Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 10 de març de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  
de 10 de març de 1997, núm. 6/1997 (Sala Civil i Penal)

 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels Magistrats que al marge s’esmenten, ha vist el present recurs extraordinari de cassació interposat per la Sra. X , representada per el Procurador dels Tribunals Sr. Angel Joaniquet Ibarz i dirigida per el Lletrat Sr. Ramón Barrufet Olivart, contra la Sentència de la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida de 6 de setembre de 1994 (Rotllo núm. 227/94) dimanant del judici ordinari de menor quantia seguit davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 5 de Lleida on va recaure’hi sentència de 10 de maig de 1994 sobre acció reivindicatoria; judici promogut per l’esmentada Sra. X contra el Sr. Y  el qual, com recorregut, ha estat representat davant aquest Tribunal per la Procuradora Sra. Lluïsa Lasarte Díaz, dirigida per l’advocat Sr. Sanz de Buruaga.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - En el plet abans exposat, el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 5 de Lleida, en la data ja indicada, va dictar Sentència amb la següent part dispositiva: "VEREDICTE: Admetent com admeto la demanda interposada per la Procuradora dels Tribunals Sra. Rosa María Simó Arbós, en la representació que té acreditada, he de declarar i declaro que l’habitatge que es troba al pis nº 00, 2ª del nº 00 del carrer C és propietat del Sr. Y , i he de condemnar i condemno a la Sra. X  a que deixi aquesta finca lliure, vàcua i expedita, en el termini legalment establert, i a disposició de l’esmentat demandant. I rebutjant com rebutjo la demanda reconvencional plantejada pel procurador dels Tribunals Sr. Jordi Daura Ramón, en la representació que té acreditada, he d’absoldre i absolc de la mateixa al Sr. Y . Escau condemnar a la Sra. X  al pagament de les costes causadas en aquest procediment".

 

Segon. - La representació de la Sra. X va interposar contra la dita sentència recurs ordinari d’apel·lació davant la Secció 2a de l’Audiència Provincial de Lleida la qual va dictar sentència amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Desestimamos el recurso de apelación interpuesto por la demandada principal y reconveniente, Dª X , contra la sentencia del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción nº 5 de Lleida dictada en autos de juicio de menor cuantía nº 505/93, que confirmamos íntegramente". La anterior sentencia a instancia de la parte recurrida fue aclarada por Auto de la propia Sección de fecha 12 de Septiembre de 1994 "imponiendo a la apelante las costas de esta segunda instancia".

 

Tercer. - Contra l’anterior Sentència la representació de la Sra. X va preparar i després interposar el present recurs de cassació que va fonamentar amb els següents motius: "1º.- Al amparo del art. 1694, ordinal 4º, por infracción de las normas del Ordenamiento Jurídico y de la Jurisprudencia aplicables para resolver las cuestiones objeto del debate; 2º.- Al amparo del art. 1692, nº 4º. de la Ley de Enjuiciamiento Civil, por infracción de las normas de Ordenamiento Jurídico y de la Jurisprudencia aplicable para resolver las cuestiones objeto del debate; y, 3º.- Al amparo también del propio artículo y apartado por infracción de la misma doctrina jurisprudencial".

 

Quart. - No havent demanat les parts la celebració de vista, i no havent-la considerat la Sala necessària, va assenyalar-se l’audiència del dia 6 de març i hora a les 10,30 per a la deliberació i la resolució, que tingueren lloc en l’aitals dia i hora.

VISTOS, éssent Ponent el magistrat d’aquesta Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

RAONAMENTS JURÍDICS

 

Primer. - Pels fets i fonaments legals que exposa, la demanda inicial d’aquests actes pretén que es declari el dret exclussiu de propietat de l’agent Sr. Y  sobre la vivenda del pis Xè, Xa porta de l’edifici "E" situat a L, Passeig P núm. 00, i que la demandada Sra. X , sigui condemnada a deixar lliure aquest habitatge a la plena disposició de l’agent, sense cap mena d’indemnització.

La Sra. X, per la seva banda, va formular reconvenció en la que demanava que es declarés el seu dret a l’ús exclussiu de l’esmentat habitatge per raó de l’acord de voluntats que al·legava hi havia hagut entre l’agent-reconvingut i la Sra. reconvinent; acord que ella adduïa que s’havia concertat el mateix moment de trencar-se la unió de fet que havien mantingut ambdós. Demanava també que es declarés que ella tenia la propietat de la meitat indivisa de l’expressat habitatge, i que si aquesta petició no era acollida, interessava en tal cas que fos declarat el seu dret a percebre una indemnització de 7.500.000 de pessetes per l’enriquiment sense causa que hauria tingut el Sr. Y durant els 7 anys que havia durat la convivència.

 

Segon. - Les sentències d’instància estimen la demanda del Sr. Y i rebutgen la reconvenció de la Sra. X. En conseqüència declaren que l’habitatge qüestionat és de l’exclussiva propietat del primer i condemnen la segona a desanllotjar-lo.

La Sra. X interposa contra la sentència de l’Audiència el present recurs de cassació.

 

Tercer. - La indicada sentència dóna per demostrats com fets essencials, per el que aquí importa, que: El Sr. Y va comprar el discutit habitatge pel preu de 7.300.000 pessetes que va pagar: 5.000.000 de pessetes a l’acte, amb diners aconseguits d’un préstec hipotecari sobre un altre habitatge seu. Que el préstec el va cancel·lar ell. Altres 2.000.000 de pessetes va pagar-los també ell amb 4 lletres de canvi. I que la resta de 300.000 pessetes les va pagar igualment el Sr. Y. Per tant la Sra. X no va contribuir amb res al pagament de l’habitatge discutit.

L’Audiència afageix que: no s’ha acreditat cap pacte, ni tan sols verbal, que ampari el dret d’ús de la Sra. X sobre l’esmentat habitatge. Que els indicis que ella esgrimeix per demostrar el contrari (dos anys transcorreguts entre la separació i la formalització del requeriment notarial previ a la demanda de precari; canvi de nom dels serveis d’aigua, electricitat i telèfon i compra conjunta durant la vida en comú d’un altre habitatge), no són suficients per a justiticar el conveni d’ús que la Sra. S. addueix existent. I que si bé és veritat que el Sr. Y i la Sra. X varen conviure durant 7 anys "more uxorio", el primer no va enriquir-se amb res com conseqüència de l’activitat desenvolupada per la Sra. X durant aquell període.

 

Quart. - El primer motiu de cassació discorre per la vía processal de l’ordinal 4rt de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil i denúncia infracció, per falta d’aplicació, de l’article 1249 del Codi Civil i aplicació indeguda del 1253 del mateix Codi, considerant també conculcades "les normes jurisprudencials que estableixen els requisits de la prova indirecta, indiciària o de pressumpcions" en haver-hi en les actuacions -diu el motiu- "documents i actes autèntics que acrediten l’error de fet del Jutjador quan nega l’existència d’un conveni verbal derivat de la ruptura de la convivència entre l’actor i la demandada", i quan estima "insuficients els tres indicis esgrimits i provats per a justificar l’aital conveni..."; i en el seu desenvolupament el motiu s’esforça en demostrar que els 3 "indicis" assenyalats ( 2 anys transcorreguts entre la separació i el requeriment prèvia la demanda de precari; canvi de nom dels suministres d’aigua, electricitat i telèfon, i compra conjunta d’un altre habitatge) proven l’existència d’un conveni verbal entre actor i demandada quan a la voluntat del primer de cedir a la segona l’ús de l’habitatge; però la sentència d’instància és eloqüent i encertada en explicar que aquests indicis no són suficients per a justificar l’aital conveni conforme els requisits de la prova indirecta que s’ha de fonamentar en dades de les quals es dedueixi racionalment el fet a demostrar sense donar lloc a cap altre tipus d’explicació, de manera que, com resa l’art. 1253 del Codi civil, entre el fet demostrat i el que es tracti de deduïr hi hagi un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà; i en el cas, com explica l’Audiència, aquells 3 indicis no són suficients per a fonamentar la pressumpció "hominis", doncs el retard en requerir pel desallotjament podia obeir a la simple benevolència o tolerància; el canvi de nom dels suministres en el període que la demandada ocupava la vivenda, pot obeir a que el Sr. Y no volia pagar-los; i l’adquisició conjunta d’un altre habitatge demostra la falta de voluntat d’adquirir junts l’habitatge qüestionat; per totes quines raons l’Audiència es nega a aplicar al cas la prova indirecta o de pressumpcions, i és sabut que la possibilitat d’impugnar en cassació la no utilizació per el Jutjador d’instància de la prova de pressumpcions és excepcional i està circumscrita al cas que del fet demostrat hagi de seguir-se necessàriament el fet deduït com conseqüència ineludible (Sentències del Tribunal Suprem de 2 de juny de 1985, 18 de juliol i 5 de novembre de 1990 i 31 de desembre de 1994, entre d’altres) el que, com acabem de veure, no succeeix en aquest cas, per la qual cosa el present motiu és improsperable; tant més quan la jurisprudència és reiterativa en proclamar que quan no s’ha utilitzat, sinó que contràriament s’ha exclòs, la prova de pressumpcions -com és aquí el cas- no pot estimar-se infringit l’art. 1253 del Codi civil (Sentències del Tribunal Suprem de 21 de desembre de 1990, 18 de juny de 1991, 6 d’octubre de 1992, 2 de febrer de 1993 i 15 de maig de 1995).

Per totes aquestes raons no és viable el primer motiu cassacional amb el que el recorrent vol que tornem a fer una anàlisi i valoració de tota la prova i que arribem a diferent conclusió que l’Audiència, la qual cosa -com és sabut- no és factible a cassació.

 

Cinquè. - El motiu segon, per la mateixa via processal que l’anterior, denuncia vulneració per falta d’aplicació dels arts. 392 del Codi civil, 49 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya i 21 de la Llei 8/1993, de 30 de setembre de la Generalitat de Catalunya ja que -ens diu- "la voluntat dels litigants va ser en tot moment constituir una comunitat de bens, ja que ambdós varen col·laborar amb el seu treball i esforç, al sosteniment moral, econòmic i social de la parella de fet que varen formar durant quasi 7 anys tant en aspectes personals de la relació com en els patrimonials que varen derivar de la mateixa"; i se’ns vol demostrar tot això amb un nou examen i valoració del material provatori per a contradir la conclussió extreta per la Sala d’Instància, el qual cosa -com ja hem dit- no és admissible a la cassació. Després de la anàlisi de totes les proves, l’Audiència conclou que no hi va haver en cap moment intenció de que l’habitatge fos de propietat comuna dels dos; que el va comprar i pagar sols el Sr. Y. amb la voluntat no pas de que fos dels dos, sinó d’ell sol; que la Sra. X no va contribuir a l’adquisició de la vivenda; que no consta que hi hagués una voluntat conjunta ("affectio societatis") de posar en comú tots els seus béns i drets, ni de que efectivament així ho fessin; que la Sra. X va tenir diversos negocis o col.locacions durant el temps de convivència comú sense aparent confussió d’interessos fins el punt que el Sr. Y va ajudar econòmicament a la Sra. X a l’adquisició en traspàs d’un bar, però va recuperar després la quantitat prestada al cessar la Sra. X en el negoci. I com que l’Audiència acaba dient que no hi va haver entre ambdós comunitat de cap mena de béns, ni universal ni particular, per l’adquisició de l’habitatge respecte al que ara aquí es discuteix, és clar que la recorrent no pot pretendre que es rescindeixi una sentència per vulneració dels preceptes de la comunitat de béns si no hi ha hagut cap mena de comunitat de béns; per totes les quals raons és també desestimable el segon motiu de cassació.

 

Sisè. - I el tercer, per idèntic camí procedimental que els altres dos, i que es formula amb caràcter subsidiari al precedent, considera infringides, per falta d’aplicació, els criteris jurisprudencials que sobre l’enriquiment injust derivat de la convivència "more uxorio" han estat sentats pel Tribunal Suprem per a pal·liar injustes situacions derivades d’unions de fet quan no els hi resulta aplicable l’art. 97 del Codi civil; però com ja reconeix la mateixa recorrent, el Tribunal Suprem té declarat que són requisits necessaris per apreciar aquest enriquiment injust, qui hi hagi hagut: a) Augment del patrimoni de l’enriquit; b) correlatiu empobriment de l’altre; i, c) Falta de causa que justifiqui l’enriquiment. I, com que la sentència d’instància declara de manera rotunda, desprès de l’anàlisi de les proves, que al present cas l’actor no s’ha pas enriquit com conseqüència de l’activitat desenvolupada per la Sra. X durant la seva vida en comú, resta patent que en no concórrer en el cas els requisits que, segons la mateixa jurisprudència que esmenta el motiu, són indispensables per a aplicar aquesta doctrina, ella no pot aplicar-se al cas, amb la qual cosa decau també el motiu tercer, i amb ell tot el recurs.

És pertinent afegir que la Sentència d’instància acomoda la seva doctrina a la que ve proclamant el Tribunal Suprem en casos semblants, com pot comprovar-se a les Sentències de dit alt Tribunal, entre d’altres, de 11 de desembre de 1992, 22 de juliol de 1993 i 16 de desembre de 1996.

 

Setè. - La desestimació de la cassació comporta les conseqüències de l’art. 1715,3 de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot l’anterior, en nom del Rei, i per l’autoritat que ens atorga la Constitució,

 

PART DISPOSITIVA

 

Hem decidit: Desestimar el recurs de cassació a que fan referència els precedents antecedents de fet i raonaments jurídics de la present resolució. Condemnem a la recorrent al pagament de les costes d’aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit constituït.

Així ho acordem, manem i signem, davant meu, la Secretari Judicial. En dono fe.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda