Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 12 de juny de 1995, núm. 18/1995 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Barcelona a dotze de juny de mil nou-cents
noranta-cinc.
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs
de cassació que ha estat interposat contra la sentència que va dictar en grau
d'apel·lació la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona, com a
conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia sobre una petició
d'herència i rescissió de contracte. El recurs esmentat el va interposar la demandant Sra.
X, representada pel procurador Sr. Francisco Manjarín Albert i
defensada pel lletrat Sr. Jordi Oliver Codina, contra els Srs. Y, Y2, Y3, les Sres.
Y4, Y5, Y6 i contra Y7 Sociedad Anònima i Y8, Sociedad Anónima, el qual va concedir la
hipoteca. El procurador Sr. Angel Montero Brusell va representar la part recurrent
esmentada i el Lletrat Sr. Josep Viella i Massegú la va defensar.
FETS
Primer.- El Jutjat de Primera
Instància núm. 2 de Figueres va veure les actuacions del judici declaratiu de menor
quantia a instàncies de la Sra. X contra Y8 SA, els Srs. Y, Y2 i la
Sra. Y4, declarats en rebel·lia i contra Y7 SA, els Srs. Y2, Y3 i les Sres.
Y5 i Y6. La part demandant sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels
fets i fonaments que va considerar convenients, que es dictés una sentència en què es
declarés, hereva la demandant Sra. X, i en què es declarés la
rescissió i la nul·litat dels contractes de compravenda que es concretaven en la
demanda, en la qual sol·licitava també que es cancel·lessin les inscripcions i les
anotacions fetes en el Registre de la Propietat, quan els contractes fossin declarats nuls
i es van resolguessin els títols dels contractes esmentats, que se'n declarés la mala fe
i es declaressin reivindicades les finques que constaven els contractes esmentats i la
resta de les finques pertanyents a l'herència de la demandant i, en definitiva, que
s'ordenessin les cancel·lacions corresponents a les finques 0000 tom núm.
0000, 000 tom núm. 000, tom núm. 0000 i que es fessin les inscripcions de domini
corresponents,
a favor la Sra. X, o a favor de qui hagi heretat els seus drets, de totes
les finques registrals: XXXXXX, i que consten a l'arxiu del Registre de la
Propietat de L.. Aquestes finques provenen de l'herència de la Sra. Z i són l'objecte
d'aquest litigi. Subsidiàriament, s'hi demanava que es resolgués d'acord amb
l'art. 1307
del CC i concordants, i que s'indemnitzés la part demandant. Finalment, s'hi
sol·licitava que donat cas que els demandats s'oposessin temeràriament al que es demana
en la demanda, se'ls condemnés al pagament de les costes del litigi. Mitjançant un
altressí, sol·licitava que s'anotés de manera preventiva la demanda en el Registre de
la Propietat i que es fixés la quantia de la demanda en cinquanta milions de
pessetes.
Segon. - Un cop admesa
la demanda a tràmit, es va citar a termini la part demandada. Es va declarar els
demandats en rebel·lia, a excepció de Y7, SA que hi va comparèixer mitjançant un
escrit en què s'oposava a la demanda. En l'escrit esmentat, un cop exposats els fets i
raonaments que va estimar aplicables, demanava que es dictés una sentència en que es
desestimés íntegrament la demanda formulada i en què se l'absolgués de les peticions
que s'hi feien. La part demandada va demanar que s'imposessin expressament les costes a la
part actora, ja que havia actuat amb temeritat i notòria mala fe. Mitjançant un
altressí sol·licitava la recepció a prova.
Va seguir la tramitació del judici i el
Jutjat esmentat amb data 10 de novembre de 1993 va dictar una sentència, la part
dispositiva de la qual és la següent: «DECISIÓ: Desestimo la demanda que va interposar
la Sra. X contra els Srs. Y S., Y2, Y3, les Sres. Y4
i Y6, contra l'entitat Y7, SA i contra el Y8,
SA. Absolc els demandats de totes les peticions que conté la demanda i imposo les costes d'aquest procediment a la part actora.»
Tercer. - Contra la
sentència esmentada, la part demandant va interposar un recurs d'apel·lació que va ser
admès a tots dos efectes i es va substanciar l'alçada. La Secció Segona de l'Audiència
Provincial de Girona va dictar una sentència amb data 13 d'octubre de 1994, la part
dispositiva de la qual és la següent, «DECISIÓ: Desestimem el recurs d'apel·lació
que va formular el procurador Sr. Joaquín Sendre Blanxart, en nom i representació de la
Sra. X, contra la sentència 10- 1 -93, que va dictar el Jutjat de
Primera Instància i Instrucció núm. 2 de Figueres en les actuacions de menor quantia núm 0316/90 i a què fa referència aquest rotllo. Confirmem íntegrament la decisió de
la sentència esmentada i imposem a la part apel·lant les costes d'aquesta
alçada. Si la
part apel·lada, la qual no va comparèixer, no sol·licita la notificació personal de la
sentència en el termini de cinc dies, notifiqueu-la-hi en la forma que estableixen els
art. 283 i 769 de Llei d'enjudiciament civil.
Quart. - El
procurador Sr. Francisco Javier Marjarín Albert, en nom i representació de la part
demandant, Sra. X, va formalitzar un recurs de cassació per
infracció de les normes del Dret civil comú i Dret civil de Catalunya, que basava en els
motius següents:
1r. A l'empara de l'ordinal quart de l'art.
1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 675 del Codi
civil.
2n. A l'empara de l'ordinal quart de l'art.
1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 275. 4t de la compilació
de dret de Catalunya.
Cinquè. - Per una
provisió de data 9 de març passat, es va tenir per interposat el recurs de cassació
i,
d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, les actuacions
es van passar al Ministeri Fiscal, el representant del qual, mitjançant un escrit de data
20 de març passat, va sol·licitar l'admissió del recurs a tràmit. En una
interlocutòria de 3 d'abril últim, es va admetre el recurs de cassació que s'havia
interposat i es va concedir un termini de 20 dies perquè la part contrària formalitzés
un escrit d'impugnació, la qual cosa va fer oportunament. Mitjançant una provisió de
data 11 de maig proppassat, es va assenyalar el dia 25 del mateix mes per dur a terme la
votació i la decisió, les quals es van fer aquest dia i lloc.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il.lm. Sr. Lluís Puig i
Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer.- Les qüestions que s'han
de resoldre en aquest recurs de cassació, es deriven dels fets següents: El
dia 7 de setembre de 1939 es va atorgar una escriptura de capítols
matrimonials, en la qual la senyora Z, en contemplació del matrimoni del seu
fill senyor Z2 amb la senyora Z3, va atorgar una donació i un
heretament universal a favor del seu fill de tots els seus béns presents i
futurs. En aquest
heretament la mare heretant es reservava la facultat de lliure disposició d'una finca per
actes entre vius o per causa de mort. S'obligava a mantenir els cònjuges esdevenidors i
la seva descendència llegítima, si l'heretant no ho feia en vida, el seu
fill i hereu hauria de pagar a la seva germana senyora X la quantitat de 1600
pessetes en concepte de legítima materna; i es va convenir també en l'apartat f): «El donatario podrá disponer libremente por actos entre vivos de carácter oneroso de los
bienes que resulten comprendidos en esta donación; y por actos lucrativos y
por causa de
muerte, solo si fallece con hijos o descendientes legítimos naturales, uno o
más que
alcancen la edad de testar, pues falleciendo sin tales hijos o descendientes
revertirán
los bienes objeto de la donación a la misma donante, y ésta fallecida, a su hija
W. y la misma, también fallecida, a los hijos y descendientes legítimos de la
misma en la forma con que le hubieren sucedido sus bienes propios. A pesar de lo que acaba
de establecerse, se entera limitada tal reversión y con la necesaria eficacia la
donación, por la cláusula de usufructo, hipoteca dotal, esponsalicio o donación de
sobrevivencia y demás que consten en estos capítulos a favor de Dª U.,
pues tales cláusulas surtirán efecto en todo caso y tanto si fallece Don Y con hijos o descendientes que lleguen a la edad de testar, como sin
ellos».
L'heretant senyora Z va morir el dia 30 de
juny de 1963. I la senyora Z3 va morir el dia 3 de juliol de 1987, sense
deixar descendència del seu matrimoni amb el senyor Z2
El dia 13 de setembre de 1989 el senyor Z2 va vendre una de les finques que formaven part de l'herència
materna a Y7, S.A., que posteriorment va constituir una hipoteca sobre la finca
esmentada a favor del Y8, S.A. El dia 7 de juliol de 1989 el senyor Z2 va
vendre una altra finca, que formava part de l'herència materna als cònjuges
senyors Y2 i Y4 i Y2 i Y5 I finalment el dia 28 de març de 1990 el senyor Z2
va vendre als cònjuges senyors A. i B. dues altres finques, que també provenien de l'herència materna.
Amb data 12 de setembre de 1990 la senyora
X va formular davant del Jutjat de Primera Instància número 2 de Figueres
una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el seu germà senyor
Z2 i contra els adquirents de béns que procedien de
l'herència de la senyora Z, en la qual sol·licitava que al seu dia es dictés una
sentència en què es declarés l'agent hereva de la seva mare, la rescissió i nul·litat
dels contractes de compra-venda, als quals s'ha fet referència abans, la cancel·lació
registral de les inscripcions i anotacions que es deriven d'aquests contractes, que es
tinguessin per reivindicades les finques objecte d'aquests contractes de compra-venda, les
altres finques que pertanyen a l'herència que reclama la part agent i, subsidiàriament,
reclama la indemnització que es deriva de l'article 1307 del Codi
Civil.
Y7, SA va presentar un escrit de
contestació a la demanda el dia 15 de juliol de 1991, en el qual al·legava
que no era procedent l'acció que exercia la part agent, la validesa de la
compra-venda que havia perfet amb el senyor Z2 de la finca que va adquirir en concepte de
lliure de càrregues i gravàmens, que la part agent interpretava de forma errònia la
clàusula f) de l'escriptura de capítols matrimonials de 1939, que Y7, SA tenia la
condició d'adquirent de bona fe i, en definitiva, demanava que es desestimés la demanda
i que s'imposessin les costes a la part agent.
El Jutjat de Primera instància número 2
de Figueres va dictar una sentència el dia 10 de novembre de 1993, en què es desestimava
la demanda i en què s'imposaven les costes a la part agent. Aquesta resolució va ésser
íntegrament confirmada per una sentència de la Secció Segona de l'Audiència Provincial
de Girona de 13 d'octubre de 1994, en què s'imposaven les costes de l'apel·lació a la
part recurrent.
La senyora X ha
interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya, que articula en dos motius que es fonamenten en l'art.
1692.4t de la Llei d'enjudiciament civil.
Segon. - El motiu
primer del recurs al·lega una infracció de l'article 675 del Codi civil en matèria
d'interpretació de les disposicions testamentàries. En aquest motiu del recurs es
discuteix la interpretació de l'escriptura de capítols matrimonials de 7 de setembre de
1939 i, en particular, l'abast del pacte reversional que van establir els atorgants dels
capítols matrimonials. Posat que l'hereu instituït en l'heretament morís sense deixar
descendència, que és el que realment podria succeir, es preveia la reversió dels béns
objecte de l'heretament a la mare heretant i si aquesta senyora ja havia mort, a favor de
la seva filla, part agent en el litigi i que ara recorre en cassació. Aquest pacte
reversional es fa compatible amb la facultat, que s'atribueix a l'hereu, de
«podrá
disponer libremente por actos entre vivos de carácter oneroso de los bienes comprendidos
en esta donación, y por actos lucrativos, y por causa de muerte, solo« si fallece con
hijos o descendientes legítimos naturales, uno o más que alcancen la edad de testar...
». Segons les sentències que s'han dictat en les instàncies inferiors, la voluntat dels
atorgants dels capítols era que l'hereu podia disposar lliurement per actes entre vius a
títol onerós dels béns objecte del pacte successori, tant si moria deixant fills o
descendents com si moria sense deixar-ne i, per consegüent, l'hereu únicament podia
disposar per actes entre vius a títol lucratiu o per actes mortis causa si moria deixant
fills o descendents, i a manca de fills o descendents tindria validesa en aquest cas el
pacte reversional. Mentre que segons la part que recorre, la voluntat dels atorgants dels
capítols va ésser que el pacte reversional operaria sempre que l'hereu capitular morís
sense deixar fills o descendents, amb la conseqüència que sols podria disposar dels
béns compresos en l'heretament, ja sigui a títol onerós o lucratiu, per actes entre
vius o per causa de mort, si moria deixant fills o descendents; criteri que fonamenta en
una interpretació literal, sistemàtica, lògica, teleològica i usual de l'esmentat
pacte f) de l'escriptura de capítols matrimonials de 1939.
El que realment es planteja en aquest motiu
del recurs de cassació és la interpretació del pacte f) de l'escriptura de capítols
matrimonials de l'any 1939. La part recurrent entén que cal aplicar en aquest
cas l'article 675 del Codi civil en matèria d'interpretació o de les donacions
testamentàries, criteri que avalen les sentències del Tribunal Suprem de 2 de febrer de
1950 i 17 d'abril de 1964, i des d'aquesta perspectiva s'ha de dir que segons un reiterat
criteri jurisprudencial, la interpretació de les disposicions testamentàries correspon
als organismes jurisdiccionals d'instància i aquesta interpretació ha de prevaler en
cassació, mentre no es demostri que és errònia perquè contraria la voluntat del
causant de manera palesa (sentències del Tribunal Suprem de 7 de desembre de 1989, 13
d'abril de 1984, i 18 d'abril de 1985 i sentències d'aquesta Sala de 28 d'octubre de
1991 i 7 de gener de 1993). I la interpretació, que fan els organismes jurisdiccionals
d'instància de la clàusula capitular que ha originat el litigi, és correcte i ha de
prevaler en cassació. Si ens atenem, en primer lloc, al sentit literal de la clàusula,
en resulta que es faculta l'hereu instituït en capítols per disposar «Lliurement» dels
béns de la mare heretant, i aquesta llibertat de disposició es troba directament
connectada amb els actes de disposició de caràcter onerós; i quan l'heretant fa
referència als actes dispositius que es fonamenten en una causa gratuïta o als actes per
causa de mort, precisa que aquests actes «solament els pot realitzar si mor deixant fills
o descendents i si es vol aplicar, com fa la part recurrent, aquest mateix règim als
actes dispositius a títol onerós, aquesta interpretació seria contrària a la voluntat
de l'heretant, ja que el fill instituït hereu mai podria disposar «Lliurement» dels
béns hereditaris, perquè és incert el fet que mori deixant o no deixant descendència,
mentre que, segons la voluntat de la mare heretant, no es poden presumir uns
condicionaments a les facultats dispositives de l'hereu, ja que, per excepció a la
facultat de lliure disposició, el condicionament a les facultats dispositives
«solament» s'estableix amb referència als actes de disposició entre vius que es
fonamenten en una causa gratuïta i amb els actes de disposició per causa de mort.
Si ens atenem, ara, a una interpretació
finalista de la clàusula capitular, la conclusió és la mateixa. És cert que els
heretaments capitulars catalans tenen un sentit essencialment familiar, ja que tenen com a
finalitat essencial la conservació del patrimoni familiar i el pacte reversional
acompleix unes finalitats molt semblants, perquè és un costum molt arrelat inserir en
els anomenats heretaments acumulatius (article 83 de la Compilació del dret civil de
Catalunya i article 87 del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de
Catalunya), ja que com precisa la sentència del Tribunal Suprem de 14 de juny de 1945, el
pacte reversional té com a finalitat evitar que els béns de l'heretant facin trànsit a
persones alienes a la seva família. En el cas del recurs que ara s'examina, aquestes
finalitats del pacte reversional són compatibles amb les facultats que l'heretant atribueix
al seu hereu capitular. Sembla prou clar que les finalitats de l'heretament i del pacte
reversional s'esvairien de forma evident si l'hereu pogués disposar lliurement dels béns
de l'herència materna per actes per causa de mort, ja que si el defenent mor sense deixar
descendència, cosa que es creu molt probable en el cas que ha originat aquest recurs,
podria sense cap mena de condicionaments disposar d'aquests béns a favor de terceres
persones, amb una clara contradicció amb les finalitats pròpies de l'heretament i del
pacte reversional. I el mateix s'ha de dir si l'heretant hagués facultat el seu hereu per
disposar lliurement dels béns hereditaris per actes entre vius a títol gratuït, ja que
per mitjà d'aquests actes dispositius podria, al seu arbitri, frustrar les expectatives
de les persones beneficiades pel pacte reversional i les finalitats d'aquest pacte. Però
no es pot dir el mateix amb referència als actes de disposició a títol onerós que
pugui realitzar l'hereu capitular, ja que com a conseqüència del que es va pactar, venen
afectats pel pacte reversional els béns subrogats que adquireixi l'hereu en substitució
dels que formaven part del patrimoni hereditari matem. Són clares les relacions que
existeixen entre el pacte reversional i l'herència fideicomissària (article 84 de la
Compilació i, pel dret actual, 88 del Codi de
Successions), i sempre s'ha entès que el
fideïcomís no quedava desnaturalitzat pel fet que el causant de la successió facultés
l'hereu gravat de restitució fideicomissària per disposar dels béns fideïcomisos amb
l'amplitud que determini (articles 186 i
195 de la Compilació i articles 217 i
223 del
Codi de Successions) i s'estableix igualment la possibilitat que l'hereu fiduciari pugui
alienar com a lliures béns fideïcomisos per tal de reemplaçar-los per d'altres, llevat
que el fideicomitent hagi prohibit la subrogació real (article 189 de la Compilació i
article 221 del Codi de successions). No cal oblidar en aquest punt que el fideïcomís
familiar català persegueix les mateixes finalitats que fa uns moments hem estimat
pròpies dels heretaments i del pacte reversional, és a dir, evitar que els béns
hereditaris facin trànsit a persones alienes a la família; i si pel que fa a l'herència
fideïcomesa s'estimen compatibles aquestes finalitats amb la possibilitat que l'hereu
fiduciari pugui disposar a títol onerós amb més o menys amplitud dels béns
fideïcomisos, per la mateixa raó s'ha d'entendre que les finalitats pròpies de
l'heretament i del pacte reversional no es desnaturalitzen pel fet que l'hereu capitular
pugui disposar dels béns hereditaris a títol onerós, si així ho preveu o ho autoritza
el causant de la successió, especialment com a conseqüència de la naturalesa i efectes
de la subrogació real. Aquest criteri està d'acord amb la tradició jurídica catalana,
de cabdal importància a l'hora d'interpretar el dret compilat que han aplicat en el cas
present les sentències que s'han dictat en les instàncies inferiors; ja que segons es
disposa en el Digest 31,1,70-3, si l'hereu fiduciari va adquirir altres coses amb el diner
que va obtenir per la venda de béns hereditaris, ha de restituir els béns subrogats.
I d'acord amb aquesta norma, la doctrina del ius commune entenia que si amb els
diners que es va obtenir amb la venda de béns hereditaris es van comprar altres coses,
aquests nous béns venen compresos en el gravamen fideïcomissari «Bartolo de Saxoferrat,
Commentaria in primam et Digesti Veteris..., cons 276).
La part recurrent al·lega, a favor de la
seva tesi, que la interpretació sistemàtica, que segons el seu criteri, resulta de la
relació que existeix entre el pacte reversional que es va pactar en l'escriptura de
capítols matrimonials de 1939 i el pacte reversional que es va convenir en l'escriptura
de capítols matrimonials de 15 de juliol de 1906, en la qual també es va pactar un
heretament amb pacte reversional a favor de la mare de les parts agent i defenent en
aquest litigi, i d'aquesta relació entre ambdues escriptures de capítols matrimonials en
dedueix que en aquesta família el pacte reversional tenia sempre com a finalitat evitar
que l'hereu pogués disposar, fins i tot a títol onerós, dels béns hereditaris. Però
aquesta interpretació sistemàtica que ara es proposa, no sembla massa afortunada ni
convincent, perquè es projecta sobre dues clàusules capitulars que tenen un sentit i un
abast molt diferent. En l'escriptura de capítols matrimonials de 1906, la filla
instituïda venia gravada amb un pacte reversional si moria sense deixar descendència i,
si es donava aquest supòsit, únicament podia disposar de la quantitat de dues mil
pessetes; mentre que en l'escriptura de capítols matrimonials de 1939 es diu inicialment,
que l'hereu pot disposar lliurement per actes entre vius i a títol onerós dels béns
hereditaris. Per consegüent, no sembla oportú ni correcte delimitar les facultats
dispositives de l'hereu instituït en l'escriptura de capítols matrimonials de l'any
1939, d'acord amb el que es va establir en l'escriptura de capítols matrimonials de
1906,
que d'una forma molt clara restringeix considerablement les facultats dispositives de
l'hereva capitular.
Tots aquests raonaments porten, doncs, a
la desestimació del primer motiu de cassació que ha formulat la
representació processal de la senyora X
Tercer. - El segon
motiu del recurs també es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil
i al·lega una infracció de l'article 275, IV de la Compilació catalana sobre efectes de
l'acció de petició d'herència, de l'article 276 de la mateixa Compilació catalana
sobre facultats de l'hereu instituït sota condició suspensiva mentre la
condició està pendent de compliment i dels articles 33, 34 i 37 de la Llei
hipotecària sobre protecció del tercer adquirent. La part recurrent al·lega
que en aquest cas és segur que l'hereu instituït en l'escriptura de capítols
matrimonials de 1939 morirà sense deixar descendència. En primer lloc,
perquè ja ha mort la seva esposa i, en segon lloc, perquè en aquests moments
no té descendència i atesa la seva edat (va néixer l'any 1907) és impossible
que deixi fills a la seva mort. D'acord amb aquests fets, considera que el
senyor Z2 té la condició d'hereu aparent de la seva mare i que l'hereva real
és la seva filla, la senyora X, beneficiària del
pacte reversional, part agent en el litigi i part que ara recorre i que, per consegüent,
s'ha de donar lloc a l'acció de petició d'herència que ha interposat contra el seu
germà, part defenent en el litigi.
Tal com resulta de l'article 275.2n de la
Compilació catalana (i actualment de l'article 64 del Codi de
Successions) l'acció de petició d'herència és aquella acció que es
confereix a l'hereu real contra aquelles persones que posseeixen els béns
hereditaris a títol d'hereu o sense cap títol, per tal d'obtenir el
reconeixement de la seva qualitat i la restitució dels béns com a
universalitat. D'aquests preceptes, en resulta de forma prou clara la
legitimació activa de l'hereu testamentari, abintestat o contractual per a
exercir l'acció de petició d'herència, però aquesta legitimació activa no es
pot fer extensiva a la persona que solament té una expectativa a esdevenir
hereva del seu causant. I això és el que succeeix amb l'agent i part que ara
recorre. En l'escriptura de capítols matrimonials de l'any 1939, el senyor
Z2 va esdevenir de fet hereu de la seva mare, ja
que efectivament va acceptar la institució hereditària a favor seu que es va pactar en
l'escriptura de capítols matrimonials de l'any 1939. Aquesta institució hereditària
està sotmesa a un pacte reversional pel cas que l'hereu mori sense deixar descendència i
això vol dir que per a l'instituït aquest pacte reversional produeix els efectes propis
d'una institució hereditària sotmesa a una condició resolutòria, que des d'una altra
perspectiva comporta una institució sota condició suspensiva a favor de la persona
afavorida amb el pacte reversional, que en aquest cas és la germana de l'hereu
instituït, part agent i que ara és recurrent. El sentit d'aquesta condició,
resolutòria i suspensiva alhora, és molt clar i si l'instituït hereu efectivament mor
sense deixar descendència, en aquest moment l'herència es defereix a favor de la persona
afavorida amb el pacte reversional. S'apliquen, doncs, en aquest cas les regles pròpies
dels fideïcomisos condicionals, segons les quals l'hereu fideicomissari o el beneficiat
amb el pacte reversional sols rep una delació en l'herència, una vegada que s'ha
complert la condició i, per consegüent, no es hereu ni pot acceptar eficaçment
l'herència pendente condicione (argument article 164 de la Compilació i
actualment article 186 del Codi de
successions). D'aquests raonaments en resulta de forma
prou clara que mentre viu el seu germà, hereu de la seva mare, d'acord amb els capítols
matrimonials de 1939, l'agent i ara part recurrent té únicament una expectativa de
convertir-se en hereva de la seva mare, que en tot cas li permetria exercir unes accions
sobre declaració judicial del seu dret o de conservació de les seves expectatives
hereditàries sobre el patrimoni matern, però mai una acció de petició d'herència, ja
que l'agent no té la condició d'hereva i, per consegüent, no es pot valer d'una acció
destinada a protegir la posició jurídica de l'hereu.
Més inconsistent és encara la tesi de la
part recurrent, segons la qual l'hereu instituït en l'heretament de 1939 té
la condició d'hereu aparent. A l'efecte que ara interessa, es pot entendre
que té la condició d'hereu aparent aquella persona que posseeix l'herència
en concepte o qualitat d'hereu i es comporta com a tal hereu de fet, encara
que de dret no ho és. La condició d'hereu aparent no es pot dir del senyor
Z2, que va esdevenir hereu de la seva
mare, d'acord amb un heretament, la validesa del qual mai ha estat qüestionada. És més,
es tracta d'un heretament a favor dels contraents, que segons l'article 67
li confereix, amb caràcter irrevocable, la qualitat d'hereu de l'heretant i
la persona que irrevocablement és hereu, no pot ésser de cap manera un hereu
aparent. El senyor Z2 va esdevenir un hereu real o vertader de la seva mare, i encara ho és,
però no un hereu definitiu, o un hereu que té la titularitat claudicant sobre el
patrimoni hereditari com a conseqüència del pacte reversional ja esmentat. Per
consegüent, i mentre està vigent la seva titularitat claudicant o interina, no
té ni pot
tenir la condició d'hereu aparent i no es pot interposar eficaçment una acció de
petició d'herència en contra d'ell.
Quart. - Tots aquests
raonaments porten a la desestimació del segon motiu del recurs i també a la
desestimació de la totalitat del recurs, amb la consegüent imposició de les costes a
la part recurrent, i pèrdua del dipòsit que al seu dia es va constituir, de conformitat
amb el que estableix l'article 1515.3 de la llei d'enjudiciament civil.
Vistes les disposicions legals esmentades i
les concordants d'aplicació i per tot el que s'ha exposat,
En nom del Rei i per l'autoritat del poble
espanyol,
DECIDIM
Que declarem que no escau el recurs de
cassació que va interposar el procurador dels tribunals senyor Francesc
Javier Manjarín i Albert, en representació causídica de la senyora X, contra
la sentència dictada per la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona el dia 13
d'octubre de 1994, i condemnem la part recurrent, ja esmentada, al pagament de les costes
causades en aquest recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que al seu dia es va
constituir.
Lliureu un certificat d'aquesta sentència
al president del Tribunal de la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona i
retorneu les actuacions i el rotllo a la Secció esmentada.
Publiqueu aquesta sentència tal com
estableix la llei.
Aquesta és la nostra sentència, que
pronunciem, manem i signem. |
