Sentència del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 7 d’octubre de 1996, núm. 24/1996 (Sala Civil)
 Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva
Barcelona,
7 d’octubre de 1996
La Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels
magistrats que s’esmenten damunt, ha vist el recurs de cassació contra
la sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona en gran d’apel·lació, com a conseqüència del
judici declaratiu de menor quantia que es va seguir davant del Jutjat de
Primera Instància núm. 36 de Barcelona, sobre la declaració de la
caducitat i el cessament en el càrrec dels marmessors instituïts
testamentàriament. El recurs el va interposar el Sr. x1 ,
representat pel procurador Sr. Antoni M. de Anzizu i Batile. Les parts
contra les quals es recorre són el Sr. y1 i el Sr.
y2 , que han estat representats pel procurador Sr.
Àngel Quemada i Ruíz i defensats pel lletrat Sr. Josep Martrat i
Sahuquillo.
FETS
Primer. - El
Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona va veure les actuacions
del judici declaratiu de menor quantia que es van seguir a instàncies
del Sr. y1 i el Sr. y2 contra el Sr. x2 i del Sr. x1 , sobre la declaració de caducitat i el cessament en el càrrec
dels marmessors que el Sr. y1 va instituir en el seu
testament.
La
representació de la part actora va formular una demanda que per torn de
repartiment va correspondre a l’esmentat Jutjat, va al·legar els fets i
els fonaments de dret que considera d’aplicació i, finalment, va
demanar que « ... cumplidos los restantes tramites del juicio dictar Sentència, por la que se declare la caducidad y el cese en su cargo de
los albaceas sin perjuicio de las posibles responsabilidades dimanantes de
la demora».
Admesa a
tràmit la demanda, la representació del demandat Sr. X1 hi va contestar basant-se en els fets i els fonaments que
va considerar d’aplicació i va demanar «que previo cumplimiento de
todos los trámites procesales preceptivos sea dictada Sentència desestimatoria de la demanda y absolutoria de todos los pedimentos
formulados contra mi representado, ello con expresa imposición de las
costas de este proceso a los demandantes por su temeridad y mala fe
manifiesta».
La
representació del demandat Sr. x1 va contestar a la
demanda sobre la base dels fets i dels fonaments de dret que va estimar
pertinents i va demanar «que previo cumplimiento de todos los trámites
procesales preceptivos sea dictada Sentència desestimatoria de la misma y
absolutoria de todos los pedimentos formulados contra mi representado,
ello con expresa imposición de costas de este proceso a los demandantes».
El Jutjat va dictar sentencia el dia 24 de gener de 1995, la
decisió de la qual es reprodueix tot seguit: «FALLO: Que DESESTIMANDO ÍNTEGRAMENTE
la demanda interpuesta por Don Ángel Quemada Ruíz, Procurador de los
Tribunales y de Don x4 y Don x3, contra Don x2, representado por el
Procurador de los Tribunales Don Narciso Ranera Cahís, y contra Don x1, representado por el Procurador de los Tribunales de
Don Antonio María de Anzizu Furest, debo absolver y absuelvo libremente a
la parte demandada de todos los pedimentos contenidos en la demanda,
condenando a la parte actora al pago de las costas procesales».
Segon.
- Contra
aquesta sentència els demandants van interposar un recurs d’apel·lació,
que va ser admès. Un cop substanciat, la Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona va dictar la Sentència en data 15 de desembre de
1995, la part dispositiva de la qual és: «FALLAMOS: Que estimando el
recurso de apelación interpuesto por el Procurador Sr. Quemada en nombre
y representación de D. x4 y D. x3 contra la Sentència de 24 de Enero de 1995 del Juzgado de Primera
Instancia nº 36 de Barcelona debemos REVOCAR Y REVOCAMOS dicha resolución
y en su lugar estimando la demanda: se establece el plazo de un mes a
partir de la firmeza de esta resolución para que los demandados D. Z1 y D.
X1 cumplan el cargo de
albaceas testamentarios que tácitamente aceptaron, con sanción de
caducidad del cargo en caso contrario y sin perjuicio de las posibles
responsabilidades dimanantes de la demora».
Tercer.
- El
procurador Sr. Antoni M. Anzizu i Furest, en nom i representació del Sr.
x1 , va formalitzar un recurs de cassació contra la sentència
d’apel·lació, que va fonamentar en els motius següents: 1r. D’acord
amb l’art. 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, per trencament de
les formes essencials del judici a causa de la infracció de les normes
reguladores de la Sentència, i va considerar infringit l’art. 359 d’aquesta
Llei, atès que la Sentència contra la qual es recorre incorre en
incongruència.
2n. D’acord amb l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament Civil, per
infracció de les normes de l’ordenament jurídic. 3r. Infracció de les
normes de l’ordenament jurídic, d’acord amb el mateix precepte i el
mateix número que el precedent. I 4t. D’acord amb l’art. 1692.4 de la
Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes de l’ordenament
jurídic.
Quart .- Un cop
admès el recurs i dut a terme el tràmit d’impugnació, es va
assenyalar per a la votació el passat dia 19 de setembre, data en què va
tenir lloc.
Hi ha actuat com
a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS
JURÍDICS
Primer.
- Les qüestions que s’han de
resoldre en aquest recurs de cassació deriven dels fets següents.
El Sr.
y1 va atorgar testament notarial obert el dia 20 de
juliol de 1976, en el qual nomenava marmessors universals els Srs. x1 , Z2
i X2.,
ordenava un llegat de diners a favor del seu germà Sr. W., uns llegats de finques hereditàries a favor dels seus nebots Srs.
y1 i y2 , un llegat de béns
mobles a favor del Museu M., que es troba a L., i instituïa com a hereva l’obra Missional Pontifícia de la
Propagació de la Fe. El testador va morir el dia 3 de desembre de 1976.
En les
actuacions apareix una carta de data 12 de febrer de 1991 que l’advocat
dels legataris de les finques va adreçar al marmessor Sr. x2, en la qual li notificava el rossec que presentaven
uns comptes bancaris i dipòsits de valors a nom del testador a l’efecte
de «su aceptación o, en su caso, renuncia como albacea testamentario, al
objeto de agilizar y poder ejecutar sin mayores dilaciones el asunto que
nos ocupa».
El dia 2 d’agost de 1991 Obra Missional Pontifícia de la Diòcesi de
Barcelona, en representació de l’hereva instituïda Obra Missional
Pontifícia de la Propagació de la Fe, va atorgar una escriptura pública
de manifestació de l’herència del Sr. y1, en la
qual posava en relleu que els marmessors que havia nomenat el testador,
gairebé quinze anys després de la seva mort no havien complert l’encàrrec
que els havia conferit i, per aquest motiu, atorgava l’escriptura de
manifestació d’herència amb la finalitat d’evitar la pèrdua de
determinats drets hereditaris per prescripció, i afegia «sin mengua
alguna de los derechos que puedan asistir a los albaceas» i també amb la
prevenció que l’eficàcia plena de l’escriptura de manifestació d’herència
«quedará pendiente de la adhesión de los albaceas o bien de la
acreditación de alguna de las causas de extinción de albaceazgo». En la
mateixa escriptura pública, l’Obra Missional Pontifícia de la
Propagació de la Fe acceptava, en la seva condició d’hereva, l’herència
del Sr. y1 i que compliria els llegats ordenats pel
testador, la qual cosa implicava que «había quedado cumplida la última
voluntad del causante, don x4 y agotada la función
de sus Albaceas universales». El dia 19 de setembre de 1991 els legataris,
Srs. y1 i y2 , van atorgar
una escriptura pública d’acceptació dels llegats que el testador havia
ordenat a favor seu. I el dia 20 de desembre de 1991 el legatari Sr.
y2 va donar la finca objecte del llegat a favor del seu fill Sr. y2.
El dia 1
d’octubre de 1991, l’Obra Missional Pontifícia de la Propagació de
la Fe va adreçar per conducte notarial una notificació als tres
marmessors que havia nomenat el testador de l’atorgament de l’escriptura
pública de manifestació d’herència abans esmentada i una còpia d’aquesta
escriptura; i, al mateix temps, els requeria que s’adherissin a l’escriptura
en qualitat de marmessors Universals del testador. El dia 25 de març de
1993 els Srs. y1 i y2 va
adreçar per conducte notarial unes cartes als marmessors que havia
nomenat el testador, en la qual manifestaven que «transcurrido más de un
año del anterior requerimiento y dada la total inactividad mostrada por
Ud., le requerimos para que sin más demora comparezca ante notario y
manifieste su adhesión o acredite alguna de las causas de extinción del
albaceazgo». No es va poder fer la notificació al marmessor, ja que havia mort el dia 17 de setembre de 1992.
El dia 5
de setembre de 1993 els Srs. y1 i y2
van formular una demanda contra els marmessors Srs. x2 i x3 , en la qual sol·licitaven
que en el seu dia es dictés Sentència que declares la caducitat i el
cessament
en el càrrec dels marmessors, sens perjudici de les possibles
responsabilitats que es poguessin derivar de la dilació. Els defenents
van sol·licitar la desestimació de la demanda, ja que van al·legar que
mai havien acceptat el càrrec de marmessor. El Jutjat de Primera Instància
núm. 36 de Barcelona va dictar sentència, que desestimava la demanda i
imposava les costes a la part agent. La Secció Primera de l’Audiència
Provincial de Barcelona va dictar Sentència en el recurs d’apel·lació
que havia interposat la part agent, que estimava el recurs i la demanda,
establia un termini d’un mes, comptador des de la fermesa de la resolució
judicial, per tal que els defenents complissin el càrrec de marmessors
testamentaris que havien acceptat de forma tàcita, amb la sanció de
caducitat del càrrec en cas contrari i sens perjudici de les possibles
responsabilitats que es poguessin derivar de la dilació.
El Sr.
x1 ha interposat un recurs de cassació contra aquesta
sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon.
- En
atenció a la seva transcendència s’ha d’examinar en primer lloc el
motiu de cassació segon, que es fonamenta en l’article 1692,4 de la
Llei d’enjudiciament Civil, en el qual s’al·lega infracció dels
articles 235 i 240 de la
Compilació del dret civil de Catalunya, en
relació amb la seva disposició final segona, i de l’article 898 del
Codi Civil, d’aplicació subsidiària.
La sentència
contra la qual es recorre, en els seus fonaments de dret segon i quart
fonamentalment, considera que d’acord amb la fonamentació jurídica i
amb la pètita de l’escrit de demanda s’ha d’entendre que els agents
van adreçar als marmessors que havia anomenat el testador el requeriment
que preveia l’article 235, apartat segon, de la Compilació catalana i
com que els anomenats com a marmessors no havien contestat el requeriment,
el seu silenci s’havia d’interpretar com una acceptació del càrrec
per disposició de la llei segons el precepte esmentat. El motiu segon de
cassació al·lega que no es va complir el requisit de l’article 235,
apartat segon de la Compilació catalana, ja que en cap moment els
anomenats per a ésser
marmessors van rebre un requeriment d’acceptació o de renúncia del càrrec,
sinó que van rebre únicament una notificació de l’atorgament d’una
escriptura pública de manifestació d’herència que havia atorgat l’hereu
i un requeriment d’adhesió a l’escriptura esmentada, ja que l’hereu
considerava que els marmessors havien acceptat el càrrec.
Com es prou conegut, el càrrec de
marmessor es fonamenta en un encàrrec de confiança que fa el testador a
favor de persones determinades, per tal que compleixin la seva darrera
voluntat. Aquest aspecte fiduciari del càrrec justifica a l’ensems la
seva voluntarietat i per aquest motiu la constitució del càrrec de
marmessor té lloc en base al seu nomenament, per part del causant i la
posterior acceptació del càrrec por part de l’anomenat, ja que segons
l’article 898 del Codi civil
-vigent en el dret successori català al
temps d’obrir-se la successió del testador l’any 1976- la marmessoria
és càrrec voluntari. No s’ha acreditat a les actuacions que els
anomenats per a l’exercici del càrrec l’hagin acceptat de forma
expressa ni tampoc de forma tàcita, ja que no consta que els anomenats
hagin realitzat cap mena d’actuació que sols tindrien dret a realitzar
si haguessin assumit la condició de marmessors. Això vol dir, per tant,
que en el cas que origina el recurs, les persones anomenades pel testador
únicament s’haurien convertit en marmessors per la via de l’acceptació
ex lege del càrrec segons l’article 235, apartat segon de la Compilació
del dret civil de Catalunya que, com s’ha indicat abans, exigeix que
qualsevol persona afavorida per l’herència requereixi notarialment el o
els designats i que el o els requerits no renunciïn al càrrec dins els
deu dies naturals següents a la notificació. En aquest cas s’ha donat
el requisit del silenci, que el precepte esmentat interpreta com una
acceptació del càrrec. Per tant hem de considerar aquí únicament el
problema de si ha existit o no el requeriment notarial adreçat a les
persones que havia anomenat el testador, que és pressupòsit necessari de
l’acceptació del càrrec per disposició legal pel fet de no contestar
el requeriment.
Tercer.
- El
requeriment consisteix en una exteriorització de la voluntat d’una
persona que s’adreçà, en el cas que ara ens interessa, a posar fi a la
situació d’incertesa sobre el fet d’haver-se constituït o no el càrrec
de marmessor, ja que la persona o les persones anomenades no han
manifestat de forma expressa o tàcita la seva voluntat d’acceptar o
renunciar el càrrec. Això vol dir, per tant, que el requeriment únicament
produeix els efectes que preveu la llei, és a dir acceptació del càrrec,
si realment la voluntat de la persona que formula el requeriment
exterioritza una voluntat que no té ni pot tenir altre sentit que el de
voler posar en clar si s’ha constituït el càrrec de marmessor i per
aquest motiu hem d’entendre que a l’efecte de l’article 235, apartat
segon de la Compilació, s’havia de requerir de forma expressa a les persones
designades pel testador per tal que manifestessin la seva voluntat d’acceptar
o renunciar el càrrec, que és el que realment exigeix l’article 235,
apartat segon, de la Compilació. I aquest requisit no s’ha complert en
el cas que origina el recurs. Ja que els anomenats com a marmessors no han
rebut cap requeriment que reuneixi aquests requisits, sinó únicament la
notificació d’haver-se atorgat una escriptura pública de manifestació
d’herència i una invitació a adherir-se al contingut d’aquesta
escriptura pública. Ens trobem, per tant, no davant d’un requeriment
adreçat a les persones anomenades per a ésser marmessors, sinó davant d’una
notificació adreçada a les persones esmentades, que suposa exterioritzar
un fet, el d’haver-se atorgat l’escriptura pública de manifestació
d’herència i una invitació a adherir-se al contingut de l’escriptura,
però no una declaració de voluntat que pugui comportar l’efecte que
preveu l’article 235, apartat segon de la
Compilació, com és l’acceptació
del càrrec de marmessor.
Aquests raonaments porten, doncs, a
estimar aquest motiu del recurs de cassació i a declarar que en el cas
que ara s’ha de resoldre, no s’ha arribat a constituir el càrrec de
marmessor per manca del requisit fonamental de l’acceptació per part
dels anomenats. Conclusió que avalen també dos fets prou significatius,
com són la voluntat reiteradament manifestada en el curs del litigi per
part dels anomenats per a ésser marmessors de no haver acceptat el càrrec
i el compliment de les disposicions testamentàries per part de l’hereu
instituït davant la inactivitat i el silenci de les persones anomenades
per a l’exercici del càrrec, que empara l’article 241, apartat segon
de la Compilació, que faculta l’hereu per a complir les disposicions
testamentàries si els anomenats amb caràcter preferent pel testador no
porten a terme la seva comesa. I si en aquest cas l’hereu ha complert
les disposicions testamentàries, no té cap sentit introduir per la via d’una
acceptació ex lege del càrrec
prou discutible uns marmessors en el procés successori que ja no han de
complir els encàrrecs que els havia conferit el testador.
Quar t.- L’estimació
del motiu segon del recurs de cassació determina que s’ha de cassar la
sentència contra la qual es recorre, que no procedeix atorgar els
anomenats per a ésser marmessors el termini d’un mes per tal que
compleixin els encàrrecs que van rebre del testador, que segons la sentència
d’apel·lació van acceptar de forma tàcita, ja que com s’ha raonat
en els fonaments de dret anteriors, en aquest cas no s’ha arribat a
constituir el càrrec de marmessor per manca del requisit de l’acceptació
per part dels anomenats.
L’estimació d’aquest
motiu del recurs determina la innecessarietat d’examinar els altres
motius que ha formulat la part que recorre en cassació.
Cinquè .- En
atenció a les circumstàncies particulars que concorren en aquest cas,
que fan presumir l’existència d’uns motius raonables per a sostenir
les postures que han mantingut ambdues parts litigants i que justifiquen
també la diversitat de solucions que han recaigut en les instàncies
inferiors, no es creu oportú fer una condemna en costes en la primera ni
en la segona instància, d’acord amb el que preveu l’article 1715.2,
en relació amb l’article 523, tots dos de la Llei d’enjudiciament civil.
Per tot el que s’ha
exposat, en nom del Rei i per l’autoritat del Poble Espanyol,
DECIDIM
Que hem
d’estimar i estimem el recurs de cassació que ha interposat el
procurador dels tribunals senyor Antoni Maria de Anzizu i Furest, que
actua en nom i representació del senyor x1 , contra la
sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial
de Barcelona el dia 15 de desembre de 1995 i amb revocació de dita sentència
declarem que s’ha de desestimar la demanda que ha originat aquest
recurs de cassació i que no procedeix declarar la caducitat i el
cessament dels càrrecs de marmessors i les seves responsabilitats
derivades de la demorança per no haver-se constituït el càrrec de
marmessor per manca del requisit de l’acceptació per part dels
anomenats; sense fer una expressa condemna en costes en la primera ni en
la segona instància.
S’ha de
lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i
s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu a
aquesta sentència la publicació establerta legalment.
Aquesta és la
nostra sentència, que pronunciem, manem i signem. |
|
|
