Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 18 de juliol de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 18 de juliol de 1996, núm. 17/1996 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, divuit de juliol de mil nou-cents noranta-sis.

La Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha estat interposat contra la sentència que va dictar en gran d'apel·lació la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 307/93 sobre demanda d'acció declarativa de domini, negatòria de servitud i nul·litat de la inscripció registral. El recurs va ser interposat per la demandada, Sra. X1, representada pel procurador Sr. Arturo Cot Montserrat  i defensada per lletrat. La companyia mercantil Y1, SL, representada per la procuradora Sra. Luisa Lasarte Diaz i defensada pel lletrat Sr. Ignacio Sáez de Buruaga i Marco, ha estat la part contra la qual es recorre.

FETS

Primer. - El Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida va veure les actuacions, del judici declaratiu de menor quantia, a instàncies de Y1, SL, contra les Sres. X1  i X2. En la demanda, la companyia esmentada sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels fets i fonaments que va considerar pertinents, que es dictés una sentència en què s'estimés la demanda i en què es condemnés els demandats amb expressa imposició del pagament de les costes causades.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va citar a termini la part demandada, que va comparèixer en el temps i la forma legals. La part demandada, un cop va exposar les al·legacions de fet i de dret que va considerar pertinents, va sol·licitar a la Sala que desestimés la demanda interposada i, alhora, va formular demanda reconvencional.

Va seguir la tramitació del judici i, en data 22 de febrer de 1994, el Jutjat esmentat va dictar una sentència, la qual conté el següent «VEREDICTE: Admetent com admeto la demanda interposada pel procurador dels tribunals Sr. Jordi Daura Ramon, en la representació que ostenta, he de declarar i declaro que la finca descrita com a :»porció de terreny en el terme de L., partida P., de superfície 000 metres, 00 decímetres quadrats, i que llinda al davant amb el carrer C., en projecte que la separa de la resta de la finca matriu; dreta entrant, A.; fons amb comunitat de propietaris de les cases números 00 i 000 del carrer C2; i esquerra, amb «Promociones P., SA.» és propietat de «Y1, SA,» fins a la paret colindant de les naus industrials propietat de les Sres. X1  i X2 , situades als números 00 i 000 de l'Avinguda A., i als números 00 i 000 del carrer C2. de L., sense que estiguin gravades amb cap servitud de llums i vistes en favor d'aquestes últimes; a l'ensems, desestimant com desestimo la demanda reconvencional interposada per la procuradora dels tribunals Sra. Concepción Gonzalo Ugalde, en la representació que té acreditada, he d'absoldre i absolc de la mateixa a «Y1, SA,». No escau realitzar cap pronunciament pel que fa a les costes.»

Tercer.- La part demandada va interposar un recurs d'apel·lació contra la sentència esmentada que va ser admès a tots dos efectes. Se'n va substanciar l'alçada i, en data 26 de maig de 1994, la Secció Segona de l'Audiència provincial de Lleida va dictar una sentència, la qual conté la següent «DECISIÓ: Desestimem totes les parts del recurs d'apel·lació formulat en aquestes actuacions por la representació de la demandada i apel·lant Sra. X1  contra la sentència dictada en l'assumpte de referència en data 26 de febrer de 1994 pel magistrat jutge titular del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 5 de Lleida. Confirmem la sentència esmentada i fem constar que, a més, s'ha d'aclarir. Declarem la desestimació total de la demanda de reconvenció formulada en les actuacions per la representació de les demandades esmentades contra la companyia actora, Y1, SL a la qual s'absol de la demanda reconvencional esmentada.

Es condemna la demandada i apel·lant, Sra. X1, al pagament de les costes processals d'aquesta segona instància.»

En data 6.6.94, es va dictar una interlocutòria d'aclariment de la sentència anterior en el sentit següent: S'aclareix la sentència dictada per aquesta Sala, en data 26 de maig, en l'assumpte de referència en el sentit que s'ha de suprimir l'errònia menció que figura en l'encapçalament de la sentència, segons la qual la Sra. X2  va ser apel·lant en forma en aquesta segona instància o apel·lació, quan només hi ha actuat com a apel·lant la també demandada, Sra. X1 ».

Quart. - El procurador Sr. Francisco Velasco Muñoz Cuéllar, en nom i representació de la Sra. X1 , va formalitzar un recurs de cassació davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, que basava en els motius següents:

1 r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la LEC, per aplicació indeguda de l'art. 348 del Codi civil,

2n. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la LEC, ja que el fonament VII de la sentènca impugnada ratifica la sentènca del Jutjat de primera Instància núm. 5 de Lleida.

3r. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la LEC, per aplicació indeguda o interpretació errònia de l'art, 34 de la Llei hipotecaria.

Cinquè. - En data 7 de desembre de 1995, el Tribunal Suprem va dictar una interlocutòria en què s'acordava que el coneixement d'aquest recurs de cassació corresponia al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Per una provisió de data 28 de desembre de 1995, es va tenir la procuradora Sra. Luisa Lasarte Díaz per compareguda i part llegítima en nom i representació de l'entitat «Y1, SL,». Un cop rebudes les actuacions, es va tenir per compareguda i part la Sra. X1, i en el seu nom i representació el procurador Sr. Arturo Cot Montserrat. Mitjançant una altra provisió de data 15 de març passat, la secretària d'aquesta Sala Civil va quedar-se el resguard del dipòsit constituït per a la interposició d'aquest recurs, el qual es va tenir per interposat en el temps i en la forma legals; va acordar-se traslladar les actuacions al Ministeri Fiscal, d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la llei d'Enjudiciament Civil, el qual va evacuar aquest tràmit mitjançant un escrit de data 8 de maig, passat en què considerava procedent que s'admetés a tràmit aquest recurs. Per una provisió del 16 del mateix mes, es va traslladar el recurs a la part contra la qual es recorre, i que s'hi havia personat, perquè en el termini de vint dies en formalitzés la impugnació, la qual cosa va fer oportunament mitjançant un escrit de 15 de juny, en què sol·licitava que es dictés una sentència en què es desestimés íntegrament el recurs amb la resta de pronunciaments legals que corresponguessin, incloent-hi la condemna en costes per a la part recurrent. Mitjançant una provisió de data 20 del mes passat, i com que cap de les parts havia sol·licitat la celebració de la vista, es va acordar el dia 11 de juliol per dur a terme la votació i la decisió, en que van tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació es deriven de la demanda de judici declaratiu de menor quantia que el dia 27 de maig de 1993 va interposar Y1, SL contra les senyores X1  i X2, en la qual interessava que al seu dia es dictes sentència en què es declarés que la finca que es descriu a la demanda es propietat de la societat agent i que son correctes els límits i la superfície que s'hi esmenten; que la part litigiosa de la finca de la senyora X1  és propietat de la societat agent; que no existeix cap servitud de llums o de vistes a favor de la senyora X1  que gravi la finca de la part agent que s'ordeni a les defenents estar i passar per les declaracions anteriors; la nul·litat de determinats assentaments que s'havien practicat en el Registre de la Propietat en relació amb les finques esmentades i la imposició de costes a l'adversa.

La senyora X1  va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 12 de juliol de 1993, en el qual sol·licitava la desestimació de la demanda i la imposició de costes a l'adversa; i formulava a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual demanava que es dictés sentència en què es declarés que la defenent era propietària de la part litigiosa de la finca i que les finestres es van obrir sobre terreny de la mateixa part defenent; que es procedeixi a enderrocar i desfer la construcció que la societat agent ha fet sobre la part litigiosa de la finca i que es deixi en l'estat que es trobava abans de les obres i que es condemnés l'agent a abstenir-se de realitzar qualsevol pertorbació futura sobre la propietat de la reconvenient i sobre els seus drets de llum i vistes.

La senyora X2 va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 21 d'octubre de 1993, en el qual interessava la desestimació de la demanda i la imposició de costes a l'adversa; i formulava també una demanda reconvencional amb les mateixes peticions que feia la senyora X1  en la seva reconvenció.

El Jutjat de Primera Instància de Lleida va dictar sentència el dia 25 de febrer de 1994, que estimava en part la demanda i desestimava les dues reconvencions i declarava que la part litigiosa del terreny és propietat de la societat agent fins a la paret que confronta amb les naus industrials de les defenents, sense que estigui gravada amb cap servitud de llums ni de vistes a favor de les defenents, sense fer cap pronunciament sobre costes.

La senyora X1  va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta resolució. La Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida va dictar sentència el dia 26 de maig de 1994 que confirmava la de primera instància, amb l'aclariment que s'ha de declarar la desestimació total de la demanda reconvencional, amb imposició de les costes de la segona instància a la part apel·lant. La mateixa Sala de l'Audiència Provincial de Lleida va dictar una interlocutòria d'aclariment el dia 6 de juny de 1994, en la qual precisava que la codemandada senyora X2 no havia estat part apel·lant. La senyora X1  va presentar recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Suprem, que va dictar interlocutòria el dia 7 de desembre de 1995, en la qual declarava que corresponia a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tramitar i resoldre el recurs de cassació.

Amb posterioritat, la senyora X1 ha presentat recurs de cassació davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que fonamenta en tres motius de cassació, d'acord amb l'article 1692,4 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Segon.- El motiu primer de cassació al·lega infracció de l'article 348 del Codi civil, en relació amb l'article 33 de la Constitució. Aquesta infracció es fonamenta en el fet que la part que ara recorre va obrir unes finestres en terreny de la seva propietat i, per això, va deixar una androna, per a tenir llums i vistes sobre terreny propi en la part que afronta amb la finca de la part agent, tal com exigia l'article 293 de la Compilació del dret civil de Catalunya (i actualment l'article 40 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, de l' acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge). La sentència contra la qual es recorre no ha tingut en compte aquests fets i declara que la part de terreny que separa les dues finques, que ha originat el litigi, és propietat de la part agent, amb la conseqüència que les finestres esmentades prenen llums i vistes de la finca veïna (part agent en el litigi) i per aquest motiu infringeix els preceptes esmentats.

El que realment pretén aquest motiu primer del recurs de cassació és que en aquest recurs extraordinari es faci una altra valoració de la prova que es va practicar en la primera instància, cosa que és totalment inadmissible, ja que com ha establert de forma reiterada aquest Tribunal Superior de Justícia en les seves sentències de 3 de gener, 14 de febrer i 7 de març de 1994 (que recullen en reiterat i conegut criteri del Tribunal Suprem sobre aquest punt), si s'hagués d'examinar ara i valorar de nou per aquesta Sala tot el material probatori, això implicaria una desnaturalització del recurs de cassació, que com és prou conegut, no és ni es pot constituir una tercera instància.

Hem d'afegir encara que la Sala d'instància arriba a la conclusió que la franja de terreny, que existeix entre les finques de les parts litigants, es propietat de la societat agent, i part contra la qual es recorre ara en cassació, després de l'acusat i detallat examen de les proves que apareixen a les actuacions, i d'acord també amb uns supòsits fàctics que de cap manera desvirtua la part que recorre amb les seves argumentacions, i no cal oblidar que aquestes bases fàctiques no es poden modificar en cassació, i menys per la via de l'article 1692.4 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Aquests raonaments són suficients per a la desestimació d'aquest motiu primer del recurs de cassació. Així i tot, sembla oportú precisar que la conclusió a què arriba la sentència d'apel·lació, que confirma els raonaments encertats i precisos de la sentència de primera instància, és una conclusió que s'obté d'un examen racional i ponderat de totes les proves que s'han practicat. El que pretén ara la part que recorre, és oferir una apreciació valorativa diferent de la que va efectuar l'organisme jurisdiccional d'instància, el criteri del qual, com a qüestió de fet, ha de mantenir-se si no es demostra una infracció manifesta i evident de les normes de la crítica sana que s'han de tenir en compte en l'apreciació conjunta de la prova. I pel que fa a la valoració de la prova pericial, que impugna la part que recorre a l'apartat b) d'aquest motiu primer de cassació, hem de recordar únicament que és cert que quan en el judici valoratiu de la pericial s'incideix en una conclusió totalment contrària a la veritat o a la lògica, a més a més dels supòsits d'il·legalitat o absurd, s'ha admès excepcionalment la possibilitat cassacional, però com que les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, fan una valoració de la prova pericial totalment correcta a criteri d'aquesta Sala, s'ha de desestimar també des d'aquesta perspectiva el motiu primer del recurs de cassació.

Tercer. - La desestimació del motiu primer del recurs porta a la desestimació del motiu segon, en el qual la part que recorre impugna la sentència d'apel·lació en l'extrem que fa referència al tancament de les finestres que la part defenent, i que ara recorre en cassació, va obrir per tal de tenir llums i vistes sobre la franja de terreny que ha originat el litigi. Segons la part que recorre, aquestes finestres s'han obert i reben llums i vistes, no de la finca veïna, sinó de la finca pròpia. Aquesta tesi sols es pot admetre si es parteix del punt de vista que la franja de terreny, que ha originat el litigi, és propietat de la part que ara recorre en cassació. I com s'ha precisat en el raonament jurídic anterior, s'ha de confirmar el criteri de les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, que declaren que la franja de terreny discutida és propietat de la part agent.

D'aquestes consideracions es deriva que les finestres que ha obert la part defenent prenen llums i vistes de la finca veïna i, com reconeix la mateixa part que recorre, si no prospera el motiu anterior de cassació, s'ha de confirmar també el pronunciament de la sentència d'apel·lació en la part que fa referència al tancament de les finestres esmentades.

Quart. - El tercer i últim motiu de cassació al·lega aplicació indeguda o interpretació errònia de l'article 34 de la Llei hipotecària, ja que la sentència d'apel·lació aplica el precepte esmentat en relació a unes qüestions fàctiques o materials, que resten al marge de l'anomenat principi de fe pública registral, amb la conseqüència que no es protegeix el tercer hipotecari quan es discuteixen aspectes fàctics, físics o materials, com succeeix en el cas del recurs.

En aquest punt s'ha de precisar que la sentència de primera instància no fa cap referència a l'article 34 de la Llei hipotecaria en els seus raonaments que porten a l'estimació de la demanda, mentre que la sentència d'apel·lació, en el seu fonament de dret VI, invoca aquest precepte i reconeix a la societat agent la condició de tercer hipotecari «aún cuando sea dudoso el que estos efectos abarcan también la realidad física de la finca legalmente protegida por el contenido registral ... ». Però s'ha de tenir present que la sentència d'apel·lació accepta els arguments de la sentència de primera instància que porten a l'estimació de la demanda inicial i a declarar que la part de finca que ha originat el litigi, és propietat de la part agent. La invocació de l'article 34 de la Llei hipotecària, en el fonament de dret VI de la sentència d'apel·lació, es fa ex abundantia o com argument que reforça els anteriors, però de cap manera es pot considerar com a decisiu als efectes de l'estimació de la demanda i confirmació de la sentència de primera instància. I els arguments ex abundantia s'exclouen del recurs de cassació, segons resulta de les sentències del Tribunal Suprem de 30 de maig de 1990, 3 de setembre de 1992 i 4 d'octubre de 1994.

Cinquè. - Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs i a la imposició de costes a la part que recorre i a la pèrdua del dipòsit constituït, d'acord amb el que estableix l'article 1715 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Per tot el que s'ha exposat, en nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol,

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs, de cassació que ha formulat el procurador dels tribunals senyor Artur Cot i Montserrat, en nom i representació de la senyora X1, contra la sentència dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Lleida el dia 26 de maig de 1994, confirmem íntegrament la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de les costes a la part que recorre i a la pèrdua del dipòsit, al qual es donarà la destinació legal.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda