Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de juliol de 1997

Anterior Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya   
de 21 de juliol de 1997, núm. 23/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Recurs de cassació 50/96 

SENTÈNCIA Núm. 23 

President: 
Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu 

Magistrats: 
Il·lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel 
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté 

Barcelona, 21 de juliol de 1997 

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats expressats al marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu ordinari de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Mataró, sobre rescissió de contracte de compravenda per lesió ultradimidium. El recurs va ser interposat pel Sr. X , representat per la procuradora Sra. M. Carmen Martínez de Sas i defensat pel lletrat Sr. Raúl Martos Beltrán. La part apel·lada és el Sr. Y , representat pel procurador Sr. Jaime Bordell Cervello i defensat pel lletrat Sr. Joan Balaguer Viladecas. 

  

FETS  

  

Primer. La procuradora dels tribunals Sra. Martínez de Sas, actuant en nom i representació del Sr. X , va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que per torn de repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Mataró, contra el Sr. Y , en la qual va exposar els fets i fonaments de dret que va estimar d'aplicació. Admesa la demanda, es va citar el demandat, que va comparèixer en el temps i la forma legals. Seguit el judici pels seus tràmits legals, amb data 7 de maig de 1994 el Jutjat esmentat va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és com segueix: "FALLO: Que estimando parcialmente la demanda interpuesta por D. X , representado por el Sr. Procurador de los Tribunales D.M. Pilar Martínez: y asisitidos del Sr. letrado D. Raul Martos, en ejercicio de acción de rescisión de contrato de compraventa por lesión ultra dimidium contra D. Y , representado por el Procurador de los Tribunals D. Francisco mestres Coll asistidos del Sr. letrado D. Joan Balaguer DEBO DECLARAR Y DECLARO rescindida la compraventa relizada por las partes sobre la finca que se describe en el razonamiento jurídico primero de esta resolución, condenando al demandado a estar y pasar por esta declaración, debiendo el actor devolver al demandado el precio de 35.000.000- más los intereses legales desde la interposición de la demanda podrá el demandado evitar la rescisión completando el precio de dicha finca mediante la entrega al actor de la cantidad de 66.146.131- de pesetas, más los intereses legales, desde el siete de enero de mil novecientos noventa y tres. Firme que sea la presente resolución, de no ejecitar el demandado la opción que le asiste, y una vez que conste pagada o consignada por el actor la cantidad antes expresada, librese testimonio literal de esta sentencia, en el que se hará constar el dato de consignación o pago con el fin de que sirva de título suficiente para cancelar las correspondientes menciones registrales que han podido causar la compraventa objeto del proceso".  

  

Tercer. Contra la sentència esmentada, la part demandada va interposar recurs d'apel·lació, que va ser admès en ambdós efectes, i se’n va substanciar l'alçada. La Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència amb data 12 de juny de 1996, la part dispositiva de la qual és del tenor literal següent: "FALLAMOS: Que con estimación del recurso de apelación interpuesto por don Y  contra la sentencia de fecha siete de mayo de 1994 dictada por el Juzgado de 1ª Instancia núm. 5 de los de Mataró en los autos de que el presente rollo dimana, debemos revocar y revocamos la misma en su integridad, y en su lugar desestimamos íntegramente la demanda promovida por don X con imposición de las del recurso". 

  

Quart. . . La procuradora Sra. María del Carmen Martínez de Sas, en nom i representació del Sr. X , va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya, que basava en els motius següents: 

  

1r) A l'empara del que estableix l'art. 1692, paràgraf 1 LEC, per infracció de l'art. 1694 i següents de la LEC, en relació amb l'art. 361 LEC i l'art. 11.3 LOPJ i per infracció dels articles 402 i següents en relació amb l'art. 361 LEC i l'art. 11.3 LOPJ. 

2n) A l'empara del que estableix l'art. 1692 paràgraf 3r de LEC per infracció dels art. 359; 361, en relació amb l'art. 513 de la LEC, art. 11.3; 238.3 i 240 LOPJ; art. 120.3 i 24 Constitució espanyola i per infracció dels art. 342; 510 i 513 LEC, que vigeixen als actes i garanties processals. 

3r) A l'empara del que estableix l'art. 1692, paràgraf 4t de la LEC, per inaplicació dels art. 321 i 323, paràgraf 2n de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb la inaplicació o aplicació indeguda de l'art. 632 de la LEC i l'art. 1243 de Codi civil i per infracció de jurisprudència. 

  

Cinquè. Per provisió de data 15 de maig passat, es va tenir per preparat el recurs de cassació per la representació del Sr. X, i es van comunicar les actuacions al Ministeri Fiscal, a les finalitats de l'art. 1709 de la LEC, el qual va evacuar el trasllat conferit mitjançant escrit de data 27 del mateix mes en el sentit de considerar procedent l'admissió a tràmit d’aquest recurs. Per provisió de data 2 de juny últim, es va admetre a tràmit el recurs presentat per la procurador Sra. M. Carmen Martínez de Sas i es va concedir el termini de 20 dies perquè es formalitzés escrit d'impugnació per la part contrària. Per provisió de data 30 del mes passat, es va tenir per evacuat el tràmit d'impugnació i es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 13 del mes en curs a les 10 del matí. 

  

Hi ha actuat com a ponent l'Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu. 

  

RAONAMENTS JURÍDICS  

  

Primer Els dos primers motius d'aquest recurs de cassació no fan referència a la sentència d'instància, sinó a suposades vulneracions de procediment produïdes a l'Audiència Provincial, al si del recurs d'apel·lació que ha originat aquest recurs i que mereixen una sèrie de consideracions. 

La Secció 16a de l'Audiència Provincial, una vegada rebudes les actuacions del judici de menor quantia núm. 142/93 procedents del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Mataró, en virtut del recurs d'apel·lació entaulat i comparegudes les parts citades, va assenyalar dia per a la vista i, un cop realitzada, va dictar diligència per proveir millor i va ordenar que es dugués a terme la prova pericial per un enginyer agrònom i un arquitecte, per tal de determinar el valor en venda el gener de 1993 del terreny agrícola de la finca de les actuacions i dels diferents elements constructius que s’hi troben. Es va practicar la doble prova pericial i es van emetre els corresponents dictàmens a presència de les parts. De conformitat amb el que disposa l'art. 342 de la LEC, la part apel·lant va formular per escrit les al·legacions sobre l'abast de les pericials efectuades i la part apel·lada va fer el mateix, però amb aportació de diversos documents. Impugnada la presentació en aquest tràmit dels documents per diligència d'ordenació es va ordenar tornar-los a la part que els havia presentat i així es va fer. Seguidament la Secció de l'Audiència va dictar sentència. A l'interin la part apel·lada havia presentat, davant el jutjat de guàrdia, un escrit en què sol·licitava la "revisió" de la diligència d'ordenació; revisió que es va denegar per una provisió de la Secció. La part esmentada va preparar, a continuació, aquest recurs de cassació i, en data posterior, va presentar, davant la Secció de l'Audiència recurs de súplica contra la provisió denegatòria de la revisió, recurs que va ser desestimat per interlocutòria, contra la qual al seu torn va preparar la part recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem per infracció de drets constitucionals. 

  

Segon. De l'anterior es dedueix el que al principi es deia, això és, que aquest recurs s'encamina, en els seus dos primers motius, a impugnar la bondat de la tramitació processal seguida davant la Secció 16a de l'Audiència, contra la qual té preparat recurs de cassació i no ataca -perquè no pot atacar- l'iter que va conduir al dictat d'aquella. Així, el recurrent basa el primer motiu en l'ordinal 1r de l'art. 1692 de la LEC, defecte a l'exercici de la jurisdicció, per infracció de l'art. 1694 de la mateixa Llei, en relació amb l'art. 361 també de la LEC i l'11.3 de la LOPJ, i per infracció dels 402 i següents, en relació amb el 361 de la LEC i el 11 3 de la LOPJ. I el segon motiu el basa en l'ordinal 3r de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes reguladores de la sentència. articles 359 i 361, en relació amb el 513 de la LEC, art. 11.3; 238.3 i 240 de la LOPJ i art. 120.3 i 24 de la Constitució espanyola: i per infracció de les normes que regeixen en els actes i garanties processals, art. 342; 507; 510 i 513 de la LEC i 24 de la Constitució espanyola

  

Només la lectura dels preceptes indicats ja indica que cap d'ells es refereix a la sentència objecte de cassació, ni a la seva formació i l'examen dels motius concrets profusament explicats pel recurrent confirma que, a desgrat de tenir interposat recurs de cassació, pretén en primer lloc, que l'Audiència es pronunciés sobre la regularitat del procediment i, en segon terme, que ho faci ara aquest tribunal de cassació. Els motius cassacionals han de ser, doncs, planament desestimats i sense entrar al seu estudi de fons, que s'entreveu, a més, insatisfactori per al recurrent, perquè sobre ells haurà de pronunciar-se, en el seu cas, el Tribunal Suprem. 

  

Tercer.  El tercer motiu de cassació -aquest si referit a la sentència- s'empara a l'ordinal 4t de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes contingudes en els articles 321 i 323, paràgraf segon, de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb la inaplicació o aplicació indeguda de l'art. 632 de la LEC i de l'art. 1243 del Codi civil, d'una banda; i per infracció de la jurisprudència amb citació de diverses sentències del Tribunal Suprem i d'aquest mateix Tribunal Superior, per una altra. 

  

Els motius adduïts tenen una única finalitat: atacar la prova pericial efectuada en diligència per proveir millor, que òbviament no va afavorir els interessos de la part recurrent. Per això, amén de realitzar-ne una anàlisi crítica, la recurrent addueix que no s'ha tingut en compte l'element comparatiu que prescriu el segon paràgraf, in fine, de l'art. 323 de la Compil·lació de dret civil de Catalunya, que, efectivament, preveu com a forma de fixar el "preu just" el que la doctrina ha denominat element de confrontació, això és, la tècnica de comparar el valor de la finca amb altres que presentin anàlogues característiques a la localitat. Apareix ara, doncs, la lògica en la insistència de la part per presentar la documentació que justament li va ser rebutjada -per intempestiva- tant per l'Audiència Provincial com per aquesta Sala, documentació amb la qual es pretenia la comparació de preus. 

  

El doble motiu cassacional ha de també ser desestimat. Aquesta Sala ha tingut ocasió de pronunciar-se molt recentment sobre aquests concrets aspectes en la seva Sentència de data 19 de juny passat i ho ha fet amb la rotunditat precisa. Admet la sentència que l'element comparatiu, al qual al·ludeix la Llei catalana, no és en absolut menyspreable per conformar el preu just discutit, però que no pot equiparar-se a cap supòsit de prova legal amb força per vincular al jutge ni reduir la seva capacitat de lliure apreciació del conjunt probatori i recorda, a més, que així s'havia dit ja en Sentències de 20 d'octubre i 21 de desembre de 1992, en aquesta última s'assenyalava que l'element comparatiu conformava en realitat un criteri orientatiu, semblant a un element interpretatiu normatiu i que no comportava la seva conversió en exigència de concurrència inexcusable, ja que una posició tal conduirira a fer impossible l'aplicació del precepte quan no es donés tal element de confrontació. 

  

A l'anterior, prou concloent, han d'unir-se dues circumstàncies que afecten al cas concret. La primera és l'extemporaneïtat de la presentació dels documents a què s'ha fet referència constant i que apunta a fer notar la impossibilitat actual d’acudir a l'element comparatiu. Sobre això ha d'observar-se que en cap moment dels dos terminis probatoris, de què va gaudir a les instàncies, el recurrent va sol·licitar la prova documental i només ho va fer quan, com ja li va dir el tribunal d'apel·lació, no era el moment adequat processalment No hi ha, consegüentment, paràmetres adequats ara per fer l'anàlisi confrontativa. De tota manera tampoc resulta inútil recordar que a l'acta d'emissió de dictamen del perit arquitecte Sr. Alfonso Pons Bofill consta el següent extrem: "Que els valors en mercat de les finques a la zona del Maresme els ha consultat el perit a diversos APIS que treballen a la zona i a l'Ajuntament de Cabrera". 

  

La segona circumstància es basa en la bondat i correcció de la prova pericial efectuada en segona instància, en diligència per a proveir millor, com es va dir, i per perits insaculats a l'atzar, de resultat contrari, com també s'ha dit, a la practicada en primera instància per un perit, la recusació del qual es va intentar en el seu moment. Com se sap, la prova de perits s'aprecia pels tribunals d'instància, d'acord amb les regles de la sana critica (art. 632 de la LEC) i no es permet la impugnació cassacional de la valoració esmentada, llevat que aparegui com a contrària a la racionalitat i a la lògica. Així ho expressen les Sentències, entre d’altres, de 13 de febrer de 1990; 29 de gener de 1991;15 de juliol de 1992; 2 de novembre de 1993 i 11 d'octubre de 1994. Doncs bé, en el cas d'aquestes actuacions, les dues proves pericials realitzades, una per un arquitecte superior i una altra per un enginyer agrònom, revesteixen tots els elements de convicció que resulten aptes per apreciar la seva congruència i rigor científic, sense que en absolut puguin titllar-se d'irreflexives, incompletes o injustificades; ara bé, de l'examen d’aquestes i, sobretot, de la seva quasi coincidència en el resultat, molt allunyat del peritatge d'instància, s’arriba a la conclusió de la seva correcció formal i material.  

  

És per tot això que el recurs, en aquest últim doble motiu, tampoc no pot prosperar. 

  

Quart. De conformitat amb el que estableix l'art. 1715 de la LEC, en no declarar-se la procedència de cap motiu del recurs, escau la imposició de costes a la part recurrent. 

  

Per tant, 

  

PART DISPOSITIVA  

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya declara: Que desestimem el recurs de cassació formulat per la procuradora Sra. María del Carmen Martínez de Sas, en representació processal del Sr. X, contra la sentència dictada per la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 12 de juny de 1996. Condemnem la part recurrent al pagament de les costes causades en aquest recurs. Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades i publiqueu-la d'acord amb dret. Trameteu el rotlle i les actuacions a la Sala de procedència, amb testimoniatge d’aquesta resolució. 

Així ho va acordar la Sala i ho signen el president i els magistrats que figuren al marge. 

Publicació. El dia d’avui i en audiència pública, el magistrat Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu, ponent en aquestes actuacions, ha llegit, ha signat i ha publicat la sentència anterior. En dono fe. 

  


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda