Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de juny de 1997

Anterior Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya   
de 19 de juny de 1997, núm. 19/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Cassació núm. 49/96 

SENTÈNCIA Núm. 19 

President: 
Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu 

Magistrats: 
Il·lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel 
Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté 
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol 
Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa 

Barcelona, 19 de juny de 1997 

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats expressats al marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Lleida, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància de La Seu d'Urgell, sobre reclamació de paternitat. El recurs ha estat interposat pel Sr. X , representat pel procurador dels tribunals Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós i assistit del lletrat Sr. Jaume Ribes Porta. Hi ha actuat com a part apel·lada la Sra. Y , representada per la procuradora dels tribunals Sra. María del Carmen Martínez de Sas i defensada per la lletrada Sra. María del Carmen Ruiz González, i el Ministeri Fiscal. 

  

FETS   

Primer. El Jutjat de Primera Instància esmentat va dictar sentència, la part dispositiva de la qual diu el següent: "FALLO: Que estimando como estimo íntegramente la demanda formulada por la Procurador Y , debo declarar y declaro la paternidad del demandado D. X, respecto del menor Z , con todos los efectos inherentes a dicho pronunciamento condenando al demandado al pago de las costas de este procedimiento."

Segon. La representació del demandat Sr. X  va interposar un recurs d’apel·lació contra la sentència de primera instància, que va ser tramitat d’acord amb el dret. En data 29 d’octubre de 1996, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar una sentència amb la part dispositiva següent: "FALLAMOS: DESESTIMAMOS el recurso de apelación interpuesto por la Procuradora Sra. Rebés Gomà, en representación de D. X contra sentencia dictada en los presentes autos de Juicio de Menor Cuantía núm. 312/94, del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de la Seu d’Urgell y CONFIRMAMOS íntegramente dicha resolución; con imposición al recurrente de las costas de esta segunda instancia.".  

Tercer. El procurador dels tribunals Sr. Puig de la Bellacasa, en representació del Sr. X , va interposar recurs de cassació contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida, que basava en els següents motius: 1r) Per infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicables al cas, partint de l'apartat 4t, de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, en concret, per infracció de l'art. 1253 del Codi civil, en relació amb l'art. 127.2 del mateix text substantiu, i vulneració de la doctrina jurisprudencial continguda, entre d’altres, en les sentències del Tribunal Suprem de dates 19.1.90; 20.10.93 i 17.10.95, sobre la necessitat de presentar o mostrar amb la demanda algun principi de prova dels fets en els quals es fonamenta; 2n) Partint de l'apartat 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de la doctrina jurisprudencial continguda en les sentències del Tribunal Suprem de data 24.5.9, i del Tribunal Constitucional 7/94, de data 17.1.94; 3r) Partint de l'apartat 4t, de l'art. 1692 de Ia Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'art. 1253 del Codi civil, en relació amb el 135 del Codi civil; 4t) D’acord amb l’apartat 4t, de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de l'art. 1253 del Codi civil, en relació amb els articles 127 i 135 del mateix text substantiu, i per infracció de la doctrina jurisprudencial sobre l'abast de la negativa a sotmetre's a la prova biològica de paternitat, continguda en les sentències del Tribunal Suprem, Sala Primera, de dates 22.3.96; 8.5.95; 20.12.94; 15.6.93; 4.2.93; 30.4:92 i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Sala Civil, de dates 21.3.96; 25.1.93 i 22.7.91, quan argumenten que la negativa a sotmetre's a les proves biològiques no pot ser considerada com a fictia confessio, tal negativa ha d’estar relacionada de forma incontrovertible amb altres proves absolutament definides que condueixin directament al jutge al convenciment de la paternitat, i 5è) Partint de l'apartat 4t, de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció, per no aplicació, dels articles 16 i 5 de la Llei del Parlament de Catalunya 7/91, de 27 d'abril, de Filiacions, en relació amb el que s'ha disposat a l'art. 1253 del Codi civil.

Quart. Admès el recurs i evacuat el tràmit d'impugnació, es va assenyalar per a la votació el dia 5 dels corrents, dia que va tenir lloc.   

Hi ha actuat com a ponent l’II·lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel. 

  

FONAMENTS JURÍDICS 

Primer. Amb caràcter previ a l'estudi dels cinc motius que integren aquest recurs de cassació, cal determinar quin serà el dret aplicable -legislació civil comuna o privativa de Catalunya- atesa la confusió existent que neix amb la mateixa demanda i s'estén a la contestació i a les dues sentències d'instància, que citen preceptes del Llibre I, Títol V del Codi civil i de la Llei del Parlament Català 7/1991, de 27 d'abril. La demanda formulada per la Sra. Y sol·licita que es declari la paternitat del demandat Sr. X respecte al menor Z, nascut a L -on també havia nascut la seva mare dinou anys abans- el dia 17 de maig de 1984. No hi ha res en les actuacions que contradigui la condició catalana del fill, per la qual cosa, d'acord amb l'art. 68 de la Llei del registre civil, el títol preliminar del Codi civil (art. 9.4) i la Compilació del dret civil de Catalunya (art. 3), la legislació aplicable és la civil catalana. 

I, dins d'aquesta, la Llei de filiacions esmentada abans, la disposició transitòria primera de la qual li concedeix efectes retroactius sigui quina sigui la data del naixement. D'acord amb el que s’expressa en el preàmbul, la repetida Llei de filiacions pretén "una regulació autònoma i actualitzada de la filiació en el dret català, basada en el tradicional principi de la lliure investigació de la paternitat i la maternitat sense limitacions probatòries, així com en el principi del favor filii i el seu corol·lari de no discriminació entre filiació matrimonial i no matrimonial". El preàmbul esmentat posa èmfasi especial (paràgraf primer) a destacar que la nova Llei dota a l'ordenament jurídic català d'"una regulació autònoma i autosuficient que avui no té". Això significa que fins a la promulgació de la Llei, de 27 d'abril de 1991, el dret civil català tan sols dedicava a la filiació els articles 4 i 5 de la Compilació, segons redacció donada per Llei 13/1984, de 20 de març, per harmonitzar-los amb la Constitució; articles que pel seu caràcter evidentment fragmentari havien de ser completats amb preceptes de la legislació comuna que no estiguessin en contradicció amb els principis generals de l'ordenament jurídic català. Al contrari, el proclamat caràcter "autònom i autosuficient" de la Llei de filiacions implica que per interpretar-la, i també per integrar-la, si calgués; s'ha de recórrer a les lleis, els costums, la jurisprudència i la doctrina que constitueixen la tradició jurídica catalana, d'acord amb els principis generals que inspiren l'ordenament jurídic de Catalunya. (art. 1.1 de la Compilació del dret civil de Catalunya).

Segon. La Constitució, marc que no pot superar el legislador ordinari, disposa en el seu art. 39.2 in fine que "la llei possibilitarà la investigació de la paternitat". La legislació comuna, com no podia ser d’una altra manera, s'ajusta al mandat constitucional quan l'art. 127.1 del Codi civil en redacció donada per Llei 11/1981, de 13 de maig, disposa que en els judicis de filiació serà admissible la investigació de la paternitat i de la maternitat mitjançant tota classe de proves, incloses les biològiques. Però el paràgraf segon del mateix article estableix una restricció en dir que el jutge no admetrà la demanda si amb ella no es presenta un principi de prova dels fets en els quals es fonamenti; filtre que no contradiu l'art. 39.2 de la Constitució, segons ha declarat el Tribunal Constitucional en Sentència de 17 de gener de 1994, de manera concorde amb el que ha manifestat el Tribunal Suprem en Sentències de 19 de gener de 1990; 3 de desembre de 1991 i 7 d'octubre de 1995, entre d’altres. L'aplicació a Catalunya de l'art. 127.2 del Codi civil resultava dubtosa en l'etapa anterior a 1991. La millor doctrina s'havia manifestat en contra pel fet que la possibilitat de rebutjar a limine la demanda no deixa de ser un obstacle a la lliure investigació de la paternitat, que és una de les tradicions jurídiques catalanes més arrelades des de l'edat mitjana. A partir de la vigència de la Llei de filiacions no hi ha dubte que l'art. 127.2 no és aplicable a Catalunya per no estar recollit en la Llei -autònoma i autosuficient- i ser oposat als principis generals de l'ordenament jurídic català. No és un argument en contra el caràcter processal pretès del precepte, per com l'art. 9.3 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya concedeix a la Generalitat competència exclusiva en matèria de normes processals que es derivin de les particularitats del dret substantiu de Catalunya. Per tot el que s'ha dit, no pot estimar-se el primer motiu de cassació que, partint de l'apartat 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, denuncia inaplicació de l'art. 127.2 del Codi civil i de la doctrina jurisprudencial que ho interpreta.

Tercer. Igual sort desestimatòria haurà de córrer el tercer dels motius de cassació que denuncia aplicació indeguda de l'art. 135 del Codi civil en relació amb el 1253 del mateix cos legal. En primer lloc, l'art. 135 del Codi civil no és invocable en el cas que ens ocupa per les raons exposades als fonaments jurídics precedents. I, en segon lloc, n'hi ha prou amb la lectura de la sentència impugnada per adonar-se que no es fonamenta ni en el reconeixement exprés o tàcit, ni en la possessió d'estat, ni en la convivència amb la mare en l'època de la concepció.

Quart. El segon motiu de cassació aborda el tema de les proves biològiques de determinació de la paternitat i de les conseqüències que poden derivar-se de no sotmetre-s’hi. En aquest supòsit és possible dir: a) Els avenços experimentats per les ciències biològiques en els últims temps permeten d'afirmar que actualment, en els supòsits de filiació dubtosa, és possible determinar la paternitat amb un grau de probabilitat tan alt que a la pràctica és identificable amb la certesa. Les mateixes proves biològiques permeten descartar que un determinat varó sigui el progenitor amb un cent per cent d'exactitud. b) Les conseqüències d'aquest progrés científic en el Dret de família són decisives. El tan citat apotegma romà de mater semper certa est, pater incertus ha deixat de tenir vigència. Ja no cal rastrejar la paternitat biològica a través de presumpcions i proves indiciàries, sempre insatisfactòries, quan una perícia pot resoldre el dubio de manera irrefutable. c) Dit això: Què s’ha de pensar dels qui es neguen a la pràctica de les proves biològiques? Llevat de supòsits quasi impensables que les anàlisis poguessin perjudicar seriosament la salut, previstos a la Sentència del Tribunal Constitucional de 17 de gener de 1994, la negativa revela simplement por que la veritat resplendeixi de manera que ja no hi hagi cap dubte. d) Certament que el Tribunal Suprem i aquest mateix Tribunal Superior en sentències reiterades han dit que la negativa a sotmetre's a la prova biològica no equival a una ficta confessió de paternitat. Som davant una presumpció no establerta per llei i que, per tant, serà apreciable com mitjà de prova quan el fet que ha de deduir-se’n estigui completament acreditat (art. 1249 del Codi civil) i entre aquest fet i aquell que es miri de deduir hi hagi un enllaç precís i directe, segons les regles del criteri humà (art. 1253). e) Seria possible afegir que mitjançant el mecanisme de la confessió -real o fictícia- és possible aconseguir els anomenats "reconeixements de complaença per qui no és pare, possibilitat exclosa si es practica la perícia biològica".

Cinquè. En el cas que ens ocupa el demandat s'ha negat rotundament, en primera i en segona instància, a sotmetre's a la prova biològica acordada pel Jutge de primera instància en període de prova i per l'Audiència per a millor proveir. Les excuses -que no raons- amb què intenta justificar la seva negativa són fútils. Al·lega que la submissió a la prova "comportaria una acceptació tàcita de l'existència de relacions sexuals amb l'actora", la qual cosa el portaria a la "inevitable ruptura matrimonial". Afegeix que "la realització de la prova esmentada descartaria, sense cap dubte, la paternitat del meu mandant, però això no salvaria el seu matrimoni". La inanitat de tal argumentació i l'error de la seva base no requereix comentari ulterior. Pel que fa a l'estimació de la prova indiciària és matèria d'exclusiva apreciació de la sala sentenciadora i només pot ser impugnada en cassació quan el resultat al qual arribi sigui absurd, il·lògic o inversemblant (Sta. de 26 de juny de 1985, entre altres moltes) la qual cosa, evidentment, no és el cas. 

Sisè. El quart motiu de cassació, també a l'empara del núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, reitera la infracció de l'art. 1253 del Codi civil en relació amb els articles 127 i 135 -la inaplicació dels quals al cas ja hem considerat- així com infracció de la doctrina jurisprudencial sobre això. Al que ja s’ha esmentat sobre la prova indiciària es pot afegir que en l'època de la concepció del menor Z, actora i demandat formaven part d'un grup de joves de L que sortien junts, fet admès per ambdues parts i que no demostra l'existència de relacions sexuals entre els aquí litigants, però sí la seva oportunitat, el que reafirma, si és possible, la necessitat que s'hagués practicat la prova pericial demanada i acordada. 

Setè. El cinquè i últim motiu de cassació denúncia infracció, per no aplicació, dels articles 16 i 5 de la Llei del Parlament de Catalunya 7/91, de 27 d'abril, en relació amb el que disposa l'art. 1253 del Codi civil "ja que de les proves practicades resulta com a paternitat més probable la d’una persona diferent al demandat i, malgrat això, la sentència objecte de recurs declara la paternitat del meu principal". L'art. 5.1 estableix una presumpció de paternitat no matrimonial per al varó que hagi mantingut relacions sexuals amb la mare durant el període legal de la concepció. L'art. 16 resol la hipotètica al·legació de plurium concubentium amb criteris probabilioristes. L'Audiència raona correctament que, encara que s’admetin en hipòtesi les al·legacions sobre el manteniment de relacions sexuals per part de l'actora amb un tercer en la mateixa època, això no és motiu suficient per si sol per desestimar la demanda, afirmació concorde amb el que disposen els articles 5 i 16 de la Llei de filiacions que, per tant, s'han tingut en compte de manera correcta i que no fan sinó reafirmar la importància decisiva de la prova hematològica. L'actitud netament obstruccionista a la seva pràctica per part del demandat, complementada, com diu la sentència, "amb la resta de les proves indirectes examinades ve a reafirmar la conclusió probatòria favorable a la paternitat". En resum, i com va dir aquest Tribunal en Sentència de 25 de gener de 1993, l'Audiència ha tret les conseqüències correctes que han de seguir-se de la negativa del progenitor hipotètic a sotmetre's a les proves biològiques sobre determinació de la paternitat i ho ha fet en relació amb les altres proves, el reexamen de les quals no és lícit en el recurs de cassació. Finalment, és possible destacar la plena coincidència entre el Jutjat d'Instrucció, l'Audiència Provincial i el Ministeri Fiscal. 

Vuitè. De conformitat amb l'art. 1715.2 de la Llei d'enjudiciament civil, la desestimació total del recurs comporta la imposició de les costes al recurrent i la pèrdua del dipòsit constituït. 

Vistos l’article esmentat i els que són aplicables legalment. 

En nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol, 

  

PART DISPOSITIVA 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya declara: Que desestimem íntegrament el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós, en nom i representació del Sr. X , contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida en data 29 d'octubre de 1996. Condemnem el recurrent al pagament de les costes del recurs i a la pèrdua del dipòsit constituït. 

Notifiqueu i publiqueu aquesta resolució d'acord amb dret, i torneu les actuacions judicials i rotlle a la Secció de la seva procedència. 

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats que figuren al marge. 

Publicació. El dia d’avui i en audiència pública, el magistrat Il·lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel, ponent d’aquestes actuacions, ha llegit, ha signat i ha publicat la sentència anterior. En dono fe.  

 
 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda