Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 3 de novembre de 1995

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
de 3 de novembre de 1995, núm 30/1995 (Sala civil i penal)

Antecedents de fet 
Fonaments jurídics 
Part dispositiva

 

Barcelona, 3 de novembre de 1995

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici ordinari de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, sobre declaracions de drets. La Sra. X va interposar el recurs esmentat, representada pel procurador Sr. Àngel Quemada Ruíz i defensada pel lletrat Sr. Joan Roca i Ledesma. El Sr. Y és la part contra la qual es recorre, representat per la procuradora Sra. Esther Suñer Ollé i defensat pel lletrat Sr. Ramon Armengol Barniol,

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, el procurador Sr. Ramon Daví Navarro, en nom i representació del Sr. Y, va interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra. X. En la demanda esmentada sol·licitava, un cop feta l'al·legació de fets i fonaments de dret que va considerar pertinents, que es dictés una sentència en què es declarés: a) Que la demandada Sra. X tenia l'obligació de satisfer al Sr. Y l'import de la llegítima que li corresponia per la mort del Sr. Z, pare de tots dos, d'acord amb el que estableixen els art. 129 i següents de la Compilació de Dret civil de Catalunya, i que la quantia de l'import de la llegítima es determinés en la sentència, d'acord amb el que resultés provat en les actuacions, o bé que es determinés la quantitat de l'import quan s'executés la sentència. 2n) Que la demandada Sra. X havia de satisfer al Sr. Y la quantitat mensual de 50.000 PTA en concepte de pensió per al seu manteniment i per a la seva subsistència, d'acord amb l'obligació que va imposar el testador a la persona nomenada com a hereva. 3r) Que la demandada té l'obligació de pagar els interessos de la llegítima sol·licitada des del moment en què es va reclamar, és a dir, des de la data en què se li va fer el requeriment notarial o, en tot cas, des de la data de la interpel·lació judicial. El demandant també sol·licitava que se la condemnés al pagament de les costes del judici.

Un cop admesa la demanda, es va citar a termini la demandada, que va comparèixer en el temps i en la forma legals. La demandada va oposar-se a la demanda mitjançant l'escrit oportú, en que exposava els fets i els fonaments que va considerar pertinents, i va sol·licitar que es dictés una sentència en què es desestimés la demanda i en què «es declarés que el Sr. Y tenia el dret a percebre de la seva germana, Sra. X, la quantitat d'1.500.000 PTA (un milió cinc-centes mil pessetes), en concepte de llegítima, sobre l'herència causada per la mort del Sr. Z, pare de tots dos, i que es desestimessin íntegrament la resta de les peticions de la demanda. Un cop es va declarar que les proves proposades eren pertinents, es van dur a terme les proves esmentades amb el resultat que consta en les actuacions. Es va efectuar el tràmit de conclusions i el Jutjat esmentat va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual conté la següent DECISIÓ: «Estimo parcialment la demanda que va interposar el Sr. Y contra la Sra. X i, d'acord amb això, la demandada està obligada a satisfer a l' actor l'import de 5.791.667 pessetes, en concepte de la llegítima que li correspon de l'herència del seu pare, més els interessos legals corresponents des de la data de la interpel·lació judicial, la demandada haurà de pagar les costes d'aquest procediment. Pel que fa a les costes comunes, cadascuna de les parts n'haurà de pagar la meitat, i totes dues parts hauran de pagar les causades en la seva instància» .

 

Segon. - Les dues parts litigants van interposar un recurs d'apel·lació contra la resolució de data 4 de novembre de 1993 i contra la interlocutòria de 24 de març de 1993, i se'n va substanciar l'alçada d'acord amb el dret. La Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb data 27 d'abril de 1995, la part dispositiva de la qual conté la següent DECISIÓ: «Estimem parcialment els recursos que van interposar, respectivament, la representació processal del Sr. Y i la representació processal de la Sra. X contra la sentència de data 4 de novembre de 1993, que va dictar el magistrat del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, la qual revoquem parcialment.

Estimem parcialment la demanda que va interposar el Sr. Y contra la Sra. X, per la qual cosa declarem que la Sra. X està obligada a satisfer a l'actor la quantia de 4.791.667 pessetes que li corresponen per raó de la llegítima del seu pare, com també està obligada a pagar a l'actor una pensió mensual de 20.000 PTA, més els interessos legals, els quals s'han de determinar d'acord amb la quantitat establerta per la llegítima, des de la data de la interpel·lació judicial. No fem cap pronunciament especial pel que fa al pagament de les costes de totes dues instàncies».

 

Tercer. - La representació processal de la Sra. X va interposar un recurs de cassació a l'empara dels motius següents:

1r. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, denunciava la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència que són aplicables al cas.

2n. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, denunciava la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència que són aplicables al cas.

 

Quart. - En data 10 de juliol passat, es va dictar una provisió en què es tenia per interposat el recurs de cassació i les actuacions es van trametre al Ministeri Fiscal, d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la LEC. El/la representant del Ministeri Fiscal va evacuar el tràmit mitjançant l'escrit de contestació de data 18 de juliol de 1995, en què sol·licitava que s'admetés el recurs a tràmit pel que fa al motiu primer, d'acord amb el que estableix l'art. 1730.1 de la Llei d'enjudiciament civil, en la redacció de la Llei 10/1992, de 30 d'abril, de mesures urgents de reforma processal i d'acord amb l'art. 73, paràgraf 1r, lletra a) de la Llei orgànica del poder judicial 6/85, d'1 de juliol de 1960. El/la representant del Ministeri Fiscal també sol·licitava que s'admetés el segon motiu, que fa referència a una presumpta infracció, ja que, segons la recurrent, no s'ha aplicat l'antic article 131 de la Compilació del dret civil de Catalunya, de 21 de juliol de 1960, reformada per la Llei del Parlament de Catalunya, de 20 de març de 1984, substituïda actualment per l'art. 358 del Codi de successions per causa de mort, aprovat per la llei 40/1991, de 30 de desembre. En una interlocutòria de data 27 de juliol últim, es va admetre a tràmit el recurs de cassació que s'havia interposat, es va concedir un termini de vint dies per tal que la part contrària formalitzés l'escrit d'impugnació, cosa que va fer.

Cap de les parts va sol·licitar que se celebrés la vista pública del recurs, en una provisió de data 21 de setembre últim, es va assenyalar el dia 16 d'octubre a les 11 hores per dur a terme la votació i la decisió, que es van fer en aquesta data a la sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm, Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, tenen l'origen en els fets següents.

El senyor Z va atorgar testament notarial obert el dia 13 de novembre de 1987, en el qual llegava a la seva esposa, senyora Z2 i I. l'usdefruit de tots els seus béns; llegava als seus fills Z3 i Z4, en pagament dels seus drets legitimaris, la quantitat que en aquest concepte els correspongués; i instituïa hereva la seva filla X, amb l'obligació de cuidar i mantenir en la salut i la malaltia el seu germà, alhora que li hauria de prestar l'assistència necessària. El testador va morir el dia 16 de gener de 1988 i la seva esposa el dia 27 de juliol del mateix any.

Amb data 12 de setembre de 1991, el senyor Y va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la seva germana, i hereva del patrimoni patern, senyora X, en la qual sol·licitava que es dictés una sentència en què es declarés i es decretés l'obligació de la defenent de pagar al seu germà l'import de la llegítima paterna en la quantia que determinés la mateixa sentència, també sol·licitava que es decretés l'obligació de la defenent de pagar al seu germà la quantitat mensual de 50.000 pessetes en concepte de pensió pel manteniment i la subsistència de l'agent i, finalment, que es decretés l'obligació de la defenent de pagar els interessos de la llegítima des del requeriment notarial perquè efectués el pagament o, en qualsevol cas, des de la data de la interpel·lació judicial. La part demandant va sol·licitar que s'imposés el pagament de les costes a la part adversa.

La part defenent va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el dia 12 de novembre de 1991, en el qual sol·licitava que al seu dia es dictés una sentència en què es desestimés essencialment la demanda i en què es declarés el dret de l'agent a percebre de la seva germana la quantitat d'1.500.000 pessetes en concepte de llegítima paterna, amb la consegüent desestimació de totes les altres peticions de la demanda.

El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers va dictar sentència el dia 4 de novembre de 1993 en què s'estimava parcialment la demanda i en què es condemnava la defenent a pagar al seu germà la quantitat de 5.791.667 pessetes en concepte de llegítima paterna, amb els interessos legals corresponents des de la data de la interpel·lació judicial. En la sentència esmentada, es va condemnar les parts a pagar la meitat de les costes comunes i també es condemnava cadascuna de les parts a pagar les causades a instàncies seves.

Ambdues parts litigants han formulat un recurs d'apel·lació contra aquesta sentència. La Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 27 d'abril de 1995 en què s'estimava parcialment ambdós recursos d’apel·lació i en què es revocava parcialment la sentència de primera instància. En la sentència de l'Audiència també es declarava l’obligació de la defenent de pagar al seu germà la quantitat de 4.791.667 pessetes en concepte de llegítima paterna, una pensió mensual de 20.000 pessetes i els interessos legals sobre la llegítima des de la data de la interpel·lació judicial; sense fer especial condemna pel que fa al pagament de les costes causades a instàncies de totes dues parts. La mateixa Sala d'apel·lació va dictar un acte el dia 10 de maig de 1995, que resolia un recurs d'aclariment que havia formulat el senyor Y. En la resolució esmentada s'acordava aclarir la sentència en el sentit que la pensió mensual de 20.000 pessetes s'incrementaria o disminuiria segons les modificacions que, en el mateix sentit, experimentés l’índex de preus al consum.

La senyora X ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

 

Segon. - El motiu primer del recurs es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil i s'hi al·lega aplicació indeguda de l'article 858 del Codi civil, perquè en la sentència s'equipara i es confon una simple disposició modal amb un llegat d'aliments. També s'hi al·lega la violació de la doctrina jurisprudencial (sentències del Tribunal Suprem de 9 de juny de 1971 i de 28 de maig de 1994).

Per tal de centrar les qüestions que planteja aquest motiu del recurs, s'ha de recordar que en la clàusula tercera del seu testament el pare dels litigants va ordenar que «instituye heredera universal a su hija X, con la obligación de cuidar y mantener tanto en salud como en enfermedad a su hermano Juan prestàndole la assistència precisa» . Un cop mort el testador, el seu fill, senyor Y, va formular una demanda contra la seva germana senyora X, hereva del patrimoni patern, en la qual reclamava la seva llegítima paterna i la quantitat de 50.000 pessetes mensuals pel seu manteniment i la seva subsistència, en compliment de l'obligació que el testador va imposar a la seva hereva. La defenent sol·licitava en el seu escrit de contesta a la demanda que es desestimés la pretensió del seu germà pel que fa al pagament de la quantitat de 50.000 pessetes mensuals pel seu manteniment i la seva subsistència, ja que, d'acord amb el parer de la defenent, el seu pare no va ordenar un llegat d'aliments a favor del seu fill, sinó que va imposar una càrrega moral a la filla instituïda hereva, que l'obligava a prestar al seu germà l'ajut que pogués necessitar. El Jutjat de Primera instància va dictar una sentència en què es desestimava la pretensió de l'agent de percebre aquestes 50.000 pessetes mensuals pel seu manteniment i la seva subsistència. La sentència d'apel·lació va estimar en part el recurs de l'agent i va condemnar l'hereva a pagar la quantitat de 20.000 pessetes mensuals en compliment de la deixa o del modus testamentari que el pare comú va ordenar a favor del seu fill, i que no constitueix un llegat a favor del seu fill, sinó que imposa a la seva hereva l'obligació de fer això, que és compatible amb la llegítima i que no li és imputable.

En el motiu primer del recurs de cassació, s'impugna aquest pronunciament de la sentència d'apel·lació, ja que, segons la part que recorre, en la sentència d'instància s'aplica de forma indeguda l'article 858 del Codi civil, ja que s'equipara i es confon una disposició modal amb un llegat d'aliments i, d'aquesta forma, s'infringeix la doctrina que apareix en les sentències del Tribunal Suprem de 9 de juny de 1971 i de 28 de maig de 1994, en què es diferencien de forma molt clara ambdues figures. En la sentència d'apel·lació, en el seu fonament de dret quart, es parteix de l'article 858 del Codi civil, segons el qual el testador podrà gravar amb deixes (mandas) i llegats, no sols el seu hereu, sinó també els legataris i, d'acord amb a aquesta disposició, la Sala d'instància entén que una cosa són els llegats i una altra les deixes (mandas), que són una entitat diferent als llegats i, en el cas que origina aquest recurs de cassació, entén que la clàusula testamentària esmentada s'ha de configurar jurídicament com una «manda o modo testamentario» i, en què s'imposa a l'hereva l'obligació de fer una cosa. No sembla correcta aquesta interpretació, ja que si ens atenim als precedents legislatius, resulta que en el llibre III, títol III, capítol II, secció 10ª del Codi civil, que s'intitula «de les mandas y legados» , no es regulen dues institucions diferents, sinó que s'hi regula una sola institució; que en el llenguatge actual s'anomena llegat, però que en el dret anterior a la codificació s'anomenava «manda» (o deixa, en català), com resulta de la Partida 6,9, 1, segons la qual «manda es una manera de donación que deja el testador en su testamento, o en codicilo, a alguno por amor de Dios o de su ànima, o por hacer algo aquel a quien deja la manda», que no és sinó una versió castellana del concepte de llegat que apareix a la Instituta 2,20,1 y Digest 31,36.

D'acord amb aquestes consideracions, s'ha d'entendre que, en la clàusula tercera del seu testament, el pare dels litigants va imposar una obligació testamentària, a càrrec de la seva hereva i a favor del fill legitimari que havia de sorgir, en tot cas, a la mort del testador i que, d'acord amb la normativa vigent a Catalunya al temps de la mort del testador (any 1988), s'ha de regular per les disposicions que fan referència als llegats damnatoris, que permeten assolir les finalitats que vol el testador per la via de la creació d'una situació obligatòria amb eficàcia post mortem. Ja que, en aquest cas, l'afavorit, el fill ------, pot exigir, de forma directa i pel seu interès exclusiu, el compliment de l'obligació testamentària, i això vol dir que ens trobem davant d'un llegat i no davant d'una disposició modal, que per la seva pròpia naturalesa imposa fer una prestació a favor d'una tercera persona, però sense atribuir al/a la beneficiat/ada un dret de crèdit per tal d'exigir el compliment de la disposició modal (segons resulta del Digest 33, 1 - 7, article 268-1 del projecte de Compilació del dret civil de Catalunya, sentència del Tribunal Suprem de 4 de juny de 1965 i, actualment, de l'article 161 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya).

 

Tercer. - Cal considerar, ara, el règim jurídic d'aquest llegat ordenat pel pare dels litigants, en què s'imposa a l'hereva l'obligació de cuidar i mantenir en la salut i la malaltia el seu germà -----, alhora que li ha de prestar l'assistència necessària. Sembla prou clar que ens trobem aquí davant d'un llegat d'aliments o de manteniment, que al temps de la mort del testador es regulava en el dret civil de Catalunya, per l'article 879 del Codi civil, que permet ordenar un llegat d'aliments mentre el legatari visqui i, llevat que el testador disposi una altra cosa, la quantia serà la que determini el mateix testador, i si hi manca aquesta precisió, es fixarà l'import del llegat segons l'estat i la condició del legatari, i d'acord amb l'import de l'herència. En el cas del recurs, no s'estableix res sobre la durada del llegat ni la seva quantia, la qual cosa determina que la voluntat del testador era ordenar que el llegat havia de durar mentre el legatari visqués, i que l'import es fixés d'acord amb els paràmetres que resulten de l'article 879, apartat tercer, del Codi civil. Però en aquest punt, cal resoldre una altra qüestió: cal determinar si el testador va ordenar aquest llegat d'aliments cas que el legatari els necessités o, el que volia era ordenar el llegat d'aliments a favor del seu fill encara que no necessités aquests aliments.

La clàusula testamentària no posa de manifest quina era la veritable voluntat del pare dels litigants. Això vol dir, doncs, que ens trobem davant d'un problema d'interpretació del testament i, per tal que aquest problema es pogués plantejar i resoldre en un recurs de cassació, la via escaient per fer-ho era fonamentar el recurs en la infracció de l'article 675, apartat primer, del Codi civil, que estableix els paràmetres que s'han de tenir en compte per determinar la vertadera voluntat del testador. I com que en el motiu primer del recurs no s'ha seguit aquesta via, cal desestimar-lo i confirmar la sentència contra la qual es recorre, encara que l'obligació que el testador imposa a la seva hereva, en la clàusula tercera del seu testament, no es qualifiqui de la mateixa forma en la sentència esmentada, que en la de l'organisme jurisdiccional d'instància, d'acord amb l'aplicació en aquest cas de la teoria d'equivalència de resultats, que ha sancionat de forma reiterada la jurisprudència del Tribunal Suprem.

Cal precisar, a més, que la interpretació que dóna la Sala d'instància a la repetida clàusula testamentària, és a dir, el fet que el fill pugui exigir, a més de la llegítima, la quantitat de 20.000 pessetes mensuals pel seu manteniment, no es pot qualificar d'absurda, inversemblant o manifestament contrària a la voluntat del testador, perquè si es donessin aquestes circumstàncies, això permetria de plantejar el problema en cassació. Cal pensar que amb aquesta prevenció, el pare volia atribuir al seu fill quelcom més que la seva llegítima estricta, ja que el dret d'aliments entre germans, encara que sigui en una forma més aviat limitada o estricta, l'estableix amb caràcter legal l'article 143, apartat segon, del Codi civil.

 

Quart. -Posat cas que es desestimés el motiu primer de cassació, la part que recorre articula un segon motiu, que fonamenta també en l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil en què al·lega una violació, per inaplicació de l'article 358 del vigent Codi de successions, i antic article 131 de la Compilació de dret civil de Catalunya, en el qual s'estableix que el llegat a favor d'aquell qui resulti ésser legitimari implica l’atribució de la llegítima. Segons la part que recorre, si entenem que el testador va ordenar un llegat d'aliments a favor del seu fill, senyor Y, seria imputable a la seva llegítima, d'acord amb la quantitat que resulti de la capitalització de la pensió, és a dir, s'hauria d'imputar a la llegítima del fill la quantitat de 2.391.667 pessetes.

Sobre aquest motiu del recurs cal fer les precisions següents. És cert que segons l'article 130 de la Compilació de dret civil de Catalunya el llegat a favor d'aquell qui resulti ésser legitimari implica l'atribució de llegítima, baldament no s'expressi així i que se l'hi imputi, però, segons el mateix precepte, «es produeix aquesta imputació mentre el causant no disposi una altra cosa» i, en el cas del recurs, s'ha d'entendre que la voluntat del testador era que el seu fill rebés el llegat ordenat pel seu manteniment extra parte, és a dir, a més de la seva llegítima. Ho posa de relleu el mateix testament, en què en clàusules diferents s'ordena un llegat a favor del fills no instituïts hereus, en pagament de llur llegítima paterna, i en què s'ordena un Llegat d'aliments a favor del seu fill Y, i també s'hi posa de relleu, en aquest cas, la mateixa naturalesa del llegat d'aliments, i és racional presumir que el testador va ordenar-lo en atenció a les circumstàncies personals que concorrien en el seu fill, les quals feien necessària aquesta prevenció, ja que la quota de la llegítima que per llei li corresponia, d'acord amb el seu patrimoni, no era suficient. El que s'ha dit anteriorment és la conclusió que, des d'un altre punt de vista, avalaven els articles 131, apartat segon, i 133 de la Compilació (i que actualment avalen els articles 358, apartat segon, i 360 del Codi de successions), ja que el llegat que té per objecte unes prestacions periòdiques, com, per definició, ho és el llegat d'aliments o de manteniment, no és apte per complir amb els deures legitimaris que imposa la llei i, des d'aquesta perspectiva, un llegat d'aquesta naturalesa no és imputable a la llegítima.

Aquests raonaments porten, doncs, a desestimar el motiu segon de cassació.

 

Cinquè. - En tractar-se d'un supòsit en què no va ser procedent que es constituís el dipòsit, d'acord amb l'article 1730.1 de la Llei d'enjudiciament civil, no s'ha de fer cap pronunciament sobre aquest punt. I com a conseqüència de la desestimació total del recurs de cassació, s'ha d'acordar la imposició del pagament de les costes a la part que recorre, de conformitat amb el que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei processal esmentada.

Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, i per tot el que s'ha exposat,

En nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol.

 

DECIDIM

Que declarem que no escau el recurs de cassació que va interposar el procurador dels tribunals senyor Àngel Quemada i Ruíz, en representació causídica de la senyora X, contra la sentència dictada per la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 27 d'Abril de 1995. Condemnem la part que recorre, ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.

Expediu un certificat d'aquesta sentència i adjunteu-lo a les actuacions, les quals s'han de trametre juntament amb el rotllo a la Secció Setzena de l'Audiència Provincial de Barcelona. Publiqueu aquesta sentència tal com estableix la llei.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda