Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 16 de gener de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya 
de 16 de gener de 1997, núm. 2/1997 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

 

Barcelona, 16 de gener de 1997.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s’esmenten, ha vist el recurs de cassació contra la sentència que va dictar la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona en grau d’apel·lació, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia que es van seguir davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Rubí sobre una acció de rescissió per lesió. Va interposar el recurs la Sra. X , representada pel procurador Sr. Alberto Grasa i Fàbrega i defensada pel lletrat Sr. Antonio Segura G. Consuegra i la part recorreguda és el Sr. Y , representat pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensat per la lletrada Sra. Sofia Soto Ruíz.

 

FETS

Primer. - La procuradora dels tribunals Sra. Rosario Davi, que actua en nom del Sr. Y , va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia que per repartiment va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Rubí, contra la Sra. X . En l’escrit de demanda, després d’exposar els fets i els fonaments de dret que va considerar d’aplicació, va sol·licitar que es dictés sentència en què es declarés la rescissió o la resolució del contracte de compra-revenda de data 29 d’abril de 1988, subscit per la part demandada i la seva exesposa Sra. Z .

Admesa la demanda a tràmit, es va citar el demandat per tal que en el termini legal comparegués en aquestes actuacions i contestés la demanda, la qual cosa va fer en el termini i la forma legals mitjançant la presentació de l’escrit de contestació a la demanda d’acord amb les prescripcions legals. Es va celebrar la compareixença sense havier-hi acord entre les parts i ambdues van sol·licitar la recepció del plet a prova. Les propostes van ser admeses i es van dur a terme amb el resultat que consta en les acutacions.

El Jutjat va dictar sentència amb data 10 d’octubre de 1994, la decisió de la qual és la següent: "Apreciando la concurrencia de la excepción de litisconsorcio pasivo necesario, debo desestimar y desestimo la demanda interpuesta por la procuradora Dª Rosario Davi en nombre y representación de D. Y  contra X, sin entrar en el fondo del asunto y debo condenar y condeno a la parte demandante al pago de las costas procesales".

 

Segon. - L’actor Sr. Y  va interposar recurs d’apel·lació contra la sentència anterior, que va ser admès a tots dos efectes i, un cop substanciada l’alçada, la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència, la decisió de la qual és la següent: "Que estimando, como estimamos, el recurso de apelación interpuesto por BLAS G. D.  contra la sentencia pronunciada por el Juzgado de Primera Instancia núm. 1 de Rubí en fecha 10 de Octubre de 1.994, debemos revocar y revocamos dicha resolución y en consecuencia: Declaramos resuelto por lesión ultra dimidium el contrato de compareventa formalizado el 29 de Abril de 1.988 y en consecuencia el derecho del demandante y la que fue su esposa, Sra. Z , a recuperar la propiedad y posesión de la finca objeto de dicho contrato quienes a su vez deberán devolver a la demandada la cantidad de 2.500.000 ptas., más sus intereses desde la fecha del contrato. Declaramos igualmente el derecho de la demandada ROSA F. F.  a ejercitar la opción que le confiere el art. 325 de la Compilación de derecho civil de Cataluña, en cuyo caso la cantidad a pagar el demandante, para la comunidad ganancial, se completará hasta las 13.312.800 pts., con sus intereses desde la misma fecha del contrato. Imponemos a la parte demandada las costas del juicio en su primera instancia, sin haber lugar a especial imposición de las costas del recurso".

 

Tercer. - El procurador Sr. Alberto Grasa Fábrega, en representació de la Sra. X , va formular recurs de cassació que va fonamentar en els motius següents: 1r. Infracció de la jurisprudència aplicable, a l’empara de l’art. 1.692.4t de la Llei d’enjudiciament civil, per vulneració de la doctrina sobre litiscorsorci passiu necessari que contenen les sentències del Tribunal Suprem d’1 d’abril de 1988, 6 de juny de 1988 i 7 de maig de 1993. 2n. Infracció de les normes de l’ordenament jurídic, a l’empara de l’art. 1.692.4t de la Llei d’enjudiciament civil. I 3r. Infracció de les normes de l’ordenament jurídic, a l’empara de l’art. 1692.4t de la Llei d’enjudiciament civil.

 

Quart. - Admès el recurs i un cop evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a la votació el dia 30 de desembre passat, data en què va tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

RAONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Per tal de centrar les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació, cal fer esment dels fets següents, que s’han acreditat com a certs a les actuacions:

A) El senyor Y  i la senyora Z  van contraure matrimoni el día 28 de novembre de 1965.

B) El día 8 de maig de 1981 es va atorgar una escriptura pública de compravenda d’una finca, en la qual apareix com a compradora la senyora Z , en la qual s’esmenta que la compradora és de veïnatge civil català i que el seu règim econòmic matrimonial és el de separació de béns. El dia 18 de maig de 1981 la senyora Z  va atorgar una escriptura de declaració d’obra nova amb referència a una casa que s’havia construït sobre la finca esmentada, i manifesta també l’atorgant que té veïnatge civil català i que el seu règim econòmic matrimonial és el de separació de béns.

C) Des del mes de març de 1985 els cónjuges esmentats van viure separats de fet i el día 16 de setembre de 1986 el Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Terrassa va dictar sentència que decretava la separació judicial dels consorts senyor Y  i Z  i decretava també la dissolució del règim econòmic matrimonial.

D) Posteriorment el senyor Y  va presentar una demanda contra la seva esposa, senyora Z , en la qual sol·licitava que es dictés sentència que declarés que el seu règim econòmic matrimonial era el de la societat de guanys del Codi civil, que es decretés la seva dissolució i que s’adjudiqués la finca esmentada a cadascun dels cònjuges per meitats com a bé ganancial. El Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Terrassa va dictar sentència el dia 21 de gener de 1989, que desestimava la demanda. Aquesta resolució va ésser revocada per sentència que en grau d’apel·lació va dictar la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 19 de març de 1990, que declara que el règim econòmic matrimonial dels cònjuges esmentats era el de la societat de guanys del Codi civil, que s’ha de dissoldre i liquidar aquest règim econòmic matrimonial i que la finca abans esmentada té la condició de bé ganancial.

E) Per escriptura pública de data 29 d’abril de 1988 la senyora Z  va vendre la finca esmentada a la senyora X i F.  pel preu de 2.500.000 pessetes. En l’escriptura es fa constar que el règim econòmic matrimonial de la venedora és el de separació de béns.

F) El Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Terrassa va dictar sentència el dia 9 de març de 1989 que decretava el divorci dels cònjuges senyor Y  i Z  i la dissolució del règim econòmic matrimonial.

G) Finalment el dia 11 de juny de 1990 el senyor Y  va interposar una demanda contra la senyora X i F. , en la qual interessava que es dictés sentència que decretés la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just del contracte de compravenda que havien atorgat les senyores Z  i X i F.  el dia 29 d’abril de 1988. La defenent va presentar el seu escrit de contesta a la demanda en el qual al·legava manca de legitimació activa, inadequació del procediment, que el preu que realment havia pagat era de 10.000.000 de pessetes i la seva condició de tercer hipotecari. El Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Rubí va dictar sentència el dia 4 d’octubre de 1994 que desestimava la demanda pel fet que apreciava l’excepció de litisconsorci passiu necessari. Aquesta resolució va ésser revocada per sentència que el dia 10 de juny de 1996 va dictar en grau d’apel·lació la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona, que declarava la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just del contracte de compra-venda que havien convingut el dia 29 d’abril de 1988 les senyores Z  i X i F. . Aquesta darrera ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència.-

 

Segon. En el motiu primer del recurs, que es fonamenta en l’article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, s’al·lega vulneració de la doctrina jurisprudencial que esmenta en relació amb la figura del litisconsorci passiu necessari, ja que segons la part que recorre la demanda de rescissió per lessió s’havia d’interposar també contra la venedora senyora Z .

A l’hora de resoldre aquest motiu del recurs de cassació hem de recordar que la sentència abans esmentada de la Secció 14a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 19 de març de 1990 va declarar que la finca objecte del contracte de compra-venda tenia la condició de bé ganancial i que aquest pronunciament ha esdevingut ferm. Hem de recordar també que la sentència esmentada declara que el règim econòmic matrimonial dels consorts senyor Y  i senyora Z  era el de la societat de guanys del Codi civil i si ens atenem a aquest pronunciament que no s’impugna en el recurs de cassació, hem d’entendre ajustada a dret aquesta declaració, ja que es tracta d’un bé adquirit per un dels cònjuges durant el matrimoni a títol onerós, que segons l’article 1347.3 del Codi civil té la condició de bé comú o ganancial, encara que aparegui com a adquirent sols un dels cònjuges; i, a més a més, aquesta condició de bé comú o ganancial ve confirmada per la presumpció de garancialitat que estableix l’article 1361 del mateix Codi, que segons la jurisprudència estableix una preferència general a favor dels béns comuns (sentència del Tribunal Suprem de 28 d’octubre de 1965), que en aquest cas no destrueix la part que recorre com s’escau en els supòsits que l’altra part resulti afavorida per una presumpció iuris tantum.

 

Tercer. - Hem d’entendre, doncs, que en el contracte de compravenda de 1988 l’esposa senyora Z  va vendre a la recurrent una finca ganancial per les raons esmentades en el fonament de dret anterior, a les quals hem d’afegir encara que la mateixa part que recorre en cap moment ha acreditat que se li hagués adjudicat aquesta finca com a conseqüència de la liquidació del règim de ganancials després de la sentència de separació dels cònjuges de l’any 1986, ja que de les actuacions resulta que s’ha dissolt el règim de ganancials com a conseqüència de les sentències de separació i de divorci (article 1392 del Codi civil), pero que no s’ha liquidat encara la societat de guanys dissolta. Això vol dir, per tant, que podia el marit interposar l’acció de rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, ja que segons l’article 1385.2 del Codi civil qualsevol dels cònjuges pot exercir la defensa dels béns i drets comuns; ço equival a dir que no s’estableix en aquest cas un supòsit de litisconsorci actiu necessari i que, per tant, la demanda interposada per un sol dels cònjuges és processalment correcta (sentència del Tribunal Suprem de 26 de juliol de 1993). I aquest criteri és perfectament aplicable als casos d’exercir-se una acció de rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, ja que com va precisar la sentència del Tribunal Suprem de 5 d’abril de 1968 pot interposar l’acció de rescissió per lesió qualsevol dels propietaris que actuï en interès de la comunitat, que és realment el que succeeix en aquest cas amb referència a l’acció interposada pel marit en interès del patrimoni comú o ganancial que encara s’ha de liquidar.

 

Quart. - D’acord amb el que s’acaba de dir, és clar que la sentència d’apel·lació no infringeix la doctrina sobre el litisconsorci actiu necessari, ja que el marit estava legitimat ell sol per interposar l’acció de rescissió per lesió, encara que es tracti d’una acció de tipus personal segons l’article 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya. Com tampoc infringeix la doctrina jurisprudencial sobre el litisconsorci passiu necessari, ja que l’acció personal de rescissió per lesió s’ha d’interposar únicament contra la part que apareix com a adquirent en el contracte que es vol rescindir, precisament perquè es tracta d’una acció de tipus personal. Amb la conseqüència que no és necessari demandar també a l’altre consort segons les regles del litisconsorci passiu necessari, ja que l’article 1385.2 del Codi civil no ho exigeix, segurament en base a la coneguda doctrina jurisprudencial que estableix que la sentència desfavorable que recaigui en un judici instat per un dels copropietaris, no perjudica a la resta. I cal afegir encara que el fet de no haver-se adreçat la demanda contra el cònjuge venedor no vulnera els principis que informen la figura del litisconsorci passiu necessari, ja que en el cas del litigi la venedora va tenir sempre notícia de la demanda que s’havia interposat contra la compradora i va tenir per tant l’oportunitat d’ésser part en el litigi, almenys com a part adhesiva. I si no ho va fer, no es pot al.legar en aquest cas infracció de la doctrina sobre el litisconsorci passiu necessari, la qual cosa determina la desestimació del motiu primer del recurs.

 

Cinquè. - En el motiu segon, que també es fonamenta en l’article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, s’al·lega infracció de l’article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l’article 322 de la mateixa Compilació i articles 1225 i 1226 del Codi civil. Segons la part que recorre en aquest cas no existeix lesió en més de la meitat del preu just, ja que si bé és cert que en l’escriptura de compravenda s’esmenta que el preu de venda es va fixar en la quantitat de 2.500.000 pessetes, realment la compradora va pagar la quantitat de 10.000.000 de pessetes i aquest preu realment pagat de cap manera es pot considerar lesiu.

És correcta l’afirmació de la part que recorre que per tal de determinar si existeix o no lesió en més de la meitat del preu just, s’ha de tenir en compte no sols el preu escripturat, sinó també les altres quantitats que hagi rebut el venedor en concepte de preu, encara que apareguin reflectides en document privat (sentències del Tribunal Suprem de 5 de fabrer de 1965 i 27 de desembre de 1972 i sentència d’aquesta Sala de 19 d’octubre de 1.995). Ara bé, la part que al·lega haver pagat un preu superior a l’escriptura ha de provar la seva afirmació d’acord amb el que disposa l’article 1214 del Codi civil. Per tal de donar suport a la seva tesi la part que ara recorre ha aportat a les actuacions un document privat signat per les senyores Z  i X i F. , parts venedora i compradora, i un testimoni. La sentència d’apel·lació ha valorat aquest document privat, ha valorat també les declaracions del testimoni que signa el document i ha constatat finalment que no hi ha cap indici fiable d’haver-se pagat realment el complement de preu que esmenta aquest document. Aquestes apreciacions de la Sala d’apel·lació no les impugna de forma escaient la part que recorre, que realment no pretén altra cosa que fer ara una nova valoració de la prova per aquest Tribunal, que suposaria una clara vulneració dels principis que informen el recurs de cassació. Per consegüent, s’ha de desestimar també el motiu segon del recurs no sols per les raons esmentades, sinó també perquè aquest Tribunal comparteix totalment els arguments de la sentència d’instància sobre procedència de l’acció de rescissió per lesió en aquest cas.

 

Sisè. - El tercer i darrer dels motius de cassació es fonamenta també en l’article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil; s’al·lega infracció dels articles 34 i 37 de la Llei hipotecària, ja que la recurrent va actuar creient que era cert el que publicava el Registre de la Propietat i d’acord amb les regles de la bona fe que estableixen els articles 433 i 1950 del Codi civil.

Aquest motiu és clarament desestimable. Ja que l’acció de rescissió per lesió s’ha d’adreçar en qualsevol cas contra l’adquirent que apareix com a part contractant en el contracte lesiu, com a conseqüència del caràcter personal de l’acció rescissòria, segons l’article 322 de la Compilació. Per consegüent, no tenen cap incidència en aquest punt els preceptes de la legislació hipotecària que fan referència a la protecció dels tercers, és a dir, aquelles persones que no tenen la condició de parts en el contracte lesiu. Com també s’invoquen de forma inoportuna en aquest motiu del recurs els articles 433 i 1950 del Codi civil que protegeixen les persones que actuen de bona fe. En primer lloc perquè aquesta pretesa bona fe de la part que recorre, la posa fonamentalment en dubte la sentència d’apel·lació. I en segon lloc, perquè l’acció de rescissió per lesió escau quan hi ha una desproporció en més de la meitat entre el preu que realment es va pagar i el preu just o valor en venda de la finca al temps d’ésser atorgat el contracte (art. 323.2 de la Compilació), amb independència de la hipotètica bona o mala fe de la part compradora en tot el procés que va portar al contracte lesiu.

 

Setè. - Tots aquests raonaments porten a la desestimació total del recurs de cassació i a la imposició de les costes a la part que recorre, sense que escaigui cap pronunciament sobre el dipòsit per no haver-se constituït en aquest cas, d’acord amb allò que estableix l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del Rei i per l’autoritat del Poble espanyol,

 

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Albert Grasa i Fàbrega, en nom i representació de la senyora X  , contra la sentència dictada per la Secció 16a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 10 de juny de 1996; confirmem la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de costes a la recurrent, sense que escaigui fer cap pronunciament sobre el dipòsit.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda