Barcelona quinze de febrer de mil-nou-cents noranta-sis
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist
el recurs extraordinari de cassació que va interposat pel Sr. X1,
representat pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i dirigit per l'advocat Sr. Albert
Sánchez López, contra la sentència de 18 de juliol de 1995 dictada per la Secció
Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona en què es resol el recurs d'apel·lació
deduït per la Sra. Y1 contra la que en data 31 de maig de 1994 havia
dictat el magistrat jutge de Primera Instància núm. 2 de l'Hospitalet de Llobregat en el
plet de menor quantia en el qual la Sra. Y1 exercia l'acció communi
dividundo contra el seu germà X1.
En aquest recurs la Sra. Y1 ha comparegut
representada pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i dirigida per l'advocat Sr. Ricard
Gallard Casas.
FETS
Primer. - En el plet i en la data abans esmentats, el magistrat
jutge de Primera Instància va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és la
següent: «FALLO: Desestimo la demanda postulada en nombre y representación de
Y1 de división de cosa común, contra X1
y en su
virtud, no ha lugar a efectuar la declaración solicitada, y absuelvo al referido
demandado del pedimento contra él formulado. Condeno a la referida actora al pago de las
costas causadas. ».
Segon. -
La Sra. Y1 va interposar contra la sentència anterior
recurs d'apel·lació davant la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona,
que, en la data que també s'ha dit, va dictar sentència la part dispositiva de la qual
és la següent: «FALLAMOS: Que estimando el recurso de apelación interpuesto por la
representación de Dª Y1 frente a la Sentència
dictada en el
Juicio de Menor Cuantía núm. 265/93 seguido ante el Juzgado de la Instancia nº2 de
Hospitalet, debemos REVOCAR Y REVOCAMOS dicha sentència y en su lugar dictamos la presente
por la que estimando la demanda interpuesta frente a D. X1 debemos
declarar y declaramos que debe procederse a la división de la nuda propiedad de la finca
número 14.846 del Registro de la Propiedad número 5 de Hospitalet, mediante su venta en
pública subasta y con admisión de licitadores extraños, condenando al demandado a estar
y pasar por la anterior declaración así como al pago de las costas de la primera
instancia; sin pronunciamiento en cuanto a las de esta alzada».
Tercer -
El Sr. X1 va preparar i, més tard, va interposar
aquest recurs de cassació contra la sentència anterior que ha estat substanciat davant
aquesta Sala d'acord amb les disposicions legals. Cap de les parts va sol·licitar la
vista pública d'aquest recurs de cassació i la Sala va assenyalar el dia 1 del mes
corrent per a la seva deliberació, votació i decisió, data en què van tenir
lloc.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Antoni Bruguera i
Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- La sentència de l'Audiència objecte d'aquest recurs
dóna com a provats els fets següents: el Sr. Z. va morir el 20 de
juliol de 1992 deixant testament en el qual va disposar a favor de la seva vídua
l'usdefruit vitalici dels seus béns i va instituir hereus únics universals per parts
iguals els seus dos fills X1 i Y1 (que són els
litigants). El
cabal relicte és exclusivament el pis 00 de la casa del núm. 00 de la Rambla
R. de L. La usufructuària va acceptar el seu llegat en
escriptura pública exercint el dret d'autopossessió que li atorgava l'últim paràgraf
de l'art. 271 del Codi de successions per causa de mort en el Dret civil de Catalunya de
30 de desembre de 1991. Per contra, els seus dos fills hereus, abans
esmentats, no havien
acceptat de manera expressa l'herència quan el mes de novembre de 1993 va iniciar-se el
plet que ha motivat aquest recurs.
Cal dir, emperò, que la Sra. Y1 , part actora en
aquest plet, el dia 24 de maig de 1995, en el procediment de jurisdicció voluntària
núm.
439/94 del Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Cerdanyola que es va seguir a
instàncies seves, va formular al seu germà X1 la interrogatio in iure de
l'art. 28 del Codi de successions
català. Aquest senyor va acceptar llavors l'herència
de manera expressa, com ho fa palès el contingut del foli 43 de les actuacions de la
segona instància.
Segon. - En el procediment del qual dimana aquest recurs, la Sra.
Y1 exerceix l'actio communi dividundo amb la pretensió de dividir la nua
propietat de l'habitatge abans esmentat, i en demana la seva venda en subhasta pública en
què siguin admesos licitadors estranys ja que es tracta d'un bé indivisible
(art.
400 i
406 del Codi civil).
El jutge de Primera Instància, en sentència de 31 de maig de 1994, va
denegar aquesta pretensió, perquè entenia que el cohereu demandat Sr. X1 no havia acceptat l'herència i que, per aquesta raó, no podia demandar- se'l com a
copropietari del pis perquè no ho era.
L'Audiència, altrament, va apreciar que el Sr. X1
havia acceptat l'herència, encara que de manera tàcita, en oposar-se a l'acció de la
seva germana i, consegüentment, va estimar el recurs d'apel·lació i va revocar la
sentència. L'Audiència dóna lloc a l'actio comuni dividundo i decreta la
divisió de la nua propietat de l'habitatge mitjançant la venda en subhasta pública,
admetent-hi licitadors estranys.
Tercer.- El Sr. X1 ha interposat contra la sentència precedent
aquest recurs de cassació, que fonamenta en dos motius, per la via del núm. 4t de
l'art.
1.692 de la Llei d'enjudiciament civil. En el 1r. denuncia la infracció de
l'art. 19 en
relació amb els arts. 17, 16 i
28 del Codi de successions de
Catalunya, perquè entén
que, segons aquests preceptes, l'Audiència no podia tenir l'herència per tàcitament
acceptada.
Quart.- Aquest motiu no pot acollir-se, ja que com molt recentment ha recordat
aquest Tribunal (sentència de 29 de gener d'enguany), tot seguint la doctrina del Suprem
(entre d'altres, sentències de 13 de febrer de 1951 i de 12 de maig de 1981), els
fets
sobre els quals es recolza l'apreciació de la Sala d'instància i en què ella es basa
per arribar a la conclusió que hi ha hagut acceptació tàcita de
l'herència, no són
atacables en cassació per la via de la infracció de les normes de l'ordenament jurídic
que actualment recull el núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, atès
que el recurrent no pot pretendre substituir amb la seva apreciació interessada la més
objectiva, per imparcial, del tribunal d'instància.
Altrament, aquesta apreciació de l'Audiència ha coincidit després
amb l'acceptació expressa de l'herència formalitzada per l'actual recurrent en cassació
en la segona instància d'aquest procés (com ja ho hem dit al fonament de dret 1r
d'aquesta resolució) i havent d'entendre's, retrotrets els efectes de l'acceptació al
moment de la mort del causant (art. 5 del nostre Codi de
successions), resulta en tot cas
ara palesa la irrellevància de qualsevol discussió sobre el punt de l'acceptació
tàcita, el qual no té, per tant, aquí cap mena de suport jurídic ni
lògic.
En conseqüència, s'ha de desestimar el 1r motiu.
Cinquè. - El segon es formula de manera subsidiària a
l'anterior i considera conculcat l'art. 52 del Codi de successions de Catalunya en
relació amb el 1r incís del 1r paràgraf de
l'art. 1 del mateix Codi. El motiu es basa
en el fet que, tot i que l'herència hagués sigut acceptada, no havia estat encara
partida, per la qual cosa els dos cohereus sols haurien adquirit una quota indivisa del
patrimoni hereditari (art. 1) i no pas la propietat exclusiva dels béns
concrets, la qual
propietat no poden assolir mentre no es produeixi l'adjudicació, que no tindrà lloc fins
que no hi hagi la partició (art.
52).
Sisè. - Aquesta fonamentació seria certa si el patrimoni hereditari estigués
constituït per una universitas iuris (per una pluralitat de béns)
i, en l'aital
cas cada cohereu tindria la propietat en abstracte d'una quota ideal sobre el cabal
hereditari íntegre i no pas sobre cadascun dels objectes concrets de l'herència
(paràgraf segon de l'art. 1r. del Codi de successions de
Catalunya). Això faria
imprescindible la partició de l'herència per determinar i, en definitiva,
adjudicar a cada cohereu els béns concrets a què tingués dret conforme el títol
successori (art. 52 del mateix
Codi); i si, una vegada fetes la partició i l'adjudicació
dels béns concrets als cohereus, en resultés una comunitat indivisa sobre algun
bé, hi hauria llavors una comunitat entre els seus adjudicataris, i qualsevol d'aquests
adjudicataris-propietaris podria posar-hi fi segons les regles ordinàries
(art.
392, 400.1,
402, 404 i
406 del Codi civil) exercint l'actio communi dividundo. Per
tant,
en el supòsit d'una comunitat d'hereus sobre un patrimoni hereditari també plural, cap
dels cohereus pot demanar la divisió d'un bé concret de l'herència (no pot exercir l'actio
communi dividundo) mentre no hi hagi hagut la partició de l'herència i
l'adjudicació d'un objecte singular a dos o més hereus que hagi generat una comunitat
indivisa.
Però aquest mecanisme (delació-partició-adjudicació als cohereus i
divisió dels béns adjudicats en indivís a tots o a algun d'ells), que és el mecanisme
normal i legal quan hi ha una pluralitat de béns deixats a una pluralitat
d'hereus, no
pot aplicar-se a un cabal format per un sol bé amb diversos hereus (que és el cas que
ara tenim), perquè aquí no pot haver-hi una comunitat ideal i abstracta entre els
cohereus sobre tots els béns de l'herència (perquè només n'hi ha un). El que hi ha és
una comunitat romana sobre l'únic bé (el pis), a la qual qualsevol hereu pot posar fi en
tot moment (art. 45 del Codi de
successions); aleshores coincideixen i es fonen la
partició i la divisió del bé i, quan no hi ha acord entre els cohereus quant a la
partició i l'adjudicació a algun d'ells de la cosa indivisible (com aquí ho és el
pis), es ven la cosa i se'n reparteix el preu; amb la venda, i de manera
simultània, es parteix, es divideix i s'adjudica a cada cohereu l'import corresponent dels diners
procedents de l'alienació, segons el que estableixen els arts. 49.2 i
58 del Codi de
successions català (i també el 404 del Codi
civil). Però, prescindint de noms, de
terminològiques o de qualificacions d'accions, aquí és evident que precisament el que
acabem de dir constitueix el resultat a què porta en aquest cas l'exercici de l'actio
communi dividundo que s'ha exercit sobre el pis en qüestió i que
l'Audiència, encertadament, ha estimat, perquè coincideixen aquí fins a
sobreposar-se i confondre's
dues accions legalment diferents (l'actio communi dividundo o de divisió de
la massa hereditària, i la communi dividundo, o de divisió d'una concreta cosa
comuna); no consta que hi hagi cap classe de creditor (art. 47 i
48 del Codi de successions), ni cap altra circumstància (art. 46 de mateix
Codi) que pogués alterar
d'alguna manera en aquest cas l'esmentada coincidència d'accions.
Per les raons anteriors, no escau estimar el 2n. motiu de cassació i, per
tant,
desestimem tot el recurs. La imposició del pagament de les costes s'ha de fer d'acord amb
el que estableix l'art. 1.715. 3 de la Llei processal civil.
Per tot l'anterior, en nom del Rei i per l'autoritat que ens dóna la
Constitució,
DECIDIM
Desestimar el recurs de cassació interposat pel Sr.
X1 contra la Sentència de 18 de juliol de 1995 que va dictar la Secció Quarta de
l'Audiència Provincial de Barcelona en resoldre el recurs d'apel·lació interposat per
la Sra. Y1 contra la sentència de 31 de maig de 1994 que va dictar el
Jutjat de Primera Instància núm. 2 de l'Hospitalet de Llobregat en el plet de menor
quantia seguit a instàncies de la Y1 contra el seu germà X1 en
exercici de l'actio communi dividundo. Condemnem l'esmentat recurrent al
pagament de totes les costes d'aquest recurs. Així ho acordem, ho manem i ho
signem.
