Sentència de 21 de desembre de 1994

FETS

Primer. - Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 2 d'Arenys de Mar, la representació de les Sres. Y1 Y1 i Y2 va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia exercint l'acció negativa per ús indegut d'una paret mitgera i altres pertorbacions il·legítimes causades a la propietat de les actores, que a la demanda sol·licitaven, havent al·legat prèviament els fets i fonaments oportuns, que es dictés una sentència en què es declarés: a) Que la paret mitgera que divideix la finca núm. 0000, situada a la urbanització U., al municipi de L., que es descrivia com a adjacent a la propietat dels demandants, és propietat exclusiva dels actors; b) La il·legalitat i la il·legitimitat de totes les pertorbacions dutes a terme sobre la propietat dels actors: 1r - A deixar la paret en l'estat en què es trobava abans que es fessin les pertorbacions esmentades, mitjançant la demolició de tots els elements de construcció existents en la finca 0000 o adossats, que es trobin a menys de tres metres de distància de la paret divisòria esmentada, que es rebaixin les torres amuntegades en la finca veïna, deixant el sòl a nivell natural i tal com estava abans de l'amuntegament, que s'eliminin les pedres de guarniment incrustades a la paret, la dutxa, l'aixeta i la tuberia, el focus halogen i la caixa de connexió, la figura de ceràmica, el fanal i totes les instal·lacions elèctriques adossades a la paret. 2n - A pagar als actors la indemnització per danys i perjudicis fins a un màxim de tres milions de pessetes, i 3r - A pagar les despeses i les costes del judici.

Segon. - Un cop admesa la demanda, es va citar a termini els demandants, que van comparèixer oportunament a les actuacions, i ho van fer en forma legal; un cop dut a terme el tràmit de contestació a la demanda mitjançant l'escrit oportú, en què al·legaven els fets i fonaments que van considerar oportuns, va demanar al jutjat que, un cop duts a terme els tràmits processals oportuns, dictés una sentència en què es declarés la concurrència de l'excepció de falta de jurisdicció del jutjat respecte a la primera condemna que es fixava en la part de sol·licitud de la demanda i la demolició de tot el que s'hagués construït que es desestimessin la resta de les peticions formulades a la demanda, o, subsidiàriament, en el supòsit que no s'apreciés la falta de jurisdicció al·legada, que es desestimessin la totalitat de les peticions de la  part adversa i que es fes la condemna expressa en costes.

I, d'acord amb el que van al·legar, van formular, la reconvenció i van demanar que es dictés una sentència amb els pronunciaments que sol·licitaven.

El judici va seguir els seus tràmits i el Jutjat esmentat, amb data 5 de juliol de 1993 va dictar una sentència, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECISIÓ: Desestimo la demanda de menor quantia que va promoure el procurador dels tribunals i de les Sres. Y1 i Y2, i també desestimo la demanda reconvencional que va deduir el procurador dels tribunal i del Sr. X1. i de la Sra. X2, i no imposo expressament les costes en aquest procediment. Notifiqueu aquesta resolució a les parts i feu-los saber que aquesta resolució no és ferma i que es pot interposar un recurs d’apel·lació contra la resolució esmentada en el termini de cinc dies davant d'aquest Jutjat, i que es trametrà a l'Audiència Provincial de Barcelona.»

Tercer. - Les dues parts litigants van apel·lar la resolució anterior i es va substanciar l'alçada d'acord amb el dret. La Secció 14.ª  de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb data 4 de juny de 1994, la decisió de la qual és la següent: «DECIDIM: Que estimem parcialment el recurs que van interposar les actores Sres. Y1 Y1 i Y2, rebutgem el que va deduir la demandada reconvencional, revoquem la sentència que va dictar el jutge del Jutjat de Primera Instància núm. 2 d'Arenys de Mar en aquestes actuacions i, per tant, escau: A) Estimar parcialment la demanda que van deduir els actors, declarar que la paret que divideix la finca 0000 de l'adjacent 000 és propietat exclusiva dels demandants i, consegüentment, són il·legals i il·legítimes totes les pertorbacions que s'han dut a terme sobre tots els elements de construcció existents o adossats a la paret divisòria esmentada i que han estat detallats en el raonament jurídic segon d'aquesta resolució, per la qual cosa s'han de rebaixar la terra amuntegada a la finca veïna, deixar el sòl a nivell natural, tal com estava abans de l'amuntegament esmentat i s'han d'eliminar també les obres i els elements esmentats en el raonament jurídic segon; se'ls ha d'absoldre de la indemnització de danys i perjudicis que s'havia postulat i no es fa cap pronunciament especial sobre les costes de la instància i de l'alçada relatives a la demanda esmentada i B) Desestimar íntegrament la reconvenció deduïda i fer la imposició de les costes de la instància i de l'alçada a l'actora recovencional. Quan aquesta resolució sigui ferma, retorneu les actuacions originals al jutjat d'on provenien i adjunteu-hi un testimoniatge de la resolució esmentada perquè es dugui a terme el que s'ha decidit».

Quart. - La procuradora Sra. Joana Miquel Fageda, en nom dels demandats-recurrents, el Sr. X1. i la Sra. X2, ha interposat un recurs de cassació a l'empara dels motius següents:

Aquest recurs de cassació es fonamenta en els motius que estableixen els apartats 3r i 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil i es fa una breu referència a les causes de la impugnació de la sentència.

Cinquè. - Un cop admès el recurs i dut a terme el tràmit d'impugnació, es va assenyalar per a la votació i decisió el primer dia d'aquest mes, en què es va fer.

Hi ha actuat com a ponent el Magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

RAONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen llur origen en la demanda de judici declaratiu de menor quantia, que amb data 27 d'octubre de 1992 van formular les senyores Y1 Y1 i Y2 davant el Jutjat de Primera Instància d'Arenys de Mar contra els consorts senyors X1 i X2, en la qual demanaven que al seu dia es dictés sentència que condemnés els defenents en reclamació de danys i perjudicis fins a la quantia màxima de tres milions de pessetes i que es declarés que la paret que divideix les finques dels litigants és propietat exclusiva de la part agent, la il·legalitat i il·legitimitat de totes les pertorbacions realitzades sobre la finca de la part agent, i que com a conseqüència d'aquestes declaracions es condemnés els defenents a deixar la paret en la situació que estava abans de les pertorbacions mitjançant l'enderrocament de tots els elements de construcció que es troben a la finca veïna de la part agent o hi estan adossats que es trobin a una distància inferior de tres metres de distància de la paret que divideix les finques, que es rebaixin les terres apilonades a la finca veïna i que es deixi el sòl al nivell natural i anterior a aquests fets, que s'eliminin les pedres d'adornament que es troben incrustades a la paret, la dutxa, l'aixeta i canonada, el focus halogen i caixa de connexió, la figura de ceràmica, el fanal i totes les instal·lacions elèctriques adossades a la paret i a pagar a la part agent els perjudicis que se li han ocasionat fins a un màxim de tres milions de pessetes.

La part defenent va presentar el seu escrit de contestació a la demanda el dia 17 de febrer de 1993, en el qual, demanava la desestimació de la demanda, i formulava a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual demanava que es declarés que la paret que divideix les finques dels litigants es va construir en la seva integritat dins de la parcel·la propietat dels defenents o, amb caràcter subsidiari, que la paret és mitgera; que els agents estan obligats a pagar el preu del sòl que van ocupar de forma indeguda, que les construccions que es troben a la parcel·la de la part agent adossades a la paret divisòria, faciliten l'accés a la finca dels defenents i comporten una pertorbació indeguda dels seus drets, que a la finca dels agents hi ha uns arbres que no compleixen les previsions legals que fan referència a les distàncies entre finques, el dret dels defenents a mantenir les instal·lacions adossades a la paret que divideix les finques o, en forma subsidiària, mitjançant l'abonament del cinquanta per cent del valor de la paret d'acord amb el cost efectiu que al seu dia es va pagar, i que es condemni la part agent a pagar el valor actual del terreny que van ocupar de forma indeguda, a enderrocar l'edificació que es troba adossada a la paret divisòria, a tallar els arbres que no guarden les distàncies que estableix la llei o, de forma subsidiària, a tallar les branques que faciliten l'accés a la finca de la part reconvenient o que envaeixen la seva finca.

El Jutjat de Primera Instància va dictar sentència el dia 5 de juliol de 1993, que desestimava la demanda i la reconvenció.

Ambdues parts litigants van formular recurs d'apel·lació contra aquesta sentència i la secció 14.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 4 de juny de 1994 que estimava parcialment la demanda i desestimava la reconvenció, que declarava que la paret que divideix o separa les finques de les parts litigants, és propietat exclusiva de la part agent i per consegüent són il·legals i il·legítimes totes les pertorbacions que recauen sobre aquesta paret, i es condemna els defenents a l'enderrocament de tots els elements de construcció que existeixen o adossats a la paret divisòria, que procedeix rebaixar les terres apilonades a la finca veïna i deixar el sòl al seu nivell natural anterior amb la consegüent eliminació de les obres fetes a la paret, i que no procedeix fer cap pronunciament sobre indemnització de danys i perjudicis, amb imposició de les costes de la primera instància i del recurs a la part que va formular la reconvenció.

La part defenent i reconvenient ha formulat recurs de cassació contra aquesta sentència.

Segon. - Amb caràcter previ cal examinar la qüestió que planteja la part agent i en aquest grau de cassació part contra la qual es recorre, que en el seu escrit d'oposició al recurs demana que es declari que no és admissible el recurs de cassació, ja que la quantia del litigi és inferior a la quantitat de sis milions de pessetes que exigeix l'article 1687,1, c) de la Llei d'enjudiciament civil.

Aquesta pretensió és desestimable. Cal tenir en compte inicialment que segons estableix l'article 490 de la Llei d'enjudiciament civil, s'imposa que en la demanda es fixi o determini la quantia del litigi, i en el cas que dóna origen a aquest recurs, la part agent no va complir aquesta prevenció legal i per tant les conseqüències que es deriven de la manca de compliment d'aquest requisit, no poden perjudicar la part defenent i que ara recorre en cassació. En segon lloc s'ha de posar de manifest que en l'escrit de formulació del recurs de cassació, la part que recorre al·lega la indeterminació de la quantia del litigi i, en forma subsidiària, que segons els pediments de la demanda la seva quantia és notablement superior als sis milions de pessetes que exigeix la llei. Es cert, com diu la part que s'oposa a l'admissió del recurs, que l'Audiència no va complir les prevencions que estableix l'article 1694 de la Llei d'enjudiciament civil en allò que fa referència a la determinació de la quantia del litigi, però també ho és que la mateixa part no va fer en el moment processal oportú les protestes ni reserves escaients i sols fa esment d'aquesta qüestió referent a la quantia després que aquesta Sala admetés a tràmit el recurs de cassació, d'acord amb el que es preveu a l'article 1710.2 de la Llei processal civil, la qual cosa determina que no es pot declarar inadmissible el recurs, sinó que en tot cas el que caldria fer és desestimar-lo si s'entén que es va admetre en el seu moment sense que concorrin els motius legals que determinen la seva inadmissibilitat. I això no es dóna en aquest cas, ja que en la demanda es fan unes peticions d'un abast merament declaratiu difícils d'avaluació segons els criteris de l'article 489 de la Llei d'enjudiciament civil, i si la mateixa part agent no ha tingut cura de fixar o determinar d'alguna forma el contingut econòmic de les seves pretensions, es pot entendre que ens trobem davant d'un litigi en el qual no s'ha pogut estimar la seva quantia i que, per consegüent, cal admetre el recurs de cassació, d'acord també amb una reiteradíssima doctrina del Tribunal Constitucional que exigeix facilitar l'accés als recursos legalment establerts.

Tercer - El primer motiu de cassació, que es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega incongruència omissiva de la sentència contra la qual es recorre, ja que no resol de forma expressa determinades peticions fetes per la part que recorre en el seu escrit de reconvenció, que es refereixen a la il·legalitat de la construcció d'un magatzem i a l'incompliment del règim legal sobre distàncies entre plantacions.

Fins i tot si s'admet la tesi de la part que recorre, segons la qual la sentència d'apel·lació no resol de forma expressa aquestes peticions de la demanda reconvencional, d'aquest fet no se'n deriva necessàriament que la sentència d'apel·lació ha incorregut en el defecte d'incongruència omissiva que es denuncia en aquest motiu del recurs. I això perquè la incongruència infra petita per omissió de declaracions és aparent, però no real, ja que la sentència de l'Audiència desestima aquestes pretensions de la demanda reconvencional i aquesta desestimació no deixa sense resposta les peticions que formula la part reconvenient, ja que dóna una resposta negativa a les qüestions esmentades d'acord amb les proves que s'han realitzat en el litigi. En definitiva, i com precisa la sentència del Tribunal Suprem de 13 de desembre de 1985, no es produeix incongruència pel canvi de punt de vista del tribunal respecte al que van mantenir els interessats, sempre que aquell tribunal observi el respecte absolut envers els fets, que son els únics elements que pertanyen a la disposició exclusiva de les parts, si bé amb la facultat del jutge de fixar els al·legats de manera definitiva segons el resultat de les proves.

Quart. - El segon motiu de cassació també es fonamenta en l'article 1692,3 de la Llei processal civil i al·lega trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes que regulen els actes i les garanties processals si han ocasionat indefensió, i segons el criteri de la part que recorre, la infracció del precepte esmentat s'ha produït d'acord amb el fet que primer el Jutjat i després l'Audiència van denegar la pràctica d'una prova proposada per la mateixa part, que qualifica d'absolutament fonamental per a la resolució del problema que en el litigi es planteja.

La part defenent i reconvenient, en el seu escrit de proposició de proves en primera instància, va proposar la prova de reconeixement judicial de la finca, prova que va ésser denegada per provisió del Jutjat de data 20 d'abril de 1993, i no apareix a les actuacions que contra aquesta resolució formulés el recurs de reposició que estableix l'article 567-2 de la Llei d'enjudiciament civil. La part agent i la part defenent van reiterar davant de l'Audiència la seva petició inicial que es realitzés en la segona instància la prova de reconeixement judicial de la finca i la part agent proposava, a més a més, la pràctica d'una prova documental. La Secció 14.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar acte el dia dinou d'octubre de 1993 que desestimava aquestes pretensions. Contra aquesta resolució únicament va formular recurs de súplica la part agent, que va ésser desestimat per acte de 10 de novembre de 1993.

D'aquests fets en resulta que la part que recorre no va formular oportunament el recurs de reposició que estableix l'article 567 de la Llei d'enjudiciament civil contra la resolució del Jutge de primera instància, ni el recurs de súplica que estableix l'article 867 de la mateixa Llei contra la resolució de l'Audiència que denegaven la pràctica de la prova proposada per la part defenent i reconvenient. La qual cosa determina que no pot reproduir un grau de cassació aquesta petició i que el motiu ha d'ésser desestimat, ja que com precisa el Tribunal Suprem en la seva sentència de 2 de juny de 1993, no es pot admetre que s'ha produït indefensió si no s'ha demanat la subsanació del defecte o transgressió que pugui haver produït indefensió a una de les parts litigants.

Cinquè. - El motiu tercer de cassació es fonamenta novament en l'article 1692,3 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega invalidesa de l'acta notarial de manifestacions que apareix a les actuacions i que va tenir en compte la Sala d'instància a l'hora de dictar sentència, i segons el criteri de la part que recorre aquesta prova és nul·la perquè es va fer sense observar les formes essencials del judici i les preceptives garanties processals.

Sembla prou clar que la part que recorre interpreta de forma desorbitada l’afirmació incidental que es fa a l'apartat darrer del fonament de dret primer de la sentència d'apel·lació a l'acta de manifestacions que es va incorporar a les actuacions. La Sala d'apel·lació estima en part la demanda i desestima la reconvenció per un conjunt de consideracions que de forma detallada i raonada es formulen en el fonament de dret primer de la sentència, que són les que veritablement justifiquen la resolució a que arriba la sentència contra la qual es recorre. La invocació de l'acta de manifestacions és un argument ex abundantia, que de cap manera predetermina la posició del jutjador d'instància. Per consegüent, cal refusar també aquest motiu de cassació, ja que és prou conegut el reiterat criteri jurisprudencial que no permet combatre la sentència contra la qual es recorre per la via d’aïllar uns mitjans de prova concrets.

Sisè. - El quart motiu del recurs es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega infracció per vulneració de l'article 34 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, de l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge, per inaplicació de l'article 38 de la mateixa Llei i per infracció de la presumpció de l'article 573,4 del Codi Civil a sensu contrario. Argumenta la part que recorre que la sentència d'apel·lació infringeix els preceptes esmentats, quan declara que la paret que separa les finques dels litigants no és una paret mitgera, sinó que la paret pertany exclusivament als propietaris de la finca de la part agent i part contra la qual es recorre en aquest grau de cassació.

La Sala d'instància arriba a la conclusió que la paret que separa les dues finques és propietat exclusiva dels agents després d'un acurat i detallat examen de les proves que apareixen a les actuacions i d'acord també amb uns supòsits fàctics que de cap manera desvirtua la part que recorre amb les seves argumentacions. Sigui com sigui aquestes bases fàctiques no es poden modificar en cassació, i menys per la via de l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, la qual cosa determina la desestimació d'aquest motiu del recurs, ja que si s'hagués d'examinar ara i valorar de nou per aquest Tribunal Superior de Justícia tot el material probatori, això implicaria una desnaturalització del recurs de cassació, que com és prou conegut no és ni es pot constituir una tercera instància.

Cal afegir encara que la conclusió a que arriba la sentència d'apel·lació, és una conclusió que s'obté d'un examen racional i ponderat de totes les proves realitzades, i aquesta apreciació porta a la desestimació del setè motiu del recurs, que al·lega de forma improcedent infracció de la doctrina i jurisprudència del Tribunal suprem en matèria d’interpretació i valoració de la prova, que prohibeix al jutjador de fer una interpretació il·lògica o contrària al sentit comú; a la desestimació del motiu vuitè del recurs que al·lega infracció de la doctrina i jurisprudència del Tribunal Suprem interpretativa de les deduccions i presumpcions i de l’aplicació de l’article 1253 del Codi Civil i, també, del motiu novè, que al·lega infracció de la doctrina i jurisprudència del Tribunal Suprem que estableix el deure de fer una valoració conjunta de les proves realitzades.

Setè.- El motiu cinquè del recurs, que es fonamenta en l’article 1692, 4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l’article 35 de la Llei catalana 13/1990, de 9 de juliol, de l’acció negatòria, les immissions, les servituds i relacions de veïnatge, dels articles 591 y 592 del Codi Civil i de l’article 20 de les Ordenances de la Urbanització U.

La desestimació d'aquest motiu del recurs té una justificació prou clara. La pretesa infracció de l'article 20 de les Ordenances d'una urbanització no pot fonamentar un recurs de cassació per infracció de llei segons una reiterada jurisprudència. Tampoc té fonament invocar la infracció de l'article 591 del Codi Civil, ja que aquest precepte no està vigent a Catalunya com a conseqüència del que estableix l'article 41 de l'esmentada Llei catalana 13/1990. I pel que fa referència a la suposada infracció de l'article 592 del Codi civil i de l'article 35 de la Llei catalana 13/1990, no es pot al·legar en aquest grau de cassació infracció dels preceptes esmentats, ja que la sentència d'apel·lació no els infringeix, sinó que no els aplica en base al fet que de l'examen de les actuacions i de les proves que s'han realitzat, entén que no es donen els pressupòsits fàctics que justificarien la seva aplicació al cas present, i aquesta apreciació de la Sala d'instància no s'impugna de forma escaient en el recurs de cassació.

Vuitè. - El motiu sisè del recurs invoca infracció de la doctrina i jurisprudència que esmenta de l'antiga Audiència Territorial de Barcelona, motiu de cassació que no pot prosperar de cap manera. Ja que segons l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil el recurs de cassació s'ha de fonamentar en la jurisprudència que sigui aplicable al cas, i segons l'article 1.6 del Codi civil té la condició de jurisprudència la doctrina que estableix el Tribunal Suprem quan interpreta i aplica la llei, els costums i els principis generals del dret. I és evident que la doctrina de l'antiga Audiència Territorial de Barcelona no constitueix jurisprudència als efectes del recurs de cassació.

Novè. - El desè motiu de cassació, que es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei processal civil, al·lega infracció de les normes civils reguladores de l'accessió. Com resulta prou clar del desenvolupament del motiu, la pretensió de la part que recorre no és altre que fer una nova i total valoració de les proves realitzades i que es declari que la paret que separa les finques dels litigants té la condició de paret mitgera, en contra del criteri de la Sala d'instància que després d'una ajustada valoració de les proves, nega que la paret es pugui considerar mitgera. I les argumentacions de la part que recorre no poden desvirtuar el criteri de la sentència d'apel·lació, ja que de cap manera destrueixen les bases fàctiques que fonamenten la decisió de l'Audiència. Per consegüent, no s'ha produït la pretesa infracció dels articles 353, 358 i 361 del Codi Civil que es refereixen a l'accessió. I cal afegir encara que segons ha reiterat aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, no és possible denunciar en casos com aquest la infracció de l'article 361 del Codi civil, ja que aquest precepte no regeix en el dret civil de Catalunya (sentències de 22 de juliol de 1991 i 10 de maig de 1993).

Desè. - El següent motiu de cassació, que es fonamenta una vegada més en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega manca d'aplicació del criteri d'equitat, dels principis generals del dret que prohibeixen l'abús del dret i de l'article 3 de la Llei catalana 13/1990. A criteri de la part que recorre, la sentència d'apel·lació infringeix l'article 3.2 del Codi civil, segons el qual l'equitat haurà de ponderar-se en l'aplicació de les normes, l'article 7.2 del mateix Codi, que estableix que la Llei no empararà l'abús del dret i l'article 11.2 de la Llei Orgànica del poder judicial, que ordenà als jutjats i tribunals rebutjar fundadament les peticions que es presentin amb un evident abús de dret o que comportin frau de Llei o frau processal, en relació, tots ells, amb l'article 3.2 i 3 de la Llei catalana sobre l'acció negatòria, les immissions, les servituds i les relacions de veïnatge.

La invocació que fa la part que recorre en aquest motiu de l'article 3 de la Llei catalana 13/1990, dóna a entendre que segons el criteri de la mateixa part ens trobem aquí davant d'un problema d'immissions. Però aquesta conclusió no és admissible, perquè una cosa són les immissions i una altra el problema de parets mitgeres o de servituds, que són les qüestions que realment han estat objecte de debat en aquest litigi. Com ja va tenir ocasió de precisar aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la seva Sentència de 26 de març de 1994, les immissions impliquen una ingerència o una intromissió indirecta sobre la finca del veí, que s'ha produït com a conseqüència d'una activitat del propietari en exercici de les seves facultats dominicals, que comporta que s'introdueixen a la finca veïna substàncies corporals o immaterials com a conseqüència de la seva activitat, però el concepte d'immissions no es pot fer extensiu a les ingerències directes o per actes materials, que són constitutives de servituds. En el cas que origina aquest recurs de cassació, no s'ha produït cap mena d'immissió en el sentit de l'article 3 de la Llei catalana 13/1990. Amb la inevitable conclusió que la sentència contra la qual es recorre, no pot haver infringit el criteri d'equitat ni la prohibició sobre abús de dret en matèria d'immissions.

Onzè. - El darrer motiu de cassació que també es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció de la doctrina i jurisprudència que regula els requisits que s'exigeixen per a l'exercici de l'acció negatòria de servitud.

Es cert que com diu la part que recorre, i així resulta de l'article 2 de la Llei catalana 13/1990, en relació amb l'article 1214 del Codi civil, que l'agent en l'exercici de l'acció negatòria ha de provar el seu dret de propietat sobre la finca i la sentència d'apel·lació considera que en el cas d'autes la part agent ha acreditat el seu dret de propietat sobre la paret que separa les finques dels litigants. Insisteix la part que recorre en la condició de mitgera de la paret, sense haver destruït de forma escaient el criteri de la Sala d'instància contrari a la mitgeria. Per consegüent, ha de decaure aquest darrer motiu i amb ell la totalitat del recurs.

Dotzè. - La total desestimació del recurs de cassació determina la imposició de les costes a la part que recorre i la pèrdua del dipòsit constituït, d'acord amb allò establert a l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil.

Per tot el que s'ha exposat, en nom del Rei i per l'autoritat del poble espanyol,

DECIDIM

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de cassació formulat per la procuradora dels tribunals senyora Joana Miquel i Fageda, en nom i representació dels senyors X1 i X2 contra la sentència dictada per la Secció 14.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 4 de juny de 1994, confirmem íntegrament la resolució contra la qual es recorre, amb imposició de les costes causades a la part que recorre i la pèrdua del dipòsit, al qual es donarà la destinació legal.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'ha de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.