Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 9 de febrer de 1995

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de febrer de 1995, núm. 5/1995 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret
Part dispositiva 

Barcelona, a nou de febrer de mil nou-cents noranta-cinc.

La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs de cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció la de l'Audiència Provincial de Lleida, com a conseqüència de les actuacions del judici declaratiu ordinari de menor quantia que va seguir el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida sobre una acció d'elevació d'un contracte de compravenda a escriptura pública. El recurs esmentat el van interposar el Sr. X i la Sra. X2, representats pel procurador Sr. Jordi Bassedas Ballús i defensats pel lletrat Sr. Jordi Fillat Boneta. La Sra. Y és la part contra la qual es recorre, representada pel procurador Sr. Juan Emilio Cubero Royo i assistida pel lletrat Sr. Santiago Mas Camí.

 

FETS

Primer. - El Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Lleida va veure las actuacions del judici declaratiu de menor quantia, a instàncies de la Sra. Y contra el Sr. X i la Sra. X2.

La part actora va formular una demanda d'acord amb les prescripcions legals, en què sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels fets i fonaments de dret que va considerar convenients, que es dictés una sentència en què s'estimés la demanda i les accions que hi exercia i que es declarés: que els demandats tenen l'obligació d'atorgar, en favor de l'actor, l'instrument públic lliure de càrrecs, gravàmens i arrendataris de tota mena i que la Generalitat de Catalunya autoritzés l'actor a desentendre-se'n i, també, que es condemnés als demandats: A) A estar i passar per la declaració d'atorgament de l'instrument de la finca que es descriu en el fet cinquè en favor de l'actor davant d'un fedatari públic. B) Un cop assabentats els demandats del dia i de l'hora de l'atorgament, aquest s'ha de dur a terme en un termini no superior a dos mesos des que sigui ferma la resolució estimatòria potencial i davant del fedatari públic que designi l'actor, i les despeses i els impostos que se'n derivin han d'anar a càrrec seu, tal com s'havia pactat, amb l'advertiment que, si s'escau, el jutjat ha de fer d'ofici les autoritzacions i l'atorgament. C) A pagar solidàriament al seu principal la quantitat pactada de 15.000.000 de pessetes més l'interès legal incrementat en dos punts des del requeriment que es va fer el dia 4 de desembre de 1991 i D) A la condemna en costes per la temeritat i mala fe evidents.

La demanda es va admetre a tràmit i es va citar a termini els demandats, Sr. X i Sra. X2. En representació dels demandats, la procuradora Sra. María de los Ángeles Pons Porta va comparèixer a les actuacions i va oposar-se a la demanda amb els fets i fonaments de dret que va considerar convenients, i va sol·licitar al Jutjat «...que es dictés una sentència en què s'estimés l’excepció de litisconsorci passiu necessari i que no s'examinés el fons de l'assumpte i, subsidiàriament es desestimés totalment la pretensió de la part actora, que s'absolgués lliurement els demandats i s'imposessin, en tots dos supòsits, les costes del procediment a la part actora». I d'acord amb els fets que va exposar, formulava una reconvenció; se'n va fer el trasllat a la part actora, que la va contestar.

El jutjat va dictar una sentència en data 4 de desembre de 1992, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECISIÓ: Estimo parcialment la demanda de la Sra. Y contra el Sr. X i contra la Sra. X2 i condemno els demandats a atorgar l’instrument d'elevació a escriptura pública del contracte de 15 d'octubre de 1982 i l'annex de la mateixa data, davant del fedatari públic i en la data, l'hora i el lloc que designi l’actora, tot això a càrrec de l'actora i dins del termini de dos mesos des que sigui ferma aquesta sentència, i si els demandats no compareixen, el jutge farà l'atorgament en substitució del demandat o demandats absents. Així mateix, declaro i condemno els demandats; a estar i passar per aquesta declaració, que tenen l'obligació d'obtenir a favor seu l'autorització administrativa necessària per vendre, la qual hauran d'instar dins dels dos mesos següents des que sigui ferma aquesta sentència, i que hauran de fer els actes necessaris per dur-la a terme. Condemno el Sr. X a pagar a l'actora la suma de 500.000 pessetes (cinc-centes mil pessetes) en el supòsit que atorgui l'escriptura en compliment d'aquesta sentència; si l'atorga el jutge en substitució seva, el condemno a pagar a l'actora la suma de 15.000.000 de pessetes (quinze milions de pessetes). Desestimo la resta de pretensions de la demanda i n'absolc els demandats. No es fa imposició de costes. I desestimo la reconvenció del Sr. X i de la Sra. X2 contra la Sra. Y, a qui absolc de totes les seves peticions. Imposo les costes que ha causat la reconvenció a la part que l'ha formulada.»

 

Segon. - La representació dels demandats, Sr. X i la Sra. X2 va apel·lar la resolució anterior i el recurs es va tramitar d'acord amb el dret. La Secció Primera de l’Audiència Provincial de Lleida va dictar, en data 18 de març de 1993 una sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la procuradora Sra. M.ª Ángeles Pons Porta, en representació del Sr. X i de la Sra. X2 contra la sentència que el Jutjat de Primera Instància núm.5 de Lleida va dictar en el judici de menor quantia núm. 33/92 i la confirmem íntegrament. Imposem les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.»

 

Tercer. - La sentència anterior es va notificar a les parts i la representació dels demandats-apel·lants va presentar un escrit en què manifestaven la intenció d'interposar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem. La Secció esmentada el va considerar preparat en temps i forma legal i va trametre les actuacions a la Sala Primera de l'alt Tribunal, abans esmentat. Es va citar a les parts perquè compareguessin en un termini de trenta dies, les quals van comparèixer. La representació dels recurrents, Sr. X i Sra. X2, va interposar un recurs de cassació, d'acord amb els motius següents:

1r.- A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de les normes legals aplicades per resoldre la qüestió i, concretament, per la interpretació incorrecta dels arts. 321 i 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

2n.- A l'empara del mateix precepte, per infracció i aplicació indeguda de l'art. 1300, en relació amb els arts. 1261 i 1462 del Codi civil.

3r.- A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei d'enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l'art. 1153 del Codi civil.

4t.- A l'empara de l'art. 1692.3 de la Llei d'enjudiciament civil per trencament de forma, per infracció de normes a la sentència i, concretament, per infracció de l'art. 6.2 del Codi civil.

5è.- A l'empara de l'art. 1692.3 de la mateixa Llei, per trencament de forma, per infracció de normes a la sentència i, en concret, per infracció de l'art. 359 de la Llei d'enjudiciament civil, per incongruència de les pretensions que l'actora va deduir a la demanda i en el plet amb la decisió de la sentència impugnada.

 

Quart. - La Sala Primera del Tribunal Suprem, mitjançant una interlocutòria dictada el 27 de juny de 1994, va decretar que aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tenia competència en el coneixement i en la decisió d'aquest recurs cassacional, i va trametre el procés del jutjat i el rotllo d'apel·lació a aquest Tribunal. Es va citar a termini les parts, les quals van comparèixer oportunament davant d'aquesta Sala, representades degudament, i es va continuar la substanciació de les actuacions amb el rotllo de cassació que s'havia incoat aquí. Es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 26 de gener últim, i es va celebrar a la sala d'audiència d'aquest Tribunal Superior.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. - El dia 15 d'octubre de 1982 es va signar un contracte privat de compravenda, en el qual el senyor X, en qualitat de propietari, venia a la senyora Y una finca rústega que es troba en el municipi de L., de superfície 00 hectàrees, 62 àrees i 50 centiàrees, aproximadament, pel preu de 4.100.000 pessetes. Es va convenir (estipulació segona) que la compravenda s'havia perfet amb la signatura del document privat; que es lliurava, en el mateix moment, la possessió de la finca a la compradora (estipulació tercera); que quan la compradora hagués pagat la totalitat del preu convingut, s'atorgaria la corresponent escriptura pública de compravenda, un cop fet el requeriment oportú (estipulació sisena); i que si la part venedora no atorgava la corresponent escriptura pública de compravenda, una vegada hagués percebut la totalitat del preu i que, després d'haver estat requerida de forma fefaent, pagaria a la part compradora la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal (estipulació setena). El mateix dia 15 d'octubre de 1.982, la senyora X2 va signar el document privat que diu: «Manifiesta que es conocedora del contrato de compraventa efectuado por su marido Don X con Doña Y, del que renuncia expresamente a todos los derechos que pudiera tener sobre la finca rústica constituida por la parcela nº 00 y de 00,6250 Ha. aproximadamente que pertenecia al IRYDA».

Consta a les actuacions un certificat del Registre de la Propietat de Lleida, segons el qual, mitjançant una escriptura pública de 18 d'octubre de 1990, la Generalitat de Catalunya, representada pel delegat provincial a Lleida de l'Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari -IRYDA-, va vendre aquesta finca als cònjuges, senyors X i X2, pel preu d' 1.330.500 pessetes, amb condició resolutòria per la part del preu ajornat. Es va convenir també que: «Los actos inter-vivos, tanto de transmisión como de gravamen, que pueden concluir en enajenación de los elementos inmobiliarios de la explotación, requerirán igualmente la autorización de dicho Organismo. Si se produce la enajenación o gravamen de estos elementos sin la correspondiente autorización, se solicita del señor Registrador de la Propiedad que no practique la inscripción correspondiente hasta tanto se justifique la expresada autorización para la realización del acto de que se trate».

El dia 4 de desembre de 1991, la senyora Y va adreçar un requeriment notarial als cònjuges senyors X i X2, per tal que s'avinguessin a atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda de la finca. Aquests cònjuges es van oposar al requeriment en un altre que es va dur a terme el dia 9 de desembre de 1991.

El dia 16 de desembre de 1991 la senyora Y va promoure una demanda de Judici declaratiu de menor quantia contra el senyor X i la senyora X2, en la qual sol·licitava que al seu dia es dictés una sentència en què es condemnés els defenents a atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda i a obtenir de la Generalitat de Catalunya l'autorització pertinent per vendre; a pagar la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal, amb els interessos legals a comptar des de la demanda i al pagament de les costes del judici. En el fet vuitè de la demanda, la part agent fixava en 4.100.000 pessetes la quantia del procediment, a tots els efectes que fossin procedents legalment.

Els cònjuges defenents es van oposar a la demanda i van formular a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual sol·licitaven que al seu dia es dictés una sentència que declarés la nul·litat o, si s'esqueia, la rescissió del contracte de compravenda de 15 d'octubre de 1.982, i, amb caràcter subsidiari que aquest contracte obligava la part venedora a lliurar a la compradora la possessió de la superfície s'esmenta al document. La part defenent i reconvencional no va fer cap precisió sobre la quantia del litigi.

El Jutjat de Primera Instància número 5 de Lleida va dictar una sentència el dia 4 de desembre 1992, que estimava, en part, la demanda i desestimava la reconvenció; condemnava els defenents atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda, a obtenir la corresponent autorització administrativa per vendre, a pagar la quantitat de 500.000 pessetes en concepte de clàusula penal, si en acatament la sentència atorgaven l'escriptura pública de compravenda, o a pagar la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal, si l'escriptura pública de compravenda l'havia d'atorgar a l’organisme jurisdiccional; sense fer imposició de costes pel que fa referència a la demanda i amb imposició de costes de la reconvenció a la part defenent. Aquesta part va formular recurs d'apel·lació, que va ésser totalment desestimat per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida en una sentència de 18 de març de 1.993, que imposava a la part que recorre les costes de l'apel·lació.

La part defenent ha interposat recurs de cassació contra aquesta sentència davant del Tribunal suprem. La Sala 1ª del Tribunal Suprem va dictar una interlocutòria el dia 27 de juny de 1994, que declarava la competència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer i resoldre aquest recurs de cassació.

 

Segon. - La part contra la qual es recorre planteja, en el seu escrit d'impugnació del recurs, la qüestió prèvia de la seva no admissió, ja que la quantia del litigi mai ha estat superior a 4.100.000 pessetes, i segons l'article 1687,c) de la Llei d'enjudiciament civil sols es pot interposar recurs de cassació, en litigis de menor quantia, quan aquesta sigui superior als 6.000.000 de pessetes.

És cert que la part agent, en el seu escrit de demanda, manifesta que a tots els efectes que si procedents en dret, s'assenyala en 4.100.000 pessetes la quantia del procediment. També és cert qui part defenent no va fer cap oposició ni precisió sobre la quantia del procediment. Però, no és menys que en la pètita de la demanda, la part agent sol·licita que es condemni els defenents a elevar a escriptura pública el contracte privat de compravenda, en el qual s'havia pactat un preu de 4.100.000 pessetes, i demana també que es condemni els defenents a pagar la quantitat de 15.000.000 de pessetes, que es va pactar, en concepte de clàusula penal, a l'estipulació setena de l'esmentat contracte privat de compravenda. I segons l'article 489,16 de la Llei d'enjudiciament civil, per a la determinació de la quantia, quant a la reclamació principal s'hi afegeixen altres accessòries o derivades, com succeeix en el present, el valor de les reclamacions accessòries o derivades s'ha de sumar al valor de la reclamació principal. Segons aquesta regla, és clar que les peticions principal i accessòria o derivada, excedeixen quantitat de 6.000.000 de pessetes que assenyala l'article 1687,1,c) de la Llei processal civil i consegüentment el recurs de cassació s'ha formulat i s'ha admès a tràmit d'acord amb les prescripcions legals, amb el consegüent deure d'haver de resoldre el fons del recurs.

 

Tercer. - El motiu primer de cassació es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament i al·lega infracció, per interpretació incorrecta, dels articles 321 i 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya. A criteri de la part recurrent, les sentències dictades en les instàncies inferiors, apliquen de forma incorrecta els preceptes esmentats de la Compilació catalana, quan estableixen la caducitat de l’acció rescissòria per lesió que exerceix la part defenent i reconvencional.

A l'hora de resoldre aquest motiu del recurs de cassació, s'han de fer unes precisions de caire temporal. En el contracte privat de compravenda de 15 d'octubre de 1982 es diu que el senyor X és «pleno propietario» de la finca rústega objecte del contracte, que en el mateix contracte ven la finca a la part compradora (estipulació primera) i que «esta compraventa se entiende perfeccionada por el solo hecho de suscribirse el presente documento ... » (estipulació segona). Aquest contracte privat de compravenda s’ha de completar o integrar-se amb el document privat de la mateixa data, que apareix signat per la senyora X2, en el qual s'explicita que aquesta senyora «es conocedora  del contrato de compraventa efectuado por su marido Don X con Doña Y, del que renuncia expresamente a todos los derechos que pudiera tener sobre la finca rústica constituida por la parcela nº 00 y de 00,6250 Ha. aproximadamente que pertenencia al IRYDA».1I aquests dos documents privats s'han de relacionar també amb l'escriptura pública de compravenda de 18 d'octubre de 1990, en la qual l'IRYDA venia la mateixa finca als consorts, senyors X i X2

A l'escrit de contestació a la demanda i de reconvenció de data 13 de març de 1992, la part defenent i reconvencional sol·licita la rescissió per lesió de la compravenda que documenta el contracte privat de 15 d'octubre de 1982. La sentència de primera instància i la d'apel·lació, que la confirma, desestimen aquesta petició i declaren d'ofici la caducitat de l'acció rescissòria. Els defenents i part reconvencional, i ara recurrents en cassació, mantenen la tesi que s'aplica aquí de forma incorrecta la caducitat de l’acció rescissòria, ja que el termini de quatre anys que estableix l'article 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya, s'hauria de computar, no des de la data del contracte privat de 1982, sinó des de l'escriptura pública de 1990, en la qual la senyora X2 va adquirir la meitat de la finca i, d'acord amb aquestes consideracions, entenen que la renúncia que va fer aquesta senyora en el document privat de 15 d'octubre de 1982, no pot incidir sobre els drets dominicals que va adquirir la renunciant a l'escriptura pública de 1990.

Aquesta argumentació no es pot admetre. Com de manera prou clara es dedueix dels articles 321 i 323 de la Compilació catalana, són rescindibles els contractes que es refereixen a béns immobles que comporten una alienació des que el contracte s'ha perfet, encara que l'alienació o el contracte no s'hagin consumat; ja que, com precisen les sentències d'aquest Tribunal de 7 d'octubre de 1991 i 22 de març de 1993, per a l'exercici de l'acció de rescissió per lesió, només cal l'existència o la perfecció del contracte translatiu i no és necessari que s'hagi produït l'efecte transmissor de la propietat. En el cas objecte del present recurs, la perfecció de la compravenda, que ara es pretén rescindir per lesió en més de la meitat del preu just, es va perfer el dia 15 d'octubre de 1982. Pel que fa al senyor X, per la seva condició de part venedora, que intervé de forma personal en el contracte. I pel que fa a la senyora X2, pel contingut del document privat que va signar el mateix dia 15 d'octubre de 1982, que, si bé és cert que parla literalment de renúncia expressa a tots els drets que pogués tenir sobre la finca objecte del contracte, realment aquesta renúncia, en el context del document, equival a una ratificació del contracte de compravenda que de forma unilateral va atorgar el seu marit. I com és prou conegut, la ratificació determina que esdevé vàlid el negoci jurídic ratificat des del seu origen, com precisa la sentència del Tribunal Suprem de 15 de novembre de 1977.

 

Quart. - El motiu segon del recurs es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega infracció i aplicació indeguda de l'article 1300, en relació amb els articles 1261 i 1462, tots ells del Codi civil. El motiu ha d'ésser desestimat perquè es va formular sense la concreció necessària. L’article 1300 del Codi civil preveu que es poden anul·lar els contractes que presenten qualsevol dels vicis o defectes que poden invalidar-los segons la llei. Els diferents motius d’invalidació s’especifiquen en el següent article 1301 del Codi i la part que recorre no fa cap referència a quin motiu concret d’invalidació dels contractes fonamenta el seu motiu de cassació. I el mateix succeeix amb referència a l’article 1261 del Codi civil, que estableix la nul·litat del contracte per manca de qualsevol dels seus elements essencials o requisits que enumera el precepte, i la part recurrent no té cura de precisar quin requisit, des del seu punt de vista, manca en el contracte que origina aquest recurs de cassació.

Per altra part, en aquest mateix motiu s’invoca la pretesa infracció de l’article 1462 del Codi civil, que fa referència a la traditio de la cosa objecte del contracte de compravenda. Com és prou conegut, no és admissible fonamentar un motiu del recurs en una pluralitat de preceptes heterogenis, perquè es refereixen a qüestions ben diferents, i com que aquesta heterogeneïtat no permesa es dóna en el motiu, que ara s'examina, se n'imposa també des d'aquesta perspectiva la desestimació.

 

Cinquè. - El motiu tercer del recurs es fonamenta també en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega aplicació indeguda de l'article 1153 del Codi civil, segons el qual el creditor no pot exigir conjuntament el compliment de l'obligació i la satisfacció de la pena, sense que aquesta facultat li hagi estat clarament atorgada i, en el cas del recurs, el pagament de la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal, s'estableix exclusivament en cas que no s'atorgui l'escriptura pública de compravenda, és a dir, s'estableix com una alternativa de l'incompliment, però no com una facultat de demanar conjuntament el compliment del contracte i la clàusula penal.

La sentència de primera instància i la de l'Audiència, que es limita a confirmar-la, interpreten de forma correcta la clàusula penal que van pactar els interessats, quan diu que la seva intenció era la de fixar per endavant l'existència i quantificació dels danys i perjudicis, que és precisament la funció normal que atribueix a la clàusula penal l'article 1152 del Codi civil i confirma la sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 1969, segons la qual la funció liquidatòria dels danys i perjudicis és la típica de la clàusula penal, i si li vol ser assignada una funció diferent, com succeeix en els dos supòsits que esmenta l'article 1153 del Codi civil, cal que ho convinguin de forma expressa. I aquesta correcta interpretació de la clàusula penal que fan les sentències dictades en les instàncies inferiors, no la contradiu de forma eficaç la part recurrent. La seva tesi sols seria admissible si les sentències d'instància haguessin configurat la clàusula penal convinguda com una clàusula rigorosament penal, en el sentit d'atribuir a la part agent la facultat d'elevar a escriptura pública el contracte privat de compravenda, la indemnització dels danys i perjudicis que es deriven de l'incompliment de l'obligació en el moment convingut i, a més a més, el pagament de la quantitat prevista en la clàusula penal cosa que no fan, ja que es limiten a condemnar els defenents a atorgar l'escriptura pública de compravenda i a complir la clàusula penal com a substitutiva dels danys i perjudicis que la conducta dels defenents i venedors havia ocasionat a l'altre part contractant, tal com s'estableix a l'article 1152 del Codi civil.

 

Sisè. - El motiu quart del recurs de cassació es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil per trencament de forma, per infracció de normes de la sentència i, en concret, per infracció del l'article 6.2 del Codi civil. Segons criteri de la part recurrent, la sentència d'apel·lació infringeix aquest precepte del Codi civil, ja que reconeix eficàcia a la renúncia, que fa la senyora X2 en el document de 15 d'octubre de 1982, als possibles drets que podia tenir sobre la finca, la meitat indivisa de la qual va adquirir l'any 1990, i, per tant, l'any 1982 aquesta senyora no podia renunciar a uns drets que no tenia.

Aquest motiu de cassació està mancat de qualsevol fonamentació seriosa. En primer lloc, perquè és recusable la formulació d'acord amb l'article 1692,3 de la Llei processal civil, d'un motiu de cassació que al·lega infracció d'un precepte substantiu, com és l'article 6.2 del Codi civil. En segon lloc, perquè, ja s'ha raonat abans que aquesta pretesa renúncia feta per la senyora X2, s'ha de configurar realment con una ratificació del contracte privat de compravenda que va realitzar de forma unilateral el seu marit, ratificació que s'ajusta plenament ais requisits que estableix l'article 1259-2 del Codi civil. I, finalment, perquè en el document privat de 1982, fins i tot si s'admet la tesi de la renúncia, el que fa la senyora X2 és renunciar a les expectatives que tenia sobre l'adquisició d'una finca, una vegada superats els tràmits administratius que eren aplicables en aquest cas; és a dir, es renunciava a unes expectatives de caràcter patrimonial, que de cap manera es poden estimar contràries a l'interès o a l'ordre públic ni en perjudici de tercers, que són els supòsits que contempla l'article 6.2 del Codi civil.

 

Setè. - El darrer motiu de cassació també es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil per trencament de forma, i denuncia infracció de l'article 359 de la Llei processal civil pel vici d’incongruència.

El motiu de cassació que ara s'examina, és igualment desestimable. El fet que en l'escrit de demanda se sol·liciti únicament l'aplicació de la clàusula penal que es va pactar per un import de 15.000.000 de pessetes, i la sentència contra la qual es recorre ofereixi a la part defenent l'oportunitat de pagar una clàusula penal de 500.000 pessetes, sense que s'hagués tingut en compte aquesta possibilitat a la demanda, no dóna lloc al vici d'incongruència, ja que aquesta possibilitat l'ofereix la resolució judicial en funció de la facultat moderadora de la clàusula penal que es deriva de l'article 1154 del Codi civil. I la circumstància de mantenir la clàusula penal per l'import inicialment convingut de 15.000.000 de pessetes en cas de no atorgar la part venedora l'escriptura pública de compravenda, obligació que, en aquest cas, es deriva no solament del contracte inicial de 1982, sinó també de la resolució judicial, que imposa el deure de documentar en forma pública el contracte privat de compravenda, es pot fonamentar també en el mateix article 1154 del Codi civil, ja que si no atorgaven la corresponent escriptura pública, això implicaria una voluntat deliberadament incomplidora, que no els faria mereixedors de beneficiar-se de la possibilitat de moderar l'import de la pena segons el mateix article 1154 del Codi.

I, finalment, tampoc existeix incongruència, com al·lega la part que recorre, en el fet que la sentència d'instància condemni a elevar a escriptura pública el document privat de compravenda de 15 d'octubre de 1982 i el que denomina annex de la mateixa data, és a dir, la renúncia que fa la senyora X2 als eventuals drets que pogués tenir sobre la finca objecte del contracte. La part recurrent creu que hi ha incongruència perquè això darrer no es va sol·licitar a l'escrit de demanda. Cal recordar, una vegada més, que aquesta pretesa renúncia s'ha de configurar jurídicament com una ratificació, que fa l'esposa, del contracte privat de compravenda, que de forma unilateral havia convingut el seu marit. Consegüentment, i atès que la ratificació s'integra i forma part del negoci jurídic que es ratifica, la sentència no pot ésser incongruent pels motius que esmenta la part recurrent.

 

Vuitè. - La desestimació de tots els motius de cassació que ha formulat la part recurrent, implica la desestimació total d el recurs, amb la consegüent pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i la imposició de les costes a la mateixa part recurrent, de conformitat amb el que estableix l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil.

Vistes les disposicions legals esmentades i les que són concordants i d'aplicació, per tot el que s’ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L’AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL

 

DECIDIM

Que no escau el recurs de cassació que va interposar la representació causídica del senyor X i de la senyora X2, contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Lleida el dia 18 de març de 1993, i condemnem la part recurrent esmentada al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta es la nostra sentència, que pronunciem, manem, i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda