El procurador de Madrid Sr. Alberto Pérez Ambite, en representació
acreditada del Sr. x1, va formalitzar davant el Tribunal Suprem
un recurs de cassació per infracció de normes de Dret civil comú i Dret civil de
Catalunya, que fonamentava en els motius següents:
1r. A l'empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la
sentència, fet que
produeix indefensió, s'addueix la vulneració dels articles 24 de la
Constitució, 372,
2n de la Llei d'enjudiciament civil i 248.3r de la Llei orgànica del poder judicial.
2n. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l’ordenament
jurídic i de la jurisprudència, es denuncia l’aplicació errònia de
l'article 1276
del Codi civil.
3r. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic
i de la jurisprudència, es denuncia l'aplicació errònia de l'article 1253 del Codi
civil.
4t. A l’empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l'ordenament jurídic
i de la jurisprudència, es denuncia la inaplicació de l'article 1252 del Codi
civil.
5è. A l’empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, consistent en la infracció de les normes de l’ordenament
jurídic i de la jurisprudència, es denuncia la inaplicació de
l’article 49.3 de la Compilació de Dret civil de Cataluny
6è. A l'empara del núm. 4 de l’article 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, s'addueix la infracció de la doctrina jurisprudencial sobre
enriquiment injust.
Cinquè. - Mitjançant interlocutòria de data 28 de novembre de 1995 la Sala
Primera del Tribunal Suprem va inadmetre el 1r dels motius de cassació
esmentats; i per
una altra interlocutòria del mateix alt tribunal de 27 de febrer de 1996, es va declarar
la competència d’aquesta Sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per
tramitar i resoldre la resta del recurs.
Sisè. - Es van citar les parts perquè compareguessin davant d'aquest Tribunal.
Ho van fer el recurrent x1 i la part recorreguda y1, amb les
respectives representació i direcció, ja esmentades a l'encapçalament de la present
resolució.
Setè. - Mitjançant una diligència d'ordenació de 13 de juny d'enguany es van
trametre les actuacions al Ministeri Fiscal als efectes previstos a l’art. 1.709 de
la Llei d’enjudiciament civil, el qual, en l’escrit del passat 18 de
juny, va
informar que estimava admissibles els motius 2n al 6è del recurs; i per una provisió del
passat 8 de juliol, el recurs es va admetre a tràmit i es va concedir a la part contra la
qual es recorre el termini de 20 dies per tal que formalitzés l’escrit
d'impugnació, la qual cosa va fer en l’escrit de 2 de juliol per mitjà de provisió
del dia 12 del passat mes de setembre es va tenir per evacuat el tràmit d'impugnació i
va assenyalar-se per a la seva votació i decisió, en no haver demanat vista cap de les
dues parts, l'audiència del dia 10 del mes corrent a les 11 hores, en què va tenir
lloc.
Hi actua com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS JURíDICS
Primer. - Mitjançant la interlocutòria de 28 de novembre de
1995, la Sala la del Tribunal Suprem va inadmetre el motiu 1 r d'aquesta
cassació, que va interposar el Sr. x1 contra la sentència de la Secció 11a de l'Audiència
Provincial de
Barcelona d'1 de desembre de 1994, i, mitjançant la interlocutòria del
passat 27 de febrer, va declarar la competència d’aquesta Sala per conèixer de la
resta del recurs. Veiem, doncs, que queden per resoldre els motius 2n, 1r, 4t, 5è i 6è,
que es vehiculen tots per la via del núm. 4t de l’art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil. A través d'aquests preceptes el recurrent impugna els dos
pronunciaments fonamentals de la sentència d’instància, que declaren que la
farmàcia situada a la botiga núm. 10 de la casa núm. 00 del carrer
C. de L. és propietat per meitat indivisa del x1 i de la seva
esposa, la Sr y1 , i que el x1 haurà d'entregar a la seva cònjuge la
meitat dels beneficis que ha obtingut a la farmàcia des de la data de
presentació de la demanda, que es determinaran en l'execució de sentènci
Per arribar a aquestes decisions, la sala d'instància
dóna per provats una sèrie de fets que, en essència, poden resumir-se dient
que la y1 i
el x1, ambdós farmacèutics, es van casar l’any 1979; que des de
l’any 1978 al 1982 el x1 va treballar de mestre i guanyava unes
50.000 PTA al mes; mentrestant, l’esposa va començar a treballar com a
farmacèutica l’any 1980; que l'any 1982 la y1 va ésser sancionada per la cessió del títol pel
Col·legi de Farmacèutics i, creient tots dos que l’expedient sancionador estava en
vigor, el 25 de setembre de 1982 el x1 va comprar i va posar únicament a nom
seu, mitjançant document privat, la farmàcia del carrer de C2, núm. 00 de L.,
després traslladada al núm. 69 del carrer C, pel preu de
9.500.000 PT En va pagar 1.000.000 el dia que va signar el document privat i va pactar
que les altres 8.500.000 PTA les abonaria en la signatura de l'escriptura públic El 18
de gener de 1983 la mare de l’esposa va obtenir un préstec hipotecari de 6.000.000
PTA i hi va donar com a garantia el seu habitatge; l’import del préstec va
aplicar-se al pagament de la farmàcia, i es va atorgar l’escriptura pública el dia
següent, 19 de gener de 1983, únicament a nom de l'espòs, perquè cregueren que els
convenia fer-ho així per raó del contenciós que l’esposa tenia amb el Col·legi de
Farmacèutics. Finalment, l’any 1990, es va produir la separació dels
cònjuges.
Sobre la base d'aquests fets provats, l'Audiència,
acceptant en part les peticions de la y1 i revocant la sentència de la 1a
Instància que les havia desestimat totalment, declara que la farmàcia és
propietat per igual d'ambdós consorts i condemna l’espòs, que l’ha explotada
amb exclusivitat des de la separació i que se n'ha quedat tots els
rendiments, a pagar a l’esposa el 50% d'aquests rendiments, però no des de
la separació -com la y1 demanava-, sinó des de la
presentació de la demanda que va originar aquest procés.
Contra aquesta sentència de l’Audiència el x1
ha
interposat aquest recurs de cassació, del qual hem de resoldre, com ja hem
dit, els
motius 2n a 6è.
Segon. - El motiu 2n denuncia la infracció de l'art. 1.276 del Codi civil
referent a la nul·litat dels contractes amb causa falsa el 3r, la violació del 1.253 del
mateix codi relatiu a la prova de presumpcions; el 4t, la inaplicació del 1.252 sobre la
cosa jutjada; el 5è, la falta d’aplicació del 49.3r de la Compilació del Dret
civil de Catalunya sobre adquisició de béns per un dels consorts durant el
matrimoni; i
el 6é, la vulneració de la doctrina jurisprudencial sobre l’enriquiment
injust.
Tercer. - Per a l’adequat estudi dels motius precedents, cal tenir present
que la sentència objecte del recurs, una vegada ha tingut per acreditats els fets que hem
resumit: en el fonament 1r, declara que d’aquests fets provats racionalment pot
deduir-se -art. 1.253 del Codi
civil- que la intenció del comprador de la farmàcia, (del
x1 ), era adquirir-la conjuntament amb la seva esposa, la y1; però que
era també la seva voluntat que formalment, atès el contenciós que aquesta senyora tenia
amb el Col·legi de Farmacèutics, no figurés a nom d’ella; i que, per
tant,
l’única part compradora aparent va encobrir la voluntat real que, en la posició de
compradors, hi fossin els dos esposos a parts iguals, per la qual cosa la compravenda és
vàlida i eficaç d'acord amb els art. 1.275 i s. del Codi
civil, però que ha de
prevaldre la voluntat real, ja que ha quedat acreditat que la voluntat real era que el
matrimoni adquirís la farmàcia a parts iguals.
Quart. - És coneguda la doctrina jurisprudencial que assenyala que no pot
apreciar-se infracció de l'art. 1.253 del Codi civil en relació amb la prova de
presumpcions quan els fets que s'han deduït dels que han resultat provats guarden un
rigor lògic (sentències del Tribunal Suprem de 9 de gener de 1985, 15 de febrer de 1990,
29 de octubre de 1993, 30 de juny de 1995, etc.); que és de la incumbència privativa
dels tribunals d'instància la determinació del nexe lògic i directe entre el fet
demostrat i el deduït, nexe que no es pot combatre en cassació tret que es demostri que
manca de tota raonabilitat, de tota lògica o de tot bon criteri
(sentències del Tribunal
Suprem de 5 de novembre de 1981, 26 de març de 1982, 25 de febrer, 7 de
març, 30 de
març i 14 de juliol, totes de 1983, 11 de febrer de 1984, 23 de gener i 30 de setembre de
1989, 17 de juliol de 1991, 26 de gener de 1994, etc.); que el que pot controlar el
tribunal de cassació és la submissió a la lògica de l’operació deductiva
(sentències del Tribunal Suprem de 27 de gener i 23 de febrer de 1987); i que quan
l’apreciació del tribunal d'instància no resulta lògica, irraonable o contraria a
les regles del bon sentit, ha de mantenir-se la deducció del tribunal a quo
(sentència del Tribunal Suprem de 30 de setembre de 1988).
Cinquè. - La deducció que en aquest cas ha fet el tribunal d'instància (que
la intenció en comprar la farmàcia era adquirir-la ambdós consorts a parts
iguals) no
solament no és irracional o absurda, sinó completament lògica i coherent, ja que flueix
directament dels fets que l'Audiència ha donat per demostrats. Si això és així
-com ho és-, no pot dir-se que hi ha hagut una infracció de l'art 1.253 del Codi civil
ni una
aplicació errònia d'aquest precepte, tal com es pretén en el motiu 3r; no s'ha vulnerat
tampoc l'art. 1.276 relatiu a la nul·litat dels contractes amb causa falsa, atès que és
el mateix art. 1.276 el que salva de la nul·litat els contractes que es fonamenten en un
altre causa veritable i lícita, i la sentència d’instància exposa clarament que el
x1 va comprar la farmàcia simulant que la comprava ell sol, però que
la seva voluntat real i la seva vertadera intenció era que los propietat de
tots dos cònjuges, i no la va posar també a nom d'ella per motiu del
contenciós que la y1 mantenia
contra la sanció administrativa. El contracte tenia, dones, pel costat del comprador, una
simulació relativa que no pot pas invalidar-lo, sinó que, contràriament, s'ha de donar
per bona la voluntat real. Això és el que fa l'Audiència en declarar la propietat dels
dos de la farmàcia I aquesta conclusió l’obté l’esmentat tribunal per la via
indirecta de les presumpcions, ja que, com ben sovint declara la
jurisprudència, en
ésser moltes i molt grans les dificultats de la prova directa i plena de la simulació
dels contractes per causa del natural interès dels contractants a fer desaparèixer els
vestigis de la simulació, habitualment és necessari acudir a la prova indirecta de les
presumpcions que autoritza l'art. 1.253 del Codi civil
(sentències del Tribunal Suprem de
17 de gener de 1991, 23 de juliol de 1994, etc.); i, a l’últim, en fer les seves
proclamacions, la sentència impugnada no ha conculcat tampoc per falta d’aplicació
el paràgraf 3r de l'art. 49 de la Compilació del Dret civil
català, perquè com vam
tenir ocasió de precisar en casos semblants en les nostres sentències de 10 de maig de
1993 i de 31 de gener i 15 de desembre de
1994, aquest precepte, segons la redacció de
1984, no estava vigent durant els anys 1982 i 1983 i, per tant, no podia aplicar-se aquí
quan va ésser comprada la farmàcia; i com que la sentència d’instància no l'ha
aplicat, tampoc l’ha pogut infringir al no aplicar-lo. Fora d'això, la seva
aplicació al cas portada a la mateixa conclusió de l'Audiència, atesos els fets que
declara demostrats.
Amb el que hem exposat queden sense fonament, per tant, els motius 2n, 3r i 5è del
recurs. Per raons de sistemàtica hem examinat el motiu 5è abans que el 4t.
Sisè. - En el 4t s'exposa que l'Audiència no ha aplicat
-i es
creu que ho hauria d'haver fet- l'art. 1.252 del Codi civil
referent a la presumpció de
cosa jutjada. El recurrent en cassació pretén que la pensió compensatòria per
desequilibri econòmic concedida a l’esposa en la sentència de separació a
l’empara de l’art. 97 del Codi civil impedia a l’Audiència declarar que la
farmàcia pertany als dos esposos a parts iguals. Aquesta tesi (que el resolt en el plet
de separació constitueix cosa jutjada per l’actual plet de declaració de la
propietat i dels rendiments de la farmàcia) no és defensable. És sabut que
l’excepció de cosa jutjada solament és oposable quan hi ha la més perfecta
identitat entre les coses litigioses i les raons petitòries, i patent es en el present
cas que ni los coses ni la «causa petendi» son iguals, ja que una cosa es la pensió
compensatòria de l’art. 97 del Codi civil concedida en el procés de
separació, i
un altre molt diferent l’adjudicació de la meitat dels rendiments de la farmàcia
que s'enjudicia en aquest procés declaratiu.
S'ha de rebutjar també, doncs, el 5è motiu del recurs.
Setè. - En el 6è i últim s'al·lega la infracció de
la doctrina jurisprudencial sobre l’enriquiment injust. La part recurrent
addueix que la y1 va obtenir en la sentència de separació una pensió compensatòria perquè
va al·legar que com a conseqüència de la separació es veia privada dels rendiments de
l'establiment de la farmàcia. Indica que per aquesta raó se li va donar
l’esmentada pensió, i si ara (diu el recurrent) en aquest plet es dóna a la
dona la meitat dels rendiments de la farmàcia, cobrarà dues vegades pel
mateix concepte, amb la qual cosa la y1 aconseguiria un guany indegut, és a
dir, un enriquiment injust perquè, insisteix, la y1 cobraria per una banda, ara, la meitat dels beneficis de la
farmàcia, i, per una altra, una pensió compensatòria per no haver tingut aquells
beneficis, la qual cosa, conclou, seria un enriquiment injust. La jurisprudència declara
que hi ha aquest enriquiment quan s'obté un guany indegut (sentències del Tribunal
Suprem de 23 i 31 de març de 1992, 30 de setembre de 1993, 14 de desembre de 1994), quan
hi ha una adquisició patrimonial que no es correspon amb una causa vàlida d'atribució
(sentències del Tribunal Suprem de 7 de febrer, 4 de maig i 31 de desembre de 1994, 28 de
febrer, 6 i 16 de març, 8 de juny i 27 de juliol de 1995), i quan es produeix un augment
del patrimoni d'un amb el correlatiu empobriment de l'altre i no hi ha causa que ho
justifiqui (sentències del Tribunal Suprem de 17 de gener de 1985, 27 de maig de 1989, 3
1 de desembre de 1994, etc.).
Cal, per tant, analitzar si realment i veritable es donen aquí aquests
supòsits.
Vuitè. - La sentència impugnada, ha considerat que
la propietat de la meitat indivisa de la farmàcia és de la y1, i amb relació
a la reclamació que la pròpia y1 fa de la meitat dels beneficis de la farmàcia des
de la data de la separació matrimonial el 19 de gener de 1990, l'esmentada sentència
diu: «... sin (que) pueda tampoco prosperar la petición que formula la y1 de
que el x1 sea condenado al pago de los beneficios de la farmacia desde
el 19 de enero de 1.990. El rendimiento de la farmacia obtenido en su
totalidad por el esposo fue alegado por la y1 como fundamento para solicitar pensión por desequilibrio
económico, pensión que obtuvo, basándose el pronunciamiento que la señala en la
separación, precisamente en ese rendimiento, por lo que no puede ahora pretender obtener
los beneficios de la explotación ya tenidos en cuenta para fijar en su favor el derecho a
obtener una prestación econòmic Únicamente debe estimarse esta petición con efectos
desde que se presenta la demanda». I amb aquest fonament disposa que: «El
x1 deberá entregar la mitad de los beneficios obtenidos en la farmacia
a la y1 desde la fecha de presentación de la demanda, que se determinarán en
ejecución de Sentencia»
Novè. - Si la sentència de l’Audiència declara, com ho fa, que la y1 és propietària de la meitat de la farmàcia, no sembla coherent que després li
negui els rendiments que aquesta propietat hagi produït, perquè l’aital negació
contravé el dret consubstancial de tot propietari a gaudir i disposar de la seva
propietat (art. 348 del Codi civil).
Sembla per tant evident que la y1 tindria
dret a percebre la meitat dels beneficis obtinguts en l’explotació de la farmàcia
des que el marit va percebre’ls amb exclusivitat, la qual cosa ens situa a la data de
19 de gener de 1990, quan va produir-se la separació matrimonial.
Desè. - La sentència que aquí es recorre reconeix, certament, ja
ho hem vist, que la separació matrimonial va causar a la y1 un desequilibri
econòmic en fer seus l'espòs des de llavors, tots els beneficis de la
farmàcia que fins aleshores ambdós havien explotat conjuntament; i que per a
compensar la y1 d’aquest
desequilibri que ella va al·legar en el procés de separació, la sentència que allà hi
va recaure va donar-li una pensió compensatòria (art. 97 del Codi
civil).
És clar que aquella sentència de separació no podia
reconèixer a la y1 la propietat de la meitat de la farmàcia perquè tal qüestió no podia
ésser objecte del procés de separació, ja que en ell solament podia concedir-se una
pensió compensatòria pel desequilibri produït per la separació quan va cessar
l’explotació conjunta de la farmàcia. Ara, en declarar-se en aquest
procés ordinari que la meitat de la farmàcia és propietat de la y1, és obvi que
aquesta senyora té dret que se li donin els rendiments de la seva propietat, és a dir,
la meitat dels beneficis que en la farmàcia ha obtingut el marit des de la data de la
separació en què va acabar-se l’explotació conjunt. Però com que des de la data
de la separació el marit haurà hagut de pagar a la seva dona la pensió compensatòria
fixada a la sentència de separació per veure’s privada d'aquells rendiments, el
pronunciament que legalment i lògica l'Audiència hauria d'haver fet, (una vegada ja
havia declarat la propietat de l’esposa de la meitat de la farmàcia), era el de
condemnar l’espòs al pagament a l’esposa de la meitat dels beneficis percebuts
per ell sol des de la data de 19 de gener de 1990 en que va tenir lloc la separació,
però descomptant d'aquests beneficis a pagar per l’espòs a l’esposa
l’import de les pensions compensatòries que ell li havia satisfet en aital període
com a conseqüència de la sentència de separació.
Aquesta, era la sentència que lògicament i legalment hauria hagut de
pronunciar l’Audiència sobre aquest punt.
Però no ho va fer així, sinó que, sota el pretext de la
pensió compensatòria reconeguda en la sentència de separació, ha denegat a
la y1 la
meitat dels rendiments de la farmàcia des del 19 de gener de 1990 (data de la separació)
fins a la de presentació de la demanda d’aquestes actuacions ( 13 d’abril de
1992), i solament els hi concedeix a partir de la demanda que va originar aquest plet (13
d’abril de 1992).
L'anterior pronunciament de la Sala d’instància hauria de
ser revocat. Però ho impedeix el principi de la rogació, atès que la y1, que és
la perjudicada, no ha impugnat la sentència de l'Audiència i, per tant, aquest
pronunciament ha quedat por a ella ferm i immutable.
Onzè. - El x1 , en canvi, en el motiu 6è del recurs, sí que ataca
en aquest punt la sentència; ell pretén (ja ho hem vist), que invalidem la
condemna a pagar a la seva dona la meitat dels beneficis de la farmàcia des
de la data de la demanda al·legant que la pensió compensatòria que va
decretar la sentència de separació va ésser acordada tenint en compte els
rendiments de la farmàcia; i insisteix que si ara se li donen a la seva dona
aquests rendiments i, a més, la pensió compensatòria que ja té, es produirà
un enriquiment indegut, injust i sense causa a favor de la dona.
Aquest raonament és cert, però no la conclusió que el
recurrent en vol extreure, perquè pretén que la pensió compensatòria
obtinguda per l’esposa en el procés de separació ara li impedeixi percebre
la meitat dels rendiments de la farmàcia.
No es així, ja ho hem dit.
El que és procedent és que el marit pagui a la dona la meitat dels
rendiments que aquell ha obtingut a la farmàcia des de la data de presentació de la
demanda d’aquestes actuacions (no des de la separació, com correspondria, atès que
aquest pronunciament ha esdevingut, ferm) quantitat a determinar en l'execució de
sentència, però descomptant-li les pensions compensatòries que el x1
li hagi
abonat des de la mateixa data com a conseqüència de la sentència de separació
matrimonial de 27 de març de 1992 del Jutjat de la Instància núm. 16 de
Barcelona, que
va confirmar la Secció 11a de l'Audiència d'aquesta Província el 24 de febrer de 1993;
sens perjudici del dret que el x1 pugui tenir d'instar la revisió de l’esmentada pensió compensatòria en virtut del que sentenciem en el present
procés, d’acord amb el que estableix l'art. 100 del Codi
civil, com ja ho anticipava
per el cas la sentència de l'Audiència que acabem de ressenyar.
Lògicament que en l'hipotètic supòsit que les pensions
compensatòries satisfetes ultrapassessin els beneficis o rendiments a què la
y1
té dret segons aquesta sentència, no escauria el pagament d'aitals rendiments.
Els raonaments precedents determinaran l’estimació parcial del
6è motiu de cassació.
Dotzè. - No caldrà fer cap pronunciament sobre el
dipòsit en no haver estat constituït perquè no ha estat necessari ja que no
eren conformes les dues sentències d’instància (art. 1.703 de la Llei de
procediment civil). Quant a les costes d’aquest recurs, cada part pagarà les
seves (art. 1.715.2 de la mateixa llei); i respecte les de les instàncies
cal atenir-se al que disposa la sentència de l’Audiència.
Per tot el que s'ha dit anteriorment, en nom del Re¡ i per l'autoritat
que ens atorga la Constitució espanyola,
Lliureu la certificació corresponent al president del
tribunal d'instància i retorneu les actuacions i el rotllo que va trametre.
Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
