Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència d'1 de setembre de 1997

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
d’1 de setembre de 1997, núm 24/1997 (Sala civil i penal)

 

Antecedents de fet 
Raonaments jurídics 
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s’esmenten damunt, ha vist el recurs de cassació interposat contra la sentència que la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar en grau d’apel·lació, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia, sobre divisió o repartiment de determinats béns d’herències. Van interposar el recurs els demandants senyors X1, X2, X3, X4, X5 i X6 X., els senyors X7, X8 i X9 Z, i la senyora X10, tots aquests representats pel procurador dels tribunals Sr. Santiago Puig de Bellacasa i Vandellós i defensats pel lletrat Sr. Jaume Ribes i Corta. La part recorreguda són els germans senyors Y1, Y2, Y3, Y4 i Y5 Y., representats pel procurador Sr. Artur Cot Montserrat i defensats pel lletrat Sr. José M. Torné Farré.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant del Jutjat de Primera Instància de la Seu d’Urgell i entre les parts litigants esmentades, es van tramitar les actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 222/95, que es van seguir pels tràmits corresponents i van acabar amb la sentència d’aquest Jutjat de 13 de desembre de 1996, la part dispositiva de la qual és la següent: "FALLO.- Que estimando como estimo parcialmente la demanda interpuesta por la Procuradora MERCEDES GALLART CIRICI, en la representación acreditada y estimando como estimo parcialmente la demanda reconvencional interpuesta por la Procuradora Dª. MONTSERRAT REBÉS GOMA contra los hermanos Y1, Y2, Y3, Y4 Y Y5 Y., debo declarar y declaro: -a) Que los bienes no prelegados o pendientes de división o reparto de las herencias relictas por AA.. y su esposa BB., entre los que no se encuentran las cuatro viviendas ni el despacho sito en el inmueble ubicado en L., Passeig P., núm. 00, y que son objeto de otros pronunciamientos en esta parte dispositiva, procede dividirlas por séptimas partes iguales entre sus siete líneas o estirpes de herederos, y dentro de ellos, entre sus integrantes a razón de las respectivas cuotas individuales, procediéndose a la división de las relacionadas herencias en período de ejecución de sentencia. -b) Que la propiedad de la vivienda sita en la planta principal o entresuelo, según la terminología usada en el dictamen pericial evaluado por el arquitecto D. MANUEL GRAU I ROCA, del inmueble sito en L., Passeig P, núm. 00, pertenece por mitades indivisas a X5  y a D. X6. -C) Que la propiedad del despacho sito en la misma planta principal o entresuelo del inmueble sito en L., Passeig P, NÚM. 00, pertenece, por mitades indivisas a X2 y a X3. -d) Que la propiedad de la vivienda sita en la planta primera del inmueble sito en L., Passeig P., núm. 00, pertenece a los herederos de AA., W1, W2 y W3, en las cuotas que resulten de los testamentos de 4 de Diciembre de 1.983, de 30 de Abril de 1984, de 22 de Marzo de 1985 y del auto de 20 de Junio de 1994, respectivamente.- e) Que la propiedad de la vivienda sita en la planta 2ª, puerta primera, del inmueble sito en L., Passeig P., núm. 00, pertenece a X1, X5, X6, X2, X3 Y X4, y a los hermanos X7, X8 y X9 Z., en las siguientes proporciones: 1) Los seis hermanos ---, de una séptima parte indivisa cada uno. 2) Los tres hermanos Z., por terceras partes de la séptima parte indivisa restante.- f) Que la propiedad de la vivienda sita en la planta 2ª, puerta segunda, del inmueble sito en L., Passeig P. núm. 00, por quintas partes indivisas, a los hijos de W5, Y1, Y2, Y3 i Y4. .- g) Que los saldos de libretas, cuentas corrientes y cualquier otro activo financiero, existente a la muerte de BB. y que figuraban a su nombre -19.542.937 ptas.-, deben imputarse, por iguales cuartas partes, a los caudales relictos por los hermanos W4, W1, W3 y W2, distribuyéndose el saldo correspondiente a cada uno de ellos, de conformidad con las últimas voluntades de dichos causantes, por lo que debo condenar y condeno, solidariamente, a Y1, Y2, Y3, Y4 Y Y5, a reintegrar la cantidad que indebidamente y en exceso se repartieron del saldo de 17.314.541.-ptas., existente en el Banco Central, oficina de L., concretándose el importe de esta cantidad en trámite de ejecución de sentencia.- h) Que la división de las herencias de W1, W4., W2. y W3, en todo lo que no haya sido objeto de otros pronunciamientos de esta sentencia, se practicará entre todos los litigantes en período de ejecución de sentencia, de conformidad con las últimas voluntades de dichos causantes.- i) Se declara que procede colaccionar, reportar o revertir a las herencias de autos, los bienes no repartidos y sus frutos, en todo aquello que no haya sido objeto de pronunciamiento específico en esta sentencia, y en el mismo sentido, se declara que para cada uno de los bienes finalmente inventariados de cada herencia, que resulten indivisibles, procede su venta en pública subasta, salvo acuerdo de los litigantes, procediéndose a su adjudicación individualizada.- j) Se condena a todos los litigantes a estar y pasar por todas estas declaraciones y a otorgar cuantos documentos públicos resulten necesarios para lograr la inscripción en el Registro de la Propiedad de L. de la titularidad dominical de las fincas reseñadas en los pronunciamientos de esta sentencia, a favor de sus legítimos propietarios.- Sin hacer expresa condena de las costas procesales causadas, abonando cada parte las causadas a su instancia y las comunes, por mitad".

 

Segon. - Contra aquesta resolució es va interposar recurs d’apel·lació, el qual va ser admès i, un cop substanciada aquesta alçada, la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida, va dictar sentència el 19 de març de 1997, la part dispositiva de la qual és la següent:: "FALLAMOS: ESTIMAMOS PARCIALMENTE el recurso de apelación interpuesto por la representación de Y1, Y2, Y3, Y4 y Y5 Y.  contra la sentencia de fecha 13 de diciembre de 1.996, del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de la Seu d’Urgell, que REVOCAMOS PARCIALMENTE.

En su lugar, ESTIMAMOS PARCIALMENTE LA DEMANDA PRINCIPAL interpuesta por X1, X2, X3, X4, X5, X6, X7, X8, X9 i X10, y declaramos:

a)- Que debe practicarse la partición y división de las herencias de Dª. X5, Dª. W1, W4, W2 y W3, entre todos los litigantes y en período de ejecución de sentencia, de conformidad con sus respectivos títulos y de los inventarios que de cada herencia se practiquen en ejecución de sentencia, con inclusión en los mismos de la cuarta parte que les corresponda en los bienes no prelegados, ni repartidos entre los herederos, que se encuentran en comunidad ordinaria y proceden de las herencias de sus padres D. AA. y Dª. BB. siguiendo las bases ya expuestas en la presente sentencia.

b)- Se declara que procede colacionar, reportar o revertir a las herencias de autos los bienes no repartidos y sus frutos.

c)- Se declara que para cada uno de los bienes finalmente inventariados de cada herencia, que resulten indivisibles, procederá su venta en pública subasta, salvo acuerdo previo de los aquí partes.

d)- Se declara que procederá la adjudicación individualizada de los bienes según resulte del acuerdo de los litigantes o de la subasta pública que de los mismos, en su caso y día, se practique.

DESESTIMAMOS la demanda principal en los restantes pedimentos y ABSOLVEMOS de los mismos a los demandados.

ESTIMAMOS PARCIALMENTE la demanda reconvencional interpuesta por X1, X2, X3, X4, X5, X6, X7, X8, X9 I X10 contra Y1, Y2, Y3, Y4 i Y5, y DECLARAMOS que los saldos bancarios que se encuentran pendientes de reparto deberán imputarse por iguales cuartas partes a los caudales relictos de D. W4, Dª. W1, Dª. W3 y Dª. W2, debiendo distribuirse el saldo correspondiente a cada uno de ellos de conformidad con las últimas voluntades de dichos causantes.

DECLARAMOS igualmente que los coherederos deben abonarse recíprocamente en las particiones las rentas y frutos que cada uno haya percibido de los bienes hereditarios, las impensas útiles y necesarias hechas en los mismos y los daños ocasionados por malicia o negligencia.

DESESTIMAMOS la reconvención en los restantes pronunciamientos y ABSOLVEMOS a los demandados de los pedimentos de la misma.

No hacemos especial declaración de las costas de ambas instancias".

Tercer. - La representació processal dels senyors. X1, X2, X3, X4, X5 i X6, els senyors X7, X8, X9 i la senyora X10  va anunciar davant la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida la intenció d’interposar recurs de cassació contra la sentència d'apel·lació esmentada. Aquesta Secció va tenir per preparat el recurs i va citar les parts davant aquesta Sala Civil, a la qual va remetre les actuacions originals i el rotllo d'apel·lació. Les parts litigants van comparèixer; els recurrents ho van fer mitjançant el procurador Sr. Santiago Puig de Bellacasa i Vandellós, el qual va interposar el recurs de cassació, que va fonamentar en els motius següents:

1r. Per infracció de les normes de l’ordenament jurídic aplicables al cas, sobre la base de l’apartat 4t de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil; en concret, per infracció, per no aplicació, de l’art. 1.253 de la Llei d’enjudiciament civil i de la doctrina jurisprudencial que interpreta aquest precepte.

2n. Sobre la base d’aquest mateix apartat i de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció dels art. 1.281.2n i 1.282 del Codi civil, per no aplicació, de la qual derivava la infracció dels art. 1.058, 1.068 i 1.278 d’aquest text substantiu.

3r. Sobre la base de l’apartat 4t de l’art. 1.692 d’aquesta Llei, per infracció de l’art. 1.262.1r del Codi civil i de la doctrina jurisprudencial que hi ha sobre el consentiment tàcit.

4t. Sobre la base del mateix apartat i de l’art. 1.692 esmentats, per infracció, per no aplicació, dels art. 1.261, 1.258, 1.278, 1.058, 1.068, 1.278, 1.257.1r i 659 del Codi civil.

5è. Sobre la base de l’apartat 4t de l’art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per no aplicació, dels art. 430.2n, 447, 609.3r, 1.930.1r i 1935.1r, a sensu contrario, del Codi civil; i per infracció de l’art. 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

6è. Sobre la base de l’apartat 4t del mateix art. 1.692, per infracció, per inaplicació, dels art. 430.2n, 447, 609.3r, 1.930.1r i 1.935.1r, a sensu contrario, del Codi civil, i de l’art. 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

7è. Sobre la base de l’apartat 4t del mateix art. 1.692, per infracció, per aplicació indeguda, de l’article 1062 2n del Codi civil sobre la partició hereditària, la infracció consegüent, per no aplicació, de l’art. 49.2 de la Llei del Parlament de Catalunya, 40/1991, de 30 de desembre.

8è. Sobre la base de l’apartat 40 del mateix art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció, per aplicació indeguda dels art. 1.058 i 1.059 de la Llei d’enjudiciament civil; si és el cas, infracció de l’art. 58.1 de la Llei 40/1991 del Parlament de Catalunya, de 30 de desembre,

i 9è. Sobre la base de l’apartat 3r de l’art. 1.692 de Llei d’enjudiciament civil, per trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència; en concret, infracció de l’art. 359 de la Llei d’enjudiciament civil.

Quart. - Admès el recurs i evacuat el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a la votació el dia 24 d’aquest mes, en el qual va tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. - Les qüestions que planteja aquest recurs de cassació es deriven dels fets següents:

A/ El senyor AA.. va atorgar testament el dia 14 d’abril de 1957, en el qual nomenava usufructuària universal la seva esposa senyora BB.; prellegava al seu fill senyor W4 la clínica propietat del testador; prellegava als seus fills W4, W2, W3 i W1 una finca que es troba en el poble d’L2; encomanava als seus hereus que reconeguessin als quatre fills esmentats el dret de continuar habitant el pis que ocupaven en la casa del testador, pagant als seus germans el lloguer que convinguessin, i els prellegava, a més a més, el mobiliari, llibres i efectes personals del testador que es trobaven a casa seva; i, finalment, instituïa hereus per parts iguals els seus set fills senyors W4, F., F2, W2, Y1, W3 i W1. El testador va morir el dia 23 de maig de 1957.

B/ La senyora BB. va atorgar testament el mateix dia 14 d’abril de 1957, en el qual nomenava usufructuari universal el seu marit senyor AA..; prellegava als seus fills senyors W4, W2, W3 i W1. el mobiliari, roba i efectes personals que es trobaven a la casa on vivia la testadora i una finca que es troba a L.; i, finalment, instituïa hereus per parts iguals els seus fills senyors W4, F., F2, W2, Y1, W3 i W1. La testadora va morir el dia 2 de febrer de 1961.

C/ El dia 23 de novembre de 1957 la vídua i els set fills del senyor AA. van atorgar una escriptura pública d’acceptació de la seva herència, d’adjudicació i lliurament dels béns objecte dels prellegats que havia ordenat el testador i d’adjudicació de l’usdefruit i de la nua propietat dels béns hereditaris als set fills instituïts hereus per parts iguals indivises. I el dia 6 de març de 1973 es va atorgar una altra escriptura pública semblant en relació amb l’herència de la senyora BB..

D/ El mes de setembre de 1995 els senyors Y1, Y2, Y3 i Y4, que havien estat declarats hereus abintestat de la seva mare senyora F., van interposar una demanda contra els senyors X1, X2, X3, X4, X5, I X6 i contra els senyors X7, X8 i X9 Z. en qualitat de fills i néts de la senyora F2, contra els hereus ignorats del senyor F3, que havia succeït la seva esposa senyora F4, i contra la senyora X10, en la qual sol·licitaven que en el seu dia es dictés sentència que declarés que els béns que integraven les herències dels consorts senyors AA. i BB. que no havien estat prellegats i que en el moment d’interposició de la demanda estaven pendents de divisió o repartiment, esqueia dividir-los per setenes parts iguals entre les set línies o estirps d’hereus dels consorts esmentats, que aquesta divisió s’havia de practicar en període d’execució de sentència, que es declarés que s’havien de col·lacionar a les herències esmentades els béns que no s’havien dividit i els seus fruits, que es venguessin en subhasta pública els béns que resultessin indivisibles i que esqueia l’adjudicació individualitzada dels béns segons acordessin els litigants o segons el resultat de les subhastes. En el seu escrit de contesta a la demanda els defenents demanaven que es desestimessin les pretensions de la part agent basant-se en el fet de no existir cabal relicte, ja que els béns que integraven el patrimoni dels consorts senyors AA. i BB. s’havien adjudicat als seus hereus per setenes parts indivises; que esqueia l’acció de partició d’herència en relació amb els béns que formaven part del cabals hereditari dels senyors W4, W1, W2 i W3 i l’acció de divisió de cosa comuna en relació amb la totalitat dels béns i drets que es trobaven en situació de proindivisió; que els béns indivisibles s’adjudiquessin a un dels cohereus, amb l’obligació de pagar als altres l’excés en diners segons el valor de mercat i, finalment, que es declarés que els cohereus s’havien de pagar recíprocament les rendes i fruits que havien percebut dels béns que formaven part de les herències objecte del litigi, així com les millores útils i necessàries que havien fet en els béns comuns. I formulaven a l’ensems una demanda reconvencional, en la qual sol·licitaven es declarés que s’havien d’excloure de les operacions particionals el despatx i l’habitatge que es troben a la planta principal i els habitatges que es troben a la planta segona de l’edifici que havia estat l’habitatge familiar dels consorts senyors AA. i BB.; que el ròssec dels comptes corrents que existien a la mort de la senyora BB. s’havien de repartir en la forma que demanaven els defenents i reconvenients; que es declarés que la participació dels agents en l’herència de la seva mare, en relació amb els béns que provenen de les herències dels senyors AA. i BB., s’havia de limitar a l’import de la llegítima i, també, que es declarés que els agents havien perdut qualsevol dret sobre les herències dels senyors W1, W2, W3 i W4, en relació amb els béns que havien heretat dels seus pares; que es declarés que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta segona, porta primera, de l’edifici que havia estat habitatge familiar dels senyors AA. i BB. correspon als senyors X1, X2, X3, X4, X5 i X6 en una setena part indivisa a cadascuna d’elles i que la setena part restant correspon als senyors X7, X9 i F6.; que es declari que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta principal de l’edifici esmentat, correspon per meitats indivises als senyors F7 i F8; que es declari que la propietat del despatx que es troba a la planta principal del mateix edifici correspon als senyors X2 i X3 i, finalment, que es condemni els agents a atorgar els documents necessaris per a l’efectivitat de les declaracions anteriors.

E/ El Jutjat de Primera Instància de La Seu d’Urgell va dictar sentència el dia 13 de desembre de 1996, en què estimava en part la demanda i la reconvenció, la part dispositiva de la qual decideix que els béns que no van ésser objecte de prellegats i els pendents de partició de les herències dels senyors AA. i BB., entre els quals no es troben els quatre habitatges i el despatx que es troben a l’edifici que va ésser l’habitatge familiar dels consorts esmentats, s’han de dividir per setenes parts iguals entre les set línies o estirps d’hereus; que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta principal de l’edifici esmentat, pertany per meitats indivises als senyors F7 i F8; que la propietat del despatx que es troba a la mateixa planta, pertany per meitats indivises, als senyors X2 i X3.; que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta primera del mateix edifici pertany als hereus dels senyors W1, W2, W3 i W4 en les quotes que resulten dels testaments respectius; que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta segona del mateix edifici, pertany als senyors X1, X2, X3, X4, X5 i X6 i als senyors X7, X9 i F6 en la proporció d’una setena part indivisa a cadascun dels primers i per terceres parts indivises la setena part restant als segons; que la propietat de l’habitatge que es troba a la planta segona del mateix edifici, pertany per cinquenes parts indivises als agents, per la seva condició de fills i hereus de la senyora F; que els ròssecs que presentaven els comptes corrents que existien a la mort de la senyora BB. s’havien de repartir a parts iguals entre els cabals relictes dels senyors W1, W2, W3 i W4, amb la distribució subsegüent, d’acord amb els testaments respectius i, com a conseqüència d’aquest pronunciament, condemnava els agents a reintegrar la quantitat de 17.314.541 pessetes; que la partició de les herències dels senyors W1, W2, W3 i W4, en tot allò que no resolen els pronunciaments anteriors, s’ha de practicar en període d’execució de sentència de conformitat amb els testaments respectius; que s’han de col·lacionar a les herències esmentades els béns que no es van repartir i els seus fruits, que s’han de vendre en subhasta pública els béns indivisibles, tret que existeixi acord entre els litigants per a l’efectivitat dels pronunciaments anteriors, sense fer condemna en costes.

F/ Ambdues parts litigants van interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència. La Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar sentència el dia 19 de març de 1997, en què estimava en part el recurs d’apel·lació que havia interposat la part agent, la part dispositiva de la qual estableix que s’estima de forma parcial la demanda i que s’ha de practicar la partició i la divisió de les herències dels senyors F., W1, W2, W3 i W4 entre tots els litigants en període d’execució de sentència de conformitat amb els títols respectius, amb inclusió de la quarta part dels béns que no van ésser objecte de prellegats ni van ésser objecte de repartiment entre els cohereus que es trobin en situació de comunitat oridinària i que procedeixin de les herències dels senyors AA. i BB.; que escau col·lacionar a aquestes herències els béns que no es van dividir i els seus fruits; que s’han de vendre en subhasta pública els béns indivisibles, llevat que existeixi acord entre els interessats i, finalment, que és procedent l’adjudicació individualitzada dels béns segons acordin els litigants o el resultat de la subhasta. La sentència estima també la demanda reconvencional i declara que els ròssecs bancaris que estiguin pendents de divisió, s’han d’imputar a quartes parts iguals als cabals hereditaris dels senyors W1, W2, W3 i W4, amb la distribució subsegüent a cadascun d’ells segons els testaments respectius; i que els cohereus s’han d’abonar recíprocament en les particions les rendes i els fruits que cadascun d’ells ha percebut dels béns hereditaris, les despeses útils i les necessàries i els danys ocasionats per malícia o per negligència.

G/ La part defenent i reconvenient ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. - El problema fonamental que s’ha de resoldre en aquest recurs de cassació, ja que els motius de cassació primer, segon, tercer i quart persegueixen aquesta finalitat, és determinar si es va procedir o no a la divisió de l’edifici que era l’habitatge familiar dels consorts senyors AA. i BB. entre els seus set fills constituïts hereus a parts iguals per aquests consorts. Per tal de centrar la qüestió litigiosa sembla oportú fer una precisió inicial, com és la de que no ens trobem, amb referència a la finca esmentada, davant d’un problema de partició hereditària, sinó davant d’un problema de divisió de cosa comuna. Hem d’entendre, doncs, que és ajustat a dret el raonament que es fa en el fonament de dret primer de la sentència contra la qual es recorre, on s’afirma que els fills instituïts hereus pels consorts esmentats van practicar una vertadera partició hereditària en relació amb les herències paterna i materna, per la via de transformar la comunitat hereditària abstracte que s’havia creat sobre el patrimoni hereditari patern i matern en una pluralitat de comunitats ordinàries sobre els béns concrets que formaven part d’ambdues herències. Que aquesta conclusió és correcta, es dedueix també de l’oportunitat de precisar que si bé és cert que la partició comporta la dissolució o extinció de la comunitat hereditària, també ho és que la partició hereditària no comporta de forma necessària que desaparegui qualsevol comunitat material, com succeeix en el cas de transformar-se la comunitat hereditària en una pluralitat de comunitats indivises sobre els béns que formen part de l’herència. I si apliquem aquestes consideracions sobre el cas que ara s’ha de resoldre, resulta que els fills dels consorts esmentats van fer una partició jurídica de les herències dels seus pares, però van mantenir la indivisió material dels béns que formaven part de les herències paterna i materna per la via d’adjudicar-se aquests béns per setenes parts iguals indivises. En qualsevol cas aquesta via implicava posar fi a la situació de comunitat hereditària i, també, que es produís una subrogació d’aquestes comunitats indivises sobre béns concrets en la quota hereditària abstracta que abans corresponia a cadascun dels cohereus. Amb la conseqüència inevitable de tenir que procedir-se en un moment posterior a la partició material dels béns que els cohereus s’havien adjudicat per setenes parts indivises.

Tercer. - Com s’apuntava fa uns moments, en el cas del recurs interessa esbrinar si els cohereus van procedir o no a dividir-se materialment l’edifici que havia constituït l’habitatge familiar dels seus pares, que va ésser objecte de partició jurídica en les escriptures públiques de 23 de novembre de 1957 i 6 de març de 1973.

La sentència de primera instància resol el problema que acabem de plantejar de manera afirmativa, sobre la base fonamentalment de considerar que ens trobem davant d’un cas de partició hereditària que anomena mixta, ja que considera que aquesta partició hereditària van practicar-la conjuntament els testadors i els seus fills instituïts hereus, conclusió que fonamenta en les clàusules que apareixen en el testament del senyor AA. que fan referència a la finca que havia estat el seu habitatge familiar i en el fet que els fills instituïts hereus van respectar les prevencions que havien fet els seus pares fora de testament sobre divisió de la casa dels testadors. En canvi, la sentència d’apel·lació considera que els fills no van procedir a dividir-se materialment aquesta casa per manca de consentiment de tots ells a posar fi a la situació d’indivisió i esmenta, a més a més, que els documents privats dels testadors que establien unes regles sobre divisió de la finca, són anteriors als testaments del pare i la mare i no tenen cap projecció sobre els seus testaments; que els fills es van adjudicar la finca per setenes parts indivises; que quan es van fer les successives relacions de béns que integraven el patrimoni hereditari de cadascun dels fills instituïts cohereus, es relacionava sempre una setena part indivisa de la casa esmentada; i que no es va atorgar cap escriptura de divisió de la finca en règim de propietat horitzontal.

Quart. - El motiu primer de cassació, que es fonamenta en l’article 1.692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció per no aplicació de l’article 1.253 del Codi civil i jurisprudència que esmenta, amb infracció subsegüent dels articles 1058 i 1.068 del Codi civil. Segons la part que recorre contra la sentència de l’Audiència dóna com a provats uns fets, que segons el seu punt de vista porten de forma necessària a entendre, segons les regles lògiques del criteri humà, que els germans A. l’any 1957 van procedir a dividir convencionalment la finca que era l’habitatge familiar dels seus pares.

En aquest punt interessa precisar que ens trobem davant del problema de determinar si en un moment concret, els set fills copropietaris per setenes parts indivises de la finca esmentada van procedir o no a dividir-se la finca per la via d’una partició convencional prevista a l’article 402, apartat primer, del Codi civil, segons el qual la divisió de la cosa comuna podrà fer-se pels interessats. L’acord dels interessats sobre divisió de la cosa comuna té la naturalesa d’un contracte convingut entre els copropietaris que té per objecte la divisió material de la cosa comuna, i al qual s’apliquen les normes generals del Codi civil en matèria de contractes. D’aquestes normes generals ens interessa aquí la que fa referència al consentiment, que segons l’article 1.261.1r del Codi civil és un dels requisits o elements essencial que qualsevol contracte, que es tradueix en una voluntat o intenció comuna i que en el cas que ara ens interessa es projecta sobre una pluralitat de parts, amb la conseqüència que el contracte s’ha de qualificar de plurilateral, ja que exigeix per a la seva validesa el consentiment o intervenció de tots els copropietaris.

Una segona consideració que cal fer és que aquest consentiment contractual d’una forma o altra s’ha de projectar a l’exterior. En aquest punt estan d’acord totes les parts litigants que mai es va atorgar cap document públic o privat per tal de donar una plasmació externa a la seva voluntat de dividir-se materialment l’habitatge familiar dels seus progenitors. Hem de considerar, doncs, si per la via d’un contracte verbal es va practicar o no en un moment determinat la divisió de la finca esmentada, amb l’advertiment previ que l’ordenament jurídic espanyol no posa cap obstacle a la possibilitat de poder-se originar en forma verbal un contracte de divisió de cosa comuna, ja que com explicita l’article 1.278 del Codi civil els contractes seran obligatoris, qualsevol que sigui la forma en què s’hagin subscrit, sempre que hi concorrin les condicions essencials per a llur validesa. Això vol dir, per tant, que segons aquest precepte és vàlid el contracte inter partes qualsevol que sigui la forma en què s’ha subscrit; amb la conseqüència que la manca de documentació del contracte no faculta cap de les parts involucrades en la relació contractual per mancar el compliment de les obligacions a càrrec seu (sentències del Tribunal Suprem de 28 d’abril i 20 de desembre de 1989). I amb referència ja més específica al problema que planteja el recurs és oportú referir-nos a la Sentència del Tribunal Suprem de 10 d’octubre de 1958, que reconeix eficàcia a una partició hereditària feta pels cohereus sense atorgar cap document públic ni privat, sobre la base de considerar que des del moment en què els interessats havien acceptat els lots respectius, el contracte s’havia perfeccionat i no era necessària cap forma escrita. Criteri perfectament aplicable al contracte de divisió de cosa comuna, ja que segons l’article 406 del Codi civil les regles concernents a la divisió de l’herència seran aplicables a la divisió entre els partícips en la comunitat.

Cinquè. - Si d’acord amb els raonaments anteriors hem d’entendre que és vàlida una divisió de cosa comuna, que han convingut els copropietaris per la via d’un contracte verbal, que tenia per objecte posar fi a la situació d’indivisió, hem de considerar ara si en el cas que origina el recurs s’havia convingut o no en forma verbal aquest contracte.

És prou conegut que els contractes convinguts en forma verbal presenten moltes vegades dificultats a l’hora de poder acreditar que el contracte es va perfeccionar d’aquesta forma i el cas que ara hem de resoldre, confirma l’asseveració que s’acaba de fer. Això vol dir també que davant la impossibilitat d’acreditar clarament que els copropietaris en un moment determinat van convenir de forma expressa a posar fi a la situació d’indivisió de l’habitatge familiar dels seus pares, l’existència d’un contracte de divisió s’ha de deduir de fets o circumstàncies que es poden haver realitzat amb una intenció diferent, però que de manera indirecta posen de manifest que va existir en un moment determinat un conveni de partició i, per tant, suposaria una incongruència entendre que aquests fets o circumstàncies no impliquen la possibilitat d’originar la confiança que va existir la intenció o voluntat de posar fi a la situació d’indivisió de la finca de referència. I en aquest cas la conducta de la senyora F., mare i causant dels agents i part contra la qual es recorre en cassació, posa de manifest que en un moment determinat, ni que sigui de forma indirecta, va estar d’acord amb la divisió de la casa dels seus pares en la forma que segurament li havien proposat els altres copropietaris. Ho acrediten de forma prou significativa els fets següents:

1) Que la senyora F. havia percebut els lloguers del pis segon, porta segona de la finca de forma exclusiva, és a dir, sense que tinguessin cap participació en els lloguers els altres copropietaris.

2) El fet que els pares dels litigants haguessin manifestat en uns documents anteriors als testaments respectius, en forma de consells i a voltes de forma imperativa, la seva voluntat d’atribuir un dels pisos de la segona planta de la finca a la seva filla F, amb la prevenció que "si ella no lo ocupa quedan para ella las rentas que produzca su alquiler".

3) És cert que en els testaments posteriors dels pares no es fa cap referència a les prevencions que contenien els documents anteriors, però no és menys cert que tant la part agent com la part defenent en els escrits respectius de demanda i de contestació a la demanda posen de manifest la veneració i respecte que van tenir sempre pels seus progenitors i si, com hem de creure, aquestes manifestacions es corresponen amb la realitat, és congruent entendre que els fills respectarien els consells i ordres dels seus pares encara que no es reproduïssin en els testaments respectius, ja que mai s’ha posat en dubte l’existència d’aquestes .

4) Concorre també el fet prou significatiu que el pis de la segona planta, que segons voluntat dels pares s’havia d’adjudicar a la seva filla senyora F, des de l’any 1972 apareixia a nom de la filla esmentada en els rebuts de la contribució territorial urbana i que aquesta senyora va pagar sempre els deutes tributaris que graven la propietat de la finca i que posen igualment de manifest que en un moment determinat anterior havia consentit la proposta de divisió de la finca que havien proposat els altres copropietaris d’acord amb les prevencions de llurs progenitors.

5) No s’ha de menystenir el fet que la senyora F. atorgués un testament hològraf, en el qual llegava el pis de la casa dels seus pares a una de les seves filles, que d’una forma o altra posa de manifest que es considerava propietària de la finca objecte del llegat, conclusió que no desmenteix el fet que després els fills prescindissin d’aquest document escrit per la seva mare i que demanessin i obtinguessin la declaració d’hereus abintestat, ja que no s’ha posat en dubte l’existència i autenticitat del document manuscrit.

6) Esmentem, finalment, que segons s’ha acreditat a les actuacions, existeix una correlació entre el valor del pis que s’havia adjudicat a la senyora F. i la seva participació en les herències paterna i materna, circumstància aquesta que també posa en relleu que va existir una partició, ja que una de les característiques del contracte particional és que cada copropietari té dret a percebre uns béns, el valor dels quals en relació amb els béns que s’adjudiquen als altres copropietaris es troba en la mateixa proporció que les quotes indivises de les quals n’eren titulars.

Tots aquest raonaments porten, doncs, a l’estimació del motiu tercer del recurs i a la revocació de la sentència d’apel·lació en la part que fa referència a la divisió material de la casa que va ésser habitatge familiar dels cònjuges senyor AA. i BB., que ja va ésser objecte d’una divisió contractual entre els cohereus dels cònjuges esmentats i, per tant, s’ha d’excloure dels procediments divisoris dels béns que formaven part de les herències d’aquest cònjuges.

Sisè. - L’estimació del motiu primer del recurs determina que no s’han d’examinar els motius segon, tercer i quart, que persegueixen la mateixa finalitat del motiu primer del recurs, que s’estima. Com també la innecessarietat d’examinar els motius cinquè i sisè del recurs, que al·leguen la improcedència de la divisió material de la casa propietat dels pares dels cohereus per haver-se consumat la usucapió, així com del motiu setè del recurs, en el qual s’al·lega infracció de l’article 49, apartat segon, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya, i de l’article 1.062, apartat segon del Codi civil, ja que aquest motiu del recurs es planteja pel cas d’entendre’s que no s’havia fet la partició de la finca entre els cohereus.

Setè. - El motiu vuitè del recurs, que també es fonamenta en l’article 1.692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció per aplicació indeguda dels articles 1.058 i 1.059 del Codi civil i també infracció, si és el cas, de l’article 58, apartat primer, del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya. La part dispositiva de la sentència d’apel·lació estableix a l’apartat a) que s’ha de practicar la partició i divisió de les herències de les senyores F, W1, W2, W3 i W4 entre tots els litigants en el període d’execució de sentència de conformitat amb els títols respectius i els inventaris de cada herència que es practiquin en el tràmit d’execució de sentència. La part que recorre al·lega que els hereus de la senyora F. són els seus cinc fills i que els defenents no al·leguen cap dret sobre l’herència d’aquesta senyora i, per consegüent, la seva partició és una qüestió que afecta únicament els seus hereus.

Aquest motiu del recurs també ha d’ésser estimat, ja que s’ha acreditat a les actuacions que els hereus abintestat de la senyora F. són els seus cinc fills i si la partició hereditària té per objecte o finalitat el repartiment del patrimoni relicte entre els cohereus, sembla prou clar que aquests són els únics que han d’intervenir en les operacions particionals, ja que és una qüestió que afecta únicament a ells i no als hereus o als cohereus dels germans i germanes de la seva mare i si aquests no tenen cap dret a participar en l’herència de la senyora F., seria pertorbadora o, anant molt bé, inútil la seva participació en les operacions particionals d’una herència aliena als seus interessos.

Vuitè. - El novè i darrer dels motius de cassació, que es fonamenta en l’article 1.962.3 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega sobre la base de l’article 359 de la Llei d’enjudiciament civil infracció de les normes reguladores de la sentència. Segons la part que recorre, els agents van demanar en el seu escrit de demanda que es declarés que els béns no prellegats i pendents de divisió que formaven part de les herències dels senyors AA. i BB., s’han de dividir per setenes parts iguals entre les set línies o estirps d’hereus i dins d’elles entre les persones que integraven cada línia o estirp segons les respectives quotes individuals; i sol·licitaven també que la divisió de totes aquestes herències es fes en el període d’execució de sentència. Segons la mateixa part que recorre, és incongruent la sentència d’apel·lació, ja que declara que els agents poden exercir l’actio communi dividundo en relació amb determinats béns que han d’ésser inclosos en les herències de les seves ties senyores F2 i F4 i aquesta declaració es creu improcedent sobre la base de considerar que en la demanda s’exercita una acció de partició d’herència i no una acció de divisió de cosa comuna.

Aquest darrer motiu del recurs ha d’ésser refusat, ja que la part agent demana en la seva demanda la partició dels béns que formaven part de les herències paterna i materna i no una vertadera partició hereditària, ja que la partició van practicar-la en el seu moment els cohereus per la via d’una adjudicació de cadascun dels béns hereditaris per setenes parts indivises, segons s’ha raonat en el fonament de dret segon d’aquesta resolució. Per consegüent, quan la sentència d’apel·lació estableix la procedència d’una acció de divisió de béns determinats en relació amb les herències de les senyores F2 i F4 no fa uns pronunciaments incongruents, sinó uns pronunciaments que estan d’acord amb la vertadera naturalesa de les accions que han exercit les parts en el decurs del litigi. I es tracta, a més a més, d’uns pronunciaments que estan compresos substancialment en l’objecte del debat i implícitament en les sol·licituds de les parts, que refusen que pugui estimar-se el defecte de manca de congruència, ja que l’organisme jurisdiccional civil està facultat per formular un judici crític de la manera que entengui més ajustada, ja que el fet més important i essencial és que el que s’acordi en la decisió judicial tingui eficàcia suficient per deixar decidits tots els punts que han estat objecte de debat (Sentència del Tribunal Suprem de 25 de maig de 1987).

Novè. - Tots aquests raonaments porten a l’estimació substancial del recurs de cassació que han interposat els defenents. L’estimació parcial del recurs determina que no escau fer cap pronunciament especial sobre pagament de les costes causades pel recurs, ni cap pronunciament sobre el dipòsit per no haver-se constituït. I pel que fa a les costes causades en la primera i en la segons instància, no es fa imposició expressa de les causades en cap de les dues instàncies, d’acord amb el que estableixen els articles 523.II i 710.II de la Llei d’enjudiciament civil.

En nom del Rei i en virtut de l’autoritat que ens ha conferit el Poble Espanyol.

DECIDIM

Que hem d’estimar i estimem en part el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Santiago Puig de la Bellacasa i Vandellós, que actua en nom i representació dels senyors X1, X2, X3, X4, X5, X6, X7, X8, X9 i X10, i cassem en part la sentència que va dictar la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Lleida el dia 19 de març de 1997, en el sentit que estimem parcialment la demanda sobre partició i divisió de les herències que provenen dels senyors AA. i BB., excepte la finca que es troba a L. i que va constituir l’habitatge familiar dels consorts esmentats, que s’ha d’entendre va ésser objecte d’una divisió material entre els cohereus en la forma que estableix la part dispositiva de la sentència de primera instància; i estimem també que la partició i divisió de l’herència de la senyora F. s’ha de practicar entre els seus fills declarats hereus abintestat, sense cap intervenció de les altres persones que han intervingut en el litigi; i confirmem tots els altres pronunciaments de la sentència contra la qual es recorre. Sense fer cap pronunciament respecte al dipòsit, per no haver-se constituït, ni respecte a les costes originades pel recurs de cassació i les que han originat les dues instàncies inferiors.

Lliureu un certificat de la resolució al president del Tribunal esmentat, retorneu les actuacions i el rotlle que es van trametre a aquesta Sala i publiqueu aquesta sentència tal com estableix la llei.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda