Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 10 d'abril de 1995

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 10 d'abril de 1995, núm. 12/1995 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret 
Part dispositiva 

Barcelona, a 10 d'abril de mil nou-cents noranta-cinc.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha vist els recursos de cassació que van interposar, respectivament, el procurador Sr. Francesc Xavier Espadaler i Poch, en nom i representació X, X2 i X3, dirigits pel lletrat Sr. Josep Ruiz García, i el procurador Sr. Alfonso Laco Pérez, en nom i representació del Sr. Y i defensat per l'advocat Joaquim Hortal i Millàn. Tots dos recursos de cassació s'han interposat per impugnar la sentència que va dictar el 22 de setembre de 1994 la Secció 1ª. de l’Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle núm.564/94, en els recursos d'apel·lació que les dues parts esmentades havien formulat contra la sentència que el dia 21 d'abril de 1994 havia dictat el magistrat jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 11 d'aquesta ciutat, en el plet de menor quantia sobre nul·litat de testament i altres punts, incoat per X, X2 i X3 contra la Sra. Y2 i el Sr. Y.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer.-El 13 de maig de 1993 el procurador Sr. Francesc Xavier Espadaler i Poch va presentar una demanda de judici declaratiu de menor quantia, en nom i representació X, X2 i X3, contra la Sra. Y2 i el Sr. Y. En la demanda esmentada reclamava, entre altres aspectes, la nul·litat total del testament atorgat l'1 d'abril de 1971 pel Sr. Z, avi de les dues primeres agents, i pare de l'últim; els dos demandats van contestar la demanda i s'hi van oposar, va seguir la tramitació del plet i el magistrat jutge va dictar una sentència en què estimava la demanda i en què declarava: 1) La nul·litat del testament atorgat pel Sr. Z amb data 1 d'abril de 1971 i, per tant, el deixava sense valor ni efecte. 2)La  nul·litat dels actes jurídics efectuats a l'empara del testament esmentat. 3) Que la nul·litat del testament comportava l'obertura de la successió intestada. I els condemnava a complir la present declaració sense fer imposició expressa de les costes processals.

 

Segon. - Contra les precedents decisions, tant els agents com els demandats varen interposar, respectivament, un recurs d'apel·lació, dels quals va entendre la secció 1 a . de l'Audiència d'aquesta capital, que dictar una sentència amb data 22 de setembre de 1994 que conté el següent «VEREDICTE: Estimem parcialment ambdós recursos d’apel·lació interposats pels procuradors Sr. Espadaler i Sr. Lago i revoquem íntegrament la sentència de 21 d'abril de 1994 del Jutjat de la Instància núm. 11 de Barcelona: 1. RECONEIXEM el dret a llegítima de X3, que s'ha de determinar en execució de sentència. 2. DECLAREM que l'escriptura pública de 21 de març de 1984 de compravenda de la finca situada al passatge P., núm. 00 d'aquesta ciutat és simulada i que constitueix una donació a favor del descendent, computable en l'herència i que l'oficiositat de l'herència està condicionada al càlcul de la llegítima. 3. DESESTIMEM la demanda en totes les altres pretensions. 4. RESERVEM les accions de reclamació hereditària a Z2 i a X2. 5. No imposem les costes en cap de les instàncies.

 

Tercer. - Contra aquesta resolució de l'Audiència, tant els actors com el demandat Sr. Y varen interposar, respectivament, davant el nostre Tribunal, un recurs de cassació. El del demandat esmentat es fonamenta en els dos motius següents: Primer. Trencament de les formes essencials del judici, en infringir la sentència impugnada la norma que estableix l'article 359 de la Llei d'enjudiciament civil, segons la qual ha d'existir una congruència obligada amb les pretensions deduïdes oportunament en el plet. Segon. Infracció de l'article 1301 del Codi civil.

El recurs de cassació dels agents es basa en els motius següents: Primer. A l'empara del número 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, denuncia l'aplicació indeguda del 3r paràgraf, últim incís, de l'art. 141 del text refós de la Compilació del dret civil de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu català 1/1984, de 19 de juliol. Segon. A l'empara del número 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega la manca d'aplicació de l'art. 141 de l'esmentada Compilació, però en la seva redacció originària de 1960.

 

Quart.- Es va fer la tramitació legal, i el dia 30 del mes de març proppassat es va fer la vista d'ambdós recursos de cassació.

VISTOS, hi ha actuat com a ponent el magistrat de la Sala Il.lm: Sr. Antoni Bruguera i Manté.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - En el plet hereditari de menor quantia que mantenen X1, X2 i X3 contra la Sra. Y2 i el seu fill Y, el magistrat jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 11 de Barcelona va dictar una sentència el 21 d'abril de 1994 en què va declarar la nul·litat del testament atorgat pel Sr. Z l' 1 d'abril de 1971; i va declarar també la nul·litat de tots els actes jurídics realitzats a l'empara del testament abans consignat i l'obertura de la successió intestada del causant. Aquesta sentència va ésser revocada totalment el 22 de setembre de 1994 per la Secció 1ª. de l'Audiència Provincial d'aquesta ciutat, la qual va reconèixer el dret a la llegítima al fill menor del causant, X3, que no havia nascut dins del matrimoni, i va declarar que l'escriptura pública de compravenda de la finca situada al passatge de P., núm. 00 de Barcelona, formalitzada el 21 de març de 1984, era simulada perquè encobria una donació a favor del descendent computable en l’herència del causant Sr. Z2, declarant finalment que aquesta donació seria inoficiosa si ho imposava el càlcul de la llegítima del causant.

 

Segon. - Contra l'última de les sentències esmentades, ambdues parts han interposat, respectivament, un recurs de cassació i la lògica processal demana que examinem en primer lloc el recurs que interposa el demandat Sr. Y, perquè en el seu 1r motiu, que es fonamenta en el núm. 3r de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, denuncia el trencament de les formalitats essencials del judici, ja que -segons ell- la sentència infringeix la norma que estableix l'art. 359 de la Llei d'enjudiciament civil, segons la qual ha d'existir una congruència obligada amb les pretensions deduïdes oportunament en el plet, ja que -diu- si en la demanda impetrava (en el punt 4 de la part de sol·licitud de la demanda) que en la sentència es declarés la nul·litat de l'escriptura de compravenda del local del passatge de P., núm. 00 perquè encobria una donació inoficiosa, la sentència no podia declarar, com ho ha fet, que aquella escriptura de compravenda era simulada perquè no era una compravenda, sinó una donació a favor del descendent computable en l'herència, i que condicionava la seva inoficiositat al resultat del càlcul de la llegítima.

 

Tercer. - Respecte la congruència o incongruència de les sentències judicials civils, la jurisprudència del 'Tribunal Suprem, té declarat que perquè la sentència sigui congruent n'hi ha prou amb què hi hagi una adequació racional entre la decisió, les peticions dels litigants i els supòsits bàsics en què aquelles peticions es fonamenten i, per això, guarden la submissió obligada al component jurídic de l'acció i a l' aportació probatòria; el jutge civil està facultat per formular un judici crític de la manera que entengui més ajustada, ja que el fet més important i essencial és que el que s'acordi en la decisió tingui suficient eficàcia per deixar decidits tots els punts que hagin estat objecte del debat (Sentència del Tribunal Suprem de 25 de maig de 1987), atès que el tractament processal de les qüestions d'incongruència admet que no sigui necessària una exactitud literal i rígida -l'automatisme més que dret és contra dret- entre la decisió de les sentències i les pretensions deduïdes, sinó que és suficient que es doni la racionalitat, la lògica jurídica necessària i una adequació substancial, la qual cosa permet la flexibilitat per fer una justícia més efectiva (sentències del Tribunal Suprem de 6 d'octubre de 1986, 27 de novembre de 1987, 8 de març 1988, 1 de febrer de 1989, 2 de gener de 1991 i 16 de novembre de 1992, entre altres), ja que l' òrgan judicial està autoritzat per realitzar un ajust raonable i substancial amb les peticions dels litigants, que no canviï la raó de la demanda ni substitueixi les qüestions debatudes per altres de diferents ( sentències del mateix Alt Tribunal de 16 d'abril i 29 d'octubre de 1990, 3 d'octubre i 23 de desembre de 1991 i 15 de desembre de 1992) i no pot haver-hi incongruència quan s'enjudicien els mateixos temes que han estat objecte del debat (Sentència del propi Tribunal de 28 d'octubre de 1991). Perquè hi hagi incongruència s'ha de produir un manifest desajust entre la decisió judicial i els aspectes en què els litigants han plantejat les seves pretensions (Sentència del Tribunal Suprem de 16 de juliol de 1992); essent suficient la concreció i correlació de termes, de manera que hom decideixi sobre el mateix objecte, concedint-lo o denegant-lo en tot o en part, i contribuint a aclarir i a vivificar els pronunciaments demanats (sentències de 4 de gener, 17 i 24 de juliol i 21 de novembre de 1989 i de 30 de setembre de 1992); i hi ha congruència allà on la relació entre la decisió i la pretensió no està alterada substancialment, si no s'han canviat de manera decisiva els termes en què s'ha desenvolupat la controvèrsia i no s'ha sostret a les parts el veritable debat sobre les qüestions plantejades (sentències de 28 de gener, 30 d'abril i 6 de febrer de 1992), ja que l'adequació entre el que s'ha demanat i el que s'ha concedit ha de valorar-se prenent sempre en consideració si la resolució judicial respon a les qüestions suscitades per les parts i no la literalitat de les pretensions (sentències de 9 de desembre de 1982, 11 de juliol de 1983 i 21 de novembre de 1988, entre d'altres).

 

Quart. - Aplicant la doctrina adduïda al cas que ara enjudiciem, aquest Tribunal constata: a) Que en el segon paràgraf del fet sisè de la demanda rectora de les actuacions, els tres agents X, X2 i X3 fan una clara i patent denuncia d'inoficiositat de les donacions fetes pel causant Sr. Z2 a favor dels demandats Sr. Y i Sra. Y2, i defensen que per aquesta raó els béns donats havien de reintegrar-se a la massa de l’herència del causant. b) En el 1r paràgraf del fet vuitè, també de la demanda, les persones esmentades tornen a parlar de la inoficiositat de les donacions fetes pel causant a favor de la seva dona Y2 i del seu fill Y, amb expressa menció de la donació del negoci de fabricació i col·locació de portes metàl·liques del P núm. 00 de L., i de la propietat d'aquest local; sostenint novament que aquests béns «hauran de col·lacionar-se a la massa de l'herència, perquè es tracta d'una donació inoficiosa» (sic). c) El fonament legal VI, paràgraf b) de la pròpia demanda, s'invoca com a base de les pretensions la Sentència de 8 de setembre de 1987 que va dictar la Sala 3a de l'antiga Audiència Territorial d'aquesta ciutat, que parla de la inoficiositat de les donacions que ultrapassen el que hom pot rebre o donar per herència, fent esment a l'art 636 del Codi civil i al 142. 3r de la compilació de dret civil de Catalunya.- d) En el punt 3 la sol·licitud de la demanda es demana que «es declari que les donacions efectuades pel causant a favor de la Sra. Y2 són (sic.) inoficioses i que, per tant, es declari l'obligació de retornar els béns donats, esmentats en el fet vuitè i novè de la demanda (sic.), a la massa de l'herència, juntament amb els fruits naturals o civils percebuts, que s'ha de quantificar en execució de sentència». I e) En el punt 4, també de la sol·licitud de la demanda, es postula que «es declari que l'escriptura de compravenda del local situat a Barcelona en el P, núm. 00, que va atorgar el causant a favor del demandat, és nul·la perquè encobreix una donació inoficiosa».

 

Cinquè. - Projectant la llum que aporta la jurisprudència que hem ressenyat a l'anterior ordinal legal TERCER, en els fets, fonaments i pretensions de la demanda, queda palesa la plena congruència de la decisió de la sentència impugnada quan declara «que l'escriptura pública de 21 de març de 1984 de compravenda de la finca situada al P, núm. 00 d'aquesta ciutat és simulada i que constitueix una donació a favor del descendent, computable en l'herència, l'oficiositat de la qual està condicionada al càlcul de la llegítima». Atès que les premisses fàctiques i jurídiques de les pretensions de la demanda, origen de les actuacions d'instància, són substancialment coincidents amb aital decisió, sense que amb aquesta s'alteri la causa petendi ni cap dels elements de la discussió, hi ha congruència, per la qual cosa decau, per complet, el 1r dels motius de la present cassació.

 

Sisè. - El 2n es planteja a l'empara del núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei processal, s'al·lega una infracció de l'art. 1301 del Codi civil, i explica que el punt 2 de la decisió de la sentència que rebat (que declara que l'escriptura pública de 21 de març de 1984 de compra-venda del local del P núm. 00 d'aquesta ciutat és simulada i que constitueix una donació a favor del descendent, computable en l'herència, l'oficiositat de la qual està condicionada al càlcul de la llegítima) implica una declaració de nul·litat que no per ésser condicionada, deixa de constituir una decisió de tal caràcter; però diu que segons l'art. 1301 del Codi civil, l'acció de nul·litat solament dura 4 anys, que comencen a comptar des de la consumació del contracte, el 31 de març de 1984, i que el termini no és de prescripció sinó de caducitat i que, per tant, quan el 30 d'abril de 1993 es va presentar la demanda, aital acció de nul·litat ja estava caducada i s'infringeix l'art. 1301 del Codi civil per inaplicació de l'article esmentat.

 

Setè. - La precedent argumentació és una qüestió nova, no exceptuada amb anterioritat (folis 49 al 57 de les actuacions de la primera instància) ni, per tant, tampoc resolta en la sentència objecte d'aquest recurs; i essent així, com així és, resulta clara la seva inadmissibilitat en cassació, i en aquest moment del procediment hem de decidir-ne la desestimació, tal com acabem de fer, també, en un altre cas ben recent (Sentència d'aquesta Sala núm. 10 de 27 de març proppassat), i com ho proclama constantment la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentències de 8 i 22 de maig, 3 d'octubre i 15 de desembre de 1989, 18 de juny, 5, 20 i 26 de novembre de 1990, 15 d'abril, 24 de maig i 14 d'octubre de 1991, 3 d'abril i 30 de desembre de 1992, 22 i 24 de febrer, 18 de maig, 26 de juliol i 9 d'octubre de 1993, entre d’altres). No obstant això, i encara que sigui obiter dicta, no podem deixar d'assenyalar que l'art. 1301 del Codi civil no podria en cap cas aplicar-se aquí, perquè l'article esmentat estableix els supòsits d'anul·labilitat i no els de nul·litat absoluta o radical, i qualsevol acte dispositiu que vulnerés el dret a la llegítima, seria, com en aquest cas, nul de ple dret, ja que la llegítima és una institució de dret necessari d'ineludible compliment (art. 122 de la Compilació).

Per totes aquestes raons, queda, doncs, sense suport el 2n motiu de cassació d'aquest recurrent, i hem de desestimar, per tant, tot el seu recurs. Això comporta condemnar-lo al pagament de les costes (art. 1715, 3 de la Llei processal civil); sense que s'hagi de fer esment del dipòsit, perquè no s'havia constituït en aquest cas, en no ésser conformes les sentències d'instància (art. 1703 de la mateixa Llei processal).

 

Vuitè. - Ara hem d'examinar l'altre recurs de cassació, interposat pels agents x, X2 i X3. Per entendre'l degudament, cal tenir en compte els fets, no discutits, en què es basa la sentència impugnada, que són els següents: el causant Sr. Z estava casat amb la Sra. Y2; d'aquest matrimoni nasqueren dos fills, en Z3 i en Y. El 1r d'abril de 1971 el causant va fer testament deixant hereva la seva dona i la llegítima als seus dos fills. El fill Z3 es va casar amb la Sra. Z4 i varen tenir dues filles, la X2 i X. En Z3 va morir el 18 d'abril de 1982, i dos anys després el seu pare i causant Sr. Z2, es va separar de fet de la seva dona i es va ajuntar amb la seva nora, la W., i d'aquesta unió no matrimonial el 26 de febrer de 1988 nasqué un nen, en X3. El causant va morir el 18 de maig de 1989 sota el testament que havia atorgat el 1er  d'abril de 1971 en què, com ja hem vist, havia instituït hereva la seva dona, Sra. Y2, amb la llegítima a favor dels seus dos fills Z3, (mort el 18 d'abril de 1982) i Y; no anomenant per res, per tan, el fill extramatrimonial (nascut l'any 1988), qui( juntament amb la X2 i X, filles d'en ---)  varen impugnar el testament del causant demanant-ne la seva nul·litat total per preterició errònia del fill nascut fora del matrimoni, V. El Jutge de Primera Instància va accedir a aquesta petició, va decretar la nul·litat del testament, i va obrir la successió intestada-, però en l'apel·lació, la Secció 1ª. de l'Audiència Provincial va revocar tots aquests pronunciaments i va mantenir la validesa del testament tot reconeixent, emperò, al fill nascut fora del matrimoni, V., el dret a la llegítima de l'herència del pare.

 

Novè.- Aquest últim veredicte és discutit en aquesta cassació per en X3, la X2 i X. Plantegen dos motius, ambdós a l'empara processal del núm. 4rt de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil. En el 1r denuncien l'aplicació indeguda del 3r paràgraf, últim incís, de l'art. 141 del text refós de la Compilació del dret civil de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 1/1984 de 19 de juliol; i en el 2n addueixen la manca d'aplicació de l'art. 141 de l'esmentada Compilació, però en la seva redacció originària de 1960. Els recurrents sostenen que el primer dels preceptes indicats solament confereix la llegítima als llegitimaris erròniament preterits en el testament quan l'hereu és el cònjuge del testador o algun descendent seu, i que aquest precepte no podia ésser aplicat al nostre cas en el qual l'aplicable era l’art.141 de la Compilació però en la seva redacció originària de 1960, que (diuen) atorga l'acció al fill llegitimari erròniament preterit per reclamar la nul·litat total del testament (motiu 2n), que és el que demanen en aquesta cassació; basant ambdós motius en el contingut de la disposició transitòria 6a de l'esmentat text refós compilador del Decret-llei 1/1984, de 19 de juliol, que diuen l’Audiència no ha aplicat. La disposició transitòria esmentada estableix que en les successions obertes després de l'entrada en vigor de la Llei catalana 13/84, de 20 de març (la de les actuacions va obrir-se el mes de maig de 1989, quan va morir el causant) i regides per testaments atorgats amb anterioritat (en el cas va atorgar-se l'any 1971) s'han d'aplicar, en llur redacció originària, els arts 114, 141 i tots els altres de contingut anàleg que fan referència a presumpcions de voluntat del testador en matèria de filiació. Els recurrents defensen que l'Audiència no ha tingut en compte aquesta disposició transitòria i que si ho hagués fet no hauria aplicat indegudament l'art. 141 de la refosa compiladora de 1984, que solament li dóna al Xavier dret a la llegítima i, en canvi, si hagués aplicat l'art. 141 en la seva redacció originària de la Compilació de 1960, hauria anul·lat totalment el testament, tal com va fer-ho el jutge de 1ª. Instància, cosa que creu que nosaltres hem de tornar a fer.

 

Desè. - Com podem veure, els dos motius es complementen entre ells, ja que en el 1r exposa el que entén que l’Audiència ha fet indegudament, i el 2n el que creu que hauria d'haver fet. Com que existeix aquesta connexió entre els dos motius, creiem que cal l'estudi conjunt d’ambdós, per una millor claredat.

 

Onzè. - Els recurrents volen que s'apliqui el paràgraf V de l'art. 141 de la Compilació en la seva versió originària de 1960 i, certament, la disposició transitòria única de la Llei catalana 13/84 de 20 de març ( que ha passat a ésser la 6a del Decret legislatiu català 1/84 de 19 de juliol) ens envia, en aquest cas de successió oberta després de la Llei catalana 13/84 de 20 de març (la de les actuacions es va obrir el mes de maig de 1989) però regida per testament anterior (el que ens ocupa va fer-se a l'abril de 1971), ens envia -diem- a l’aplicació originària dels arts. 114, 141 i tots els altres de contingut anàleg que fan referència a presumpcions de voluntat del testador en matèria de filiació. Però la Sala entén que aquesta disposició transitòria, que ens remet a l'art. 141 de la redacció originària de la Compilació, no permet en aquest cas aplicar com se'ns demana, el paràgraf 3r de l'art. 141 d'aquella redacció originària perquè, per fer-ho, hauríem de mutilar el paràgraf del fill descendent perquè hauríem de suprimir la qualificació de "legítim" que el paràgraf contenia; però aquest Tribunal estima que això no és possible, perquè la raó d’aquesta disposició transitòria en enviar-nos a la redacció originària de l'art. 141 no és que s'apliqui mutilat el 3r paràgraf d'aquest antic precepte però treient'hi la qualificació de «legítim» del fill o descendent de manera que l'extramatrimonial erròniament preterit en una successió oberta després de la Llei 13/84 de 20 de març però d'un testament atorgat abans, tingui acció (tal com la tenien els legítims en la Compilació de 1960) per a demanar la nul·litat total del testament. Aquesta versió, que és la dels recurrents, obligaria, com diem, a canviar, com diem, el text de l'esmentat 3r paràgraf de l'article 141 antic, i això evidentment, ja no seria la versió «originària» d'aquell article. La Sala interpreta que la única intencionalitat de l'estudiada disposició transitòria és la de preservar, en aplicació del principi romà favor testamenti (tan arrelat a Catalunya), la validesa dels testaments atorgats abans de la Llei de 1984 per, oberts després, malgrat el canvi constitucional i legal del règim de filiació. Hi havia (i evidentment encara hi poden haver a Catalunya) molts causants, que varen atorgar testament en vigència de la Compilació de 1960, que tenien o tenen fills o descendents nascuts fora del matrimoni i que, per aquest fet, alguns d'ells no eren llegitimaris seus ni tenien aleshores cap dret a l’herència, i per aquesta raó el causant els va excloure o marginar en el testament. Aquests fills o descendents, marginats perquè havien nascut, fora del matrimoni, que no eren llegitimaris en l'antiga legislació, però que han passat a ser-ho en la nova, ara tindrien dret, en obrir-se la successió i segons el nou art. 141, paràgraf tercer, primera part, de la legislació de 1984, a demanar la nul·litat total del testament; i per evitar-ho, es va incorporar a la Llei 13/84 de 20 de març, una única disposició transitòria -que és la que ens ocupa- (i que és la 6a del Decret legislatiu català 1/84 de 19 de juliol segons la qual allò quedava impedit, perquè, d'acord amb aquesta posició, en aquests casos s'havia d'aplicar la legislació antiga, és a dit, la de 1960, conforme a la que (art. 141 paràgraf 2n) el llegitimari erròniament pretèrit té dret a reclamar la llegítima però no la nul·litat  del testament i no es pot aplicar el paràgraf 3r del mateix art. 141 de la Compilació de 1960 perquè el fill o descendent nascut fora del matrimoni, al qual el paràgraf esmentat feia referència, no tenia, d'acord amb aquella legislació, la condició de «legítim».

 

Dotze. - Aplicant, doncs, al nostre cas aquesta Disposició transitòria i també la redacció originària de l'art. 141 de la Compilació de 1960, arribem a la conclusió que en V. té dret (el mateix que la resta dels fills del causant), a la llegítima d'aquest, però no a la nul·litat del testament com es reclama a cassació, per la qual cosa, i encara que ja no caldria afegir-hi res més, la Sala estima escaient patentitzar l'absurd on portaria la tesi dels recurrents si suprimissin la paraula «legítim» del paràgraf 141 en la redacció originària de la Compilació de 1960 i apliquéssim la resta del paràgraf. Tindríem llavors que en V., d'ésser incapaç de succeir el seu pare en la legislació de 1960 (art. 2n i 3r d'aquella Compilació), passaria a poder demanar la nul·litat total del testament; mentre que, al contrari, tots els fills que fossin preterits després de la Constitució i de la Llei catalana de 1984, solament podrien reclamar la llegítima si la cònjuge fos l'hereva com ho és en aquest cas (últim incís del paràgraf de l'art. 141 de la Llei 13/84 de 20 de març); discriminació injustificable que trepitjaria flagrantment els arts. 14 i 39.2 de la Constitució i que, per tant, no es pot assumir de cap manera.

 

Tretzè. - Veiem d'interès aclarir que les conclusions anteriors són plenament coherents amb la tradició jurídica catalana, formada per les lleis antigues, els costums, la jurisprudència i la doctrina en matèria de preterició, el valor dels quals, per interpretar i integrar les normes del Dret català, és explícitament reconegut en el 2n paràgraf del 1r article de la Compilació. Com ja dèiem en la nostra sentència de 2 de desembre de 1992, a Catalunya s'aplicava el dret romà i, concretament, el règim sorgit de la Novel·la 115, segons la qual els que havien d'haver estat instituïts en el testament i eren preterits podien obtenir mitjançant la querella inofficiosi testamenti, la rescissió de la institució de l'hereu, segons uns, o l'anul·lació del testament, segons uns altres. El privilegi concedit pel rei Pere III als ciutadans de Barcelona el 19 d'octubre de 1339 (Constitució única, títol 1, llibre 6è; vol. 2) va reforçar les facultats del testador i va configurar l'efecte de la preterició en el marc concret de la protecció de la llegítima, que era l'únic límit a la llibertat de disposar dels béns per causa de mort. Es deia «.... tal testament o una altra qualsevol última voluntat, no sigui ni es pugui anomenar nul o nul·la, ni pugui anul·lar-se, encara que siguin preterides o desheretades les persones que segons iure communi s'haguessin d'instituir i a aquelles que s'hagi d'esmentar, els quedi protegit el seu dret sobre la llegítima, llevat que fossin justament preterides i també desheretades .... ».

 

Catorzè. - El que hem exposat en els anteriors fonaments, tot i que no coincideix amb la doctrina que desenvolupa la Sentència contra la qual es recorre, determina la desestimació del recurs, perquè la decisió de l’Audiència és l'adequada i solament l'error en la seva decisió, i no en els seus fonaments, podria donar lloc a la cassació.

 

Quinzè. - La desestimació comporta la imposició preceptiva de costes, d'acord amb el que estableix l'art. 1715. 3 de la Llei d'enjudiciament civil; sense que escaigui fer aquí cap mena de pronunciament sobre dipòsit, ja que no en aquest cas no s'ha constituït (art. 1703 de la Llei de procediment).

Per tot l'anterior, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució Espanyola,

DECIDIM

Primer. - Desestimar el recurs de cassació interposat pel Sr. Y, representat pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez, contra la sentència que el vint-i-dos de setembre del passat any 1994 va dictar la Secció 1ª. de l'Audiència Provincial de Barcelona en el seu rotlle d'apel·lació núm. 569/94; condemnem l'esmentat recurrent al pagament de les costes del seu recurs de cassació. I,

 

Segon. - També desestimem el recurs de cassació formalitzat pel procurador Sr. Francesc Xavier Espadaler i Poch en nom i representació d'X, X2 i X3 contra la mateixa sentència, i els condemnem també al pagament de les costes de la seva cassació.

 

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda