Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 24 de juliol de 1995

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 24 de juliol de 1995, núm. 21/1995 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret 
Part dispositiva 

Barcelona, a vint-i-quatre de juliol de mil nou-cents noranta cinc.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que ha estat interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia sobre resolució de contracte de compraventa. El recurs esmentat el van interposar els demandats, Srs. X, X2, i la Sra. X3, representats pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell i defensats pel lletrat Sr. José Maria Pou de Avilés contra el Sr. Y, part contra la qual es recorre, representat pel procurador Sr. Castells Vall i defensat pel Lletrat Sr. Manuel Maynés.

 

FETS

 

Primer.- El Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona va veure les actuacions núm. 1793/90 del judici declaratiu de menor quantia, que inicialment va ser de major quantia, a instàncies del Sr. Y contra els Srs. X i X2 i la Sra. X3. La part demandant va sol.licitar, un cop feta l'al.legació dels fets i fonaments que va considerar convenients, que es dictés una sentència en què es declarés l'existència i la validesa del contracte de compra-venda que feia referència a les vint-i-una finques que consten en l'escriptura adjunta a la demanda, i que és el document núm. 1, també sol.licitava que es declarés que la compra-venda de totes i de cadascuna de les finques esmentades s'havia perfet a favor de l'actor, ja que havia actuat en el temps legal i de la forma escaient, i que es declarés que la part demandada restava obligada a atorgar a favor de la part actora l'oportuna escriptura pública de compra-venda de les finques esmentades pel preu de 9.500.000 PTA, preu establert en l'escriptura esmentada, de les quals la part actora n'havia rebut 200.000 PTA a compte i la resta les hauria de pagar la part demandant a la part actora en l'acte d'atorgament de l'escriptura de venda. La part demandant sol.licitava que es condemnés la part demandada a atorgar l'escriptura esmentada amb la comminació que si no ho feia en el termini establert seria atorgada d'ofici.

 

Segon.- La demanda es va admetre a tràmit i es va citar a termini la part demandada, el procediment va quedar aturat perquè existia una causa criminal i, un cop acabada, va seguir el procediment. La part demandada va morir i els hereus de la demandada, els Srs. X i X2 i la Sra. X3, van comparèixer i van contestar la demanda. Se'n va lliurar una còpia a la part actora per tal que formulés la rèplica i ho va fer en el temps legal i de la forma escaient. Tot seguit, es va lliurar una copia de l'escrit de rèplica a la part demandada per tal que dugués a terme la dúplica, la qual cosa va fer en el temps legal i de la forma escaient.

Un cop obert el judici, es van dur a terme les proves que s'havien sol·licitat. La part actora va sol.licitar que s'acumulessin a les actuacions abans consignades les del judici declaratiu de menor quantia, que va seguir el Jutjat núm. 11 de Barcelona amb el núm. 1388/1984 a instàncies de la demandada contra l'actor, es va acordar aprovar la sol.licitud esmentada i tots dos procediments es van tramitar conjuntament segons el tràmit que estableix la Llei processal per al judici de major quantia

Amb data 18 de setembre de 1993 es va dictar una sentència, la qual conté la següent DECISIO: «Estimo la demanda que va interposar el Sr. Y contra la Sra. Z i declaro l'existència i la validesa del contracte d'opció de compra que van concertar les parts el dia 4 d'agost de 1976 i que fa referència a les vint-i-una finques que s'esmenten en l'escriptura adjunta a la demanda, i que és el document núm. 1. Declaro que el contracte de totes i cadascuna de les finques s'ha perfet a favor de l' actor, ja que va exercir la opció dins del termini establert.

Estimo la demanda que va interposar la Sra. Z, substituïda processalment pels seus hereus, els Srs. X i X2 i la Sra. X3, contra el Sr. Z2 Declaro rescindit el contracte de compravenda que van acordar l'actor i la Sra. Z3, el qual es va perfer quan l'actor va exercir l'opció, i declaro el dret del Sr. Y de rebre dels actors les 200.000 PTA que ell els va lliurar a compte del preu de les finques quan es va atorgar l'opció.

Reconec, no obstant això, que el Sr. Y , d'acord amb la facultat que li confereix l'article 325 de la Compilació, pot evitar la rescissió del contracte si en el termini de trenta dies, comptats a partir del moment en què aquesta sentència sigui ferma, abona als actors d'aquest segon procediment la suma de TRENTA-DOS MILIONS TRES-CENTES QUARANTA MIL SET-CENTES CINQUANTA PESSETES, que representa l'import del complement entre el valor satisfet i el preu just, més l'interès legal d'aquesta quantitat des de l'1 de juliol de 1980.»

