Barcelona, vint-i-nou de gener de mil nou-cents noranta-sis.
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya,
integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha
estat interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció
Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del
judici declaratiu de menor quantia que va seguir el Jutjat de Primera Instància núm. 6
de Granollers, sobre reclamació del suplement de la llegítima. El recurs esmentat el va
interposar la Sra. X1 , representada pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca i
defensada pel lletrat Sr. Josep M. Piera Sanfeliu, contra el Sr. Y1,
representat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i defensat pel lletrat Sr. Ricard
Gallart Casas.
FETS
Primer. - El procurador dels tribunals Sr. Antonio Cuenca
Biosca, en nom i representació de l'actora Sra. X1 , va formular una
demanda de judici de menor quantia contra el Sr. Y1 , en reclamació del
suplement de la llegítima del causant i pare de tots dos litigants, Sr. Z. La part demandant va sol·licitar, un cop feta l'al·legació dels fets i
fonaments que va considerar convenients, que, un cop fets els tràmits
legals, es dictés
una sentència en què s'acceptés la demanda i en què es condemnés el demandat a
satisfer a l'actora en concepte de suplement de la llegítima la quantitat de
trenta-dos
milions vuit-centes trenta-sis mil set-centes vint-i-vuit pessetes, més els interessos
legals de la suma esmentada, comptats a partir de la data de la interpel·lació judicial,
també sol·licitava que es condemnés al demandat al pagament de les costes del
judici, i
mitjançant un altresí sol·licitava que s'anotés preventivament la demanda pel que fa a
les finques que s'hi descrivien.
Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va
citar a termini la part demandada. El procurador Sr. Carlos Alberola
Martínez va comparèixer en les actuacions en nom i representació del Sr. Y1 , el qual va contestar la
demanda mitjançant un escrit en què s'hi oposava, alhora que exceptuava la falta de
legitimació passiva. En l'escrit esmentat, un cop exposes els fets i raonaments que va
estimar aplicables, va demanar que al seu dia es dictés una sentència en què es
desestimés íntegrament la demanda formulada i en què s'imposés el pagament de les
costes a la part actora.
Tercer. - Es va citar a compareixença les parts, que va tenir lloc el dia i a
l'hora assenyalats amb el resultat que consta en les actuacions. El plet es va rebre a
prova i, un cop la prova proposada per les parts va ser declarada pertinent, aquesta va
ser duta a terme, i consta en les respectives peces separades.
Les proves que es van dur a terme es van adjuntar a les actuacions
i,
un cop les dues parts van haver evacuat el tràmit de resum de les proves, les actuacions
van quedar concluses per a sentència.
Quart. - En data 21 de febrer de 1994, el jutge de Primera
Instància va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual és la
següent: «DECISIÓ: Desestimo l'excepció de falta de legitimació passiva
invocada pel Sr. Carlos Alberola Martínez, procurador dels tribunals i el
Sr. Y1 i, un cop analitzat el fons de la
qüestió, desestimo la demanda que van interposar el Sr. Antonio Cuenca
Biosca,
procurador dels tribunals i la Sra. X1 . Absolc el demandat Sr. Y1 de totes les peticions que s'han deduït en contra seva i imposo el pagament de les
costes d'aquest procediment a la part actora.»
Cinquè. - Contra la sentència esmentada, la part demandant va interposar un
recurs d'apel·lació. La Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar
una sentència amb data 1 de setembre de 1995, la part dispositiva de la qual és la
següent: «DECIDIM: Desestimem el recurs d'apel·lació que va formular la Sra. X1 i estimem parcialment el que va formular el Sr. Y1
contra la
sentència que en data 21 de febrer de 1994 va dictar la jutge del Jutjat de Primera
Instància núm. 6 de Granollers en les actuacions del judici de menor quantia núm.
178/92, la qual confirmem llevat pel que fa al pronunciament sobre les costes, que no
s'imposen en cap de les dues instàncies. Es manté l'anotació preventiva de la demanda i
s'augmenta la fiança a la suma de 12 milions de pessetes.»
Sisè. - El procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca, en nom i representació de la
Sra. X1 , va interposar i formalitzar un recurs de cassació contra la
sentència dictada en apel·lació que basava en els motius següents:
1r. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil per infracció de les normes de l'ordenament jurídic i
jurisprudencial, ja que s'estima infringit, per aplicació indeguda l'art.999 del Codi
civil i jurisprudència .
2n. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei
d'enjudiciament civil, manifestant que la sentència del Jutjat a quo confirmada
pel Tribunal ad quem infringeix els art. 675 i
art. 774 del Codi civil, l'art 155
de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb l'acceptació tàcita de
l'art. 999 del Codi civil i jurisprudència aplicable.
3r. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1694 de la Llei d'enjudiciament civil, la
sentència d'apel·lació del Tribunal ad quem infringeix l'article 999 i els
punts 2n i 3r de l'article
1000 del Codi civil i l'art. 265 de la Compilació de dret civil de
Catalunya.
4t. A l'empara de l'ordinal quart de l'art. 1692 de la Llei
rituària,
per infracció del punt 2n de
l'art. 6 del Codi civil que concorda amb els art. 122, 129 i
136 de la Compilació.
Setè. - El recurs es va admetre a tràmit i, un cop evacuat el tràmit
d'impugnació, es va assenyalar el dia 18 de gener passat per dur a terme la
votació.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS JURÍDICS
Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre
en aquest recurs de cassació, tenen el seu origen en els fets següents. El
senyor Z va contraure primeres noces amb la senyora X3 . D'aquest
matrimoni va néixer una filla, la senyora X1 , que ha estat part agent
en el litigi. La senyora X3 va morir el dia 2 de gener de 1927.
El senyor Z va contraure segones noces amb la
senyora X4, germana de la primera esposa. D'aquest matrimoni va néixer
un fill, el senyor Y1 , que ha estat part defenent en el litigi. La
senyora X4 va atorgar testament notarial obert el dia 21 de febrer
de 1952, en el qual llegava al seu fill esmentat allò que per llegítima
acredités en l'herència materna i instituïa hereu el seu marit senyor Z
, amb la prevenció que «si le premuere, lo sustituye y en su lugar
instituye a su hijo Y1 , también a su
libre disposición». La testadora va morir el dia 9 de febrer de 1984.
El dia 17 de setembre de 1958 es va atorgar una
escriptura pública, en la qual el senyor Z feia donació a favor
de la seva filla senyora X1 de dues finques, amb la prevenció que la donació es feia «en pago
a cuenta de los derechos legitimarios paternos que en su día le pueden corresponder».
El dia 30 de juliol de 1982 es va atorgar una altre escriptura pública,
en la qual el senyor Z feia donació a favor de la seva esposa, senyora
X4,
de la meitat de l'usdefruit d'unes finques i de la nua propietat de
les finques a favor del seu fill, senyor Y1 El mateix dia 30 de juliol
de 1982 el senyor Z va atorgar testament en el qual llegava a la seva esposa
l'usdefruit universal de l'herència, prellegava unes finques a favor de la
seva filla, senyora X1, i instituïa hereu el seu fill, senyor Y1
El testador va morir el dia 21 d'octubre de 1988.
El dia 19 d'abril de 1984 es va atorgar una escriptura pública, en la
qual els senyors Z i Y1 procedien a inventariar els
béns relictes per llur esposa i mare, la senyora W., el senyor Z «por no interesarle ni convenir a sus intereses, renuncia pura, formal, expresa
e irrevocablemente a la herencia de su esposa doña W., comprometiéndose
a no reclamar por razón de la misma cantidad ni cosa alguna en ningún tiempo al heredero
o herederos de la misma», i el senyor Y1 , en qualitat de substitut
vulgar, acceptava de forma pura, formal i expressa l'herència materna.
El mes d'abril de 1992 la senyora X1 va formular una
demanda contra el seu germà senyor Y1, en la qual sol·licitava que al
seu dia es condemnés el defenent a pagar la quantitat de 32.836.728 pessetes en concepte
de suplement de llegítima paterna, amb els interessos legals corresponents des de la
interpel·lació judicial i a pagar les costes judicials. En el seu escrit de contesta a
la demanda el senyor Y1 va al·legar manca de legitimació
passiva, ja
que no havia acceptat l'herència paterna i que la seva germana havia cobrat amb escreix
els seus drets de llegítima paterna.
El Jutjat de Primera Instància núm. 6 de Granollers va dictar
sentència el dia 21 de febrer de 1994, que desestimava l'excepció de manca de
legitimació passiva que havia formulat el defenent i també desestimava la demanda, amb
imposició a l'agent de les costes de la primera instància. Ambdues parts litigants van
interposar recurs d'apel·lació contra aquesta resolució. La Secció Onzena de
l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 1 de setembre de 1995, en
aquesta sentència desestimava el recurs d'apel·lació que havia interposat la senyora
X1 i estimava de forma parcial el recurs que havia interposat el senyor Y1.
La senyora X1 ha interposat recurs de cassació
contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4 de la
Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció per aplicació indeguda de
l'article 999
del Codi civil. Segons l'apartat tercer del precepte l'acceptació tàcita és la que es
fa per actes que manifesten necessàriament la voluntat d'acceptar, o que no hi hauria
dret a executar sinó en qualitat d'hereu i, en el cas que origina el
recurs, al·lega la
part que recorre que el seu pare i el seu germà van atorgar una escriptura pública en la
qual, inicialment, ambdós prenien inventari de l'herència de la testadora, després el
pare renunciava a l'herència de la seva esposa i posteriorment el fill, en qualitat de
substitut vulgar, acceptava l'herència materna; i d'aquests fets en dedueix la
filla, que
ara és part recurrent, que pel fet de prendre inventari, el pare va acceptar de forma
tàcita l'herència de la seva esposa i que, com a conseqüència d'aquesta
acceptació,
ja no podia desprès renunciar-hi, ja que segons l'article 997 del Codi civil
l'acceptació de l'herència, una vegada s'ha fet, és irrevocable. Per
consegüent, a
criteri de la part que recorre, els béns que procedeixen de l'herència materna formen
part de l'herència del pare i s'han de computar en la seva herència al l'efecte del
càlcul de la llegítima.
Sobre aquest motiu de cassació s'ha de dit, inicialment, que segons
les sentències del Tribunal Suprem de 13 de febrer de 1951 i 12 de maig de 1981
l'acceptació tàcita de l'herència és una qüestió de fet que s'ha de mantenir en el
grau de cassació si no s'impugna eficaçment. En el cas present la declaració de la
sentència d'instància, que entén que el marit no va acceptar de forma tàcita
l'herència de la seva esposa, no s'impugna de forma escaient en aquest motiu de cassació
i aquest fet seria suficient per desestimar-lo. Així i tot, sembla oportú fer unes
consideracions ulteriors per tal de posar de relleu que no es pot admetre el criteri de la
part recurrent favorable a una acceptació tàcita de l'herència en el cas que origina el
recurs.
L'article 999, apartat tercer, del Codi civil, que per raons de dret
intertemporal, estava vigent en el dret civil de Catalunya al temps de la mort de la
testadora (any 1984) entén que s'ha acceptat de forma tàcita l'herència en dos
supòsits diferents, que són, primer, que el cridat realitzi actes que manifestin
necessàriament la seva voluntat d'acceptar o, segon, que el cridat realitzi actes que no
tindria dret a executar sinó en qualitat d'hereu. Respecte a aquest segon
supòsit, és
evident que el fet de prendre inventari, juntament amb el fill cridat com a substitut
vulgar, de l'herència de la seva esposa, no implica realitzar un acte que sols es pot
realitzar en qualitat d'hereu, ja que altres persones que es troben involucrades en el
procés successori i poden o han de prendre inventari de l'herència, com, succeeix per
exemple amb els marmessors universals segons l'article 238 de la Compilació
(actualment
article 317 del Codi de successions). I pel que fa al primer supòsit, és a
dir,
d'entendre's acceptada de forma tàcita l'herència quan el cridat fa actes que manifesten
necessàriament la seva voluntat d'acceptar, sembla prou clar també que el fet de prendre
inventari de l'herència de l'esposa pot obeir a finalitats molt diferents, que no
impliquen necessàriament, com, exigeix el precepte, una voluntat
d'acceptar; com ho
acreditava l'article 261 de la Compilació
(i actualment l'article 30 del Codi de
successions) que pel cas d'acceptació de l'herència a benefici d'inventari permet que
l'acceptació de l'herència es pugui fer després de practicat l'inventari i això
demostra que el fet de prendre inventari és un acte que no posa de manifest
necessàriament una voluntat d'acceptar. En aquest sentit sembla oportú fer una
referència a la sentència del Tribunal Suprem de 15 de juny de 1982, que per a
l'acceptació tàcita de l'herència exigeix que el cridat realitzi actes «que revelen
hacer propia la herencia mirándola como tal y no con la intención de cuidar el interés
de otro o eventualmente el otro para decidirse después de aceptar». Tesi que no
contradiu la resolució de 21 de maig de 1910, que esmenta la part
recurrent, que si bé
és cert entén que implica acceptació tàcita de l'herència el fet de prendre inventari
amb citació dels cridats, en aquest cas l'acceptació tàcita no es deriva
necessàriament d'aquest fet, sinó dels posteriors que esmenta la mateixa
resolució, com, són el reconeixement i el pagament d'un crèdit contra la testamentària i la
cancel·lació d'una hipoteca sobre els béns gravats.
Totes aquestes consideracions porten, doncs, a la desestimació del primer motiu de
cassació.
Tercer. - El motiu segon del recurs, que es fonamenta també en
l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles
675 i
774 del Codi civil i de l'article 155 de la Compilació del dret civil de
Catalunya, en
relació amb l'acceptació tàcita de l'herència d'acord amb l'article 999 del Codi
civil. Segons la part que recorre, la testadora va instituir hereu el seu marit i
únicament pel cas de premoriència del cridat, el substituïa pel seu fill i
com que el
marit no va premorir, sinó que va renunciar a l'herència de la seva esposa, no podia el
fill succeir en qualitat de substitut vulgar, sinó que ens trobem davant d'una renúncia
translativa a títol gratuït de drets hereditaris feta pel pare a favor del
fill, que
comporta que el pare, com a cedent d'aquests drets, havia acceptat l'herència de la seva
esposa.
Aquest segon motiu del recurs també s'ha de desestimar, ja que no
aporta cap argument convincent a favor de la tesi que el pare dels litigants va acceptar
de forma tàcita l'herència de la seva esposa. El problema s'ha de resoldre d'acord amb
el que disposava l'article 155, apartat
segon, de la Compilació, segons el qual «salvant
voluntat contrària del testador, la substitució vulgar disposada per al cas de
premoriència de l'hereu instituït s'estendrà a tots els casos en què aquest no pugui o
no vulgui ésser hereu».
El precepte té els seus orígens en el dret romà, en el
qual, i
segons la disposició que es troba en el Codi 6,24,3 l'abast de la substitució vulgar és
una quaestio voluntatis, en el sentit que es pot fer extensiva la substitució vulgar no
solament al cas que va preveure el testador de forma explícita, sinó també als altres
que es poden considerar inclosos perquè el testador els va tenir presents de forma
implícita, ja que el testador volia, essencialment, nomenar un substitut pel cas que
l'instituït en lloc preferent no arribés a succeir i en el pensament del testador té
una transcendència més aviat secundària el fet que l'instituït en lloc preferent no
vulgui o no pugui ésser hereu. Aquest abast de la substitució vulgar té un sentit
encara més clar. Ja que segons l'article 155, apartat
segon, de la Compilació catalana,
si el testador ha previst únicament el cas de premoriència, que és,
recordem-ho,
l'únic que va preveure la testadora, l'herència es defereix successivament a favor del
substitut vulgar qualsevol que sigui la causa que determini que l'instituït en lloc
preferent no ha esdevingut hereu. Prevenció que s'ha de qualificar de realista, ja que si
el testador ha previst únicament el cas de premoriència, normalment és perquè aquest
cas és el més lògic i senzill de preveure i per aquest motiu té un sentit molt clar
que la mateixa llei presumeixi que la voluntat del testador era la de preveure no sols el
cas de premoriència, sinó també el de no voler el cridat acceptar
l'herència, perquè
amb aquesta presumpció legal s'augmenta l'àmbit d'eficàcia de la substitució vulgar,
en concordança estricta amb la seva finalitat, és a dir, evitar que s'obri la successió
intestada, d'acord amb el principi fonamental del favor testamentari, molt arrelat a
Catalunya.
D'aquestes consideracions se'n deriva que la sentència contra la qual
es recorre, que reconeix eficàcia a la substitució vulgar en el cas no previst de forma
expressa per la testadora, com és el de repudiar l'herència l'instituït en primer
lloc, fa una interpretació dels preceptes aplicables d'acord amb la tradició jurídica
catalana, de cabdal importància en el dret civil català segons l'article 1, apartat 2,
de la seva Compilació. I aquesta interpretació és la que ha de prevaler. Certament la
solució podria ésser diferent, posem per cas, si la testadora hagués dit que anomenava
substitut vulgar el fill «únicament» pel cas que el seu marit hagués
premort, ja que
en aquest o en semblant supòsit és evident que la voluntat expressa de la testadora
seria preferent a la interpretació de la voluntat presumible del testador que fa
l'article 155, apartat segon, de la
Compilació. Però com que aquesta prevenció manca
en el cas present, s'ha d'entendre que la Sala d'instància fa una interpretació
totalment correcta de la voluntat de la testadora, amb la conseqüència
d'haver-se de
desestimar el motiu segon del recurs.
Quart. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta una vegada més en
l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles
999 i
1000 regles 2a i 3a, del Codi civil i de l'article 265 de la Compilació del dret civil de
Catalunya. Insisteix la part recurrent que la substitució vulgar únicament podia operar
en el cas de premoriència que havia previst la testadora, i com que aquest cas no es va
donar, sinó que es va produir el supòsit de repudiació per part de l'instituït en
primer lloc, s'ha d'entendre que el marit, cridat inicialment a l'herència, la va
acceptar de forma tàcita i que, per consegüent, ens trobem aquí davant dels supòsits
de l'article 1000, apartat segon del Codi
civil, que considera acceptada l'herència quan
l'hereu hi renuncia, encara que sigui gratuïtament, a benefici d'un o més dels sens
cohereus; o de l'apartat tercer del mateix article
1000, que igualment considera acceptada
l'herència quan el cridat la renuncia per preu a favor de tots els seus cohereus
indistintament; però, si aquesta renúncia fos gratuïta i els cohereus a favor dels
quals es fa són aquells als quals ha d'acréixer la porció renunciada, hom no
considerarà acceptada l'herència.
La desestimació d'aquest motiu del recurs és prou clara, ja que com
s'ha raonat de forma extensa en els fonaments de dret anteriors, la Sala d'instància
interpreta de forma correcta la voluntat de la testadora, el marit, inicialment
instituït, mai va acceptar de forma tàcita l'herència de la seva esposa i la voluntat
de la testadora és la de no excloure l'eficàcia de la substitució vulgar pel
cas, que
realment es va produir, de renúncia a l'herència per part del primer
instituït. D'acord
amb aquestes premisses, no es pot entendre que la sentència d'instància ha infringit
l'article 1000, apartats segon i tercer, del Codi civil i
l'article 265 de la Compilació
del dret civil de Catalunya per una raó prou evident, com és que aquests articles són
totalment inaplicables al cas que origina el recurs. Els apartats segon i tercer de
l'article 1000 es refereixen al cas d'haver instituït el testador de forma simultània
una pluralitat d'hereus i per això preveu els efectes de la renúncia a la seva quota
hereditària feta per qualsevol dels cohereus a favor dels altres i el mateix s'ha de dir
amb referència a l'article 265 de la
Compilació, que estableix els pressupòsits del
dret d'acréixer entre una pluralitat d'hereus cridats de forma simultània a una mateixa
herència. Per consegüent, l'aplicació de l'article 1000 del Codi civil o de
l'article
265 de la Compilació exigeix, de forma inexcusable, que una pluralitat de persones
vinguin cridades de forma simultània a una mateixa herència, el que origina l'anomenada
delació solidària, que es tradueix en una crida simultània de tots els cohereus a
l'herència i a una delació conjunta a favor de tots els instituïts. Però si ens atenim
al testament que origina aquest recurs, resulta que la testadora no va instituir
conjuntament una pluralitat d'hereus, sinó que va instituir una pluralitat successiva
d'hereus, en el sentit que l'instituït en segon lloc, únicament podia esdevenir hereu si
no arribava a succeir l'instituït en lloc preferent. Per consegüent, no ens trobem aquí
davant d'una delació solidària a l'herència que, en tot cas, faria possible
l'aplicació dels preceptes que esmenta la part que recorre, sinó davant d'un cas de
delació inicial de l'herència a favor del marit instituït en primer lloc, i com que
aquesta delació es va frustrar perquè el marit no va arribar a ésser
hereu, la delació
es va reproduir després a favor del fill cridat com a substitut vulgar, que en acceptar
l'herència va esdevenir hereu directe i únic de la seva mare i no cessionari dels drets
hereditaris materns per transmissió feta pel pare.
Cinquè. - El darrer motiu de cassació, que com els anteriors es fonamenta en
l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 6,
apartat segon del Codi civil, en concordança amb els articles 122, 129 i 136 de la
Compilació de dret civil de Catalunya. Al·lega la part que recorre que la renúncia que
va fer el pare a l'herència de la seva esposa perjudica els drets legitimaris de la filla
que ara recorre i per aquest motiu al·lega la ineficàcia d'aquesta renúncia en la
mesura que suposa un frau als drets legitimaris de la filla.
També aquest darrer motiu del recurs s'ha de desestimar. Com estableix
de forma prou clara l'article 988 del Codi
civil, la repudiació de l'herència és un
acte completament voluntari i lliure; per consegüent, quan el pare, en exercici d'aquesta
manifestació concreta del principi d'autonomia privada, es decideix per renunciar
l'herència de la seva esposa, amb això no fa una renúncia que es pugui qualificar
d'il·lícita o de fraudulenta, sinó d'una renúncia totalment vàlida i
eficaç, ja que
per raons de tots prou conegudes ha desaparegut la categoria romana dels anomenats hereus
necessaris, que eren hereus amb independència de la seva voluntat.
El fet que el pare, en exercici de la seva autonomia privada, repudiés
l'herència de la seva esposa, és cert que pot influir en la quantia dels drets
legitimaris de la filla que ara recorre. Però també és cert que això no permet
qualificar la renúncia de fraudulenta. És significatiu que segons l'article 1001 del
Codi civil únicament s'estableix una mena d'ineficàcia de la repudiació de l'herència
quan la repudiació perjudica els creditors del cridat a l'herència i els legitimaris no
es poden equiparar en aquest cas als creditors de l'hereu. La raó és prou clara. Com ha
posat de relleu la doctrina, l'aplicació de l'article 1001 del Codi civil exigeix que el
crèdit segui anterior a la data de la repudiació de l'herència. Això vol
dir, que quan
el pare va repudiar l'herència de la seva esposa l'any 1984, la filla no tenia la
condició de creditora enfront el seu pare, ja que, segons l'article 123 de la
Compilació, resultava que el dret de llegítima neix al temps de l'obertura de la
successió com a conseqüència de la mort del causant, en aquest cas l'any 1988.
I, a
més a més, s'ha d'afegir que la filla legitimària no es pot equiparar, als efectes de
l'article 1001 del Codi civil, als creditors particulars de
l'hereu, ja que el legitimari
té un dret de crèdit contra l'herència com a conseqüència de l'obertura del procés
successori, però no un dret de crèdit contra l'hereu.
En fi s'ha de precisar també que si bé és cert que pel càlcul de la
llegítima s'ha d'afegir al valor de l'actiu hereditari líquid el valor de les donacions
que en vida ha fet el testador, segons les regles que per a la computació legitimària
establia l'article 127 de la
Compilació, als efectes que ara interessen no es poden
equiparar les donacions a les renúncies a adquirir uns drets. Ja que la
donació, com a
prototipus dels actes de disposició fonamentats en una causa de mera liberalitat per part
del donant (articles 618 i 1274 del Codi
civil), comporta de forma necessària una
disminució del patrimoni que al seu dia ha de servir de base per a calcular els drets
llegitimaris i per aquest motiu, i atès també el caràcter imperatiu de la llegítima
envers la persona del testador, el possible conflicte d'interessos entre els legitimaris i
els donataris que voluntàriament ha volgut afavorir el testador, es soluciona a favor
dels legitimaris per la doble via de la computació legitimària i després, si
s'escau,
per la de reducció o supressió de les donacions inoficioses (articles 141, 142 i 143 de
la Compilació). En canvi, quan una persona renuncia a un dret que podia adquirir, amb
això no disminueix el seu patrimoni, ja que únicament evita per mitjà de la renúncia
que es produeixi un augment en el seu patrimoni. I com que l'article 127 de la
Compilació, als efectes del càlcul de la llegítima, únicament declara computables les
donacions fetes en vida pel causant, perquè disminueixen el seu patrimoni, el precepte no
dóna peu per entendre que siguin també computables les renúncies de dret, ja que no
disminueixen el seu patrimoni, sinó que únicament determinen que no augmenti el
patrimoni del renunciant; i certament no és admissible, almenys des d'una perspectiva
jurídica, que la persona que tingui descendents no pot renunciar perquè amb això
disminueix l'import de les llegítimes que al seu dia puguin reclamar els sens descendents
en concepte de legitimaris, ja que tota persona pot tenir motius perfectament
justificables per renunciar als drets que té la possibilitat d'adquirir, que es poden
fonamentar amb raons patrimonials, personals o fins i tot morals. Sembla
oportú, finalment, esmentar que en el cas que ara es considera, com és el de renunciar a
l'adquisició d'una herència, s'ha de tenir present la possibilitat que l'herència sigui
passiva i si l'hereu l'accepta de forma pura i simple, amb això disminueix el valor del
seu patrimoni com a conseqüència de la responsabilitat ultra vives, que sancionava
l'article 260 de la Compilació. Que en un cas com el que origina el recurs que ara s'ha
de resoldre, comportaria que el fet d'haver acceptat el pare una herència
passiva, la
filla veuria disminuïts els seus drets legitimaris sobre l'herència paterna.
Sisè. - Els raonaments que s'han fet en els fonaments de dret anteriors porten
a la desestimació total del recurs, amb la consegüent imposició de les costes a la part
recurrent, de conformitat amb el que estableix l'article 1715, apartat
darrer, de la Llei
d'enjudiciament civil. I s'acorda també la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es
va constituir, segons el que estableix el precepte esmentat de la Llei processal civil.
Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants que són
d'aplicació, per tot
el que s'ha exposat
En nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol
DECIDIM
Que declarem que no escau el recurs de cassació que ha interposat
la representació processal de la Sra. X1 contra la sentència dictada per
la Secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 1 de setembre de 1995, amb
imposició de costes a la part que recorre, i s'acorda també la pèrdua del dipòsit que
en el seu moment es va constituir.
S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal
esmentat i s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre. Doneu la
publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i
signem.
