Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 2 de juny de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
  de 2 de juny de 1997, núm. 15/1997 (Sala Civil i penal)

 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels Magistrats que al marge s’esmenten, ha vist els presents recursos extraordinaris de cassació, interposats, l’un, per les germanes Sres. X, X2, X3 i X4 , representades pel Procurador Sr. Angel Quemada Ruiz i dirigides per l’advocat Sr. Lluis Muñoz Sabaté; l’altre van interposar-lo el Sr. Y  i la Sra. Y2  juntament amb les entitats mercantils Z, S.A., Z2, S.A., Z3, S.A., Z4, S.A. i Z5, S.A." representats tots pel Procurador Sr. Antonio Mª. de Anzizu i Furest i dirigits per l’advocat Sr. Josep Joan Pintó Ruiz; i l’últim va ésser interposat pel Sr. Z8  representat pel Procurador Sr. Fco. Javier Manjarín Albert i dirigit pel lletrat J. Berenguer Casal. Tots aquests recursos van dirigits contra la Sentència de la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 14 de novembre passat dimanant dels tres judicis ordinaris acumulats, núm. 1376/90, 354/92 i 594/92 del Jutjat de 1a Instància núm. 34 d’aquesta ciutat, els dos primers de major quantia, i de menor quantia l’últim, formulats tots per les 4 esmentades germanes contra "Z6, S.A." i la Sra. Y2 el primer; el segon contra els Srs. Y, Z6 i Z7 ; i el tercer, contra els Srs. Y, Z8 i Z7  i contra les Societats Z3, S.A., Z2, S.A., Z5, S.A., Z4, S.A., Z, S.A. i la Sra. Y2; versant aitals procediments sobre la nul·litat d’una escriptura de renda vitalícia, sobre rescissió per lesió de la mateixa i sobre nul·litat de diversos documents públics i privats d’aportacions immobiliàries a Societats.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. - El 15 de novembre de 1994, el Magistrat-Jutge del Jutjat de 1a Instància núm. 34 de Barcelona va dictar Sentència en els tres expressats plets acumulats, amb la següent part dispositiva: "FALLO: "Que estimando la demanda interpuesta por el Procurador D. ANGEL QUEMADA RUIZ, en nombre y representación de las hermanas DÑA. X, DÑA. X3, DÑA X4 Y DÑA. X2, procede declarar la nulidad de la escriptura de renta vitalicia de 29 de mayo de 1987 y su respectivo asiento registral; condenar a la demandada Z6, S.A. a integrar la propiedad y posesión de la finca de autos a la herencia del difunto D. Y , haciendo entrega de la misma a sus herederos sin perjuicio de los derechos usufructuarios del cónyuge viudo; declarar que la referida finca local sita en la calle P nº 0 bajos de B, pertenece al caudal relicto de D. Y , condenando a los demandados, D. Z8, D. Y y Dña. Z7  a estar y pasar por esta declaración y todas sus consecuencias; declarar la nulidad de las respectivas aportaciones a las sociedades Z3, S.A., Z2, S.A., Z5, S.A. de las fincas reseñadas en el fundamento jurídico primero, de manera que tales fincas queden afectas y vuelvan a formar parte del patrimonio o caudal relicto del difunto D. Y , decretando asimismo la nulidad de los respectivos asientos registrales que resulten contradictorios con la anterior declaración; condenar a los demandados, las sociedades Z3, S.A., Z2, S.A. Z5, S.A., Z4, S.A. y Z, S.A., D. Z9, D. Z8, D. Y y Dña. Z7 , a la devolución de los frutos y rentas producidos y a otorgar cuantos documentos públicos y privados fuesen menester para completar los efectos de los anteriores pronunciamientos. Y desestimando la reconvención interpuesta por el Procurador D. Federico Barba Sopeña, en representación de D. Y  y Dña Y2, DEBO ABSOLVER Y ABSUELVO a las actoras principales reconvenidas de las pretensiones contra ellas ejercitadas en la reconvención. Todo ello imponiendo a los demandados Z6, S.A., Dña Y2, D. Y  y D. Z8   y las sociedades Z3, S..A., Z2, S.A., Z5, S.A., Z4, S.A., y Z, S.A., al pago de las costas ocasionadas a las actores; y sin hacer expresa condena en costas respecto a los demandados Dña. Z7  y D. Z9 ."

Segon. - Interposat recurs d’apel·lació contra l’anterior Sentència, el 14 de novembre del propassat any 1996, la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar la seva amb la següent part dispositiva: "FALLAMOS: Estimando en parte el recurso de apelación interpuesto por D. Z8, D. Y , Da Y2 , y las sociedades Z3 S.A., Z2, S.A., Z5 S.A., Z4 S.A., Z S.A. contra la Sentencia dictada el día 15 de noviembre de 1994 por el Juzgado de 1ª Instancia nº 34 de Barcelona y con revocación parcial de la misma debemos desestimar las demandas acumuladas de juicio de mayor cuantía interpuestas por Dª X, Dª X3, Dª. X4 y Dª. X2  contra Z6 S.A., Dª. Y2  y contra D. Z8, D. Y, D. Z9 y Dª Z7 , absolviendo a los demandados citados de las pretensiones contenidas en las mismas, y debemos confirmar y confirmamos la sentencia apelada en lo que se refiere a los pronunciamientos correspondientes a la demanda de juicio de menor cuantía nº 594/1992 acumulada a las anteriores, salvo en el particular relativo a las costas procesales que no se imponen en ninguna de las dos instancias."

Tercer. - Contra l’anterior resolució han estat interposats els tres recursos de cassació que hem dit a l’encapçalament, que s’han tramitat en aquesta Sala seguint les prescripcions de la Llei; es va assenyalar la vista pública pel dia 29 de maig passat, data en la qual va tenir lloc, i en ella varen informar els lletrats de les respectives parts en defensa cadascun de sengles posicions.

Ha estat Ponent d’aquestes actuacions el. Magistrat de la Sala Il·lm. Sr ANTONI BRUGUERA I MANTÉ.

 

FONAMENTS DE DRET

GENERAL ALS TRES RECURSOS

Únic. - Les quatre germanes X, X2, X3 i X4  impugnen aquí la sentència de la Secció 11a de l’Audiència Provincial de Barcelona de 14 de novembre de 1996 que tot revocant parcialment la que havia dictat el Magistrat de Primera Instància núm. 34 d’aquesta Ciutat el 15 de novembre de 1994, estima en part el recurs d’apel·lació del germà d’aquelles Sr. Y  i de la seva mare la Sra. Y2 , i dóna validesa al contracte de renda vitalícia atorgat en escriptura pública el 29 de maig de 1987 pel causant Sr. Z10  a favor de la Societat Z6, S. A., desestimant les demandes de major quantia que aquelles 4 germanes havien interposat quan demanaven la nul·litat d’aquella escriptura pública i eventualment la seva rescissió per causa de lesió ultra dimidium o engany a mitges.

Per la seva banda, el Sr. Y  i la seva expressada mare, juntament amb les Societats Z, S. A., Z2, S. A. Z3, S. A., Z4, S. A., i Z5, S. A., interposen també recurs de cassació contra aquella sentència en quan va confirmar la que havia dictat l’indicat Magistrat de Primera Instància declarant la nul·litat de les respectives aportacions immobiliàries fetes pel causant Sr. Z10  a favor de les Societats Z3, S. A., Z2, S. A., i Z5, S. A. a les quals va condemnar (com també a Z4, S. A., a Z, S. A., i a Z9, Z6, Z8 i Z7 ) a retornar les expressades aportacions immobiliàries al patrimoni del causant junt amb els fruits i rendes que haguessin produït.

I, per últim, el Sr. Z8  interposa recurs de cassació independent, però amb la mateixa pretensió que l’anterior (que donem validesa a les indicades aportacions immobiliàries)

Així, doncs, essent 3 els recursos de cassació interposats, caldrà estudiar-los per separat, però com pas previ és convenient explicar per una millor comprensió, que l’any 1938 el Sr. Y Z10  havia creat la societat Z6, S. A. dedicada a la venda de màquines d’oficina domiciliada al c/ P, núm. 00 de Barcelona en local de la seva propietat. L’esmentat Sr. Y. estava casat amb la Sra. Y2  i aquest matrimoni tenia 8 fills (Y, Z8, X, X2, X3, X4, Z9 i Z9). El negoci de venda de màquines d’oficina el portava el pare amb la col·laboració del fill gran Y i també del fill Joan. El 4 d’agost de 1982 el pare va cedir el 65% de les accions de Z6, S. A. al fill Y i l’altre 35% a Joan a canvi d’una pensió o renda vitalícia a favor del cedent i de la seva dona, de 260.000 pessetes mensuals, actualitzables anualment. El 29 de maig de 1987, el mateix Sr. Z10 , en escriptura pública, va cedir a Z6, S. A. la propietat del local base del negoci a canvi d’una renda vitalícia de 100.000 PTA. al mes a favor seu i de la seva dona, valorant-se el local en 10.000.000 de PTA.

L’11 de febrer de 1988 el causant va atorgar l’últim testament en el que va instituir hereus els seus 8 fills per parts iguals amb l’usdefruit vitalici universal a favor de la seva muller. I el 12 de maig de 1988 el causant (que va morir de càncer el 23 de juny del mateix any, o sigui, pràcticament un mes després) va aportar totes les finques de la seva propietat a les Societats Z3, S. A., Z2, S. A. i Z5, S. A., de manera que a la seva mort (el 23 de juny de 1988) ja no hi quedava res a l’herència i el testament esdevenia en la pràctica inoperant.

Les 4 esmentades germanes, en els dos plets de major quantia acumulats (núm. 1376/90 i 354/92), demanen la nul·litat de l’escriptura pública de renda vitalícia de 29 de maig de 1987 amb la qual el causant va trametre a Z6, S. A. la propietat del local del negoci i, eventualment i subsidiària, de no aconseguir-ne la nul·litat, en demanen la seva rescissió per causa de lesió ultra dimidium o engany a mitges; i en la demanda posterior de menor quantia núm. 594/92, també acumulada a les anteriors, les pròpies germanes demanen la nul·litat de les aportacions immobiliàries fetes pel causant el 12 de maig de 1988 a les Societats Z3, S. A., Z2, S. A. i Z5, S. A.

La Sentència de l’Audiència impugnada, desestima les pretensions de nul·litat i subsidiària de rescissió de l’escriptura de renda vitalícia; i, pel contrari, declara la nul·litat de les aportacions immobiliàries fetes pel causant a favor d’aquelles tres Societats.

Aquestes 4 germanes interposen la cassació contra la Sentència de l’Audiència en quan els hi ha denegat la nul·litat de l’escriptura de renda vitalícia; i les altres parts interposen els seus recursos de cassació en protesta perquè l’Audiència ha anul·lat les aportacions dels immobles a les indicades Societats.

Cal considerar ara ja, doncs, els motius de sengles recursos, començant pel de les 4 germanes.

RECURS DE CASSACIÓ DE LES GERMANES X, X3, X4 I X2

Primer. - En el 1r motiu, que formulen per la via del núm. 4t de l’art. 1692 de la LEC, denuncien la infracció dels arts. 1265, 1267. 2 i 1269 del Codi civil. Del primer en quan disposa que serà nul el consentiment prestat per error, violència, intimidació o dol; del segon que diu quan hom ha d’entendre que hi ha intimidació per a qualificar la qual cal tenir en compte l’edat, el sexe i la condició de la persona; i de l’últim que senyala quan hi ha dol.

El motiu tracta de demostrar que el Tribunal de cassació pot entrar a valorar l’existència del dol en el seu aspecte intern i també els fets que integren la intimidació, senyalant que l’Audiència no ha valorat degudament que el causant tenia 82 anys quan va atorgar el contracte de renda vitalícia el mes de maig de 1987, que havia estat internat a l’agost del 1981 i a l’agost de 1984 a la Clínica Quirón; que els seus dos fills Y i Z9 eren des de 1982 els propietaris de l’únic negoci familiar (Z6, S.A.), i ells li pagaven la renda vitalícia acordada, i que la Sentència que es recorre no ha considerat l’edat ni la condició de dependència econòmica del Sr. Z10  respecte aquests dos fills seus. A tot això hem de contestar que independement que l’apreciació de si hi va haver o no consentiment, dol o intimidació en el contracte, són qüestions de fet de la sobirana apreciació del Tribunal d’instància que no és impugnable a la cassació per la via del núm. 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, el cert aquí és, a més, que ni l’edat del causant, ni la seva al·legada dependència econòmica respecte als seus dos fills esmentats, serien suficients (per moltes consideracions jurídiques que féssim) per a desvirtuar el que ens diu la Sentència de l’Audiència quan en el fonament jurídic SETÈ expressa que:"... ni por vía directa ni por la indiciaria puede estimarse probado en estos autos que el Sr. Z10  hubiese otorgado la escritura pública de 29-5-1987 o prestado su consentimiento interviniendo dolo o intimidación por parte de su hijo Y, legal representante de Z6 SA. Todos los hijos del Sr. Y. admiten al absolver posiciones que aunque la salud física del Sr. Y fue progresivamente menguando hasta su muerte, siempre conservó íntegras sus facultades mentales y así lo atestigua también su médico de cabecera (f. 740 y 870) y el Notario que autorizó la Z de renta vitalicia impugnada (f. 741). También admiten que el Sr. F. siempre distinguió entre el negocio familiar, la empresa Z6 S.A., y el resto de su patrimonio, y que su voluntad era que la primera quedase para los hijos que trabajaban en ella (vid. pos 11 f. 723 pos. 23 f. 2298 y pos 1ª f. 2316). Es asimismo un hecho incontrovertido que ya en vida, en el año 1982 en perfecto estado de salud (pos. 25 f. 2298) el Sr. Y donó a sus hijos Y y Z8, en proporciones distintas, la acciones de la sociedad Z6 a cambio de obtener de ellos una renta vitalicia que lejos de ajustarse a lo estrictamente pactado aquéllos abonaron a través de Z6 manteniendo a sus padres en el mismo nivel de vida que venían disfrutando (pos. 18 f. 723, pos 2ª f. 724, pos 4 f. 914 y f.1377 y ss. y f. 1871). Tampoco puede afirmarse que el Sr. F. no había mudado su voluntad respecto a la propiedad del local donde se encontraba ubicado el que había sido su negocio, pues aun cuando en los testamentos de los años 1974 y 1983 se prelegaba dicho local a alguno de sus hijos, es lo cierto que en el otorgado en el año 1972 el local se legaba a su hijo Y y que en el documento privado de Agosto de 1982, de donación onerosa de las acciones de Z6 S. A. a los hijos que llevaban el negocio, ya se contemplaba la eventualidad de que la finca perteneciera en un futuro en su integridad a sus hijos Y y Z8. No resulta extraño, pues, que el causante viendo próxima su muerte -en el año 1987 ya se le había diagnosticado la enfermedad que acabaría con su vida un año más tarde- desease vincular definitivamente el local donde se asentaba el negocio, a éste y no someterlo a los avatares de una partición hereditaria, al tiempo que se aseguraba que la empresa siguiera satisfaciendo la pensión vitalicia que venía percibiendo anteriormente incrementada con 100.000 PTA. mensuales. Hay que inscribir los negocios concertados, como indicó la defensa de los demandados, en el ámbito de las relaciones familiares y de confianza que existía entre padres e hijos (vid. posiciones f.914); por igual razón no resulta ilógico que no se exigieran garantías hipotecarias para asegurar el futuro pago de las pensiones y que tampoco el pago de éstas se realizara en la forma estrictamente pactada, pues lo que se desprende de la valoración conjunta de las pruebas practicadas es que Z6 S.A.; mantenía a los Sres. F.-B. y abonaba directamente también parte de sus gastos (pos. f. 1377 a 1474, f. 871 y f.438). Prueba que el otorgamiento de la escriptura de 29-5-87 y la cesión del local a Z6 SA, era fruto de su voluntad es el posterior redactado del testamento de 11 de febrero de 1988 -este sí plenamente válido a criterio de la parte actora-, donde se omitió toda referencia al local ya cedido, de la calle P nº 00 de Barcelona. No consta en forma alguna en los autos, que se empleasen maquinacions insidiosas para la transmisión del local, ni que se influyese o intimidase torticeramente la voluntad del difunto Sr. F. La dependencia económica a que se alude para fundar el vicio del consentimiento, ya existía en cuanto a los hijos Y y Z8 desde que les donó las acciones de Z6 S.A. en el año 1982, y en cualquier caso manteniendo en su patrimonio sus otros bienes inmuebles, tal dependencia era más que relativa o lo que es igual no podía existir un temor racional y fundado a unas hipotéticas y no probadas amenazas de perder la pensión alimenticia cuando el Sr. F. contaba cuanto menos con una finca de 100 hectáreas en L3, y otra de 10 Ha. en L4. No se daba tampoco ninguna situación de aislamiento del Sr. F. con respecto a su familia pues todos los hijos trataron, vieron y acompañaron a su padre hasta su muerte (vide al efecto pos. 14 y 15 f. 2207, 2217, 2510 y 1314v)."

Totes aquestes consideracions de la Sentència de l’Audiència, fan clarament rebutjable el 1r motiu de la present cassació, amb el qual les recurrents volen combatre aquelles consideracions objectives de la Sala d’Instància, substituïnt-les per les seves interessades que no desvirtuen les anteriors.

És per tant desestimable el 1r motiu de la present cassació.

Segon. - En el motiu 2n, per la mateixa via processal que l’anterior, les actores addueixen la infracció de l’art. 1253 del Codi civil en al.legar que la Sentència d’instància ha resolt de manera totalment incoherent, contradictòria i falta de lògica el que es desprén de les declaracions dels codemandats -------.

Al marge que no és veritat que la sentència d’instància incorri en incoherències o contradiccions rel.levants derivades de les confessions dels indicats codemandats, el que respecte d’aquest motiu de cassació esdevé determinant és que les confessions d’aquests codemandats no han constituït cap pilar que hagi fonamentat la decisió de la sentència ni cap argument essencial de la mateixa, sinó un mer "obiter" d’ella ("a lo anterior no obstan ni las declaraciones de los Sres. Z9 i Z7... ni..." -foli 203- ).

En no haver estat, per tant, l’apreciació de tals confessions cap base determinant de la sentència ni fonament essencial d’ella, no té objecte la impugnació d’aquella apreciació perquè no pot fer canviar el signe de la Sentència. Decau, per tant, també el segon motiu de cassació.

Tercer. - El motiu 3r denuncia infracció de l’art. 321 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya en al·legar que la Sentència objecte del recurs, en el seu fonament jurídic vuitè, es limita a reproduir el segon paràgraf de l’art. 321 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya; i les recurrents, diuen que el següent fonament jurídic 9è conclou, sense aditaments ni matisos, que el contracte de renda vitalícia d’actes és aleatori i que pert tant no pot ésser objecte de rescissió per causa de lesió.

Examinant el fonament jurídic 9è de la sentència de l’Audiència veiem que no és veritat que digui sense més aditaments ni matisos, "que el contracte d’actes és aleatori i que per tant, no pot ésser objecte de rescissió". El que diu l’Audiència és que: "También hay que admitir que los pensionistas eran personas de avanzada edad y que el padre se hallaba aquejado de una enfermedad incurable, pero aún así se trata de un contrato aleatorio -la madre sigue viviendo 9 años después- y en lo que se entendiera como no estrictamente equitativo en cuanto a la onerosidad de las prestaciones, debe reputarse al ánimo de liberalidad del padre en favor de los hijos encargados del negocio familiar, siendo así que por el contrario no se verían favorecidos con el prelegado de otra finca de su propiedad de elevado valor".

No és cert, per tant, que l’Audiència es basi exclusivament en el caràcter aleatori del contracte de renda vitalícia per negar la seva rescissió per causa de lesió. El que diu és que el contracte d’actes és certament aleatori, i en el que no s’entengués com estrictament equitatiu en quan a l’onerositat de les prestacions "s’ha de reputar l’ànim de lliberalitat del pare a favor dels fills encarregats del negoci familiar, éssent així que, pel contrari, no es veurien afavorits pel prellegat d’un altre finca de la seva propietat d’elevat valor".

No basant-se doncs únicament l’Audiència en el caràcter aleatori del contracte, sinó també en l’ànim de lliberalitat del cedent a favor dels fills encarregats del negoci familiar, queda sense suport el 3er motiu d’aquesta cassació.

Quart. - En el motiu 5è (que estudiem abans que el 4rt per raons de sistemàtica), pel camí processal del núm. 3 de l’art. 1692 de la L.E.C., es denúncia la infracció de l’art. 359 de la pròpia Llei processal. S’addueix que la Sentència de l’Audiència incorre en vici d’incongruència en haver-se fonamentat en l’ànim de lliberalitat del pare cedent quan -es diu- això no havia estat mai al·legat en el plet i per tant, -es conclou-, l’Audiència, en apreciar en el contracte de renda vitalícia d’actes un negoci "mixtum cum donationem", deixa de fallar "secumdum allegata et probata" i incideix en vici d’incongruència.

Però examinant les actuacions constatem que els folis 153 al 158 hi ha la contestació a la demanda de la cessionària Z6, S.A.. En el foli 161 es comença a parlar de la rescissió per lessió. Al foli 162, en invocar-se jurisprudència es fa expressa i destacada referència al "deseo de liberalidad del enajenante"; la qual cosa es reitera al foli 162 en el que torna a subrratllar-se el "deseo de liberalidad".

En haver-se adduït o al·legat això en contestar la demanda, la sentència no és incongruent en acollir-ho, i cau per tant per la seva base aquest 5è motiu.

Cinquè. - El motiu 4rt diu que la Sentència infringeix l’art. 1218, 2n del codi civil. Assegura que la Sentència expressa "que la cuantía de la pensión que Z6 S.A. se comprometió a satisfacer a los Sres. F.-B., superaba las 500.000 pesetas mensuales" éssent així que -afegeix el recurs- segons l’escriptura (foli 507 volt), la pensió era de 100.000 ptes. mensuals.

En argumentar d’aquesta manera el recurs obvia el correcte sentit de la Sentència, la qual en cap moment desconeix que la pensió establerta en l’escriptura era de 100.000 ptes. al mes, tal com ho explica amb gran precisió el punt 9è del seu fonament de dret PRIMER ( foli 187); essent també veritat el que diu la Sentència que "la cuantia de la pensión que Z6 S.A. se comprometió a satisfacer a los Sres. F.-B. superaba las 500.000 ptas. mensuales", doncs així ho confirma el document privat de 29 de maig de 1987 (foli 213), tot i que 492.322 ptes, dimanaven del de 4 d’agost de 1982 (foli 183), deixat sense efecte pel de 29 de maig de 1987( indicat foli 213 ).

I per altra part resultaria indiferent que fossin 100.000 ó més de 500.000 ptes. la pensió, perquè "l’animus donandi" al·legat per Z6, S.A. a la contestació (folis 161 i 162), i reconegut (com ja hem vist) a la Sentència, fa en tot cas innecessària l’equivalència o correlació de prestacions; per tot el que decau també el 4rt motiu de cassació.

Sisè. - El motiu 6è insisteix novament en la infracció de l’art. 359 de la L.E.C. al·legant ara aquí que la Sentència és incongruent perquè diu que reconeix eficàcia al document de renúncia a l’acció de rescissió de 27 de maig de 1988 (27 dies abans de morir) i que, pel contrari, nega eficàcia als documents 15 dies anteriors "por la ya muy deficiente salud física del Sr. F." que "en aquella época tenía ausencias". Els recurrents diuen no comprendre que s’anul·lin els documents fets el 12 de maig de 1988 per el deficient estat de salut i les absències dels Sr. Z10 , i que en canvi es doni per vàlid el document que va fer 15 dies després, el 27 de maig de 1988.

Tampoc és acceptable aquesta denúncia. Per un doble motiu: Primer, perquè el que resa la sentència sobre el document de renúncia a la rescissió és també un mer "òbiter" intrascendent per la decisió ("todo ello -diu la sentència- aún sin considerar que el causante poco antes de su muerte renunció al ejercicio de la acción de rescisión en documento obrante al folio 182"). De manera que la Sentència ni tan sols considera aquest document. I encara que l’hagués considerat -i no va fer-ho-, no seria tampoc veritable la incongruència de la sentència perquè ella va considerar invàlids els documents del 12 de maig de 1988 no només "por la ya muy deficiente salud física del Sr. F. que en aquella época tenía ausencias", sinó que els va anul·lar entre altres motius (que haurem de veure en examinar els altres recursos de cassació), per la deficient salut del Sr. Z10 , per la complexitat de les operacions realitzades, per la inexistència de fedatari públic, per la presència només dels advocats de Z6 i del Sr. ------., per les absències del Sr. Z10 , i pel seu mareig al moment de la lectura dels documents.

No essent doncs certa la contradicció interna de la sentència, no hi ha en ella la incongruència que denuncia el 6è motiu.

Setè. - I les mateixes raons que acabem d’adduir per desestimar el motiu 6è són aplicables per rebutjar el 7è (últim d’aquest recurs) en el que és torna a parlar del document de renúncia de l’acció de rescissió que, com ja hem vist, va ésser del tot irrel·levant per la decisió de la sentència. A part que aquesta no es fonamenta en la prova de presumpcions quan parla d’aquell intrascendent document, i per tant no pot haver-se infringit l’art. 1253 del Codi civil.

Vuitè. - Per tot el que resta exposat, haurem de desestimar el recurs de cassació de les germanes X1, X2, X3 i X4 , decretar la pèrdua del dipòsit que varen constituir, i condemnar-les al pagament de les costes del seu recurs.

 

RECURS DEL SR. Y, DE LA SRA. Y2 I DE LES ENTITATS MERCANTILS Z, S.A., Z2, S.A., Z3, S.A., Z4, S.A. I Z5, S. L

Primer. - Com hem dit en el fonament de dret general únic de la present resolució, els Srs. esmentats i les entitats indicades, impugnen també aquí la Sentència de l’Audiència en la part que va confirmar la del Magistrat de 1a Instància que havia declarat nul·les les aportacions d’immobles fetes per el causant a favor de les societats Z3, S.A., Z2, S.A. i Z5, S.A.; i la impugnació la concreten en els 7 motius que analitzem a continuació.

Segon. - En el 1r, per la via del núm. 3r de l’art. 1692 de la L.E.C., denuncien infracció de l’art.. 359 de la LEC. en relació amb l’11,3 de la Llei Orgànica del Poder Judicial. Expliquen que la Sentència impugnada no resol la reconvenció articulada pels recurrents ------- en el plet de menor quantia acumulat núm. 594/92 per la qual cosa diuen que la Sentència és incongruent i que vulnera els preceptes al·ludits.

El motiu és clarament desestimable. La Sentència de 1a Instància va resoldre expressament la reconvenció declarant en la seva part dispositiva textualment: "Y desestimando la reconvención interpuesta por el Procurador D. Federico Barba Sopeña, en representación de Don Y  y doña Y2 , DEBO ABSOLVER Y ABSUELVO las actoras principales reconvenidas de las pretensiones contra ellas ejercitadas en la reconvención."

L’anterior pronunciament de la 1a Instància va ésser plenament confirmat per l’Audiència en dir (també textualment):... "y debemos confirmar y confirmamos la Sentencia apelada en lo que se refiere a los pronunciamientos correspondientes a la demanda de juicio de menor cuantía núm. 594/1992 acumulada a las anteriores...".

No pot pas dir-se, doncs, que l’Audiència no va resoldre les pretensions de la reconvenció del plet de menor quantia 594/1992 si, com veiem, va confirmar expressament el seu rebuig, ja formulat a la 1a Instància, perquè la confirmació dels pronunciaments respecte la demanda de menor quantia implicava com conseqüència inexorable aquell rebuig.

Aquest 1r motiu és per tant notòriament desestimable.

 

Tercer. - El 2n és formulat per la via de l’apartat 4rt de l’art. 1692 de la Llei de procediment i addueix la infracció de l’art. 667 del Codi civil i de les sentències que invoca. Al·lega que el testament solament pot tenir eficàcia desprès de la mort del seu autor, i que la voluntat que l’Audiència havia de tenir en compte no era la del testament, sinó la dels actes de disposició "inter vivos" que el causant va atorgar desprès del testament, el 12 de maig de 1988, un mes abans de morir.

Però -diem ara nosaltres- com que l’Audiència declara que són nuls els actes de disposició "inter vivos" públics i privats que el causant va atorgar el 12 de maig de 1988 un mes abans de morir, és clar que al no haver disposat vàlidament en vida dels seus béns immobles a través d’aquests documents nuls, havia d’entrar en joc l’últim i vàlid testament tal com l’Audiència ho acorda i declara, tot confirmant aquest extrem de la Sentència de la 1a Instància.

Procedeix, per tant, desestimar també aquest 2n motiu de cassació.

Quart. - El 3r, per la mateixa via processal que l’anterior, esgrimeix infracció de l’art. 737 del Codi civil i de la doctrina legal que cita. Assegura que l’Audiència entén que la modificació de la voluntat del testador per actes seus "inter vivos" posteriors al testament suposa error en la declaració de voluntat feta en aquets actes posteriors els quals haurien de coincidir amb la voluntat del testament anterior.

L’Audiència no díu el que el motiu pretén. El que expressa és que els demandats, ara recurrents, afirmaven que la voluntat del causant el 12 de maig de 1988 quan va atorgar els actes "inter vivos", era la de distribuir el seu patrimoni immobiliari d’idèntica manera a com ho havia fet en el testament de l’11 de febrer del mateix 1988. L’Audiència explica que si això és així -com els ara recurrents asseguraven que ho era- s’havia de presumir que no hi va haver voluntat vàlida en els documents de 12 de maig de 1988, ja que no coincidien amb el contingut del testament. I l’Audiència dedueix la manca de voluntat del causant en el contingut dels aitals documents de 12 de maig de 1988, no solament de les expressades manifestacions dels propis demandats (ara aquí recurreguts), sinó també de "la ya muy deficiente salud física del Sr. F., de la complejidad de las operaciones realizadas (la propia Sra. B. que también firmó el pacto de fiducia dice al absolver posiciones que desconoce la existencia de las sociedades instrumentales -folio 399), de que no intervino en el pacto complementario de fiducia ningún fedatario público hallándose presentes por el contrario los letrados de Z6, S.A., Sr. Vallés y el Letrado del Sr. Z8, Sr. Berenguer, y de que en aquella época el Sr. F. tenía ausencias (vid. folio 1.314) hallándose mareado en el momento de la lectura de los documentos (vid pos. 11 folio 1301 y 2184)"; per totes aquestes raons l’Audiència conclou que hi va haver una evident discordància entre la voluntat manifestada pel causant el 12 de maig de 1988 en els documents públics i privats que va otorgar, i la seva voluntat real, per la qual cosa anul·la tots aquells documents públics i privats de 12 de maig de 1988 a fi que prosperi la voluntat real, la veritablement volguda, que és la voluntat testamentària.

Ha de decaure per tant també el 3r motiu.

Cinquè. - El motiu 4rt al·lega que s’ha infringit la doctrina legal de les sentències del Tribunal Suprem de 23 de maig de 1935, 27 d’octubre de 1951 i 12 de març de 1952. L’argument del motiu és que l‘Audiència no tenia cap base per declarar que la voluntat manifestada en els documents públics i privats de 12 de maig de 1988 no era la voluntat real del seu atorgant.

En el fonament anterior ja hem vist que l’Audiència va comptar amb sòlids fonaments per a concloure que la voluntat manifestada el 12 de maig de 1988 no era la voluntat real del causant; i com que aquesta és una afirmació de fet que la Sala infereix del conjunt provatori de les actuacions, la seva conclusió no pot impugnar-se en cassació per la via processal del núm. 4rt de l’art. 1692 de la Llei processal que en aquest motiu s’ha emprat; raó per la qual aquest 4rt motiu esdevé igualment improsperable.

Sisè. - Els motius 5è i 6è denuncien la infracció dels arts. 1253 i 1249 del Codi civil sobre la prova de presumpcions; però és sabut que la jurisprudència ensenya que solament si és incoherent, il·lògica o absurda la conclusió que la Sala d’instància extreu entre el fet demostrat i el deduït, és a dir, si no hi ha lògica en l’enllaç entre ambdós, (i només en aquest cas), pot impugnar-se la presumpció; i en el supòsit d’actes els raonaments de l’Audiència s’ajusten a la més estricta lògica como ho demostra el que s’exposa a la Sentència (que hem transcrit en l’anterior fonament 2n); per la qual cosa els 5è i 6è motius també són inviables.

Setè. - I el motiu 7è, últim d’aquest recurs, assegura que un "obiter dictum" de la Sentència ha violat l’art. 1275 del Codi civil en relació amb la doctrina legal que indica; a la qual cosa cal respondre que els "obiter" no fonamenten la decisió de la Sentència, i que per això no hi caben contra ells motius de cassació, ja que encara que no fossin correctes, la Sentència continuaria essent la mateixa, i no podria anul·lar-se per l’eventual desencert d’un "obiter".

Procedeix per tant desestimar també tots els motius d’aquesta cassació i imposar als seus recurrents les costes. Se'ls hi retornarà, no obstant, el dipòsit que van constituir innecessariament ja que no era necessari (art. 1703 de la LEC).

 

RECURS DEL SR. Z8 

Únic. - Aquest recurs es composa de 4 motius. El 1r diu que la Sentència de l’Audiència ignora el caràcter ambulatori de tota voluntat testamentària que permet a qualsevol persona poder modificar les seves disposicions testamentàries per actes "inter vivos" posteriors. El 2n addueix que l’Audiència ha vulnerat el principi de l’autonomia de la voluntat consagrat a l’art, 1255 del Codi civil. El 3r diu infringit l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts. I el motiu 4rt pretén que s’ha violat l’art. 1261 del Codi civil.

La Sentència de l’Audiència no ha incidit en cap d’aitals vulneracions ja que: a) No ignora el caràcter revocable de les disposicions testamentàries per actes posteriors "inter vivos". El que diu es que aquests últims, en el present cas, varen ser nuls, i aquesta nul·litat determina que entrin en joc les disposicions del testament-.b) No s’ha conculcat el principi de l’autonomia de la voluntat sinó tot el contrari: com que la voluntat del pare era la del testament de l’11 de febrer de 1988, i no la del 12 de maig del mateix any, la Sentència fa prevaldre la 1a.- c) No s’ha violat l’enllaç lògic entre els fets demostrats i els deduïts, com hem posat de manifest al contestar el recurs precedent; i, d) No s’ha infringit l’art. 1.261 del Codi civil sinó que, pel contrari, la Sentència li ha donat cabal compliment en fer prevaldre la voluntat testamentària sobre la posterior no contractual per manca de consentiment del causant en aquesta última.

Per totes aquestes raons, cal desestimar també tots els motius d’aquest 3r recurs. No obstant això li serà retornat el dipòsit constituït en no ser el mateix necessari.

Pel que resta exposat, en nom del Rei i per l’autoritat que ens atorga la Constitució espanyola,

HEM DECIDIT

Desestimar els 3 recursos de cassació dels que n’hem fet detingut esment a la present resolució. Condemnem els recurrents al pagament de les costes de sengles recursos. Retorni’s als recurrents els dipòsits que van constituir innecessàriament.

Així ho acordem, ho manem i ho signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda