Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de març de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de març de 1996, núm.11/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, vint-i-un de març de mil nou-cents noranta sis.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada per tots els magistrats que la componen, ha vist el recurs de cassació interposat pel Sr. x1 contra la Sentència de 18 de juny de 1994 de la Secció la de l’Audiència Provincial de Lleida dictada en resoldre el recurs d'apel·lació interposat pel propi Sr. x1 contra l'anterior de 18 de març de 1994 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida recaiguda en el judici declaratiu de menor quantia sobre reconeixement de paternitat i altres extrems derivats i promogut davant aquell Jutjat per la Sra. Y1 en el seu moment i el del seu fill menor Y2, contra aquell.

El recurrent ha estat representat davant nostre pel procurador Sr. Ranera Cahís, i dirigit por l'advocada Sra. Fàtima Pineda Pérez. La Sra. Y1 ha estat representada pel procurador Sr. Jordi Pich Martínez i dirigida por la lletrada Sra. Asunción Besa Esteve.

Hi ha estat part el Ministeri Fiscal.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida es va seguir el judici que s'ha dit en l'encapçalament i en la data que també s'ha ressenyat, es va dictar Sentència que conté la següent part dispositiva, que transcrivim textualment: «DECISIÓ: Admeto la demanda interposada por la procuradora Sra. Maria Astrid Notario Ruiz, en la representació que té acreditada, i he de declarar i declaro que el Sr. x1 és pare del menor Y2 , i acordo la modificació dels cognoms que consten en la seva inscripció de naixement del Registre Civil, que seran A., el primer, i B., el segon; també acordo la privació de la pàtria potestat del Sr. x1 sobre el menor Y2, que serà exercida exclusivament per la seva mare Sra. Y1, però amb vigència de totes les seves obligacions i, en especial, les de vetllar per ell i procurar-li aliments. Es deixa per a la fase d'execució de sentència la determinació de la quantitat que haurà de satisfer per aquest concepte; ensems condemno el Sr. x1 al pagament de les costes causades en aquest procediment.»

Segon. - Contra l'anterior resolució, el Sr. x1 va interposar a la Secció 1a de l’Audiència Provincial de Lleida recurs d’apel·lació que va resoldre's en la Sentència que hem indicat, que té la següent i literal part dispositiva: « FALLAMOS: DESESTIMAMOS el recurso de apelación interpuesto por D. x1 contra la Sentència de 18 de marzo de 1994 dictada en autos de juicio ordinario de menor cuantía sobre reclamación de filiación número 119/91 seguidos ante el Juzgado de Primera Instancia e Instrucción numero 5 de Lleida. CONFIRMANDO la resolució recurrida en todos sus extremos. Las costas del recurso se impondrán a la recurrente.»

Tercer. - Contra la Sentència anterior, el Sr. x1 va preparar i, tot seguit, interposà el present recurs de cassació que fonamenta amb els següents motius:

1 r. - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil por infracció de les normes de l'ordenament jurídic, apreciant-se infringit l'article 5 en relació amb l'article 16 de la Llei 7/91 de 27 d'abril, del Parlament de Catalunya.

2n. -A l'empara de l'article 1692 núm. 4 de la LEC por infracció de la doctrina jurisprudencial del Tribunal Suprem exposada en reiterades resolucions, i també del Tribunal Constitucional.

3r. - A l'empara del núm. 4 de l'article 1692 de la llei d'enjudiciament civil, per infracció dels articles 127 i 135 del Codi civil.

Quart. - La part de la Sra. Y1 ha impugnat per escrit el recurs i va demanar la celebració de vista pública. La Sala va acordar assenyalar-la pel proppassat dia 7 de març, data en la qual va tenir lloc amb assistència dels procuradors i dels lletrats d'ambdues parts.

En aquest recurs s'han seguit totes les formalitats legals.

Hi ha estat ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. - La sentència de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida que es objecte del present recurs de cassació, en confirmar plenament la del Jutge de Primera Instància núm. 5 d'aquella ciutat, dictada en el judici de menor quantia sobre filiació no matrimonial que va promoure la Sra. Y1 en el seu propi nom i en el del seu fill menor Y2, declara que la part que és ara recurrent, Sr. x1, és pare d'aquest menor; com a conseqüència acorda modificar els cognoms que li consten a l'inscripció de naixement al Registre Civil, que seran des d'ara A., el primer, i B., el segon. La sentència treu al pare la pàtria potestat del menor i l'atorga en exclusiva a la mare, però el pare mantindrà totes les obligacions que li són pròpies, especialment la de vetllar pel fill procurant-li aliments que seran quantificats en executar la sentència.

Segon. - Per arribar a les anteriors conclusions l’Audiència reprodueix l'apreciació de les proves indiciàries que exposen els fonaments legals IV i V de la sentència de la primera instància i, assenyaladament: el fet que el demandat va mantenir relacions sexuals amb la demandant en els anys 1984 i 1985 (el nen va néixer el 31 d'agost de 1985); que varen tenir obert un compte corrent bancari comú l'actora, el demandat i el nen; que en les fotografies de la demanda el demandat està amb l'actora o amb el fill en actituds típicament familiars; que 8 testimonis han ratificat la convivència comuna, primer en el domicili de la mare de l'actora, i després en el núm. 00 dels Blocs B. de L.; que el demandat es comportava amb el petit Y2, i aquest amb ell, com a pare i fill, que en una factura a nom del demandat hi figura el domicili abans esmentat dels Blocs B.; que el demandat ha reconegut que va mantenir relacions sexuals amb l'agent 5 vegades en el domicili d'aquesta, i 10 o 12 en diversos locals durant els anys 1985 i 1987; i per últim, l'actitud obstruccionista del demandat durant tot el procés, perquè les quatre vegades que se'l va citar va impedir la pràctica de la prova hematològica que hauria descartat la seva paternitat amb un 100% de probabilitats si no hagués estat certa, i l'hauria confirmat amb un 99% si hagués estat veritat.

Aquests són els fets que l’Audiència ha donat por demostrats.

Tercer. - El recurrent vol contradir l'anterior apreciació utilitzant 3 motius de cassació que articula por la via processal del núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil. En el 1r denuncia infracció de l'art. 5 en relació amb el 16 de la Llei del Parlament de Catalunya 7/91, de 27 d'abril, de Filiacions; en el 2n, vulneració de doctrina jurisprudencial perquè estima que no hi va haver negativa a la pràctica de la prova biològica, i que, encara que hi hagués existit, la negativa hauria estat justificada perquè no hi havia prou base per a poder atribuir-li la paternitat. I en el motiu 3r al·lega violació dels art. 127 i 135 del Codi civil en relació amb el 1253 del propi Codi i de l'art. 16 de l'esmentada Llei catalana de filiacions i també de la jurisprudència que diu que la negativa a la pràctica de les proves biològiques no pot ésser considerada «ficta confessio».

Anem a examinar per separat cada un d'aquests motius.

Quart. - Com hem dit, el 1r al·lega infracció de l'art. 5 en relació amb el 16 de la Llei catalana de filiacions. Raona que les dues sentencies d'instància apliquen la prescripció de paternitat no matrimonial que estableix l'esmentat art. 5 (haver mantingut relacions sexuals amb la mare els primers cent-vint dies dels tres-cents que precedeixen el naixement del fill); i el recurrent afegeix que, paradoxalment, cap de les dues sentencies pren en consideració les dades que comprenen els límits d'aquesta presumpció. És pertinent assenyalar que no és estrany que les sentències d’instància no hagin tingut cura especial en considerar i computar els dies concrets de les relacions sexuals per aplicar l'expressada presumpció «hominis» de l'art. 5 de la Llei catalana de filiacions; i diem que no és estrany, perquè no ha estat aquest l'essencial fonament decisori de les sentències d'instància, sinó que la seva veritable base ha estat l'apreciació en conjunt de totes les proves indirectes o presumptives que consten en les actuacions, que hem ressenyat anteriorment, havent fet ús el Tribunal Provincial de la lliure investigació de la filiació a través de tot tipus, de proves com es tradicional en el Dret civil català, i no s'ha limitat a apreciar i a aplicar la presumpció establerta el repetit art. 5e; i tot i en el cas -que no és dóna - que la Sala «a quo,» hagués aplicat aquest precepte per fonamentar en ell tota la seva decisió -cosa que, repetim, no ha fet -, ni així hagués vulnerat tampoc aquell precepte si es té en compte que la mateixa sentència d’instància dóna com a fet provat que el demandat estava incurs en la presumpció de paternitat no matrimonial de l’esmentat precepte (foli 81, línia 32), i que està acreditada una relació íntima a la data de la concepció (mateix foli, línia 51 ); i essent fermes i intocables a la cassació aquestes premisses de fet, no s’hauria pogut vulnerar aquell precepte encara que hagués estat la base de la decisió i no una simple menció «obiter» com va ser.

Decau, per tant, el 1r motiu.

Cinquè. - El 2n, tot adduint la jurisprudència que invoca, expressa que no hi va haver negativa a la pràctica de la prova biològica; i explica que, fins i tot, en el cas que hi hagués sigut, l’aital negativa hauria estat justificada perquè no hi havia prou base en el cas per poder atribuir-li la paternitat.

La sentència d'instància atribueix efectivament la paternitat del menor a l'ara recurrent. I per fer-ho s'ha fonamentat en els fets provats que hem referenciat anteriorment que, com, és ben sabut, no es poden tocar a la cassació. I aquells fets porten, dretament, a la conclusió de l'Audiència.

Perquè contra l'afirmació del recurrent que no es va negar a la pràctica de la prova biològica, només cal veure el que explica la Sala d’instància quan diu: «Aunque hipotéticamente se admitiesen las afirmaciones del recurrente, no hay duda de que se procuro peronalmente buscar excusas apoyadas en un certificado médico para no acudir a las pruebas biológicas en Madrid; lo que evidencia la actitud obstruccionista que ha mantenido durante todo el proceso, en que por unas pretendidas razones o por otras, jamàs se ha puesto de relieve que quiso que se manifestase biológicaniente la verdad o falsedad de las imputaciones de paternidad que le atribuyó el recurrido. Existe, por tanto, una conducta personal contraria a la pràctica de las pruebas, en línea con el escrito encabezado por su Procurador del que se ha hecho reiterada mención, y no desautorizado por él en ningún momento, lo que hubiera sido lógico efectuarlo si su voluntad era contraria a la que ahora atribuye al mismo como si no hubiese actuado siguiendo sus indicaciones-. En el presente caso, la actitud obstruccionista ha quedado patente a través de las cuatro veces en que el demandado ha sido citado, por sí o por su representación procesal, a la pràctica de dicha prueba sin que se haya podido practicar la misma ... » « ... valdrán las diligencias anuladas como indicadoras de la contumaz conducta obstruccionista del demandado; a la primera de las citaciones, realizada a través de la representación procesal, no compareció; a la segunda de ellas, citada para el día 17 de noviembre de 1992, tras citarle en su representación procesal e intentar dos citaciones personales que fueron infructuosas, se le citó, otra vez en su representación, e incluso por la actora se le requirió notarialmente el día 6 de noviembre de 1992, compareciendo el demandado hora y media tarde en el Instituto Nacional de Toxicología de Barcelona, cuando ya se habían marchado los actores; a la tercera citación, hecha en su representación procesal, tampoco compareció en el citado Instituto Nacional de Toxicología de Barcelona, alegando en esta ocasión problemas meteorológicos que no impidieron a la actora y a su hijo estar allí a la hora indicada, y que la Guardia Civil de Tráfico según informe que obra en autos no respalda. Por último, citado por cuarta vez para el día 25 de enero de 1994 para la pràctica de la prueba a través de su representación procesal, se limitó a no comparecer. Todas estas ausencias, excusas e incumplimientos reiterados de su obligación de comparecer, constandole debidamente la fecha y hora de la pràctica de la prueba a través de su representación procesal, han de ser consideradas como una conducta obstruccionista y abusiva, rebasando los límites del ejercicio ordinario de los derechos, en el mismo sentido ha de entenderse la alegación de la defensa del demandado en el acto de la vista de que su parte se negó a respaldar con su colaboración en las pruebas el «montaje» de la actora, constituyendo un poderoso indicio para que, con los demas pruebas indiciarias, abundantes y acreditativas tanto de la posibilidad de procreación, como de la existencia de una relación íntima y continuada con la actora, se estime por la Sala, como lo hizo el Juez «a quo», la paternidad reclamada.»

Aquestes consideracions del Tribunal Provincial, que es basen en fets provats inamovibles, condueixen a la desestimació d'aquest motiu del recurs: primerament perquè és ben clar que hi va haver injustificada obstrucció total a la pràctica de la prova biològica havent-hi, com hi havia i hi ha, elements més que suficients por a declarar la paternitat, com ho han fet els dos jutjadors d'instància.

Cal, por tant, rebutjar aquest 2n motiu.

Sisè. - Ja hem anticipat també Que el 3r denuncia violació dels art. 127 i 135 del Codi civil en relació amb el 1253 del propi Codi i de l'art. 16 de la Llei catalana de filiacions, com també la jurisprudència expressiva que la negativa a la pràctica de les proves biològiques no pot considerar-se «ficta confessio». Certament que aquest Tribunal té declarat en Sentències de 18 de febrer i 22 de juliol de 1991 i de 25 de gener de 1993, tot seguint la jurisprudència del Suprem que el motiu esmenta (i que reitera la Sentència més recent d'aquell alt Tribunal de 28 de novembre de 1995), que la negativa del demandat a la pràctica de les proves biològiques (que, repetim, descarten la paternitat amb un 100 % de probabilitats i la confirmen, si és el cas, amb un 99%) no es pot apreciar com una «ficta confessio» de la paternitat; però també hem dit molt repetidament, amb la mateixa jurisprudència, que l'infundada i obstinada resistència del demandat a la practica d'aquesta prova és un indici molt rellevant por concloure l’existència de la paternitat; perquè com ha explicat el Tribunal Constitucional en les Sentències 227/1991, fonament jurídic 5è, i 7/1994, de 17 de gener, fonament jurídic 5è, quan los fons de prova estan en poder d'una de les parts del litigi, l'obligació constitucional de col·laborar amb els Tribunals en el curs del procés (art. 118 de la Constitució) comporta que aquella part té l'obligació d'aportar les dades que li hagin estat requerides (i en supòsits com el present deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos de la paternitat que se li atribueix i no existeix gravíssim perill per a la salut) por tal que l'òrgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o dificultats que posa la part que té a la seva mà acreditar els fets determinants del litigi sense causa que ho justifiqui, no poden redundar en el son benefici i en perjudici de l'altra part.

La Sentència contra la qual ara es recorre ha aplicat cabalment aquesta doctrina ja que ha tingut presents tots els elements que concorren al cas (relacions íntimes tingudes i reconegudes entre les parts en dades idònies per a la concepció; un compte bancari conjunt obert a nom dels litigants i del nen; fotografies familiars prou expressives; declaracions coincidents dels testimonis; domicili conjunt ... ); i si a tots aquest elements hi afegim encara la terminant negativa del demandat, aquí recurrent, a sotmetre’s a la prova hematològica que si hagués estat al cas, hauria descartat la seva paternitat amb plena seguretat, i l’hauria confirmat amb el 99% de probabilitats en cas contrari; es ben palès l'encert del Tribunal instància en haver atribuït la paternitat al demandat; i amb l'anterior no es trenca l'enllaç precís i directe entre els fets provats i la paternitat declarada (art. 1253 del Codi civil), no essent tampoc obstacle l'exceptio plurium concubentium»» en haver tingut l'actora relacions íntimes en el mateix període amb altres homes, perquè com també diu el Tribunal «a quo», la paternitat del demandat resulta notòriament i ostensible més versemblant; per la qual cosa, tant aplicant els principis generals, com l’específic art. 16 de la Llei de filiacions catalana, la conclusió del Tribunal provincial es correcte i no ha incidit en les infraccions jurídiques que li imputa el recurrent en aquest motiu que, per tant. també hem de rebutjar, i amb ell tot el recurs, amb les conseqüències que, quan a dipòsit i costes, determina el núm. 3 de l'art. 1715 de la Llei d'enjudiciament civil.

Per tot l'anterior, i amb invocació també de la Sentència d'aquest Tribunal de 1 de juny de 1995 i la qual vàrem resoldre un cas força semblant al present, en nom del Rei i per l'autoritat que ens atorga la Constitució Espanyola,

HEM DECIDIT

Desestimar el recurs de cassació interposat pel Sr. x1 contra la sentència dictada el 18 de l'any de 1994 per la Secció 1 a de l’audiència Provincial de Lleida en resoldre el recurs d’apel·lació aplicat pel mateix Sr. x1 contra la Sentència de 18 de març de 1994 del Jutjat de Primera Instància núm. 5 Lleida recaiguda en el judici de menor quantia sobre reconeixement de paternitat i altres extrems derivats, promogut per la Sra. Y1 en nom propi i del seu fill menor Y2. Condemnem al recurrent al pagament de les costes d'aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit que va constituir en interposar-lo.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda