Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 8 de juliol de 1997

Anterior Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  
de 8 de juliol de 1997, núm. 21/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Revisió núm. 43/96  

SENTÈNCIA Núm. 21  

President:  
Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu  

Magistrats:  
Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol  
Il·lm. Sr. Ponç Feliu Llansa  

Barcelona, 8 de juliol de 1997  

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats al marge expressats, el present procés civil de recurs extraordinari de revisió, interposat pel Sr. X , representat pel procurador Sr. José Joaquín Pérez Calvo i defensat pel lletrat Sr. Ramón Contijoch, respecte de la sentència ferma dictada per la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona, per la qual es confirmava la del Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Badalona, dictada en les actuacions de judici de cognició, sobre resolució de relació arrendatària per part de la Sra. Y , propietària de l'habitatge d'actuacions, situat a Badalona, pis primer de la finca del carrer S núm. 00. Hi ha comparegut com a demandada l'esmentada Sra. Y , representada pel procurador Sr. Josep Manel Puig Abós i dirigida pel lletrat Sr. Ramon Fontdevila Font.  

  

FETS  

  

Primer En data 22 d'octubre de 1996 es va presentar en aquesta Sala la demanda del recurs extraordinari de revisió que s'ha ressenyat a la capçalera, en el qual va comparèixer com a part demandada la Sra. Y , que oportunament va impugnar-lo per via de contestació i oposició la demanda esmentada.  

Segon. Seguits els tràmits successius conforme al que s'ha establert per a la substanciació dels incidents en la Llei d'enjudiciament civil, i practicades les proves proposades i admeses, van quedar les actuacions judicials a la vista per dictar sentència, sense que cap de les parts sol·licités la celebració de vista pública.

Tercer. Ha informat el Ministeri Fiscal a l’efecte de l'art. 1.802 de la Llei d'enjudiciament civil; es va assenyalar la votació per al dia 7 dels corrents, la qual va tenir lloc a la sala d'audiència d'aquest Tribunal.  

Hi ha actuat com a ponent l’Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu.  

RAONAMENTS JURÍDICS  

Primer. Es va exercir el seu dia per la Sra. Y  judici de cognició en reclamació de resolució de contracte d'arrendament d'habitatge, a causa de necessitat, contra el Sr. X , avui recurrent, davant el Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 3 de Badalona, que va dictar sentència estimatòria. Contra la sentència esmentada es va interposar un recurs i la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona la va confirmar en data 23 de juliol de 1996. En definitiva, s'al·legava per la Sra. Y la necessitat de recuperar l'habitatge llogat al demandat per ser ocupat pel seu nét, Z, que anava a contraure matrimoni. El recurrent en revisió al·lega ara haver sabut, a través d'un informe de l'agència de detectius BSI., que el marit de l'actora, Z2, era propietari d'una finca situada a Badalona, com la reclamada, composta de dues cases, amb planta baixa i pis cada una d'elles, segons descripció registral que adjunta, proporcionada pel Registre de la propietat núm. 1 de Badalona. Tot això serveix de base al recurrent per invocar els motius 1r i 4t de l'art. 1796 de la LEC, a l'objecte de rescindir "Les sentencies dictades en aquell procediment".  

  

Segon. . . A banda de la desraó de fons que presideix tot el recurs, i encara admetent que es dirigeix tan sols a rescindir la sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona (art. 1.96, inici, i Sentències del TS de dates 9 de juny de 1975, 22 de juny de 1992, entre moltes altres), els dos motius revisionals al·legats per la part no poden en absolut prosperar.  

  

S'invoca, en primer terme, el contingut del núm. 1r de l'art. 1796 de la LEC, és a dir, haver recobrat documents decisius, detinguts per força major, o per obra de la part en favor del qual s’hagués dictat la sentència ferma objecte de recurs. En aquest cas no s'ha recobrat cap document, ni el document presentat es trobava detingut per força major o per obra de la contrapart. El recurs es basa en haver descobert, a través d'una agència de detectius, una propietat registralment inscrita. Si el document al qual es refereix la part recurrent és l'informe de l’agència esmentada, és obvi que hagués pogut obtenir-se al llarg de tot el procés, sense esperar a tenir una sentència ferma en contra. Si el document, en canvi, és la certificació del Registre de la propietat, resulta també evident que estava al seu abast en qualsevol moment de l'iter processal (així Sentències de 29 de juliol de 1991; 25 de març de 1992; 3 de desembre de 1993, etc.). Però, en qualsevol cas, és definitiu que ni l’un ni l’altre es trobaven detinguts, això és, retinguts, per l'altra part o a causa de força major.  

  

S'invoca, en segon terme, el núm. 4t de l'art. 1796 de la pròpia LEC., o sigui l'existència de maquinació fraudulenta en virtut de la qual s'ha guanyat la sentència. Es fonamenta en l'ocultació de l'existència de la finca en qüestió, als efectes de ser tinguda en compte a l'hora de valorar la necessitat d'ocupar la que va ser objecte de resolució contractual. Sense entrar a ponderar el fons de la litis, que no és aquest lloc adequat, ha de destacar-se que l'actora no va ocultar la finca propietat del seu marit, per altra banda, com s'ha dit, inscrita en un registre públic. Simplement, no la va relacionar en la demanda per no ser requisit necessari per al debat contenciós. No era causa de posposició, en no tractar-se d'una casa de pisos un dels quals era el reclamat (art. 64 de la LAU de 1964); ni era finca pròpia, sinó del seu marit amb qui està casada en règim de separació de béns. I encara hi ha més, ni tan sols consta la situació i característiques dels pisos que es tracta.  

  

La revisió no és una tercera instància. És un remei excepcional i extraordinari encaminat a destruir la presumpció de veritat que a la cosa jutjada atribueix l'art. 1251.2 del Codi civil i pretén, com s'ha dit (Sentència d’1 de febrer de 1993), la rescissió d'una sentència ferma, deixant imprejutjada la qüestió litigiosa, quan existeixin fets aliens al procés i que han ocorregut fora, que han provocat una lesió o gravamen, en resultar el material del plet incomplet o indegudament aportat. Cap d'aquestes condicions no es produeix en aquest cas. Jutjat i Audiència van comptar amb tot el material probatori necessari; no es va produir lesió jurídicament tutelable i la part recurrent ha aportat, en un moment extemporani i en un últim esforç dilatori, una documentació vana i no decisiva.  

  

Tercer. . . Tot l'anterior condueix a la desestimació del recurs entaulat i a la imposició a la recurrent de les costes causades, per la seva temeritat i mala fe, amb pèrdua del dipòsit constituït.  

  

PART DISPOSITIVA  

  

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya declara: Que desestimem el recurs de revisió formulat per la representació processal del Sr. X pel qual es pretenia la rescissió de la sentència ferma dictada per la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona, de data 23 de juliol de 1996, que confirmava la dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Badalona en actuacions de judici de cognició núm. 184/95, seguides a instàncies de la Sra. Y ; amb expressa imposició de les costes causades al recurrent i a la pèrdua del dipòsit constituït. Contra aquesta resolució no es pot interposar cap recurs.  

  

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats que figuren al marge.  

  

PUBLICACIÓ. El dia d’avui i en audiència pública, el magistrat Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu, ponent en aquestes actuacions, ha llegit, ha signat i ha publicat la sentència anterior. En dono fe.  
   
  Tot l'anterior condueix a la desestimació del recurs entaulat i a la imposició a la recurrent de les costes causades, per la seva temeritat i mala fe, amb pèrdua del dipòsit constituït.  

  

PART DISPOSITIVA  

  

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya declara: Que desestimem el recurs de revisió formulat per la representació processal del Sr. X  pel qual es pretenia la rescissió de la sentència ferma dictada per la Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona, de data 23 de juliol de 1996, que confirmava la dictada pel Jutjat de Primera Instància núm. 3 de Badalona en actuacions de judici de cognició núm. 184/95, seguides a instàncies de la Sra. Y ; amb expressa imposició de les costes causades al recurrent i a la pèrdua del dipòsit constituït. Contra aquesta resolució no es pot interposar cap recurs.  

  

Així ho acorda la Sala i ho signen el president i els magistrats que figuren al marge.  

  

PUBLICACIÓ. El dia d’avui i en audiència pública, el magistrat Excm. Sr. Guillermo Vidal Andreu, ponent en aquestes actuacions, ha llegit, ha signat i ha publicat la sentència anterior. En dono fe.  
   
 

 
 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda