Sentència
del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 9 de febrer de 1995, núm. 5/1995 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Barcelona, a nou de febrer de mil nou-cents
noranta-cinc.
La Sala Civil del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s'esmenten, ha vist el recurs
de cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar en grau
d'apel·lació la Secció la de l'Audiència Provincial de Lleida, com a conseqüència de
les actuacions del judici declaratiu ordinari de menor quantia que va seguir el Jutjat de
Primera Instància núm. 5 de Lleida sobre una acció d'elevació d'un contracte de
compravenda a escriptura pública. El recurs esmentat el van interposar el Sr.
X i la Sra. X2, representats pel procurador Sr. Jordi
Bassedas Ballús i defensats pel lletrat Sr. Jordi Fillat Boneta. La Sra. Y és la part contra la qual es recorre, representada pel procurador Sr. Juan Emilio
Cubero Royo i assistida pel lletrat Sr. Santiago Mas Camí.
FETS
Primer. - El Jutjat de Primera
Instància núm. 5 de Lleida va veure las actuacions del judici declaratiu de menor
quantia, a instàncies de la Sra. Y contra el Sr. X i
la Sra. X2.
La part actora va formular una demanda d'acord amb
les prescripcions legals, en què sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels fets i
fonaments de dret que va considerar convenients, que es dictés una sentència en què
s'estimés la demanda i les accions que hi exercia i que es declarés: que els demandats
tenen l'obligació d'atorgar, en favor de l'actor, l'instrument públic lliure de càrrecs,
gravàmens i arrendataris de tota mena i que la Generalitat de Catalunya autoritzés
l'actor a desentendre-se'n i, també, que es condemnés als demandats: A) A estar i passar
per la declaració d'atorgament de l'instrument de la finca que es descriu en el fet
cinquè en favor de l'actor davant d'un fedatari públic. B) Un cop assabentats els
demandats del dia i de l'hora de l'atorgament, aquest s'ha de dur a terme en un termini no
superior a dos mesos des que sigui ferma la resolució estimatòria potencial i davant del
fedatari públic que designi l'actor, i les despeses i els impostos que se'n derivin han
d'anar a càrrec seu, tal com s'havia pactat, amb l'advertiment que, si s'escau, el jutjat
ha de fer d'ofici les autoritzacions i l'atorgament. C) A pagar solidàriament al seu
principal la quantitat pactada de 15.000.000 de pessetes més l'interès legal incrementat
en dos punts des del requeriment que es va fer el dia 4 de desembre de 1991 i D) A la
condemna en costes per la temeritat i mala fe evidents.
La demanda es va admetre a tràmit i es va citar a
termini els demandats, Sr. X i Sra. X2. En
representació dels demandats, la procuradora Sra. María de los Ángeles Pons Porta va
comparèixer a les actuacions i va oposar-se a la demanda amb els fets i fonaments de dret
que va considerar convenients, i va sol·licitar al Jutjat «...que es dictés una
sentència en què s'estimés l’excepció de litisconsorci passiu necessari i que no
s'examinés el fons de l'assumpte i, subsidiàriament es desestimés totalment la
pretensió de la part actora, que s'absolgués lliurement els demandats i s'imposessin, en
tots dos supòsits, les costes del procediment a la part actora». I d'acord amb els fets
que va exposar, formulava una reconvenció; se'n va fer el trasllat a la part actora, que
la va contestar.
El jutjat va dictar una sentència en data 4 de
desembre de 1992, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECISIÓ: Estimo
parcialment la demanda de la Sra. Y contra el Sr. X i
contra la Sra. X2 i condemno els demandats a atorgar
l’instrument d'elevació a escriptura pública del contracte de 15 d'octubre de 1982
i l'annex de la mateixa data, davant del fedatari públic i en la data, l'hora i el lloc
que designi l’actora, tot això a càrrec de l'actora i dins del termini de dos mesos
des que sigui ferma aquesta sentència, i si els demandats no compareixen, el jutge farà
l'atorgament en substitució del demandat o demandats absents. Així mateix, declaro i
condemno els demandats; a estar i passar per aquesta declaració, que tenen l'obligació
d'obtenir a favor seu l'autorització administrativa necessària per vendre, la qual
hauran d'instar dins dels dos mesos següents des que sigui ferma aquesta sentència, i
que hauran de fer els actes necessaris per dur-la a terme. Condemno el Sr. X a pagar a l'actora la suma de 500.000 pessetes (cinc-centes mil pessetes) en el
supòsit que atorgui l'escriptura en compliment d'aquesta sentència; si l'atorga el jutge
en substitució seva, el condemno a pagar a l'actora la suma de 15.000.000 de pessetes
(quinze milions de pessetes). Desestimo la resta de pretensions de la demanda i n'absolc
els demandats. No es fa imposició de costes. I desestimo la reconvenció del Sr.
X i de la Sra. X2 contra la Sra. Y,
a qui absolc de totes les seves peticions. Imposo les costes que ha causat la reconvenció
a la part que l'ha formulada.»
Segon. - La representació
dels demandats, Sr. X i la Sra. X2 va apel·lar la resolució
anterior i el recurs es va tramitar d'acord amb el dret. La Secció Primera de
l’Audiència Provincial de Lleida va dictar, en data 18 de març de 1993 una
sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Desestimem el recurs
d'apel·lació que va interposar la procuradora Sra. M.ª Ángeles Pons Porta, en
representació del Sr. X i de la Sra. X2 contra la
sentència que el Jutjat de Primera Instància núm.5 de Lleida va dictar en el judici de
menor quantia núm. 33/92 i la confirmem íntegrament. Imposem les costes d'aquesta
alçada a la part recurrent.»
Tercer. - La sentència
anterior es va notificar a les parts i la representació dels demandats-apel·lants
va presentar un escrit en què manifestaven la intenció d'interposar un recurs de cassació
davant del Tribunal Suprem. La Secció esmentada el va considerar preparat en temps i
forma legal i va trametre les actuacions a la Sala Primera de l'alt Tribunal, abans
esmentat. Es va citar a les parts perquè compareguessin en un termini de trenta dies, les
quals van comparèixer. La representació dels recurrents, Sr. X i
Sra. X2, va interposar un recurs de cassació, d'acord amb els motius
següents:
1r.- A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció de les normes legals aplicades per resoldre la
qüestió i, concretament, per la interpretació incorrecta dels arts. 321 i
322 de la
Compilació del dret civil de Catalunya.
2n.- A l'empara del mateix precepte, per
infracció i aplicació indeguda de l'art.
1300, en relació amb els arts. 1261 i
1462 del
Codi civil.
3r.- A l'empara de l'art. 1692.4 de la Llei
d'enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l'art. 1153 del Codi
civil.
4t.- A l'empara de l'art. 1692.3 de la Llei
d'enjudiciament civil per trencament de forma, per infracció de normes a la sentència i,
concretament, per infracció de l'art. 6.2 del Codi
civil.
5è.- A l'empara de l'art. 1692.3 de la mateixa
Llei, per trencament de forma, per infracció de normes a la sentència i, en concret, per
infracció de l'art. 359 de la Llei d'enjudiciament civil, per incongruència de les
pretensions que l'actora va deduir a la demanda i en el plet amb la decisió de la
sentència impugnada.
Quart. - La Sala Primera del Tribunal
Suprem, mitjançant una interlocutòria dictada el 27 de juny de 1994, va decretar que
aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tenia competència en el coneixement i
en la decisió d'aquest recurs cassacional, i va trametre el procés del jutjat i el
rotllo d'apel·lació a aquest Tribunal. Es va citar a termini les parts, les quals van
comparèixer oportunament davant d'aquesta Sala, representades degudament, i es va
continuar la substanciació de les actuacions amb el rotllo de cassació que s'havia
incoat aquí. Es va assenyalar per a la votació i decisió el dia 26 de gener últim, i
es va celebrar a la sala d'audiència d'aquest Tribunal Superior.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr.
Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. - El dia 15 d'octubre
de 1982 es va signar un contracte privat de compravenda, en el qual el senyor
X, en qualitat de propietari, venia a la senyora Y
una finca rústega que es troba en el municipi de L., de superfície 00 hectàrees,
62 àrees i 50 centiàrees, aproximadament, pel preu de 4.100.000 pessetes. Es va convenir
(estipulació segona) que la compravenda s'havia perfet amb la signatura del document
privat; que es lliurava, en el mateix moment, la possessió de la finca a la compradora
(estipulació tercera); que quan la compradora hagués pagat la totalitat del preu
convingut, s'atorgaria la corresponent escriptura pública de compravenda, un cop fet el
requeriment oportú (estipulació sisena); i que si la part venedora no atorgava la
corresponent escriptura pública de compravenda, una vegada hagués percebut la totalitat
del preu i que, després d'haver estat requerida de forma fefaent, pagaria a la part
compradora la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal
(estipulació setena). El mateix dia 15 d'octubre de 1.982, la senyora X2 va signar el document privat que diu: «Manifiesta que es conocedora del contrato
de compraventa efectuado por su marido Don X con Doña Y, del que renuncia expresamente a todos los derechos que pudiera tener sobre la finca
rústica constituida por la parcela nº 00 y de 00,6250 Ha. aproximadamente que pertenecia
al IRYDA».
Consta a les actuacions un certificat del Registre
de la Propietat de Lleida, segons el qual, mitjançant una escriptura pública de 18
d'octubre de 1990, la Generalitat de Catalunya, representada pel delegat provincial a
Lleida de l'Institut Nacional de Reforma i Desenvolupament Agrari -IRYDA-, va vendre
aquesta finca als cònjuges, senyors X i X2,
pel preu d' 1.330.500 pessetes, amb condició resolutòria per la part del preu ajornat.
Es va convenir també que: «Los actos inter-vivos, tanto de transmisión como de
gravamen, que pueden concluir en enajenación de los elementos inmobiliarios de la
explotación, requerirán igualmente la autorización de dicho Organismo. Si se produce la
enajenación o gravamen de estos elementos sin la correspondiente autorización, se
solicita del señor Registrador de la Propiedad que no practique la inscripción
correspondiente hasta tanto se justifique la expresada autorización para la realización
del acto de que se trate».
El dia 4 de desembre de 1991, la senyora Y va adreçar un requeriment notarial als cònjuges senyors
X i X2, per tal que s'avinguessin a atorgar la corresponent
escriptura pública de compravenda de la finca. Aquests cònjuges es van oposar al
requeriment
en un altre que es va dur a terme el dia 9 de desembre de 1991.
El dia 16 de desembre de 1991 la senyora Y va promoure una demanda de Judici declaratiu de menor quantia contra el
senyor X i la senyora X2, en la qual
sol·licitava que al seu dia es dictés una sentència en què es condemnés els defenents
a atorgar la corresponent escriptura pública de compravenda i a obtenir de la
Generalitat de Catalunya l'autorització pertinent per vendre; a pagar la quantitat de
15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal, amb els interessos legals a comptar
des de la demanda i al pagament de les costes del judici. En el fet vuitè de la demanda,
la part agent fixava en 4.100.000 pessetes la quantia del procediment, a tots els efectes que
fossin procedents legalment.
Els cònjuges defenents es van oposar a la demanda
i van formular a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual sol·licitaven que al seu
dia es dictés una sentència que declarés la nul·litat o, si s'esqueia, la rescissió
del contracte de compravenda de 15 d'octubre de 1.982, i, amb caràcter subsidiari que
aquest contracte obligava la part venedora a lliurar a la compradora la possessió de la
superfície s'esmenta al document. La part defenent i reconvencional no va fer cap
precisió sobre la quantia del litigi.
El Jutjat de Primera Instància número 5 de
Lleida va dictar una sentència el dia 4 de desembre 1992, que estimava, en part, la
demanda i desestimava la reconvenció; condemnava els defenents atorgar la corresponent
escriptura pública de compravenda, a obtenir la corresponent autorització
administrativa per vendre, a pagar la quantitat de 500.000 pessetes en concepte de
clàusula penal, si en acatament la sentència atorgaven l'escriptura pública de
compravenda, o a pagar la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula
penal, si l'escriptura pública de compravenda l'havia d'atorgar a l’organisme
jurisdiccional; sense fer imposició de costes pel que fa referència a la demanda i amb
imposició de costes de la reconvenció a la part defenent. Aquesta part va formular recurs
d'apel·lació, que va ésser totalment desestimat per la Secció Primera de l'Audiència
Provincial de Lleida en una sentència de 18 de març de 1.993, que imposava a la part que
recorre les costes de l'apel·lació.
La part defenent ha interposat recurs de cassació
contra aquesta sentència davant del Tribunal suprem. La Sala 1ª del Tribunal Suprem va
dictar una interlocutòria el dia 27 de juny de 1994, que declarava la competència del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per conèixer i resoldre aquest recurs de
cassació.
Segon. - La part contra la
qual es recorre planteja, en el seu escrit d'impugnació del recurs, la qüestió prèvia
de la seva no admissió, ja que la quantia del litigi mai ha estat superior a 4.100.000
pessetes, i segons l'article 1687,c) de la Llei d'enjudiciament civil sols es pot
interposar recurs de cassació, en litigis de menor quantia, quan aquesta sigui superior
als 6.000.000 de pessetes.
És cert que la part agent, en el seu escrit de
demanda, manifesta que a tots els efectes que si procedents en dret, s'assenyala en
4.100.000 pessetes la quantia del procediment. També és cert qui part defenent no va fer
cap oposició ni precisió sobre la quantia del procediment. Però, no és menys que en la
pètita de la demanda, la part agent sol·licita que es condemni els defenents a elevar a
escriptura pública el contracte privat de compravenda, en el qual s'havia pactat un preu
de 4.100.000 pessetes, i demana també que es condemni els defenents a pagar la quantitat de
15.000.000 de pessetes, que es va pactar, en concepte de clàusula penal, a l'estipulació
setena de l'esmentat contracte privat de compravenda. I segons l'article 489,16 de la
Llei d'enjudiciament civil, per a la determinació de la quantia, quant a la reclamació
principal s'hi afegeixen altres accessòries o derivades, com succeeix en el present, el
valor de les reclamacions accessòries o derivades s'ha de sumar al valor de la
reclamació principal. Segons aquesta regla, és clar que les peticions principal i
accessòria o derivada, excedeixen quantitat de 6.000.000 de pessetes que assenyala
l'article 1687,1,c) de la Llei processal civil i consegüentment el recurs de cassació
s'ha formulat i s'ha admès a tràmit d'acord amb les prescripcions legals, amb el
consegüent deure d'haver de resoldre el fons del recurs.
Tercer. - El motiu primer de
cassació es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament i al·lega
infracció, per interpretació incorrecta, dels articles 321 i
322 de la Compilació del
dret civil de Catalunya. A criteri de la part recurrent, les sentències dictades
en les instàncies inferiors, apliquen de forma incorrecta els preceptes esmentats de la
Compilació catalana, quan estableixen la caducitat de l’acció rescissòria per
lesió que exerceix la part defenent i reconvencional.
A l'hora de resoldre aquest motiu del recurs de
cassació, s'han de fer unes precisions de caire temporal. En el contracte privat de
compravenda de 15 d'octubre de 1982 es diu que el senyor X és
«pleno propietario» de la finca rústega objecte del contracte, que en el mateix
contracte ven la finca a la part compradora (estipulació primera) i que «esta
compraventa se entiende perfeccionada por el solo hecho de suscribirse el presente
documento ... » (estipulació segona). Aquest contracte privat de
compravenda s’ha
de completar o integrar-se amb el document privat de la mateixa data, que apareix signat
per la senyora X2, en el qual s'explicita que aquesta senyora «es
conocedora del contrato de compraventa efectuado por su marido Don X
con Doña Y, del que renuncia expresamente a todos los derechos que
pudiera tener sobre la finca rústica constituida por la parcela nº 00 y de
00,6250 Ha. aproximadamente que pertenencia al IRYDA».1I aquests dos documents privats s'han de
relacionar també amb l'escriptura pública de compravenda de 18 d'octubre de 1990, en la
qual l'IRYDA venia la mateixa finca als consorts, senyors X i X2
A l'escrit de contestació a la demanda i de
reconvenció de data 13 de març de 1992, la part defenent i reconvencional sol·licita la
rescissió per lesió de la compravenda que documenta el contracte privat de 15 d'octubre
de 1982. La sentència de primera instància i la d'apel·lació, que la confirma,
desestimen aquesta petició i declaren d'ofici la caducitat de l'acció rescissòria. Els
defenents i part reconvencional, i ara recurrents en cassació, mantenen la tesi que
s'aplica aquí de forma incorrecta la caducitat de l’acció rescissòria, ja que el
termini de quatre anys que estableix l'article 322 de la Compilació del dret civil de
Catalunya, s'hauria de computar, no des de la data del contracte privat de 1982, sinó des
de l'escriptura pública de 1990, en la qual la senyora X2 va
adquirir la meitat de la finca i, d'acord amb aquestes consideracions, entenen que la
renúncia que va fer aquesta senyora en el document privat de 15 d'octubre de 1982, no pot
incidir sobre els drets dominicals que va adquirir la renunciant a l'escriptura pública
de 1990.
Aquesta argumentació no es pot admetre. Com de
manera prou clara es dedueix dels articles 321 i
323 de la Compilació catalana, són
rescindibles els contractes que es refereixen a béns immobles que comporten una
alienació des que el contracte s'ha perfet, encara que l'alienació o el contracte no
s'hagin consumat; ja que, com precisen les sentències d'aquest Tribunal de 7 d'octubre de
1991 i 22 de març de 1993, per a l'exercici de l'acció de rescissió per lesió, només
cal l'existència o la perfecció del contracte translatiu i no és necessari que s'hagi
produït l'efecte transmissor de la propietat. En el cas objecte del present recurs, la
perfecció de la compravenda, que ara es pretén rescindir per lesió en més de la
meitat del preu just, es va perfer el dia 15 d'octubre de 1982. Pel que fa al senyor
X, per la seva condició de part venedora, que intervé de forma personal
en el contracte. I pel que fa a la senyora X2, pel contingut del
document privat que va signar el mateix dia 15 d'octubre de 1982, que, si bé és cert que
parla literalment de renúncia expressa a tots els drets que pogués tenir sobre la finca
objecte del contracte, realment aquesta renúncia, en el context del document, equival a
una ratificació del contracte de compravenda que de forma unilateral va atorgar el seu
marit. I com és prou conegut, la ratificació determina que esdevé vàlid el negoci
jurídic ratificat des del seu origen, com precisa la sentència del Tribunal Suprem de 15
de novembre de 1977.
Quart. - El motiu segon del
recurs es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega
infracció i aplicació indeguda de l'article
1300, en relació amb els articles 1261 i
1462, tots ells del Codi civil. El motiu ha d'ésser desestimat perquè es va formular
sense la concreció necessària. L’article 1300 del Codi civil preveu que es poden
anul·lar els contractes que presenten qualsevol dels vicis o defectes que poden
invalidar-los segons la llei. Els diferents motius d’invalidació s’especifiquen
en el següent article 1301 del Codi i la part que recorre no fa cap referència a quin
motiu concret d’invalidació dels contractes fonamenta el seu motiu de cassació. I
el mateix succeeix amb referència a l’article 1261 del Codi
civil, que estableix la
nul·litat del contracte per manca de qualsevol dels seus elements essencials o requisits
que enumera el precepte, i la part recurrent no té cura de precisar quin requisit, des
del seu punt de vista, manca en el contracte que origina aquest recurs de cassació.
Per altra part, en aquest mateix motiu
s’invoca la pretesa infracció de l’article 1462 del Codi
civil, que fa
referència a la traditio de la cosa objecte del contracte de
compravenda. Com és
prou conegut, no és admissible fonamentar un motiu del recurs en una pluralitat de
preceptes heterogenis, perquè es refereixen a qüestions ben diferents, i com que aquesta
heterogeneïtat no permesa es dóna en el motiu, que ara s'examina, se n'imposa també des
d'aquesta perspectiva la desestimació.
Cinquè. - El motiu tercer
del recurs es fonamenta també en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i
al·lega aplicació indeguda de l'article 1153 del Codi
civil, segons el qual el creditor
no pot exigir conjuntament el compliment de l'obligació i la satisfacció de la
pena, sense que aquesta facultat li hagi estat clarament atorgada i, en el cas del recurs,
el pagament de la quantitat de 15.000.000 de pessetes en concepte de clàusula penal,
s'estableix exclusivament en cas que no s'atorgui l'escriptura pública de
compravenda,
és a dir, s'estableix com una alternativa de l'incompliment, però no com una facultat de
demanar conjuntament el compliment del contracte i la clàusula penal.
La sentència de primera instància i la de
l'Audiència, que es limita a confirmar-la, interpreten de forma correcta la clàusula
penal que van pactar els interessats, quan diu que la seva intenció era la de fixar per
endavant l'existència i quantificació dels danys i perjudicis, que és precisament la
funció normal que atribueix a la clàusula penal l'article 1152 del Codi civil i confirma
la sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 1969, segons la qual la funció
liquidatòria dels danys i perjudicis és la típica de la clàusula penal, i si li vol
ser assignada una funció diferent, com succeeix en els dos supòsits que esmenta
l'article 1153 del Codi civil, cal que ho convinguin de forma expressa. I aquesta correcta
interpretació de la clàusula penal que fan les sentències dictades en les instàncies
inferiors, no la contradiu de forma eficaç la part recurrent. La seva tesi sols seria
admissible si les sentències d'instància haguessin configurat la clàusula penal
convinguda com una clàusula rigorosament penal, en el sentit d'atribuir a la part agent
la facultat d'elevar a escriptura pública el contracte privat de
compravenda, la
indemnització dels danys i perjudicis que es deriven de l'incompliment de l'obligació en
el moment convingut i, a més a més, el pagament de la quantitat prevista en la
clàusula penal cosa que no fan, ja que es limiten a condemnar els defenents a atorgar
l'escriptura pública de compravenda i a complir la clàusula penal com a substitutiva
dels danys i perjudicis que la conducta dels defenents i venedors havia ocasionat a
l'altre part contractant, tal com s'estableix a l'article 1152 del Codi
civil.
Sisè. - El motiu quart del
recurs de cassació es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil per
trencament de forma, per infracció de normes de la sentència i, en concret, per
infracció del l'article 6.2 del Codi
civil. Segons criteri de la part recurrent, la
sentència d'apel·lació infringeix aquest precepte del Codi civil, ja que reconeix
eficàcia a la renúncia, que fa la senyora X2 en el document de 15
d'octubre de 1982, als possibles drets que podia tenir sobre la finca, la meitat indivisa
de la qual va adquirir l'any 1990, i, per tant, l'any 1982 aquesta senyora no podia
renunciar a uns drets que no tenia.
Aquest motiu de cassació està mancat de
qualsevol fonamentació seriosa. En primer lloc, perquè és recusable la formulació
d'acord amb l'article 1692,3 de la Llei processal civil, d'un motiu de cassació que
al·lega infracció d'un precepte substantiu, com és l'article 6.2 del Codi
civil. En
segon lloc, perquè, ja s'ha raonat abans que aquesta pretesa renúncia feta per la
senyora X2, s'ha de configurar realment con una ratificació del
contracte privat de compravenda que va realitzar de forma unilateral el seu marit,
ratificació que s'ajusta plenament ais requisits que estableix l'article 1259-2 del Codi
civil. I, finalment, perquè en el document privat de 1982, fins i tot si s'admet la tesi
de la renúncia, el que fa la senyora X2 és renunciar a les
expectatives que tenia sobre l'adquisició d'una finca, una vegada superats els tràmits
administratius que eren aplicables en aquest cas; és a dir, es renunciava a unes
expectatives de caràcter patrimonial, que de cap manera es poden estimar contràries a
l'interès o a l'ordre públic ni en perjudici de tercers, que són els supòsits que
contempla l'article 6.2 del Codi
civil.
Setè. - El darrer motiu de cassació
també es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil per trencament de
forma, i denuncia infracció de l'article 359 de la Llei processal civil pel vici
d’incongruència.
El motiu de cassació que ara s'examina, és
igualment desestimable. El fet que en l'escrit de demanda se sol·liciti únicament
l'aplicació de la clàusula penal que es va pactar per un import de 15.000.000 de
pessetes, i la sentència contra la qual es recorre ofereixi a la part defenent
l'oportunitat de pagar una clàusula penal de 500.000 pessetes, sense que s'hagués tingut
en compte aquesta possibilitat a la demanda, no dóna lloc al vici d'incongruència, ja
que aquesta possibilitat l'ofereix la resolució judicial en funció de la facultat
moderadora de la clàusula penal que es deriva de l'article 1154 del Codi
civil. I la
circumstància de mantenir la clàusula penal per l'import inicialment convingut de
15.000.000 de pessetes en cas de no atorgar la part venedora l'escriptura pública de
compravenda, obligació que, en aquest cas, es deriva no solament del contracte inicial
de 1982, sinó també de la resolució judicial, que imposa el deure de documentar en
forma pública el contracte privat de compravenda, es pot fonamentar també en el mateix
article 1154 del Codi civil, ja que si no atorgaven la corresponent escriptura pública,
això implicaria una voluntat deliberadament incomplidora, que no els faria mereixedors de
beneficiar-se de la possibilitat de moderar l'import de la pena segons el mateix
article
1154 del Codi.
I, finalment, tampoc existeix incongruència, com
al·lega la part que recorre, en el fet que la sentència d'instància condemni a elevar a
escriptura pública el document privat de compravenda de 15 d'octubre de 1982 i el que
denomina annex de la mateixa data, és a dir, la renúncia que fa la senyora
X2 als eventuals drets que pogués tenir sobre la finca objecte del contracte.
La part recurrent creu que hi ha incongruència perquè això darrer no es va sol·licitar
a l'escrit de demanda. Cal recordar, una vegada més, que aquesta pretesa renúncia s'ha
de configurar jurídicament com una ratificació, que fa l'esposa, del contracte privat de
compravenda, que de forma unilateral havia convingut el seu marit. Consegüentment, i
atès que la ratificació s'integra i forma part del negoci jurídic que es ratifica, la
sentència no pot ésser incongruent pels motius que esmenta la part recurrent.
Vuitè. - La desestimació de tots els
motius de cassació que ha formulat la part recurrent, implica la desestimació total d el
recurs, amb la consegüent pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i la
imposició de les costes a la mateixa part recurrent, de conformitat amb el que estableix
l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil.
Vistes les disposicions legals esmentades i les
que són concordants i d'aplicació, per tot el que s’ha exposat,
EN NOM DEL REI I PER L’AUTORITAT DEL POBLE
ESPANYOL
DECIDIM
Que no escau el recurs de cassació que va
interposar la representació causídica del senyor X i de la senyora X2, contra la sentència dictada per la Secció Primera de
l'Audiència Provincial de Lleida el dia 18 de març de 1993, i condemnem la part
recurrent esmentada al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació i a
la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.
S'ha de lliurar la certificació corresponent al
president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que van
trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta es la nostra sentència, que pronunciem,
manem, i signem. |
