Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 d'octubre de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 d'octubre de 1996, núm. 26/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, 21 d'octubre de 1996.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s’esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha estat interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 11 a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 658/92 que va seguir el Jutjat de Primera Instància núm. 27 de Barcelona sobre reclamació de la meitat indivisa d'una farmàcia i altres qüestions. El recurs va ser interposat pel Sr. x1  , representat per la procuradora Sr M. José Blanchar García i defensat pel lletrat Sr. Pedro Salum de Tord. La part recorreguda és la Sr y1, que ha estat representada pel procurador Sr. Carles Arcas Hernández i defensada per la lletrada Sr Inmaculada Fontanals de Nadal

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - El Jutjat de Primera Instància núm. 27 de Barcelona va veure les actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 658/92, d’acord amb la demanda que va presentar la Sr y1  contra el Sr. x1. En la demanda, la persona esmentada sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels fets i fonaments que va considerar pertinents. que es dictés una sentència en què:

« 1 º. - Se declare que la actora es dueña de la mitad indivisa de la Farmàcia sita en L., c/C. 00, tienda 10ª, que antes se hallaba situada en la calle C2, 00 bajos de esta ciudad; 2º. - Se declare que la compraventa de la mitad indivisa de la referida Farmàcia efectuada en fecha 19 de Enero de 1.983 mediante escritura autorizada por el Notari de L., Don Vicente Lázaro Ventura, es nula de pleno derecho por haber sido simulada, con los demás pronunciamientos a que hubiere lugar, a fin de que conste la titularidad de la mitad indivisa de dicha Farmacia, a favor de la actora;3º. - Subsidiariamente y para el supuesto de no estimarse por el Juzgador la acción de simulación, se declare la existència de un pactum fiduciae entre actora y demandado, respecto a la mitad indivisa de la Farmàcia de referencia y se le condene en cumplimiento del mismo a transmitirle al actor la mitad indivisa de la referida Farmacia 4º. - Se declare que el actor es dueño de la mitad indivisa de todos los beneficios derivados de la indicada Farmàcia, desde 19 de Enero de 1.990, y, en su consecuencia, se condene al demandado al pago de los mismos, mas los intereses desde la interposición de la presente demanda, debiendo fijarse el importe de dichos beneficios, en período de ejecución de sentencia; 5º. - Que se declare la indivisibilidad de la Farmàcia y en su consecuència: se ordene su venta en pública subasta, con participación de licitadores extraños y el producto que se obtenga se distribuya por mitad entre ambos comuneros y que los trámites para el cumplimiento forzoso de lo anteriormente ordenado se señalen en ejecución de Sentència, caso de que el demandado no se avenga al cumplimiento voluntario.- 6º- Que la ejecución forzosa de cuanto se desprende de los pronunciamientos anteriores del presente suplico, pueda interesarse independientemente en cada caso; y, 7º. - Se condene al demandado al pago de las costas del juicio, con todos los demás pronunciamientos a que hubiere lugar.»

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va citar a termini la part demandada, que va comparèixer en el temps i la forma legals mitjançant la presentació d'un escrit de contestació a la demanda en què sol·licitava que es dictés una sentència absolutòria per a la part demandada, amb expressa condemna al pagament de les costes a l’actor Va continuar la tramitació del judici i, en data 14 d'octubre de 1993, el Jutjat esmentat va dictar una sentència, la decisió de la qual és la següent: «Desestimando la demanda formulada por el Procurador de los Tribunales D. CARLOS ARCAS HERNÁNDEZ en nombre y representación de Dª y1  ABSUELVO a D. x1   de los pedimentos que contra el mismo se formulaban. Con imposición de las costas procesales a la parte actora».

Tercer. - La part actora, y1, va interposar un recurs d'apel·lació contra la sentència anterior, que va ser admès a ambdós efectes. Se'n va substanciar l'alçada davant la Secció 11 a de l'Audiència Provincial de Barcelona, la qual, en data 1 de desembre de 1994, va dictar una sentència amb la decisió següent: «Que estimando parcialmente el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª y1  contra la Sentència dictada el 14 de Octubre de 1.993 por el Iltmo. Sr Magistrado Juez de 1ª Instancia núm. 27 de Barcelona, en autos de Menor Cuantía núm. 658/92 instados por la apelante contra D. x1  , debemos REVOCAR Y REVOCAMOS la misma, y estimando parcialmente la demanda formulada por Dª y1  contra D. x1   se declara que la farmàcia situada en L., C/ C. núm. 00, tienda 10ª, es propiedad por mitad y proindiviso del x1  y la y1, acordándose su división, que en defecto de convenio entre los copropietarios se llevará a cabo aplicando a la venta en pública subasta la normativa prevista para la compraventa de estos establecimientos. El x1 deberá entregar la mitad de los beneficios obtenidos en la farmàcia a la y1 desde la fecha de presentación de la demanda, que se determinarán en ejecución de Sentènci No se hace expresa imposición de las costas causadas en la instancia y tampoco de las causadas en la alzad Firme esta resolución devuélvanse los autos al Juzgado de su procedencia con testimonio de la misma para su cumplimiento».

Quart. - El procurador de Madrid Sr. Alberto Pérez Ambite, en representació acreditada del Sr. x1, va formalitzar davant el Tribunal Suprem un recurs de cassació per infracció de normes de Dret civil comú i Dret civil de Catalunya, que fonamentava en els motius següents:

1r. A l'empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència, fet que produeix indefensió, s'addueix la vulneració dels articles 24 de la Constitució, 372, 2n de la Llei d'enjudiciament civil i 248.3r de la Llei orgànica del poder judicial.

2n. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència, es denuncia l’aplicació errònia de l'article 1276 del Codi civil.

3r. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència, es denuncia l'aplicació errònia de l'article 1253 del Codi civil.

4t. A l’empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència, es denuncia la inaplicació de l'article 1252 del Codi civil.

5è. A l’empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència, es denuncia la inaplicació de l’article 49.3 de la Compilació de Dret civil de Cataluny

6è. A l'empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, s'addueix la infracció de la doctrina jurisprudencial sobre enriquiment injust.

Cinquè. - Mitjançant interlocutòria de data 28 de novembre de 1995 la Sala Primera del Tribunal Suprem va inadmetre el 1r dels motius de cassació esmentats; i per una altra interlocutòria del mateix alt tribunal de 27 de febrer de 1996, es va declarar la competència d’aquesta Sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per tramitar i resoldre la resta del recurs.

Sisè. - Es van citar les parts perquè compareguessin davant d'aquest Tribunal. Ho van fer el recurrent x1  i la part recorreguda y1, amb les respectives representació i direcció, ja esmentades a l'encapçalament de la present resolució.

Setè. - Mitjançant una diligència d'ordenació de 13 de juny d'enguany es van trametre les actuacions al Ministeri Fiscal als efectes previstos a l’art. 1.709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual, en l’escrit del passat 18 de juny, va informar que estimava admissibles els motius 2n al 6è del recurs; i per una provisió del passat 8 de juliol, el recurs es va admetre a tràmit i es va concedir a la part contra la qual es recorre el termini de 20 dies per tal que formalitzés l’escrit d'impugnació, la qual cosa va fer en l’escrit de 2 de juliol per mitjà de provisió del dia 12 del passat mes de setembre es va tenir per evacuat el tràmit d'impugnació i va assenyalar-se per a la seva votació i decisió, en no haver demanat vista cap de les dues parts, l'audiència del dia 10 del mes corrent a les 11 hores, en què va tenir lloc.

Hi actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS JURíDICS

Primer. - Mitjançant la interlocutòria de 28 de novembre de 1995, la Sala la del Tribunal Suprem va inadmetre el motiu 1 r d'aquesta cassació, que va interposar el Sr. x1   contra la sentència de la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona d'1 de desembre de 1994, i, mitjançant la interlocutòria del passat 27 de febrer, va declarar la competència d’aquesta Sala per conèixer de la resta del recurs. Veiem, doncs, que queden per resoldre els motius 2n, 1r, 4t, 5è i 6è, que es vehiculen tots per la via del núm. 4t de l’art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil. A través d'aquests preceptes el recurrent impugna els dos pronunciaments fonamentals de la sentència d’instància, que declaren que la farmàcia situada a la botiga núm. 10 de la casa núm. 00 del carrer C. de L. és propietat per meitat indivisa del x1  i de la seva esposa, la Sr y1 , i que el x1  haurà d'entregar a la seva cònjuge la meitat dels beneficis que ha obtingut a la farmàcia des de la data de presentació de la demanda, que es determinaran en l'execució de sentènci

Per arribar a aquestes decisions, la sala d'instància dóna per provats una sèrie de fets que, en essència, poden resumir-se dient que la y1 i el x1, ambdós farmacèutics, es van casar l’any 1979; que des de l’any 1978 al 1982 el x1  va treballar de mestre i guanyava unes 50.000 PTA al mes; mentrestant, l’esposa va començar a treballar com a farmacèutica l’any 1980; que l'any 1982 la y1 va ésser sancionada per la cessió del títol pel Col·legi de Farmacèutics i, creient tots dos que l’expedient sancionador estava en vigor, el 25 de setembre de 1982 el x1  va comprar i va posar únicament a nom seu, mitjançant document privat, la farmàcia del carrer de C2, núm. 00 de L., després traslladada al núm. 69 del carrer C, pel preu de 9.500.000 PT En va pagar 1.000.000 el dia que va signar el document privat i va pactar que les altres 8.500.000 PTA les abonaria en la signatura de l'escriptura públic El 18 de gener de 1983 la mare de l’esposa va obtenir un préstec hipotecari de 6.000.000 PTA i hi va donar com a garantia el seu habitatge; l’import del préstec va aplicar-se al pagament de la farmàcia, i es va atorgar l’escriptura pública el dia següent, 19 de gener de 1983, únicament a nom de l'espòs, perquè cregueren que els convenia fer-ho així per raó del contenciós que l’esposa tenia amb el Col·legi de Farmacèutics. Finalment, l’any 1990, es va produir la separació dels cònjuges.

Sobre la base d'aquests fets provats, l'Audiència, acceptant en part les peticions de la y1 i revocant la sentència de la 1a Instància que les havia desestimat totalment, declara que la farmàcia és propietat per igual d'ambdós consorts i condemna l’espòs, que l’ha explotada amb exclusivitat des de la separació i que se n'ha quedat tots els rendiments, a pagar a l’esposa el 50% d'aquests rendiments, però no des de la separació -com la y1 demanava-, sinó des de la presentació de la demanda que va originar aquest procés.

Contra aquesta sentència de l’Audiència el x1  ha interposat aquest recurs de cassació, del qual hem de resoldre, com ja hem dit, els motius 2n a 6è.

 Segon. - El motiu 2n denuncia la infracció de l'art. 1.276 del Codi civil referent a la nul·litat dels contractes amb causa falsa el 3r, la violació del 1.253 del mateix codi relatiu a la prova de presumpcions; el 4t, la inaplicació del 1.252 sobre la cosa jutjada; el 5è, la falta d’aplicació del 49.3r de la Compilació del Dret civil de Catalunya sobre adquisició de béns per un dels consorts durant el matrimoni; i el 6é, la vulneració de la doctrina jurisprudencial sobre l’enriquiment injust.

Tercer. - Per a l’adequat estudi dels motius precedents, cal tenir present que la sentència objecte del recurs, una vegada ha tingut per acreditats els fets que hem resumit: en el fonament 1r, declara que d’aquests fets provats racionalment pot deduir-se -art. 1.253 del Codi civil- que la intenció del comprador de la farmàcia, (del x1 ), era adquirir-la conjuntament amb la seva esposa, la y1; però que era també la seva voluntat que formalment, atès el contenciós que aquesta senyora tenia amb el Col·legi de Farmacèutics, no figurés a nom d’ella; i que, per tant, l’única part compradora aparent va encobrir la voluntat real que, en la posició de compradors, hi fossin els dos esposos a parts iguals, per la qual cosa la compravenda és vàlida i eficaç d'acord amb els art. 1.275 i s. del Codi civil, però que ha de prevaldre la voluntat real, ja que ha quedat acreditat que la voluntat real era que el matrimoni adquirís la farmàcia a parts iguals.

Quart. - És coneguda la doctrina jurisprudencial que assenyala que no pot apreciar-se infracció de l'art. 1.253 del Codi civil en relació amb la prova de presumpcions quan els fets que s'han deduït dels que han resultat provats guarden un rigor lògic (sentències del Tribunal Suprem de 9 de gener de 1985, 15 de febrer de 1990, 29 de octubre de 1993, 30 de juny de 1995, etc.); que és de la incumbència privativa dels tribunals d'instància la determinació del nexe lògic i directe entre el fet demostrat i el deduït, nexe que no es pot combatre en cassació tret que es demostri que manca de tota raonabilitat, de tota lògica o de tot bon criteri (sentències del Tribunal Suprem de 5 de novembre de 1981, 26 de març de 1982, 25 de febrer, 7 de març, 30 de març i 14 de juliol, totes de 1983, 11 de febrer de 1984, 23 de gener i 30 de setembre de 1989, 17 de juliol de 1991, 26 de gener de 1994, etc.); que el que pot controlar el tribunal de cassació és la submissió a la lògica de l’operació deductiva (sentències del Tribunal Suprem de 27 de gener i 23 de febrer de 1987); i que quan l’apreciació del tribunal d'instància no resulta lògica, irraonable o contraria a les regles del bon sentit, ha de mantenir-se la deducció del tribunal a quo (sentència del Tribunal Suprem de 30 de setembre de 1988).

Cinquè. - La deducció que en aquest cas ha fet el tribunal d'instància (que la intenció en comprar la farmàcia era adquirir-la ambdós consorts a parts iguals) no solament no és irracional o absurda, sinó completament lògica i coherent, ja que flueix directament dels fets que l'Audiència ha donat per demostrats. Si això és així -com ho és-, no pot dir-se que hi ha hagut una infracció de l'art 1.253 del Codi civil ni una aplicació errònia d'aquest precepte, tal com es pretén en el motiu 3r; no s'ha vulnerat tampoc l'art. 1.276 relatiu a la nul·litat dels contractes amb causa falsa, atès que és el mateix art. 1.276 el que salva de la nul·litat els contractes que es fonamenten en un altre causa veritable i lícita, i la sentència d’instància exposa clarament que el x1  va comprar la farmàcia simulant que la comprava ell sol, però que la seva voluntat real i la seva vertadera intenció era que los propietat de tots dos cònjuges, i no la va posar també a nom d'ella per motiu del contenciós que la y1 mantenia contra la sanció administrativa. El contracte tenia, dones, pel costat del comprador, una simulació relativa que no pot pas invalidar-lo, sinó que, contràriament, s'ha de donar per bona la voluntat real. Això és el que fa l'Audiència en declarar la propietat dels dos de la farmàcia I aquesta conclusió l’obté l’esmentat tribunal per la via indirecta de les presumpcions, ja que, com ben sovint declara la jurisprudència, en ésser moltes i molt grans les dificultats de la prova directa i plena de la simulació dels contractes per causa del natural interès dels contractants a fer desaparèixer els vestigis de la simulació, habitualment és necessari acudir a la prova indirecta de les presumpcions que autoritza l'art. 1.253 del Codi civil (sentències del Tribunal Suprem de 17 de gener de 1991, 23 de juliol de 1994, etc.); i, a l’últim, en fer les seves proclamacions, la sentència impugnada no ha conculcat tampoc per falta d’aplicació el paràgraf 3r de l'art. 49 de la Compilació del Dret civil català, perquè com vam tenir ocasió de precisar en casos semblants en les nostres sentències de 10 de maig de 1993 i de 31 de gener i 15 de desembre de 1994, aquest precepte, segons la redacció de 1984, no estava vigent durant els anys 1982 i 1983 i, per tant, no podia aplicar-se aquí quan va ésser comprada la farmàcia; i com que la sentència d’instància no l'ha aplicat, tampoc l’ha pogut infringir al no aplicar-lo. Fora d'això, la seva aplicació al cas portada a la mateixa conclusió de l'Audiència, atesos els fets que declara demostrats.

Amb el que hem exposat queden sense fonament, per tant, els motius 2n, 3r i 5è del recurs. Per raons de sistemàtica hem examinat el motiu 5è abans que el 4t.

Sisè. - En el 4t s'exposa que l'Audiència no ha aplicat -i es creu que ho hauria d'haver fet- l'art. 1.252 del Codi civil referent a la presumpció de cosa jutjada. El recurrent en cassació pretén que la pensió compensatòria per desequilibri econòmic concedida a l’esposa en la sentència de separació a l’empara de l’art. 97 del Codi civil impedia a l’Audiència declarar que la farmàcia pertany als dos esposos a parts iguals. Aquesta tesi (que el resolt en el plet de separació constitueix cosa jutjada per l’actual plet de declaració de la propietat i dels rendiments de la farmàcia) no és defensable. És sabut que l’excepció de cosa jutjada solament és oposable quan hi ha la més perfecta identitat entre les coses litigioses i les raons petitòries, i patent es en el present cas que ni los coses ni la «causa petendi» son iguals, ja que una cosa es la pensió compensatòria de l’art. 97 del Codi civil concedida en el procés de separació, i un altre molt diferent l’adjudicació de la meitat dels rendiments de la farmàcia que s'enjudicia en aquest procés declaratiu.

S'ha de rebutjar també, doncs, el 5è motiu del recurs.

Setè. - En el 6è i últim s'al·lega la infracció de la doctrina jurisprudencial sobre l’enriquiment injust. La part recurrent addueix que la y1 va obtenir en la sentència de separació una pensió compensatòria perquè va al·legar que com a conseqüència de la separació es veia privada dels rendiments de l'establiment de la farmàcia. Indica que per aquesta raó se li va donar l’esmentada pensió, i si ara (diu el recurrent) en aquest plet es dóna a la dona la meitat dels rendiments de la farmàcia, cobrarà dues vegades pel mateix concepte, amb la qual cosa la y1 aconseguiria un guany indegut, és a dir, un enriquiment injust perquè, insisteix, la y1 cobraria per una banda, ara, la meitat dels beneficis de la farmàcia, i, per una altra, una pensió compensatòria per no haver tingut aquells beneficis, la qual cosa, conclou, seria un enriquiment injust. La jurisprudència declara que hi ha aquest enriquiment quan s'obté un guany indegut (sentències del Tribunal Suprem de 23 i 31 de març de 1992, 30 de setembre de 1993, 14 de desembre de 1994), quan hi ha una adquisició patrimonial que no es correspon amb una causa vàlida d'atribució (sentències del Tribunal Suprem de 7 de febrer, 4 de maig i 31 de desembre de 1994, 28 de febrer, 6 i 16 de març, 8 de juny i 27 de juliol de 1995), i quan es produeix un augment del patrimoni d'un amb el correlatiu empobriment de l'altre i no hi ha causa que ho justifiqui (sentències del Tribunal Suprem de 17 de gener de 1985, 27 de maig de 1989, 3 1 de desembre de 1994, etc.).

Cal, per tant, analitzar si realment i veritable es donen aquí aquests supòsits.

Vuitè. - La sentència impugnada, ha considerat que la propietat de la meitat indivisa de la farmàcia és de la y1, i amb relació a la reclamació que la pròpia y1 fa de la meitat dels beneficis de la farmàcia des de la data de la separació matrimonial el 19 de gener de 1990, l'esmentada sentència diu: «... sin (que) pueda tampoco prosperar la petición que formula la y1 de que el x1  sea condenado al pago de los beneficios de la farmacia desde el 19 de enero de 1.990. El rendimiento de la farmacia obtenido en su totalidad por el esposo fue alegado por la y1 como fundamento para solicitar pensión por desequilibrio económico, pensión que obtuvo, basándose el pronunciamiento que la señala en la separación, precisamente en ese rendimiento, por lo que no puede ahora pretender obtener los beneficios de la explotación ya tenidos en cuenta para fijar en su favor el derecho a obtener una prestación econòmic Únicamente debe estimarse esta petición con efectos desde que se presenta la demanda». I amb aquest fonament disposa que: «El x1  deberá entregar la mitad de los beneficios obtenidos en la farmacia a la y1 desde la fecha de presentación de la demanda, que se determinarán en ejecución de Sentencia»

Novè. - Si la sentència de l’Audiència declara, com ho fa, que la y1 és propietària de la meitat de la farmàcia, no sembla coherent que després li negui els rendiments que aquesta propietat hagi produït, perquè l’aital negació contravé el dret consubstancial de tot propietari a gaudir i disposar de la seva propietat (art. 348 del Codi civil). Sembla per tant evident que la y1 tindria dret a percebre la meitat dels beneficis obtinguts en l’explotació de la farmàcia des que el marit va percebre’ls amb exclusivitat, la qual cosa ens situa a la data de 19 de gener de 1990, quan va produir-se la separació matrimonial.

Desè. - La sentència que aquí es recorre reconeix, certament, ja ho hem vist, que la separació matrimonial va causar a la y1 un desequilibri econòmic en fer seus l'espòs des de llavors, tots els beneficis de la farmàcia que fins aleshores ambdós havien explotat conjuntament; i que per a compensar la y1 d’aquest desequilibri que ella va al·legar en el procés de separació, la sentència que allà hi va recaure va donar-li una pensió compensatòria (art. 97 del Codi civil).

És clar que aquella sentència de separació no podia reconèixer a la y1 la propietat de la meitat de la farmàcia perquè tal qüestió no podia ésser objecte del procés de separació, ja que en ell solament podia concedir-se una pensió compensatòria pel desequilibri produït per la separació quan va cessar l’explotació conjunta de la farmàcia. Ara, en declarar-se en aquest procés ordinari que la meitat de la farmàcia és propietat de la y1, és obvi que aquesta senyora té dret que se li donin els rendiments de la seva propietat, és a dir, la meitat dels beneficis que en la farmàcia ha obtingut el marit des de la data de la separació en què va acabar-se l’explotació conjunt. Però com que des de la data de la separació el marit haurà hagut de pagar a la seva dona la pensió compensatòria fixada a la sentència de separació per veure’s privada d'aquells rendiments, el pronunciament que legalment i lògica l'Audiència hauria d'haver fet, (una vegada ja havia declarat la propietat de l’esposa de la meitat de la farmàcia), era el de condemnar l’espòs al pagament a l’esposa de la meitat dels beneficis percebuts per ell sol des de la data de 19 de gener de 1990 en que va tenir lloc la separació, però descomptant d'aquests beneficis a pagar per l’espòs a l’esposa l’import de les pensions compensatòries que ell li havia satisfet en aital període com a conseqüència de la sentència de separació.

Aquesta, era la sentència que lògicament i legalment hauria hagut de pronunciar l’Audiència sobre aquest punt.

Però no ho va fer així, sinó que, sota el pretext de la pensió compensatòria reconeguda en la sentència de separació, ha denegat a la y1 la meitat dels rendiments de la farmàcia des del 19 de gener de 1990 (data de la separació) fins a la de presentació de la demanda d’aquestes actuacions ( 13 d’abril de 1992), i solament els hi concedeix a partir de la demanda que va originar aquest plet (13 d’abril de 1992).

L'anterior pronunciament de la Sala d’instància hauria de ser revocat. Però ho impedeix el principi de la rogació, atès que la y1, que és la perjudicada, no ha impugnat la sentència de l'Audiència i, per tant, aquest pronunciament ha quedat por a ella ferm i immutable.

Onzè. - El x1 , en canvi, en el motiu 6è del recurs, sí que ataca en aquest punt la sentència; ell pretén (ja ho hem vist), que invalidem la condemna a pagar a la seva dona la meitat dels beneficis de la farmàcia des de la data de la demanda al·legant que la pensió compensatòria que va decretar la sentència de separació va ésser acordada tenint en compte els rendiments de la farmàcia; i insisteix que si ara se li donen a la seva dona aquests rendiments i, a més, la pensió compensatòria que ja té, es produirà un enriquiment indegut, injust i sense causa a favor de la dona.

Aquest raonament és cert, però no la conclusió que el recurrent en vol extreure, perquè pretén que la pensió compensatòria obtinguda per l’esposa en el procés de separació ara li impedeixi percebre la meitat dels rendiments de la farmàcia.

No es així, ja ho hem dit.

El que és procedent és que el marit pagui a la dona la meitat dels rendiments que aquell ha obtingut a la farmàcia des de la data de presentació de la demanda d’aquestes actuacions (no des de la separació, com correspondria, atès que aquest pronunciament ha esdevingut, ferm) quantitat a determinar en l'execució de sentència, però descomptant-li les pensions compensatòries que el x1  li hagi abonat des de la mateixa data com a conseqüència de la sentència de separació matrimonial de 27 de març de 1992 del Jutjat de la Instància núm. 16 de Barcelona, que va confirmar la Secció 11a de l'Audiència d'aquesta Província el 24 de febrer de 1993; sens perjudici del dret que el x1  pugui tenir d'instar la revisió de l’esmentada pensió compensatòria en virtut del que sentenciem en el present procés, d’acord amb el que estableix l'art. 100 del Codi civil, com ja ho anticipava per el cas la sentència de l'Audiència que acabem de ressenyar.

Lògicament que en l'hipotètic supòsit que les pensions compensatòries satisfetes ultrapassessin els beneficis o rendiments a què la y1 té dret segons aquesta sentència, no escauria el pagament d'aitals rendiments.

Els raonaments precedents determinaran l’estimació parcial del 6è motiu de cassació.

Dotzè. - No caldrà fer cap pronunciament sobre el dipòsit en no haver estat constituït perquè no ha estat necessari ja que no eren conformes les dues sentències d’instància (art. 1.703 de la Llei de procediment civil). Quant a les costes d’aquest recurs, cada part pagarà les seves (art. 1.715.2 de la mateixa llei); i respecte les de les instàncies cal atenir-se al que disposa la sentència de l’Audiència.

Per tot el que s'ha dit anteriorment, en nom del Re¡ i per l'autoritat que ens atorga la Constitució espanyola,

DECIDIM

Estimar en part el motiu 6è de cassació en el sentit que el x1  haurà d'entregar a la y1 la meitat dels beneficis obtinguts a la farmàcia des de la data de presentació de la demanda origen de les presents actuacions però deduint les quantitats que des de la mateixa data el x1  hagi pagat a la y1 en concepte de la pensió compensatòria disposada en la sentència de separació matrimonial. Aquestes qüestions (els beneficis obtinguts i les quantitats pagades per la pensió compensatòria) seran determinades en l'execució de sentència que les esmentades pensions compensatòries pagades ultrapassessin els beneficis o rendiments a què la y1 té dret segons aquesta sentència, no escauria el pagament d'aitals rendiments. No toquem els altres pronunciaments de la sentència objecte d'aquest recurs. Cada part pagarà les costes que s'han originat davant d'aquest Tribunal.

Lliureu la certificació corresponent al president del tribunal d'instància i retorneu les actuacions i el rotllo que va trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda