Sentència de 15 de desembre de 1994

Primer. - Davant el Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia a instància del Sr. X1 contra la Sra. Y1. En l'escrit de demanda el demandant va exposar els fets i fonaments de dret que va considerar oportuns, i va demanar que es dictés una sentència en què es declarés i decidís: A) Declarar que el règim econòmic matrimonial dels litigants va ser el de separació de béns, atès el veïnatge civil català de l'actor quan va contreure matrimoni. B) Declarar la nul·litat parcial de l'escriptura de compravenda d'11 d'abril de 1983, pel que fa a l'adquisició dominical de les meitats indivises de les finques per part de la Sra. Y1 i declarar la nul·litat de la donació que va efectuar el Sr. X1 de la propietat de les meitats indivises de totes dues finques a la Sra. Y1. C) Declarar que la propietat de tots els béns immobles objecte de l'escriptura de compravenda d'11 d'abril de 1983 pertany únicament i exclusivament al Sr. X1 com a únic comprador real. D) Amb caràcter subsidiari a les sol·licituds anteriors, B) i C), i en el supòsit que fossin desestimades: Condemnar la demandada a abonar al demandant la suma de NOU MILIONS QUATRE-CENTES DIVUIT MIL VUITANTA-SET pessetes (9.418.087.-) amb la demandada al pagament de totes les costes causades en aquest litigi, si s'oposés a aquesta demanda, amb mala fe i temeritat.

Segon. - Es va admetre la demanda a tramitació i es va citar a termini la part demandada, la qual va comparèixer, va contestar la demanda, s'hi va oposar i, un cop formulats els fonaments de dret que va considerar oportuns, va demanar que es desestimés la demanda i que s'imposessin les costes a la part demandant. El judici va seguir els seus tràmits i el Jutjat esmentat, amb data 30 de setembre de 1993, va dictar una sentència la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que va interposar el Sr. X1 contra la Sra. Y1 i declaro que el règim econòmic matrimonial d'aquestes dues persones va ser el de separació de béns i decideixo la inscripció d'aquesta declaració al marge de la de matrimoni mitjançant l'expedició de l'exhort corresponent al Jutjat de Pau de Rosell (Castelló), desestimo la demanda pel que fa a les peticions que conté i n'absolc la demandada. Imposo expressament les costes del judici a l'actor».

Tercer. - Contra la sentència esmentada la part demandant va interposar un recurs d'apel·lació, que va ser admès a tots dos efectes. Se'n va substanciar l'alçada i la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar una sentència amb data 5 d'abril de 1994, la part dispositiva de la qual diu: «DECIDIM: Que desestimem íntegrament el recurs d'apel·lació que va interposar la procuradora Sra. Ana C. H. en nom i representació de la part actora contra la sentència que va dictar en les actuacions de menor quantia núm. 735/92 (Rotllo 1207/93) el Jutjat de Primera Instància núm. 9 de Barcelona, i hem de confirmar totalment, d'acord amb els seus arguments, encertats, i tots els que ut supra consten, aquesta sentència. Imposem preceptivament les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.»

Quart. - La procuradora Sra. Ana Camps i Herreros en nom i representació del demandant Sr. X1, va formalitzar un recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i dret civil de Catalunya que va basar en els motius següents:

1. - A l'empara de l'apartat 4t de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de l'article 1231 del Codi civil i 637 de la Llei d'enjudiciament civil.

2. - A l'empara de l'apartat 41 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de la disposició transitòria setena de la Llei 13/84 de la compilació de dret civil de Catalunya en relació amb l'art. 20 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya de 21 de juliol de 1960 i de la disposició transitòria 1.ª, 2.ª i 4.ª del Codi civil i de l'art. 633 del mateix Codi.

3. - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 49 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya, en relació amb l'art. 1145, 2n del Codi civil i de la doctrina legal que s'esmentarà.

4. - A l'empara de l'art. 1692, apartat 4t de la Llei d'enjudiciament civil, perquè s'entén que es van infringir els art. 1r i 2n de la Llei hipotecària.

5. - A l'empara de l'apartat 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 523 del mateix text, i de la doctrina legal que s'esmentarà.

Cinquè. - Per provisió de data 12 de setembre darrer, es va tenir per interposat un recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal d'acord amb el que estableix l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil. El Ministeri Fiscal, mitjançant un escrit de 21 de setembre darrer, va sol·licitar l'admissió a tramitació del recurs. Mitjançant una interlocutòria d'aquesta Sala de data 29 de setembre, es va admetre el recurs de cassació que van interposar els recurrents esmentats i es va concedir el termini de 20 dies perquè la part contrària formalitzés un escrit d'impugnació, la qual cosa va fer oportunament. Mitjançant una provisió de data 24 d'octubre darrer es va assenyalar el dia de la vista, que es va fer el 24 de novembre a les onze hores. Hi van assistir els procuradors i els lletrats de les dues parts. Els lletrats van informar en defensa de llurs respectius punts de vista, i van sol·licitar el primer la revocació de la sentència contra la qual es recorre i el segon la seva confirmació i el recurs va ser declarat vist per sentència.

Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

FONAMENTS DE DRET

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen el seu origen en els fets següents, que ambdues parts litigants admeten com a certs.

L'agent senyor X1 i la demandada senyora Y1 van contreure matrimoni el dia 2 d'agost de 1980. L'agent sol·licita en la seva demanda que es declari que aquest matrimoni estava subjecte al règim econòmic conjugal de separació de béns, d'acord amb el que estableixen els articles 9.2, 14.4 i 16.1 del Codi civil i l'article 7 de la Compilació de dret civil de Catalunya. El Jutjat de Primera Instància va estimar aquesta pretensió que es formulava en l'escrit de demanda, que ha esdevingut ferma, ja que no ha estat objecte de recurs.

Per escriptura pública de data 11 d'abril de 1983 els cònjuges esmentats, que segons es diu en l'escriptura estaven casats en règim de guanys, van comprar a Promociones Sociales, S.A. un habitatge i una plaça d'aparcament pel preu d' 11.030.000 pessetes.

El dia 22 de març de 1991 el Jutjat de Primera Instància número 17 de Barcelona va dictar una sentència que decretava la separació judicial dels cònjuges senyors X1 i Y1.

Amb data 23 d'abril de 1992 el senyor X1 va formular una demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la senyora Y1, en la qual demanava que es dictés una sentència que declarés que el règim econòmic matrimonial dels cònjuges era el de separació de béns, propi del Dret civil de Catalunya, que es declarés la nul·litat parcial de l'escriptura pública de compravenda de l'any 1983 pel que fa a l'adquisició dominical de les meitats indivises de les finques per l'esposa i declarar la nul·litat de la donació feta per l'agent de la meitat indivisa de les finques a la seva esposa; que declarés que la propietat dels béns objecte de la compravenda correspon exclusivament al marit, i, amb caràcter subsidiari, que es condemnés la demandada a pagar al seu marit la quantitat de 9.418.087 pessetes, amb els interessos legals des de la interposició de la demanda i que s'imposessin les costes a la demandada.

La senyora Y1 va presentar el seu escrit de contestació a la demanda el dia 13 de juliol de 1992, en el qual demanava la desestimació total de la demanda i la imposició de les costes a la part agent.

El Jutjat de Primera Instància número 9 de Barcelona va dictar sentència el dia 30 de setembre de 1993, que estimava en part la demanda, la part dispositiva de la qual diu que el règim econòmic conjugal dels litigants era el de separació de béns i va ordenar la inscripció d'aquesta declaració al marge de la inscripció del matrimoni en els llibres del Registre Civil, va desestimar la resta de peticions de la demanda i va imposar les costes de la primera instància a la part agent.

La Secció Primera de l'Audiència Provincial de L. va dictar una sentència el dia 5 d'abril de 1994, que desestimava el recurs d'apel·lació i imposava les costes de la segona instància a la part agent i apel·lant.

El senyor X1 ha formulat recurs de cassació contra aquesta sentència davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Segon. - El primer motiu del recurs es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega infracció de l'article 1232 del Codi civil i de l'article 637 de la Llei processal civil. Segons el parer de la part que recorre, s'han de revocar les sentències que han correspost a les instàncies inferiors i s'ha de declarar que l'agent i part que ara recorre va pagar amb càrrec al seu patrimoni privatiu i de forma íntegra el preu de venda del pis del carrer C., 00 de L. i la plaça d'aparcament que es troba en el mateix edifici, ja que l'esposa, part demandada va reconèixer en la prova de confessió en judici, que es va fer en el procés de separació matrimonial, que era cert que en cap moment va contribuir de forma personal al pagament de les quantitats per a la compra del pis i per a pagar la hipoteca que es va constituir sobre la finca.

Aquest primer motiu del recurs ha d'ésser desestimat, en primer lloc perquè no és possible intentar destruir en cassació una valoració probatòria que posi en qüestió un dels seus elements. I, en segon lloc, perquè la confessió sota jurament indecissori, llevat de quan es tracta de prova única, no és prova legal i no és prova superior als altres mitjans probatoris (sentències del Tribunal Suprem de 21 de maig de 1982 i 3 de desembre de 1985), ja que en el nostre sistema processal de lliure apreciació de la prova, la de confessió no és prova plena, amb la conseqüència que el jutge no està obligat a seguir-la en el seu resultat, sense perjudici de la valoració en relació amb les altres proves que s'han dut a terme, però sense exclusivitat prevalent (sentències del Tribunal Suprem de 4 i 25 de novembre de 1983). La posterior sentència de 15 de març de 1991 insisteix en aquest criteri, ja que si la sala a que fa una apreciació conjunta de la prova tenint en compte no solament la de confessió en judici sinó també les altres que s'han realitzat, no és procedent invocar la infracció de l'article 1232 del Codi civil, ja que la sala apreua el valor de la confessió judicial combinant-la amb els altres elements probatoris i en dedueix els efectes que és procedent donar a la confessió.

Aquestes consideracions són plenament aplicables al cas que dóna origen a aquest recurs de cassació, ja que de l'absolució de la posició esmentada, no se'n dedueix la conclusió que n'extreu la part que recorre. Cal recordar que la resposta de l'esposa demandada es fa en funció d'un fet determinat, com és l'expressa constància en l'escriptura pública de compravenda que l'adquisició es va fer per a la societat de guanys, i si aquesta era la voluntat dels compradors en el moment en què es va per fer la compravenda, el fet que pagués el preu el marit amb càrrec a uns diners que apareixen en un compte que va a nom seu, no prejutja el fet que la muller no contribuís al pagament del preu amb càrrec a diner presumiblement de guanys o comú a ambdós cònjuges. I també concorre en aquest cas un fet prou significatiu, com és la carta que l'agent i part que ara recorre va adreçar a la seva esposa el dia 31 de maig de 1990, quan ja havia fet crisi el matrimoni, en la qual el marit manifesta la seva decisió de vendre el pis de «nuestra propiedad», que de forma ben clara posa de manifest que la intenció dels cònjuges, fos quin fos llur règim econòmic conjugal, era la de comprar el pis i la plaça d'aparcament amb càrrec a uns diners que consideraven, no privatius del marit, sinó comuns a ambdós cònjuges.

Tercer. - El segon motiu de cassació, que també es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil al·lega infracció de la disposició transitòria 7.ª de la Llei 13/1984 de la Compilació de dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 20 de la mateixa Compilació (text de 21 de juliol de 1960) i les disposicions transitòries 1.ª, 2.ª i 4.ª del Codi civil i l'article 633 del mateix Codi. La part que recorre argumenta que l'esposa no va contribuir al pagament del preu que s'havia estipulat per a la compravenda de les finques esmentades, i d'aquest fet en dedueix que ens trobem davant d'una compravenda simulada, que encobreix una donació feta pel marit a la seva esposa de la meitat del pis i de la plaça d'aparcament, donació que és nul·la segons el primitiu article 20 de la Compilació i també per manca dels requisits de forma que exigeix l'article 633 del Codi civil per a la donació de béns immobles.

També aquest segon motiu de cassació ha d'ésser desestimat. Fins i tot si s'admet la tesi de la part que recorre, és a dir, que el preu de la compravenda es va pagar amb càrrec a diners que eren privatius del marit, d'aquest fet no se'n deriven les conclusions que es pretenen en el segon motiu del recurs. Aquesta pretesa donació encoberta s'hauria fet en l'escriptura pública de compravenda de l'any 1983. Es cert que aleshores estava vigent a Catalunya el primitiu article 20 de la Compilació, segons el qual «les donacions entre cònjuges fetes durant el matrimoni fora de capítols matrimonials seran nul·les ... », però no és menys cert que es vol fer valer aquesta nul·litat en uns moments, l'any 1992, que el dret català ja havia superat el criteri de la nul·litat de les donacions entre cònjuges, ja que l'article 20 de la Compilació, en la redacció que es deriva del Decret legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, estableix que «les donacions entre cònjuges fetes fora de capítols matrimonials seran revocables en els casos que s'indiquen a l'article següent», és a dir, es parteix del principi segons el qual les donacions entre cònjuges catalans, son vàlides encara que amb la possibilitat de poder revocar-les el cònjuge donant, no al seu arbitri, sinó únicament si concorren les causes de revocació que establia l'anterior article 21 de la Compilació. Des d'aquesta perspectiva cal determinar, doncs, quina és la normativa que s'aplica a les donacions entre cònjuges atorgades mentre estava vigent el primitiu article 20 de la Compilació, que es decantava per la tesi de la nul·litat, quan aquesta nul·litat s'invoca en uns moments en què el legislador català considera vàlides les donacions entre cònjuges (article 20 del text compilat, redacció de 1984).

El problema ja va ésser contempla i resolt en la sentència d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya de 16 de juliol de 1992. No es tracta aquí, en sentit estricte, d'un problema de retroactivitat de l'article 20 de la Compilació (text de 1984), sinó de precisar com han d'ésser valorades jurídicament després de la nova normativa sobre donacions entre cònjuges, les realitzades mentre estava vigent la normativa anterior que les considerava nul·les. I en relació amb aquest punt la sentència esmentada ja va explicitar que el règim jurídic de les donacions entre cònjuges l'estableix la llei amb independència de la voluntat dels interessats i per això s'ha d'entendre que la Llei nova regula també els efectes de les donacions entre cònjuges que ja s'havien atorgat abans de la seva vigència i que encara subsisteixen, perquè la nova Llei persegueix establir un règim general i uniforme, que sols es pot assolir si se li dóna aquest abast general. Per consegüent, fins i tot si s'admet que el marit va fer donació de la meitat indivisa de les finques que havia comprat a la seva esposa en l'escriptura pública intitulada de compravenda de l'any 1983, que era nul·la segons el dret civil català vigent en aquella data, aquesta donació s'ha de considerar vàlida i eficaç perquè resta sotmesa a les prescripcions de la nova Llei que estableix la seva validesa, ja que el marit no va intentar revocar-la en els terminis que establia l'article 22 de la Compilació (text de 1984).

I també s'ha de refusar la pretesa infracció de l'article 633 del Codi civil, que s'al·lega en aquest motiu de cassació, ja que l'existència d'un ànim de liberalitat per part del marit comportaria que s'ha d'estimar vàlida la presumpta donació encoberta que documenta l'escriptura pública de compravenda de l'any 1983, segons resulta de la doctrina que es deriva de les sentències del Tribunal Suprem de 23 de setembre de 1989 i 22 de gener de 1991.

Quart. - Pel cas de desestimar-se l'anterior motiu de cassació es formula un tercer motiu, a l'empara de l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, que al·lega infracció de l'article 49 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'article 1145,2n del Codi civil i la doctrina que es deriva de la sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya (sic) de 10 de maig de 1993. Si s'estima vàlida la donació de la meitat indivisa de les finques feta pel marit a favor de la seva esposa, es demana que es reconegui l'existència d'una acció de reembossament a favor del marit per la quantitat de 9.148.087 pessetes, que representen la major contribució del marit amb referència a l'esposa per raó del preu pagat per a l'adquisició de les finques.

Encara que la part que recorre no ho especifica, cal entendre que s'invoca en aquest motiu de cassació la infracció de l'apartat tercer de l'article 49 de la Compilació, segons la redacció de 1984. D'aquesta circumstància, se'n deriva que el precepte no estava vigent quan els cònjuges van comprar les finques l'any 1983 i per consegüent, i com ja van tenir ocasió de precisar aquest Tribunal en les seves sentències de 10 de maig de 1993 i 31 de gener de 1994, ens trobem davant d'una norma que no era d'aplicació, per la qual cosa, si s'esqueia, se n'havia de denunciar la invocació indeguda, i no una infracció per no observar allò que s'afirma que és el seu contingut i la interpretació correcta.

A part d'aquest defecte, el motiu també ha d'ésser desestimat, ja que parteix del supòsit que es va acreditar que el marit va pagar íntegrament el preu i per aquest motiu té un dret de crèdit sobre la seva esposa. Com s'ha raonat en els fonaments de dret anteriors, les sentències recaigudes en les instàncies inferiors, després d'un acurat i encertat examen de les proves que s'han dut a terme, estableixen que en cap moment s'ha acreditat que el preu l'hagués pagat el marit amb càrrec al seu patrimoni privatiu. I aquesta tesi de les sentències recaigudes en les instàncies inferiors no s'impugna de forma escaient en el recurs de cassació, ja que la part que recorre pretén que es tingui per cert un fet que no ha pogut demostrar, la qual cosa determina que sense necessitat de més argumentacions, sigui procedent desestimar el tercer motiu de cassació.

Cinquè. - El motiu quart de cassació, que també es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1 i 2 de la Llei hipotecària. Segons la part que recorre, la infracció dels preceptes esmentats deriva del fet que les sentències recaigudes en les instàncies inferiors, després d'establir que el règim econòmic matrimonial dels cònjuges litigants és el de separació de béns, desestima la pretensió de la part agent, que es tradueix en el fet que s'ordeni al registrador de la propietat que faci constar que el règim del matrimoni era el de separació de béns i que, en conseqüència, la compravenda no es va fer en benefici de la societat de guanys, tal com consta en la inscripció registral de la finca.

Aquest motiu de cassació es fonamenta en uns preceptes de la legislació hipotecària que fan referència als drets reals sobre béns immobles que són inscriptibles en el Registre de la Propietat, per la via dels actes jurídics que atribueixin a una persona la titularitat del dret. I les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació no tenen res a veure amb aquests preceptes, que no són aplicables als problemes objecte del litigi i, per consegüent, no han estat infringits per les sentències d'instància, ja que aquest motiu del recurs es refereix en tot cas a unes qüestions d'inexactitud del Registre de la Propietat, que estan subjectes a una normativa diferent.

El motiu també ha d'ésser desestimat partint d'unes altres consideracions. El fonament jurídic segon de la sentència de primera instància desestima la pretensió de la part agent, que demanava que s'ordenés el Registrador de la Propietat de fer constar en els llibres del Registre, i més concretament en el foli d'inscripció de les finques abans esmentades, que el règim econòmic matrimonial dels litigants era el de separació de béns. Contra aquest pronunciament de la sentència de primera instància la part agent no va formular recurs d'apel·lació, com ho acredita el fet que la sentència de l'Audiència no fa cap pronunciament sobre aquest punt i en el recurs de cassació no s'al·lega incongruència de la sentència de segons instància. Això vol dir que el pronunciament de la sentència del jutjat ha esdevingut ferm, ja que no va ésser objecte de recurs d'apel·lació. I no es pot reproduir ara el problema en cassació. I cal recordar una vegada més que el recurs de cassació es dóna contra la sentència d'apel·lació i no contra la sentència de primera instància.

Sisè. - El darrer dels motius de cassació es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil i al·lega infracció de l'article 523 de la mateixa Llei i de la doctrina legal de la sentència del Tribunal de Cassació de Catalunya (sic) de 16 de juliol de 1992. La part que recorre impugna en aquest motiu del recurs les sentències que han recaigut en les instàncies inferiors, que condemnen l'agent a pagar les costes judicials, sense tenir en compte que la sentència de primera instància estima la demanda de forma parcial i que les pretensions de la part que recorre, de cap manera es poden qualificar de temeràries, ja que es poden fonamentar en la legislació aplicable.

El motiu ha d'ésser desestimat, ja que es formula per una via que no és la correcta per suscitar l'assumpte en el recurs extraordinari de cassació, perquè no s'havia d'haver utilitzat la via de l'ordinal quart de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, sinó que la matèria de costes processals ha de substanciar-se per la via de l'apartat relatiu al trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, en relació amb la norma concreta que correspongui (en aquest cas l'article 523 del la Llei processal civil).

Però el motiu de cassació també ha d'ésser desestimat per raons de fons. Segons l'apartat segon de l'article 523 de la Llei d'enjudiciament civil, en el cas que s'estimi parcialment la demanda es poden imposar les costes processals a una de les parts si es creu que ha promogut el litigi amb temeritat. Amb uns arguments raonables i ponderats, la sentència de primera instància entén que hi ha motiu per a imposar les costes originades en aquell tràmit al marit, part agent en el litigi, i la sentència d'apel·lació confirma de forma íntegra aquest pronunciament, i com a conseqüència de desestimar totalment el recurs d'apel·lació, imposa les costes de la segona instància a l'apel·lant d'acord amb l'article 710 de la Llei processal civil. Segons una reiterada jurisprudència, l'apreciació dels fets o de les circumstàncies que determinen la imposició de costes a una de les parts litigants, és una facultat discrecional dels organismes jurisdiccionals d'instància, que no té accés al recurs de cassació (sentències del Tribunal Suprem de 6 de maig de 1969 i 25 d'octubre de 1980). Per consegüent també s'ha de desestimar aquest darrer motiu de cassació.

Setè. - La desestimació total del recurs de cassació determina la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir, segons estableix la proposició darrera de l'article 1715 de la Llei d'enjudiciament civil. I que d'acord amb el mateix precepte, s'han d'imposar les costes del recurs a la part que recorre.

Per tot el que s'ha exposat, en nom del Rei i per l'autoritat conferida pel poble,

DECIDIM

Que desestimem el recurs de cassació interposat per la procurador dels tribunals senyora Anna Camps i Herreros, en nom i representació del senyor X1, contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 5 d'abril de 1994, la qual confirmem íntegrament, amb imposició de les costes causades a la part que recorre, el senyor X1, i a la pèrdua del dipòsit constituït.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'ha de retornar les actuacions i el rotllo que van trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.