la votació el dia 12 d’aquest mes.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, tenen el seu origen en els fets següents:

1.- Els senyors Z  i Z3 van contraure matrimoni el dia 13 de setembre de 1939 i van tenir tres fills, X, X2 i Z2 . La senyora Z3 va atorgar testament el dia 13 d’agost de 1958, en el qual llegava als seus fills allò que per llegítima els corresponia en l’herència materna i instituïa hereu el seu marit senyor Z . La testadora va morir el dia 5 de setembre de 1978 i el dia 13 de febrer de 1979 els senyors Z ,Z2 i X  van atorgar una escriptura d’acceptació i inventari de l’herència de la senyora esmentada.

2. El vidu senyor Z  va contraure segones núpcies amb la senyora Z4 el dia 7 d’agost de 1981.

3. L’any 1985 la Caixa d’Estalvis del Penedès va interposar una demanda de judici executiu contra els senyors Z , Z2  i Cereales i Piensos, SA, de resultes de la qual van ésser embargades el mateix any 1985 unes finques que el defenent, senyor Z , havia adquirit com a hereu testamentari de la seva primera esposa, la senyora Z3

4. El dia 6 d’octubre de 1989 el Jutjat de Primera Instància número 1 de Vilafranca del Penedès va dictar sentència en el judici incidental que havia interposat la senyora X  contra el seu pare senyor Z , en la qual condemnava el defenent a atorgar escriptura pública per a la inscripció i anotació en el Registre de la Propietat a favor de l’agent i del seu germà senyor Z2  del caràcter de reservables de les finques que el defenent havia adquirit com a hereu de la seva primera esposa, segons la relació de finques que es troba en l’escriptura d’inventari abans esmentada de 13 de febrer de 1979.

5. El dia 4 de novembre de 1989 el senyor X2  va interposar una demanda de terceria de domini contra la Caixa d’Estalvis del Penedès i contra el seu pare senyor Z , en la qual demanava que es dictés sentència que decretés la nul·litat o, si era el cas, la resolució dels embargaments a favor de la Caixa Y, que s’havia practicat sobre finques que procedien de l’herència de la senyora Z3, la propietat de les quals corresponia a l’agent de la demanda de terceria de domini. Aquesta demanda va ésser desestimada per sentència que va dictar el Jutjat de Primera Instància número 1 de Vilafranca del Penedès el dia 9 de juliol de 1991, que posteriorment va ésser confirmada en grau d’apel·lació per sentència que va dictar la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 20 de juliol de 1993.

6. El senyor Z  va atorgar testament el dia 6 de novembre de 1991, en el qual manifestava que no ordenava cap disposició a favor del seu fill Josep perquè ja havia rebut béns en vida en quantitat suficient, ordenava uns prellegats a favor dels seus fills X i X2 en pagament dels seus drets de llegítima paterna i instituïa hereus aquest dos fills per parts iguals. El testador va morir el dia 2 de març de 1992.

7. El dia 16 de març de 1993 els senyors X i X2  van atorgar una escriptura pública de manifestació i acceptació d’herència, en la qual els atorgants accepten l’herència materna i adjudiquen els béns reservables per meitats indivises, de conformitat amb la distribució dels béns reservables que havia fet el seu pare en el testament abans esmentat de l’any 1991.

8. D’acord amb aquests antecedents, els senyors X2 i X  han interposat una demanda de terceria de domini contra la Caixa d’Estalvis del Penedès i contra l’herència jacent del senyor Z , en la qual sol·liciten que en el seu moment es dicti sentència que declari la nul·litat o ineficàcia dels embargaments que va fer l’entitat demandada sobre finques que procedien de l’herència de la senyora Z3 La Caixa d’Estalvis del Penedès va al·legar, en el seu escrit de contesta a la demanda, l’excepció dilatòria de litispendència i que la reserva binupcial sols afecta a terceres persones des de la seva constància en el Registre de la Propietat. El Jutjat de Primera Instància número 1 de Vilafranca del Penedès va dictar sentència el dia 5 de novembre de 1994, que desestimava la demanda de terceria de domini. Aquesta resolució va ésser confirmada per sentència que en grau d’apel·lació va dictar la Secció Catorze de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 22 de juliol de 1996.

La part agent ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. - Cal esmentar, inicialment, que la part que recorre formula un motiu únic de cassació, sense esmentar en quin dels apartats de l’article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil el fonamenta, encara que hem d’entendre que el fonamenta en l’apartat quart del precepte esmentat, ja que al·lega infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicable. De totes formes la mateixa part que recorre no ha tingut la precaució d’assenyalar en l’encapçalament del motiu els preceptes de l’ordenament jurídic aplicables al cas ni tampoc la jurisprudència aplicable ni en l’encapçalament ni en el desenvolupament del motiu de cassació.

En aplicació estricta del formalisme que presideix el recurs de cassació, aquest defectes es podrien creure suficients per desestimar en aquest tràmit processal el recurs sobre la base del que disposen els articles 1.692, 1.707 i 1.710.1,2a, de la Llei d’enjudiciament civil. Això no obstant i per tal d’evitar un rigor formalista que tal vegada es pot considerar excessiu, i en aplicació també del principi pro actione que es deriva de l’article 24 de la Constitució espanyola, el Tribunal considera escaient examinar i resoldre les qüestions que planteja el motiu esmentat del recurs, ja que no existeix una impossibilitat de determinar la seva fonamentació ni la normativa aplicable a la qüestió de fons.

Tercer. - Hi ha conformitat entre les parts litigants, i també ho accepten de forma pacífica les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, que ens trobem davant d’un supòsit de reserva binupcial, ja que el senyor Z , que havia tingut descendència del seu primer matrimoni, va contraure segones núpcies l’any 1981. Si tenim en compte que la reserva s’origina per les segones noces del vidu o de la vídua, cal precisar que aquesta reserva binupcial es regeix per les normes vigents en el dret civil de Catalunya en el moment d’originar-se la reserva l’any 1981, que eren els articles 269, 270 i 271 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en la seva redacció originària, ja que segons l’apartat primer de l’article 269, els béns que el vidu o la vídua hagin adquirit per qualsevol títol lucratiu del seu consort difunt, des del moment de les segones noces passen per ministeri de la llei a tenir el caràcter de reservables a favor dels fills o descendents del primer matrimoni.

Quart. - El problema fonamental que planteja el recurs es deriva del fet que la reserva va néixer l’any 1981, que els béns reservables van ésser objecte d’embargament per part de l’entitat contra la qual es recorre l’any 1985 com a conseqüència d’una demanda executiva que havia interposat contra el reservista i que fins l’any 1989 no es va fer contar en el Registre de la Propietat que els béns embargats tenien el caràcter de reservables a favor de la descendència del primer matrimoni del reservista.

En aquest punt cal recordar que es discuteix a nivell doctrinal la posició jurídica dels reservataris abans de la mort del reservista i, als efectes que ara i aquí interessen, és suficient assenyalar que si ens atenem a la disposició que es trobava a l’article 269, apartat segon, de la Compilació del dret civil de Catalunya, en la seva redacció originària, els béns reservables o llurs subrogats són deferits als reservataris, fills o descendents del primer matrimoni, en morir el cònjuge bínube i si en aquest moment es produeix la delació a favor dels reservataris, que els atorga la possibilitat immediata d’acceptar o repudiar el patrimoni o els béns objecte de la reserva (segons resulta de l’article 991 del Codi Civil, vigent aleshores en el dret successori català), això vol dir també que abans de la mort del reservista aquest era propietari dels béns reservables, encara que el seu dret de propietat no es pot qualificar de definitiu i, en conseqüència, en aquesta fase de la reserva anterior a la mort del reservista, els reservataris tenen únicament una expectativa jurídicament protegida sobre els béns objecte de la reserva, però no tenen cap dret real actual sobre aquests béns, sinó únicament la facultat de demanar les mesures precautòries que estableixen els articles 977 i 978 del Codi civil i de l’article 184 de la Llei hipotecària, per tal d’evitar que el reservista pugui frustrar de forma arbitrària l’expectativa dels reservataris sobre els béns reservables. Com resulta de la sentència del Tribunal Suprem de 19 de gener de 1935, el fet que uns béns tinguin el caràcter de reservables no implica que els reservataris tinguin un dret actual pur i exclusiu sobre aquests béns, sinó únicament la circumstancial i condicionada constatació que actualment els béns tenen la condició de reservables; o com precisa la sentència posterior del mateix Tribunal de 17 de juny de 1967, en la fase de pendència de la reserva els drets dels reservataris es redueixen a una expectativa jurídicament protegida.

De totes aquestes consideracions resulta que l’any 1985 el senyor Z , cònjuge supervivent bínube, era reservista i, per tant, propietari actual dels béns reservables, encara que el seu dret de propietat sobre els béns esmentats no es pugui qualificar de definitiu. En conseqüència, aquests béns formaven part del seu patrimoni i responien de les obligacions contretes pel reservista, segons el principi de la responsabilitat patrimonial universal del deutor que estableix l’article 1.911 del Codi civil i per tant s’ha de considerar ajustat a dret l’embargament d’aquests béns per part de l’entitat contra la qual es recorre.

Cinquè. - Cal considerar ara les vicissituds d’aquest embargament una vegada ocorreguda la mort del reservista l’any 1992. Com s’ha posat en relleu en el fonament de dret primer d’aquesta resolució, el reservista va atorgar testament el dia 6 de novembre de 1991 i la mateixa part que ara recorre admet de forma clara i precisa que en aquesta disposició testamentària el reservista va fer ús de la facultat de distribuir els béns reservables entre els reservataris, facultat que recolzava en l’article 270, apartat segon, de la Compilació, segons el qual "això no obstant, el cònjuge podrà distribuir per a després de la seva mort entre els reservataris els béns reservables". Interessa ara determinar les conseqüències d’aquesta distribució feta pel reservista en el seu testament de l’any 1991. En aquest punt no apareixen gaires dubtes, ja que de forma clara precisava l’article 270, apartat darrer, de la Compilació que exercida la facultat de distribució per part del reservista, a la mort d’aquest els béns reservables perden, per ministeri de la llei la condició de reservables. Per consegüent, des de la mort del senyor Z  el dia 2 de març de 1992 el seu dret de propietat, fins aleshores claudicant, sobre els béns objecte de la reserva, es va convertir en un dret de propietat definitiu sobre els béns esmentats, que també de forma definitiva responien del compliment de les obligacions a càrrec seu en base al principi de la responsabilitat patrimonial universal que estableix l’article 1.911 del Codi civil. D’aquestes consideracions es deriva que si els béns que ara reclama la part que recorre per la via d’una terceria de domini com a béns reservables en la demanda que va interposar el mes de març de l’any 1993, aquests béns van perdre la condició de reservables el dia 2 de març de 1992, data de la mort del reservista, no pot prosperar la demanda de terceria de domini, ja que l’expectativa jurídica que tenien els reservataris sobre aquests béns reservables, es va frustrar com a conseqüència d’haver exercit el reservista la facultat de distribució, que va determinar, en l’aspecte que ara interessa, que els béns perdessin, per ministeri de la llei, la condició de reservables.

Sisè. - Al·lega també la part que recorre que en l’escriptura de manifestació i acceptació d’herència que es va atorgar el dia 16 de març de 1993 els senyors X2 i X  manifesten que accepten l’herència de la seva mare senyora Z3 i que s’adjudiquen els béns de la seva herència amb el caràcter de reservables i, sobre la base d’aquestes manifestacions, s’al·lega en el recurs de cassació que van adquirir aquests béns directament de la mare per raó de la reserva. D’acord amb les consideracions que s’han fet en el fonament de dret anterior, és clar que no es pot admetre aquest punt de vida. Si el fonament de la reserva binupcial és el d’evitar que com a conseqüència de les segones noces del consort supervivent els béns que aquest va adquirir del cònjuge premort tinguin el destí que de forma presumible voldria donar aquest, és a dir, que es transmetin als fills del primer matrimoni, és justificable la solució de l’apartat darrer de l’article 270 de la Compilació, ja que si el consort supervivent distribueix els béns reservables entre els reservataris, aquests béns tenen la destinació que de forma presumible els hi hauria atribuït el consort premort, ço que determini que la reserva no tingui raó de subsistir i segurament per aquest motiu l’apartat darrer de l’article 270 de la Compilació establia que la distribució feta pel reservista, determinava que els béns perdessin la condició de reservables, que s’integressin de forma definitiva en el patrimoni del reservista i que succeïssin en aquests béns els fills i descendents del primer matrimoni, però no com a reservataris, sinó com a hereus del reservista, ja que d’acord amb els precedents de l’article, concretament la llei Feminae que es troba en el Codi 5,9,3, la doctrina clàssica catalana entenia que la reserva binupcial imposa únicament al reservista una restricció a les facultats dispositives que limita l’àmbit personal dels destinataris possibles.

D’aquestes consideracions es deriva que no es pot reconèixer eficàcia jurídica a la manifestació dels fills del primer matrimoni d’adjudicar-se els béns que procedeixen de l’herència materna amb el caràcter de béns reservables. No podien fer-ho abans de la mort del reservista, ja que fins a la mort d’aquest no es produeix la delació hereditària a favor seu en relació amb l’herència del cònjuge premort (article 269, apartat segon, de la Compilació) i sense delació prèvia no es pot acceptar ni repudiar l’herència (article 991 del Codi civil). Ni van tenir l’oportunitat de fer-ho després de la mort del reservista, ja que aquest va distribuir els béns entre els reservataris i aquest fet va determinar, segons l’apartat darrer de l’article 270 de la Compilació, que els béns reservables "serà estimat a tots els efectes legals que pertanyen a l’herència privativa del reservista"; és a dir, que si els fills del primer matrimoni accepten aquesta herència, ho fan a tots els efectes legals en qualitat d’hereus del consort supervivent. I, si ho fan amb aquest caràcter, és evident que no pot prosperar la terceria de domini que han interposat els fills del primer matrimoni, ja que els béns que inicialment eren reservables han de respondre del compliment de les obligacions que havia assumit el reservista per la seva condició de propietari dels béns esmentats. No desconeix aquest Tribunal que segons el dret actual (article 388 del Codi de successions) la distribució del béns reservables per part del reservista ja no produeix aquestes conseqüències, però com s’ha raonat en el fonament jurídic tercer, aquesta innovació legislativa no es pot aplicar a una reserva binupcial que va sorgir a la vida del dret l’any 1981, és a dir, molt abans de la vigència del Codi de successions.

Setè. - Tots aquests raonaments porten a la desestimació del recurs de cassació, sense que sigui necessari examinar la problemàtica que es va suscitar en el litigi, que es centra en el punt que fa referència a la circumstància d’haver-se practicat l’embargament dels béns reservables amb anterioritat a la constatació en el Registre de la Propietat del caràcter de reservables dels béns embargats; ja que en qualsevol cas s’hauria de mantenir el criteri de refusar la demanda de terceria de domini que han interposat els fills del primer matrimoni.

Vuitè - La desestimació total del recurs determina la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir, segons estableix la proposició darrera de l’article 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil. I que, d’acord amb el mateix precepte, s’han d’imposar les costes del recurs a la part que recorre.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del Rei i per l’autoritat que ens ha conferit el poble espanyol

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat la procuradora dels tribunals senyora Maria Teresa Aznárez i Domingo, en nom i representació dels senyors X2 i X , contra la sentència que va dictar la Secció Catorze de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 22 de juliol de 1996; que confirmem en tots els seus punts, amb imposició de les costes a la part que ha interposat el recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit constituït.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Publiqueu aquesta sentència tal com estableix la llei.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda