Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 13 de març de 1995

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 13 de març de 1995, núm. 7/1995 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret
Part dispositiva 

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats damunt consignats, ha vist el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a resultat de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 442/90 seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sabadell sobre rescissió de contracte per lesió ultra dimidium El recurs va ser interposat pel demandant Sr. X, representat per la procuradora Sra. Maria Antònia Meca Cabrillana i defensat pel lletrat Sr. Ramón Armengol Barniol contra la Sra. Y, representada pel procurador Sr. Angel Joaniquet Ibarz i representada pel lletrat Sr. Pedro García de Arboleya Rank.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sabadell van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia a instància del Sr. X contra la Sra. Y, en què sol·licitava, havent al·legat prèviament els fets i fonaments que va considerar oportuns, que es dictés una sentència en la qual, un cop estimada la demanda, es declarés nul el contracte de compravenda perfet entre la part demandant i la part demandada amb data 3 de febrer de 1987, per vici del consentiment, si de cas hi mancava, per inexistència de causa i que es declarés, subsidiàriament, la rescissió del contracte esmentat per lesió en més de la meitat del preu just; que es decretés, conseqüentment, la nul·litat i la cancel·lació registral de totes les inscripcions que haguessin motivat l'escriptura de compravenda esmentada, i que se'n lliurés una ordre al Registre de la Propietat. Finalment, que es declarés que el demandant és propietari legítim de les dues fiques de les actuacions, i que es fes la reinscripció del domini de les finques al seu favor, que la demandada lliurés les dues finques i que se la condemnés al pagament de les costes processals.

 

Segon.- La demanda es va admetre a tramitació i es va decidir la citació a termini de la part demandada, la qual va comparèixer, va citar els fonaments de dret que va considerar aplicables i va demanar que un cop fets els tràmits legals pertinents es dictés sentència per la qual es desestimés la demanda i s'absolgués la demandada de les peticions que hi figuren, i que es condemnés la part actora al pagament de les costes. El judici va seguir els seus tràmits i el jutjat esmentat va dictar sentència en data 6 de juny, de 1991, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Desestimo la demanda que va interposar la procuradora dels Tribunals Sra. Maria Isabel Raspall González, en nom i representació del Sr. X contra la Sra. Y, representada pel procurador dels tribunals Sr. Juan García de Carranza; absolc la demandada esmentada de les peticions que conté la súplica de la demanda i condemno la part actora al pagament de les costes causades en aquest procediment.»

 

Tercer. - Contra la sentència esmentada el demandant va interposar un recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes, se'n va substanciar l'alçada i la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 18 de desembre de 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la representació del Sr. X, confirmem la sentència que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Sabadell en les actuacions de què prové aquest rotllo i la part dispositiva de la qual s'ha transcrit abans, i imposem a la part apel·lant les costes causades en aquesta apel·lació».

 

Quart. - La procuradora Sra. Maria Antònia Meca Cabrillana va formalitzar un recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya en nom i representació del Sr. X, i va basar el recurs en els motius següents:

1r. A l'empara de l'article 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l'art. 1218 del Codi civil.

2n. A l'empara de l'art. 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació o aplicació indeguda dels art. 1274, 1275 i 1276 del Codi civil, en relació amb els art. 1445, 1450 i 1500 del mateix text legal.

3r. A l'empara de l'art. 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació o aplicació indeguda dels art. 321 i 323 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya, en relació amb l'art. 1281 del Codi civil, també infringit.

4t. A l'empara de l'art. 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, infringit per inaplicació o aplicació indeguda, de l'art. 632 de la Llei d'enjudiciament civil, en relació amb l'art. 1243 del Codi civil.

5è. A l'empara de l'art. 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació o aplicació indeguda de l’art. 24 de la Constitució espanyola.

 

Cinquè. - Mitjançant una provisió de data 24-11-94 es va tenir per interposat el recurs de cassació i per altra de data 15 de desembre del proppassat any es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal d'acord amb l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil. El Ministeri Fiscal va sol·licitar, mitjançant un escrit de data 29 de desembre de 1994, l'admissió a tramitació del recurs, llevat del motiu cinquè, per manca evident de fonament. Per mitjà d'una interlocutòria de 12 de gener d'enguany, es va admetre el recurs de cassació interposat i es va concedir un termini de 20 dies perquè la part contrària formalitzés l'escrit d'impugnació, la qual cosa es va fer. Mitjançant una provisió de data 13 de febrer del propassat mes es va assenyalar votació i decisió, la qual va tenir lloc.

Ha actuat com a Ponent Sr. LLuís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, es deriven dels fets següents: 

El dia 28 de març de 1977 el senyor X va vendre als senyors Z i Z2 unes finques de la seva propietat, que es troben a L. pel preu de 3.600.000 pessetes. Posteriorment, el venedor va formular demanda de rescissió per lesió en més de la meitat del preu just contra els adquirents, que va ésser estimada pel Jutjat de Primera Instància número 2 de Sabadell, i que va confirmar la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Sala Primera de l'Audiència Territorial de Barcelona el dia 30 de maig de 1984, que ha esdevingut ferma. El dia 3 de febrer de 1987 es va atorgar una escriptura pública, en la qual el senyor X va vendre a la senyora Y les finques abans esmentades pel preu de 9.700.000 pessetes. En la clàusula segona del contracte de compravenda es va fer constar que s'hi comprenien els drets i totes les obligacions que per al venedor es deriven de la sentència abans esmentada de l'Audiència Territorial de Barcelona, i es feia constar que el venedor autoritzava de forma irrevocable la compradora per a l'exercici dels seus drets i per al compliment de les seves obligacions. 

El senyor X va interposar una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la senyora Y el dia 18 de desembre de 1990 davant el Jutjat de Primera Instància número 4 de Sabadell, en la qual sol·licitava que el seu dia es dictés una sentència que declarés nul i ineficaç, per l'existència d'un vici del consentiment, l'escriptura pública de compravenda de 30 de maig de 1984 i sol·licitava, que si no es feia aquest pronunciament, que es declarés nul el contracte per inexistència de causa, i que si hi mancaven els dos pronunciaments, que es declarés la rescissió del contracte de compravenda per lesió en més de la meitat del preu just. La senyora Y va presentar el seu escrit de contestació a la demanda el dia 15 de febrer de 1991, en el qual sol·licitava la desestimació de la demanda i la imposició de les costes a la part agent.

El jutjat de primera instància va dictar sentència el dia 6 de juny de 1991 que desestimava la demanda. Aquesta sentència va ésser confirmada íntegrament per la que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 18 de desembre de 1992.

La part agent ha interposar recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala 1a del Tribunal Suprem, que va dictar una interlocutòria el dia 12 de maig de 1994, en la qual declarava que era admissible el motiu cinquè del recurs, que, a l'empara de l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·legava infracció de l'article 24 de la Constitució. I una segona interlocutòria de la Sala 1ª del Tribunal Suprem de 29 de setembre de 1994 va declarar la competència d'aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer del recurs de cassació.

 

Segon. - El motiu primer de cassació que es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 1218 del Codi civil per aplicació indeguda. Aquest precepte del Codi civil estableix l'eficàcia dels documents públics davant de tercers (apartat primer) i davant dels mateixos contractants (apartat segon). La part que recorre no té cura de precisar quin d'aquest dos apartats del precepte s'ha infringit per aplicació indeguda i aquest defecte condueix, consegüentment, a la desestimació del motiu de cassació. Però, fins i tot en el supòsit de passar per alt aquest defecte de fonament del motiu primer, de la sentència d'apel·lació es pot deduir que es creu infringit l'apartat segon del precepte, ja que l'Audiència no declara simulat el contracte de compravenda que van convenir les parts litigants el dia 3 de febrer de 1987, ni va apreciar l'existència de dol en la formació del contracte. Com ja va tenir ocasió de precisar el Tribunal Suprem, en la sentència de 20 de febrer de 1943, els contractes registrats en escriptura pública s'ha de presumir que responen a la veritat i que són eficaços, i d’acord amb aquestes precisions, és clar que la part defenent i contra la qual es va recórrer pot fonamentar els seus drets en allò que declara l'escriptura pública. I si bé és cert, com afegeix la mateixa sentència, que aquesta eficàcia inicial de l'escriptura pública no pot impedir que la part agent demani la ineficàcia del contracte, la causa d'ineficàcia no es pot presumir, sinó que ha d'ésser acreditada per la part que al·lega la nul·litat del contracte. I en el cas que ara s'examina, la sentència d'apel·lació declara que la part recurrent no ha demostrat la simulació contractual ni l'existència de maniobres doloses per part del comprador que puguin determinar un vici del consentiment en la part venedora, la qual cosa determina que sense necessitat de més argumentacions, s'ha de desestimar el primer motiu del recurs.

 

Tercer. - El motiu segon del recurs, que es fonamenta també en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables i esmenta després la infracció, per manca d'aplicació o aplicació indeguda, dels articles 1274, 1275, 1276 del Codi civil, en relació amb els articles 1445, 1450 i 1500 del mateix Codi. Aquest motiu és igualment desestimable. Inicialment perquè és contradictori al·legar a la vegada manca d’aplicació i a la vegada aplicació indeguda dels mateixos preceptes. En segon lloc, perquè al·lega infracció de la jurisprudència aplicable al cas i no esmenta cap resolució judicial que doni suport a la seva tesi. En tercer lloc, perquè la pretesa infracció dels articles 1274, 1275 i 1276 del Codi civil, que fan referència a la causa dels contractes, és excessivament genèrica i inconcreta, ja que la part que recorre no té cura de precisar si la sentència d'apel·lació ha infringit els preceptes que fan referència a la manca de causa, a la causa il·lícita, a la causa falsa o qualsevol altre defecte de la causa que fonamenta el contracte i aquest defecte no el pot suplir l'organisme jurisdiccional en grau de cassació. I cal esmentar finalment la inoportunitat de fonamentar, un motiu de cassació, en preceptes tant genèrics com són l'article 1445 del Codi civil, que no fa altra cosa que definir el contracte de compravenda, l'article 1450 del mateix Codi, que es limita a precisar quan s'ha perfet el contracte de compravenda o l'article 1500 del Codi civil, que regula una qüestió diferent, com és l'obligació del comprador de pagar el preu en el temps i en el lloc fixat pel contracte.

 

Quart. - El motiu tercer del recurs, que igualment es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables al cas, i més concretament al·lega manca d'aplicació o aplicació indeguda dels articles 321 i 323 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 1281 del Codi civil.

Manca un adequat desenvolupament d'aquest motiu del recurs i davant d'aquest fet es pot entendre que s'al·lega aplicació indeguda de l'article 321 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que permet rescindir per lesió en més de la meitat del preu just determinats contractes. La tesi de la part que recorre només es pot admetre si es pensa que, en el cas present, no existeix un contracte de compravenda sobre béns immobles; però és clar que aquest criteri s'ha de refusar, ja que com s’ha raonat en el fonament de dret segon d'aquesta sentència, la part que recorre no ha demostrat en el litigi que la compravenda es pugui qualificar de simulada o que estigui mancada d'un dels seus elements essencials. La compravenda s'ha de considerar consegüentment vàlida i per tant no es pot al·legar aplicació indeguda de l'article 321 de la Compilació.

I pel que fa a la pretesa aplicació indeguda de l'article 323 de la mateixa Compilació, s'han de fer unes consideracions semblants. El precepte esmenta els criteris que s'han de tenir en compte per tal de determinar l'existència d'una lesió en més de la meitat del preu just. Si realment es va convenir entre els litigants una compravenda, s'ha d'aplicar l'article 323 del text compilat que, consegüentment, no l'aplica indegudament la sentència contra la qual es recorre, sinó que l'aplica per tal de fixar si és o no rescindible el contracte que ha originat el litigi i l'aplica, a més a més, de forma totalment correcta. Ja que fa un acurat examen de les proves dutes a terme per tal de fixar el valor en venda de les finques objecte del contracte i aquesta apreciació de la sentència d'instància no s'impugna de forma escaient en el motiu que ara s'examina que, en conseqüència, s’ha de desestimar.

 

Cinquè. - El darrer motiu de cassació, que també es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció per manca d'aplicació o aplicació indeguda de l'article 632 de la Llei processal civil, en relació amb l'article 1243 del Codi civil.

És cert que la infracció de l'article 632 de la Llei processal pot tenir un accés a la cassació per la via de l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, perquè, si bé no és possible en el recurs extraordinari combatre la lliure apreciació de la prova feta per l'organisme jurisdiccional d'instància, no obstant això la jurisprudència, ha admès que pugui seguir enclavant el recurs si consta que s'ha faltat de forma fefaent a les regles de la sana crítica, que són les de raciocini lògic, és a dir, es pot impugnar el criteri de la instància quan sigui il·legal, arbitrari manifestament contrari als dictats de la raó lògica o notòriament equivocat o incorrecte. I res d'això ha passat en aquest cas.

 

Sisè.- D’acord amb allò que disposa l'apartat darrer de l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil, si no s'estima procedent cap motiu, la Sala declararà el recurs no procedent i imposarà les costes a la part que recorre, sense que escaigui fer cap pronunciament en relació amb el dipòsit perquè no s'ha constituït, ja que la part recurrent gaudeix del benefici de l’assistència judicial gratuïta (art. 1703-1 de la Llei Processal civil).

En nom del Rei i per l'autoritat que el poble ens ha conferit,

 

DECIDIM

Que desestimem el recurs de cassació que va formular la representació processal del senyor X contra la sentència que va dictar la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 18 de desembre de 1992, i condemnem la part que recorre al pagament de les costes processals que ha causat el recurs.

S'ha de lliurar un certificat d'aquesta resolució, que es trametrà a la Secció 15a de l'Audiència Provincial de Barcelona, juntament amb el rotllo i les actuacions que es va trametre al seu moment.

Això ho acordem, pronunciem i signem.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda