Sentència del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya
de 24 de juliol de 1995, núm. 21/1995 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Barcelona, a vint-i-quatre de juliol de mil
nou-cents
noranta
cinc.
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya,
integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha
estat interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció
Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les
actuacions del
judici declaratiu de menor quantia sobre resolució de contracte de
compraventa. El
recurs esmentat el van interposar els demandats, Srs. X, X2, i la Sra. X3, representats pel procurador Sr.
Àngel Montero Brusell i defensats pel lletrat Sr. José Maria Pou de Avilés contra el
Sr. Y, part contra la qual es recorre, representat pel procurador Sr.
Castells Vall i defensat pel Lletrat Sr. Manuel Maynés.
FETS
Primer.- El Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona va
veure les actuacions núm. 1793/90 del judici declaratiu de menor quantia, que inicialment
va ser de major quantia, a instàncies del Sr. Y contra els
Srs. X i X2 i la Sra. X3. La part demandant va
sol.licitar, un cop feta l'al.legació dels fets i fonaments que va considerar
convenients, que es dictés una sentència en què es declarés l'existència i la
validesa del contracte de compra-venda que feia referència a les vint-i-una finques que
consten en l'escriptura adjunta a la demanda, i que és el document núm. 1, també
sol.licitava que es declarés que la compra-venda de totes i de cadascuna de les finques
esmentades s'havia perfet a favor de l'actor, ja que havia actuat en el temps legal i de
la forma escaient, i que es declarés que la part demandada restava obligada a atorgar a
favor de la part actora l'oportuna escriptura pública de compra-venda de les finques
esmentades pel preu de 9.500.000 PTA, preu establert en l'escriptura
esmentada, de les
quals la part actora n'havia rebut 200.000 PTA a compte i la resta les hauria de pagar la
part demandant a la part actora en l'acte d'atorgament de l'escriptura de venda. La part
demandant sol.licitava que es condemnés la part demandada a atorgar l'escriptura
esmentada amb la comminació que si no ho feia en el termini establert seria atorgada
d'ofici.
Segon.- La demanda es va admetre a tràmit i es va citar
a termini la part demandada, el procediment va quedar aturat perquè
existia una causa criminal i, un cop acabada, va seguir el procediment.
La part demandada va morir i els hereus de la demandada, els Srs. X i X2
i la Sra. X3, van comparèixer i van contestar la demanda. Se'n va lliurar una còpia
a la part actora per tal que formulés la rèplica i ho va fer en el temps legal i de la
forma escaient. Tot seguit, es va lliurar una copia de l'escrit de rèplica a la part
demandada per tal que dugués a terme la dúplica, la qual cosa va fer en el temps legal i
de la forma escaient.
Un cop obert el judici, es van dur a terme les proves que s'havien
sol·licitat. La part actora va sol.licitar que s'acumulessin a les actuacions abans
consignades les del judici declaratiu de menor quantia, que va seguir el Jutjat núm. 11
de Barcelona amb el núm. 1388/1984 a instàncies de la demandada contra
l'actor, es va
acordar aprovar la sol.licitud esmentada i tots dos procediments es van tramitar
conjuntament segons el tràmit que estableix la Llei processal per al judici de major
quantia
Amb data 18 de setembre de 1993 es va dictar una sentència, la qual
conté la següent DECISIO: «Estimo la demanda que va interposar el Sr. Y
contra la Sra. Z i declaro l'existència i la validesa del
contracte d'opció de compra que van concertar les parts el dia 4 d'agost de 1976 i que fa
referència a les vint-i-una finques que s'esmenten en l'escriptura adjunta a la demanda,
i que és el document núm. 1. Declaro que el contracte de totes i cadascuna de les
finques s'ha perfet a favor de l' actor, ja que va exercir la opció dins del termini
establert.
Estimo la demanda que va interposar la Sra. Z,
substituïda processalment pels seus hereus, els Srs. X i X2 i la Sra. X3, contra el Sr.
Z2 Declaro rescindit el contracte de compravenda que van acordar l'actor i
la Sra. Z3, el qual es va perfer quan l'actor va exercir l'opció, i declaro
el dret del Sr. Y de
rebre dels actors les 200.000 PTA que ell els va lliurar a compte del preu de les finques
quan es va atorgar l'opció.
Reconec, no obstant això, que el Sr. Y , d'acord amb la facultat
que li confereix l'article 325 de la
Compilació, pot evitar la rescissió del contracte
si en el termini de trenta dies, comptats a partir del moment en què aquesta sentència
sigui ferma, abona als actors d'aquest segon procediment la suma de
TRENTA-DOS MILIONS TRES-CENTES QUARANTA MIL SET-CENTES CINQUANTA PESSETES, que representa l'import del
complement entre el valor satisfet i el preu just, més l'interès legal d'aquesta
quantitat des de l'1 de juliol de 1980.»
Tercer. - Contra la sentència esmentada, la representació
del Sr. Y i la del Sr. X van
interposar, respectivament, recursos d'apel·lació que van ser admesos a tots dos
efectes; d'acord amb això, es va citar a termini les parts i les actuacions es van trametre a aquest Tribunal.
La Secció Onzena de l'Audiència Provincial va dictar una sentència amb data 31 de gener
de 1995, que conté la següent DECISIÓ: «Estimem parcialment el recurs
d'apel·lació que
va formular el Sr. Y i desestimem el que va formular la
representació dels Srs. X i X2 i de la Sra. X3 Revoquem parcialment la
sentència objecte d'apel·lació i declarem vàlid el contracte d'opció de
compra, concertat el 4 d'agost de 1976 entre el Sr. Y i la Sra. Z2, de les finques que figuren en l'escriptura, la qual consta en els folis 6-18, a
excepció de les finques que tenen els núm. 1 i 10, respectivament. Revoquem la
sentència d'instància pel que fa a la decisió de declarar rescindida la
compravenda
per lesió. No s'imposa el pagament de les costes causades en la primera instància i
tampoc de les causades en aquesta segona instància».
Quart. - El procurador Sr. Àngel Montero Brusell, en
representació de la part demandada, va formalitzar un recurs de cassació per infracció
de normes de Dret civil comú i de Dret civil de Catalunya, que basava en els motius
següents:
1. A l'empara de l'art. 1.692 4t de la Llei d'enjudiciament civil per
infracció, ja que s'ha interpretat erròniament l'article 1.261 del Codi
civil.
2. A l'empara de l'art. 1692 4t de la Llei d'enjudiciament civil per
infracció, ja que s'ha interpretat erròniament l'art. 1269 del Codi
civil.
3. A l'empara de l'art. 1.692 4t per infracció, ja que la sentència
objecte de recurs infringeix l'art. 322, paràgraf 1r de la
Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb la jurisprudència establerta pel Tribunal
Suprem en les
sentències de 12 de març de 1984 i 7 de febrer de 1989, les quals són especialment
aplicables per resoldre les qüestions objecte d'aquest recurs.
4. A l'empara de l'article 1692 4t, fonamentat en la infracció de
l'art. 10.5è, paràgraf 2n del Codi civil en
relació amb els articles 16 1r del mateix
cos legal i amb el 321 i el 323 de la
Compilació.
5. A l'empara de l'art. 1692 4t per infracció de l'article 323,
paràgraf 1r de la Compilació de Dret de Catalunya en relació amb l'article 10.5è,
paràgraf 2n del Codi civil.
6. A l'empara de l'article 1692 4t per infracció de l'art. 1214 del
Codi civil.
7. A l'empara de l'article 692 4t per infracció dels articles 1445 i
1450 del Codi civil, en relació amb l'article 321 de la Compilació.
8. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament
civil, per infracció de la doctrina jurisprudencial esmentada en la mateixa
sentència.
Per mitjà d'una provisió de data 20 d'abril de 1995 es va tenir per
interposat el recurs de cassació en temps legal i de la forma escaient; segons el que
estableix l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, les actuacions es van trametre al
Ministeri Fiscal, el representant del qual, mitjançant un informe de data 4 de maig de
1995, va sol·licitar l'admissió del recurs a tràmit, d'acord amb l'article 1730 1r de
l'esmentat cos legal, en la redacció de la Llei 10/ 1992, de 30 d'abril, de mesures
urgents de reforma processal i d'acord amb l'article 73, paràgraf 1r, lletra a) de la
Llei orgànica del poder judicial 6/1985, d'1 de juliol.
En una interlocutòria de data 18 de maig de 1995 es va acordar admetre
el recurs de cassació que havia interposat i es va concedir un termini de 20 dies perquè
la part contrària formalitzés un escrit d'impugnació, la qual cosa va fer
oportunament.
Mitjançant una provisió de data 22 de juny de 1995 es va assenyalar el dia 13 de juliol
de 1995 per dur a terme la vista. Hi van assistir els Lletrats i els procuradors
de totes dues parts, i la part recurrent va sol·licitar que es dictés sentència en què s'estimés el
recurs i en què es cassés la sentència objecte de recurs. L'altra part va
sol·licitar
que es confirmés la sentència impugnada.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i
Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- Les qüestions que s'han de resoldre en aquest
recurs de cassació es deriven dels fets següents: El dia 4 d'agost de 1976
es va atorgar una escriptura pública d'opció de compra, en la qual la
senyora Z2 va conferir una opció de compra a favor del senyor Y L'escriptura
esmentada feia referència a una finca que es troba a Barcelona, a divuit
finques que es troben a L (Aragó) i a dues finques que es troben a M
(Aragó). L'opció de compra es va convenir per un termini de quatre anys i el
preu per a l'exercici de l'opció era la quantitat de 9.500.000 pessetes. El
senyor Y va pagar en aquell mateix moment la quantitat de
200.000 pessetes a compte del preu total convingut i en tot cas com a preu de
l'opció.
El dia 30 de juny de 1980 el senyor Y va adrecar per via
notarial un requeriment a la senyora Z2, al seu domicili a L, en el qual li
notificava la seva decisió d'exercir l'opció de compra que es va convenir en
l'escriptura pública esmentada de 4 d'agost de 1976 i en què li demanava que
el dia 28 de juliol de 1980 comparegués a la notaria de Barcelona que
designava per tal d'atorgar la corresponent escriptura publica de
compravenda. Consta en les actuacions una altra acta notarial, en la qual
es fa constar que el dia 28 de juliol de 1980 el senyor Y va comparèixer a
la notaria que havia designat, i a l'hora que també havia assenyalat, amb un
taló de 9.300.000 pessetes i que la Sra. Z2 no hi va comparèixer.
Amb data 14 de novembre de 1980, el senyor Y va formular
davant del Jutjat de Primera Instància número 5 de Barcelona una demanda de
judici declaratiu de major quantia contra la senyora Z2, en la qual demanava
que al seu dia es dictés una sentència en què es declarés la validesa del
contracte d'opció de compra esmentat, ja que com que la persona que optava a
la compra havia exercit el seu dret s'havia perfet la compravenda que
havien convingut els interessats i en què es declarés que la senyora Z2 havia
d'atorgar
la corresponent escriptura pública de compravenda.
La defenent senyora Z2 va morir el dia 25 de gener de
1990 i els seus hereus els senyors W. i W2 i la senyora X3
A.
van presentar l'escrit de contestació a la demanda el dia 6 de juny de 1990, en el qual
sol·licitaven que es desestimés la demanda i que es declarés la nul·litat de
l'escriptura d'opció de compra.
El dia 30 d'abril de 1991 el Jutjat de Primera lnstància
número 5 va dictar una interlocutòria en què es decretava l'acumulació a
aquestes actuacions la demanda de judici declaratiu de major quantia que el
dia 10 de setembre de 1984 va presentar davant del Jutjat de Primera
Instància número 11 de Barcelona la senyora Z2 contra el senyor Y: En la demanda esmentada
demanava que es declarés la nul·litat de l'escriptura pública d'opció de compra de 4
d'agost de 1976 i, de forma subsidiària, que es declarés la rescissió per lesió en
més de la meitat del preu just del contracte de compravenda que es va convenir en
l'escriptura pública esmentada. El defenent va presentar l'escrit de contesta el dia 24
de gener de 1992, en el qual sol·licitava la desestimació de la demanda.
El Jutjat de Primera Instància número 5 de Barcelona va
dictar una sentència el dia 18 de setembre de 1993, en què s'estimava la
demanda formulada pel senyor Y contra la senyora Z2, i en què es declarava
la validesa del contracte d'opció de compra de 4 d'agost de 1976 i que
s'havia perfet el contracte de compravenda que s'havia previst en l'opció
de compra i estimava també la demanda que va interposar la senyora Z2 contra
el senyor Y En la sentència esmentada es declarava rescindit el contracte
de compravenda per lesió en més de la meitat del preu just, tot i que reconeixia la
possibilitat de mantenir la vigència del contracte si el comprador, en el termini de
trenta dies, completava el preu just; i imposava als defenents el pagament de les costes
del judici declaratiu de major quantia i al defenent el pagament de les costes del judici
de major quantia, que es va acumular al primer.
Ambdues parts litigants van interposar un recurs
d'apel·lació contra aquesta sentència. La Secció 11a. de l'Audiència
Provincial de Barcelona va dictar una sentència el dia 31 de gener de
1995, en què s'estimava parcialment el recurs d'apel·lació que va
interposar el senyor Y i en què es
desestimava el recurs d'apel·lació que havien interposat els senyors X i X2 i la
senyora X3, i en què es revocava parcialment la sentència de
primera instància. En la sentència esmentada es declarava la validesa del contracte
d'opció de compra de 4 d'agost de 1976, excepte pel que fa a dues de les finques, es
declarava que s'havia perfet la compravenda que s'havia previst aquesta opció de compra
i es revocava la sentència de primera instància en la part que fa referència a la
declaració segons la qual escau la rescissió de la compravenda per lesió en més de la
meitat del preu just; sense fer imposició del pagament de les costes ni en la primera ni
en la segona instància.
Els senyors X2 i X i la senyora X3
van interposar un recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articulen en vuit motius de
cassació, que
s'examinen en els apartats següents d'aquesta sentència.
Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en
l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció, per interpretació
errònia, de l'article 1261 del Codi
civil. Aquest article estableix que per a
l'existència d'un contracte hi han de concórrer tres requisits, que són el consentiment
dels contractants (número 1r), un objecte cert que és la matèria del contracte (número
2n) i la causa de i obligació que s'estableixi (número 3r), i la part que recorre no té
cura de precisar, com exigeix una correcta tècnica cassacional, quin dels tres apartats
de l'article 1261 ha infringit la sentència
d'apel·lació i aquest defecte seria
suficient per a la desestimació del motiu que ara s'examina; aquesta desestimació que
avala també el fet que les sentències dictades en les instàncies inferiors estableixen
que en el contracte que origina aquest recurs de cassació concorren els tres requisits,
que estableix l'article 1261 del Codi
civil i segons un reiterat
criteri jurisprudencial la concurrència en un contracte determinat dels requisits de
l'article 1261 del Codi civil és de l'exclusiva competència de l'organisme
jurisdiccional (sentència del Tribunal Suprem de 12 de novembre de 1971) i aquest
criteri ha de prevaler en cassació, llevat que s' impugni de forma escaient, cosa que no
ha fet la part que recorre en aquest cas.
Però, fins i tot, si es prescindeix d'aquests defectes, el motiu de
cassació que ara s'examina, ha d'ésser desestimat. La part que recorre entén que
l'error sobre el preu de la cosa constitueix un error essencial, que permet impugnar el
contracte d'acord amb l'article 1266 del Codi
civil, que dóna rellevància a l'error que
recau sobre la substància de la cosa o sobre les condicions de la cosa que de forma
principal hagin determinat que es dugui a terme el contracte. Aquest criteri és clarament
recusable, ja que l'error unilateral d'un dels contractants sobre el valor de la cosa és
irrellevant a l'efecte que ara ens interessa, com resulta dels precedents que va tenir en
compte el Codi civil i que la disposició que es troba en el Digest 4, 4, 16-4 explicita
dient que in pretio emptionis et venditionis naturaliter licere contrahentibus se
circumvenire: ja que el fet d'admetre l'error sobre el valor de la cosa implicaria posar
en perill la seguretat del tràfic i perquè el Codi civil admet en aquest punt el
principi de liberalisme econòmic, que porta a suprimir qualsevol entrebanc a la
lliure i
espontània formació del preu de mercat, la qual cosa és perfectament compatible amb el
fet que el dret civil català confereixi rellevància al preu de la
compravenda, però no
per la via de l'error, com pretén la part que ara recorre, sinó per la via de l'acció
rescissòria, que resta al marge de les previsions de l'article 1266 del Codi
civil.
Tercer. - El motiu segon del recurs al·lega
infracció, per interpretació errònia, de l'article 1269 del Codi
civil. Segons la part
que recorre, la part venedora va subscriure el contracte d'opció de compra induïda pel
comportament enganyós de la part adquirent i segons l'article 1269 del Codi civil
hi ha dol quan, amb paraules o amb maquinacions insidioses de part d'un dels
contractants, l'altre és induït a subscriure un contracte, cosa que
altrament no hauria fet. Aquest motiu segon del recurs ha d'ésser igualment
desestimat. Cal precisar inicialment que en el fonament de dret segon de la
sentència d'apel·lació es declara de forma clara i contundent que el dol,
entès com a maquinació fraudulenta de l'adquirent de les finques que
valent-se dels seus coneixements professionals va menyscabar la voluntat de
la venedora, no s'ha acreditat en les actuacions i per aquest motiu confirma
la sentència de primera instància, en què s'havia declarat la validesa del
contracte que van subscriure les parts ara litigants l'any 1976. El motiu de
recurs que ara s'examina, no té en compte aquests pronunciaments de les
sentències que s'han dictat en les instàncies inferiors i parteix del punt
de vista de l'existència de dol en la formació de la voluntat contractual de
la senyora Z2, amb una clara
contradicció amb els fets que la sentència de segona instància declara provats i
aquesta posició de la part que recorre implica, ni més ni menys, un designi de fer
prevaler el seu criteri parcial i interessat per damunt del ponderat i objectiu punt de
vista de la sentència d'instància, cosa que s'ha de considerar inadmissible en aquest
grau de cassació, ja que segons un reiterat criteri jurisprudencial l'existència de dol
és una qüestió de fet que es reserva per a l'apreciació dels organismes jurisdiccionals
d'instància que esdevé ferma i irrevocable, llevat que es justifiqui que es fonamenta en
un criteri erroni (sentències del Tribunal Suprem de 8 i 26 de novembre i 29 de desembre
de 1919, 13 d'octubre de 1920, 11 de juny de 1923, 30 de març de 1951, 12 de desembre de
1958 i 24 de febrer de 1992).
Però fins i tot si s'admet el criteri de la sentència del Tribunal
Suprem de 4 de desembre de 1990, segons la qual el dol és una qüestió de fet en el seu
aspecte extern, però en el seu aspecte intern o subjectiu es pot considerar com una
qüestió de dret que pot ésser revisada en cassació, també des d'aquesta perspectiva
s'ha de desestimar el motiu segon de cassació. La possibilitat d'impugnar un contracte
per haver-se format de forma irregular la voluntat d'un dels contractants com a
conseqüència de maquinacions insidioses de l'altra part no s'estableix de forma prou
clara que el dol vici del consentiment sols permet impugnar el contracte si es tracta de
l'anomenat dol causant, o en paraules de l'article 1269 del Codi civil és un dol que
indueix a dur a terme un contracte que sense que aquest vici del consentiment no s'hauria
fet, és a dir, s'ha de donar una relació de causalitat entre l'engany i el consentiment
contractual, ja que sense l'existència de l'engany no s'hauria subscrit cap mena de
contracte. De les declaracions que conté la sentència que s'impugna, no se'n dedueix que
en aquest cas un hipotètic dol pugui tenir el caràcter de causant del contracte, sinó
que, en tot cas, aquest hipotètic dol hauria portat a la venedora a un contracte en unes
condicions segurament menys avantatjoses per a ella. Això vol dir, per tant, que en
aquest cas va existir un consentiment sobre la cosa i sobre el preu i, per consegüent, va
existir el contracte que havien previst dur a terme els interessats. Ara bé, si aquest
contracte, hipotèticament, era lesiu per a la part venedora, aquest fet pot determinar, o
bé l'existència d'un dol incidental, que segons l'article 1270, 2n del Codi civil obliga
únicament a indemnitzar danys i perjudicis a qui l'ha utilitzat i, en l'aspecte que ara
interessa, la qüestió del dol incidental no es preveu en el segon motiu de cassació; o
l'existència d'un error sobre el preu, que com s'ha raonat en el fonament de dret
anterior és irrellevant en aquest cas, o bé l'existència d'una lesió que l'ordenament
jurídic pren en consideració a l'hora de poder demanar la ineficàcia del contracte en
certs casos, però és evident que són coses diferents el dol com a vici del consentiment
i la possibilitat d'eliminar una lesió per altres vies, que seran objecte de
consideració en els fonaments de dret següents.
Quart. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta també
en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de
l'article
322, apartat primer, de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb les
sentències del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984 i 7 de febrer de 1989. Segons
l'article 322 de la Compilació l'acció
rescissòria «és de mena personal» i segons la
part que recorre el caràcter personal de l'acció rescissòria implica que si els
contractants tenen el veïnatge civil català, s'ha d'aplicar la normativa catalana sobre
rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, encara que les finques objecte
del contracte es trobin fora de Catalunya, ja que segons la sentència del Tribunal Suprem
de 12 de març de 1984 el caràcter personal de l'acció rescissòria s'ha d'entendre en el
sentit «de ser aplicable entre contratantes sujetos todos ellos a la legislación del
antiguo Principado, sin importar que el inmueble esté sito en Cataluña o fuera de
ella». El motiu tercer també ha d'ésser desestimat. Que l'acció rescissòria tingui,
indiscutiblement, la condició d'acció personal és una cosa evident, ja que es tracta
d'una acció que permet sol·licitar la ineficàcia d'un contracte vàlid (segons l'apartat
primer de l'article 321 de la mateixa Compilació) com a conseqüència del perjudici
econòmic que ha sofert la part alienant i, per consegüent, ens movem aquí en l'àmbit
dels efectes relatius dels contractes que, segons l'article 1257, 1r del Codi
civil, vol
dir que els contractes només produeixen efectes entre les parts que els atorguen i els
seus hereus. Per consegüent, el caràcter personal de l'acció rescissòria, segons
l'article 322 de la Compilació, no prejutja de cap manera l'àmbit d'aplicació personal
o territorial de la normativa catalana sobre rescissió per lesió en més de la meitat
del preu just, perquè es tracta de dues qüestions molt diferents. Cal afegir encara que
la declaració de la sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984, que sembla
favorable a la tesi de l'eficàcia personal de la normativa catalana sobre rescissió per
lesió, constitueix un obiter dictum de la sentència,
que no té res a veure amb el fons de la qüestió que en aquell cas era objecte de debat
judicial i, per consegüent, no té la condició de jurisprudència a l'efecte del recurs
de cassació.
La part que recorre al·lega també en aquest motiu del recurs,
infracció de la sentència del Tribunal Suprem de 7 de febrer de 1989, que, d'acord amb
el que disposa l'article 10.5è del Codi
civil, declara que és aplicable la llei del lloc
on s'ha dut a terme el contracte a un supòsit de venda a carta de gràcia d'un bé
immoble. Sembla prou clar que aquesta sentència s'al·lega aquí de forma inoportuna, ja
que són institucions prou diferents la rescissió per lesió en més de la meitat del
preu just i la venda a carta de gràcia i els criteris per determinar l'eficàcia personal
o territorial de la venda a carta de gràcia fan referència únicament a aquesta
institució i són, per consegüent, intranscendents a l'hora de determinar la
llei
aplicable a la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just.
Cinquè. - El motiu quart del recurs, que com els
anteriors es fonamenta en l'article 1692.4t de la Llei d'enjudiciament civil,
al·lega
infracció de l'article 10.5è, apartat segon del Codi
civil, en relació amb l'article 16.
1r del mateix Codi i els articles 321 i
323 de la Compilació del dret civil de Catalunya.
Segons el criteri de la part que recorre, en aquest cas s'ha d'entendre que les parts
contractants de forma expressa van voler sotmetre el contracte que havien
convingut a les
prescripcions del dret civil de Catalunya i, segons l'article 10.5,2n del Codi
civil,
s'aplicarà a les obligacions contractuals la llei a què les parts s'hagin sotmès
expressament, sempre que tingui alguna connexió amb el negoci de què es tracti. La part
que recorre fonamenta la submissió expressa a la legislació catalana en els fets
següents: el contracte es va subscriure a Barcelona, el contracte es va començar a
executar a la mateixa ciutat, els contractants tenen el veïnatge civil català, l'impost
que va originar l'opció de compra es va liquidar a la Delegació d'Hisenda de Barcelona i
que la part contra la qual es recorre va tenir especial cura a l'hora d'assenyalar la
competència dels organismes jurisdiccionals de Barcelona per tal d'entendre dels litigis
que han originat aquest recurs de cassació.
La desestimació del motiu quart de cassació és prou clara, ja que no
té cap fonament atendible el raonament de la part que recorre, segons el qual la
submissió expressa a la competència territorial dels organismes
jurisdiccionals de
Barcelona té com a conseqüència inevitable una submissió tàcita del contracte a la
legislació civil catalana, i més concretament a la normativa catalana sobre rescissió
per lesió en més de la meitat del preu just. En aquest punt s'ha de recordar inicialment
que l'article 10.5,2n del Codi civil exigeix la submissió expressa a una llei determinada
i la part que recorre considera que té la condició d'expressa la que anomena submissió
tàcita a la legislació civil catalana, que deriva de la submissió expressa a la
competència territorial dels organismes jurisdiccionals de Barcelona. Per consegüent,
una submissió que la mateixa part que recorre qualifica de tàcita, no es pot entendre
com una submissió expressa. En segon lloc, perquè aquesta submissió tàcita la fa
derivar, com a conseqüència gairebé necessària, de la submissió dels litigants a la
competència territorial dels organismes jurisdiccionals de Barcelona i, com
s'ha raonat en
el fonament de dret anterior, aquesta derivació no té aquí un sentit massa clar, ja que
una cosa és establir la competència territorial dels organismes jurisdiccionals d'acord
amb uns criteris que estan en relació amb el caràcter personal de l'acció de rescissió
per lesió (segons l'article 322 de la Compilació
catalana) i una altra cosa molt
diferent és voler fer extensiva aquesta regla sobre competència territorial a una
qüestió que es regula d'acord amb uns criteris molt diferents, com és l'àmbit
d'aplicació personal o territorial de la normativa catalana sobre rescissió per lesió.
Fins i tot si es vol entendre, com apunta la part que recorre en el
motiu que ara s'examina, que no s'ha d'ésser excessivament rigorista en la interpretació
del requisit que la submissió a un ordenament jurídic determinat ha d'ésser expressa,
en el cas que ara s'examina, que no cal oblidar que tracta d'una qüestió de dret
interregional, la solució ha d'ésser la mateixa. Es pot entendre que hi ha una voluntat
expressa de sotmetre el contracte a una llei determinada, si de la relació jurídica
establerta entre els interessats es pot deduir que van actuar d'acord amb un ordenament
jurídic determinat o van organitzar la relació contractual per la via d'assumir
l'aplicació d'aquest ordenament jurídic (en el nostre cas el català) mitjançant uns
actes concloents com podrien ésser, per exemple, les referències implícites o
explícites al dret civil català, esmentar normes de l'ordenament civil de Catalunya,
emprar figures jurídiques o conceptes propis del dret civil català o regular el
contracte d'acord amb uns efectes o conseqüències que sols estableix l'ordenament
jurídic de la Comunitat Autònoma catalana. A manca, doncs, d'aquest fets concloents,
s'ha d'entendre que els interessats no van fer ús en aquest cas del principi d'autonomia
privada que faculta els contractants per elegir el dret aplicable (segons autoritza
l'article 10.5,7è del Codi civil) i com que es tracta aquí d'un contracte que recau
sobre béns immobles, s'ha de sotmetre a la llei de situació de les finques, segons
l'article 16.5, 1r i d'acord amb
l'article 10.5, 2n, tots dos del Codi civil. Per
consegüent, s'ha de reiterar en aquest cas el criteri que ja va mantenir aquesta Sala en
la seva sentència de 7 d'octubre de 1991, segons el qual quan el tema litigiós tracta
sobre la rescissió d'un contracte per lesió en més de la meitat del preu just regeix
com a punt de connexió el de la situació de la cosa, és a dir, s'aplica la normativa
dels articles 321 i següents de la
Compilació catalana quan l'immoble objecte de
l'alienació onerosa es trobi situat en el territori de Catalunya, absolutament al marge
del veïnatge civil del comprador, segons resulta de l'article
16.1r, en relació amb l'article
10.5è, tots del Codi civil. Tesi que reitera la posterior sentència d'aquest
mateix tribunal d' l de juny de 1993 i que es referma en el cas present, ja que els altres
criteris que esmenta la part que recorre contraris a aquesta tesi, com són els del lloc
on es du a terme el contracte, l'inici del compliment del contracte o el veïnatge civil
dels contractants tenen el caràcter de subsidiari del criteri del lloc de situació de la
cosa, quan es tracta de contractes relatius a béns immobles (art. 10.5è del Codi
civil).
Sisè. - El motiu cinquè del recurs, que es fonamenta en
l'article 1692.4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega una infracció de
l'article
323,1r de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 10.5, 2n
del Codi civil. La part que recorre al·lega que una de les finques objecte del contracte
d'opció de compra es troba a Barcelona, i si bé és cert que les altres finques objecte
del contracte estan situades a Aragó, no es pot aplicar en aquest cas l'article 10.5,2n
del Codi civil, que estableix la prevalença de la Llei de situació dels béns immobles,
ja que una finca es troba a Catalunya, on s'admet la rescissió per lesió en més de la
meitat del preu just, i les altres finques es troben a Aragó i la legislació aragonesa
no admet la figura de la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just.
És cert, com argumenta la part que recorre, que segons el dret civil
català la determinació de si hi ha o no hi ha lesió s'ha de projectar sobre la
totalitat del contracte i no sobre una part de les coses objecte del contracte, ja que
segons l'article 323,1r de la Compilació,
«alienades diverses coses en el mateix
contracte, solament en serà procedent la rescissió prenent-les en conjunt i per llur
valor total, encara que hom especifiqui el preu o el valor de cadascuna d'elles». D'acord
amb el que estableix aquest precepte, s'al·lega en el motiu del recurs que ara s'examina
que s'ha de presumir que si es determina l'aplicació de la llei catalana a un supòsit de
fet concret, encara que solament concorrin en una part de l'objecte contractual les
circumstàncies que determinen l'aplicació de la normativa catalana, la finalitat de la
Compilació és fer extensiva la seva aplicació a tot l'objecte del contracte i la
rescissió del mateix en relació a tots els béns immobles objecte del contracte, encara
que únicament un es trobi a Catalunya. No sembla que s'invoqui aquí amb massa
oportunitat l'article 323. 1 r de la Compilació
catalana. El precepte evidentment
s'aplica quan es tracta d'un contracte que han de regular les prescripcions del dret civil
de Catalunya i si es dóna aquesta circumstància, aleshores solament és procedent la
rescissió si es té en compte el valor total de les diverses coses alienades en el mateix
contracte; però la determinació de la llei aplicable al contracte que té per objecte
l'alienació de diverses finques, una de les quals es troba a Catalunya i les altres a
Aragó, no es pot resoldre segons el que estableix l'article 323, 1r de la Compilació
catalana, sinó d'acord amb els criteris que estableixen els articles 10.5è i
16.1r del
Codi civil, i una vegada, d'acord amb aquests preceptes, s'hagi determinat quina és la
llei aplicable a la relació contractual que ha originat aquest litigi, serà procedent
determinar si s'aplica o no l'article 323 del text compilat català al problema que aquí
s'examina. Per consegüent, s'ha de desestimar aquest motiu de cassació d'acord amb la
idea que es pretén que l'article 323.1r de la
Compilació catalana sigui directament
aplicable, sense haver determinat abans si la legislació civil de Catalunya és la que
realment s'ha d'aplicar en aquest cas.
Setè. - En la sentència d'apel·lació es
precisa que la finca que es troba a Barcelona, que era una de les finques
objecte de l'opció de compra que ha originat aquest litigi, no formava part
del patrimoni de la senyora Z2 quan es va convenir l'opció de compra i d'acord amb el que va sol·licitar la part
contra la qual es recorre en el seu escrit de rèplica i després en el seu escrit de
conclusions, segons els quals no exercia l'opció de compra sobre aquesta finca. En la
sentència esmentada es declara que el contracte té per objecte una pluralitat de finques
que es troben totes a Aragó i, d'acord amb el que estableix l' article 10.5è del Codi
civil i les sentències d'aquesta Sala de 7 d'octubre de 1991 i
d'1 de juny de 1993, en
aquest cas no escau aplicar la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just ja
que aquesta institució no és aplicable segons la legislació vigent en el territori on
es troben les finques objecte del contracte. Enfront d'aquest pronunciament, en el motiu
sisè de cassació, que una vegada més es fonamenta en l'article 1692,4t de la Llei
d'enjudiciament civil, s'al·lega que la Sala d'instància infringeix l'article 1214 del
Codi civil sobre càrrega de la prova, ja que la part contra la qual es recorre havia
d'haver provat que la finca que es troba a Barcelona no formava part del patrimoni de
l'alienant en el moment en què va convenir-se l'opció de compra, cosa que, segons la
part recurrent, no ha fet, i la sentència d'apel·lació fa recaure les conseqüències
d'aquesta manca de prova sobre la part que recorre i no sobre la part adversa, com seria
procedent, segons els criteris que consten en l'article 1214 del Codi
civil.
A l'hora de resoldre aquest motiu del recurs s'han de
fer determinades precisions. És cert que la part recurrent, en el seu
escrit de demanda sol·licita que es declari l'existència i la validesa
del contracte sobre vint-i-una finques, entre les quals hi ha la que es
troba a Barcelona, però en l'escrit de rèplica la mateixa part agent
manifesta que no pot exercir l'opció de compra sobre aquesta finca ja
que no formava part del patrimoni de l'alienant en el moment en què es
va concedir l'opció de compra, afirmació que no contradiu la part
defenent en el seu escrit de dúplica, la qual cosa explica que la part
agent, en l'escrit de conclusions, exclogui la finca de Barcelona de la
pètita que havia formula en la demanda. S'ha de precisar igualment que,
segons consta en les actuacions, l'opció de compra a favor de l'agent
sobre la finca de Barcelona es va inscriure inicialment en el Registre
de la Propietat número 1 d'aquesta ciutat i que aquesta inscripció de
l'opció de compra després va ésser declarada nul·la. Aquesta declaració
de nul·litat de la inscripció de l'opció de compra sobre la finca de
Barcelona posa de manifest, d'una forma o d'una altra, la irregularitat
del dret d'opció de compra sobre aquesta finca i confereix legitimitat a
la petició de l'agent de limitar l'exercici de l'opció de compra a les
finques que realment es trobaven en el patrimoni de l'alienant, i per
aquest motiu l'opció de compra que feia referència a les finques que es
troben a Aragó es va inscriure sense cap mena de dificultats en el
Registre de la Propietat. I s'ha de tenir en compte igualment el fet
significatiu que en l'escriptura anomenada de repudiació d'herència i
operacions successòries de la senyora Z2, atorgada el dia 25 d'abril de 1990, no s'inclou la finca
de Barcelona en la relació de béns i drets que integraven el patrimoni de la causant.
D'acord amb totes aquestes consideracions no es pot dir que la Sala
d'instància hagi fet una interpretació de les regles de l'article 1214 del Codi civil
sobre càrrega de la prova en perjudici de la part que recorre. La Sala d'instància fa
una interpretació global i correcta de les proves que consten en les actuacions, de les
quals resulta que és totalment versemblant la tesi que la finca de Barcelona no formava
part del patrimoni de la senyora Z3 quan es va convenir l'opció de
compra i la part que recorre no ha aportat cap mena de prova per tal de destruir aquesta
aparença, cosa que hauria pogut fer amb gran facilitat, i és criteri jurisprudencial
reiterat atribuir la càrrega de la prova a la part que més fàcilment pot provar, que
és una cosa diferent a la inversió de la càrrega de la prova. Per consegüent, s'ha de
desestimar aquest motiu de cassació, ja que no s'impugna de forma escaient el criteri de
la sentència d'apel·lació favorable a excloure la finca de Barcelona de l'opció de
compra, tal com va sol·licitar la part contra la qual es recorre en l'escrit de rèplica.
Vuitè. - El motiu setè del recurs, que també es fonamenta en
l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1445
i 1450 del Codi civil, en relació
amb
l'article 321 de la Compilació de dret civil de
Catalunya. La part que recorre al·lega que la sentència d'apel·lació infringeix els
articles 1445 i 1450 del Codi
civil, els quals estableixen que en el nostre dret la
compravenda es perfà merament amb el consentiment i aquesta configuració del contracte
ha determinat que la jurisprudència reconegui eficàcia a la compravenda de la cosa
aliena.
És cert que la jurisprudència ha seguit un criteri favorable a la
validesa de la venta de la cosa aliena en determinants casos. Però en el cas del recurs
aquesta doctrina s'ha d'aplicar amb certes matisacions. Cal recordar inicialment que no
ens trobem aquí davant d'un supòsit de venda de cosa aliena, sinó davant d'un supòsit
d'opció de compra de diverses finques, una de les quals té la condició d'aliena amb
referència a la persona que confereix l'opció. En l'escrit de rèplica l'agent s'adona
d'aquesta circumstància i demana que s'exclogui aquesta finca de la condemna a convertir
en compravenda l'opció que s'havia convingut, sense que el defenent faci cap oposició ni
reserva sobre aquesta qüestió a l'escrit de dúplica. Això vol dir, per tant, que fins
i tot si s'admet que ens trobem davant d'un supòsit de venda de cosa aliena, concorre
aquí la particularitat que la part venedora, o que conferia l'opció de compra, sabia que
la finca objecte del contracte ja no es trobava en el seu patrimoni i no va manifestar
aquesta circumstància a l'adquirent o optant, que des del moment que va tenir coneixement
d'aquest fet, va manifestar, sense una contradicció eficaç per part de la part adversa,
la seva decisió d'excloure la finca de Barcelona de la compravenda que s'havia d'atorgar
en execució de l'opció de compra convinguda. La sentència contra la qual es recorre
acull aquesta pretensió de la part agent, que en aquest grau de cassació ha d'ésser
confirmada ja que la doctrina jurisprudencial sobre validesa de la venda de la cosa aliena
que s'invoca en el recurs no és aplicable al supòsit de l'opció de compra, en la qual
concorre a més la circumstància que la venedora, o persona que concedia l'opció de
compra, va provocar en el comprador o optant la creença errònia que la finca de
Barcelona era propietat de la venedora.
Novè. - El vuitè i darrer motiu de
cassació, que com
tots els anteriors es fonamenta també en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament
civil, al·lega infracció de la doctrina que estableixen les sentències d'aquesta Sala de
7 d'octubre de 1991 i d'1 de juny de 1993. Segons la part que recorre, cap d'aquestes
sentències tracta d'un supòsit idèntic al que ha originat aquest recurs de cassació,
com de forma errònia declara la sentència d'apel·lació, la qual cosa determina que en
aquesta sentència s'ha aplicat una doctrina jurisprudencial que no correspon als fets que
han originat aquest litigi i per això s'hi infringeix la jurisprudència que s'hi invoca.
El motiu de cassació que ara s'examina ha d'ésser desestimat de forma
clara. Tal com s'ha establert en els fonaments de dret anteriors, ens trobem
aquí davant
d'una compravenda que s'ha originat per la via d'una opció de compra, que recau sobre
una pluralitat de finques que es troben totes a Aragó, ja que en el recurs de cassació
la part que recorre no ha impugnat de forma eficaç la tesi de l'Audiència favorable a
l'exclusió de la finca que es troba a Barcelona de la compravenda que s'ha de portar a
terme. Per consegüent, és plenament aplicable a aquest litigi el criteri de la
sentència d'aquesta Sala de 7 d'octubre de 1991, segons la qual per a determinar la
llei
aplicable a la rescissió per lesió regeix, com a punt de connexió, el de la situació
de la finca, tesi que repeteix la posterior sentència d'1 de juny de 1993 d'aquesta
mateixa Sala, que no ha estat infringida per la sentència d'apel·lació.
Desè. - Conformement amb el que estableix el darrer apartat
de l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil, s'imposa a la part que recorre el
pagament de les costes causades i no es fa cap pronunciament sobre el dipòsit, ja que no
s'havia constituït.
D'acord amb el que s'ha exposat, en nom del Rei i per l'autoritat que
ens ha conferit el poble espanyol.
DECIDIM
Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que va
formular el procurador dels tribunals senyor Àngel Montero Brusell, en nom i
representació de la senyora X3 i dels senyors X2 i X, contra la sentència dictada per la secció 11a de l'Audiència
Provincial de Barcelona el dia 31 de gener de 1995 i condemnar a la recurrent a pagar les
despeses procesals causades en el present recurs.
Envieu còpia de la present resolució i adjunteu els autes
corresponents, que es remetran, juntament amb el seu rotlle a la secció citada.
Publiqueu aquesta sentència segons allò establert en la Llei.
Per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem. |
