Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de gener de 1995, núm. 2/1995 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Barcelona, a setze de gener de mil nou-cents
noranta cinc.
La Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia
de Catalunya, integrada pels magistrats que damunt s’esmenten, ha vist el recurs de
cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar en grau
d'apel·lació
la Secció 14a de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les
actuacions del judici declaratiu de menor quantia núm. 708/93 sobre nul·litat de certa
memòria testamentària. El recurs contra la sentència esmentada el va interposar la
demandada Sra. X, representada pel procurador Sr. Antonio
Anzizu Furest i defensada pel lletrat Sr. José Juan Pintó Ruiz.
La part contra la qual es recorre és el Sr.
Y, representat pel procurador Sr. Narcís Ranera Cahís i defensat pel lletrat
Sr. Francesc Segura i Roda.
FETS
Primer. - El Jutjat de Primera Instància
núm. 9 de Barcelona va veure les actuacions del judici declaratiu de menor quantia a
instàncies del Sr. Y contra la Sra. X. A
l'escrit de la demanda, el demandant sol·licitava, un cop feta l'al·legació dels fets i
dels fonaments de dret, que es declarés la nul·litat de la memòria testamentària que
va atorgar el Sr. Y, com també que es condemnés la demandada a lliurar-li
la mateixa o a indemnitzar per la desapareguda i que s'imposessin les costes a la part
demandada.
Segon. - Un cop admesa a tramitació la
demanda, es va citar a termini la part demandada perquè comparegués i contestés la
demanda, la qual cosa va fer en temps i forma, mitjançant la presentació d'un escrit
conforme amb les prescripcions legals, en què s'oposava a la demanda i sol·licitava la
plena validesa i eficàcia de la memòria testamentària i que s'imposessin les costes a
la part demandant. Posteriorment, la demandada en el judici abans dit va interposar altra
demanda que va correspondre al Jutjat de Primera Instància núm. 22 de Barcelona, en la
que sol·licitava que es declarés que el document denominat Memòria testamentària
constituïa, de fet, una donació mortis causa i que, per aquesta raó, era
plenament vàlid i eficaç. El Sr. Y es va oposar a aquesta pretensió i va
seguir sostenint la nul·litat del document, que ell considerava una memòria
testamentària. Els dos processos es van acumular i van prosseguir en una sola
tramitació. El judici va seguir els tràmits legals i, amb data 17 de maig de 1993, el
jutjat de Primera Instància núm. 9 va dictar una sentència en els dos judicis
acumulats, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Estimo la demanda que va
interposar el Sr. Y contra la Sra. X i
desestimo la que aquesta part va formular contra la part demandant en el plet acumulat i
declaro:
1r) Que el document que va redactar el Sr.
Y en data 5 de novembre de 1982 i que el notari de Barcelona Sr. José Maria
Lozano Gómez va protocol·litzar en un sobre tancat amb el núm. 3687 de protocol, segons
l'acta autoritzada en la mateixa data, el contingut del qual consta en una altra acta
d'obertura, que també va autoritzar el notari esmentat en data 10 d'abril de 1984
amb el núm. 1215 de protocol, constitueix una memòria testamentària i no una donació mortis
causa. 2n) Que la memòria testamentària esmentada és nul·la i ineficaç d'acord
amb el dret. 3r) Que, conseqüentment, la «Obra Pictòrica» del difunt. Sr. Y (conegut artísticament com a
Y) pertany a l'hereu universal de la persona
esmentada, el seu fill, el Sr. Y, i s'entén per l'«Obra Pictòrica» tota
la que va fer el Sr. Y i que es conservava en el seu domini quan va morir
-fos quina fos la tècnica emprada-, inclosos tots els drets inherents de propietat
intel·lectual, llevat dels quadres que existien de forma perpètua i continuada en els
immobles llegats a terceres persones vives quan va morir el testador i que s'han de
determinar en l'execució de la sentència.
I condemno la Sra. X:
4t) A lliurar al Sr. Y els béns i
els drets que integren el fons artístic «Obra Pictòrica» del difunt Sr. Y (artísticament
Y) o, si escau, manifesti quina destinació li ha donat.
5è) Subsidiàriament, a indemnitzar el Sr. Y pels danys i perjudicis, que
consisteixen en el valor de mercat que tenien les produccions artístiques que integren la
«Obra Pictòrica» esmentada de les quals la Sra. X, de bona fe, hagués disposat
a favor de tercers, a l'empara de la titularitat aparent successòria o que haguessin
perit o desaparegut, i a més a més, a pagar els interessos legals de la quantitat en
què es xifri el valor esmentat. Tot això es determinarà en el període d'execució de
la sentència i es prendrà com a base el valor de mercat que tenia la «Obra
Pictòrica» en el temps que va morir el Sr. Y 6è) Al pagament de totes
les costes processals causades en aquest procediment.».
Tercer.- Contra la sentència
esmentada,
la part demandada va interposar un recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos
efectes i, un cop es va substanciar l'alçada, la Secció l4a de l'Audiència Provincial
de Barcelona va dictar una sentència amb data 4 de juny de 1995 la part dispositiva de la
qual és: «DECIDIM: Desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la
representació de la Sra. X contra la sentència que, en data
17 de maig de 1993, va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona a les
actuacions de què dimana aquest rotllo, confirmem íntegrament la sentència esmentada i
condemnem expressament la part apel·lant al pagament de les costes»
Quart.- El procurador Sr.
Antoni Ma. Anzizu Furest, en nom i representació de la demandada Sra. X, va formalitzar un recurs de cassació per infracció de
normes de Dret civil comú i de Dret civil de Catalunya, que basava en els motius
següents:
1r- A l'empara del núm. 4 de l' art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció del paràgraf 1r de l'art. 675 del Codi civil i
de les sentències del Tribunal Suprem que fan referència al principi de prevalença de
la voluntat real i subjectiva del testador, com també de la Llei 12 del Títol XVII del
llibre L del Digest, de la Llei 116 del Títol XVII i de la Llei 116 del Títol XVI del
mateix llibre L del Digest.
2n- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció de la doctrina de les sentències del Tribunal
Suprem en què es proclama el dret d'admissió de circumstàncies extrínseques al
testament per a la indagació de la voluntat real i subjectiva del testador, i per
infracció de l'art. 675-1 del Codi
civil.
3r- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció de l'art. 107-2n de la Compilació de dret
civil de Catalunya i del paràgraf 1r de la Llei 21 del Títol 1 del llibre XVIII del
Digest.
4t- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció del paràgraf 1r de l'art. 107 de la
Compilació.
5è- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció de la doctrina del favor
testamenti i
conservació del negoci jurídic i s'esmenten com a infringides les sentències del
Tribunal Suprem de 26 de juny de 1951, 30 d'octubre de 1944, 2 de març de 1926 i la del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 7 de gener de 1992.
6è- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la
Llei d'enjudiciament civil, per infracció de diverses sentències del Tribunal
Suprem,
quant al fet que estableixen el principi «que ningú pot anar vàlidament en contra dels
seus propis actes».
Cinquè. - En una provisió de data 19 de
setembre de 1994, es va fer constar que s'havia interposat el recurs de cassació i,
d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, les actuacions
van passar al Ministeri Fiscal, que mitjançant un escrit de data 29 de setembre de 1994
va sol·licitar que s'admetés a tramitació el recurs. Mitjançant una provisió de data
10 d'octubre de 1994 es va admetre el recurs i es va atorgar un termini de 20 dies
perquè la part contrària formalitzés un escrit d'impugnació del recurs, la qual cosa
va fer oportunament. En una provisió de data 7 de novembre de 1994 es va assenyalar el
dia 29 de desembre de 1994 a les 11 hores per a la celebració de la vista. Van
assistir-hi els lletrats i els procuradors de totes dues parts, i la part recurrent va
sol·licitar que es cassés la sentència objecte de recurs d'acord amb el que havia
sol·licitat. L’altra part va sol·licitar que no s’estimés el recurs i que es
condemnés la part recurrent al pagament de les costes i la pèrdua del dipòsit.
Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Magistrat Sr.
Antoni Bruguera i Manté.
FONAMENTS DE DRET
Primer. - La Sra. X
(coneguda per X) impugna en: el present recurs de cassació la
sentència pronunciada el 4 de juny de 1994 per la Secció 14a de l'Audiència de
Barcelona que va confirmar plenament la que va dictar el 17 de maig de 1993 el magistrat-jutge de 1ª instància núm. 9 també d'aquesta ciutat en què va acollir la
demanda formulada pel Sr. Y contra l'esmentada Sra. X i va
declarar: 1r) Que el document redactat pel Sr. Y en data de 5 de novembre de
1982 i protocol·litzat en sobre tancat segons una acta autoritzada en la mateixa data pel
notari de Barcelona Sr. Josep Maria Lozano Gómez amb el núm. 3687 del seu protocol...
constitueix una memòria testamentària i no una donació mortis causa. 2n) Que la
memòria testamentària esmentada és nul·la i ineficaç de ple dret. 3r) Que en
conseqüència, l'«Obra Pictòrica» del difunt Sr. Y (artísticament
conegut com Y) pertany a l’hereu universal del senyor esmentat, el seu fill
Sr. Y2, i havent d'entendre per «Obra Pictòrica» tota l'executada per
aquell i conservada en el seu domini quan va morir -fos com fos la tècnica utilitzada -
inclosos tots els drets inherents de propietat intel·lectual, amb l’única
excepció d'aquells quadres que hi havia de manera perpètua i continuada en els immobles
llegats a terceres persones vivents quan va morir el testador, que s'han de determinar en
execució de sentència. I condemna la Sra. X, 4t) A lliurar al Sr. Y2 els béns i drets que integrin el fons artístic «Obra Pictòrica» del
difunt Sr. Y (artísticament Y) o que si escau manifesti la
destinació que l'hi hagi donat. 5è) Subsidiàriament, a indemnitzar el Sr. Y2 els danys i perjudicis considerats en el valor de mercat que tinguessin les
produccions artístiques integrants de l'«Obra Pictòrica» esmentada de les quals la
Sra. X hagués disposat a favor de tercers de bona fe a l'empara de la seva
aparent titularitat successòria o que haguessin perit o desaparegut per culpa seva, i
condemnar-la a més al pagament dels interessos legals de la quantitat en què es xifri
aquell valor, que hauran de determinar-se en període d'execució de sentència prenent
com a base el valor de mercat de l'«Obra Pictòrica» quan va morir el Sr. Y,
6è) Al pagament de totes les costes processals causades.
Segon. - Contra les decisions anteriors,
la Sra. X articula 6 motius de cassació endagats tots per la via del
núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil (en la redacció actual); en el
1r denuncia infracció del paràgraf 1r de l'art. 675 del Codi
civil, de la
jurisprudència que cita, de la Llei 12 del Títol XVII del Llibre L del Digest, i de la
Llei 116 del Títol XVI del mateix Llibre L també del Digest (al qual apel·la per raó
de l'art. 1r de la Compilació del dret civil de Catalunya de 1960 com a tradició
jurídica catalana), i l'argumentació del motiu es basa en el fet que la sentència
objecte del recurs vulnera aquests preceptes i jurisprudència ja què expressen el
principi de prevalença de la voluntat real i subjectiva del testador, contra la qual,
segons l'apreciació de la recurrent, va la sentència impugnada, per la qual cosa addueix
que hem de cassar-la i d'anul·lar-la.
Tercer. - Però el motiu enunciat, amb
tota l'extensa argumentació que el desenvolupa, passa completament per alt i prescindeix
d'una premissa prèvia fonamental com és que la sentència contra la qual es recorre
demostra, declara i proclama de manera convincent i taxativa (sense que la seva
asseveració hagi estat contradita ni impugnada eficaçment ni en aquest motiu ni en cap
dels posteriors) que la disposició per causa de mort en què el testador ordena a favor
de la Sra. C. que va ésser després la seva segona esposa, l'important
llegat
(valorat en més de 160.000.000 de pessetes) que constitueix l'anomenada «Obra
Pictòrica» del famós pintor causant, és una Memòria Testamentària que en el
dret català es caracteritza precisament per la limitació i la tipificació del seu
contingut, ja que conforme al segon paràgraf de l'art, 107 de la Compilació del dret
civil de Catalunya de 1960, aquí aplicable, atesa la data de l'instrument, 5 de novembre
de 1982, (que avui és l'art. 123 del Codi de successions per causa de mort del Dret civil
de Catalunya de 30 de desembre de 1991) en les Memòries testamentàries solament «poden
ordenar-se disposicions referents a diners que no ultrapassin la vintena part del cabal
relicte, i a joies, robes i parament de la casa»; i és ben patent (ningú ho posa en
dubte) que l'important llegat de l'«Obra Pictòrica» esmentada ultrapassa palesament de
tots aquests continguts amb els quals li hagués estat possible operar amb validesa; i com
que en el dret català no és, doncs, legalment correcte que una Memòria
testamentària contingui actes de disposició com el que determina la qüestionada,
ordenant el llegat esmentat, que s'extralimita àmpliament el que pot ésser el contingut
d'una memòria d'aquesta classe, és patent la seva nul·litat, com encertadament ha
declarat i decidit la Sentència impugnada que, per tant, hem de respectar ja que, com bé
diu la de 1a Instància (fonament jurídic cinquè acceptat per la sentència contra la
qual es recorre) la declarada ineficàcia de la Memòria Testamentària per raó de la
seva extralimitació, no és pas subsanable intentant evidenciar la real i autèntica
voluntat del causant, perquè aquesta voluntat, per haver estat legalment rellevant i
haver pogut ser objecte d'interpretació hauria d'haver cristal·litzat d'una manera
correcta i adequada, i sols si concorre aquest pressupòsit formal inexcusable, podria
entrar-se en la tasca d'interpretació de la voluntat; però com que el pressupòsit
formal inexcusable aquí no hi és, és procedent desestimar el 1r motiu de cassació que,
com hem dit, denunciava vulneració de la voluntat del testador.
Quart. - El segon motiu
al·lega violació de la doctrina jurisprudencial que estableixen les sentències del
Tribunal Suprem que esmenta, en què es proclama el principi d'admissió de
circumstàncies extrínseques al testament per a la indagació de la voluntat real
subjectiva del testador; i cita també com a infringit, per aquesta raó, el mateix
art.
675,1 del Codi civil; però com hem vist en analitzar el motiu anterior, el tema de
decisió no rau aquí en si s'ha interpretat bé o no la voluntat del causant, sinó que
la seva voluntat s'ha expressat en un instrument legalment inidoni; i no es pot pas
afirmar que la memòria no estableix el llegat i que solament interpreta i aclara el ja
establert en el testament, perquè això no és així, atès que és la Memòria, i
no el testament, la que si disposa de l’Obra Pictòrica; i era la mateixa actual
recurrent qui reconeixia manifestament a la 1a Instància la inidoneïtat de la Memòria
per transmetre aquella Obra, com subratlla també el fonament legal 5è de la Sentència
de 1a Instància acceptat per l'Audiència, i com deia clarament la mateixa recurrent en
el paràgraf 3r del foli 465 de les actuacions per la qual cosa la senyora esmentada
al·legava aleshores que «el document anomenat Memòria no era sinó una clara donació mortis
causa (foli 463 de la Primera Instància) i reconeixia (foli 464 de id.) que la
disposició es feia en aquell document i no pas, com ara ho sosté, en el testament; i com
que és certament així és evident la improcedència que actualment vingui aquí a
defensar el contrari; no és veritat que la clàusula 3a del testament (en què el
testador va disposar deixar a la recurrent la casa-habitatge-estudi on vivia ell, amb tot
el que hi hagués en l'esmentada finca, fossin mobles, robes, quadres, papers personals
del testador, etc.) inclosos tota l'«Obra Pictòrica» del causant doncs això, que ella
ja ho havia defensat a la 1ª instància en un primer moment (folis 61 al 74), ho
desmentia ella mateixa també després (folis 174 al 182 i 508); i la sentència que
s'impugna estableix clarament (fonament legal 5è de l' instància acceptat per
l'Audiència) que «del anàlisis de ambdós documents -referint-se al testament i a la
Memòria- se desprende con meridiana claridad que en el testamento solamente se
dispuso por vía de legado de los inmuebles y de los cuadros existentes en ellos de
forma perpetua y continuada, es decir, como elementos decorativos, e integrados por
destino o incorporación estable, y que se omitió todo lo referente al con junto de la
obra pictórica constituida por el grueso de los cuadros y obras de cualquier otra
técnica pictórica que no tenían esa incorporación a los inmuebles legados, como
por ejemplo, las 423 acuarelas contenidas en les "capses secretes" y otras que
puedan encontrarse en período de ejecución de sentencia»; i com que aquesta
fonamentació en què es basa la decisió de la sentència impugnada, fruit de la seva
sobirana tasca interpretativa, no solament no és arbitrària, absurda o
manifestament equivocada, sinó que es plenament coincident amb la segona i última
versió desenvolupada a la instància per la mateixa recurrent, salta a la vista la
improcedència d'aquest segon motiu de cassació.
Cinquè. - El tercer atribueix a la
sentència conculcació del segon paràgraf de l'art. 107 de la Compilació Catalana de
1960 i del paràgraf primer de la Llei 21, del Títol 1 del Llibre XVIII del Digest,
perquè -torna a dir - que la Memòria Testamentària no disposa ni ordena el
llegat,
sinó que va fer-ho el testament; però ja hem vist la inexactitud d'aquesta asseveració
a partir de la qual novament es vol demostrar que la Memòria esmentada no és dispositiva
sinó merament interpretativa del contingut del que ja havia disposat el testament, cosa
negada per la Sentència impugnada sense que la recurrent demostri que és irreal, i per
això decau també el 3r motiu pels mateixos fonaments desestimatoris de l'anterior;
perquè encara que és cert que en el dret civil català poden existir els dos tipus de
memòries testamentàries, les dispositives i les aclaridores o interpretatives, i que
ambdues constitueixen un negoci per causa de mort per relationem en el sentit que
és necessari que hi hagi un testament anterior amb el qual elles s'hi puguin relacionar,
i que les memòries dispositives ordenen llegats i les interpretatives o aclaridores es
limiten a aclarir a interpretar o precisar els ja ordenats pel testament, aquí la
Memòria de què tractem, com ja diu la Sentència d'instància sense impugnació eficaç,
és dispositiva i no pas merament interpretativa o aclaridora ja que és
ella i no el testament la que ordena directament el llegat, i per això pereix, com
hem dit també, aquest motiu.
Sisè. - El 4t pretén infringit el
primer paràgraf de l'art. 107 de la Compilació del dret civil de Catalunya l'any
1960, i
es formula a més a més dels anteriors; i en la realitat aquest motiu no té
consistència pròpia que no constitueix veritable fonament de decisió de la sentència
impugnada (i és absolutament intranscendent), que la Memòria los trobada «entre els
papers; i escrits del testador» (que era el que deia literalment el testament), o en el
protocol del notari, perquè ambdues coses eren si la Memòria podia o no ordenar el
contingut dispositiu que el causant li va donar, a la qual cosa ja hem contestat de manera
negativa; i per tant, aquest 4t motiu no pot portar a cap resultat cassacional de la
sentència d’instància.
Setè.- El 5è motiu imputat al Tribunal a
quo infracció de la doctrina del favor testamenti i de la conservació del
negoci jurídic, i dóna com a violada la jurisprudència que invoca; però aquest motiu
de seguida decau, perquè la doctrina que s’hi addueix no és aplicable per conservar
actes jurídics que pateixen de grans vicis de nul·litat com succeeix en aquest cas en
què, com hem anat reiterant, la Memòria disposa d’un patrimoni del qual no podia
disposar. No podem, doncs, prendre tampoc en consideració el 5è motiu de cassació.
Vuitè.- I l’últim, que és el 6è,
entén conculcada la doctrina jurisprudencial que proclama el principi segons el qual
"nadie puede ir válidamente contra sus propios actos"; explicant que el fill
del causant i també hereu, que és el successor universal i continuador de la
personalitat del causant des de la seva mort, no pot acceptar l'herència, ésser el
mateix que el seu pare, i anar contra la voluntat d'aquest. Però aquesta argumentació
tampoc pot ésser estimada, en primer terme, perquè és una qüestió nova que la
recurrent introdueix ara per primera vegada i que no ha estat pas debatuda en la
instància ni fou objecte de la sentència impugnada, la qual cosa fa per ella sola
inadmissible el motiu, i això en aquest moment el: converteix en desestimable atès
l'estat actual del procediment, però és que a part d'això, el motiu esmentat hauria de
desestimar-se també en el fons, perquè l'hereu universal ha de respectar, certament, les
disposicions per causa de mort del seu causant sempre i que s'ajustin als preceptes del
dret successori; i pot i no acceptar-les si no és així; que és el que s'esdevé en
aquest cas, en el qual la disposició del llegat de l'Obra Pictòrica en la Memòria
Testamentària és nul·la radicalment, i en proclamar-ho així, l'hereu i la sentència
contra la qual es recorre no infringeixen cap principi legal ni jurisprudencial, sinó
que, ben al contrari, els hi donaren just acompliment, i per tant es procedent rebutjar
l'últim motiu del recurs i, en conseqüència, tot ell.
Novè. - La desestimació comporta la
imposició de costes i la pèrdua del dipòsit.
En nom del Rei i a l'empara de l'autoritat
que ens confereix la Constitució.
DECIDIM
Desestimar el recurs de cassació interposat per
la Sra. X (coneguda per X) contra la Sentència que el dia 4
de juny de 1994 va dictar en grau d'apel·lació la Secció 14a de l'Audiència Provincial
de Barcelona en els plets hereditaris acumulats de menor quantia a que s'ha fet
referència en els antecedents de fet d'aquesta resolució. Condemnem l'esmentada
recurrent al pagament de totes les costes d'aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit que
va constituir per interposar-lo.
Aquesta és la nostra sentència,
que pronunciem, manem i signem. |
