Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de juliol de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 29 de juliol de 1996, núm. 18/1996 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, a vint-i-nou de juliol de mil nou-cents noranta-sis.

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats damunt, ha vist aquestes actuacions del recurs extraordinari de revisió que va interposar el Sr. X1 i la Sra. X2, representats per la procuradora dels tribunals Sra. M. JOSÉ BLANCHAR GARCÍA i defensats pel Lletrat Sr. Jacint Amat Bigorda. Aquest recurs es va interposar contra la sentència ferma i executòria que va dictar la Secció Tretzena de l’Audiència Provincial de Barcelona en data 16 de febrer de 1.996 en el rotllo d’apel·lació núm. 1. 163/94-A, dimanant del judici de cognició núm. 646/93, que es va seguir davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 dels de Granollers, a instàncies del Sr. Y1 contra el Sr. X1 i la Sra. X2.

FETS

Primer. - La procuradora Sra. Mª JOSÉ BLANCHAR GARCÍA, en representació acreditada del Sr. X1 i de la Sra. X2 , mitjançant un escrit presentat en aquesta Sala el 12 d'abril de 1.996, va interposar una demanda de recurs de revisió contra la sentència ferma dictada per la Secció Tretzena de l’Audiència Provincial de Barcelona, en el rotllo d'apel·lació núm. 1. 163/94-A, en el qual van ser parts els demandats, ara recurrents, el Sr. X1 i la Sra. X2, i l’actor, ara part contra la qual es recorre, Sr. Y1.

A l’efecte del que estableix l'art. 1.798 de la Llei d'Enjudiciament Civil, feia constar que el recurs es va interposar dintre dels tres mesos comptats des que es va descobrir la maquinació fraudulenta del propietari de l’immoble objecte del debat, a fi d’obtenir una sentència en què declarés la resolució del contracte d'arrendament subscrit entre l’esmentat propietari i els seus arrendataris, avui recurrents.

Després d'al·legar els fets i fonaments que considerava oportuns, va demanar a la Sala que es tingués per interposat el recurs de revisió contra la sentència esmentada i, un cop fets els tràmits legals previs, que es dictés sentència en què s'estimés el recurs de revisió, amb tots els pronunciaments que li són inherents: la rescissió total de la sentència de 16 de febrer de 1.996 de la Secció Tretzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, rotllo 1. 163/94-A, la remissió de les actuacions a l'Audiència, amb una certificació de la sentència dictada, la imposició de les costes a la part adversa i el retorn de la fiança prestada. Mitjançant el primer altressí va sol·licitar la recepció del recurs a prova; en el segon altressí, la suspensió de les diligències i l’execució davant del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers en el procediment de cognició núm. 646/93; i, mitjançant el tercer altressí, va adjuntar el preceptiu resguard d’ingrés del dipòsit constituït.

Segon. - Mitjançant una provisió del passat 12 d'abril, es va acordar formar el rotllo corresponent amb l’escrit i els documents presentats: es va tenir per compareguda i part la procuradora Sra. BLANCHAR GARCÍA, en nom i representació del Sr. X1 i de la Sra. X2 , en virtut de l’escriptura de poder que s'hi adjuntava; i, finalment, es va designar com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Per provisió del passat quinze d'abril, es va tenir per formulada la demanda del recurs de revisió a instàncies de la procuradora Sra. BLANCHAR, en representació acreditada, contra la sentència dictada per la Secció Tretzena de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotllo núm. 1. 163/4-A; es va acordar reclamar els antecedents del plet i, d'acord amb l'article 1801, paràgraf segon de la Llei d'enjudiciament Civil, la citació de tots els que hi haguessin litigat a fi que, en el termini de quaranta dies, hi poguessin comparèixer per sostenir el que convingui al seu dret i lliurar, a aquest efecte, les còpies i les cèdules oportunes. A l’últim, es va acordar expedir un testimoniatge del resguard, el qual acreditava la constitució del dipòsit preceptiu, i escoltar el Ministeri Fiscal, a l’efecte que preveu l'art. 1803, paràgraf 2n, el qual va evacuar aquest trasllat en el temps i la forma legals.

El dia 9 de maig passat es va dictar una interlocutòria en que es denegava la suspensió de l’execució de la sentència contra la qual es va recórrer.

Tercer. - En data 10 de juny es va dictar provisió en què es va acordar tenir per compareguda i part la procuradora Sra. DURBAN PIERA, en nom i representació del Sr. Y1 , i tenir per evacuat el tràmit de contestació. I també es va acordar rebre el plet a prova, per un termini de vint dies comuns a les parts per tal que proposessin i duguessin a terme les proves. Es van formar els oportuns peces separades, dins dels quals es van dur a terme les proves proposades per les dues parts que es van admetre i es van declarar pertinents, amb el resultat que consta en les actuacions.

Quart. - Es va demanar la celebració de la vista pública i per provisió de data 15 de juliol es va acordar de celebrar-la el dia 25 de juliol a dos quarts de dotze. Es va citar les parts i, d'acord amb l'art. 1.802 de la Llei d'enjudiciament Civil, es van trametre les actuacions originals al Ministeri Fiscal a fi que emetés l’informe preceptiu sobre si esqueia o no l’admissió del recurs. En data 23 de Juliol passat es va rebre el preceptiu informe del Ministeri Fiscal, en el sentit de considerar oportuna l’admissió del present recurs. En el dia i a l’hora assenyalats, es va celebrar la vista i es va aixecar l'acta oportuna, la qual consta adjunta a aquestes actuacions.

Ha estat Ponent el Magistrat Il·lm. Sr. LLUÍS PUIG I FERRIOL.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de revisió deriven dels fets següents:

El dia 15 de juliol de 1976 es va convenir un contracte privat d'arrendament entre el senyor Y1 , com a arrendador, i el senyor X1, com a arrendatari, que tenia per objecte els baixos de la casa que es trobava en el número 000 del carrer C. de la vila de L., els quals l'arrendatari havia de destinar de forma exclusiva a l'activitat pròpia d'una parada de fregits o «frankfurt». En el pacte quart del contracte d'arrendament es va convenir que «el arrendatario no podrá realizar obras de ninguna clase, sin contar con previo permiso escrito del arrendador. Queda autorizado, con impuestos a su cargo, con el límite de la fachada de los bajos arrendados y en forma superpuesta, a instalar letrero o anuncio de su actividad. »

Amb data 10 de novembre de 1993 el senyor Y1  va formular una demanda de desnonament contra l'arrendatari, Sr. X1, i la seva esposa, Sra. X2, en la qual va sol·licitar la resolució del contracte d'arrendament pel fet que l’arrendatari havia realitzat obres en el local objecte del contracte d'arrendament, que consistien en la construcció d'una xemeneia amb el trencament del sostre i del paviment, havia fet uns forjats i unes construccions en el pati del local arrendat sense autorització del propietari, que modificaven la configuració del local i que debilitaven la naturalesa i la resistència dels materials que es van emprar per a la construcció de l’edifici; i també, basava la petició en la cessió o sotsarrendament parcial del local objecte de l'arrendament. El Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 6 de Granollers va dictar sentència el dia 26 de setembre de 1994, en la qual va desestimar la demanda. La Secció 13a de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 16 de febrer de 1996, en què va estimar el recurs d’apel·lació que havia interposat la part arrendadora i va decretar la resolució del contracte d'arrendament que s'havia convingut entre les parts litigants el dia 15 de juliol de 1976, ja que l'arrendatari havia fet unes obres en el pati i en la part posterior del local objecte de l'arrendament, sense el consentiment de la part arrendadora, que suposen una ampliació del local i una modificació de la configuració del local essencial i transcendent.

La part arrendatària ha interposat recurs de revisió contra aquesta sentència davant la Sala Civil d'aquest Tribunal.

Segon. - La demanda o recurs de revisió es fonamenta en l'article 1796.4 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que permet obtenir la revisió d'una sentència ferma que s'ha obtingut de forma injusta en virtut de suborn, violència o altres maquinacions fraudulentes. Segons la mateixa part recurrent, la sentència contra la qual es recorre en revisió s'ha obtingut com a conseqüència de maquinacions fraudulentes de la part agent en el judici sobre resolució del contracte d'arrendament. Aquestes maniobres fraudulentes, segons la part que recorre, se centren en el fet que la sala d'apel·lació, en tràmit per proveir millor, va demanar una ampliació del dictamen pericial que s'havia dut a terme, el qual es referia a la part posterior o pati del local arrendat i, basant-se en aquest dictamen pericial, la sentència de segona instància revoca la dictada pel Jutjat, el qual no havia considerat aquestes obres en la seva resolució. Afegeix la part recurrent que el mateix arrendador havia fet aquestes obres l’any 1973, és a dir, abans d'haver-se convingut el contracte d’arrendament entre els litigants, i que l'arrendador havia amagat de forma maliciosa el fet d'haver demanat la corresponent autorització municipal per tal de fer aquestes obres, la qual va ser concedida el dia 3 de setembre de 1973. Apareix, certament, a les actuacions que el 28 de juliol de 1973 l'arrendador va demanar a l'Ajuntament un permís per fer «obras interiores de reparación; reparar pegotes fachada pintarla y empequeñecer puerta entrada» i que va obtenir-lo el dia 3 de setembre del mateix any. La mateixa part que ara recorre en revisió al·lega, finalment, que a finals del mes de febrer d'aquest any va tenir coneixement d'aquesta llicència d'obres, que havia demanat la part arrendadora, que aquesta part n’havia amagat de forma dolosa la realització l’any 1973 i que únicament la part arrendadora coneixia el fet d'haver obtingut la llicència municipal esmentada.

Tercer. - Existeix una primera causa per desestimar el recurs de revisió. Al·lega la part recurrent que va tenir coneixement de les preteses maquinacions fraudulentes de la part agent en el litigi sobre resolució del contracte d'arrendament a finals del mes de febrer d’aquest any, però sense aportar cap mena de prova que pugui fonamentar aquesta afirmació. I com ha tingut ocasió de precisar aquest Tribunal Superior de Justícia en la sentència de 13 d’octubre de 1994, que segueix el criteri que reiteradament ha mantingut el Tribunal Suprem en les sentències de 9 de desembre de 1987, 16 de març de 1989 i 26 de gener de 1993, la part que recorre en revisió ha de provar el dies a quo, és a dir, el coneixement del frau en el termini de tres mesos dins del qual s’ha de plantejar la demanda i, a més a més, es requereix de manera inexcusable que el recurrent fixi i provi el dies a quo (sentències del Tribunal Suprem d' 11 de maig de 1987 i 14 de març de 1990), que s'ha de fixar amb precisió i és la part que recorre a qui pertoca la càrrega de provar el dia exacte. I en aquest cas, no s'ha aportat cap prova que acrediti la realitat de l'afirmació que fa a la demanda de revisió. Per consegüent, s'ha d'entendre que es dóna en aquest cas el termini de caducitat que estableix l'article 1798 de la Llei d'enjudiciament Civil, que és un termini de caducitat de naturalesa civil que es pot apreciar d'ofici (sentències del Tribunal Suprem de 18 d'octubre de 1993 i 13 de desembre de 1994).

Quart. - A banda del raonament que s'acaba d’esmentar, s’ha d'assenyalar també que la sentència d'apel·lació precisa en el fonament de dret primer que «sin que pueda admitirse la afirmación de los demandados arrendatarios de que tales obras fueron ejecutadas por el propio arrendador, pues, además de que tal alegación está huérfana de toda prueba, constituye una cuestión nueva no debatida en el pleito, cuya íntroducción en el recurso está prohibida por violentar los principios de preclusión e igualdad de las partes en el proceso, pues de lo contrario se vulneraría la oportunidad procesal, privando a la parte contraria de mi derecho a alegar y formular la prueba que estime oportuna con relación a dicho extremo ... ». En aquest punt s'ha de precisar que a l’apartat vuitè de l’escrit de la demanda de resolució del contracte d'arrendament, la part arrendadora al·lega que l'arrendatari havia fet sense autorització de la propietat i sense comptar amb la preceptiva llicència municipal les obres que han determinat la resolució del contracte segons la sentència d'apel·lació i que la part arrendadora no podia ésser més precisa en la descripció d'aquestes obres pel fet de no haver pogut aixecar l'acta corresponent de constatació. Per consegüent, si la part agent al·lega que les obres esmentades les havia fet l'arrendatari, el fet que no esmentés ni aportés a les actuacions la llicència d'obres que va demanar i obtenir l’any 1973 per tal de fer unes obres interiors de reparació, que en cap moment s'ha acreditat que siguin les mateixes que ha fet l’arrendatari i que han determinat la resolució del contracte d’arrendament, no es pot qualificar, als efectes del recurs de revisió, com una maquinació fraudulenta que justifiqui l'estimació del recurs de revisió, ja que segons un reiterat criteri jurisprudencial s'ha d'entendre per maquinació fraudulenta qualsevol artifici fet, personalment o amb ajuda d'un estrany, per la part que hagi obtingut la sentència desitjada, o fet per les persones que el representin i que impliqui una conducta o una actuació maliciosa que el litigant vencedor ha dut a terme mitjançant una fal·làcia o un engany, amb aprofitament conscient i voluntari d'actes directes o immediats que provoquen una situació greu d'irregularitat processal (sentències del Tribunal Suprem de 24 de juliol, de 6 i 18 d'octubre de 1993).

Si es projecta ara aquest concepte jurisprudencial de les maquinacions fraudulentes sobre el cas que origina el recurs, hem de concloure que no concorre aquesta causa de revisió que al·lega la part recurrent, amb la pretensió de donar un abast totalment inadequat a aquest recurs extraordinari. En realitat, el que pretén en aquests moments la part que recorre és suplir per la via d'un recurs de revisió la manca de prova d'un fet fonamental per tal que s'estimés la seva oposició a la demanda de resolució del contracte d'arrendament, com és el fet que les obres les havia realitzat la part arrendadora abans d'haver-se convingut el contracte d'arrendament entre els litigants. I si aquesta prova no es va fer en el litigi que ha originat el recurs de revisió, es per causes imputables a la mateixa part que ara recorre, tal com ho acredita el fet que molt poc temps després d'haver recaigut la sentència d’apel·lació que va decretar la resolució del contracte d'arrendament, la part defenent i que ara recorre en revisió intentés preconstituir una pseudoprova testifical per la via d'una acta notarial de manifestacions i que al·legués, gairebé immediatament després d'haver recaigut la sentència d'apel·lació, haver tingut notícia de l’expedient municipal sobre llicència d'obres que va sol·licitar i obtenir la part arrendadora l’any 1973. Aquestes proves, que podien haver donat suport a les al·legacions de la part que recorre en revisió, s'havien d'haver practicat en el judici sobre resolució del contracte d'arrendament. Si la part recurrent no en va demanar la pràctica en el moment que esqueia, el recurs extraordinari de revisió no es la via processal que s'ha d'emprar per tal de suplir aquesta mancança.

Cinquè. – D’acord amb els raonaments precedents és clara la improcedència del recurs de revisió, que ha d'ésser desestimat. En aplicació del que disposa l'article 1809 de la Llei d'Enjudiciament Civil, s'imposa les costes causades en aquest recurs a la part recurrent i se la condemna a la pèrdua del dipòsit.

En nom del Rei i per l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol.

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de revisió que va formular la procuradora dels tribunals Sra. MARIA JOSÉ BLANCHAR I GARCIA, que actua en nom i representació del Sr. X1 i la Sra. X2, mitjançant el qual va sol·licitar la rescissió de la sentència que va dictar la Secció 13a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 16 de febrer de 1996 (rotllo núm. 1. 163/94-A, que dimana del judici de cognició núm. 646/93, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 6 de Granollers), i condemnem la part que ha interposat el recurs al pagament de les costes processals causades en aquest judici i a la pèrdua del dipòsit que es va constituir, el qual ha de rebre la destinació legal.

Retorneu les actuacions al Jutjat d'on procedeixen i publiquen aquesta resolució com estableix la llei.

Contra aquesta sentència no es pot presentar cap recurs.

Aquesta es la nostra sentència que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda