Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 23 de setembre de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, 
de 23 de setembre de 1997, núm. 28/1997 (Sala civil i penal)

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya formada pels Magistrats que s’esmenten al marge, ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat pels Srs. Josep i Z2  contra la Sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 17 d’octubre de 1.995 dimanant del judici declaratiu de menor quantia interposat pels Srs. X i X2  contra el seu avi Sr. Y  i els seus oncles Srs. Josep i Z2  sobre usucapió d’immoble. Els recurrents han estat representats davant aquest Tribunal per la Procuradora Sra. Consol Rodríguez Chacón i defensats per l’advocat Sr. Ramon Contijoch Pratdesaba. També han comparegut els recorreguts sota la representació del Procurador Sr. Carles Pons de Gironella i la direcció de l’advocat Sr. Lucio Purcalla Bonilla.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - En la data ja esmentada de 17 d’octubre de 1995, la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el recurs d’apel·lació mencionat, va dictar Sentència que conté la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Que estimando, como estimamos, el recurso de apelación interpuesto por FRANCISCO Y SERGIO M. O.  contra la sentencia de 20 de junio de 1994 pronunciada por el Juzgado de Primera Instancia nº 29 de esta capital, debemos revocar y revocamos dicha resolución y en consecuencia: Declaramos que la finca sita en Av. Meridiana, 361, 7º, 4ª pertenece a los demandantes apelantes y, consiguientemente, se declara la nulidad de la escritura de 19 de julio de 1989 concertada entre los codemandados, con cancelación de las inscripciones contradictorias a la propiedad que se declara, sin hacer especial imposición de las costas del proceso en ninguna de sus instancias".

Segon. - Contra aquesta resolució, els Srs. Z i Z2  varen interposar aquest recurs de cassació que ha estat tramitat davant aquest Tribunal d’acord amb les prescripcions legals, havent estat senyalada l’audiència del dia d’ahir per la seva votació i decisió que tingueren lloc.

És Ponent el Magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - La sentència que dóna motiu al present recurs de cassació, dictada en grau d’apel·lació per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 17 d’octubre de 1995, declara els següents fets: a) El 26 de febrer de 1958 el Sr. Y, mitjançant el desemborsament d’una quantitat de diners que constituïa l’entrada, va comprar el pis 7è 4a de l’Avinguda Meridiana, núm. 361 d’aquesta ciutat. b) No el va comprar ni va fer el contracte privat de compra amb la intenció d’utilitzar-lo personalment ni com inversió, sinó expressament perquè constituís la llar conjugal del seu fill Z3  que va casar-se mesos després. c) El seu esmentat fill Z3  el va arreglar d’acord amb els seus gustos i necessitats; va pagar al llarg dels anys el preu pendent, i va utilitzar-lo com seu, sense cap interferència del seu pare fins el dia que aquell va morir el mes de novembre de 1970. d) La seva vídua i els seus dos fills, X i X2 , (aquí demandants) varen seguir utilitzant el pis sense cap contradicció fins ben avançat l’any 1993 quan el Sr. Y va interposar contra aquests dos germans (fills i hereus intestats de Z3  i néts de Y) una demanda de desnonament per precari, havent al·legat els dos esmentats germans ocupants, a l’impugnar el precari i en el plet de menor quantia que varen iniciar contra el seu avi Sr. Y i contra els fills d’aquest i oncles d’aquells Srs. Z i Z2 , que havien adquirit el pis per usucapió ja que l’havien posseït "animus sibi habendi" durant més de 30 anys, fent invocació de l’art. 342 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya quan diu que la usucapió del domini té lloc per la possessió en concepte d’amo per el temps de 30 anys sense necessitat de títol ni de bona fe. e) I l’Audiència, tot revocant la sentència de primera instància, estima la demanda de menor quantia i declara que l’esmentada vivenda, pis 7è, 4a porta de l’immoble núm. 361 de l’Avinguda Meridiana de Barcelona, pertany en propietat als demandants per haver-lo adquirit per possessió continuada i a títol d’amos més de 30 anys, per la qual cosa declara nul·la l’escriptura pública de 19 de juliol de 1989 en la que el Sr. Y va dir vendre als Srs. Josep i Z2  l’indicat pis, i decreta la cancel·lació de les inscripcions contradictòries de la propietat que es declara a la sentència.

Segon. - Els Srs. Z i Z2  interposen contra aquesta última el present recurs de cassació que fonamenten en 4 motius.

El 1r addueix infracció de l’art. 24.1 de la Constitució en relació amb el 524 de la llei d’enjudiciament civil. Per Interlocutòria de 31 d’octubre de 1996, la Sala 1a del Tribunal Suprem no va admetre aquest motiu basat en infracció de precepte constitucional, i per tant, no procedeix ara examinar-lo.

Tercer. - El motiu 2n s’articula per la via del núm. 4 de l’art. 1692 de la llei de procediment i dóna com vulnerat l’art. 342 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya al·legant que el Sr. Y, adquirent per document privat del pis el 26 de febrer de 1958, no va voler perdre’n la seva propietat puix que el 16 d’abril de 1964 va aixecar a públic el document privat de 26 de febrer de 1958, i el 19 de juliol de 1989 va vendre’l en escriptura pública als seus fills Josep i Núria aquí demandats.

El motiu és rebutjable. L’art. 342 de la Compilació exigeix per la usucapió del domini la possessió en concepte d’amo pel temps de 30 anys sense necessitat de títol ni de bona fe. De manera que si els Srs. X i X2  han posseït el pis en concepte d’amos més de 30 anys sense cap mena d’interrupció en aquest període, que és el que declara i proclama "fuera de duda razonable" després de l’examen de tota la prova practicada ("masiva documental y multitudinaria testifical") la sentència de l’Audiència, es inqüestionable que la mateixa no ha pas vulnerat l’art. 342 de la Compilació sinó que l’ha aplicat degudament al cas, sense que siguin rellevants els actes unilaterals que hagués realitzat el titular a esquenes de l’activitat possessòria continuada i no interrompuda dels posseïdors de fet amb ànim dominical, no havent tingut per tant, cap transcendència les dues escriptures unilaterals que el motiu invoca fetes amb desconeixement dels posseïdors per a interrompé la prescripció d’aquests, per la qual cosa hem de desestimar el present motiu de cassació.

Quart. - El motiu 3r, per la mateixa via processal que l’anterior (del núm. 4rt de l’art. 1692 de la llei procedimental) torna a donar per conculcat l’art. 342 de la Compilació Catalana de 1960 quan al còmput del període de 30 anys que dona accés a la usucapió. El motiu expressa que al present cas el període de 30 anys no ha transcorregut pas ja que s’ignora -diu- el "dies a quo" a partir del que la prescripció adquisitiva hauria d’estimar-se iniciada, i en tot cas -afegeix- no podria estimar-se començada abans del 16 d’abril de 1964 quan el titular documental (el Sr. Y) va signar l’escriptura pública de compra del pis.

El plantejament anterior no respecte els fets que l’Audiència ha tingut per provats, tota vegada que ella declara -en el 2n paràgraf del seu fonament legal 2n- que: "El tiempo de usucapión igualmente es claro que ha transcurrido ya que dejando aparte la posesión que, conforme a la normalidad, implica arreglar un piso para que constituya el propio domicilio antes de la boda, cuando menos existe clara posesión desde la fecha de ésta, ocurrida en octubre de 1959, sin que exista interrupción natural de la usucapión, ni la civil prevista en el art. 1945 del Código Civil, sino hasta bien avanzado el año 1993 cuando se interpuso el desahucio por precario".

De manera que si, com ho diu l’Audiència, hi ha hagut clara possessió del pis des de la data del casament del pare causant -del Sr. Z3 - el mes d’octubre de 1959-, i continuada aquesta possessió a la seva mort l’any 1970 pels seus fills hereus intestats (els actuals actors) sense que hi hagi hagut cap interrupció natural de la possessió fins ben avançat l’any 1993 quan va interposar-se el desnonament per precari, és clar que l’Audiència fixa ben palesament el "dies a quo" de l’inici del termini de la prescripció (octubre de 1959) i també el dia final de la mateixa (ben avançat l’any 1993); i com que entre ambdues dades va transcorre, abastament, el període legal d’usucapió, l’Audiència no ha vulnerat l’art. 342 de la Compilació de 1960 com aquest segon motiu ho pretén, i per tant procedeix també desestimar-lo.

Cinquè. - I el quart motiu de cassació s’articula igualment a l’empara del núm. 4t de l’art. 1692 de la llei processal i denuncia violació del núm. 3 de l’art. 1563 de la llei d’enjudiciament civil i de la jurisprudència que esmenta. Diu que la possessió pels Srs. Francesc i X2  del pis objecte del litigi va ser purament a precari, i que aquesta possessió no podia portar a que es declarés a favor seu la prescripció adquisitiva o usucapió del pis.

L’Audiència addueix, pel contrari, que la possessió, primer del Sr. Z3  (des de 1959 a 1970), seguida pels seus fills i continuadors hereus X i X2  (des de 1970 a 1993) no va ésser precària sinó "animus sibi habendi" i no per concessió graciosa del Sr. M. F.; i com que aquestes asseveracions de fet de la sentència no han estat desvirtuades (ni han pogut ser-ho per la via del núm. 4t de l’art. 1692 que s’ha emprat) és clar que tampoc pot ésser acollit aquest últim motiu de cassació, i, per tant, procedeix desestimar-la tota.

Sisè. - Les costes han d’imposar-se als recurrents en ésser desestimat el recurs (art. 1715, 2 últim paràgraf de la llei d’enjudiciament civil); i no hem de pronunciar-nos sobre el dipòsit, en no haver estat necessari.

Per tot el que precedeix, en nom del Rei i per l’autoritat que ens atorga la Constitució,

PART DISPOSITIVA

Hem decidit: Desestimar el recurs de cassació interposat pels germans Z i Z2  contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona el 17 d’octubre de 1995 dimanant del plet de menor quantia que s’havia seguit al Jutjat de Primera Instància núm. 29 de Barcelona pels Srs. X i X2  contra els Srs. Y i els germans Z i Z2 , oncles, aquests dos últims, dels primers (interlocutòries núm. 614/1993 del Jutjat i rotllo 792/94 de l’Audiència). I condemnem els esmentats recurrents Srs. M. J.  al pagament de les costes d’aquest recurs.

Així ho pronunciem, manem i signem.

 

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda