Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de maig de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, 
de 26 de maig de 1997, núm. 13/1997 (Sala civil i penal)

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats consignats damunt, HA VIST el recurs de cassació contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 15a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 27 de desembre de 1995, a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia, sobre l’exercici del dret d’ús i habitació, tramitats en el Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Granollers. El recurs el va interposar la Sra. X. , representada pel procurador Sr. Antonio Mª de Anzizu i Furest i assistida pel lletrat Sr. Juli de Miquel Berenguer, i la part contra la qual s’ha recorregut és la Sra. Y , representada pel procurador Sr. Narcís Ranera i Cahís i defensada pel lletrat Sr. Domènech Forns i Casacuberta.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - El Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Granollers va tramitar el judici de menor quantia núm. 175/93 que va promoure la demanda que va presentar la Sra. X. , en la qual, després d’exposar fets i fonaments jurídics, va sol·licitar que es dictés "sentencia por la que estimando la demanda se condene a la demandada a que haga entrega a mi principal de la posesión que le corresponde en concepto de sublegado y ejecute cuantos actos sean precisos en orden al ejercicio del derecho de uso y habitación conferido, condenándole asimismo a que se abstenga de cualquier impedimento que tienda a dificultarlo o impedirlo".

Segon. - La Sra. Y , part demandada, es va personar a les actuacions i va contestar a la demanda. S’hi va oposar amb arguments fàctics i jurídics i va acabar demanant: "y previos los trámites legales oportunos y pruebas a practicar, dicte sentencia por la que se declare no ha lugar a los pedimentos interesados de contrario por no concurrir la voluntad que a tal fin estableció la testadora según los términos del testamento, con expresa imposición de las costas del proceso a la actora".

Tercer. - Un cop unides les proves practicades i havent realitzat els tràmits legals previs, el magistrat jutge del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de Granollers va dictar sentència el 30 de juny de 1994, la decisió de la qual és literalment la següent: "Que desestimando la demanda interpuesta por K obrando en nombre y representación de X , contra Y  representada por el Procurador Ramón Daví Navarro, debo absolver a ésta de todos los pedimentos contenidos en el escrito de demanda interpuesto en su contra. Con expresa imposición de costas a la parte actora".

Quart. - La demandada Sra. X.  va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència del Jutjat davant de l’Audiència Provincial de Barcelona, que va tramitar el rotllo d’alçada núm. 723/94. La Secció 15a va dictar sentència el 27 de desembre de 1995, la part dispositiva de la qual diu: "SENTENCIEM: Que desestimant el recurs d’apel·lació interposat per la part actora, contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, en data trenta de juny de mil nou-cents noranta-quatre, la confirmem íntegrament, sense fer cap declaració respecte a les costes causades a l’alçada".

Cinquè. - El procurador Sr. Antonio M. de Anzizu Furest, causídic de la Sra. X. , va formular recurs de cassació davant d’aquesta Sala contra la sentència d’apel·lació, que conté el motiu següent: "Únic motiu de cassació. A l’empara de l’article 1.692 núm. 4 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l’article 1 de la Llei de 20 de març de 1984 que aprova la Compilació del dret civil de Catalunya, la disposició final quarta del mateix text, així com la interpretació donada per la jurisprudència de l’article 675 del Codi civil".

La Sala, mitjançant la resolució del 17 de març de 1997, va decretar d’admissió a tràmit del recurs de cassació interposat i l’entrega d’una còpia a la part contra qui s’havia recorregut personada, la qual l’impugnà dins del termini concedit.

Sisè. - La vista oral i pública del recurs se celebrà el passat dia vuit d’aquest mes, amb l’assistència de les parts lletrades corresponents i de la representació processal. Els lletrats van exposar el que van creure convenient en defensa de les respectives pretensions.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat d’aquesta Sala l’Il·lm. Sr. Ponç Feliu i Llansà.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Es fonamenta aquest recurs en un únic motiu deduït a l’empara de l’article 1.692.4t de la Llei d’enjudiciament civil, pel qual s’invoca la infracció de l’art. 1r de la Llei de 20 de març de 1984, que aprova la Compilació de dret civil de Catalunya, i la de la disposició final quarta del mateix text, així com de la interpretació que la jurisprudència dóna a l’article 675 del Codi civil. Aquest enunciat i el mateix desenvolupament del recurs possibilita que la part que l’impugna oposi, en primer lloc, la seva defectuosa formalització adduint que tan genèrica referència no compleix una mínima tècnica cassacional, per tal com ni es determina ni es concreta amb la precisió exigible com i perquè la sentència objecte de cassació ha vulnerat els numerals referits.

La qüestió, en la mesura que pertany a l’ordre públic processal, mereix una atenció preferent de la Sala, i això malgrat que la part impugnant no hagi fet en l’acte de la vista la menor al·lusió a tan cabdal aspecte, amb relació al qual cal fer les consideracions següents:

a) Encara pot considerar-se substancialment vigent, a pesar de les profundes reformes de la cassació producte de les lleis 34/84, de 6 d’agost, i 19/1993, de 30 d’abril, la jurisprudència segons la qual "la técnica jurídica relativa a los Recursos de Casación exige que se cite con precisión y claridad la Ley o Doctrina Legal que se crea infringida y el motivo en que lo haya sido, sin confusionismos por citas vagas, genéricas o indeterminadas" (Sentència de 20-12-1989).

I, en aquesta línia, s’ha de convenir amb la part impugnant que ni l’article primer ni encara menys la disposició final quarta de la Compilació del dret civil de Catalunya no semblen precisament el més aptes, per la referida raó de generalitat, per ésser invocats en seu cassacional.

b) Nogensmenys, no acaba d’apreciar el Tribunal la concurrència de la causa d’inadmissió -que en aquest tràmit seria de desestimació- perquè:

1r. És innegable la minva del rigor formalista abans tan característic d’aquest extraordinari recurs, producte, d’una banda, de la insistència del Tribunal Constitucional en la necessitat de mitigar-lo per a una més fàcil penetració del principi "pro actione", immanent en l’article 24 de la C.E.; i, d’altra banda, de les previsions de l’exposició de motius de la referida Llei 19/93, de 30 d’abril, que expressament al·ludeix a "que se regula la admisión del recurso de casación lejos de todo formalismo". I és que s’ha de recordar que ja molt abans de la promulgació d’aquesta darrera Llei havia apuntat el Tribunal Constitucional que una formalització defectuosa "no puede llevar a la inadmisión del recurso si no ha impedido la correcta ordenación del debate procesal, dentro de los límites materiales de la casación civil" o "la comprensión por el Juzgador y la parte contraria del fundamento del recurso" (sentències del TC 81/86, de 20 de juny, i 6/89, de 19 de gener).

2n. Pel que fa a la resta, l’article primer de la Compilació, malgrat el seu caràcter enunciatiu i programàtic i, per tant, de redacció necessàriament genèrica, prou conté un concret esment a què en la tasca interpretativa s’haurà de prendre en consideració, entre altres elements, la tradició jurídica catalana, que, com ja digué aquest Tribunal en la sentència de 16 de febrer de 1991, "pren cos en les antigues lleis, costums i doctrina de la qual deriva".

I és això el que permet al recurrent auxiliar-se, encara que no sigui aplicable per raó d’irretroactivitat, amb l’art. 110 del Codi de successions (Llei 40/91, de 30 de desembre), per concloure que, atès que el mateix precepte és fruit de la referida tradició jurídica, en disposar tal precepte que en la interpretació de qualsevol testament cal atenir-se plenament a la veritable voluntat del testador, sense haver de subjectar-se necessàriament al significat literal de les paraules emprades, queda així palès que aquella tradició jurídica catalana gaudeix en grau suficient de dimensió concreta per ésser vulnerada, que és el que sosté el recurrent referit que ha fet l’Audiència Provincial en la sentència que combat, en atribuir-li la infracció expressa d’aquesta norma d’hermenèutica.

Per tant, fent ara abstracció de l’existència o no d’aquesta vulneració -cosa que serà ja dilucidada oportunament-, s’ha de concloure que la censura jurídica gaudeix de concreció suficient per fer viable aquest recurs, i se n’ha d’excloure el refús "in límine" pretès per la part impugnant, puix que, en definitiva, s’al·lega, encara que sigui en els termes referits, la infracció de precepte del Dret civil de Catalunya.

I això comporta, doncs, la necessitat que la Sala analitzi l’únic motiu de crítica.

Segon. - Per resoldre’l és convenient la ressenya dels fets següents: 1r) Mesos abans de la seva mort- que ocorregué el 27 d’agost del 1991- la senyora Z, mare de les ara litigants, senyores X i Y , atorgà en data 5 d’octubre de 1990 testament en el qual, en la part que ara interessa, disposava que "Lega a su hija Y  la casa en que habita la testadora, conocida por Can C....", i que "En la finca legada tendrá derecho de uso y habitación su hija X y el esposo de ésta Don Z2 mientras no tengan posibilidad de residir en otro lugar y en todo caso un plazo máximo de quince años a contar del fallecimiento de la testadora; en caso de hacer uso de este derecho sufragaría por mitad con su hermana Teresa los gastos de contribución, teléfono, luz, agua y similares...", i es disposà també seguidament que "Lega a su hija X  el dinero en efectivo metálico y el que tenga depositado en cualquier cuenta corriente o libreta de ahorro. La legataria no podrá disponer del mismo hasta que hayan transcurrido al menos quince años desde el fallecimiento de la testadora, salvo que sea para destinarlo a la adquisición o construcción de una vivienda de características similares a la legada a su hermana Y y que habrá de inscribirse en el Registro de la Propiedad única y exclusivamente a favor de su hija X...". 2n) La testadora esmentada morí sense haver modificat el testament referit, el qual provocà que, transcorregut un temps prudencial, la senyora X, demandant i ara recurrent, reclamés a la seva germana Y el llegat d’ús i habitació de la finca indicada, la qual ja en vida de la mare fou dividida en dos habitatges diferenciats i independents, de manera que residien en el primer pis la senyora Y i el seu marit i en la planta baixa la causant i la senyora X, fins que aquesta darrera es casà, i va passar llavors a residir a L, en una finca del seu marit, seu del domicili conjugal, la qual cosa no va excloure visites o estades freqüents de la senyora X a la planta baixa de l’esmentada casa pairal de L2, a causa de la malaltia de la mare i de la condició de metgessa -que en facilitava la teràpia- de la filla. Si bé la senyora X té la copropietat indivisa amb la seva germana, senyora Y, de diverses finques rústiques, no consta que sigui titular de cap finca urbana, puix que la de L ho és del seu marit, tenint la senyora X únicament la propietat d’una plaça d’aparcament. Cal també ressenyar que la demandant senyora X exerceix la seva professió de XXXX en les localitats de L3 i L2, on es desplaça des de L. Tanmateix, l’actora esmentada ha hagut de ser tractada d’una afecció de tipus renitits al·lèrgica, per la qual està contraindicada la residència a L, a causa de la pol·lució d’aquesta ciutat. 3r) Davant de l’oposició de la demandada que la seva germana ocupés la part baixa de la casa referida en considerar que no es complia la condició que afectava el seu dret d’ús i habitació expressat, interposà aquella la reclamació judicial corresponent, que registrà una primera sentència en data 30 de juliol de 1994 en la qual el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers desestimà aquesta pretensió fonamentalment sobre la base que la condició d’accés a l’habitatge "Sólo podría darse y así lo establece la testadora como hipotética con la expresión "en caso de hacer uso de este derecho" si la actora no hubiese dispuesto del dinero que le legó su madre o no hubiera podido adquirir una vivienda por causas ajenas a su voluntad. Ninguno de estos extremos han sido aportados al juicio por la demandante en defensa del derecho que reclama, por lo que su pretensión debe ser desestimada" (Del fonament jurídic segon, foli. 269 del volum 1r). Apel·lada aquesta sentència, la Secció 15a de l’Audiència Provincial de Barcelona, la confirmà per una altra de 27 de desembre de 1995, si bé per diferent fonamentació jurídica, en raonar, també en síntesi, que "El dret d’ús i habitació no va quedar a la lliure voluntat de la beneficiada ni condicionat a la possibilitat d’ocupar una vivenda similar a la llegada, sinó a la precisió d’una vivenda digna. No podem admetre, en conseqüència, el concepte de necessitat pretès per la demandant, que en cap moment fa referència a una veritable necessitat..." (fonament jurídic novè, foli 52, volum 2n). 4t) Contra aquesta sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona interposà la part demandant el present recurs de cassació, en el que s’invoca la infracció de les normes ja indicades, i es raonà, en síntesi, que la interpretació de la clàusula testamentària, litigiosa havia d’obeir al cànon hermenèutic resultant de la tradició jurídica catalana, és a dir, de la que anomena tesi subjectivista o de la voluntat prevalent del testador sobre el tenor literal del testament; s’afegia que el mateix article 675 del Codi civil que es diu opera supletòriament, també imposa idèntica interpretació espiritualista segons la doctrina jurisprudencial que esmenta. En aquesta línia, s’addueix que la sentència combatuda ha vulnerat aquestes normes interpretatives en desconèixer pautes hermenèutiques com les que les clàusules ambigües o fosques s’han d’interpretar en sentit favorable a la seva eficàcia, i ha negligit també la interpretació sistemàtica, així com el principi que en el supòsit de dubte la interpretació es farà sempre en el sentit més favorable a l’afavorit; posa, en definitiva, el recurrent tot l’èmfasi en allò que, al seu entendre, conforma l’error principal de la sentència objecte d’apel·lació, o sigui, el que gira entorn del concepte de necessitat d’un habitatge digne. 5è) Per la seva banda, la part impugnant del recurs, a més a més d’al·legar-ne la formalització defectuosa -punt que ja ha estat resolt-, s’oposa a l’únic motiu, ja referit, adduint que la literalitat del testament coincideix del tot amb la voluntat real de la testadora, ja que, en el supòsit d’haver-se volgut atorgar el dret d’ús i habitació a favor de la senyora X en els amples termes que demana aquesta, hauria estat suficient, simplement, eliminar la condició esmentada.

 

 

Tercer. - Aquest únic motiu del recurs ha de claudicar pels motius següents:

A) La sentència que ha estat objecte de recurs en cap cas negligeix la tradició jurídica catalana, atès que s’hi fa expressa referència en el fonament jurídic tercer tot assenyalant que l’art. 110 del Codi de successions n’és emanació (precepte que s’ha indicat inaplicable al cas per raó tant de la data d’atorgament del testament com de l’apertura de la successió hereditària, ambdues anteriors a la promulgació del Codi referit). La tradició jurídica catalana ve, a més a més, explicitada exemplarment i exhaustiva en l’anterior fonament de dret, en el qual el "iudex a quo" assumeix precisament el cànon interpretatiu d’aquélla, la pretesa vulneració de la qual, paradoxalment, conforma -junt amb la disposició final quarta- l’únic precepte de dret català aplicable al cas, (art. 1r de la Compilació) sobre el qual s’exerceix la censura jurídica, que, per això, està abocada al fracàs. Postula, en efecte, el recurrent, en termes literals, que "la interpretació d’aquest testament s’haurà de fer conforme la tradició jurídica catalana (tesi subjectivista, la qual intenta esbrinar la voluntat del testador en el moment de fer testament)". Doncs bé, com s’ha dit, de no altra eina interpretativa s’ha valgut la sentència combatuda des del moment que dedica, no ja part de l’esmentat fonament jurídic tercer, sinó íntegrament el segon a palesar que el criteri interpretatiu a emprar és el de capir l’autèntica voluntat del testador, i fa per això cita la sentència de distints passatges del Digest tan significatius com els de que "testamentum est voluntatis nostrae iusta sententia de eo quod quis post mortem suan fieri velit" (el testament és la justa expressió de la nostra voluntat, d’allò que cadascú vol) i el de que "Optitum ergo esse Pedius ait, non propia verborum significationem scrutari, sed inprimis, quid testator demostrare voluerit, deinde in qua praesuntione sint, qui in quaque regione conmorantur" (en conseqüència, diu Pedio que el millor no és esbrinar la pròpia significació de les paraules, sinó, abans que tot, el que hagi volgut dir el testador, i després, com ho entenen els que viuen en cada regió), i assenyala igualment la Resolució que es combat, amb referència al subsidiàriament aplicable article 675 del Codi civil, que aquest precepte "ha estat interpretat per la jurisprudència relativitzant el rigor de la tècnica gramatical en el sentit de que el significat literal de les paraules és una de les utilitzades per a la investigació de la voluntat del difunt i que sobre la literalitat sempre és preferent la voluntat del testador" (del fonament jurídic tercer).

B) Palesat, doncs, que la sentència qüestionada sí ha utilitzat l’hermenèutica pròpia de la tradició jurídica catalana, el recurs només podria reeixir en cas que en aquest àmbit cassacional hagués de prevaldre una diferent interpretació. I al respecte, cal significar:

1r) Que és reiterada la jurisprudència segons la qual "la interpretación de los contratos o testamentos es función privativa del Tribunal de Instancia, cuyo resultado hermenéutica ha de ser mantenido y respetado en Casación, a no ser que el mismo llegue a conclusiones ilógicas, desorbitadas, erróneas o conculcadoras de un precepto legal" (S. del T.S. de 23-11-1992, per totes), havent manifestat aquest Tribunal (per exemple sentència de 30-11-1992) que "quiere decirse con ello que no debe pedirse al Tribunal Superior, a virtud del recurso de casación, que elija entre la interpretación que hace el Juez de Primera Instancia y la de la Sala de Apelación o entre cualquiera de las propuestas por los cuatro eximios juristas que han dictaminada en autos de forma divergente, pues la interpretación de la Audiencia es vinculante, salvo que quede demostrado que choca frontalmente con las leyes positivas o con las inderogables de la razón y de la lógica".

2n) Aquest Tribunal s’ha de manifestar, doncs, no sobre la interpretació que donaria a la disposició testamentària controvertida (puix que un pronunciament com aquest violentaria els límits naturals de la cassació), sinó sobre si la de la sentència objecte de recurs és absurda, arbitrària o contrària a norma valorativa de la prova.

I, respecte d’això, és veritat que tal interpretació de l’Audiència Provincial no és l’única possible, però tampoc ho és menys que la mateixa queda molt lluny de tenir alguns dels indicats defectes, ja que:

a) Resulta sobrera la menor referència a una possible infracció de norma de valoració de prova taxada, la vulneració de la qual no ha estat ni tan sols al·legada.

b).- Ultrapassa aquest marc cassacional l’oferiment interpretatiu del recurrent basat en una divisió de la continència de l’argumentació jurídica de la sentència que combat. En manifestar l’actor que està totalment d’acord amb el paràgraf segon del fonament de dret vuitè i en absoluta discrepància amb els paràgrafs tercer i quart palesa que el que vol és substituir amb el seu interessat parer el sempre més objectiu del jutjador i en només allò que el beneficia.

Per això, resulta inexacte que tal Resolució desconegui el principi hermenèutic d’indagació de la voluntat real de la testadora, com ja abans s’ha indicat a bastament en esmentar els fonaments de dret segon i tercer i com de bell nou resulta del fonament jurídic vuitè, en insistir la sentència contra la qual es recorre que "la investigació de la voluntat de la causant no permet l’anàlisi d’aquesta exclusivament des de la vessant lingüística...".

Tampoc resulta exacte que la dita sentència prescindeixi d’una interpretació favorable a la Sra. X com a afavorida pel que qualifica de subllegat, doncs prou clarament es diu en el fonament jurídic vuitè que el principi d’interpretació favorable a l’eficàcia del llegat "és determinant que no sigui exigible que la beneficiada pel mateix es vegi precisada de la vivenda de forma absoluta...".

Tampoc pot assumir-se la crítica del recurrent que tal sentència no aclareix l’ambigüitat del testament per no haver comparat unes clàusules amb les altres, ja que a aquesta integració harmònica del clàusules es refereix aquella, si bé "a contrari sensu" d’allò pretès per la Sra. X, en significar (fonament jurídic vuitè) que "una interpretació sistemàtica no permet integrar el llegat de la vivenda amb una disposició referent a un llegat diferent...". En aquest sentit, i si bé és cert que, en atorgar la Sra. Y  el dret d’ús i habitació discutit a la seva filla X mentre no tingués possibilitat de residir en altre lloc, va exterioritzar una voluntat susceptible d’ésser interpretada en el sentit en què ho fa el recurrent, o sigui, en el de conferir aquest dret respecte un habitacle que havia d’ésser de característiques similars a l’habitatge de "Can C", ja s’ha dit que aquesta no és l’única interpretació possible, doncs, essent plausible, també ho és la de l’Audiència Provincial en entendre que la voluntat de la mare era que no manqués mai a la dita filla, en cas de necessitat, la disponibilitat d’un habitatge digne.

Finalment, si respectable és el criteri que del concepte "necessitat" té la recurrent Sra. X, no ho és menys el definit en la sentència combatuda (fonament jurídic novè), ni, per tant, el seu judici de valor sobre que "els fets d’exercitar (la Sra. X) la seva professió en les localitats de L2 i L3 i de patir una malaltia al·lèrgica deguda a la contaminació de L, tan sols determina una comoditat molt allunyada d’aquella necessitat inexistent, ja que la vivenda llegada a la seva germana no és l’única existent fora de L, ni en els mateixos indrets, sense que se’ns hagi demostrat mínimament que els rendiments professionals de l’actora siguin insuficients per a atendre raonablement les seves necessitats d’habitació pels seus propis mitjans".

El recurs no es pot estimar, doncs, sens perjudici, és clar, que una modificació substancial en les condicions personals o econòmiques del matrimoni integrat per la Sra. X i el seu espòs tinguessin virtualitat suficient per fer viable una nova postulació sobre la base d’entendre’s complerta la condició testamentària tantes vegades referida.

En definitiva, no cal insistir més que no s’està davant d’una tercera instància, si bé hom pot evocar allò ja dit per aquesta Sala en sentència de 22 d’octubre de 1991 respecte a casos de dubtosa interpretació (el que tampoc es pot predicar de l’ara examinat, malgrat l’element d’incertesa representat pel fet d’una hermenèutica discordant entre la sentència d’instància i la de l’Audiència Provincial) en el sentit que "àdhuc si la interpretació que s’efectua fos simplement dubtosa, el Tribunal de cassació no pot substituir-la per una altra de nova; i és que no es pot prescindir de la tasca de l’Audiència (o, en el seu cas, del Jutjat) pel simple fet que agradi o satisfaci més una altra apreciació diferent...".

Quart. - Un cop desestimat el recurs de cassació, és procedent acordar la imposició de les costes a la part que recorre i la pèrdua del dipòsit, conformement a allò que estableix el darrer paràgraf de l’article 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil.

EN NOM DEL REI I PER LA AUTORITAT QUE ENS HA CONFERIT EL POBLE ESPANYOL

 

DECIDIM

Que DESESTIMEM el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. ANTONIO ANZIZU FUREST en representació processal de la Sra. X  contra la sentència dictada per la Secció 15a de l’Audiència Provincial de Barcelona de data vint-i-set de desembre de mil nou-cents noranta-cinc, CONFIRMANT íntegrament la resolució esmentada, amb la imposició de les costes causades a la part que recorre i amb la declaració de la pèrdua del dipòsit constituït.

S’ha de lliurar a l’esmentada Audiència el testimoniatge d’aquesta sentència amb les actuacions originals i el rotllo d’apel·lació que van ser tramesos el seu dia a aquest Tribunal.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda