Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
de 3 de novembre de 1995, núm 30/1995 (Sala civil i penal)
 Antecedents de
fet
Fonaments jurídics
Part dispositiva
Barcelona, 3 de novembre de 1995
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació contra la
sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 16ª de l'Audiència Provincial
de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici ordinari de menor quantia,
seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, sobre declaracions
de drets. La Sra. X va interposar el recurs esmentat, representada pel
procurador Sr. Àngel Quemada Ruíz i defensada pel lletrat Sr. Joan Roca i Ledesma. El
Sr. Y és la part contra la qual es recorre, representat per la
procuradora Sra. Esther Suñer Ollé i defensat pel lletrat Sr. Ramon Armengol Barniol,
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Davant del Jutjat de Primera Instància
núm. 1 de Granollers, el procurador Sr. Ramon Daví Navarro, en nom i representació del
Sr. Y, va interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia
contra la Sra. X. En la demanda esmentada sol·licitava, un cop feta
l'al·legació de fets i fonaments de dret que va considerar pertinents, que es dictés
una sentència en què es declarés: a) Que la demandada Sra. X tenia
l'obligació de satisfer al Sr. Y l'import de la llegítima que li corresponia
per la mort del Sr. Z, pare de tots dos, d'acord amb el
que estableixen els art. 129 i següents de la Compilació de Dret civil de Catalunya, i
que la quantia de l'import de la llegítima es determinés en la sentència, d'acord amb
el que resultés provat en les actuacions, o bé que es determinés la quantitat de
l'import quan s'executés la sentència. 2n) Que la demandada Sra. X havia
de satisfer al Sr. Y la quantitat mensual de 50.000 PTA en concepte de
pensió per al seu manteniment i per a la seva subsistència, d'acord amb l'obligació que
va imposar el testador a la persona nomenada com a hereva. 3r) Que la demandada té
l'obligació de pagar els interessos de la llegítima sol·licitada des del moment en què
es va reclamar, és a dir, des de la data en què se li va fer el requeriment notarial o,
en tot cas, des de la data de la interpel·lació judicial. El demandant també
sol·licitava que se la condemnés al pagament de les costes del judici.
Un cop admesa la demanda, es va citar a
termini la demandada, que va comparèixer en el temps i en la forma legals.
La demandada va oposar-se a la demanda mitjançant l'escrit oportú, en que
exposava els fets i els fonaments que va considerar pertinents, i va
sol·licitar que es dictés una sentència en què es desestimés la demanda i en
què «es declarés que el Sr. Y tenia el dret a percebre de
la seva germana, Sra. X, la quantitat d'1.500.000 PTA (un milió cinc-centes
mil pessetes), en concepte de llegítima, sobre l'herència causada per la
mort del Sr. Z, pare de tots dos, i que es desestimessin íntegrament
la resta de les peticions de la demanda. Un cop es va declarar que les proves proposades
eren pertinents, es van dur a terme les proves esmentades amb el resultat que consta en
les actuacions. Es va efectuar el tràmit de conclusions i el Jutjat esmentat va dictar
una sentència, la part dispositiva de la qual conté la següent DECISIÓ: «Estimo
parcialment la demanda que va interposar el Sr. Y contra la Sra. X i, d'acord amb això, la demandada està obligada a satisfer a
l' actor
l'import de 5.791.667 pessetes, en concepte de la llegítima que li correspon de
l'herència del seu pare, més els interessos legals corresponents des de la data de la
interpel·lació judicial, la demandada haurà de pagar les costes d'aquest
procediment.
Pel que fa a les costes comunes, cadascuna de les parts n'haurà de pagar la
meitat, i
totes dues parts hauran de pagar les causades en la seva instància» .
Segon. - Les dues parts litigants van interposar un
recurs d'apel·lació contra la resolució de data 4 de novembre de 1993 i contra la
interlocutòria de 24 de març de 1993, i se'n va substanciar l'alçada d'acord amb el
dret. La Secció 16ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb
data 27 d'abril de 1995, la part dispositiva de la qual conté la següent
DECISIÓ: «Estimem parcialment els recursos que van interposar,
respectivament, la representació
processal del Sr. Y i la representació processal de la Sra. X contra la sentència de data 4 de novembre de 1993, que va dictar el magistrat del
Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, la qual revoquem
parcialment.
Estimem parcialment la demanda que va interposar el Sr.
Y contra la Sra. X, per la qual cosa declarem que la Sra. X està obligada a satisfer a l'actor la quantia de 4.791.667 pessetes que li
corresponen per raó de la llegítima del seu pare, com també està obligada a pagar a
l'actor una pensió mensual de 20.000 PTA, més els interessos legals, els quals s'han de
determinar d'acord amb la quantitat establerta per la llegítima, des de la data de la
interpel·lació judicial. No fem cap pronunciament especial pel que fa al pagament de les
costes de totes dues instàncies».
Tercer. - La representació processal de la Sra.
X va interposar un recurs de cassació a l'empara dels motius següents:
1r. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil,
denunciava la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència
que són aplicables al cas.
2n. A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil,
denunciava la infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència
que són aplicables al cas.
Quart. -
En data 10 de juliol passat, es va dictar una
provisió en què es tenia per interposat el recurs de cassació i les actuacions es van
trametre al Ministeri Fiscal, d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la
LEC. El/la
representant del Ministeri Fiscal va evacuar el tràmit mitjançant l'escrit de
contestació de data 18 de juliol de 1995, en què sol·licitava que s'admetés el recurs
a tràmit pel que fa al motiu primer, d'acord amb el que estableix l'art. 1730.1 de la
Llei d'enjudiciament civil, en la redacció de la Llei 10/1992, de 30
d'abril, de mesures
urgents de reforma processal i d'acord amb l'art. 73, paràgraf 1r, lletra a) de la Llei
orgànica del poder judicial 6/85, d'1 de juliol de 1960. El/la representant del Ministeri
Fiscal també sol·licitava que s'admetés el segon motiu, que fa referència a una
presumpta infracció, ja que, segons la recurrent, no s'ha aplicat l'antic article 131 de
la Compilació del dret civil de Catalunya, de 21 de juliol de 1960, reformada per la Llei
del Parlament de Catalunya, de 20 de març de 1984, substituïda actualment per
l'art. 358
del Codi de successions per causa de mort, aprovat per la llei 40/1991, de 30 de
desembre. En una interlocutòria de data 27 de juliol últim, es va admetre a tràmit el
recurs de cassació que s'havia interposat, es va concedir un termini de vint dies per tal
que la part contrària formalitzés l'escrit d'impugnació, cosa que va fer.
Cap de les parts va sol·licitar que se celebrés la vista pública del
recurs, en una provisió de data 21 de setembre últim, es va assenyalar el dia 16
d'octubre a les 11 hores per dur a terme la votació i la decisió, que es van fer en
aquesta data a la sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm, Sr. Lluís Puig i
Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en
aquest recurs de cassació, tenen l'origen en els fets següents.
El senyor Z va atorgar testament notarial
obert el dia 13 de novembre de 1987, en el qual llegava a la seva esposa,
senyora Z2
i I. l'usdefruit de tots els seus béns; llegava als
seus fills Z3 i Z4, en pagament dels seus drets legitimaris, la quantitat
que en aquest concepte els correspongués; i instituïa hereva la seva filla X, amb
l'obligació de cuidar i mantenir en la salut i la malaltia el seu germà, alhora que
li hauria de prestar l'assistència necessària. El testador va morir el dia 16 de gener
de 1988 i la seva esposa el dia 27 de juliol del mateix any.
Amb data 12 de setembre de 1991, el senyor
Y va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la
seva germana, i hereva del patrimoni patern, senyora X, en la qual sol·licitava que es
dictés una sentència en què es declarés i es decretés l'obligació de la defenent de
pagar al seu germà l'import de la llegítima paterna en la quantia que determinés la
mateixa sentència, també sol·licitava que es decretés l'obligació de la defenent de
pagar al seu germà la quantitat mensual de 50.000 pessetes en concepte de pensió pel
manteniment i la subsistència de l'agent i, finalment, que es decretés l'obligació de
la defenent de pagar els interessos de la llegítima des del requeriment notarial perquè
efectués el pagament o, en qualsevol cas, des de la data de la
interpel·lació judicial.
La part demandant va sol·licitar que s'imposés el pagament de les costes a la part
adversa.
La part defenent va presentar el seu escrit de contesta a la demanda el
dia 12 de novembre de 1991, en el qual sol·licitava que al seu dia es dictés una sentència
en què es desestimés essencialment la demanda i en què es declarés el dret de l'agent
a percebre de la seva germana la quantitat d'1.500.000 pessetes en concepte de llegítima
paterna, amb la consegüent desestimació de totes les altres peticions de la demanda.
El Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers va dictar
sentència el dia 4 de novembre de 1993 en què s'estimava parcialment la demanda i en
què es condemnava la defenent a pagar al seu germà la quantitat de 5.791.667 pessetes en
concepte de llegítima paterna, amb els interessos legals corresponents des de la data de
la interpel·lació judicial. En la sentència esmentada, es va condemnar les parts a pagar
la meitat de les costes comunes i també es condemnava cadascuna de les parts a pagar les
causades a instàncies seves.
Ambdues parts litigants han formulat un
recurs d'apel·lació contra aquesta sentència. La Secció 16ª de l'Audiència
Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 27 d'abril de 1995 en què
s'estimava parcialment ambdós recursos d’apel·lació i en què es revocava
parcialment la sentència de primera instància. En la sentència de
l'Audiència també es declarava l’obligació de la defenent de pagar al seu
germà la quantitat de 4.791.667 pessetes en concepte de llegítima paterna,
una pensió mensual de 20.000 pessetes i els interessos legals sobre la
llegítima des de la data de la interpel·lació judicial; sense fer especial
condemna pel que fa al pagament de les costes causades a instàncies de totes
dues parts. La mateixa Sala d'apel·lació va dictar un acte el dia 10 de maig
de 1995, que resolia un recurs d'aclariment que havia formulat el senyor Y. En la resolució esmentada s'acordava aclarir la
sentència en el sentit que la pensió mensual de 20.000 pessetes s'incrementaria o
disminuiria segons les modificacions que, en el mateix sentit, experimentés l’índex
de preus al consum.
La senyora X ha interposat recurs de cassació contra
aquesta sentència davant la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon. - El motiu primer del recurs es fonamenta en
l'article 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil i s'hi al·lega aplicació indeguda de
l'article 858 del Codi civil, perquè en la sentència s'equipara i es confon una simple
disposició modal amb un llegat d'aliments. També s'hi al·lega la violació de la
doctrina jurisprudencial (sentències del Tribunal Suprem de 9 de juny de 1971 i de 28 de
maig de 1994).
Per tal de centrar les qüestions que
planteja aquest motiu del recurs, s'ha de recordar que en la clàusula
tercera del seu testament el pare dels litigants va ordenar que «instituye
heredera universal a su hija X, con la obligación de cuidar y mantener tanto
en salud como en enfermedad a su hermano Juan prestàndole la assistència
precisa» . Un cop mort el testador, el seu fill, senyor Y, va formular una
demanda contra la seva germana senyora X, hereva del patrimoni
patern, en la qual reclamava la seva llegítima paterna i la quantitat de 50.000 pessetes
mensuals pel seu manteniment i la seva subsistència, en compliment de l'obligació que el testador va imposar a la seva hereva. La defenent sol·licitava en el seu escrit de
contesta a la demanda que es desestimés la pretensió del seu germà pel que fa
al
pagament de la quantitat de 50.000 pessetes mensuals pel seu manteniment i la seva
subsistència, ja que, d'acord amb el parer de la defenent, el seu pare no va ordenar un
llegat d'aliments a favor del seu fill, sinó que va imposar una càrrega moral a la filla
instituïda hereva, que l'obligava a prestar al seu germà l'ajut que pogués necessitar.
El Jutjat de Primera instància va dictar una sentència en què es desestimava la
pretensió de l'agent de percebre aquestes 50.000 pessetes mensuals pel seu manteniment i
la seva subsistència. La sentència d'apel·lació va estimar en part el recurs de
l'agent i va condemnar l'hereva a pagar la quantitat de 20.000 pessetes mensuals en
compliment de la deixa o del modus testamentari que el pare comú va ordenar a
favor del seu fill, i que no constitueix un llegat a favor del seu fill, sinó que imposa a
la seva hereva l'obligació de fer això, que és compatible amb la llegítima i que no li
és imputable.
En el motiu primer del recurs de cassació, s'impugna aquest
pronunciament de la sentència d'apel·lació, ja que, segons la part que recorre, en la
sentència d'instància s'aplica de forma indeguda l'article 858 del Codi
civil, ja que
s'equipara i es confon una disposició modal amb un llegat d'aliments i, d'aquesta forma,
s'infringeix la doctrina que apareix en les sentències del Tribunal Suprem de 9 de juny
de 1971 i de 28 de maig de 1994, en què es diferencien de forma molt clara ambdues
figures. En la sentència d'apel·lació, en el seu fonament de dret quart, es parteix de
l'article 858 del Codi civil, segons el qual el testador podrà gravar amb deixes (mandas)
i llegats, no sols el seu hereu, sinó també els legataris i, d'acord amb a aquesta
disposició, la Sala d'instància entén que una cosa són els llegats i una altra les
deixes (mandas), que són una entitat diferent als llegats i, en el cas que origina aquest
recurs de cassació, entén que la clàusula testamentària esmentada s'ha de configurar
jurídicament com una «manda o modo testamentario» i, en què s'imposa a l'hereva
l'obligació de fer una cosa. No sembla correcta aquesta interpretació, ja que si ens
atenim als precedents legislatius, resulta que en el llibre III, títol III, capítol II,
secció 10ª del Codi civil, que s'intitula «de les mandas y legados» , no es regulen
dues institucions diferents, sinó que s'hi regula una sola institució; que en el
llenguatge actual s'anomena llegat, però que en el dret anterior a la codificació
s'anomenava «manda» (o deixa, en català), com resulta de la Partida 6,9, 1, segons la
qual «manda es una manera de donación que deja el testador en su testamento, o en
codicilo, a alguno por amor de Dios o de su ànima, o por hacer algo aquel a quien deja la
manda», que no és sinó una versió castellana del concepte de llegat que apareix a la
Instituta 2,20,1 y Digest 31,36.
D'acord amb aquestes consideracions, s'ha d'entendre que, en la
clàusula tercera del seu testament, el pare dels litigants va imposar una obligació
testamentària, a càrrec de la seva hereva i a favor del fill legitimari que havia de
sorgir, en tot cas, a la mort del testador i que, d'acord amb la normativa vigent a
Catalunya al temps de la mort del testador (any 1988), s'ha de regular per les
disposicions que fan referència als llegats damnatoris, que permeten assolir les
finalitats que vol el testador per la via de la creació d'una situació obligatòria amb
eficàcia post mortem. Ja que, en aquest cas, l'afavorit, el fill
------, pot exigir,
de forma directa i pel seu interès exclusiu, el compliment de l'obligació
testamentària, i això vol dir que ens trobem davant d'un llegat i no davant d'una
disposició modal, que per la seva pròpia naturalesa imposa fer una prestació a favor
d'una tercera persona, però sense atribuir al/a la beneficiat/ada un dret de crèdit per
tal d'exigir el compliment de la disposició modal (segons resulta del Digest 33, 1 - 7,
article 268-1 del projecte de Compilació del dret civil de Catalunya, sentència del
Tribunal Suprem de 4 de juny de 1965 i, actualment, de l'article 161 del Codi de
successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya).
Tercer. - Cal considerar, ara, el règim jurídic
d'aquest llegat ordenat pel pare dels litigants, en què s'imposa a l'hereva l'obligació
de cuidar i mantenir en la salut i la malaltia el seu germà -----, alhora que li ha de
prestar l'assistència necessària. Sembla prou clar que ens trobem aquí davant d'un
llegat d'aliments o de manteniment, que al temps de la mort del testador es regulava en el
dret civil de Catalunya, per l'article 879 del Codi
civil, que permet ordenar un llegat
d'aliments mentre el legatari visqui i, llevat que el testador disposi una altra cosa, la
quantia serà la que determini el mateix testador, i si hi manca aquesta
precisió, es
fixarà l'import del llegat segons l'estat i la condició del legatari, i d'acord amb
l'import de l'herència. En el cas del recurs, no s'estableix res sobre la durada del
llegat ni la seva quantia, la qual cosa determina que la voluntat del testador era ordenar
que el llegat havia de durar mentre el legatari visqués, i que l'import es fixés d'acord
amb els paràmetres que resulten de l'article 879, apartat tercer, del Codi
civil. Però
en aquest punt, cal resoldre una altra qüestió: cal determinar si el testador va ordenar
aquest llegat d'aliments cas que el legatari els necessités o, el que volia era ordenar
el llegat d'aliments a favor del seu fill encara que no necessités aquests
aliments.
La clàusula testamentària no posa de manifest quina era la veritable
voluntat del pare dels litigants. Això vol dir, doncs, que ens trobem davant d'un
problema d'interpretació del testament i, per tal que aquest problema es pogués
plantejar i resoldre en un recurs de cassació, la via escaient per fer-ho era fonamentar
el recurs en la infracció de l'article 675, apartat primer, del Codi
civil, que estableix
els paràmetres que s'han de tenir en compte per determinar la vertadera voluntat del
testador. I com que en el motiu primer del recurs no s'ha seguit aquesta
via, cal
desestimar-lo i confirmar la sentència contra la qual es recorre, encara que l'obligació
que el testador imposa a la seva hereva, en la clàusula tercera del seu
testament, no es
qualifiqui de la mateixa forma en la sentència esmentada, que en la de l'organisme
jurisdiccional d'instància, d'acord amb l'aplicació en aquest cas de la teoria
d'equivalència de resultats, que ha sancionat de forma reiterada la jurisprudència del
Tribunal Suprem.
Cal precisar, a més, que la interpretació que dóna la Sala
d'instància a la repetida clàusula testamentària, és a dir, el fet que el fill pugui
exigir, a més de la llegítima, la quantitat de 20.000 pessetes mensuals pel seu
manteniment, no es pot qualificar d'absurda, inversemblant o manifestament contrària a la
voluntat del testador, perquè si es donessin aquestes circumstàncies, això permetria de
plantejar el problema en cassació. Cal pensar que amb aquesta prevenció, el pare volia
atribuir al seu fill quelcom més que la seva llegítima estricta, ja que el dret
d'aliments entre germans, encara que sigui en una forma més aviat limitada o estricta,
l'estableix amb caràcter legal l'article 143, apartat
segon, del Codi civil.
Quart. -Posat cas que es desestimés el motiu primer de
cassació, la part que recorre articula un segon motiu, que fonamenta també en l'article
1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil en què al·lega una violació, per inaplicació
de l'article 358 del vigent Codi de
successions, i antic article 131 de la
Compilació de
dret civil de Catalunya, en el qual s'estableix que el llegat a favor
d'aquell qui resulti ésser legitimari implica l’atribució de la llegítima.
Segons la part que recorre, si entenem que el testador va ordenar un llegat
d'aliments a favor del seu fill, senyor Y, seria imputable a la seva llegítima, d'acord amb la quantitat que
resulti de la capitalització de la pensió, és a dir, s'hauria d'imputar a la llegítima
del fill la quantitat de 2.391.667 pessetes.
Sobre aquest motiu del recurs cal fer les precisions
següents. És
cert que segons l'article 130 de la Compilació de dret civil de Catalunya el llegat a
favor d'aquell qui resulti ésser legitimari implica l'atribució de
llegítima, baldament
no s'expressi així i que se l'hi imputi, però, segons el mateix precepte, «es produeix
aquesta imputació mentre el causant no disposi una altra cosa» i, en el cas del
recurs,
s'ha d'entendre que la voluntat del testador era que el seu fill rebés el llegat ordenat
pel seu manteniment extra parte, és a dir, a més de la seva
llegítima. Ho posa
de relleu el mateix testament, en què en clàusules diferents s'ordena un llegat a favor
del fills no instituïts hereus, en pagament de llur llegítima paterna, i en què s'ordena
un Llegat d'aliments a favor del seu fill Y, i també s'hi posa de
relleu, en aquest cas, la mateixa naturalesa del llegat d'aliments, i és racional presumir que el testador
va ordenar-lo en atenció a les circumstàncies personals que concorrien en el seu
fill,
les quals feien necessària aquesta prevenció, ja que la quota de la llegítima que per
llei li corresponia, d'acord amb el seu patrimoni, no era suficient. El que s'ha dit
anteriorment és la conclusió que, des d'un altre punt de vista, avalaven els
articles 131, apartat segon, i 133 de la Compilació
(i que actualment avalen els articles 358,
apartat segon, i 360 del Codi de
successions), ja que el llegat que té per objecte unes
prestacions periòdiques, com, per definició, ho és el llegat d'aliments o de
manteniment, no és apte per complir amb els deures legitimaris que imposa la llei
i, des
d'aquesta perspectiva, un llegat d'aquesta naturalesa no és imputable a la
llegítima.
Aquests raonaments porten, doncs, a desestimar el motiu segon de
cassació.
Cinquè. - En
tractar-se d'un supòsit en què no va ser
procedent que es constituís el dipòsit, d'acord amb l'article 1730.1 de la Llei
d'enjudiciament civil, no s'ha de fer cap pronunciament sobre aquest punt. I
com a
conseqüència de la desestimació total del recurs de cassació, s'ha d'acordar la
imposició del pagament de les costes a la part que recorre, de conformitat amb el que
estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei processal esmentada.
Vistes les disposicions legals esmentades i les concordants
d'aplicació, i per tot el que s'ha exposat,
En nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol.
DECIDIM
Que declarem que no escau el recurs de
cassació que va interposar el procurador dels tribunals senyor Àngel Quemada
i Ruíz, en representació causídica de la senyora X, contra la sentència dictada per la Secció Setzena de
l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 27 d'Abril de 1995. Condemnem la part que
recorre, ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.
Expediu un certificat d'aquesta sentència i adjunteu-lo a les
actuacions, les quals s'han de trametre juntament amb el rotllo a la Secció Setzena de
l'Audiència Provincial de Barcelona. Publiqueu aquesta sentència tal com estableix la
llei.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.
|
