Segon. - Per arribar a les anteriors conclusions l’Audiència reprodueix
l'apreciació de les proves indiciàries que exposen els fonaments legals IV i V de la
sentència de la primera instància i, assenyaladament: el fet que el demandat va mantenir
relacions sexuals amb la demandant en els anys 1984 i 1985 (el nen va néixer el 31
d'agost de 1985); que varen tenir obert un compte corrent bancari comú
l'actora, el
demandat i el nen; que en les fotografies de la demanda el demandat està amb l'actora o
amb el fill en actituds típicament familiars; que 8 testimonis han ratificat la
convivència comuna, primer en el domicili de la mare de l'actora, i després en el núm.
00 dels Blocs B. de L.; que el demandat es comportava amb el petit Y2, i
aquest amb ell, com a pare i fill, que en una factura a nom del demandat hi
figura el domicili abans esmentat dels Blocs B.; que el demandat ha reconegut que va
mantenir relacions sexuals amb l'agent 5 vegades en el domicili d'aquesta, i 10 o 12 en
diversos locals durant els anys 1985 i 1987; i per últim, l'actitud obstruccionista del
demandat durant tot el procés, perquè les quatre vegades que se'l va citar va impedir la
pràctica de la prova hematològica que hauria descartat la seva paternitat amb un 100% de
probabilitats si no hagués estat certa, i l'hauria confirmat amb un 99% si hagués estat
veritat.
Aquests són els fets que l’Audiència ha donat por demostrats.
Tercer. - El recurrent vol contradir l'anterior apreciació
utilitzant 3 motius de cassació que articula por la via processal del núm. 4t de
l'art.
1692 de la Llei d'enjudiciament civil. En el 1r denuncia infracció de l'art. 5 en
relació amb el 16 de la Llei del Parlament de Catalunya 7/91, de 27
d'abril, de Filiacions; en el 2n, vulneració de doctrina jurisprudencial perquè estima que no hi va
haver negativa a la pràctica de la prova biològica, i que, encara que hi hagués
existit, la negativa hauria estat justificada perquè no hi havia prou base per a poder
atribuir-li la paternitat. I en el motiu 3r al·lega violació dels art. 127 i
135 del
Codi civil en relació amb el 1253 del propi Codi i de
l'art. 16 de l'esmentada Llei
catalana de filiacions i també de la jurisprudència que diu que la negativa a la
pràctica de les proves biològiques no pot ésser considerada «ficta
confessio».
Anem a examinar per separat cada un d'aquests motius.
Quart. - Com hem dit, el 1r al·lega infracció de
l'art. 5 en
relació amb el 16 de la Llei catalana de
filiacions. Raona que les dues sentencies
d'instància apliquen la prescripció de paternitat no matrimonial que estableix
l'esmentat art. 5 (haver mantingut relacions sexuals amb la mare els primers
cent-vint
dies dels tres-cents que precedeixen el naixement del fill); i el recurrent afegeix que,
paradoxalment, cap de les dues sentencies pren en consideració les dades que
comprenen els límits d'aquesta presumpció. És pertinent assenyalar que no és estrany que les
sentències d’instància no hagin tingut cura especial en considerar i computar els
dies concrets de les relacions sexuals per aplicar l'expressada presumpció
«hominis» de
l'art. 5 de la Llei catalana de
filiacions; i diem que no és estrany, perquè no ha estat
aquest l'essencial fonament decisori de les sentències d'instància, sinó que la seva
veritable base ha estat l'apreciació en conjunt de totes les proves indirectes o
presumptives que consten en les actuacions, que hem ressenyat anteriorment, havent fet ús
el Tribunal Provincial de la lliure investigació de la filiació a través de tot
tipus,
de proves com es tradicional en el Dret civil català, i no s'ha limitat a apreciar i a
aplicar la presumpció establerta el repetit art.
5e; i tot i en el cas -que no és dóna
- que la Sala «a quo,» hagués aplicat aquest precepte per fonamentar en ell tota la
seva decisió -cosa que, repetim, no ha fet -, ni així hagués vulnerat tampoc aquell
precepte si es té en compte que la mateixa sentència d’instància dóna com a fet
provat que el demandat estava incurs en la presumpció de paternitat no matrimonial de
l’esmentat precepte (foli 81, línia 32), i que està acreditada una relació íntima
a la data de la concepció (mateix foli, línia 51 ); i essent fermes i intocables a la
cassació aquestes premisses de fet, no s’hauria pogut vulnerar aquell precepte
encara que hagués estat la base de la decisió i no una simple menció «obiter» com va
ser.
Decau, per tant, el 1r motiu.
Cinquè. - El 2n, tot adduint la jurisprudència que invoca, expressa que no hi
va haver negativa a la pràctica de la prova biològica; i explica que, fins i
tot, en el
cas que hi hagués sigut, l’aital negativa hauria estat justificada perquè no hi
havia prou base en el cas per poder atribuir-li la paternitat.
La sentència d'instància atribueix efectivament la paternitat del
menor a l'ara recurrent. I per fer-ho s'ha fonamentat en els fets provats que hem
referenciat anteriorment que, com, és ben sabut, no es poden tocar a la
cassació. I
aquells fets porten, dretament, a la conclusió de l'Audiència.
Perquè contra l'afirmació del recurrent que no es va negar a la
pràctica de la prova biològica, només cal veure el que explica la Sala
d’instància quan diu: «Aunque hipotéticamente se admitiesen las afirmaciones del
recurrente, no hay duda de que se procuro peronalmente buscar excusas apoyadas en un
certificado médico para no acudir a las pruebas biológicas en Madrid; lo que evidencia
la actitud obstruccionista que ha mantenido durante todo el proceso, en que por unas
pretendidas razones o por otras, jamàs se ha puesto de relieve que quiso que se
manifestase biológicaniente la verdad o falsedad de las imputaciones de paternidad que le
atribuyó el recurrido. Existe, por tanto, una conducta personal contraria a la pràctica
de las pruebas, en línea con el escrito encabezado por su Procurador del que se ha hecho
reiterada mención, y no desautorizado por él en ningún momento, lo que hubiera sido
lógico efectuarlo si su voluntad era contraria a la que ahora atribuye al mismo como si
no hubiese actuado siguiendo sus indicaciones-. En el presente caso, la actitud
obstruccionista ha quedado patente a través de las cuatro veces en que el demandado ha
sido citado, por sí o por su representación procesal, a la pràctica de dicha prueba sin
que se haya podido practicar la misma ... » « ... valdrán las diligencias anuladas
como indicadoras de la contumaz conducta obstruccionista del demandado; a la primera de
las citaciones, realizada a través de la representación procesal, no compareció; a la
segunda de ellas, citada para el día 17 de noviembre de 1992, tras citarle en su
representación procesal e intentar dos citaciones personales que fueron infructuosas, se
le citó, otra vez en su representación, e incluso por la actora se le requirió
notarialmente el día 6 de noviembre de 1992, compareciendo el demandado hora y media
tarde en el Instituto Nacional de Toxicología de Barcelona, cuando ya se habían marchado
los actores; a la tercera citación, hecha en su representación procesal, tampoco
compareció en el citado Instituto Nacional de Toxicología de Barcelona, alegando en esta
ocasión problemas meteorológicos que no impidieron a la actora y a su hijo estar allí a
la hora indicada, y que la Guardia Civil de Tráfico según informe que obra en autos no
respalda. Por último, citado por cuarta vez para el día 25 de enero de 1994 para la
pràctica de la prueba a través de su representación procesal, se limitó a no
comparecer. Todas estas ausencias, excusas e incumplimientos reiterados de su obligación
de comparecer, constandole debidamente la fecha y hora de la pràctica de la prueba a
través de su representación procesal, han de ser consideradas como una conducta
obstruccionista y abusiva, rebasando los límites del ejercicio ordinario de los derechos,
en el mismo sentido ha de entenderse la alegación de la defensa del demandado en el acto
de la vista de que su parte se negó a respaldar con su colaboración en las pruebas el
«montaje» de la actora, constituyendo un poderoso indicio para que, con los
demas pruebas indiciarias, abundantes y acreditativas tanto de la posibilidad de procreación,
como de la existencia de una relación íntima y continuada con la actora, se estime por
la Sala, como lo hizo el Juez «a quo», la paternidad reclamada.»
Aquestes consideracions del Tribunal Provincial, que es basen en fets
provats inamovibles, condueixen a la desestimació d'aquest motiu del recurs: primerament
perquè és ben clar que hi va haver injustificada obstrucció total a la pràctica de la
prova biològica havent-hi, com hi havia i hi ha, elements més que suficients por a
declarar la paternitat, com ho han fet els dos jutjadors d'instància.
Cal, por tant, rebutjar aquest 2n motiu.
Sisè. - Ja hem anticipat també Que el 3r denuncia violació
dels art. 127 i 135 del Codi civil en relació amb el
1253 del propi Codi i de l'art. 16
de la Llei catalana de filiacions, com també la jurisprudència expressiva que la
negativa a la pràctica de les proves biològiques no pot considerar-se «ficta
confessio». Certament que aquest Tribunal té declarat en Sentències de 18 de febrer i
22 de juliol de 1991 i de 25 de gener de
1993, tot seguint la jurisprudència del Suprem
que el motiu esmenta (i que reitera la Sentència més recent d'aquell alt Tribunal de 28
de novembre de 1995), que la negativa del demandat a la pràctica de les proves
biològiques (que, repetim, descarten la paternitat amb un 100 % de probabilitats i la
confirmen, si és el cas, amb un 99%) no es pot apreciar com una «ficta confessio» de la
paternitat; però també hem dit molt repetidament, amb la mateixa jurisprudència, que
l'infundada i obstinada resistència del demandat a la practica d'aquesta prova és un
indici molt rellevant por concloure l’existència de la paternitat; perquè com ha
explicat el Tribunal Constitucional en les Sentències 227/1991, fonament jurídic
5è, i
7/1994, de 17 de gener, fonament jurídic 5è, quan los fons de prova estan en poder d'una
de les parts del litigi, l'obligació constitucional de col·laborar amb els Tribunals en
el curs del procés (art. 118 de la Constitució) comporta que aquella part té
l'obligació d'aportar les dades que li hagin estat requerides (i en supòsits com el
present deixar-se practicar la prova hematològica quan hi ha indicis seriosos de la
paternitat que se li atribueix i no existeix gravíssim perill per a la salut) por tal que
l'òrgan judicial pugui descobrir la veritat; i els obstacles o dificultats que posa la
part que té a la seva mà acreditar els fets determinants del litigi sense causa que ho
justifiqui, no poden redundar en el son benefici i en perjudici de l'altra
part.
La Sentència contra la qual ara es recorre ha aplicat cabalment aquesta
doctrina ja que ha tingut presents tots els elements que concorren al cas (relacions
íntimes tingudes i reconegudes entre les parts en dades idònies per a la
concepció; un
compte bancari conjunt obert a nom dels litigants i del nen; fotografies familiars prou
expressives; declaracions coincidents dels testimonis; domicili conjunt ... ); i si a tots
aquest elements hi afegim encara la terminant negativa del demandat, aquí recurrent, a
sotmetre’s a la prova hematològica que si hagués estat al cas, hauria descartat la
seva paternitat amb plena seguretat, i l’hauria confirmat amb el 99% de probabilitats
en cas contrari; es ben palès l'encert del Tribunal instància en haver atribuït la
paternitat al demandat; i amb l'anterior no es trenca l'enllaç precís i directe entre
els fets provats i la paternitat declarada (art. 1253 del Codi
civil), no essent tampoc
obstacle l'exceptio plurium concubentium»» en haver tingut l'actora relacions íntimes
en el mateix període amb altres homes, perquè com també diu el Tribunal «a quo», la
paternitat del demandat resulta notòriament i ostensible més versemblant; per la qual
cosa, tant aplicant els principis generals, com l’específic art. 16 de la Llei de
filiacions catalana, la conclusió del Tribunal provincial es correcte i no ha incidit en
les infraccions jurídiques que li imputa el recurrent en aquest motiu que, per tant.
també hem de rebutjar, i amb ell tot el recurs, amb les conseqüències que, quan a
dipòsit i costes, determina el núm. 3 de l'art. 1715 de la Llei d'enjudiciament civil.
Per tot l'anterior, i amb invocació també de la Sentència d'aquest
Tribunal de 1 de juny de 1995 i la qual vàrem resoldre un cas força semblant al
present, en nom del Rei i per l'autoritat que ens atorga la Constitució Espanyola,
Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.