 

Tercer. - Contra la sentència esmentada, la representació del Sr. Y i la del Sr. X van interposar, respectivament, recursos d'apel·lació que van ser admesos a tots dos efectes; d'acord amb això, es va citar a termini les parts i les actuacions es van trametre a aquest Tribunal. La Secció Onzena de l'Audiència Provincial va dictar una sentència amb data 31 de gener de 1995, que conté la següent DECISIÓ: «Estimem parcialment el recurs d'apel·lació que va formular el Sr. Y i desestimem el que va formular la representació dels Srs. X i X2 i de la Sra. X3 Revoquem parcialment la sentència objecte d'apel·lació i declarem vàlid el contracte d'opció de compra, concertat el 4 d'agost de 1976 entre el Sr. Y i la Sra. Z2, de les finques que figuren en l'escriptura, la qual consta en els folis 6-18, a excepció de les finques que tenen els núm. 1 i 10, respectivament. Revoquem la sentència d'instància pel que fa a la decisió de declarar rescindida la compravenda per lesió. No s'imposa el pagament de les costes causades en la primera instància i tampoc de les causades en aquesta segona instància».

 

Quart. - El procurador Sr. Àngel Montero Brusell, en representació de la part demandada, va formalitzar un recurs de cassació per infracció de normes de Dret civil comú i de Dret civil de Catalunya, que basava en els motius següents:

1. A l'empara de l'art. 1.692 4t de la Llei d'enjudiciament civil per infracció, ja que s'ha interpretat erròniament l'article 1.261 del Codi civil.

2. A l'empara de l'art. 1692 4t de la Llei d'enjudiciament civil per infracció, ja que s'ha interpretat erròniament l'art. 1269 del Codi civil.

3. A l'empara de l'art. 1.692 4t per infracció, ja que la sentència objecte de recurs infringeix l'art. 322, paràgraf 1r de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb la jurisprudència establerta pel Tribunal Suprem en les sentències de 12 de març de 1984 i 7 de febrer de 1989, les quals són especialment aplicables per resoldre les qüestions objecte d'aquest recurs.

4. A l'empara de l'article 1692 4t, fonamentat en la infracció de l'art. 10.5è, paràgraf 2n del Codi civil en relació amb els articles 16 1r del mateix cos legal i amb el 321 i el 323 de la Compilació.

5. A l'empara de l'art. 1692 4t per infracció de l'article 323, paràgraf 1r de la Compilació de Dret de Catalunya en relació amb l'article 10.5è, paràgraf 2n del Codi civil.

6. A l'empara de l'article 1692 4t per infracció de l'art. 1214 del Codi civil.

7. A l'empara de l'article 692 4t per infracció dels articles 1445 i 1450 del Codi civil, en relació amb l'article 321 de la Compilació.

8. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de la doctrina jurisprudencial esmentada en la mateixa sentència.

Per mitjà d'una provisió de data 20 d'abril de 1995 es va tenir per interposat el recurs de cassació en temps legal i de la forma escaient; segons el que estableix l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, les actuacions es van trametre al Ministeri Fiscal, el representant del qual, mitjançant un informe de data 4 de maig de 1995, va sol·licitar l'admissió del recurs a tràmit, d'acord amb l'article 1730 1r de l'esmentat cos legal, en la redacció de la Llei 10/ 1992, de 30 d'abril, de mesures urgents de reforma processal i d'acord amb l'article 73, paràgraf 1r, lletra a) de la Llei orgànica del poder judicial 6/1985, d'1 de juliol.

En una interlocutòria de data 18 de maig de 1995 es va acordar admetre el recurs de cassació que havia interposat i es va concedir un termini de 20 dies perquè la part contrària formalitzés un escrit d'impugnació, la qual cosa va fer oportunament. Mitjançant una provisió de data 22 de juny de 1995 es va assenyalar el dia 13 de juliol de 1995 per dur a terme la vista. Hi van assistir els Lletrats i els procuradors de totes dues parts, i la part recurrent va sol·licitar que es dictés sentència en què s'estimés el recurs i en què es cassés la sentència objecte de recurs. L'altra part va sol·licitar que es confirmés la sentència impugnada.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer.- Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació es deriven dels fets següents: El dia 4 d'agost de 1976 es va atorgar una escriptura pública d'opció de compra, en la qual la senyora Z2 va conferir una opció de compra a favor del senyor Y L'escriptura esmentada feia referència a una finca que es troba a Barcelona, a divuit finques que es troben a L (Aragó) i a dues finques que es troben a M (Aragó). L'opció de compra es va convenir per un termini de quatre anys i el preu per a l'exercici de l'opció era la quantitat de 9.500.000 pessetes. El senyor Y va pagar en aquell mateix moment la quantitat de 200.000 pessetes a compte del preu total convingut i en tot cas com a preu de l'opció.

El dia 30 de juny de 1980 el senyor Y va adrecar per via notarial un requeriment a la senyora Z2, al seu domicili a L, en el qual li notificava la seva decisió d'exercir l'opció de compra que es va convenir en l'escriptura pública esmentada de 4 d'agost de 1976 i en què li demanava que el dia 28 de juliol de 1980 comparegués a la notaria de Barcelona que designava per tal d'atorgar la corresponent escriptura publica de compravenda. Consta en les actuacions una altra acta notarial, en la qual es fa constar que el dia 28 de juliol de 1980 el senyor Y va comparèixer a la notaria que havia designat, i a l'hora que també havia assenyalat, amb un taló de 9.300.000 pessetes i que la Sra. Z2 no hi va comparèixer.

Amb data 14 de novembre de 1980, el senyor Y va formular davant del Jutjat de Primera Instància número 5 de Barcelona una demanda de judici declaratiu de major quantia contra la senyora Z2, en la qual demanava que al seu dia es dictés una sentència en què es declarés la validesa del contracte d'opció de compra esmentat, ja que com que la persona que optava a la compra havia exercit el seu dret s'havia perfet la compravenda que havien convingut els interessats i en què es declarés que la senyora Z2 havia d'atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda.

La defenent senyora Z2 va morir el dia 25 de gener de 1990 i els seus hereus els senyors W. i W2 i la senyora X3 A. van presentar l'escrit de contestació a la demanda el dia 6 de juny de 1990, en el qual sol·licitaven que es desestimés la demanda i que es declarés la nul·litat de l'escriptura d'opció de compra.

El dia 30 d'abril de 1991 el Jutjat de Primera lnstància número 5 va dictar una interlocutòria en què es decretava l'acumulació a aquestes actuacions la demanda de judici declaratiu de major quantia que el dia 10 de setembre de 1984 va presentar davant del Jutjat de Primera Instància número 11 de Barcelona la senyora Z2 contra el senyor Y: En la demanda esmentada demanava que es declarés la nul·litat de l'escriptura pública d'opció de compra de 4 d'agost de 1976 i, de forma subsidiària, que es declarés la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just del contracte de compravenda que es va convenir en l'escriptura pública esmentada. El defenent va presentar l'escrit de contesta el dia 24 de gener de 1992, en el qual sol·licitava la desestimació de la demanda.

El Jutjat de Primera Instància número 5 de Barcelona va dictar una sentència el dia 18 de setembre de 1993, en què s'estimava la demanda formulada pel senyor Y contra la senyora Z2, i en què es declarava la validesa del contracte d'opció de compra de 4 d'agost de 1976 i que s'havia perfet el contracte de compravenda que s'havia previst en l'opció de compra i estimava també la demanda que va interposar la senyora Z2 contra el senyor Y En la sentència esmentada es declarava rescindit el contracte de compravenda per lesió en més de la meitat del preu just, tot i que reconeixia la possibilitat de mantenir la vigència del contracte si el comprador, en el termini de trenta dies, completava el preu just; i imposava als defenents el pagament de les costes del judici declaratiu de major quantia i al defenent el pagament de les costes del judici de major quantia, que es va acumular al primer.

Ambdues parts litigants van interposar un recurs d'apel·lació contra aquesta sentència. La Secció 11a. de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència el dia 31 de gener de 1995, en què s'estimava parcialment el recurs d'apel·lació que va interposar el senyor Y i en què es desestimava el recurs d'apel·lació que havien interposat els senyors X i X2 i la senyora X3, i en què es revocava parcialment la sentència de primera instància. En la sentència esmentada es declarava la validesa del contracte d'opció de compra de 4 d'agost de 1976, excepte pel que fa a dues de les finques, es declarava que s'havia perfet la compravenda que s'havia previst aquesta opció de compra i es revocava la sentència de primera instància en la part que fa referència a la declaració segons la qual escau la rescissió de la compravenda per lesió en més de la meitat del preu just; sense fer imposició del pagament de les costes ni en la primera ni en la segona instància.

Els senyors X2 i X i la senyora X3 van interposar un recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articulen en vuit motius de cassació, que s'examinen en els apartats següents d'aquesta sentència.

 

Segon. - El motiu primer del recurs, que es fonamenta en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció, per interpretació errònia, de l'article 1261 del Codi civil. Aquest article estableix que per a l'existència d'un contracte hi han de concórrer tres requisits, que són el consentiment dels contractants (número 1r), un objecte cert que és la matèria del contracte (número 2n) i la causa de i obligació que s'estableixi (número 3r), i la part que recorre no té cura de precisar, com exigeix una correcta tècnica cassacional, quin dels tres apartats de l'article 1261 ha infringit la sentència d'apel·lació i aquest defecte seria suficient per a la desestimació del motiu que ara s'examina; aquesta desestimació que avala també el fet que les sentències dictades en les instàncies inferiors estableixen que en el contracte que origina aquest recurs de cassació concorren els tres requisits, que estableix l'article 1261 del Codi civil i segons un reiterat criteri jurisprudencial la concurrència en un contracte determinat dels requisits de l'article 1261 del Codi civil és de l'exclusiva competència de l'organisme jurisdiccional (sentència del Tribunal Suprem de 12 de novembre de 1971) i aquest criteri ha de prevaler en cassació, llevat que s' impugni de forma escaient, cosa que no ha fet la part que recorre en aquest cas.

Però, fins i tot, si es prescindeix d'aquests defectes, el motiu de cassació que ara s'examina, ha d'ésser desestimat. La part que recorre entén que l'error sobre el preu de la cosa constitueix un error essencial, que permet impugnar el contracte d'acord amb l'article 1266 del Codi civil, que dóna rellevància a l'error que recau sobre la substància de la cosa o sobre les condicions de la cosa que de forma principal hagin determinat que es dugui a terme el contracte. Aquest criteri és clarament recusable, ja que l'error unilateral d'un dels contractants sobre el valor de la cosa és irrellevant a l'efecte que ara ens interessa, com resulta dels precedents que va tenir en compte el Codi civil i que la disposició que es troba en el Digest 4, 4, 16-4 explicita dient que in pretio emptionis et venditionis naturaliter licere contrahentibus se circumvenire: ja que el fet d'admetre l'error sobre el valor de la cosa implicaria posar en perill la seguretat del tràfic i perquè el Codi civil admet en aquest punt el principi de liberalisme econòmic, que porta a suprimir qualsevol entrebanc a la lliure i espontània formació del preu de mercat, la qual cosa és perfectament compatible amb el fet que el dret civil català confereixi rellevància al preu de la compravenda, però no per la via de l'error, com pretén la part que ara recorre, sinó per la via de l'acció rescissòria, que resta al marge de les previsions de l'article 1266 del Codi civil.

 

Tercer. - El motiu segon del recurs al·lega infracció, per interpretació errònia, de l'article 1269 del Codi civil. Segons la part que recorre, la part venedora va subscriure el contracte d'opció de compra induïda pel comportament enganyós de la part adquirent i segons l'article 1269 del Codi civil hi ha dol quan, amb paraules o amb maquinacions insidioses de part d'un dels contractants, l'altre és induït a subscriure un contracte, cosa que altrament no hauria fet. Aquest motiu segon del recurs ha d'ésser igualment desestimat. Cal precisar inicialment que en el fonament de dret segon de la sentència d'apel·lació es declara de forma clara i contundent que el dol, entès com a maquinació fraudulenta de l'adquirent de les finques que valent-se dels seus coneixements professionals va menyscabar la voluntat de la venedora, no s'ha acreditat en les actuacions i per aquest motiu confirma la sentència de primera instància, en què s'havia declarat la validesa del contracte que van subscriure les parts ara litigants l'any 1976. El motiu de recurs que ara s'examina, no té en compte aquests pronunciaments de les sentències que s'han dictat en les instàncies inferiors i parteix del punt de vista de l'existència de dol en la formació de la voluntat contractual de la senyora Z2, amb una clara contradicció amb els fets que la sentència de segona instància declara provats i aquesta posició de la part que recorre implica, ni més ni menys, un designi de fer prevaler el seu criteri parcial i interessat per damunt del ponderat i objectiu punt de vista de la sentència d'instància, cosa que s'ha de considerar inadmissible en aquest grau de cassació, ja que segons un reiterat criteri jurisprudencial l'existència de dol és una qüestió de fet que es reserva per a l'apreciació dels organismes jurisdiccionals d'instància que esdevé ferma i irrevocable, llevat que es justifiqui que es fonamenta en un criteri erroni (sentències del Tribunal Suprem de 8 i 26 de novembre i 29 de desembre de 1919, 13 d'octubre de 1920, 11 de juny de 1923, 30 de març de 1951, 12 de desembre de 1958 i 24 de febrer de 1992).

Però fins i tot si s'admet el criteri de la sentència del Tribunal Suprem de 4 de desembre de 1990, segons la qual el dol és una qüestió de fet en el seu aspecte extern, però en el seu aspecte intern o subjectiu es pot considerar com una qüestió de dret que pot ésser revisada en cassació, també des d'aquesta perspectiva s'ha de desestimar el motiu segon de cassació. La possibilitat d'impugnar un contracte per haver-se format de forma irregular la voluntat d'un dels contractants com a conseqüència de maquinacions insidioses de l'altra part no s'estableix de forma prou clara que el dol vici del consentiment sols permet impugnar el contracte si es tracta de l'anomenat dol causant, o en paraules de l'article 1269 del Codi civil és un dol que indueix a dur a terme un contracte que sense que aquest vici del consentiment no s'hauria fet, és a dir, s'ha de donar una relació de causalitat entre l'engany i el consentiment contractual, ja que sense l'existència de l'engany no s'hauria subscrit cap mena de contracte. De les declaracions que conté la sentència que s'impugna, no se'n dedueix que en aquest cas un hipotètic dol pugui tenir el caràcter de causant del contracte, sinó que, en tot cas, aquest hipotètic dol hauria portat a la venedora a un contracte en unes condicions segurament menys avantatjoses per a ella. Això vol dir, per tant, que en aquest cas va existir un consentiment sobre la cosa i sobre el preu i, per consegüent, va existir el contracte que havien previst dur a terme els interessats. Ara bé, si aquest contracte, hipotèticament, era lesiu per a la part venedora, aquest fet pot determinar, o bé l'existència d'un dol incidental, que segons l'article 1270, 2n del Codi civil obliga únicament a indemnitzar danys i perjudicis a qui l'ha utilitzat i, en l'aspecte que ara interessa, la qüestió del dol incidental no es preveu en el segon motiu de cassació; o l'existència d'un error sobre el preu, que com s'ha raonat en el fonament de dret anterior és irrellevant en aquest cas, o bé l'existència d'una lesió que l'ordenament jurídic pren en consideració a l'hora de poder demanar la ineficàcia del contracte en certs casos, però és evident que són coses diferents el dol com a vici del consentiment i la possibilitat d'eliminar una lesió per altres vies, que seran objecte de consideració en els fonaments de dret següents.

 

Quart. - El motiu tercer del recurs, que es fonamenta també en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 322, apartat primer, de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb les sentències del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984 i 7 de febrer de 1989. Segons l'article 322 de la Compilació l'acció rescissòria «és de mena personal» i segons la part que recorre el caràcter personal de l'acció rescissòria implica que si els contractants tenen el veïnatge civil català, s'ha d'aplicar la normativa catalana sobre rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, encara que les finques objecte del contracte es trobin fora de Catalunya, ja que segons la sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984 el caràcter personal de l'acció rescissòria s'ha d'entendre en el sentit «de ser aplicable entre contratantes sujetos todos ellos a la legislación del antiguo Principado, sin importar que el inmueble esté sito en Cataluña o fuera de ella». El motiu tercer també ha d'ésser desestimat. Que l'acció rescissòria tingui, indiscutiblement, la condició d'acció personal és una cosa evident, ja que es tracta d'una acció que permet sol·licitar la ineficàcia d'un contracte vàlid (segons l'apartat primer de l'article 321 de la mateixa Compilació) com a conseqüència del perjudici econòmic que ha sofert la part alienant i, per consegüent, ens movem aquí en l'àmbit dels efectes relatius dels contractes que, segons l'article 1257, 1r del Codi civil, vol dir que els contractes només produeixen efectes entre les parts que els atorguen i els seus hereus. Per consegüent, el caràcter personal de l'acció rescissòria, segons l'article 322 de la Compilació, no prejutja de cap manera l'àmbit d'aplicació personal o territorial de la normativa catalana sobre rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, perquè es tracta de dues qüestions molt diferents. Cal afegir encara que la declaració de la sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984, que sembla favorable a la tesi de l'eficàcia personal de la normativa catalana sobre rescissió per lesió, constitueix un obiter dictum de la sentència, que no té res a veure amb el fons de la qüestió que en aquell cas era objecte de debat judicial i, per consegüent, no té la condició de jurisprudència a l'efecte del recurs de cassació.

La part que recorre al·lega també en aquest motiu del recurs, infracció de la sentència del Tribunal Suprem de 7 de febrer de 1989, que, d'acord amb el que disposa l'article 10.5è del Codi civil, declara que és aplicable la llei del lloc on s'ha dut a terme el contracte a un supòsit de venda a carta de gràcia d'un bé immoble. Sembla prou clar que aquesta sentència s'al·lega aquí de forma inoportuna, ja que són institucions prou diferents la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just i la venda a carta de gràcia i els criteris per determinar l'eficàcia personal o territorial de la venda a carta de gràcia fan referència únicament a aquesta institució i són, per consegüent, intranscendents a l'hora de determinar la llei aplicable a la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just.

 

Cinquè. - El motiu quart del recurs, que com els anteriors es fonamenta en l'article 1692.4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 10.5è, apartat segon del Codi civil, en relació amb l'article 16. 1r del mateix Codi i els articles 321 i 323 de la Compilació del dret civil de Catalunya. Segons el criteri de la part que recorre, en aquest cas s'ha d'entendre que les parts contractants de forma expressa van voler sotmetre el contracte que havien convingut a les prescripcions del dret civil de Catalunya i, segons l'article 10.5,2n del Codi civil, s'aplicarà a les obligacions contractuals la llei a què les parts s'hagin sotmès expressament, sempre que tingui alguna connexió amb el negoci de què es tracti. La part que recorre fonamenta la submissió expressa a la legislació catalana en els fets següents: el contracte es va subscriure a Barcelona, el contracte es va començar a executar a la mateixa ciutat, els contractants tenen el veïnatge civil català, l'impost que va originar l'opció de compra es va liquidar a la Delegació d'Hisenda de Barcelona i que la part contra la qual es recorre va tenir especial cura a l'hora d'assenyalar la competència dels organismes jurisdiccionals de Barcelona per tal d'entendre dels litigis que han originat aquest recurs de cassació.

La desestimació del motiu quart de cassació és prou clara, ja que no té cap fonament atendible el raonament de la part que recorre, segons el qual la submissió expressa a la competència territorial dels organismes jurisdiccionals de Barcelona té com a conseqüència inevitable una submissió tàcita del contracte a la legislació civil catalana, i més concretament a la normativa catalana sobre rescissió per lesió en més de la meitat del preu just. En aquest punt s'ha de recordar inicialment que l'article 10.5,2n del Codi civil exigeix la submissió expressa a una llei determinada i la part que recorre considera que té la condició d'expressa la que anomena submissió tàcita a la legislació civil catalana, que deriva de la submissió expressa a la competència territorial dels organismes jurisdiccionals de Barcelona. Per consegüent, una submissió que la mateixa part que recorre qualifica de tàcita, no es pot entendre com una submissió expressa. En segon lloc, perquè aquesta submissió tàcita la fa derivar, com a conseqüència gairebé necessària, de la submissió dels litigants a la competència territorial dels organismes jurisdiccionals de Barcelona i, com s'ha raonat en el fonament de dret anterior, aquesta derivació no té aquí un sentit massa clar, ja que una cosa és establir la competència territorial dels organismes jurisdiccionals d'acord amb uns criteris que estan en relació amb el caràcter personal de l'acció de rescissió per lesió (segons l'article 322 de la Compilació catalana) i una altra cosa molt diferent és voler fer extensiva aquesta regla sobre competència territorial a una qüestió que es regula d'acord amb uns criteris molt diferents, com és l'àmbit d'aplicació personal o territorial de la normativa catalana sobre rescissió per lesió.

Fins i tot si es vol entendre, com apunta la part que recorre en el motiu que ara s'examina, que no s'ha d'ésser excessivament rigorista en la interpretació del requisit que la submissió a un ordenament jurídic determinat ha d'ésser expressa, en el cas que ara s'examina, que no cal oblidar que tracta d'una qüestió de dret interregional, la solució ha d'ésser la mateixa. Es pot entendre que hi ha una voluntat expressa de sotmetre el contracte a una llei determinada, si de la relació jurídica establerta entre els interessats es pot deduir que van actuar d'acord amb un ordenament jurídic determinat o van organitzar la relació contractual per la via d'assumir l'aplicació d'aquest ordenament jurídic (en el nostre cas el català) mitjançant uns actes concloents com podrien ésser, per exemple, les referències implícites o explícites al dret civil català, esmentar normes de l'ordenament civil de Catalunya, emprar figures jurídiques o conceptes propis del dret civil català o regular el contracte d'acord amb uns efectes o conseqüències que sols estableix l'ordenament jurídic de la Comunitat Autònoma catalana. A manca, doncs, d'aquest fets concloents, s'ha d'entendre que els interessats no van fer ús en aquest cas del principi d'autonomia privada que faculta els contractants per elegir el dret aplicable (segons autoritza l'article 10.5,7è del Codi civil) i com que es tracta aquí d'un contracte que recau sobre béns immobles, s'ha de sotmetre a la llei de situació de les finques, segons l'article 16.5, 1r i d'acord amb l'article 10.5, 2n, tots dos del Codi civil. Per consegüent, s'ha de reiterar en aquest cas el criteri que ja va mantenir aquesta Sala en la seva sentència de 7 d'octubre de 1991, segons el qual quan el tema litigiós tracta sobre la rescissió d'un contracte per lesió en més de la meitat del preu just regeix com a punt de connexió el de la situació de la cosa, és a dir, s'aplica la normativa dels articles 321 i següents de la Compilació catalana quan l'immoble objecte de l'alienació onerosa es trobi situat en el territori de Catalunya, absolutament al marge del veïnatge civil del comprador, segons resulta de l'article 16.1r, en relació amb l'article 10.5è, tots del Codi civil. Tesi que reitera la posterior sentència d'aquest mateix tribunal d' l de juny de 1993 i que es referma en el cas present, ja que els altres criteris que esmenta la part que recorre contraris a aquesta tesi, com són els del lloc on es du a terme el contracte, l'inici del compliment del contracte o el veïnatge civil dels contractants tenen el caràcter de subsidiari del criteri del lloc de situació de la cosa, quan es tracta de contractes relatius a béns immobles (art. 10.5è del Codi civil).

 

Sisè. - El motiu cinquè del recurs, que es fonamenta en l'article 1692.4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega una infracció de l'article 323,1r de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 10.5, 2n del Codi civil. La part que recorre al·lega que una de les finques objecte del contracte d'opció de compra es troba a Barcelona, i si bé és cert que les altres finques objecte del contracte estan situades a Aragó, no es pot aplicar en aquest cas l'article 10.5,2n del Codi civil, que estableix la prevalença de la Llei de situació dels béns immobles, ja que una finca es troba a Catalunya, on s'admet la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just, i les altres finques es troben a Aragó i la legislació aragonesa no admet la figura de la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just.

És cert, com argumenta la part que recorre, que segons el dret civil català la determinació de si hi ha o no hi ha lesió s'ha de projectar sobre la totalitat del contracte i no sobre una part de les coses objecte del contracte, ja que segons l'article 323,1r de la Compilació, «alienades diverses coses en el mateix contracte, solament en serà procedent la rescissió prenent-les en conjunt i per llur valor total, encara que hom especifiqui el preu o el valor de cadascuna d'elles». D'acord amb el que estableix aquest precepte, s'al·lega en el motiu del recurs que ara s'examina que s'ha de presumir que si es determina l'aplicació de la llei catalana a un supòsit de fet concret, encara que solament concorrin en una part de l'objecte contractual les circumstàncies que determinen l'aplicació de la normativa catalana, la finalitat de la Compilació és fer extensiva la seva aplicació a tot l'objecte del contracte i la rescissió del mateix en relació a tots els béns immobles objecte del contracte, encara que únicament un es trobi a Catalunya. No sembla que s'invoqui aquí amb massa oportunitat l'article 323. 1 r de la Compilació catalana. El precepte evidentment s'aplica quan es tracta d'un contracte que han de regular les prescripcions del dret civil de Catalunya i si es dóna aquesta circumstància, aleshores solament és procedent la rescissió si es té en compte el valor total de les diverses coses alienades en el mateix contracte; però la determinació de la llei aplicable al contracte que té per objecte l'alienació de diverses finques, una de les quals es troba a Catalunya i les altres a Aragó, no es pot resoldre segons el que estableix l'article 323, 1r de la Compilació catalana, sinó d'acord amb els criteris que estableixen els articles 10.5è i 16.1r del Codi civil, i una vegada, d'acord amb aquests preceptes, s'hagi determinat quina és la llei aplicable a la relació contractual que ha originat aquest litigi, serà procedent determinar si s'aplica o no l'article 323 del text compilat català al problema que aquí s'examina. Per consegüent, s'ha de desestimar aquest motiu de cassació d'acord amb la idea que es pretén que l'article 323.1r de la Compilació catalana sigui directament aplicable, sense haver determinat abans si la legislació civil de Catalunya és la que realment s'ha d'aplicar en aquest cas.

 

Setè. - En la sentència d'apel·lació es precisa que la finca que es troba a Barcelona, que era una de les finques objecte de l'opció de compra que ha originat aquest litigi, no formava part del patrimoni de la senyora Z2 quan es va convenir l'opció de compra i d'acord amb el que va sol·licitar la part contra la qual es recorre en el seu escrit de rèplica i després en el seu escrit de conclusions, segons els quals no exercia l'opció de compra sobre aquesta finca. En la sentència esmentada es declara que el contracte té per objecte una pluralitat de finques que es troben totes a Aragó i, d'acord amb el que estableix l' article 10.5è del Codi civil i les sentències d'aquesta Sala de 7 d'octubre de 1991 i d'1 de juny de 1993, en aquest cas no escau aplicar la rescissió per lesió en més de la meitat del preu just ja que aquesta institució no és aplicable segons la legislació vigent en el territori on es troben les finques objecte del contracte. Enfront d'aquest pronunciament, en el motiu sisè de cassació, que una vegada més es fonamenta en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, s'al·lega que la Sala d'instància infringeix l'article 1214 del Codi civil sobre càrrega de la prova, ja que la part contra la qual es recorre havia d'haver provat que la finca que es troba a Barcelona no formava part del patrimoni de l'alienant en el moment en què va convenir-se l'opció de compra, cosa que, segons la part recurrent, no ha fet, i la sentència d'apel·lació fa recaure les conseqüències d'aquesta manca de prova sobre la part que recorre i no sobre la part adversa, com seria procedent, segons els criteris que consten en l'article 1214 del Codi civil.

A l'hora de resoldre aquest motiu del recurs s'han de fer determinades precisions. És cert que la part recurrent, en el seu escrit de demanda sol·licita que es declari l'existència i la validesa del contracte sobre vint-i-una finques, entre les quals hi ha la que es troba a Barcelona, però en l'escrit de rèplica la mateixa part agent manifesta que no pot exercir l'opció de compra sobre aquesta finca ja que no formava part del patrimoni de l'alienant en el moment en què es va concedir l'opció de compra, afirmació que no contradiu la part defenent en el seu escrit de dúplica, la qual cosa explica que la part agent, en l'escrit de conclusions, exclogui la finca de Barcelona de la pètita que havia formula en la demanda. S'ha de precisar igualment que, segons consta en les actuacions, l'opció de compra a favor de l'agent sobre la finca de Barcelona es va inscriure inicialment en el Registre de la Propietat número 1 d'aquesta ciutat i que aquesta inscripció de l'opció de compra després va ésser declarada nul·la. Aquesta declaració de nul·litat de la inscripció de l'opció de compra sobre la finca de Barcelona posa de manifest, d'una forma o d'una altra, la irregularitat del dret d'opció de compra sobre aquesta finca i confereix legitimitat a la petició de l'agent de limitar l'exercici de l'opció de compra a les finques que realment es trobaven en el patrimoni de l'alienant, i per aquest motiu l'opció de compra que feia referència a les finques que es troben a Aragó es va inscriure sense cap mena de dificultats en el Registre de la Propietat. I s'ha de tenir en compte igualment el fet significatiu que en l'escriptura anomenada de repudiació d'herència i operacions successòries de la senyora Z2, atorgada el dia 25 d'abril de 1990, no s'inclou la finca de Barcelona en la relació de béns i drets que integraven el patrimoni de la causant.

D'acord amb totes aquestes consideracions no es pot dir que la Sala d'instància hagi fet una interpretació de les regles de l'article 1214 del Codi civil sobre càrrega de la prova en perjudici de la part que recorre. La Sala d'instància fa una interpretació global i correcta de les proves que consten en les actuacions, de les quals resulta que és totalment versemblant la tesi que la finca de Barcelona no formava part del patrimoni de la senyora Z3 quan es va convenir l'opció de compra i la part que recorre no ha aportat cap mena de prova per tal de destruir aquesta aparença, cosa que hauria pogut fer amb gran facilitat, i és criteri jurisprudencial reiterat atribuir la càrrega de la prova a la part que més fàcilment pot provar, que és una cosa diferent a la inversió de la càrrega de la prova. Per consegüent, s'ha de desestimar aquest motiu de cassació, ja que no s'impugna de forma escaient el criteri de la sentència d'apel·lació favorable a excloure la finca de Barcelona de l'opció de compra, tal com va sol·licitar la part contra la qual es recorre en l'escrit de rèplica.

 

Vuitè. - El motiu setè del recurs, que també es fonamenta en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1445 i 1450 del Codi civil, en relació amb l'article 321 de la Compilació de dret civil de Catalunya. La part que recorre al·lega que la sentència d'apel·lació infringeix els articles 1445 i 1450 del Codi civil, els quals estableixen que en el nostre dret la compravenda es perfà merament amb el consentiment i aquesta configuració del contracte ha determinat que la jurisprudència reconegui eficàcia a la compravenda de la cosa aliena.

És cert que la jurisprudència ha seguit un criteri favorable a la validesa de la venta de la cosa aliena en determinants casos. Però en el cas del recurs aquesta doctrina s'ha d'aplicar amb certes matisacions. Cal recordar inicialment que no ens trobem aquí davant d'un supòsit de venda de cosa aliena, sinó davant d'un supòsit d'opció de compra de diverses finques, una de les quals té la condició d'aliena amb referència a la persona que confereix l'opció. En l'escrit de rèplica l'agent s'adona d'aquesta circumstància i demana que s'exclogui aquesta finca de la condemna a convertir en compravenda l'opció que s'havia convingut, sense que el defenent faci cap oposició ni reserva sobre aquesta qüestió a l'escrit de dúplica. Això vol dir, per tant, que fins i tot si s'admet que ens trobem davant d'un supòsit de venda de cosa aliena, concorre aquí la particularitat que la part venedora, o que conferia l'opció de compra, sabia que la finca objecte del contracte ja no es trobava en el seu patrimoni i no va manifestar aquesta circumstància a l'adquirent o optant, que des del moment que va tenir coneixement d'aquest fet, va manifestar, sense una contradicció eficaç per part de la part adversa, la seva decisió d'excloure la finca de Barcelona de la compravenda que s'havia d'atorgar en execució de l'opció de compra convinguda. La sentència contra la qual es recorre acull aquesta pretensió de la part agent, que en aquest grau de cassació ha d'ésser confirmada ja que la doctrina jurisprudencial sobre validesa de la venda de la cosa aliena que s'invoca en el recurs no és aplicable al supòsit de l'opció de compra, en la qual concorre a més la circumstància que la venedora, o persona que concedia l'opció de compra, va provocar en el comprador o optant la creença errònia que la finca de Barcelona era propietat de la venedora.

 

Novè. - El vuitè i darrer motiu de cassació, que com tots els anteriors es fonamenta també en l'article 1692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de la doctrina que estableixen les sentències d'aquesta Sala de 7 d'octubre de 1991 i d'1 de juny de 1993. Segons la part que recorre, cap d'aquestes sentències tracta d'un supòsit idèntic al que ha originat aquest recurs de cassació, com de forma errònia declara la sentència d'apel·lació, la qual cosa determina que en aquesta sentència s'ha aplicat una doctrina jurisprudencial que no correspon als fets que han originat aquest litigi i per això s'hi infringeix la jurisprudència que s'hi invoca.

El motiu de cassació que ara s'examina ha d'ésser desestimat de forma clara. Tal com s'ha establert en els fonaments de dret anteriors, ens trobem aquí davant d'una compravenda que s'ha originat per la via d'una opció de compra, que recau sobre una pluralitat de finques que es troben totes a Aragó, ja que en el recurs de cassació la part que recorre no ha impugnat de forma eficaç la tesi de l'Audiència favorable a l'exclusió de la finca que es troba a Barcelona de la compravenda que s'ha de portar a terme. Per consegüent, és plenament aplicable a aquest litigi el criteri de la sentència d'aquesta Sala de 7 d'octubre de 1991, segons la qual per a determinar la llei aplicable a la rescissió per lesió regeix, com a punt de connexió, el de la situació de la finca, tesi que repeteix la posterior sentència d'1 de juny de 1993 d'aquesta mateixa Sala, que no ha estat infringida per la sentència d'apel·lació.

 

Desè. - Conformement amb el que estableix el darrer apartat de l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil, s'imposa a la part que recorre el pagament de les costes causades i no es fa cap pronunciament sobre el dipòsit, ja que no s'havia constituït.

D'acord amb el que s'ha exposat, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol.

 

DECIDIM

 

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació que va formular el procurador dels tribunals senyor Àngel Montero Brusell, en nom i representació de la senyora X3 i dels senyors X2 i X, contra la sentència dictada per la secció 11a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 31 de gener de 1995 i condemnar a la recurrent a pagar les despeses procesals causades en el present recurs.

Envieu còpia de la present resolució i adjunteu els autes corresponents, que es remetran, juntament amb el seu rotlle a la secció citada. Publiqueu aquesta sentència segons allò establert en la Llei.

Per aquesta la nostra sentència, ho pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda