Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 19 de juny de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 19 de juny de 1997, núm. 17/1997 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats damunt, HA VIST aquest recurs de cassació, que van interposar els senyors X i X2 , representats pel procurador Sr. NARCÍS RANERA CAHÍS i defensats pel lletrat Sr. GERMAN PALOMINO RODRÍGUEZ, contra la sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona en el rotllo núm. 557/95 en el recurs d’apel·lació interposat contra la sentència que va dictar el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de La Bisbal en les actuacions de menor quantia núm. 91/92, sobre acció rescissòria de contracte de compravenda per lesió “ultra dimidium”, iniciat a instàncies de la Sra. Y  contra els recurrents esmentats.

 

 

FETS

 

Primer. - El Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de La Bisbal va veure les actuacions del judici de menor quantia núm. 91/92, seguides en virtut de la demanda que va presentar la Sra. Y  contra els senyors X  i  X2 . Un cop admesa a tràmit en dos efectes, es van citar els demandats, els quals van constestar en el termini i la forma legals.

Seguit el judici pels tràmits que corresponien, el 29 de setembre de 1995 el Jutjat esmentat va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és la següent: “FALLO: Que desestimando la demanda formulada por el Procurador Sr. Josep A. Sarís Serradell, en nombre y representación de Y  contra X y X2 , absuelvo a dichos demandados de los pedimentos del suplico declarado no haber lugar a lo solicitado, con imposición de las costas a la parte actora”.

 

Segon. - La part demandant va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència; l’alçada va correspondre a la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona, la qual va dictar sentència en data 10 de febrer, la part dispositiva de la qual és la següent: “FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación formulado por la representación de Y, contra la Sentencia de 29-09-95, dictada por el JUZDO 1ª INSTª INSTRU. nº 3 0091/92, de los que este rollo dimana, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS la misma, dando lugar a la demanda, y a la acción rescisoria ejercitada en la misma sobre la finca mentada, librándose los mandamientos pertinentes para el Registro de la Propiedad, a la firmeza de esta sentencia para su cumplimiento, condenando a los demandados a estar y pasar por ella, e imponiéndoles asimismo las costas causadas en primera instancia; y respecto a las de esta alzada, cada parte correra con las propias y las comunes, por mitad”.

 

Tercer. - El procurador Sr. NARCÍS RANERA CAHÍS, que actua en nom dels senyors X i X2 , va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya, que basava en els motius següents:

1. A l’empara del núm. 3 de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència o de les que regeixen els actes i garanties processals, atès que s’ha produït indefensió d’aquesta part.

2. A l’empara del núm. 5 de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, en no haver observat la sentència objecte de recurs la doctrina o jurisprudència sobre l’abast dels “actes propis”.

3. A l’empara del núm. 5 de l’art. 1.692 de la llei d’enjudiciament civil, per no observar o no aplicar la “cosa jutjada”.

4. A l’empara del núm. 5 de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, en haver-se infringit o deixat d’aplicar l’art. 1.471 del Codi civil.

5. A l’empara del núm. 5 de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infrancció del paràgraf segon de l’art. 323 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

 

Quart. - Mitjançant la provisió de data 21 d’abril d’enguany, es va tenir per interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a l’efecte de l’art. 1.709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual, mitjançant escrit de data 29 d’abril de 1997, va sol·licitar l’admissió a tràmit del recurs de cassació. Per provisió de data 8 del proppassat mes de maig, es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Narcís Ranera i Cahís i  es va assenyalar la vista pel dia 29 de maig passat, a les 10.30 hores, en què va tenir lloc. El lletrat de la part recurrent va sol·licitar. que s’estimessin tots els motius del recurs i que es cassés la sentència objecte de recurs amb l’íntegra ratificació de la d’instància.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. PONÇ FELIU I LLANSA

 

 

FONAMENTS JURÍDICS

 

Primer. - Per a resoldre les qüestions objecte del present recurs cal fer una breu referència als antecedentes següents:  1) la Sra. Z, propietària de la finca ara litigiosa, atorgà poder especial a favor del Sr. Z2 per a la venda i, en general, transmissió d’aquesta, el dia 1 de març de 1989, data en la qual el mandatari esmentat atorgà escriptura pública de compravenda de la finca esmentada a favor dels Srs. X i X2 . El dia següent, o sigui el 2 de març, la referida poderdant atorgà nous poders amb les mateixes facultats d’alienació a favor de la seva filla Y, la qual va aportar la finca ressenyada a la societat “Z3, SL”; aquesta aportació va generar una inscripció registral prioritària en el temps a la corresponent a l’operació jurídica referida primerament, és a dir, a la que afectava els Srs. X i X2, els quals interposaren per aquest motiu la corresponent demanda que originà el judici declaratiu de menor quantia núm. 0407/89 del Jutjat de la Bisbal núm. 1, en el qual, en data 5 de desembre de 1991, recaigué sentència en la part dispositiva de la qual es diu que es dóna lloc a la interpel·lació judicial, i es declara així que el Sr. X   -únic accionant- “es copropietario de la finca inscrita en el Registro de la Propiedad de Palamós, al Tomo 1224, folio 102, finca 648, duplicado, en virtud de la escritura de compraventa otorgada el 1 de marzo de 1989, y, en consecuencia, declaro la nulidad de la aportación de la referida finca, realizada por escritura de 4 de abril de 1989 a la entidad mercantil “Z3, SL”, manteniéndose en la posesión al Sr. X  y decretándose la cancelación de la inscripción registral originada por la citada escritura de 4 de abril de 1989...”. La sentència indicada va esdevenir ferma puix que, encara que  va recórrrer la senyora Y -la seva mare Z ja havia mort-, desistí del recurs, i va interposar, en canvi, un nou procés, o sigui el que ara és objecte d’aquest recurs de cassació. 2) En aquest nou procediment (actuacions 91/92 del Jutjat de la Instància núm. 3 de la Bisbal), exerceix la Sra. Y contra els Srs. X i X2  l’acció rescissòria del contracte de compravenda prevista en els art. 321 i concordants de la CDCC, i addueix, en síntesi, que, havent-se pagat per la finca en qüestió un preu de 4.000.000 de pessetes i essent el seu valor real el de 28.667.520 pessetes segons el Cadastre o el que resulti de la corresponent prova pericial, en qualsevol cas es registraria una lesió en més de la meitat del preu just, el que faria viable l’acció de rescissió articulada. 3) Aital interpel·lació judicial, a la que s’oposaren els dos demandats compradors, originà en 1a Instància sentència en la qual, acabat de declarar-se que el preu satisfet pels compradors fou el de 6.000.000 de pessetes i que el valor en venda de la finca en el moment de l’atorgament del contracte era el d’11.748.836 pessetes, es deia que: “No acreditada de forma clara y contundente la lesión en la medida establecida no procede la rescisión por lesión “ultra dimidium” (fonaments jurídic 2n), raó per la qual s’absolgué els demandats Srs. X i X2 . 4) La Sra. Y interposà contra tal sentència recurs d’apel·lació davant l’Audiència Provincial de Girona, la qual ordenà que, amb suspensió del termini per a dictar sentència es practiqués, per a decidir millor i a l’empara de l art. 340 i concordants de la Llei d’enjudiciament civil, prova pericial “de valoración real de la finca de autos relativa a la fecha de su trasmisión, a verificar por un arquitecto técnico (aparejador), con acceso al estudio de los autos y examen de la finca” (fol. 18), i es designà en el mateix proveïment el pèrit que havia de practicar aital valoració. Un cop feta i produït el corresponent dictamen, (en l’acte d’emissió del qual va concórrer el lletrat de la part demandada, i va formular els aclariments que considerà oportuns), es dictà, després de les al.legacions d’ambdues parts, sentència revocatòria de la d’Instància en la qual, establint-se com a preu definitiu pagat pels compradors el de 5.000.000 de pessetes i com a valor de la finca en el moment de la transmissió i segons la prova pericial esmentada el de 18.401.500 pessetes, es raonava que aquesta darrera suma “sobrepasa en mucho el doble de aquella cifra, aún tomando la mayor de las dos, por lo que procede estimar ha habido para el enajenante lesión en más de la mitad del justo precio” (fonament jurídic 3r); raó per la qual es declarà, doncs, la procedència de l’acció rescissòria exercida. 5) I és respecte a aquesta sentència de l’A.P. de Girona contra la qual s’interposa aquest recurs de cassació, en el motiu primer del qual es denuncia, amb la cobertura en el núm. 3 de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil el trencament de normes essencials del judici causants d’indefensió, i es raona, en síntesi, que, existint ja en el procediment d’Instància tres proves pericials, resultava innecessària la práctica d’una altra prova del mateix tipus pel fet que, en així haver-ho acordat la sala d’apel.lació, abusà del l’art. 340 de la Llei d’enjudiciament civil, amb la consegüent indefensió de la part recurrent, atès que el dictamen fou emès no per perit resultant de diligència d’insaculació, sinó per designació de la mateixa Audiència Provincial.

I aquest primer motiu no es pot estimar pel següent:

a) Com resulta del ja exposat, la prova pericial qüestionada, es practicà amb tots els requeriments legals, i hi va intervenir per a formular aclariments el lletrat de la part que ara recorre en cassació i va realitzar també les al.legacions corresponents, sense que en cap moment deduís llavors la menor protesta, el que atrau al cas la jurisprudència segons la qual “para que pueda aceptarse la existencia de indefensión cuando se trata de infracciones relativas al cumplimiento defectuoso o al incumplimiento de actos y garantías procesales, es preciso  que se hubiere pedido en el momento oportuno y en la forma adecuada la subsanación de la falta o transgresión que se hubiere producido (S.S. del T.S. del 17/1/1991i i 2/6/1993, entre d’altres). I aquest Tribunal, en el mateix ordre d’idees, va dir en sentència de 22 de desembre de 1993 i també en supòsit d’acció rescissòria per lesió que “...l’òrgan jurisdiccional que acorda la provisió, per millor jutjar, gaudeix de les facultats necessàries per designar la persona que reputa més idònia i apta per a la realització de l’informe”.

b) “Ad abundantia maior”, el motiu hauria fracassat en qualsevol cas perquè a banda que “Las providencias sobre diligencias para mejor proveer no son formalidades esenciales del juicio, a efectos del recurso de casación, puesto que su práctica es facultad exclusiva del juez...” (S. del T.S. de 21/9/1991), ja que “Técnicamente son actos de instrucción que se deben a la iniciativa judicial (art. 237 LOPJ), a fin de formar y, en su caso, reforzar su propia convicción, no susceptibles de condicionamiento alguno, al tratarse de prueba pericial, respecto a la persona que se designa para emitir la pericia” (S. del TS de 30/4/1992), aquest Tribunal en la ja esmentada sentència i en raonament del tot traslladable a aquest cas havia significat que “no es veu cóm l’Audiència ha pogut vulnerar l’article 340, 3r de la Llei d’enjudiciament civil, perquè si s’aplica el precepte,  no es pot considerar falta d’aplicació, i si ho fa correctament, per reputar “necessària” la diligència pericial que després té en consideració la sentència, no cal parlar d’aplicació indeguda”.

Heus aquí, doncs, que  no podrà reexir aquest primer motiu de censura jurídica.

 

Segon. - I no altra sort espera al segon, en què amb recolzament en el núm. 5 (s’ha d’entendre, és clar, el núm. 4) de l’ art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil es denuncia la vulneració per la sentència combatuda del principi jurídic “adversus factum suum quis venire non potest”, apotegma que es diu negligit en la mesura que en la resolució esmentada s’estableix com a preu a pagar pels compradors el de 5.000.000 de pessetes. Tal admissió es diu que conforma un genuí acte propi, amb tot l’abast jurídic inherent a aquest principi; actuació pròpia que -continua argumentant la recurrent- deriva del fet que la venedora esmentada consentí una anterior sentència en la qual s’establia com a preu pagat el de 6.000.000 de pessetes. Aquesta darrera sentència correspon al ja expressat primer litigi pel qual es resolgué la referida doble alienació de la finca en qüestió, sentència, que, encara que hi va recórrer la Sra. Y , guanyà fermesa pel desistiment d’aquesta darrera davant l’Audiència Provincial de Girona. D’aquest desistiment brolla, doncs, segons la part recurrent, l’acte propi pel qual la senyora S. admet com a preu de la finca pagat realment el de 6.000.000 de pessetes.

És una obvietat palesa que el motiu no es pot estimar perquè aquest  Tribunal ja significà en la sentència de 9 de febrer de 1994 que “el conegut principi “adversus factum suum quis venire non potest” pressuposa que entre la conducta anterior de l’interessat i la posterior pretensió que vol exercir hi ha una incompatibilitat o contradicció que segons els principis de la bona fe (art. 7.1 del Codi civil) s’havia atribuït a la conducta anterior...”; contradicció del tot inexistent en el supòsit que es ventila en el qual, no només hi manca la inequívoca voluntat de la Sra. S. de donar estat jurídic mitjançant acceptació expressa al fet del pagament de 6.000.000 de pessetes com a preu de la finca, sinó que, precisament, ha deixat constància continuada de la seva més cabdal oposició al respecte, no podent, de cap manera, assimilar-se una manifestació processal com és la del desistiment d’un recurs a la de conformació d’una voluntat negocial pertocant a un dels elements essencials de la compravenda com és el preu; sobretot si aquella renúncia a la continuació d’un procés obeïa a l’ànim de mobilitzar-ne un altre -o sigui al present litigi- en el que ha estat axial objecte litigiós el del preu de la compravenda, acció aquesta última exercida a l’empara d’allò manifestat en la sentència que es deixà ferma, quan diu que “Por todo ello hemos de concluir que el precio fue efectivamente pagado y en cuanto a que el mismo fuere o no justo, este juzgador no puede entrar en esta cuestión, por cuanto lo único que requiere nuestro Código Civil es que el precio sea cierto, pero  no requiere que sea justo”, paràgraf que contenia, doncs, una pràctica invitació a iniciar aquest procés, en deixar explícitament imprejutjada tal sentència la qüestió del just preu de la venda i, per tant, de la seva eventual rescissió de concórrer lesió en la mesura legalment determinada.

En definitiva, el desistiment d’un recurs que afecta una acció determinada per exercir-ne una altra del tot diferent no pot trobar-se més lluny del paradigma d’un acte propi, doncs “la esencia vinculante del acto propio, en cuanto significativo de la expresión del consentimiento, es que se realice con el fin de crear, modificar o extinguir algún derecho, con exigencia de que origine un nexo causal eficiente entre el acto realizado y su incompatibilidad con la conducta posterior y fundamentado en un comportamiento voluntario, concluyente e indubitado, de tal forma que defina, de modo inalterable, la situación del que lo realiza...” (S. del T.S. de 23/10/1991).

 

Tercer. - Diu la mateixa part recurrent que el correlatiu motiu de recurs - formulat també erròniament a l’empara del núm. 5 de l’art. 1962 de la L..E.C.., pel que s’ha d’entendre referit al núm. 4- té una  “íntima relación con el motivo precedente sobre los actos propios”, la qual cosa és prou indicativa de la mateixa sort adversa que l’afecta. La connexió entre ambdós motius és, en efecte, evident, atès que es persegueix la mateixa intangibilitat del que es diu preu pagat per la finca -o sigui el de 6.000.000 de pessetes segon la part recurrent-, si bé aquesta vegada a redós d’un altre principi com és el de la cosa jutjada. Sobre ell diu la recurrent que la sentència -referida, és clar, a la ja esmentada del primer litigi- va esdevenir “cosa juzgada”, del que dedueix que “no le era lícito a la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Girona volver a entrar a considerar (como hemos expuesto en el anterior motivo) acerca de cuál fue el precio real satisfecho por los hermanos X1 y X2  por la compraventa de la finca de autos”.

I el motiu no es pot estimar perquè:

a) D’entrada cal recordar que “la cosa juzgada material radica en la conclusión decisoria y no en los razonamientos...” (S. del TS de 10/4 i 17/7 de 1987), el que equival a predicar l’exigència d’una visió global dels litigis de la comparació dels quals sorgiria, arribat el cas, el fonament de l’excepció. I en aquest ordre d’idees hom no pot “fragmentar” el contingut d’un procés per, escollint el que li interessa i obviant el que el perjudica, mantenir respecte a una part, però no al tot, que opera la cosa jutjada.

b) En l’operació de contrast entre els dos procediments hi manquen analogies essencials, el que, per si sol exclou la viabilitat de la cosa jutjada. Prou recorda la jurisprudència que “la eficacia vinculante de la cosa juzgada material exige la concurrencia de tres identidades: de personas, cosas y causa o razón de pedir, determinando la preclusión de todo ulterior juicio sobre el mismo objeto y la imposibilidad de decidir de manera distinta al fallo procedente... siempre partiendo de la certeza de una resolución sobre idéntico conflicto...” (STS de 27/11/1992).

c) Per elemental lògica, no pot invocar-se la cosa jutjada respecte al que expressament ha quedat imprejutjat. I en el cas, davallant a allò més específic, cal recordar que la sentència ferma del Jutjat de 1a Instància núm. 1 de la Bisbal de 5/12/91, fa la reserva expressa que “este juzgador no puede entrar en esta cuestión (la del preu just) por cuanto lo único que requiere nuestro Código Civil es que el precio sea cierto, pero no requiere que sea justo”.

Res, doncs, impedia l’exercici d’una pretensió emparada en l’article 321 i concordants de la CDCC quan abans no solament s’havia mobilitzat una distinta acció sinó que s’havia invocat un distint ordenament jurídic (el Codi civil) que, en l’ aspecte que ara es dilucida, difereix essencialment de l’esmentada Compil.lació del dret civil de Catalunya.

 

Quart. - El motiu de recurs correlatiu, articulat a l’empara del núm. 5 de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil (error respecte de l’ordinal que repeteix una vegada més el recurrent però que tampoc impedeix el pronunciament corresponent de la Sala en reconduir-lo al núm. 4 de l’art. 1.692 esmentat) denuncia haver-se infrigit, per inaplicació, l’art. 1.471 del Codi civil.

S’addueix, en síntesi, que la valoració del terreny objecte de litigi, efectuada en la prova pericial esmentada acordada per decidir millor, ha negligit l’art. 1.471 del Codi civil atès que va prendre’s com a unitat de càlcul el pam quadrat, essent així que allò correcte hagués estat assumir com a paràmetre la vessana en tractar-se no d’un solar i sí d’un terreny rústic, i se situa la raó d’invocar l’art. 1471 del Codi civil com a infringit en què el mateix diu que en la venda d’un immoble feta a preu alçat i no per unitat de mesura o nombre, no n’escaurà l’augment o disminució, encara que resulti major o menor cabuda o nombre dels indicats en el contracte.

N’hi ha prou amb aquest sol enunciat perquè resulti obligada la desestimació del  motiu del recurs, atès que el numeral que es diu vulnerat no conté cap norma valorativa de prova ni, per tant, no imposa en absolut cap “modus operandi” respecte a com s’ha de practicar una prova pericial per esbrinar el valor d’un immoble. Amb aquest motiu el que formula el recurrent és una crítica a la referida prova pericial i a l’assumpció del seu resultat per l’Audiència Provincial de Girona. I per això, cal recordar que:

a) Com assenyalava ja la sentència d’aquesta Sala de 5 d’octubre de 1993, “La prova pericial no té un tractament privilegiat en relació als altres elements provatoris, la seva valoració únicament està subjecta a les regles de la sana crítica i ha d’ésser obedient a la raó i a l’experiència pràctiques, sense que hi hagi regles o precepte legal de cap tipus que defineixin el seu exercici o determinin la seva eficàcia provatòria, l`existència de les quals serà indispensable perquè en el supòsit d’ésser infringides es pogués sostenir que s’hagi incorregut en error de dret. Sols es podria justificar el motiu de recurs si la sentència en la seva apreciació hagués incorregut en l’absurd, cosa que de cap manera no es pot considerar existent en el cas que s’analitza. És, per tant, inadmissible la infracció legal pretesa i cal admetre la valoració de la prova que hagi fet el judicador d’Instància, perquè fet excepció de la inexistent hipòtesi que hem esmentat, és irrevisable en cassació”, el que s’esdevé del tot lògic si hom considera que la determinació del preu just és una qüestió de fet que correspon apreciar al Tribunal d’Instància.

b) Evoca el supòsit que s’analitza una altra sentència d’aquest Tribunal, la de 20/10/1992, en la qual es deia que “... és clar que es pot plantejar la infracció de normes concretes d’Ordenament jurídic probatori, però en el cas no se n’ha invocat cap de les relatives a la prova pericial, ni tan sols, dins del seu limitadíssim abast cassacional, l’art. 632 de la Llei d’enjudiciament civil. S’ha adduït infracció del paràgraf 2n de l’art. 323 de la Compil·lació i al seu voltant es centra el motiu, encara que després s’extralimiti el raonament, però tal precepte no permet una nova valoració de la prova, ni un examen complet dels elements en els quals el pèrit es basà per extreuere la seva conclusió”; admonició la transcrita del tot extrapolable “mutatis mutandi” al present motiu.

c) En definitiva, si discrepava el recurrent de “haber aceptado la sentencia cuya casación se pretende tal forma de valorar la finca de autos por parte del aparejador designado por el magistrado ponente...” (fol. 14), podia, a tot estirar, denunciar la infracció de l’art. 630 de la Llei processal civil, dins l’escassíssim marge de censura abans esmentat, però mai invocar un precepte, l’article 1.471 del Codi civil, que res no té a veure ni per a res opera en el present plet.

 

Cinquè. - Una vegada més es formula erròniament el darrer motiu de recurs citant-se el núm. 5 en comptes del núm. 4 de l’art. 1.699 de la Llei d’enjudiciament civil, el que no impedeix tampoc l’estudi de la denúncia, centrada en la infracció del paràgraf segon de l’art. 232 de la CDCC.

Al.lega el recurrent l’error del judicador “a quo” en acceptar com a preu el resultant de la prova pericial esmentada -que, es diu, ha de qualificar-se “de laboratori”-, i fa aquell, en canvi, cas omís d’un paràmetre obligat de valoració com és el comparatiu del valor de finques anàlogues ubicades en la mateixa zona.

I sobre això, ha de significar-se el següent.

a) Tal com recorda aquesta Sala en sentència de 20/12/1990 “L’acció rescissòria per lesió enorme té el seu precedent en un Rescripte d’en Dioclecià de l’any 285, de què va passar a formar part la famosa “lex secunda” del codi Justinià, i aconsegueix un desenvolupament ple gràcies a la doctrina de Tomàs de Aquino sobre el preu just, que és una traducció cristiana de la noció de justícia conmutativa tal com apareix en l’Ética nicomaquea d’Aristòtil. Des de l’Edad Mitjana fins a l’Edad Contemporània va ser una institució present a la pràctica totalitat d’Europa, de la Mediterrània al Bàltic. Els atzars de la codificació i el predomini en cada moment dels que, per simplificar, podem anomenar “liberals” o “tradicionalistes”, van determinar en cada cas la recepció o el rebuig de l’acció rescissòria per lesió. Així, la Convenció Nacional francesa la va suprimir per Decret de 14 de fructidor de l’any III i, no obstant això, els redactor del Code civil la van restablir el 1804 amb el vot favorable de tots els tribunals que es van consultar, llevat del de Rouen. Els redactors dels nostres codis civils van oblidar la presència d’aquesta institució en el “Fuero Real” en la “Partida Quinta”, en el “Ordenamiento de Alcalà” i, fins i tot, en la “Novísima Recopilación”, i van prescindir-ne, no per copiar el codi francès tal com diu algun autor erròniament, sinó convençuts per les raons de Florencio García Goyena pel qual “l’autor del “Fuero Real” i de les “Partidas” es va proposar desnaturalitzar i romanitzar la legislació espanyola”, i que considera l’acció rescissòria “una font perenne de plets difícils de resoldre”; i convençuts també pels arguments de Felipe Sánchez Román: “El recurs de la lesió és una heretgia perquè tracta de sostreure el preu de les coses a l’influx natural de les lleis de l’oferta i la demanda”. A Catalunya, l’acció rescissòria per lesió “ultra dimidium” no apareix en la “memòria referent a les institucions de dret civil de Catalunya” que va redactar en Manuel Duran i Bas el 1883, ni figura en el “Projecte d’àpendix del Codi civil per Catalunya”, que va elaborar l’Acadèmia de Dret de 1896. L’esmentada acció rescissòria reapareix, encara que de manera molt limitada, en la Memòria de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona, corresponent a l’any 1899. La Compilació del 1960 la va mantenir amb les modificacions que el discurs de presentació parlamentària expressa i justifica, i ha subsistit així fins a l’actualitat”.

b) Una tan antiga i polèmica institució, que en la seva oscil·lació al llarg dels segles ha creuat els esmentats moments de reconeixement i de decrepitud, incorpora en el seu sí àdhuc normes de prova del que apareix com un desideratum, o sigui, la fixació del preu just. Per això, l’article 323,2 “in fine” de la Compil·lació de dret civil de Catalunya preveu com a eina per assolir aquest difícil objectiu del “preu just” el que la doctrina ha vingut qualificant com l’element comparatiu o de confrontació, és a dir, contrastar el valor de la finca litigiosa amb el d’altres que presentin iguals o anàlogues circumstàncies en la respectiva localitat. Aquest acarament entre finques atorga, com ja assenyalà aquest Tribunal en la sentència de 26/2/1990 “una importància singular a l’aportació de contractes de compravenda coetanis, les circumstàncies dels quals tinguin similituds amb les del contracte suposadament lesiu”. En aquesta mateixa resolució s’al·ludeix a jurisprudència que assenyala com a aspecte a tenir en compte per determinar el preu just “l’element confrontatiu, que està representat per la posada en relació amb altres coses amb circumstàncies iguals o anàlogues en la localitat respectiva”.

Per tant, “prima facie”, continuant aquesta línea interpretativa, la Sala hagués estat prou sensible a l’afirmació del recurrent segons la qual existeix “una finca colindante en venta desde hace bastante tiempo, a precio abiertamente inferior a la mitad del valor que le ha dado a la finca de autos el perito que ha elaborado la cuarta valoración obrante en autos y que, de haber tenido un mínimo celo, la habría detectado y considerado, llegando a una conclusión valorativa de menos de la mitad de la tasación llevada a efecto por el mismo” (fol. 14).

c) Però el que diu el recurrent no ultrapassa l’estadi de simple manifestació. I és que aquest ara invocat element de confrontació, ni va ser al.legat en 1a instància, ni es proposà ni menys es practicà cap prova que fos escaient, pel que malament pot ésser ara considerat i menys en l’àmbit d’un recurs extraordinari com aquest.

d) Pel que fa a la resta, el referit aspecte de confrontació declara la jurisprudència que no s’esdevé d’obligatòria consideració ni per al demandant, ni per tant, per al jutjador, ja que constituint un factor valoratiu certament gens menyspreiable no pot equiparar-se a cap supòsit de prova legal, amb força per vincular al jutge o minvar la seva capacitat de lliure apreciació del conjunt provatori per a la determinació del just preu. Així ho manifestà explícitament aquest Tribunal en la sentència de 20/10/92, reiterada per la de 21/12/92, en la qual ja assenyalava que l’aspecte confrontatiu conformava en realitat un criteri orientatiu, semblant a un element interpretatiu normatiu, el que no comportava, però, la seva conversió en “exigència de concurrència inexcusable, doncs una tal posició menaria a “fer impossible l’aplicació del precepte quan no es donés tal element de confrontació”.

 

Sisè. - Un cop desestimat el recurs de cassació és procedent acordar la imposició de les costes a la part que recorre i la pèrdua del dipòsit, conforme a allò que estableix el darrer paràgraf de l’article 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil.

EN NOM DEL REI I PER L’AUTORITAT QUE ENS HA CONFERIT EL POBLE ESPANYOL,

 

 

DECIDIM

 

Que DESESTIMEM el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunal Sr. Narciso Ranera Cahís en representació processal dels Srs. X i X2  contra la sentència dictada per la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Girona de data deu de febrer de mil nou-cents noranta-set, CONFIRMANT íntegrament la resolució esmentada, amb la imposició de les costes causades a la part que recorre i amb la declaració de la pèrdua del dipòsit constituït.

S’ ha de lliurar a l’Audiència esmentada el testimoniatge d’aquesta sentència amb les actuacions originals i el rotlle d’apel·lació que van ser tramesos el seu dia a aquest Tribunal.

Aquesta és la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda