Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 15 de febrer de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 15 de febrer de 1996, núm.5/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona quinze de febrer de mil-nou-cents noranta-sis

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist el recurs extraordinari de cassació que va interposat pel Sr. X1, representat pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit per l'advocat Sr. Albert Sánchez López, contra la sentència de 18 de juliol de 1995 dictada per la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona en què es resol el recurs d'apel·lació deduït per la Sra. Y1  contra la que en data 31 de maig de 1994 havia dictat el magistrat jutge de Primera Instància núm. 2 de l'Hospitalet de Llobregat en el plet de menor quantia en el qual la Sra. Y1  exercia l'acció communi dividundo contra el seu germà X1.

En aquest recurs la Sra. Y1  ha comparegut representada pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i dirigida per l'advocat Sr. Ricard Gallard Casas.

FETS

Primer. - En el plet i en la data abans esmentats, el magistrat jutge de Primera Instància va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és la següent: «FALLO: Desestimo la demanda postulada en nombre y representación de Y1  de división de cosa común, contra X1  y en su virtud, no ha lugar a efectuar la declaración solicitada, y absuelvo al referido demandado del pedimento contra él formulado. Condeno a la referida actora al pago de las costas causadas. ».

Segon. - La Sra. Y1  va interposar contra la sentència anterior recurs d'apel·lació davant la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona, que, en la data que també s'ha dit, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és la següent: «FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la representación de Dª Y1  frente a la Sentència dictada en el Juicio de Menor Cuantía núm. 265/93 seguido ante el Juzgado de la Instancia nº2 de Hospitalet, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS dicha sentència y en su lugar dictamos la presente por la que estimando la demanda interpuesta frente a D. X1  debemos declarar y declaramos que debe procederse a la división de la nuda propiedad de la finca número 14.846 del Registro de la Propiedad número 5 de Hospitalet, mediante su venta en pública subasta y con admisión de licitadores extraños, condenando al demandado a estar y pasar por la anterior declaración así  como al pago de las costas de la primera instancia; sin pronunciamiento en cuanto a las de esta alzada».

Tercer - El Sr. X1  va preparar i, més tard, va interposar aquest recurs de cassació contra la sentència anterior que ha estat substanciat davant aquesta Sala d'acord amb les disposicions legals. Cap de les parts va sol·licitar la vista pública d'aquest recurs de cassació i la Sala va assenyalar el dia 1 del mes corrent per a la seva deliberació, votació i decisió, data en què van tenir lloc.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer.- La sentència de l'Audiència objecte d'aquest recurs dóna com a provats els fets següents: el Sr. Z.  va morir el 20 de juliol de 1992 deixant testament en el qual va disposar a favor de la seva vídua l'usdefruit vitalici dels seus béns i va instituir hereus únics universals per parts iguals els seus dos fills X1 i Y1  (que són els litigants). El cabal relicte és exclusivament el pis 00 de la casa del núm. 00 de la Rambla R. de L. La usufructuària va acceptar el seu llegat en escriptura pública exercint el dret d'autopossessió que li atorgava l'últim paràgraf de l'art. 271 del Codi de successions per causa de mort en el Dret civil de Catalunya de 30 de desembre de 1991. Per contra, els seus dos fills hereus, abans esmentats, no havien acceptat de manera expressa l'herència quan el mes de novembre de 1993 va iniciar-se el plet que ha motivat aquest recurs.

Cal dir, emperò, que la Sra. Y1 , part actora en aquest plet, el dia 24 de maig de 1995, en el procediment de jurisdicció voluntària núm. 439/94 del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Cerdanyola que es va seguir a instàncies seves, va formular al seu germà X1 la interrogatio in iure de l'art. 28 del Codi de successions català. Aquest senyor va acceptar llavors l'herència de manera expressa, com ho fa palès el contingut del foli 43 de les actuacions de la segona instància.

Segon. - En el procediment del qual dimana aquest recurs, la Sra. Y1  exerceix l'actio communi dividundo amb la pretensió de dividir la nua propietat de l'habitatge abans esmentat, i en demana la seva venda en subhasta pública en què siguin admesos licitadors estranys ja que es tracta d'un bé indivisible (art. 400 i 406 del Codi civil).

El jutge de Primera Instància, en sentència de 31 de maig de 1994, va denegar aquesta pretensió, perquè entenia que el cohereu demandat Sr. X1  no havia acceptat l'herència i que, per aquesta raó, no podia demandar- se'l com a copropietari del pis perquè no ho era.

L'Audiència, altrament, va apreciar que el Sr. X1  havia acceptat l'herència, encara que de manera tàcita, en oposar-se a l'acció de la seva germana i, consegüentment, va estimar el recurs d'apel·lació i va revocar la sentència. L'Audiència dóna lloc a l'actio comuni dividundo i decreta la divisió de la nua propietat de l'habitatge mitjançant la venda en subhasta pública, admetent-hi licitadors estranys.

Tercer.- El Sr. X1  ha interposat contra la sentència precedent aquest recurs de cassació, que fonamenta en dos motius, per la via del núm. 4t de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil. En el 1r. denuncia la infracció de l'art. 19 en relació amb els arts. 17, 16 i 28 del Codi de successions de Catalunya, perquè entén que, segons aquests preceptes, l'Audiència no podia tenir l'herència per tàcitament acceptada.

Quart.- Aquest motiu no pot acollir-se, ja que com molt recentment ha recordat aquest Tribunal (sentència de 29 de gener d'enguany), tot seguint la doctrina del Suprem (entre d'altres, sentències de 13 de febrer de 1951 i de 12 de maig de 1981), els fets sobre els quals es recolza l'apreciació de la Sala d'instància i en què ella es basa per arribar a la conclusió que hi ha hagut acceptació tàcita de l'herència, no són atacables en cassació per la via de la infracció de les normes de l'ordenament jurídic que actualment recull el núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, atès que el recurrent no pot pretendre substituir amb la seva apreciació interessada la més objectiva, per imparcial, del tribunal d'instància.

Altrament, aquesta apreciació de l'Audiència ha coincidit després amb l'acceptació expressa de l'herència formalitzada per l'actual recurrent en cassació en la segona instància d'aquest procés (com ja ho hem dit al fonament de dret 1r d'aquesta resolució) i havent d'entendre's, retrotrets els efectes de l'acceptació al moment de la mort del causant (art. 5 del nostre Codi de successions), resulta en tot cas ara palesa la irrellevància de qualsevol discussió sobre el punt de l'acceptació tàcita, el qual no té, per tant, aquí cap mena de suport jurídic ni lògic.

En conseqüència, s'ha de desestimar el 1r motiu.

Cinquè. - El segon es formula de manera subsidiària a l'anterior i considera conculcat l'art. 52 del Codi de successions de Catalunya en relació amb el 1r incís del 1r paràgraf de l'art. 1 del mateix Codi. El motiu es basa en el fet que, tot i que l'herència hagués sigut acceptada, no havia estat encara partida, per la qual cosa els dos cohereus sols haurien adquirit una quota indivisa del patrimoni hereditari (art. 1) i no pas la propietat exclusiva dels béns concrets, la qual propietat no poden assolir mentre no es produeixi l'adjudicació, que no tindrà lloc fins que no hi hagi la partició (art. 52).

Sisè. - Aquesta fonamentació seria certa si el patrimoni hereditari estigués constituït per una universitas iuris (per una pluralitat de béns) i, en l'aital cas cada cohereu tindria la propietat en abstracte d'una quota ideal sobre el cabal hereditari íntegre i no pas sobre cadascun dels objectes concrets de l'herència (paràgraf segon de l'art. 1r. del Codi de successions de Catalunya). Això faria imprescindible la partició de l'herència per determinar i, en definitiva, adjudicar a cada cohereu els béns concrets a què tingués dret conforme el títol successori (art. 52 del mateix Codi); i si, una vegada fetes la partició i l'adjudicació dels béns concrets als cohereus, en resultés una comunitat indivisa sobre algun bé, hi hauria llavors una comunitat entre els seus adjudicataris, i qualsevol d'aquests adjudicataris-propietaris podria posar-hi fi segons les regles ordinàries (art. 392, 400.1, 402, 404 i 406 del Codi civil) exercint l'actio communi dividundo. Per tant, en el supòsit d'una comunitat d'hereus sobre un patrimoni hereditari també plural, cap dels cohereus pot demanar la divisió d'un bé concret de l'herència (no pot exercir l'actio communi dividundo) mentre no hi hagi hagut la partició de l'herència i l'adjudicació d'un objecte singular a dos o més hereus que hagi generat una comunitat indivisa.

Però aquest mecanisme (delació-partició-adjudicació als cohereus i divisió dels béns adjudicats en indivís a tots o a algun d'ells), que és el mecanisme normal i legal quan hi ha una pluralitat de béns deixats a una pluralitat d'hereus, no pot aplicar-se a un cabal format per un sol bé amb diversos hereus (que és el cas que ara tenim), perquè aquí no pot haver-hi una comunitat ideal i abstracta entre els cohereus sobre tots els béns de l'herència (perquè només n'hi ha un). El que hi ha és una comunitat romana sobre l'únic bé (el pis), a la qual qualsevol hereu pot posar fi en tot moment (art. 45 del Codi de successions); aleshores coincideixen i es fonen la partició i la divisió del bé i, quan no hi ha acord entre els cohereus quant a la partició i l'adjudicació a algun d'ells de la cosa indivisible (com aquí ho és el pis), es ven la cosa i se'n reparteix el preu; amb la venda, i de manera simultània, es parteix, es divideix i s'adjudica a cada cohereu l'import corresponent dels diners procedents de l'alienació, segons el que estableixen els arts. 49.2 i 58 del Codi de successions català (i també el 404 del Codi civil). Però, prescindint de noms, de terminològiques o de qualificacions d'accions, aquí és evident que precisament el que acabem de dir constitueix el resultat a què porta en aquest cas l'exercici de l'actio communi dividundo que s'ha exercit sobre el pis en qüestió i que l'Audiència, encertadament, ha estimat, perquè coincideixen aquí fins a sobreposar-se i confondre's dues accions legalment diferents (l'actio communi dividundo o de divisió de la massa hereditària, i la communi dividundo, o de divisió d'una concreta cosa comuna); no consta que hi hagi cap classe de creditor (art. 47 i 48 del Codi de successions), ni cap altra circumstància (art. 46 de mateix Codi) que pogués alterar d'alguna manera en aquest cas l'esmentada coincidència d'accions.

Per les raons anteriors, no escau estimar el 2n. motiu de cassació i, per tant, desestimem tot el recurs. La imposició del pagament de les costes s'ha de fer d'acord amb el que estableix l'art. 1.715. 3 de la Llei processal civil.

Per tot l'anterior, en nom del Rei i per l'autoritat que ens dóna la Constitució,

DECIDIM

Desestimar el recurs de cassació interposat pel Sr. X1  contra la Sentència de 18 de juliol de 1995 que va dictar la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. Y1  contra la sentència de 31 de maig de 1994 que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 2 de l'Hospitalet de Llobregat en el plet de menor quantia seguit a instàncies de la Y1  contra el seu germà X1 en exercici de l'actio communi dividundo. Condemnem l'esmentat recurrent al pagament de totes les costes d'aquest recurs. Així ho acordem, ho manem i ho signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda