Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 7 d'octubre de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 7 d’octubre de 1996, núm. 24/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, 7 d’octubre de 1996

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que s’esmenten damunt, ha vist el recurs de cassació contra la sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona en gran d’apel·lació, com a conseqüència del judici declaratiu de menor quantia que es va seguir davant del Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona, sobre la declaració de la caducitat i el cessament en el càrrec dels marmessors instituïts testamentàriament. El recurs el va interposar el Sr. x1 , representat pel procurador Sr. Antoni M. de Anzizu i Batile. Les parts contra les quals es recorre són el Sr. y1  i el Sr. y2 , que han estat representats pel procurador Sr. Àngel Quemada i Ruíz i defensats pel lletrat Sr. Josep Martrat i Sahuquillo.

FETS

 

Primer.- El Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona va veure les actuacions del judici declaratiu de menor quantia que es van seguir a instàncies del Sr. y1  i el Sr. y2  contra el Sr. x2 i del Sr. x1 , sobre la declaració de caducitat i el cessament en el càrrec dels marmessors que el Sr. y1 va instituir en el seu testament.

La representació de la part actora va formular una demanda que per torn de repartiment va correspondre a l’esmentat Jutjat, va al·legar els fets i els fonaments de dret que considera d’aplicació i, finalment, va demanar que « ... cumplidos los restantes tramites del juicio dictar Sentència, por la que se declare la caducidad y el cese en su cargo de los albaceas sin perjuicio de las posibles responsabilidades dimanantes de la demora».

Admesa a tràmit la demanda, la representació del demandat Sr. X1 hi va contestar basant-se en els fets i els fonaments que va considerar d’aplicació i va demanar «que previo cumplimiento de todos los trámites procesales preceptivos sea dictada Sentència desestimatoria de la demanda y absolutoria de todos los pedimentos formulados contra mi representado, ello con expresa imposición de las costas de este proceso a los demandantes por su temeridad y mala fe manifiesta».

La representació del demandat Sr. x1  va contestar a la demanda sobre la base dels fets i dels fonaments de dret que va estimar pertinents i va demanar «que previo cumplimiento de todos los trámites procesales preceptivos sea dictada Sentència desestimatoria de la misma y absolutoria de todos los pedimentos formulados contra mi representado, ello con expresa imposición de costas de este proceso a los demandantes».

 

      El Jutjat va dictar sentencia el dia 24 de gener de 1995, la decisió de la qual es reprodueix tot seguit: «FALLO: Que DESESTIMANDO ÍNTEGRAMENTE la demanda interpuesta por Don Ángel Quemada Ruíz, Procurador de los Tribunales y de Don x4 y Don x3, contra Don x2, representado por el Procurador de los Tribunales Don Narciso Ranera Cahís, y contra Don x1, representado por el Procurador de los Tribunales de Don Antonio María de Anzizu Furest, debo absolver y absuelvo libremente a la parte demandada de todos los pedimentos contenidos en la demanda, condenando a la parte actora al pago de las costas procesales».

 

Segon. - Contra aquesta sentència els demandants van interposar un recurs d’apel·lació, que va ser admès. Un cop substanciat, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar la Sentència en data 15 de desembre de 1995, la part dispositiva de la qual és: «FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por el Procurador Sr. Quemada en nombre y representación de D. x4 y D. x3 contra la Sentència de 24 de Enero de 1995 del Juzgado de Primera Instancia nº 36 de Barcelona debemos REVOCAR Y REVOCAMOS dicha resolución y en su lugar estimando la demanda: se establece el plazo de un mes a partir de la firmeza de esta resolución para que los demandados D. Z1 y D. X1 cumplan el cargo de albaceas testamentarios que tácitamente aceptaron, con sanción de caducidad del cargo en caso contrario y sin perjuicio de las posibles responsabilidades dimanantes de la demora».

 

Tercer. - El procurador Sr. Antoni M. Anzizu i Furest, en nom i representació del Sr. x1 , va formalitzar un recurs de cassació contra la sentència d’apel·lació, que va fonamentar en els motius següents: 1r. D’acord amb l’art. 1692.3 de la Llei d’enjudiciament civil, per trencament de les formes essencials del judici a causa de la infracció de les normes reguladores de la Sentència, i va considerar infringit l’art. 359 d’aquesta Llei, atès que la Sentència contra la qual es recorre incorre en incongruència. 2n. D’acord amb l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament Civil, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic. 3r. Infracció de les normes de l’ordenament jurídic, d’acord amb el mateix precepte i el mateix número que el precedent. I 4t. D’acord amb l’art. 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic.

 

Quart.- Un cop admès el recurs i dut a terme el tràmit d’impugnació, es va assenyalar per a la votació el passat dia 19 de setembre, data en què va tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS JURÍDICS

 

Primer. - Les qüestions que s’han de resoldre en aquest recurs de cassació deriven dels fets següents.

El Sr. y1 va atorgar testament notarial obert el dia 20 de juliol de 1976, en el qual nomenava marmessors universals els Srs. x1 , Z2 i X2., ordenava un llegat de diners a favor del seu germà Sr. W., uns llegats de finques hereditàries a favor dels seus nebots Srs. y1  i y2 , un llegat de béns mobles a favor del Museu M., que es troba a L., i instituïa com a hereva l’obra Missional Pontifícia de la Propagació de la Fe. El testador va morir el dia 3 de desembre de 1976.

En les actuacions apareix una carta de data 12 de febrer de 1991 que l’advocat dels legataris de les finques va adreçar al marmessor Sr. x2, en la qual li notificava el rossec que presentaven uns comptes bancaris i dipòsits de valors a nom del testador a l’efecte de «su aceptación o, en su caso, renuncia como albacea testamentario, al objeto de agilizar y poder ejecutar sin mayores dilaciones el asunto que nos ocupa».

     El dia 2 d’agost de 1991 Obra Missional Pontifícia de la Diòcesi de Barcelona, en representació de l’hereva instituïda Obra Missional Pontifícia de la Propagació de la Fe, va atorgar una escriptura pública de manifestació de l’herència del Sr. y1, en la qual posava en relleu que els marmessors que havia nomenat el testador, gairebé quinze anys després de la seva mort no havien complert l’encàrrec que els havia conferit i, per aquest motiu, atorgava l’escriptura de manifestació d’herència amb la finalitat d’evitar la pèrdua de determinats drets hereditaris per prescripció, i afegia «sin mengua alguna de los derechos que puedan asistir a los albaceas» i també amb la prevenció que l’eficàcia plena de l’escriptura de manifestació d’herència «quedará pendiente de la adhesión de los albaceas o bien de la acreditación de alguna de las causas de extinción de albaceazgo». En la mateixa escriptura pública, l’Obra Missional Pontifícia de la Propagació de la Fe acceptava, en la seva condició d’hereva, l’herència del Sr. y1 i que compliria els llegats ordenats pel testador, la qual cosa implicava que «había quedado cumplida la última voluntad del causante, don x4 y agotada la función de sus Albaceas universales». El dia 19 de setembre de 1991 els legataris, Srs. y1  i y2 , van atorgar una escriptura pública d’acceptació dels llegats que el testador havia ordenat a favor seu. I el dia 20 de desembre de 1991 el legatari Sr. y2  va donar la finca objecte del llegat a favor del seu fill Sr. y2.

El dia 1 d’octubre de 1991, l’Obra Missional Pontifícia de la Propagació de la Fe va adreçar per conducte notarial una notificació als tres marmessors que havia nomenat el testador de l’atorgament de l’escriptura pública de manifestació d’herència abans esmentada i una còpia d’aquesta escriptura; i, al mateix temps, els requeria que s’adherissin a l’escriptura en qualitat de marmessors Universals del testador. El dia 25 de març de 1993 els Srs. y1  i y2  va adreçar per conducte notarial unes cartes als marmessors que havia nomenat el testador, en la qual manifestaven que «transcurrido más de un año del anterior requerimiento y dada la total inactividad mostrada por Ud., le requerimos para que sin más demora comparezca ante notario y manifieste su adhesión o acredite alguna de las causas de extinción del albaceazgo». No es va poder fer la notificació al marmessor, ja que havia mort el dia 17 de setembre de 1992.

El dia 5 de setembre de 1993 els Srs. y1  i y2  van formular una demanda contra els marmessors Srs. x2 i x3 , en la qual sol·licitaven que en el seu dia es dictés Sentència que declares la caducitat i el cessament en el càrrec dels marmessors, sens perjudici de les possibles responsabilitats que es poguessin derivar de la dilació. Els defenents van sol·licitar la desestimació de la demanda, ja que van al·legar que mai havien acceptat el càrrec de marmessor. El Jutjat de Primera Instància núm. 36 de Barcelona va dictar sentència, que desestimava la demanda i imposava les costes a la part agent. La Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar Sentència en el recurs d’apel·lació que havia interposat la part agent, que estimava el recurs i la demanda, establia un termini d’un mes, comptador des de la fermesa de la resolució judicial, per tal que els defenents complissin el càrrec de marmessors testamentaris que havien acceptat de forma tàcita, amb la sanció de caducitat del càrrec en cas contrari i sens perjudici de les possibles responsabilitats que es poguessin derivar de la dilació.

El Sr. x1  ha interposat un recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

 

Segon. - En atenció a la seva transcendència s’ha d’examinar en primer lloc el motiu de cassació segon, que es fonamenta en l’article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament Civil, en el qual s’al·lega infracció dels articles 235 i 240 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb la seva disposició final segona, i de l’article 898 del Codi Civil, d’aplicació subsidiària.

La sentència contra la qual es recorre, en els seus fonaments de dret segon i quart fonamentalment, considera que d’acord amb la fonamentació jurídica i amb la pètita de l’escrit de demanda s’ha d’entendre que els agents van adreçar als marmessors que havia anomenat el testador el requeriment que preveia l’article 235, apartat segon, de la Compilació catalana i com que els anomenats com a marmessors no havien contestat el requeriment, el seu silenci s’havia d’interpretar com una acceptació del càrrec per disposició de la llei segons el precepte esmentat. El motiu segon de cassació al·lega que no es va complir el requisit de l’article 235, apartat segon de la Compilació catalana, ja que en cap moment els anomenats per a ésser marmessors van rebre un requeriment d’acceptació o de renúncia del càrrec, sinó que van rebre únicament una notificació de l’atorgament d’una escriptura pública de manifestació d’herència que havia atorgat l’hereu i un requeriment d’adhesió a l’escriptura esmentada, ja que l’hereu considerava que els marmessors havien acceptat el càrrec.

Com es prou conegut, el càrrec de marmessor es fonamenta en un encàrrec de confiança que fa el testador a favor de persones determinades, per tal que compleixin la seva darrera voluntat. Aquest aspecte fiduciari del càrrec justifica a l’ensems la seva voluntarietat i per aquest motiu la constitució del càrrec de marmessor té lloc en base al seu nomenament, per part del causant i la posterior acceptació del càrrec por part de l’anomenat, ja que segons l’article 898 del Codi civil -vigent en el dret successori català al temps d’obrir-se la successió del testador l’any 1976- la marmessoria és càrrec voluntari. No s’ha acreditat a les actuacions que els anomenats per a l’exercici del càrrec l’hagin acceptat de forma expressa ni tampoc de forma tàcita, ja que no consta que els anomenats hagin realitzat cap mena d’actuació que sols tindrien dret a realitzar si haguessin assumit la condició de marmessors. Això vol dir, per tant, que en el cas que origina el recurs, les persones anomenades pel testador únicament s’haurien convertit en marmessors per la via de l’acceptació ex lege del càrrec segons l’article 235, apartat segon de la Compilació del dret civil de Catalunya que, com s’ha indicat abans, exigeix que qualsevol persona afavorida per l’herència requereixi notarialment el o els designats i que el o els requerits no renunciïn al càrrec dins els deu dies naturals següents a la notificació. En aquest cas s’ha donat el requisit del silenci, que el precepte esmentat interpreta com una acceptació del càrrec. Per tant hem de considerar aquí únicament el problema de si ha existit o no el requeriment notarial adreçat a les persones que havia anomenat el testador, que és pressupòsit necessari de l’acceptació del càrrec per disposició legal pel fet de no contestar el requeriment.

 

Tercer. - El requeriment consisteix en una exteriorització de la voluntat d’una persona que s’adreçà, en el cas que ara ens interessa, a posar fi a la situació d’incertesa sobre el fet d’haver-se constituït o no el càrrec de marmessor, ja que la persona o les persones anomenades no han manifestat de forma expressa o tàcita la seva voluntat d’acceptar o renunciar el càrrec. Això vol dir, per tant, que el requeriment únicament produeix els efectes que preveu la llei, és a dir acceptació del càrrec, si realment la voluntat de la persona que formula el requeriment exterioritza una voluntat que no té ni pot tenir altre sentit que el de voler posar en clar si s’ha constituït el càrrec de marmessor i per aquest motiu hem d’entendre que a l’efecte de l’article 235, apartat segon de la Compilació, s’havia de requerir de forma expressa a les persones designades pel testador per tal que manifestessin la seva voluntat d’acceptar o renunciar el càrrec, que és el que realment exigeix l’article 235, apartat segon, de la Compilació. I aquest requisit no s’ha complert en el cas que origina el recurs. Ja que els anomenats com a marmessors no han rebut cap requeriment que reuneixi aquests requisits, sinó únicament la notificació d’haver-se atorgat una escriptura pública de manifestació d’herència i una invitació a adherir-se al contingut d’aquesta escriptura pública. Ens trobem, per tant, no davant d’un requeriment adreçat a les persones anomenades per a ésser marmessors, sinó davant d’una notificació adreçada a les persones esmentades, que suposa exterioritzar un fet, el d’haver-se atorgat l’escriptura pública de manifestació d’herència i una invitació a adherir-se al contingut de l’escriptura, però no una declaració de voluntat que pugui comportar l’efecte que preveu l’article 235, apartat segon de la Compilació, com és l’acceptació del càrrec de marmessor.

Aquests raonaments porten, doncs, a estimar aquest motiu del recurs de cassació i a declarar que en el cas que ara s’ha de resoldre, no s’ha arribat a constituir el càrrec de marmessor per manca del requisit fonamental de l’acceptació per part dels anomenats. Conclusió que avalen també dos fets prou significatius, com són la voluntat reiteradament manifestada en el curs del litigi per part dels anomenats per a ésser marmessors de no haver acceptat el càrrec i el compliment de les disposicions testamentàries per part de l’hereu instituït davant la inactivitat i el silenci de les persones anomenades per a l’exercici del càrrec, que empara l’article 241, apartat segon de la Compilació, que faculta l’hereu per a complir les disposicions testamentàries si els anomenats amb caràcter preferent pel testador no porten a terme la seva comesa. I si en aquest cas l’hereu ha complert les disposicions testamentàries, no té cap sentit introduir per la via d’una acceptació ex lege del càrrec prou discutible uns marmessors en el procés successori que ja no han de complir els encàrrecs que els havia conferit el testador.

 

Quart.- L’estimació del motiu segon del recurs de cassació determina que s’ha de cassar la sentència contra la qual es recorre, que no procedeix atorgar els anomenats per a ésser marmessors el termini d’un mes per tal que compleixin els encàrrecs que van rebre del testador, que segons la sentència d’apel·lació van acceptar de forma tàcita, ja que com s’ha raonat en els fonaments de dret anteriors, en aquest cas no s’ha arribat a constituir el càrrec de marmessor per manca del requisit de l’acceptació per part dels anomenats.

   L’estimació d’aquest motiu del recurs determina la innecessarietat d’examinar els altres motius que ha formulat la part que recorre en cassació.

 

Cinquè.- En atenció a les circumstàncies particulars que concorren en aquest cas, que fan presumir l’existència d’uns motius raonables per a sostenir les postures que han mantingut ambdues parts litigants i que justifiquen també la diversitat de solucions que han recaigut en les instàncies inferiors, no es creu oportú fer una condemna en costes en la primera ni en la segona instància, d’acord amb el que preveu l’article 1715.2, en relació amb l’article 523, tots dos de la Llei d’enjudiciament civil.

Per tot el que s’ha exposat, en nom del Rei i per l’autoritat del Poble Espanyol,

DECIDIM

    Que hem d’estimar i estimem el recurs de cassació que ha interposat el procurador dels tribunals senyor Antoni Maria de Anzizu i Furest, que actua en nom i representació del senyor x1 , contra la sentència que va dictar la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 15 de desembre de 1995 i amb revocació de dita sentència declarem que s’ha de desestimar la demanda que ha originat aquest recurs de cassació i que no procedeix declarar la caducitat i el cessament dels càrrecs de marmessors i les seves responsabilitats derivades de la demorança per no haver-se constituït el càrrec de marmessor per manca del requisit de l’acceptació per part dels anomenats; sense fer una expressa condemna en costes en la primera ni en la segona instància.

S’ha de lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s’han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu a aquesta sentència la publicació establerta legalment.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda