Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 29 de gener de 1996

Anterior Amunt Següent

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
de 29 de gener de 1996, núm. 3/1996 (Sala Civil)

Antecedents de fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva

Barcelona, vint-i-nou de gener de mil nou-cents noranta-sis.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha estat interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia que va seguir el Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers, sobre reclamació del suplement de la llegítima. El recurs esmentat el va interposar la Sra. X1 , representada pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca i defensada pel lletrat Sr. Josep M. Piera Sanfeliu, contra el Sr. Y1, representat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i defensat pel lletrat Sr. Ricard Gallart Casas.

FETS

Primer. - El procurador dels tribunals Sr. Antonio Cuenca Biosca, en nom i representació de l'actora Sra. X1 , va formular una demanda de judici de menor quantia contra el Sr. Y1 , en reclamació del suplement de la llegítima del causant i pare de tots dos litigants, Sr. Z. La part demandant va sol·licitar, un cop feta l'al·legació dels fets i fonaments que va considerar convenients, que, un cop fets els tràmits legals, es dictés una sentència en què s'acceptés la demanda i en què es condemnés el demandat a satisfer a l'actora en concepte de suplement de la llegítima la quantitat de trenta-dos milions vuit-centes trenta-sis mil set-centes vint-i-vuit pessetes, més els interessos legals de la suma esmentada, comptats a partir de la data de la interpel·lació judicial, també sol·licitava que es condemnés al demandat al pagament de les costes del judici, i mitjançant un altresí sol·licitava que s'anotés preventivament la demanda pel que fa a les finques que s'hi descrivien.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va citar a termini la part demandada. El procurador Sr. Carlos Alberola Martínez va comparèixer en les actuacions en nom i representació del Sr. Y1 , el qual va contestar la demanda mitjançant un escrit en què s'hi oposava, alhora que exceptuava la falta de legitimació passiva. En l'escrit esmentat, un cop exposes els fets i raonaments que va estimar aplicables, va demanar que al seu dia es dictés una sentència en què es desestimés íntegrament la demanda formulada i en què s'imposés el pagament de les costes a la part actora.

Tercer. - Es va citar a compareixença les parts, que va tenir lloc el dia i a l'hora assenyalats amb el resultat que consta en les actuacions. El plet es va rebre a prova i, un cop la prova proposada per les parts va ser declarada pertinent, aquesta va ser duta a terme, i consta en les respectives peces separades.

Les proves que es van dur a terme es van adjuntar a les actuacions i, un cop les dues parts van haver evacuat el tràmit de resum de les proves, les actuacions van quedar concluses per a sentència.

Quart. - En data 21 de febrer de 1994, el jutge de Primera Instància va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECISIÓ: Desestimo l'excepció de falta de legitimació passiva invocada pel Sr. Carlos Alberola Martínez, procurador dels tribunals i el Sr. Y1  i, un cop analitzat el fons de la qüestió, desestimo la demanda que van interposar el Sr. Antonio Cuenca Biosca, procurador dels tribunals i la Sra. X1 . Absolc el demandat Sr. Y1  de totes les peticions que s'han deduït en contra seva i imposo el pagament de les costes d'aquest procediment a la part actora.»

Cinquè. - Contra la sentència esmentada, la part demandant va interposar un recurs d'apel·lació. La Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb data 1 de setembre de 1995, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECIDIM: Desestimem el recurs d'apel·lació que va formular la Sra. X1  i estimem parcialment el que va formular el Sr. Y1  contra la sentència que en data 21 de febrer de 1994 va dictar la jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers en les actuacions del judici de menor quantia núm. 178/92, la qual confirmem llevat pel que fa al pronunciament sobre les costes, que no s'imposen en cap de les dues instàncies. Es manté l'anotació preventiva de la demanda i s'augmenta la fiança a la suma de 12 milions de pessetes.»

Sisè. - El procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca, en nom i representació de la Sra. X1 , va interposar i formalitzar un recurs de cassació contra la sentència dictada en apel·lació que basava en els motius següents:

1r. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de les normes de l'ordenament jurídic i jurisprudencial, ja que s'estima infringit, per aplicació indeguda l'art.999 del Codi civil i jurisprudència .

2n. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, manifestant que la sentència del Jutjat a quo confirmada pel Tribunal ad quem infringeix els art. 675 i art. 774 del Codi civil, l'art 155 de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb l'acceptació tàcita de l'art. 999 del Codi civil i jurisprudència aplicable.

3r. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1694 de la Llei d'enjudiciament civil, la sentència d'apel·lació del Tribunal ad quem infringeix l'article 999 i els punts 2n i 3r de l'article 1000 del Codi civil i l'art. 265 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

4t. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei rituària, per infracció del punt 2n de l'art. 6 del Codi civil que concorda amb els art. 122, 129 i 136 de la Compilació.

Setè. - El recurs es va admetre a tràmit i, un cop evacuat el tràmit d'impugnació, es va assenyalar el dia 18 de gener passat per dur a terme la votació.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, tenen el seu origen en els fets següents. El senyor Z  va contraure primeres noces amb la senyora X3 . D'aquest matrimoni va néixer una filla, la senyora X1 , que ha estat part agent en el litigi. La senyora X3  va morir el dia 2 de gener de 1927.

El senyor Z  va contraure segones noces amb la senyora X4, germana de la primera esposa. D'aquest matrimoni va néixer un fill, el senyor Y1 , que ha estat part defenent en el litigi. La senyora X4  va atorgar testament notarial obert el dia 21 de febrer de 1952, en el qual llegava al seu fill esmentat allò que per llegítima acredités en l'herència materna i instituïa hereu el seu marit senyor Z , amb la prevenció que «si le premuere, lo sustituye y en su lugar instituye a su hijo Y1 , también a su libre disposición». La testadora va morir el dia 9 de febrer de 1984.

El dia 17 de setembre de 1958 es va atorgar una escriptura pública, en la qual el senyor Z  feia donació a favor de la seva filla senyora X1 de dues finques, amb la prevenció que la donació es feia «en pago a cuenta de los derechos legitimarios paternos que en su día le pueden corresponder». El dia 30 de juliol de 1982 es va atorgar una altre escriptura pública, en la qual el senyor Z  feia donació a favor de la seva esposa, senyora X4, de la meitat de l'usdefruit d'unes finques i de la nua propietat de les finques a favor del seu fill, senyor Y1 El mateix dia 30 de juliol de 1982 el senyor Z  va atorgar testament en el qual llegava a la seva esposa l'usdefruit universal de l'herència, prellegava unes finques a favor de la seva filla, senyora X1, i instituïa hereu el seu fill, senyor Y1 El testador va morir el dia 21 d'octubre de 1988.

El dia 19 d'abril de 1984 es va atorgar una escriptura pública, en la qual els senyors Z  i Y1  procedien a inventariar els béns relictes per llur esposa i mare, la senyora W., el senyor Z  «por no interesarle ni convenir a sus intereses, renuncia pura, formal, expresa e irrevocablemente a la herencia de su esposa doña W., comprometiéndose a no reclamar por razón de la misma cantidad ni cosa alguna en ningún tiempo al heredero o herederos de la misma», i el senyor Y1 , en qualitat de substitut vulgar, acceptava de forma pura, formal i expressa l'herència materna.

El mes d'abril de 1992 la senyora X1 va formular una demanda contra el seu germà senyor Y1, en la qual sol·licitava que al seu dia es condemnés el defenent a pagar la quantitat de 32.836.728 pessetes en concepte de suplement de llegítima paterna, amb els interessos legals corresponents des de la interpel·lació judicial i a pagar les costes judicials. En el seu escrit de contesta a la demanda el senyor Y1 va al·legar manca de legitimació passiva, ja que no havia acceptat l'herència paterna i que la seva germana havia cobrat amb escreix els seus drets de llegítima paterna.

El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers va dictar sentència el dia 21 de febrer de 1994, que desestimava l'excepció de manca de legitimació passiva que havia formulat el defenent i també desestimava la demanda, amb imposició a l'agent de les costes de la primera instància. Ambdues parts litigants van interposar recurs d'apel·lació contra aquesta resolució. La Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 1 de setembre de 1995, en aquesta sentència desestimava el recurs d'apel·lació que havia interposat la senyora X1 i estimava de forma parcial el recurs que havia interposat el senyor Y1.

La senyora X1 ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció per aplicació indeguda de l'article 999 del Codi civil. Segons l'apartat tercer del precepte l'acceptació tàcita és la que es fa per actes que manifesten necessàriament la voluntat d'acceptar, o que no hi hauria dret a executar sinó en qualitat d'hereu i, en el cas que origina el recurs, al·lega la part que recorre que el seu pare i el seu germà van atorgar una escriptura pública en la qual, inicialment, ambdós prenien inventari de l'herència de la testadora, després el pare renunciava a l'herència de la seva esposa i posteriorment el fill, en qualitat de substitut vulgar, acceptava l'herència materna; i d'aquests fets en dedueix la filla, que ara és part recurrent, que pel fet de prendre inventari, el pare va acceptar de forma tàcita l'herència de la seva esposa i que, com a conseqüència d'aquesta acceptació, ja no podia desprès renunciar-hi, ja que segons l'article 997 del Codi civil l'acceptació de l'herència, una vegada s'ha fet, és irrevocable. Per consegüent, a criteri de la part que recorre, els béns que procedeixen de l'herència materna formen part de l'herència del pare i s'han de computar en la seva herència al l'efecte del càlcul de la llegítima.

Sobre aquest motiu de cassació s'ha de dit, inicialment, que segons les sentències del Tribunal Suprem de 13 de febrer de 1951 i 12 de maig de 1981 l'acceptació tàcita de l'herència és una qüestió de fet que s'ha de mantenir en el grau de cassació si no s'impugna eficaçment. En el cas present la declaració de la sentència d'instància, que entén que el marit no va acceptar de forma tàcita l'herència de la seva esposa, no s'impugna de forma escaient en aquest motiu de cassació i aquest fet seria suficient per desestimar-lo. Així i tot, sembla oportú fer unes consideracions ulteriors per tal de posar de relleu que no es pot admetre el criteri de la part recurrent favorable a una acceptació tàcita de l'herència en el cas que origina el recurs.

L'article 999, apartat tercer, del Codi civil, que per raons de dret intertemporal, estava vigent en el dret civil de Catalunya al temps de la mort de la testadora (any 1984) entén que s'ha acceptat de forma tàcita l'herència en dos supòsits diferents, que són, primer, que el cridat realitzi actes que manifestin necessàriament la seva voluntat d'acceptar o, segon, que el cridat realitzi actes que no tindria dret a executar sinó en qualitat d'hereu. Respecte a aquest segon supòsit, és evident que el fet de prendre inventari, juntament amb el fill cridat com a substitut vulgar, de l'herència de la seva esposa, no implica realitzar un acte que sols es pot realitzar en qualitat d'hereu, ja que altres persones que es troben involucrades en el procés successori i poden o han de prendre inventari de l'herència, com, succeeix per exemple amb els marmessors universals segons l'article 238 de la Compilació (actualment article 317 del Codi de successions). I pel que fa al primer supòsit, és a dir, d'entendre's acceptada de forma tàcita l'herència quan el cridat fa actes que manifesten necessàriament la seva voluntat d'acceptar, sembla prou clar també que el fet de prendre inventari de l'herència de l'esposa pot obeir a finalitats molt diferents, que no impliquen necessàriament, com, exigeix el precepte, una voluntat d'acceptar; com ho acreditava l'article 261 de la Compilació (i actualment l'article 30 del Codi de successions) que pel cas d'acceptació de l'herència a benefici d'inventari permet que l'acceptació de l'herència es pugui fer després de practicat l'inventari i això demostra que el fet de prendre inventari és un acte que no posa de manifest necessàriament una voluntat d'acceptar. En aquest sentit sembla oportú fer una referència a la sentència del Tribunal Suprem de 15 de juny de 1982, que per a l'acceptació tàcita de l'herència exigeix que el cridat realitzi actes «que revelen hacer propia la herencia mirándola como tal y no con la intención de cuidar el interés de otro o eventualmente el otro para decidirse después de aceptar». Tesi que no contradiu la resolució de 21 de maig de 1910, que esmenta la part recurrent, que si bé és cert entén que implica acceptació tàcita de l'herència el fet de prendre inventari amb citació dels cridats, en aquest cas l'acceptació tàcita no es deriva necessàriament d'aquest fet, sinó dels posteriors que esmenta la mateixa resolució, com, són el reconeixement i el pagament d'un crèdit contra la testamentària i la cancel·lació d'una hipoteca sobre els béns gravats.

Totes aquestes consideracions porten, doncs, a la desestimació del primer motiu de cassació.

Tercer. - El motiu segon del recurs, que es fonamenta també en l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 675 i 774 del Codi civil i de l'article 155 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'acceptació tàcita de l'herència d'acord amb l'article 999 del Codi civil. Segons la part que recorre, la testadora va instituir hereu el seu marit i únicament pel cas de premoriència del cridat, el substituïa pel seu fill i com que el marit no va premorir, sinó que va renunciar a l'herència de la seva esposa, no podia el fill succeir en qualitat de substitut vulgar, sinó que ens trobem davant d'una renúncia translativa a títol gratuït de drets hereditaris feta pel pare a favor del fill, que comporta que el pare, com a cedent d'aquests drets, havia acceptat l'herència de la seva esposa.

Aquest segon motiu del recurs també s'ha de desestimar, ja que no aporta cap argument convincent a favor de la tesi que el pare dels litigants va acceptar de forma tàcita l'herència de la seva esposa. El problema s'ha de resoldre d'acord amb el que disposava l'article 155, apartat segon, de la Compilació, segons el qual «salvant voluntat contrària del testador, la substitució vulgar disposada per al cas de premoriència de l'hereu instituït s'estendrà a tots els casos en què aquest no pugui o no vulgui ésser hereu».

El precepte té els seus orígens en el dret romà, en el qual, i segons la disposició que es troba en el Codi 6,24,3 l'abast de la substitució vulgar és una quaestio voluntatis, en el sentit que es pot fer extensiva la substitució vulgar no solament al cas que va preveure el testador de forma explícita, sinó també als altres que es poden considerar inclosos perquè el testador els va tenir presents de forma implícita, ja que el testador volia, essencialment, nomenar un substitut pel cas que l'instituït en lloc preferent no arribés a succeir i en el pensament del testador té una transcendència més aviat secundària el fet que l'instituït en lloc preferent no vulgui o no pugui ésser hereu. Aquest abast de la substitució vulgar té un sentit encara més clar. Ja que segons l'article 155, apartat segon, de la Compilació catalana, si el testador ha previst únicament el cas de premoriència, que és, recordem-ho, l'únic que va preveure la testadora, l'herència es defereix successivament a favor del substitut vulgar qualsevol que sigui la causa que determini que l'instituït en lloc preferent no ha esdevingut hereu. Prevenció que s'ha de qualificar de realista, ja que si el testador ha previst únicament el cas de premoriència, normalment és perquè aquest cas és el més lògic i senzill de preveure i per aquest motiu té un sentit molt clar que la mateixa llei presumeixi que la voluntat del testador era la de preveure no sols el cas de premoriència, sinó també el de no voler el cridat acceptar l'herència, perquè amb aquesta presumpció legal s'augmenta l'àmbit d'eficàcia de la substitució vulgar, en concordança estricta amb la seva finalitat, és a dir, evitar que s'obri la successió intestada, d'acord amb el principi fonamental del favor testamentari, molt arrelat a Catalunya.

D'aquestes consideracions se'n deriva que la sentència contra la qual es recorre, que reconeix eficàcia a la substitució vulgar en el cas no previst de forma expressa per la testadora, com és el de repudiar l'herència l'instituït en primer lloc, fa una interpretació dels preceptes aplicables d'acord amb la tradició jurídica catalana, de cabdal importància en el dret civil català segons l'article 1, apartat 2, de la seva Compilació. I aquesta interpretació és la que ha de prevaler. Certament la solució podria ésser diferent, posem per cas, si la testadora hagués dit que anomenava substitut vulgar el fill «únicament» pel cas que el seu marit hagués premort, ja que en aquest o en semblant supòsit és evident que la voluntat expressa de la testadora seria preferent a la interpretació de la voluntat presumible del testador que fa l'article 155, apartat segon, de la Compilació. Però com que aquesta prevenció manca en el cas present, s'ha d'entendre que la Sala d'instància fa una interpretació totalment correcta de la voluntat de la testadora, amb la conseqüència d'haver-se de desestimar el motiu segon del recurs.

Quart. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta una vegada més en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 999 i 1000 regles 2a i 3a, del Codi civil i de l'article 265 de la Compilació del dret civil de Catalunya. Insisteix la part recurrent que la substitució vulgar únicament podia operar en el cas de premoriència que havia previst la testadora, i com que aquest cas no es va donar, sinó que es va produir el supòsit de repudiació per part de l'instituït en primer lloc, s'ha d'entendre que el marit, cridat inicialment a l'herència, la va acceptar de forma tàcita i que, per consegüent, ens trobem aquí davant dels supòsits de l'article 1000, apartat segon del Codi civil, que considera acceptada l'herència quan l'hereu hi renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d'un o més dels sens cohereus; o de l'apartat tercer del mateix article 1000, que igualment considera acceptada l'herència quan el cridat la renuncia per preu a favor de tots els seus cohereus indistintament; però, si aquesta renúncia fos gratuïta i els cohereus a favor dels quals es fa són aquells als quals ha d'acréixer la porció renunciada, hom no considerarà acceptada l'herència.

La desestimació d'aquest motiu del recurs és prou clara, ja que com s'ha raonat de forma extensa en els fonaments de dret anteriors, la Sala d'instància interpreta de forma correcta la voluntat de la testadora, el marit, inicialment instituït, mai va acceptar de forma tàcita l'herència de la seva esposa i la voluntat de la testadora és la de no excloure l'eficàcia de la substitució vulgar pel cas, que realment es va produir, de renúncia a l'herència per part del primer instituït. D'acord amb aquestes premisses, no es pot entendre que la sentència d'instància ha infringit l'article 1000, apartats segon i tercer, del Codi civil i l'article 265 de la Compilació del dret civil de Catalunya per una raó prou evident, com és que aquests articles són totalment inaplicables al cas que origina el recurs. Els apartats segon i tercer de l'article 1000 es refereixen al cas d'haver instituït el testador de forma simultània una pluralitat d'hereus i per això preveu els efectes de la renúncia a la seva quota hereditària feta per qualsevol dels cohereus a favor dels altres i el mateix s'ha de dir amb referència a l'article 265 de la Compilació, que estableix els pressupòsits del dret d'acréixer entre una pluralitat d'hereus cridats de forma simultània a una mateixa herència. Per consegüent, l'aplicació de l'article 1000 del Codi civil o de l'article 265 de la Compilació exigeix, de forma inexcusable, que una pluralitat de persones vinguin cridades de forma simultània a una mateixa herència, el que origina l'anomenada delació solidària, que es tradueix en una crida simultània de tots els cohereus a l'herència i a una delació conjunta a favor de tots els instituïts. Però si ens atenim al testament que origina aquest recurs, resulta que la testadora no va instituir conjuntament una pluralitat d'hereus, sinó que va instituir una pluralitat successiva d'hereus, en el sentit que l'instituït en segon lloc, únicament podia esdevenir hereu si no arribava a succeir l'instituït en lloc preferent. Per consegüent, no ens trobem aquí davant d'una delació solidària a l'herència que, en tot cas, faria possible l'aplicació dels preceptes que esmenta la part que recorre, sinó davant d'un cas de delació inicial de l'herència a favor del marit instituït en primer lloc, i com que aquesta delació es va frustrar perquè el marit no va arribar a ésser hereu, la delació es va reproduir després a favor del fill cridat com a substitut vulgar, que en acceptar l'herència va esdevenir hereu directe i únic de la seva mare i no cessionari dels drets hereditaris materns per transmissió feta pel pare.

Cinquè. - El darrer motiu de cassació, que com els anteriors es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 6, apartat segon del Codi civil, en concordança amb els articles 122, 129 i 136 de la Compilació de dret civil de Catalunya. Al·lega la part que recorre que la renúncia que va fer el pare a l'herència de la seva esposa perjudica els drets legitimaris de la filla que ara recorre i per aquest motiu al·lega la ineficàcia d'aquesta renúncia en la mesura que suposa un frau als drets legitimaris de la filla.

També aquest darrer motiu del recurs s'ha de desestimar. Com estableix de forma prou clara l'article 988 del Codi civil, la repudiació de l'herència és un acte completament voluntari i lliure; per consegüent, quan el pare, en exercici d'aquesta manifestació concreta del principi d'autonomia privada, es decideix per renunciar l'herència de la seva esposa, amb això no fa una renúncia que es pugui qualificar d'il·lícita o de fraudulenta, sinó d'una renúncia totalment vàlida i eficaç, ja que per raons de tots prou conegudes ha desaparegut la categoria romana dels anomenats hereus necessaris, que eren hereus amb independència de la seva voluntat.

El fet que el pare, en exercici de la seva autonomia privada, repudiés l'herència de la seva esposa, és cert que pot influir en la quantia dels drets legitimaris de la filla que ara recorre. Però també és cert que això no permet qualificar la renúncia de fraudulenta. És significatiu que segons l'article 1001 del Codi civil únicament s'estableix una mena d'ineficàcia de la repudiació de l'herència quan la repudiació perjudica els creditors del cridat a l'herència i els legitimaris no es poden equiparar en aquest cas als creditors de l'hereu. La raó és prou clara. Com ha posat de relleu la doctrina, l'aplicació de l'article 1001 del Codi civil exigeix que el crèdit segui anterior a la data de la repudiació de l'herència. Això vol dir, que quan el pare va repudiar l'herència de la seva esposa l'any 1984, la filla no tenia la condició de creditora enfront el seu pare, ja que, segons l'article 123 de la Compilació, resultava que el dret de llegítima neix al temps de l'obertura de la successió com a conseqüència de la mort del causant, en aquest cas l'any 1988. I, a més a més, s'ha d'afegir que la filla legitimària no es pot equiparar, als efectes de l'article 1001 del Codi civil, als creditors particulars de l'hereu, ja que el legitimari té un dret de crèdit contra l'herència com a conseqüència de l'obertura del procés successori, però no un dret de crèdit contra l'hereu.

En fi s'ha de precisar també que si bé és cert que pel càlcul de la llegítima s'ha d'afegir al valor de l'actiu hereditari líquid el valor de les donacions que en vida ha fet el testador, segons les regles que per a la computació legitimària establia l'article 127 de la Compilació, als efectes que ara interessen no es poden equiparar les donacions a les renúncies a adquirir uns drets. Ja que la donació, com a prototipus dels actes de disposició fonamentats en una causa de mera liberalitat per part del donant (articles 618 i 1274 del Codi civil), comporta de forma necessària una disminució del patrimoni que al seu dia ha de servir de base per a calcular els drets llegitimaris i per aquest motiu, i atès també el caràcter imperatiu de la llegítima envers la persona del testador, el possible conflicte d'interessos entre els legitimaris i els donataris que voluntàriament ha volgut afavorir el testador, es soluciona a favor dels legitimaris per la doble via de la computació legitimària i després, si s'escau, per la de reducció o supressió de les donacions inoficioses (articles 141, 142 i 143 de la Compilació). En canvi, quan una persona renuncia a un dret que podia adquirir, amb això no disminueix el seu patrimoni, ja que únicament evita per mitjà de la renúncia que es produeixi un augment en el seu patrimoni. I com que l'article 127 de la Compilació, als efectes del càlcul de la llegítima, únicament declara computables les donacions fetes en vida pel causant, perquè disminueixen el seu patrimoni, el precepte no dóna peu per entendre que siguin també computables les renúncies de dret, ja que no disminueixen el seu patrimoni, sinó que únicament determinen que no augmenti el patrimoni del renunciant; i certament no és admissible, almenys des d'una perspectiva jurídica, que la persona que tingui descendents no pot renunciar perquè amb això disminueix l'import de les llegítimes que al seu dia puguin reclamar els sens descendents en concepte de legitimaris, ja que tota persona pot tenir motius perfectament justificables per renunciar als drets que té la possibilitat d'adquirir, que es poden fonamentar amb raons patrimonials, personals o fins i tot morals. Sembla oportú, finalment, esmentar que en el cas que ara es considera, com és el de renunciar a l'adquisició d'una herència, s'ha de tenir present la possibilitat que l'herència sigui passiva i si l'hereu l'accepta de forma pura i simple, amb això disminueix el valor del seu patrimoni com a conseqüència de la responsabilitat ultra vives, que sancionava l'article 260 de la Compilació. Que en un cas com el que origina el recurs que ara s'ha de resoldre, comportaria que el fet d'haver acceptat el pare una herència passiva, la filla veuria disminuïts els seus drets legitimaris sobre l'herència paterna.

Sisè. - Els raonaments que s'han fet en els fonaments de dret anteriors porten a la desestimació total del recurs, amb la consegüent imposició de les costes a la part recurrent, de conformitat amb el que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil. I s'acorda també la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir, segons el que estableix el precepte esmentat de la Llei processal civil. Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants que són d'aplicació, per tot el que s'ha exposat

En nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol

DECIDIM

Que declarem que no escau el recurs de cassació que ha interposat la representació processal de la Sra. X1  contra la sentència dictada per la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 1 de setembre de 1995, amb imposició de costes a la part que recorre, i s'acorda també la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda