Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 6 de març de 1997

Anterior Amunt Següent


 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya   
de 6 de març de 1997, núm. 5/1997 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

Rec. de cassació núm. 44/96  

SENTÈNCIA Núm. 5 

President:  
Excm. Sr. Guillermo Vidal i Andreu  

Magistrats:  
Il.lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel  
Il.lm. Sr. Luis Puig Ferriol  

Barcelona, 6 de març de 1997  

  

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que figuren al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 1179/91 a instància del Sr. X , representat pel procurador Sr. Alfonso Martínez Campos i defensat pel lletrat Sr. Jorge Fernández Gimeno, contra la Sra. Y , representada pel procurador Octavio Pesqueira Roca, i defensada pel lletrat Sr. Alexandre Calvo Borrego.  

  

FETS  

  Primer. Al Jutjat de Primera Instància núm. 13 de Barcelona van ser vistes actuacions de judici declaratiu de menor quantia a instància de la Sra. Y  contra el Sr. X  i la Sra. Z. En la demanda se sol·licitava, després d’al·legar els fets i fonaments de dret que va estimar convenients, que es dictés sentència per la qual, estimant íntegrament la demanda, es condemnés els codemandats a atorgar escriptura pública que deixi sense cap efecte ni valor l'escriptura de donació que van atorgar el dia 30.10.91 per haver-se fet en frau de llei i els altres documents que siguin necessaris, perquè quedi sense cap efecte ni valor la inscripció registral 5a que va causar el document esmentat (referit al pis segon tercera de l'av. A, núm. 00 de L, inscrit al tom i llibre 00, foli 00 tornat, finca 00000, del Registre de la Propietat núm. 5 de L) i totes les altres que puguin derivar d’aquesta, i tot això a les seves exclusives expenses, amb l'advertiment que, si no ho fan en el termini que es fixi, ho farà el Jutjat i a costa seva, amb imposició de totes les costes que es causin i que s'originin a la part actora a fixar en execució de sentència, per tal que pogués ser inscrita l'escriptura de compravenda de la Sra. Y  de data 6.9.90 com a únic document eficaç.  

  Segon. Admesa la demanda, es va disposar la citació a termini de la part demandada a fi que comparegués en temps i forma, la qual cosa va verificar oportunament, formulant alhora reconvenció. En aquesta suplicava que es dictés sentència que declarés la nul·litat del contracte de data 6 de setembre de 1990, celebrat entre la Sra. Y  i la Sra. Z, i subsidiàriament l'acció de rescissió per lesió ultlradimidium, per haver sofert lesió en més de la meitat del preu just, i que declarés expressament nul·la de ple dret la compravenda esmentada, amb imposició de totes les costes causades i les que per aquest procediment es causessin en un futur a la demandant Sra. Y  per la seva manifesta temeritat i mala fe. Seguit el judici pels seus tràmits legals, el Jutjat indicat, amb data 5 de juliol de 1995, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és com segueix: " Fallo: Que estimando la demanda interpuesta por Dª Y , contra Dª Z y D. X, debo declarar y declaro haber lugar a la misma, y en consecuencia debo condenar y condeno al demandado D. X  a otorgar escritura pública por la que se deje sin efecto ni valor alguno la escritura de donación otorgada el día 30 de Enero de 1991 respecto a la vivienda sita en Avenida A, número 00 de L, inscrita al Tomo y Libro 000, folio 00 vuelto, finca 00000, del Registro de la Propiedad nº 0 de L, y todas las demás que de la misma puedan traer causa, y todo ello a exclusivas expensas de la parte demandada, con la advertencia que si no lo hiciere dentro de plazo, se hará por el Juzgado y a su costa. Con expresa imposición de las costas causadas al demandado.  

Asimismo debo desestimar y desestimo la reconvención formulada por la parte demandada, nulidad de la compraventa entre la actora y la codemandada Dª Z respecto al piso objeto litigioso, del 6-6-90, así como la rescisión por lesión formulada, absolviendo a la demandada, e imponiendo las costas causadas al demandado-actor reconvencional".  

Tercer. Contra la sentència indicada la part demandada va interposar recurs d'apel·lació i, admès en ambdós efectes, i substanciant-se l'alçada, la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona, va dictar sentència amb data 16-9-96, la part dispositiva de la qual és del tenor literal següent: "Fallo: Que desestimando el recurso de apelación interpuesto por el Procurador Sr. Martínez en nombre y representación de D. X  contra la sentencia de 5 de julio de 1995 del Juzgado de Primera Instancia nº 13 de Barcelona debemos confirmar y confirmamos dicha resolución aclarando no obstante que declarada la nulidad de la escritura de donación de 30 de enero de 1991 podrá instar la actora la cancelación de la inscripción registral en ejecución de sentencia y con imposición de las costas procesales del recurso al apelante".  

Quart. El procurador Sr. Alfonso Martínez Campos, en nom i representació del Sr. X , va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya, que basava en els motius següents:  

1r. A l'empara del número 4 de l'art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció derivada de la inaplicació dels articles 1.249 i 1.253 del Codi civil  

2n. A l'empara del número 4 de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per no aplicació de l'article 1.276 del Codi civil 

3r. A l'empara del número 4t. de l'article 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil ja que la sentència rebatuda, en el seu fonament de dret tercer incideix en error de dret en declarar que l'acció acumulada no pot progressar en venir fixat el preu pericial (foli 269) per raó de la plena propietat de l'immoble i no de la nua propietat, que és el que s'alienava, per la qual cosa no és possible la comparació.  

4t. A l'empara del número 4t. de la Llei d’enjudiciament civil, per aplicació incorrecta de la jurisprudència que l'expressió d'una causa falsa en els contractes pot donar validesa a un altre negoci jurídic que les parts hagin pogut celebrar amb el primer.  

Per provisió de data 21-11-96, es va tenir per interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a les finalitats de l'art. 1.709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual, mitjançant escrit de data 9-12-96, va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs de cassació. Per resolució de data 16-12-96 es va admetre a tràmit el recurs de cassació interposat pel procurador Sr. Alfonso Martínez Campos, en la representació acreditada, i es va concedir un termini de 20 dies perquè la part contrària formalitzés escrit d'impugnació, cosa que va fer en temps i forma. Per provisió de data 20-1-97, es va assenyalar la vista per al dia 20 de febrer de 1997, a les 11 hores. La vista va tenir lloc el dia i hora assenyalats, amb l'assistència dels lletrats i procurador d'ambdues parts; l’advocat de la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència objecte de recurs d'acord amb la súplica de l'escrit d'interposició del recurs, i l'advocat de la part recorreguda, que es desestimés el recurs i es confirmés la sentència objecte de recurs amb expressa condemna a pagar les costes .  

  

Hi ha actuat com a ponent l'Il.lm. Sr. Luis M. Díaz Valcárcel.  

  

FONAMENTS JURÍDICS   

  

Primer. La sentència la cassació de la qual es postula, dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 16 de setembre passat, confirma íntegrament la de data 5 de juliol de 1995 del Jutjat de Primera Instància núm. 13 d'aquesta ciutat que, al seu torn, estima la demanda interposada per la Sra. Y  contra la seva mare Z i el seu germà X i declara la nul·litat de l'escriptura de donació d'una finca situada a l'avinguda de A de L, atorgada el 30 de gener de 1991 per la mare a favor del fill. Així mateix, la sentència desestima la pretensió reconvencional que sol·licitava la nul·litat del contracte de compravenda sobre la mateixa finca, subscrit davant notari per la mare com a venedora i la filla com a compradora el dia 6 de juny de 1990. Els quatre motius de cassació s'articulen a l'empara del núm. 4 de l'art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil i denuncien la inaplicació indeguda de diversos textos legals, entre ells, de l'art. 321.2 de la Compilació del dret civil de Catalunya, el que determina la competència d'aquest Tribunal Superior.  

Segon. En el primer motiu de cassació llegim textualment: "error de dret en l'apreciació de la prova per infracció derivada de la inaplicació dels articles 1.249 i 1.253 del Codi civil quan disposa que <les presumpcions no són admissibles sinó quan el fet de què han de deduir-se estigui completament acreditat. L'error de dret ha estat comès per la sentència que es recorre en afirmar com a provada l'existència de la compravenda quan en realitat no ha estat així". S'adverteix amb claredat que el recurrent, sota pretext d'una suposada infracció de normes de l'ordenament jurídic, pretén revisar el resultat probatori assolit pels tribunals d'instància. Certament, la jurisprudència admet un cert control de la prova de presumpcions, especialment quan el resultat obtingut pel tribunal sigui absurd, il·lògic o inversemblant, arribant a conclusions renyades amb la recta raó. (sentències del Tribunal Suprem d'11 de febrer de 1984 i de 9 de gener de 1985). Tanmateix, segons reiterada doctrina, la presumpció és mitjà supletori de prova, a falta de prova directa que, per la seva especial naturalesa (deducció personal del jutge), és difícil que en pugui ser exigida a aquest l’aplicació, sent excepcional que pugui impugnar-se en cassació haver-se’n omès la utilització pel jutge (sentències de 21 d'octubre i 9 de desembre de 1982 i de 26 de juny de 1984). La resolució de l'Audiència és clara sobre això: ha de ratificar-se la validesa de l'escriptura pública de compravenda de 6 de setembre de 1990, per no existir cap prova directa de simulació i, quant a les indiciàries, "no s'acrediten suficients fets bàsics dels quals càpiga deduir racionalment la conclusió lògica segons els criteris del raonar humà que exigeix l'art. 1.253 del Codi civil". Resulta patent que els jutges d'instància, apreciant raonadament la prova practicada, han arribat a unes conclusions fàctiques que de cap manera poden qualificar-se d'absurdes o il·lògiques i que són inatacables en cassació.  

Tercer. El segon motiu de cassació denuncia la no aplicació, suposadament indeguda, de l'art. 1.276 del Codi civil, que disposa: l'expressió d'una causa falsa als contractes donarà lloc a la nul·litat, si no es prova que estan fundats en una altra de vertadera i lícita. Com ha tingut ocasió de dir aquest Tribunal Superior en diverses sentències -entre elles la de 8 de juny de 1992 i la de 4 de juliol de 1990-, la concurrència en un negoci jurídic onerós d'un component de liberalitat és una qüestió de fet (entre d’altres, sentència del Tribunal Suprem del 13 de març de 1982) que, en principi, és irrecurrible en cassació llevat del fet que resulti infracció de les normes processals que regulen el mecanisme de la deducció indiciària o prova de deduccions. La sentència objecte de recurs sosté que l'alienació de la nua propietat d'un pis, amb reserva d'usdefruit, realitzada per la mare a favor de la filla, aquí recorreguda, no va ser un contracte absolutament simulat, sinó que la venedora va actuar "amb ànim de liberalitat o, en el seu cas, atenent no només al valor de la finca sinó a les relacions afectives amb la filla". És a dir, el Tribunal estima provat que el contracte objecte d'impugnació va ser onerós encara que amb un component de liberalitat. Però, encara suposant que la compravenda dissimulés la donació de la nua propietat, tampoc estaríem en presència d'un negoci sense causa, sinó amb causa gratuïta i que, contràriament al que s'ha afirmat pel recurrent, reuneix els requisits formals exigits per l'art. 633 del Codi civil. Com té dit l'esmentat Tribunal en sentència de 16 de juliol de 1992, i reiterat en la de 15 de desembre de 1994, l'existència de l'ànim de liberalitat implica que ha d'estimar-se vàlida la donació encoberta que documenta l'escriptura pública de compravenda, segons resulta de la posició que ha mantingut el Tribunal Suprem en sentències de 23 de setembre de 1989 i 22 de gener de 1991.  

Quart. El tercer motiu del recurs, sempre a l'empara del número 4 de l'art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, impugna la sentència quan rebutja l'acció acumulada que pretenia la rescissió per lesió ultra dimidium de l’esmentada compravenda de la nua propietat del pis de l'avinguda A. La desestimació del motiu obeeix a una doble argumentació. En primer lloc, la valoració de la finca la rescissió de la qual es pretén a l'empara de l'art. 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya és matèria de fet i, com a tal, sostreta al control del recurs de cassació. Però, a més, com hem vist, la compravenda realitzada entre mare i filla no és estrictament onerosa, sinó un negotium mixtum cum donatione. Aquest tribunal té declarat, d'acord amb el paràgraf segon de l'art. 321 de la Compilació, que exclou l'acció rescissòria als contractes el preu del qual o contraprestació hagi estat decisivament determinat pel desig de liberalitat de l'alienant -sentència de 4 de juliol de 1990, reiterada per les de 12 de novembre de 1991 i 8 de juny de 1992- que si ens trobem davant un contracte estructuralment onerós, però que afegeix a la causa típica un component de liberalitat a l'alienant, aquest explica el desequilibri entre el valor en venda -preu just per a l'art. 321.1 de la Compilació- i el realment percebut. Això sense entrar en la controvèrsia de si els negotia mixta cum donatione tenen una sola causa, l’anomenada causa mixta, o es tracta d'un únic negoci amb dues causes, una gratuïta i una altra onerosa, com sembla sostenir la sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 1951. En la primera hipòtesi no és possible la rescissió per lesió enorme ja que no som davant un contracte onerós sinó davant un contracte amb causa mixta. Si acceptem el segon terme del dilema tampoc no hi haurà la rescissió pel que es disposa a l'art. 321.2 esmentat abans. En rigor no és procedent parlar de "lesió" quan la diferència entre el preu pagat i el valor en venda no és injustificada, sinó que és coneguda i volguda per l'alienant i, per tant, dotada de causa.  

Cinquè. El quart i últim motiu del recurs denuncia infracció de la doctrina jurisprudencial "referida al fet que l'expressió d'una causa falsa als contractes pot donar validesa a un altre negoci jurídic que les parts hagin pogut realitzar amb el primer". La desestimació del motiu sorgeix del que ja s'ha argumentat.  

Els Tribunals d'instància arriben a la conclusió -lògica i raonable d'acord amb la prova disponible- que en el negoci jurídic, instrumentat com a compravenda, en el qual la mare es reserva l'usdefruit i cedeix a la filla la nua propietat d'un pis, hi ha enmig un component més o menys ampli de liberalitat (donació o negoci mixt). Contràriament al que afirma el recurrent, la sentència d'aquesta Sala de 4 de juliol de 1990, esmentada supra, no diu que el component de liberalitat hagi de constar expressament al contracte. Ans al contrari, al seu fonament de dret tercer afirma que la sentència objecte de recurs estima demostrat, mitjançant prova de presumpcions, que el negoci jurídic de les actuacions juxtaposa a una causa onerosa una altra de gratuïta. I, d’acord amb la doctrina jurisprudencial segons la qual la concurrència de l'ànim de liberalitat és una qüestió de fet, conclou que no es pot discutir en cassació les apreciacions fàctiques de la sentència objecte de recurs obtingudes, com queda dit, mitjançant prova de presumpcions.  

Sisè. De conformitat amb el que es disposa a l'últim paràgraf de l'art. 1.715 de la Llei d’enjudiciament civil, si no s'estima procedent cap motiu, la sentència declararà que no és procedent el recurs, amb imposició de les costes al recurrent i la pèrdua del dipòsit constituït.  

Vistes les disposicions legals esmentades i d'altres d'aplicació pertinent, en nom del rei i per l'autoritat conferida pel poble espanyol.  

  

DECIDIM   
 

Desestimant íntegrament el recurs de cassació interposat pel Sr. X  contra la sentència dictada el dia 16 de setembre de 1996 per la Secció 1a de l'Audiència de Barcelona (recurs d'apel·lació 1.454/95), condemnem el recurrent al pagament de les costes d'aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit constituït. Dins del termini dels cinc dies següents al de la notificació, s’ha de trametre les actuacions a l'Audiència perquè segueixin el curs legal.  

  

Així per aquesta nostra sentència, ho pronunciem, ho manem i ho signem.  
 
 

 
 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda