Sentència de 26 de febrer de 1996

Primer. - Estan d'acord tots els litigants que el senyor X5 va atorgar testament a la vila de Camprodon el dia 22 de gener de 1926, en el qual ordenava un llegat de l'usdefruit de l’herència a favor de la seva dona, senyora X6, pel cas de morir el seu marit i fill del testador senyor Y4 sense deixar descendència i instituïa hereu el fill esmentat. El testador va morir el dia 13 de desembre de 1926.

Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692,2 de la Llei d'enjudiciament civil, per inadequació del procediment, al·lega infracció dels articles 979, 980 i 981 de la Llei d'enjudiciament civil segons la seva redacció al temps de formular-se la demanda (any 1989) i de l'article 1054 de la mateixa Llei processal civil.

Aquest motiu primer de cassació es refereix, inicialment, a la inadequació del judici declaratiu de menor quantia per a la declaració d’hereus abintestat que, segons la part recurrent, s'ha de formular pels tràmits de la declaració d'hereus abintestat segons el procediment civil, ja que aquest procediment particular i específic és d'aplicació preferent a les normes generals que fan referència al procediment declaratiu.

S'ha de precisar, inicialment, que segons una reiterada doctrina jurisprudencial, que va des de les sentències del Tribunal Suprem de 30 de juny de 1914 i 30 d'octubre de 1917 fins a la més moderna de 9 de desembre de 1992, l'existència d'un procediment específic de declaració d'hereus abintestat no exclou la possibilitat que la declaració d’hereus es pugui fer per la via del judici declaratiu ordinari en el supòsit que aquesta declaració sigui necessària per tal de resoldre les qüestions que s'han de ventilar en el judici declaratiu. No contradiu aquesta tesi el fet, que esmenta la part que recorre, que l'article 980 de la Llei d'enjudiciament civil, en la seva redacció anterior, exigís la intervenció del Ministeri Fiscal en els procediments de declaració d'hereus abintestat i que en el cas present la declaració d'hereus abintestat s'ha fet sense intervenció del Ministeri Fiscal. En aquest punt s'ha de tenir present que el procediment específic de declaració d'hereus abintestat que estableix la Llei d'enjudiciament civil, és un procediment que té moltes analogies amb la jurisdicció voluntària i en els procediments de jurisdicció voluntària s'exigeix que s'escolti el Ministeri Fiscal quan es tracta de qüestions que puguin afectar els interessos públics o que es refereixin a persones que han d'ésser protegides pel Ministeri Públic, segons resulta de l'article 1815 de la Llei d'enjudiciament civil i de l'article 3 de l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal (aprovat per Llei 50/1981, de 30 de desembre). Aquestos normes posen de manifest que no és necessària la intervenció del Ministeri Fiscal quan se sol·licita la declaració d'hereus abintestat per un procediment estrictament contenciós, ja que aquest ofereix unes garanties més fermes als interessats, que no es poden posar en dubte en el cas que origina el recurs, ja que tots els interessats en el judici estan d'acord en el fet que la declaració d'hereus abintestat no afecta persones menors d'edat o incapacitades, que donaria suport a la tesi de la intervenció del Ministeri Fiscal en un procediment de declaració d’hereus abintestat per via contenciosa segons els preceptes abans esmentats. A més a més, s'ha de tenir present que, d'acord amb allò que preveu l'article 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, es va conferir el tràmit d'informació al Ministeri Fiscal, que no va fer cap mena d'objecció a la seva manca d'intervenció en la declaració d'hereus abintestat, i com que el Ministeri Fiscal era sens dubte el principal interessat en al·legar les conseqüències que es poden derivar de la seva manca d'intervenció en el procediment, s'ha de concloure que el seu silenci equivaldria a una convalidació de les actuacions que s'han practicat sense la seva intervenció. I, finalment, s'ha de rebutjar també aquest extrem del motiu primer del recurs, d'acord amb el principi d'economia processal, ja que si es formulés ara una declaració d'hereus abintestat pel procediment ad hoc que estableix la Llei d'enjudiciament civil, ens trobaríem amb el fet que s'hauria de tramitar sense intervenció del Ministeri Fiscal, ja que segons la regulació actual no s'exigeix la seva intervenció.

Tercer. - En el mateix motiu primer del recurs, la part que recorre al·lega que no es pot demanar la partició de l’herència en un judici declaratiu, ja que els articles 1054 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, regulen l'anomenat judici voluntari de testamentària, pels supòsits de partició judicial de l'herència. Aquest segon extrem del motiu primer del recurs també ha d'ésser desestimat, ja que, com ha posat de manifest de forma molt reiterada la jurisprudència (sentències del Tribunal Suprem de 5 de juliol de 1898, 30 de gener de 1909, 14 de febrer de 1912, 4 de juny de 1959, 27 de juny de 1963, 23 de febrer de 1973 i 14 de juliol de 1994) els cohereus poden interessar la partició judicial de l'herència pel procediment específic que estableix la llei (el judici de testamentària) o pel judici declaratiu ordinari, que és el procediment escaient per tal d'obtenir la definició, l'efectivitat i l'eficàcia dels respectius drets hereditaris i també per decidir les qüestions que es deriven de la divisió de l'herència, determinació del patrimoni que s'ha de dividir, fixació de les quotes que corresponen a cada cohereu i, fins i tot, realització les operacions divisòries en tràmit d'execució de sentència.

Quart. - El motiu segon del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la Llei d'enjudiciament civil al·lega infracció dels articles 504 i 506 de la Llei d'enjudiciament civil. La part que recorre va al·legar en el seu escrit de contesta a la demanda que el pare dels litigants no havia arribat a acceptar l'herència del seu pare i per tal de contradir aquesta afirmació, la part agent va aportar en període de proves i, per tant, de forma extemporània, segons la part que recorre, uns documents que, segons l'article 504 de la Llei processal civil, havia d'aportar necessàriament amb el seu escrit de demanda; d'aquests fets en deriva una situació d'indefensió per a la part defenent i que ara recorre, que s'ha trobat en la impossibilitat de rebatre els arguments de l'adversa i s'ha produït, a més a més, un trencament de les formes essencials judici per infracció de les normes que regulen els actes i les garanties processals.

Aquest motiu segon del recurs també s'ha de rebutjar. L'article 504 de la Llei d'enjudiciament exigeix que s’acompanyin amb l'escrit de demanda els documents que fonamentin el dret de la part agent això vol dir, doncs, que aquesta exigència no es pot fer extensiva als documents que encara que es refereixen al fons de la qüestió litigiosa, no es troben en aquest cas, que son tots aquells documents que durant el transcurs del procediment, i no des del seu origen, tenen com a finalitat desvirtuar aquelles al·legacions que no es podien presumir in limine litis (sentències del Tribunal Suprem de 8 de juliol 1940 i 6 de juny de 1942); i no cal oblidar que en el cas present, la qüestió de si el pare dels litigants havia a acceptat o no de forma tàcita l’herència del seu pare, sols es va originar des de la contesta a la demanda i, a més a més, i segons la sentència contra la qual es recorre, amb manca de fonament. D'aquestes consideracions se'n deriva que l'article 504 de la Llei d'enjudiciament civil no es refereix als documents que, sense ésser fonamentals, poden servir per acreditar o enervar els raonaments de la part contrària i per aquest motiu s'ha d'entendre que aquests documents es poden presentar fins i tot en període de proves. Tesi que apareix a la sentència del Tribunal Suprem de 16 de juliol de 1991, que distingeix en documents bàsics de la pretensió de l'agent, que donen fonament a les seves peticions, i aquells documents accessoris o auxiliars, que tenen com a finalitat integrar el procés probatori o combatre al·legacions de la part adversa, i d'acord amb aquesta distinció entén que els articles 504 i 506 de la llei processal civil únicament es refereixen als documents bàsics, ja que pels documents complementaris o auxiliars segueix el principi de lliure aportació en els escrits de rèplica i duplica o en el període prova. També les sentències del Tribunal Suprem de 2 de juliol i 9 de desembre de 1.960 de 31 d'octubre 1963 i 24 d'octubre de 1978 han sancionat la possibilitat de presentar en el període de proves els documents que tenen com a finalitat combatre les al·legacions de l'adversa.

Cinquè. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament al·lega infracció dels articles 18.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, articles 55 i 919 de la Llei d'enjudiciament civil, article 1214 del Codi Civil, article 64.4 del Codi de successions per causa de mort  en el dret civil de Catalunya, article 34 de la Llei Hipotecària i article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya. El motiu es rebutjable inicialment atesa la seva formulació incorrecta, ja que en un motiu s'al·lega infracció de preceptes totalment heterogenis, que en una correcta tècnica cassacional exigiria la formulació de motius de cassació diferents.

Però encara que es prescindeixi d'aquest defecte, el motiu que ara s'examina és igualment desestimable. Pel que fa referència a la invocació dels articles 18 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i arts. 55 i 919 de la Llei d'enjudiciament civil, perquè la suposada infracció de les normes processals esmentades, no es pot al·legar en un recurs de cassació que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil. En relació amb la infracció suposada de l'article 1214 del Codi civil sobre càrrec la prova, s'ha de precisar únicament que segons un criteri jurisprudencial reiterat, el caràcter general de l'article 1214 del Codi civil determina que el precepte no és accessible a la cassació (sentències Tribunal Suprem de 7 de gener de 1966, 31 de març i 24 de maig de 1977 entre moltes d'altres). S'insisteix també en aquest motiu del recurs que el pare dels litigants no havia arribat a acceptar de forma tàcita l’herència del seu pare, amb clara contradicció amb els pronunciaments de la sentència contra la qual es recorre, que declara provada aquesta acceptació de l’herència i amb les afirmacions que es fan en el mateix motiu de cassació, en el qual es manifesta que el fill senyor Y3 s'ocupava de les finques familiars com a conseqüència de l'edat avançada del seu pare, afirmació que de forma clara posa de manifest que el fill esmentat gestionava les finques familiars en qualitat de mandatari o representant del seu pare i per aquest motiu no les posseïa en nom propi i, per consegüent, no les va poder usucapir per manca del requisit d'una possessió en concepte d'amo pel temps de trenta anys que exigeix l'article 342 de la Compilació catalana, que per aquest motiu tampoc s'ha infringit. Més inconsistent és encara l’al·legada infracció de l'article 34 de la Llei hipotecària, ja que, com reconeix la mateixa part recurrent, ens trobem aquí davant d'una adquisició fonamentada en una causa gratuïta (art. 1274 del Codi Civil), i l'article 34 de la Llei hipotecària, d'una forma prou clara i taxativa, únicament confereix protecció a l'adquirent a títol onerós, es a dir, al tercer que adquireix del titular registral en virtut d'un contracte que es fonamenta en una causa onerosa. Totes aquestes consideracions porten, a més a més, a desestimar la pretesa infracció de l'article 64.4 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya (o el seu antecedent, l’article 275 de la Compilació) que es refereix als efectes de l'acció de petició d’herència, ja que la recurrent no té la condició d’adquirit de bona fe i a títol onerós de l'hereu aparent, segons s'ha raonat en aquest mateix fonament de dret.

Sisè. - Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs de cassació i, com a conseqüència d'aquesta desestimació, a la imposició de los costes del recurs a la part que recorre, de conformitat amb allò que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil. En tractar-se d'un supòsit en el qual no va ser procedent la constitució de dipòsit segons l'article 1703-1 de la Llei processal civil, no s'ha de fer cap pronunciament sobre aquest punt.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordats l'aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

En nom del Rei i per l'autoritat del Poble Espanyol,

Que declarem que no escau el recurs de cassació que ha interposat el procurador del tribunals senyor Ramon Feixó i Bergadà, en representació causídica de la senyora X1, contra la sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el dia 22 de juny de 1995 i condemnem la part recurrent, ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència. Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.