Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de gener de 1997

Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya   
de 13 de gener de 1997, núm. 1/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Recurs de cassació núm. 38/96 

SENTÈNCIA Núm. 1 

President: 
Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu 

Magistrats: 
Il.lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel 
Il.lm. Sr. Jesús E. Corbal Fernández 

Barcelona, 13 de gener de 1997 

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, aquest recurs de cassació interposat pel Sr. X  i la Sra. X2 , representats per la procuradora Sra. Blanchar García i defensats pel lletrat Sr. Manuel Serra Domínguez, contra la sentència dictada per la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Lleida, al rotlle núm. 246/96, en data 5 de juliol de 1996, dictada en el recurs d'apel·lació interposat contra la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància de Vielha, en les actuacions de menor quantia núm. 89/94, sobre acció negativa de servitud, iniciat a instància del Sr. Y , aquí representat pel procurador Sr. Francisco Ruiz Castel i defensat pel lletrat Sr. Santiago Mas Camí. 

  

FETS 

Primer. Davant el Jutjat de Primera Instància de Vielha, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 89/94, seguides en virtut de demanda presentada pel Sr. Y  contra la Sra. X2  i el Sr. X . En aquesta demanda, després d'al·legar els fets i fonaments de dret, se sol·licitava que es dictés sentència per la qual es declarés la llibertat en què es troba la propietat de l'actor, i que es condemnés els demandats pertorbadors a tapar a costa seva els tres finestrals oberts i a retallar el major vol de la teulada fins al que tenia originàriament, amb l’advertiment que, si no ho fan dins el termini que se'ls assenyali, es farà a la seva costa i càrrec; i deixant la propietat de l'actor en l'ésser i estat en què es trobava, reposant la pissarra i descarnament de paret i tot allò que es pugui produir com a conseqüència de les obres; i, a l'últim, que s'adverteixi els demandats que en endavant s'abstinguin de pertorbar la propietat de l'actora i se'ls condemni a pagar les costes. 

Segon. Admesa la demanda a tràmit, es va disposar la citació a termini de la demandada, que va comparèixer, en temps i forma, va respondre a la demanda basant-se en els fets i fonaments que va estimar d'aplicació, i va acabar suplicant que es desestimés la demanda amb imposició de costes a la part actora. 

Seguit el judici pels seus tràmits, el Jutjat indicat, en data 10 d'abril de 1996, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és del tenor literal següent: "Que desestimando la demanda formulada por el Procurador Sr. Gómez, en nombre de D. Y , contra D. X  y Dª X2 , debo absolver y absuelvo a los demandados de los pedimentos de la demanda, condenando a la parte actora al pago de las costas del juicio". 

Tercer. Contra la sentència indicada la part demandant va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès en ambdós efectes i es va substanciar l'alçada davant la Secció 2a de l'Audiència Provincial de Lleida, que va dictar sentència amb data 5 de juliol de 1996, la part dispositiva de la qual és com segueix: "Estimamos el recurso de apelación formulado por el Procurador D. José Mª Guarro Callizo, en nombre de D. Y , contra la sentencia dictada por el Juzgado de Primera Instancia de Vielha, de fecha diez de abril de 1.996, en los autos de juicio de menor cuantía nº 246/95, que debemos revocar íntegramente: en su lugar, estimamos totalmente la demanda interpuesta por D. Y , contra D. X  i Dª X2 ; declaramos a) que la propiedad del denominado pasaje ubicado entre las fincas de ambas partes corresponde al actor; b) que no hay servidumbre de luces y vistas a favor de los demandados y con respecto a las ventanas objeto de controversia; c) condenamos a los codemandados D. X  y Dª X2  a: 1) .- a respetar el derecho de propiedad del referido actor; 2).- a taponar las tres ventanas abiertas o modificadas por los mismos y que cuya descripción obra al folio 33, a cargo de los demandados, sin perjuicio, en fase de ejecución de sentencia, de las potestades administrativas que al respecto regula la normativa legal vigente; 3). - a recortar el mayor vuelo del tejado efectuado por ambos demandados, hasta situarlo como era originariamente, con apercibimiento de que, si no lo hiciere en el plazo de dos meses se hará a su costa y cargo; 4).- a reponer la pizarra y descarnamiento de la pared propiedad del actor y a costear todo aquello que con las obras que se efectúen, se pudiera ocasionar en perjuicio del hoy recurrente. Se imponen a los demandados las costas de la primera instancia y sin declaración alguna sobre las de esta alzada." 

Quart. La procuradora Sra. María José Blanchar García, actuant en nom i representació del Sr. X  i la Sra. X2 , va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya, que basava en els motius següents: 

1.- A l'empara del núm. 3 de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil. 

2.- Emparat en el número 3r. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil. 

3.- A l'empara del número 3r. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 359 de la Llei d’enjudiciament civil.   

4.- A l'empara del número 4rt. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 38 de la Llei hipotecària. 

5.- A l'empara del número 4rt. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'art. 1.218 del Codi civil. 

6.- A l'empara del número 4rt. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 1.2 A de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya 

7.- A l'empara del número 4rt. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, fundat en la infracció de l'article 2.5 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya. 

Cinquè. Per provisió de data 7 d'octubre de 1996, es va tenir per interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal, a les finalitats de l'art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual, mitjançant escrit de data 22 del mateix mes, va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs de cassació interposat pel Sr. X  i la Sra. X2 . Per provisió de data 28 del mes indicat es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat per la procuradora Sra. Maria José Blanchar García, i es va concedir un termini de vint dies perquè la part contrària formalitzés escrit d'impugnació, cosa que va efectuar en temps i forma. Per provisió de data 25 de novembre de 1996, es va assenyalar la vista per al dia 12 de desembre de 1996, a les 11 hores, la qual va tenir lloc el dia i hora assenyalats. En aquesta vista el lletrat de la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència objecte de recurs d'acord amb la súplica de l'escrit d'interposició del recurs; i el lletrat de la part recorreguda, que es desestimés el recurs i es confirmés la sentència objecte de recurs amb expressa condemna a pagar les costes. 

  

Hi ha actuat com a ponent l'Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu. 

  

FONAMENTS DE DRET  

Primer. Una adequada ponderació dels motius cassacionals adduïts per la defensa del Sr. X  i la Sra. X2  demanda la historiació dels següents fets processals: 1r. Va ser presentada davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Vielha demanda de judici declaratiu de menor quantia amb la qual exercitava acció negatòria de servitud el Sr. Y  contra els indicats Sr. X i Sra. X2; en aquesta demanda s’al·legava, en síntesi, que el demandant era propietari de la finca denominada "de B", situada a la localitat de G; que els demandats eren propietaris d'una altra finca nomenada "de R" que termeneja amb "hort de J"; que els demandats esmentats havien sol·licitat llicència d'obres per a la consolidació, restauració i rehabilitació de casa seva, llicència que els va concedir l'Ajuntament d'Alt Aran sota la condició que "es respectessin els buits de façana existents, sense suprimir ni afegir-ne cap altre"; que els demandats van ampliar el vol de la teulada causant desperfectes en la propietat del demandant pel lliscament de la neu i que havien procedit a l'obertura de tres finestres sobre la seva propietat a l'espai que dóna a l'hort indicat; s'acabava suplicant que es dictés sentència en la qual "es declari la llibertat en què es troba la propietat del meu mandant, i que es condemni els demandats pertorbadors a tapar a costa seva els 3 finestrals oberts i a retallar el major vol de la teulada fins al que tenia originàriament, amb advertiment que, si no ho fan dins el termini que se'ls assenyali, es farà a la seva costa i càrrec; i deixant la propietat del meu mandant en l'ésser i estat en què es trobava, reposant la pissarra i descarnament de paret i tot allò que es pugui produir com a conseqüència de les obres; ...". Els demandats van respondre la demanda al·legant, resumidament, que la casa "de Rosa" es va construir el 1589, que es troba avui catalogada en el Registre General de Béns d'Interès Cultural; van negar que els certificats registrals reflectissin la realitat dels límits de les finques i van afirmar, en canvi, que el vial existent entre la casa "de Rosa" i la casa "de B" és vial públic i no propietat de l'actor; van afirmar també en la contestació esmentada que la major longitud del vol de la teulada es trobava coberta per la normativa municipal i no havia produït cap dany a la finca del demandant; i van negar, finalment, haver obert tres finestres en el vial discutit, van admetre només l'obertura d'una finestra i la remodelació de les ja existents, amb la qual cosa van acabar instant la desestimació íntegra de les peticions contingudes en la demanda. Una vegada tramitat el procediment de menor quantia, el Jutjat de Primera Instància de Vielha va dictar sentència desestimatòria de la demanda entaulada, en entendre el jutge d'instància que el vial que separa les dues finques és un passatge públic, però que, en qualsevol cas, resulta plenament acreditat que les tres finestres el tancament de les quals pretén l'actor existien ja de temps immemorial, que els demandats han procedit tan sols a la seva rehabilitació i que el major vol de la teulada es troba permès per les normes subsidiàries, i no s’ha provat que hagi produït danys en propietat aliena. Recorreguda en apel·lació la sentència, la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida en va dictar una altra revocant íntegrament l'anterior i, partint d'una diferent valoració de la prova, va entendre que el passatge en discussió era propietat de l'actor; d'això va derivar que no podien existir finestres que donessin a aquest costat de la finca dels demandats i va aplicar les "Ordinacions de Santacilia", concretament la número 62, en relació amb la 61, atesa la data de construcció de l'edifici, i va concloure en la necessitat del seu tancament, si bé, en ésser un bé d'interès cultural de la Generalitat de Catalunya, va sotmetre l'execució de sentència a les normes administratives vigents sobre la matèria; igualment, la sentència va entendre que el sobrevol de la teulada perjudicava l'actor, amb la qual cosa va acabar fent les següents declaracions: "a) que la propiedad del denominado pasaje ubicado entre las fincas de ambas partes corresponde al actor; b) que no hay servidumbre de luces y vistas a favor de los demandados y con respecto a las ventanas objeto de controversia; c) condenamos a los codemandados D. X  y Dª X2  a: 1) .- a respetar el derecho de propiedad del referido actor; 2).- a taponar las tres ventanas abiertas o modificadas por los mismos y que cuya descripción obra a folio 33, a cargo de los demandados, sin perjuicio, en fase de ejecución de sentencia, de las potestades administrativas que al respecto regula la normativa legal vigente; 3). - a recortar el mayor vuelo del tejado efectuado por ambos demandados, hasta situarlo como era originariamente, con apercibimiento de que, si no lo hiciere en el plazo de dos meses se hará a su costa y cargo; 4).- a reponer la pizarra y descarnamiento de la pared propiedad del actor y a costear todo aquello que con las obras que se efectúen, se pudiera ocasionar en perjuicio del hoy recurrente". 

Segon. El recurs de cassació entaulat contra la sentència anterior s'articula sobre set motius. El primer d'ells denuncia, a l'empara del numeral 3r. de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, infracció de l'art. 359 de la mateixa Llei, per incongruència (que qualifica de "qualitativa per excés") de la sentència. En definitiva s'al·lega que "exercitada en la demanda tan sols l’acció negatòria de servitud, la sentència havia de limitar-se a resoldre únicament la procedència o improcedència de l'acció esmentada, sense que pogués fer en la seva decisió cap pronunciament entorn d'una acció merodeclarativa de domini que, en no haver estat proposada en el procés, escapava a la funció jurisdiccional, que ha d'actuar sempre a instància de part i que no pot pronunciar-se d'ofici sobre allò que ningú havia sol·licitat. La clara incongruència qualitativa per excés de la sentència objecte de recurs en determina la cassació pel que fa al pronunciament a) en què s’incorre en l’extralimitació esmentada". 

En efecte, com ha dit el nostre més alt tribunal, "la infracció de l'art. 350 LEC té seu pròpia en l'art. 1692, núm. 3r, per ser la congruència una de les normes internes reguladores de la sentència" (ss. 8 juliol i 17 de desembre de 1985), i s’origina la infracció legal en cas d'existir alguna d'aquestes anomalies: "incongruència", si no es dóna la deguda adequació "qualificada" entre el que s'ha demanat i el que s'ha resolt; "indecisió", si la decisió no resol sobre alguna pretensió oportunament deduïda en el litigi; "plus concessió", si es dóna una mica més enllà o en superior quantitat al sol·licitat; i "contradicció", si les disposicions de la decisió resulten antitètiques, de manera que l'execució d'una d'elles impedeixi el compliment d'una altra. 

La congruència -sobre la qual després haurà de tornar-se- es mesura, segons la nostra millor doctrina, per l'ajustament o adequació entre la part dispositiva de la resolució judicial i els termes en els quals les parts han formulat les seves pretensions i peticions, de tal manera que la sentència no pot atorgar més del que s'hagués demanat en la demanda, ni menys del que hagués estat admès pel demandat, ni atorgar una altra cosa diferent que no hagués estat pretesa. En suma, suposa la coherència racional entre el que es demana i el que s'atorga. 

El nostre Tribunal Suprem ha vingut, tanmateix, a flexibilitzar el principi de la congruència sobre bases de lògica, racionalitat i respecte al principi de tutela judicial efectiva (així sentència de 15 de novembre de 1992), afirmant que no es necessita necessàriament una exactitud literal i rígida entre la decisió de la sentència i les pretensions deduïdes, sinó que n'hi ha prou que es doni racionalitat, lògica jurídica necessària i adequació substancial (sentència de 30 de maig de 1994), i té declarat, en allò que ara interessa, que no genera incongruència que la decisió s'estengui a punts que, en el supòsit de no haver-se sol·licitat, facin referència a aspectes o precisions "complementàries" (sentències de 10 de novembre i 2 de desembre 1994); siguin conseqüència "lògica i natural" del que s'ha demanat (sentències de 10 i 27 de maig 1994), siguin qüestions "implícites", de necessària integració, o que estiguin substancialment compreses en l'objecte del debat (sentències de 23 març 1992, 27 maig i 5 juliol 1994) o quan expressi "antecedents" o "conseqüències" que es consideren necessaris per a la millor intel·ligència del que s’ha decidit (sentència 21 de maig 1994). 

D’acord amb la doctrina jurisprudencial anterior, ha d'analitzar-se el motiu cassacional primer. Si el debat processal es planteja sobre la base fàctica de l'existència d'unes finestres que donen a finca aliena i a l'existència d'un voladís que li causa desperfectes, havent exercitat l'actor l’acció negatòria de servitud, amb fonament jurídic a l'art. 40 de la Llei 13/90, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya, antecedent obligat és la declaració o fixació de les propietats de les hisendes, encara que l'actor no exerciti formalment una acció merodeclarativa de propietat. Així ho veu el mateix actor que, en el fonament de dret núm. 4 de la demanda, diu: "es troba legitimat activament el meu poderdant per ser el propietari de l'habitatge afectat, mentre que passivament els demandats, per ser els causants de la pertorbació" i encara a la súplica de la demanda impetra que "es declari la llibertat en la qual es troba la propietat del meu mandant". D'altra banda, els demandats no es limiten, en la seva contestació, a negar l'obertura de finestres o tota classe de danys produïts per la sobreextensió del voladís, sinó que, a més, discuteixen que aquelles donin a hisenda veïna, afirmen que el passatge que separa ambdues finques és públic i en això justifiquen, finalment, la reconeguda obertura d'una finestra. La coherència en la decisió judicial passava, necessàriament, per la declaració de propietat si accedia a les pretensions de l'actor, com va fer l'Audiència Provincial de Girona, no així el Jutjat d'instància. Aquesta declaració apareix, doncs, com a antecedent obligat per a la decisió final i això, en primer lloc, per la pròpia essència de l'acció exercitada i, en segon terme, per haver estat, com s'ha dit, objecte de debat implícitament incitat a la súplica de la demanda. No hi ha, en conseqüència, cap incongruència en la sentència objecte de recurs i el primer motiu cassacional ha de decaure. 

Tercer. El segon motiu rep igual empara legal que el primer: art. 1692.3r de la LEC, per infracció de l'art. 359 de la mateixa Llei. La seva fonamentació és textualment la següent: "La sentència objecte de recurs efectua un plantejament totalment nou de la pretensió deduïda per l'actor en aquest procés, alterant el fet fonamental en el qual es recolzava i sobre el qual s'havia construït la defensa d'aquesta part: l'al·legada obertura pel meu mandant de tres finestres l'any 1990. Havent-se acreditat plenament en el procés, tal com reconeixen les sentències de primera i segona instància, que les esmentades finestres havien estat obertes l'any 1589, la demanda havia de ser desestimada sense més ni més, sense que fos possible que la sentència d'apel·lació partís de fets diferents als al·legats a la demanda, situant a aquesta part en una manifesta indefensió, en privar-lo d'exposar les noves excepcions inherents a aquesta essencial variació fàctica, i obligant-lo a suscitar-les en aquest recurs de cassació, la qual cosa implica, d'una banda, pèrdua de dues instàncies i, d'una altra, una limitació de la defensa inherent al reduït àmbit del recurs, la qual cosa, en definitiva, equival a beneficiar el litigant que ha falsejat els fets en la demanda". 

En efecte, segons s'ha expressat amb anterioritat, el plantejament de la demanda és clar i explícit sobre això. L'actor afirma en ella que "posteriorment a la construcció del major vol de la teulada, el meu mandant s’adona que els avui demandats han procedit a l'obertura de tres finestres sobre la seva propietat... "; per continuar que "no cal dir que l'obertura d’aquestes finestres i el major vol es va fer sense cap tipus de consentiment verbal ni escrit del meu mandant" afegint que "encara en l'hipotètic cas que l'actora hagués obert aquelles finestres emparant-se en l'existència d'una en la propietat del meu comitent"... i concloent en demanar que es condemni "els demandats pertorbadors a tapar a costa seva els tres finestrals oberts"... És a dir, de forma contundent l'acció es dirigeix al tancament de tres finestres que es diuen obertes pels demandats. El jutge de primera instància, amb encert singular a l'hora de valorar la prova pericial efectuada, afirma que "resulta plenament acreditat que les tres finestres el tancament de les quals pretén l'actora existien des de temps immemorial, que la demandada únicament ha procedit a la seva rehabilitació". Tanmateix, l'Audiència Provincial de Lleida, en la sentència objecte de recurs, altera la decisió anterior i, a més, de forma realment incoherent, ja que, d'una banda, diu, recolzant-se, com s'ha fet menció, en les Ordinacions de Santacilia, que "en cap moment els demandats van poder obrir legalment les finestres esmentades o la seva configuració original (sic), ja que donaven a predi aliè, i el fet que durant segles hagin pogut ser mantingudes és un acte de mera tolerància que de cap manera pot generar el dret de la part apel·lada...", concloent després que "en definitiva, ha de prosperar la tesi del recurrent quan els demandats en cap moment van poder obrir les tres finestres objecte de controvèrsia", cosa que la porta a decidir amb condemna "a tapar les tres finestres obertes o modificades per ells..." L'Audiència, consegüentment, amb un plantejament confús i globalitzat, no s’adona de dues circumstàncies essencials: primera, que el supòsit plantejat per l'actor es concreta en l'obertura recent de les tres finestres, acció que imputa als demandats; i segona, que, modificant el punt de debat esmentat, inclou una dualitat normativa aplicable: en un cas l'art. 40 de la Llei 13/90, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya (fonament jurídic de la demanda); en un altre, les Ordinacions de Santacília, concretament la núm. 62, en relació amb la 61; ja que és diferent el fet jurídic d'obrir les finestres avui que restaurar o retocar els buits ja existents des del 1589, encara que en la sentència de l'Audiència sembli un fet indiferent. 

En això rau precisament la incongruència. Com diu la sentència de 21 de juny de 1993, perquè existeixi la congruència exigida per l'art. 359 LEC és necessari que la decisió acati el que hi ha de substancial en allò que s’ha sol·licitat i els fets que serveixen de suport a la petició, i que la decisió s’excedeix de les seves funcions jurisdiccionals quan s'aparta del principi "iusta allegata et probata", que obliga el jutge a decidir amb subjecció als fets al·legats. Cert és, com s'ha dit, que la congruència no suposa una "concordança literal" entre pretensió i decisió, ja que el principi "iura novit curia" permet al jutge aplicar normes diferents, fins i tot no invocades, als fets preestablerts, però aquesta ha de ser sempre amb respecte absolut al "da mihi factum, dabo tibi ius", això és, a l'aportació del fet per la part o allò que s’anomena "el component fàctic essencial de l'acció exercitada", i que no és lícit al tribunal modificar o pertorbar la raó petitòria, apartant-se dels fets fixats, o substituir les qüestions debatudes per altres (SS. 30 des. 1993, 22 de juliol i 10 de nov. de 1994) Aquesta qüestió, com ha remarcat el nostre Tribunal Constitucional, es sobredimensiona quan la desviació en què consisteix la incongruència és de tal naturalesa que suposa una completa modificació dels termes en els quals el debat es va produir, podent comportar en aquest cas una vulneració del principi de contradicció i, per tant, del dret de defensa consagrat a l'art. 24 de la Constitució (sentències de 5 de maig i 10 de desembre de 1995 i de 12 juny de 1996). 

La sentència d'apel·lació va incórrer, efectivament, en incongruència en deixar de banda i defugir el debat plantejat per les parts (obertura de tres finestres) i en centrar la discussió en un altre punt (remodelació de finestres ja existents) no posat en litigi per l'actor, que resol amb aplicació de diferent normativa. D'aquesta manera transmuta el bloc discursiu de primera instància i priva a la part d'una defensa plena i adequada. És més, ni tan sols entra a ponderar el primer punt al·ludit, el de si els demandats van obrir o no els buits, quan el cert i acreditat en les actuacions, per prova documental i pericial, és que es va obrir una sola finestra -fet admès per la part demandada- i es va resituar una altra, segons es desprèn del document fotogràfic (foli 99) i del pla (foli 84) aportats pels esmentats demandats, encara que aquest punt concret no hagi estat sotmès a discussió ni decisió i s'observa només una lineal referència en la diligència d'emissió del dictamen pericial. Consegüentment, per ser la decisió congruent amb el que s’ha al·legat i provat, havia d’haver-se centrat en aquell únic punt i ordenar el tancament de la finestra oberta pels demandats, una vegada decidit que aquesta finestra donava a hisenda veïna propietat de l'actor, i això amb fonament a l'art. 40 de l'esmentada Llei del Parlament català. D'aquesta forma s'ajustava la decisió al "petitum" (en "minus" que no genera incongruència), es ponderava adequadament la prova (admissió parcial de fets i pericial que consta en el foli 339), s'adequava la decisió judicial a l'administrativa (llicència d'obres que ordena respectar "els buits de façana existents, sense suprimir ni afegir-ne cap altre") i es vorejava el problema de l'execució de sentència, entorpida en recaure sobre una propietat "limitada" per tractar-se d'un bé d'interès cultural, inscrit com tal amb la categoria de monument històric (foli 244 ram de prova de la part demandada). 

En aquest sentit, doncs, haurà d'acollir-se en part el segon motiu de cassació i modificar la sentència en el sentit que es dirà. 

Quart. L'acolliment només parcial del motiu cassacional anterior obliga a l'examen dels motius restants. En res afecta el tercer, ja que ve fundat igualment en la incongruència (art. 1692.3r en relació amb el 359 de la LEC), aquesta vegada per contenir la sentència pronunciaments antitètics. En concret, es diu: "La claredat i precisió de la sentència exigides per l'art. 359 LEC obliguen que no contingui pronunciaments contradictoris, i molt menys quan en un mateix pronunciament es fan declaracions que s'anul·len mútuament. La sentència objecte de recurs infringeix l'esmentat precepte en condemnar, d'una banda, al tancament de les finestres existents a la finca del meu mandant, però alhora condicionar l'esmentat tancament a l'obtenció de les llicències administratives pertinents, malgrat haver declarat que les esmentades llicències no poden ser concedides en tractar-se d'un "bé d'interès cultural", i haver-se condicionat per l'Administració la realització de les obres al respecte dels buits de façana existents, amb expressa prohibició de suprimir-ne cap". 

L'acolliment parcial del segon motiu de cassació donarà lloc a l'ordre de tancament de l'única finestra oberta pels demandats en concordança amb la llicència d'obres i la limitació del bé d'interès cultural, amb la qual cosa no hi haurà cap contradicció en la decisió que es dicti i s'obviarà la ressaltada de la sentència d'apel·lació. 

Cinquè. Quant al motiu quart, té la seva base en el numeral 4t. de l'art. 1692 i ve fundat en la infracció de l'art. 38 de la Llei hipotecària. Es diu que: "La sentència objecte de recurs dóna ple valor als límits de la finca derivats d'un certificat registral de l'any 1989, que havia estat rectificat amb posterioritat d’acord amb una interlocutòria de 5 desembre 1989 dictada en expedient de domini, sense tenir en compte la reiterada doctrina jurisprudencial que interpreta l'art. 38 de la Llei hipotecària en el sentit que la fe pública registral no comprèn les circumstàncies de fet de la finca inscrita, entre elles els relatius als seus límits, per dependre l'esmentada descripció de la mera declaració dels interessats, sense comptar amb la deguda comprovació registral, en estar mancat el registre de dades planimètriques que permetin efectuar-la, motiu pel qual és procedent la cassació de la sentència per confirmar la de primera instància que va partir de la realitat física del passatge que dividia ambdues finques per considerar-lo de caràcter públic, tal com resultava dels plans urbanístics i cadastrals de la finca". 

N'hi ha prou amb una mera lectura de l'art. 38 de la Llei hipotecària per convèncer-se que no ha estat infringit per la sentència objecte de recurs. L'article esmentat, com és sabut, conté la presumpció de veracitat dels assentaments registrals i diu així: "A tot els efectes legals es presumirà que els drets reals inscrits en el Registre existeixen i pertanyen al seu titular en la forma determinada per l'assentament respectiu..." Precisament la sentència de segona instància es funda en un certificat registral emès en data 6 de febrer de 1989 i que consta al foli 153 per fixar els límits de la propietat de l'actor. Amb habilitat, el recurrent invoca com a infringit aquell art. 38, aplicat per l'Audiència, quan en realitat ataca les regles de valoració de prova, no accessibles a la cassació. D'antany (sentències de 20 de desembre de 1963 i 7 de març de 1964) fins avui (sentències de 14 de juliol de 1994 i 27 de gener de 1995) el nostre Tribunal Suprem ha vingut declarant que correspon als tribunals d'instància determinar si és o no suficient el títol presentat per acreditar el domini. D'altra banda, l'Audiència no es basa només en el certificat registral i així diu la sentència: "aquesta realitat, es veu demostrada, de forma secundària, amb la resta de la prova aportada, en especial la testifical que hi ha als folis 348 i 349 (veure preguntes 3a i 4a)". 

En definitiva, no s'ha vulnerat l'art. 38 de la Llei hipotecària en la seva aplicació per l'Audiència i a aquest Tribunal li és vedat entrar en la valoració de la prova practicada per acreditar el domini de l'actor, amb la qual cosa el motiu quart no pot prosperar. 

Sisè. Les consideracions anteriors han de servir per al decaïment del motiu cinquè, que igualment és utilitzat pel recurrent per entrar, subliminalment, en el resultat probatori. El motiu, basat en l'art. 1.692.4t. de la Llei d’enjudiciament civil, es fonamenta en la infracció de l'art. 1.218 del Codi civil, inclòs, com és palmari, en el capítol dedicat a la prova de les obligacions, que fixa el valor que ha de donar als documents públics. L'explicació del motiu és la següent: "Figurando en los planos de ordenación urbana del municipio de G calificado como vía pública el pasaje que separa la finca propiedad de los demandados, cuya calificación urbanística fue consentida por el actor al no formular oposición a la misma, y teniendo los planes urbanísticos caracter de documento público con fuerza inmediatamente ejecutiva, la sentencia recurrida al precindir totalmente de su resultancia, sin hacer la menor alusión a los mismos, infringió claramente el art. 1.218 del Código Civil, procediendo su casación". 

En efecte, la part interessant de les normes subsidiàries del municipi de G i dels plans cadastrals van ser aportats per la part demandada i són als folis 97 i 98, però aquests documents en absolut tenen la força de prova plena que el recurrent demana. En primer lloc es tracta de documents administratius, en segon lloc estan mancats de la necessària literosuficiència i, en últim terme, resulten contradits per altres documents i altres proves. Una vegada més, de la mà del recurrent s'entraria a revisar la ponderació de prova realitzada pel tribunal "a quo" i aquest és terreny cassacional vedat. Tan és així, que el recurrent ja pretén el debat revisional sobre les altres proves i així diu: " la indiscutible força probatòria dels esmentats documents queda reforçada tenint en compte que coincideixen amb la resta de la prova practicada"..., i analitza, a continuació, el pes probatori de les fotografies aportades a l'escrit de contestació a la demanda, la declaració dels testimonis presentats per la part i la declaració d'un testimoni presentat pels demandats. El motiu de cassació ha de ser, doncs, clarament desestimat. 

Setè. La mateixa sort desestimatòria ha de córrer el motiu sisè. Basat igualment en l'ordinal 4t. de l'art. 1692 de la LEC, invoca infringit l'art. 1.2 A de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya i s'argumenta així: "Fins i tot en el supòsit que fossin desestimats els motius anteriors, perquè prosperés la negatòria de servitud hauria calgut, en aplicació de l'art. 1.2.A de la Llei 13/1990, l'existència d'un interès de l'actor, derivat del perjudici per a ell resultant pel manteniment de la situació, cosa que no concorre en aquest cas en part a causa de l'antiguitat de l'obertura de les finestres, compensades per tenir l'actor una altra finestra a la paret oposada, en part a causa de l'existència d'una porta de paller a la mateixa paret en què estan situades les esmentades persianes que no és objecte d'aquest procés, i a l'últim, respecte a l'ampliació del ràfec de l'edifici, en haver estat esmenat amb anterioritat al procés qualsevol eventual perjudici derivat de l'ampliació del ràfec amb la construcció d'arrestos "trenca neus" d'acord amb el contracte transaccional". 

Segons aquest precepte de la legislació catalana no és possible acció " si el fets actuals que es pretenen fer cessar o els futurs que es pretenen evitar no perjudiquen l'interès del propietari en la seva propietat". Invoca, doncs, el recurrent la falta d'interès de l'accionant i la carència de base de l'acció exercitada. El motiu cassacional no es sosté. Les vistes sobre hisenda veïna suposen una ingerència efectiva sobre la privacitat de la vida que s’hi desenvolupa i aquesta circumstància legitima l’exercici de l'acció negatòria quan no es troba constituïda una servitud que, com el seu nom indica, obliga a suportar (el "patitur" dels romans) aquesta situació. D'altra banda, amb l'estimació parcial del motiu segon decau l'argumentació basada en una situació tolerada des de temps immemorial i referida a les finestres que han sofert una simple variació. Pel que fa al sobrevol de la teulada, la sentència objecte de recurs, amb una argumentació que hagués hagut de ser més explícita, dedica el seu fonament de dret tercer a la matèria, per concloure que la construcció actual causa danys, en pot causar més en endavant i han de ser reparats aquells i evitats aquests, amb cita de la prova pericial practicada. En efecte, en el dictamen pot llegir-se que: "respecte a l'acumulació de neu en coberta propietat del Sr. S., produïda per despreniment de la neu de la coberta del Sr. N., indicar que és possible, principalment si el despreniment s'efectua amb neu procedent de la part alta de la coberta que no disposa d'arrestos paraneu i permeten sobrepassar i superar l'arrest inferior col·locat entre les dues lucanes de la façana nord en cas de tenir-hi neu acumulada". No ens trobem doncs en un supòsit d'adequació de la construcció a la llicència municipal o a les normes urbanístiques, ni que, efectivament, s'hagi col·locat un "trenca neus" a la teulada de la finca dels demandats; ens trobem davant la valoració del resultat d'una prova pericial no revisable en via cassacional a menys que -i aquest no és el cas- aquella sigui contrària, en les seves conclusions, a la racionalitat i es conculquin les més elementals directrius de la lògica (sentències, entre moltes altres, de 13 de febrer de 1990, 29 de gener de 1991 i 2 de novembre de 1993). 

El motiu, en conseqüència, ha de decaure. 

Vuitè. Finalment, tampoc pot ser estimat el setè i últim dels motius cassacionals, basat aquest en la prescripció de la negatòria, de conformitat amb l'art. 2.5 de l'esmentada Llei del Parlament català de 9 de juliol de 1990 i emparat en l'art. 1692.4t de la LEC. És obvi que no és possible ni tan sols entrar a examinar el motiu atès que es basa en el fet que l'obertura de finestres es va produir, segons la sentència, l'any 1589, amb la qual cosa el lapse de prescripció quinquennal que el precepte preveu havia ja transcorregut amb escreix l'any 1994, quan es va presentar la demanda. Cassada en part la sentència, a causa de l'estimació del motiu segon, queda com a únic pronunciament sobre això el tancament de la finestra oberta efectivament pels demandats i encara que no se sap del cert la data de la seva obertura, l'actor, en el fet quart de la demanda, la situa "... a partir" de la data de concessió de la llicència d'obres, que es va atorgar el 27 d'agost de 1990, cosa que no resulta contradita per altres proves, ni està mancada de lògica. No ha prescrit, per tant, l'acció i el motiu ha de ser desestimat. 

Novè. De conformitat amb l'art. 1715.2 de la LEC, no es fa expressa imposició de les costes causades en aquest recurs i, ateses les particularitats del litigi, tampoc s'imposen les de les dues instàncies 

Per totes les consideracions anteriors, 

DECIDIM  

Que, estimant en part el motiu segon del recurs de cassació interposat per la procuradora dels tribunals Sra. Maria José Blanchar García, en nom i representació del Sr. X  i de la Sra. X2 , contra la sentència dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida en data 5 de juliol de 1996, i desestimant la resta la revoquem només en allò a què es refereix el punt c) 2) de la decisió, i, en el seu lloc, condemnem els esmentats denunciats recurrents a tancar la finestra oberta a la façana nord de la finca "de Rosa" de la seva propietat i situada a la planta baixa; mantenim i confirmem els altres pronunciaments de la sentència, llevat del referit a les costes. No es fa expressa imposició de les costes causades en aquest recurs ni en les dues instàncies. 

Així per aquesta sentència ho pronunciem, ho manem i ho signem. 

 
 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda