Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 26 de febrer de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 26 de febrer de 1996, núm.7/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, 26 de febrer de 1996

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que el procurador Sr. Ramon Feixó Bergadà va interposar en nom i representació de la Sra. X1 , dirigida pel lletrat Sr. Carles Mascort Iglesias. La part contra la qual es recorre és el Sr. Y1 , representat pel procurador Sr. Àngel Quemada Ruiz i defensat pel lletrat Sr. Joan Viñas Camprubí. El recurs de cassació esmentat va ser interposat per impugnar la sentència que va dictar en data 22 de juliol de 1995 la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona en el rotllo núm. 24/95, que es va formar per tramitar el recurs d’apel·lació que el Srs. Y2 i Y1  havien formulat contra la Sentència que el dia 7 de novembre de 1994 havia dictat el jutge de Primera Instància de Puigcerdà en el plet de menor quantia sobre successions, a instàncies dels mencionats demandants, i alhora apel·lants, contra el Sr. X2 i la Sra. X1 .

FETS

Primer. - El 3 de febrer de 1989, el procurador Sr. Eduard Rude Rosa va presentar una demanda de judici declaratiu de menor quantia, en representació del Srs. Y2 i Y1  davant del Jutjat de Primera Instància de Puigcerdà. En la demanda esmentada, que formulava contra el Sr. X2 i la Sra. X1 , sol·licitava que, un cop fets els tràmits legals, es dictés al seu dia una sentència en què:

1r) es declarés que a causa de la mort del Sr. Y4 el dia 18 d'octubre de 1995, sense haver atorgat testament ni cap altra disposició d'última voluntat, són legítims i únics hereus seus els quatre fills cridats, els Srs. x2, Y2, Y1 i la Sra. X1 , per quartes i iguals parts indivises. 2n) Que es declarés que l’herència del causant esmentat estava integrada per totes i cadascuna de les finques rústiques que constaven en el certificat cadastral, que s'adjuntava a la demanda com a document núm. 25, i també per les finques urbanes detallades en els certificats cadastrals i en el plànol, que s'adjuntaven també a la demanda com a documents assenyalats amb els números del 26 al 30. 3r) Que s'ordenés al registrador de la propietat del partit que inscrivís totes los finques rústiques i urbanes esmentades per quartes i iguals parts indivises a nom dels quatre germans, els Srs. x2, Y2, Y1 i la Sra. X1 , amb la descripció, la superfície i els termes que consten els documents aportats damunt consignats. 4t) Que es declarés que la inscripció de la finca número 000 (inscrita en el Tom 000, llibre 00, foli 0 en el Registre de la propietat del partit), que es va fer l’acord amb l’expedient de domini tramitat davant del mateix Jutjat de Puigcerdà, és nul·la perquè els fets en què es va fonamentar aquest expedient no són certs. 5é) Que s 'ordenés al registrador de la propietat del partit la cancel·lació de totes i cadascuna de les inscripcions que feien referència a la finca núm. 000 (inscrita en el Tom 000, llibre 00, foli 0). 6é) Que es condemnés el demandat Sr. x2   i la demandada Sra. X1  a estar i passar per aquests pronunciaments i 8é) que es condemnés els demandats al pagament de totes les costes del procediment si no estaven d'acord amb aquestes pretensions. Els demandats van contestar la demanda i s’hi van oposar; va seguir la tramitació del plet i el dia 7 de novembre de 1994 el jutjat de primera instància va dictar una sentència en què desestimava la demanda interposada i en què n'absolia els demandats, la resta de les qüestions van quedar imprejutjades i no es feia cap imposició sobre el pagament de les costes a cap de les parts.

Segon. - Contra la sentència esmentada, els actors van interposar un recurs d'apel·lació que va tramitar la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona, i en data 22 de juliol de 1995 els magistrats de la Secció esmentada van dictar una Sentència, la part dispositiva de la qual és «DECIDIM: Estimem el recurs d’apel·lació que va interposar la procuradora Sra. Núria Oriell Corominas en nom i representació dels Srs. Y2 i Y1 contra la sentència que va dictar el 7 de novembre de 1994 el Jutjat de Primera Instància i Instrucció de Puigcerdà en les actuacions de menor quantia núm. 0036/89 de què dimana aquest rotllo. Revoquem la sentència esmentada i declarem que: 1r) A causa de la mort del Sr. Y4 el 18 d'octubre de 1955, sense haver atorgat testament ni cap altra disposició d'última voluntat, son legítims i únics hereus seus els quatre filis cridats, els Srs. x2, Y2, Y1 i la Sra. X1  per quartes parts i iguals parts indivises. 2n) Que l’herència del causant mencionat Sr. Y4 R. estava integrada per totes i cadascuna de les finques rústiques que consten en el certificat cadastral, que s’adjunta a la demanda com a document núm. 25, i per les finques urbanes que consten en els certificats cadastrals i en el plànol, que s'adjunten a la demanda com a documents assenyalats amb els números del 26 al 30. 3r) Ordenem que el registrador de la propietat del partit inscrigui totes les finques urbanes i rústiques per quartes i iguals parts indivises a nom dels quatre cridats, els Srs. x2, Y2, Y1 i la Sra. X1 , amb la descripció, la superfície i els termes que consten en els documents aportats damunt consignats. 4t) Que la inscripció de la finca núm. 000, inscrita en el Tom 000, llibre 00, Foli 0 del Registre de la propietat del partit, que es va efectuar l'acord amb l'expedient de domini que es va tramitar davant del Jutjat de Primera Instància de Puigcerdà, és nul·la perquè no són certs els fets en que es va fonamentar la demanda de l'expedient esmentat. 5) Ordenem que el Registrador de la propietat del partit cancel·li totes i cadascuna de les inscripcions que fan referència a la finca 000, inscrita en el Tom 000, Llibre 00, Foli 0. 6) Que els Srs. Y2 i Y1   tenen dret a la partició dels béns mencionats de l’herència del seu pare, el Sr. Y4, la divisió dels quals s’haurà de fer mitjançant els tràmits legalment establerts en el període d'execució de sentència. 7) Condemnem el demandat Sr. x2   i la demandada Sra. X1  a estar i passar per aquests pronunciaments. Tot això amb expressa imposició del pagament de les costes de primera instància als co-demandats i sense fer cap menció pel que fa a les causades en aquest recurs».

Tercer. - Contra aquesta resolució de l’Audiència, la demandada Sra. X1  va interposar davant d'aquest Tribunal un recurs de cassació que fonamentava en els tres motius següents:

1r. A l’empara de l'art. 1692, motiu segon, de la Llei d'enjudiciament civil, per inadequació del procediment, i per infracció dels art. 979, 980 i 981 de la mateixa llei, en la redacció vigent en el moment en què es va deduir i va contestar-se la demanda, com també per infracció dels art. 1054 i següents de la mateixa Llei d'enjudiciament civil.

2n. A l’empara de l'art. 1692, motiu tercer, de la Llei d’enjudiciament civil, per trencament de les formes essencials del judici, ja que havien estat infringides les normes reguladores que regeixen els drets i les garanties processals.

3r. A l’empara del mateix article 1692, motiu quart, de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic aplicables per resoldre les qüestions objecte de debat.

Quart. -S'ha seguit el tràmit legal, i per a la votació es va assenyalar el dia 8 del mes corrent, en què va tenir lloc.

Vistos, hi ha actuat com a ponent el magistrat de la Sala Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Estan d'acord tots els litigants que el senyor X5 va atorgar testament a la vila de Camprodon el dia 22 de gener de 1926, en el qual ordenava un llegat de l'usdefruit de l’herència a favor de la seva dona, senyora X6, pel cas de morir el seu marit i fill del testador senyor Y4 sense deixar descendència i instituïa hereu el fill esmentat. El testador va morir el dia 13 de desembre de 1926.

L'hereu senyor Y4 va contraure matrimoni amb la senyora X6 i d’aquest matrimoni van néixer quatre fills, els senyors Y3, Y2, Y1 i X1. El senyor Y4 va morir sense haver atorgat testament el dia 18 d'octubre de 1955 i la seva esposa X6 va morir el dia 29 de juny de 1980.

Amb data 30 de gener de 1989, els senyors Y2 i Y1 van interposar davant del Jutjat de Primera Instància de Puigcerdà una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els seus germans senyors Y3 i X1, en la qual sol·licitaven que al seu dia es dictés sentència en què es declarés els senyors Y2, Y1, Y3 i X1 hereus abintestats del seu pare senyor Y4. També sol·licitaven que es declarés que formaven part de l’herència paterna les finques que es detallen en la certificació cadastral que consta en les actuacions i que s'ordenés la inscripció de les finques esmentades en el Registre de la Propietat per quartes parts indivises a favor dels fills cohereus. A la demanda sol·licitaven que es declares la nul·litat de la inscripció d'una de les finques, que es va practicar com a conseqüència d'un expedient de domini, que es cancel·lessin les inscripcions que hi fan referència, que es declarés el dret dels agents a demanar la partició de L’herència paterna, que es condemnés els defenents a estar i passar pels pronunciaments anteriors i que es condemnés al pagament de les costes als defenents. Els senyors Y3 i X1 van presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 10 de març de 1989, en el qual al·legaven que el senyor Y4 no va arribar a acceptar l’herència del seu pare senyor X5, que la senyora X6 no va arribar a ésser usufructuaria de l’herència del senyor X5, que el senyor Y3 ha adquirit per usucapió dels trenta anys els béns que procedien de l'herència del seu avi patern, senyor W.; que el senyor Y3 va inscriure a nom seu una d'aquestes finques en el Registre de la Propietat de L. com a conseqüència d'un expedient de domini, que el judici declaratiu de menor quantia no és el tràmit processal escaient per sol·licitar una declaració d'hereus abintestat o la partició de l'herència paterna, que la finca que el senyor Y3   va inscriure a nom seu en el Registre de la Propietat i que va vendre després a la seva germana, senyora X1, ve protegida per l'article 34 de la Llei hipotecària i, finalment, demanaven que s'imposés el pagament de les costes a l'adversa.

El senyor Y3 va morir el dia 23 de juny de 1991, havent atorgat testament el dia 26 de setembre de 1986, en el qual instituïa hereva la seva germana senyora X1. El Jutjat de Primera Instància de Puigcerdà va dictar una interlocutòria el dia 3 de març de 1994, en què declarava que la senyora X1 havia acceptat de forma tàcita l'herència del seu germà.

El Jutjat de Primera Instància de Puigcerdà va dictar Sentència el dia 7 de novembre de 1994, en què desestimava la demanda com a conseqüència d'haver resolt, amb caràcter previ, que el judici de menor quantia no constitueix el tràmit processal escaient per fer una declaració d'hereus abintestat, sense prejutjar les altres qüestions que s'havien plantejat en el litigi. La part agent va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta resolució i la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona va dictar sentència el dia 22 de juny de 1995, en què estimava el recurs i les pretensions que havia formulat la part agent en el seu escrit de demanda.

La senyora X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta Sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692,2 de la Llei d'enjudiciament civil, per inadequació del procediment, al·lega infracció dels articles 979, 980 i 981 de la Llei d'enjudiciament civil segons la seva redacció al temps de formular-se la demanda (any 1989) i de l'article 1054 de la mateixa Llei processal civil.

Aquest motiu primer de cassació es refereix, inicialment, a la inadequació del judici declaratiu de menor quantia per a la declaració d’hereus abintestat que, segons la part recurrent, s'ha de formular pels tràmits de la declaració d'hereus abintestat segons el procediment civil, ja que aquest procediment particular i específic és d'aplicació preferent a les normes generals que fan referència al procediment declaratiu.

S'ha de precisar, inicialment, que segons una reiterada doctrina jurisprudencial, que va des de les sentències del Tribunal Suprem de 30 de juny de 1914 i 30 d'octubre de 1917 fins a la més moderna de 9 de desembre de 1992, l'existència d'un procediment específic de declaració d'hereus abintestat no exclou la possibilitat que la declaració d’hereus es pugui fer per la via del judici declaratiu ordinari en el supòsit que aquesta declaració sigui necessària per tal de resoldre les qüestions que s'han de ventilar en el judici declaratiu. No contradiu aquesta tesi el fet, que esmenta la part que recorre, que l'article 980 de la Llei d'enjudiciament civil, en la seva redacció anterior, exigís la intervenció del Ministeri Fiscal en els procediments de declaració d'hereus abintestat i que en el cas present la declaració d'hereus abintestat s'ha fet sense intervenció del Ministeri Fiscal. En aquest punt s'ha de tenir present que el procediment específic de declaració d'hereus abintestat que estableix la Llei d'enjudiciament civil, és un procediment que té moltes analogies amb la jurisdicció voluntària i en els procediments de jurisdicció voluntària s'exigeix que s'escolti el Ministeri Fiscal quan es tracta de qüestions que puguin afectar els interessos públics o que es refereixin a persones que han d'ésser protegides pel Ministeri Públic, segons resulta de l'article 1815 de la Llei d'enjudiciament civil i de l'article 3 de l'Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal (aprovat per Llei 50/1981, de 30 de desembre). Aquestos normes posen de manifest que no és necessària la intervenció del Ministeri Fiscal quan se sol·licita la declaració d'hereus abintestat per un procediment estrictament contenciós, ja que aquest ofereix unes garanties més fermes als interessats, que no es poden posar en dubte en el cas que origina el recurs, ja que tots els interessats en el judici estan d'acord en el fet que la declaració d'hereus abintestat no afecta persones menors d'edat o incapacitades, que donaria suport a la tesi de la intervenció del Ministeri Fiscal en un procediment de declaració d’hereus abintestat per via contenciosa segons els preceptes abans esmentats. A més a més, s'ha de tenir present que, d'acord amb allò que preveu l'article 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, es va conferir el tràmit d'informació al Ministeri Fiscal, que no va fer cap mena d'objecció a la seva manca d'intervenció en la declaració d'hereus abintestat, i com que el Ministeri Fiscal era sens dubte el principal interessat en al·legar les conseqüències que es poden derivar de la seva manca d'intervenció en el procediment, s'ha de concloure que el seu silenci equivaldria a una convalidació de les actuacions que s'han practicat sense la seva intervenció. I, finalment, s'ha de rebutjar també aquest extrem del motiu primer del recurs, d'acord amb el principi d'economia processal, ja que si es formulés ara una declaració d'hereus abintestat pel procediment ad hoc que estableix la Llei d'enjudiciament civil, ens trobaríem amb el fet que s'hauria de tramitar sense intervenció del Ministeri Fiscal, ja que segons la regulació actual no s'exigeix la seva intervenció.

Tercer. - En el mateix motiu primer del recurs, la part que recorre al·lega que no es pot demanar la partició de l’herència en un judici declaratiu, ja que els articles 1054 i següents de la Llei d'enjudiciament civil, regulen l'anomenat judici voluntari de testamentària, pels supòsits de partició judicial de l'herència. Aquest segon extrem del motiu primer del recurs també ha d'ésser desestimat, ja que, com ha posat de manifest de forma molt reiterada la jurisprudència (sentències del Tribunal Suprem de 5 de juliol de 1898, 30 de gener de 1909, 14 de febrer de 1912, 4 de juny de 1959, 27 de juny de 1963, 23 de febrer de 1973 i 14 de juliol de 1994) els cohereus poden interessar la partició judicial de l'herència pel procediment específic que estableix la llei (el judici de testamentària) o pel judici declaratiu ordinari, que és el procediment escaient per tal d'obtenir la definició, l'efectivitat i l'eficàcia dels respectius drets hereditaris i també per decidir les qüestions que es deriven de la divisió de l'herència, determinació del patrimoni que s'ha de dividir, fixació de les quotes que corresponen a cada cohereu i, fins i tot, realització les operacions divisòries en tràmit d'execució de sentència.

Quart. - El motiu segon del recurs, que es fonamenta en l’article 1692.3 de la Llei d'enjudiciament civil al·lega infracció dels articles 504 i 506 de la Llei d'enjudiciament civil. La part que recorre va al·legar en el seu escrit de contesta a la demanda que el pare dels litigants no havia arribat a acceptar l'herència del seu pare i per tal de contradir aquesta afirmació, la part agent va aportar en període de proves i, per tant, de forma extemporània, segons la part que recorre, uns documents que, segons l'article 504 de la Llei processal civil, havia d'aportar necessàriament amb el seu escrit de demanda; d'aquests fets en deriva una situació d'indefensió per a la part defenent i que ara recorre, que s'ha trobat en la impossibilitat de rebatre els arguments de l'adversa i s'ha produït, a més a més, un trencament de les formes essencials judici per infracció de les normes que regulen els actes i les garanties processals.

Aquest motiu segon del recurs també s'ha de rebutjar. L'article 504 de la Llei d'enjudiciament exigeix que s’acompanyin amb l'escrit de demanda els documents que fonamentin el dret de la part agent això vol dir, doncs, que aquesta exigència no es pot fer extensiva als documents que encara que es refereixen al fons de la qüestió litigiosa, no es troben en aquest cas, que son tots aquells documents que durant el transcurs del procediment, i no des del seu origen, tenen com a finalitat desvirtuar aquelles al·legacions que no es podien presumir in limine litis (sentències del Tribunal Suprem de 8 de juliol 1940 i 6 de juny de 1942); i no cal oblidar que en el cas present, la qüestió de si el pare dels litigants havia a acceptat o no de forma tàcita l’herència del seu pare, sols es va originar des de la contesta a la demanda i, a més a més, i segons la sentència contra la qual es recorre, amb manca de fonament. D'aquestes consideracions se'n deriva que l'article 504 de la Llei d'enjudiciament civil no es refereix als documents que, sense ésser fonamentals, poden servir per acreditar o enervar els raonaments de la part contrària i per aquest motiu s'ha d'entendre que aquests documents es poden presentar fins i tot en període de proves. Tesi que apareix a la sentència del Tribunal Suprem de 16 de juliol de 1991, que distingeix en documents bàsics de la pretensió de l'agent, que donen fonament a les seves peticions, i aquells documents accessoris o auxiliars, que tenen com a finalitat integrar el procés probatori o combatre al·legacions de la part adversa, i d'acord amb aquesta distinció entén que els articles 504 i 506 de la llei processal civil únicament es refereixen als documents bàsics, ja que pels documents complementaris o auxiliars segueix el principi de lliure aportació en els escrits de rèplica i duplica o en el període prova. També les sentències del Tribunal Suprem de 2 de juliol i 9 de desembre de 1.960 de 31 d'octubre 1963 i 24 d'octubre de 1978 han sancionat la possibilitat de presentar en el període de proves els documents que tenen com a finalitat combatre les al·legacions de l'adversa.

Cinquè. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament al·lega infracció dels articles 18.1 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, articles 55 i 919 de la Llei d'enjudiciament civil, article 1214 del Codi Civil, article 64.4 del Codi de successions per causa de mort  en el dret civil de Catalunya, article 34 de la Llei Hipotecària i article 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya. El motiu es rebutjable inicialment atesa la seva formulació incorrecta, ja que en un motiu s'al·lega infracció de preceptes totalment heterogenis, que en una correcta tècnica cassacional exigiria la formulació de motius de cassació diferents.

Però encara que es prescindeixi d'aquest defecte, el motiu que ara s'examina és igualment desestimable. Pel que fa referència a la invocació dels articles 18 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i arts. 55 i 919 de la Llei d'enjudiciament civil, perquè la suposada infracció de les normes processals esmentades, no es pot al·legar en un recurs de cassació que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil. En relació amb la infracció suposada de l'article 1214 del Codi civil sobre càrrec la prova, s'ha de precisar únicament que segons un criteri jurisprudencial reiterat, el caràcter general de l'article 1214 del Codi civil determina que el precepte no és accessible a la cassació (sentències Tribunal Suprem de 7 de gener de 1966, 31 de març i 24 de maig de 1977 entre moltes d'altres). S'insisteix també en aquest motiu del recurs que el pare dels litigants no havia arribat a acceptar de forma tàcita l’herència del seu pare, amb clara contradicció amb els pronunciaments de la sentència contra la qual es recorre, que declara provada aquesta acceptació de l’herència i amb les afirmacions que es fan en el mateix motiu de cassació, en el qual es manifesta que el fill senyor Y3 s'ocupava de les finques familiars com a conseqüència de l'edat avançada del seu pare, afirmació que de forma clara posa de manifest que el fill esmentat gestionava les finques familiars en qualitat de mandatari o representant del seu pare i per aquest motiu no les posseïa en nom propi i, per consegüent, no les va poder usucapir per manca del requisit d'una possessió en concepte d'amo pel temps de trenta anys que exigeix l'article 342 de la Compilació catalana, que per aquest motiu tampoc s'ha infringit. Més inconsistent és encara l’al·legada infracció de l'article 34 de la Llei hipotecària, ja que, com reconeix la mateixa part recurrent, ens trobem aquí davant d'una adquisició fonamentada en una causa gratuïta (art. 1274 del Codi Civil), i l'article 34 de la Llei hipotecària, d'una forma prou clara i taxativa, únicament confereix protecció a l'adquirent a títol onerós, es a dir, al tercer que adquireix del titular registral en virtut d'un contracte que es fonamenta en una causa onerosa. Totes aquestes consideracions porten, a més a més, a desestimar la pretesa infracció de l'article 64.4 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya (o el seu antecedent, l’article 275 de la Compilació) que es refereix als efectes de l'acció de petició d’herència, ja que la recurrent no té la condició d’adquirit de bona fe i a títol onerós de l'hereu aparent, segons s'ha raonat en aquest mateix fonament de dret.

Sisè. - Els raonaments anteriors porten a la desestimació total del recurs de cassació i, com a conseqüència d'aquesta desestimació, a la imposició de los costes del recurs a la part que recorre, de conformitat amb allò que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil. En tractar-se d'un supòsit en el qual no va ser procedent la constitució de dipòsit segons l'article 1703-1 de la Llei processal civil, no s'ha de fer cap pronunciament sobre aquest punt.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordats l'aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

En nom del Rei i per l'autoritat del Poble Espanyol,

DECIDIM

Que declarem que no escau el recurs de cassació que ha interposat el procurador del tribunals senyor Ramon Feixó i Bergadà, en representació causídica de la senyora X1, contra la sentència dictada per la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Girona el dia 22 de juny de 1995 i condemnem la part recurrent, ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del Tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència. Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda