Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 1 de desembre de 1994

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 1 de desembre de 1994, núm. 20/1994 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Barcelona, u de desembre de mil nou cents noranta-quatre.

Vist per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats damunt esmentats, el recurs de cassació contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 11.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm.1 de l'L., sobre declaració de propietat i immatriculació de finca, el recurs de la qual va ser interposat per la SRA. X1 i X2, representats pel procurador Sr. Manuel Rodés Garriga i defensats pel lletrat Sr. Manuel Serra Domínguez. La part contra la qual es recorre és l'entitat Y1 representada pel procurador Sr. Narciso Ranera Cahís i defensada pel lletrat Sr. José Juan Pintó Ruiz.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. - Davant el Jutjat de Primera Instància núm.1 de l'Hospitalet de Llobregat van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia promogudes per Y1, contra la Sra. X1, X2, i contra tercers interessats, sobre declaració de propietat i immatriculació de finques.

L'actora va formular una demanda d'acord amb les prescripcions legals, en què sol·licitava, un cop al·legats els fets i fonaments de dret que va considerar convenients, que es dictés una sentència que declarés: a) Que Y1, ha adquirit el domini per prescripció adquisitiva de la finca objecte del plet, ja que la va posseir públicament, pacíficament i ininterrompudament durant més de 30 anys. b) Que aquesta finca ha de matricular-se al Registre de la Propietat, i se n'ha d'inscriure el domini a favor d'Y1 I que es condemni els demandats a estar i passar per les declaracions anteriors. Altressí es va sol·licitar la recepció a prova.

 

Segon. - Els demandats Sra. X1 i X2 van comparèixer oportunament a les actuacions i van dur a terme el tràmit de contestació a la demanda amb una llista de fets i de dret, i van demanar que un cop fets els tràmits legals es dictés al seu dia una sentència que desestimés íntegrament la demanda i que s'imposessin expressament les costes a l'actora. Les altres persones demandades no van comparèixer en el plet, i com que no se sabia si podien tenir interès en la qüestió que és l'objecte d'aquest plet, van ser declarades oportunament en rebel·lia, i el curs de les actuacions va continuar. Es va convocar les parts a compareixença, que es va celebrar amb el resultat que consta a les actuacions.

 

Tercer. - Un cop dutes a terme les proves que van ser declarades pertinents i adjuntades a les actuacions, el jutge de Primera Instància núm.1 de l'Hospitalet de Llobregat, amb data 1 de setembre de 1992, va pronunciar una sentència, la decisió de la qual diu: «Estimo íntegrament la demanda que va promoure el procurador Sr. Eugenio Teixidó Gou en la representació processal que té de l'entitat Y1, i declaro: a) Que Y1, és titular del domini de la finca: «Franja de terreny de 000 metres quadrats aproximadament, situada a L., que és davant del carrer C., núm. 000, que limita al fons-sud amb X2, que els seus antecessors van adquirir per usucapió de la manera que s'esmenta en els fonaments d'aquesta resolució. b) Que com a conseqüència de la declaració anterior, aquesta finca s'ha de matricular al Registre de la Propietat, i se n'ha d'inscriure el domini a favor de Y1, i se n'ha de lliurar el manament corresponent al registrador de la propietat del Registre de la Propietat de L., i es va ordenar la immatriculació de la finca descrita en el fet primer d'aquesta demanda i el seu domini a favor de l'actora Y1 i que es condemni els demandats X2, la Sra. X1 i els possibles tercers interessats a estar i passar per les anteriors declaracions. Les costes causades s'han d'imposar expressament als codemandats X2 i X1.

Aquesta és la meva sentència, que pronuncio, mano i signo.»

 

Quart. - Els demandats Sra. X1 i X2, S.L. van interposar un recurs d'apel·lació contra la sentència anterior davant l'Audiència Provincial de Barcelona, la substanciació de la qual correspon a la Secció 11.ª d'aquesta Audiència, que en va fer la tramitació legal (Rotllo núm. 29/93), i es va dictar sentència el darrer setze de març, la part dispositiva de la qual es: «DECISIÓ: Que desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la representació de X2, i la Sra. X1 contra la sentència que va dictar el dia 1 de setembre de 1992 el jutge de Primera Instància núm. 1 de l'Hospitalet de Llobregat, en les actuacions de menor quantia núm. 104/91 instades per Y1, contra els apel·lants, la confirmem íntegrament i condemnem expressament els apel·lants a les costes d'aquesta alçada. Un cop ferma aquesta resolució, retorneu les actuacions al jutjat d'on provenen amb un testimoniatge, a fi que es compleixi. Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.»

 

Cinquè. - El Procurador dels tribunals Sr. Manuel Rodés Garriga, en nom i representació de la Sra. X1 i de X2, va interposar davant d'aquesta Sala un recurs de cassació contra la sentència d'apel·lació esmentada, que va basar en els motius següents:

I. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, basat en la infracció de l'article 201.3r de la Llei hipotecària.

II. A l'empara del mateix precepte i del paràgraf 4t, basat en la infracció de l'art. 342 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

III. A l'empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, basat en la infracció de l'art. 609 del Codi Civil.

IV. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, basat en la infracció de l'art. 1281 del Codi civil.

V. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, basat en la infracció de la doctrina jurisprudencial sobre l'acció declaratòria de domini.

 

Sisè. - Un cop admès el recurs i fet el tràmit d'instrucció, es va assenyalar per a la vista el 17 de novembre de 1994, dia en què es va celebrar.

VISTOS, hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

 

Primer. - La Sra. X1 i la mercantil «X2» impugnen en cassació la sentència de 17 de març de 1994 dictada per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona que tot desestimant el recurs d'apel·lació interposat per aquells contra la del Jutjat de 1.ª Instància núm.1 de l'Hospitalet de Llobregat l'1 de setembre de 1992, va confirmar-la en totes les seves parts. Aquesta última havia estimat la demanda de menor quantia de l'entitat «Y1» i havia declarat que aquesta societat és titular per usucapió del domini de la finca que descriu, situada a L., i que com a conseqüència procedia immatricular-la en el Registre de la Propietat inscrivint-ne el seu domini a favor de la Societat esmentada lliurant a l'efecte el corresponent manament al Registrador ordenant-li que procedís a la seva immatriculació a favor d'«Y1».

 

Segon. - El 1r motiu de cassació ve processalment encarrilat per la via del núm. 4t de l'article 1692 de la Llei processal civil i al·lega la infracció de l'art. 201, 3r de la Llei Hipotecària argumentant que la sentència impugnada permet la immatriculació de la finca sense la prèvia citació del Ministeri Fiscal ni de la Societat L.S.A. de la qual aquella procedeix, ni la de l'Ajuntament de L. en la seva condició de titular de la via pública a què estava destinat el terreny, del qual es pretén la usucapió, per la qual cosa, entenen els recurrents, que s'ha vulnerat aquell precepte. Per rebutjar aquests arguments, cal tenir en compte que l'art. 201 de la Llei hipotecària adduït es refereix exclusivament a l'expedient de domini, que és un procediment immatriculador especial i simplificat, en que s'exigeix la intervenció del Ministeri Fiscal per tutelar els possibles interessos d'absents eventuals, menors o incapacitats, protecció que no és requerida en un procediment declaratiu ordinari en què no hi hagi absents, menors ni incapacitats, tal com succeeix en aquest cas en què la part recurrent ni tan sols insinua que hi siguin, sinó que entén, erròniament, que el precepte esmentat de la Llei hipotecària és aplicable a tota classe de procediments i no solament a l'expedient específic de domini pel qual està prescrit, no essent aplicable en els declaratius ordinaris quan, com en el supòsit present, estan perfectament identificats els demandats que contradiuen el domini del qual es pretén la declaració judicial i immatriculació sense que hi hagi -com hem dit- menors, absents ni incapacitats. I quant a la també al·legada falta de citació de la Companyia L.S.A. i de l'Ajuntament de l'L., S.A. que també s'ha al·legat amb un trencament suposat del mateix art. 201, 3r de la Llei Hipotecària, s'ha d'insistir en què aquest precepte, específic dels expedients de domini, no és aplicable als processos declaratius ordinaris on s'ha de demandar els interessats en contradir les pretensions del demandant, i ni la Companyia L.S.A., ni l'Ajuntament són en aquest cas interessats, ja que la sentència objecte de recurs ho diu expressament en la seva declaració, ferma en cassació, quan en el fonament legal 3r assenyala que: «Para la recurrente las supuestas personas que debieron haber sido demandadas son el Ayuntamiento de L'L. y la compañía L.S.A. Sin embargo de todo lo actuado no se desprende el interés directo del Ayuntamiento de L. para ser parte necesaria de este procedimiento. No consta que el terreno discutido haya sido un bien de dominio público que haría ineficaz cualquier pretensión prescriptiva, o un bien patrimonial de la Administración local. No consta que esté afectado ni que se hubiese producido acto expropiatorio alguno. Antes bien el Ayuntamiento ha otorgado distintas licencias de obras sobre la finca ya desde el lejano año 1954 (f. 3 pieza separada y fs. 105 y 106), por lo que el interés directo que se aduce no aparece justificado en los autos. Tampoco se ha practicado prueba alguna en relación con la compañía L.S.A. Se desconoce su actual subsistencia legal y respecto al terreno litigioso, que alguna vez hubiese ostentado su propiedad. En tales circunstancias huelga su apelación o convocatoria directa en el proceso (fs. 110 y 114 del rollo)».

No hi ha, doncs, la pretesa infracció legal esgrimida pels recurrents en el 1r motiu del recurs que per tant hem de rebutjar.

 

Tercer. - En el segon motiu, que es formula també per la via del núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, es denuncia la infracció de l'art. 342 de la Compilació del dret civil de Catalunya, expressant que la possessió que es requereix per a l'aplicació d'aquest precepte és la mantinguda a títol d'amo durant el termini de 30 anys, i que declarat provat en la sentència objecte de recurs que entre els dies 19 de maig de 1943 i 23 de març de 1970 la possessió que tenia el Sr. X3 no ho era a títol d'amo exclusiu, sinó que era compartida entre el Sr. X3 i el Sr. X4, resulta evident -diuen els recurrents- que la usucapió expressada no podia produir-se en contra de l'hereva de l'altre co-amo (el Sr. X4) tant si aquest va mantenir la possessió mediata després del 23 de març de 1970 essent la possessió del Sr. X3 la de simple arrendatari -insuficient per la usucapió- com en el supòsit, que la part recurrent nega, que la possessió l'hagués tinguda des de la data esmentada el X3 P. a títol d'amo, ja que en aquest cas no arribaria als 30 anys exigits per l'art. 342 de la Compilació, per la qual cosa, segons els recurrents, procedeix cassar la sentència objecte d'aquest recurs i desestimar la demanda.

 

Quart. - Per desvirtuar aquests raonaments cal solament tenir en compte que els recurrents s'aparten del contingut fàctic de la sentència impugnada, ja que, si bé és cert que aquesta declara que entre els anys 1943 al 1970 la possessió que tenia el X3 no era a títol d'amo exclusiu, sinó que era compartida entre ell i el seu soci Sr. W., no és menys veritat que la mateixa sentència declara després que «essent voluntat dels socis cessar en la situació de comunitat en què es trobaven, com clarament es dedueix del pacte VI del document de dissolució, i formant part del patrimoni comú la possessió com a dret, mantinguda per ambdós socis sobre l'immoble discutit, es va produir una transmissió entre-vius del dret esmentat al X3 (art. 460, 2n del Codi Civil) ... », i amb aquesta premissa resulta evident que el temps de la co-possessió entre els Srs. W. i V. va aprofitar totalment el primer per transmissió del fet o del dret possessori del segon a ell; i essent així (com ho és, segons ho declara la sentència objecte de recurs), decau per complet aquest motiu cassacional.

 

Cinquè. - En el 3r es denuncia la vulneració de l'article 609 del Codi civil per la via del núm. 3r de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, formulació que per ella mateixa esdevé inadmissible (i en aquest moment del procediment és desestimable), ja que no poden al·legar-se per la via processal del núm. 3r de l'expressat art. 1692 errors «in iudicando» (substantius o de dret material de fons) sinó únicament vicis de procediment («in procedendo»), i com que la pretesa infracció de l'art. 609 esmentat del Codi civil seria en tot cas dels primers, i no pas dels segons, és ben manifest que l'aital suposada infracció no es podria ni es pot incardinar en el núm. 3r plantejat, per la qual cosa ja desapareixeria aquest tercer motiu de cassació, a part que encara que poguéssim entrar a estudiar-lo per haver estat un simple error material la citació del núm. 3r, com s'ha al·legat en l'acta de la vista, l’hauríem també de desestimar ja que perquè fou assumible i acollible seria necessari que la sentència objecte de recurs estimés i declarés que «Y1» no havia obtingut mai la possessió de la finca en discussió per haver-la retingut l'usucapient X3, cosa que no solament no entén ni diu la sentència d'instància, sinó que fa justament el contrari quan manifesta amb reiteració que el X3 va transmetre a «Promotora San Diego, S.A.» el ple domini de la repetida finca, cedida després per aquesta societat, el 24 de juliol de 1990, mitjançant escriptura pública, a «Y1 S.L.», afegint la sentència objecte de recurs que no es pot afirmar seriosament que «Promotora San Diego, S.A.» havia venut a «X2 S.A.» la totalitat de la seva propietat (com ho pretenen també els recurrents), ja que aquella societat s'havia reservat els 000 m2 que el 24 de juliol de 1990 va cedir a «Y1» (i que són objecte del plet).

 

Sisè. - A l'empara del núm. 4t de l'art. 1692 de la tant repetida Llei processal civil, el motiu quart addueix violació de l'art. 1281 del Codi civil relatiu a la interpretació dels contractes, i malgrat no determinar expressament en quin dels seus dos diferents paràgrafs es pretén fonamentar el motiu, hom dedueix que vol fer-ho en el primer d'ells, ja que s'al·lega que «la sentencia recurrida prescinde del tenor literal del contrato de arrendamiento de 23 de marzo de 1970 que especifica claramente que ... » Però aquest motiu és també clarament rebutjable, ja que no és pas que la sentència objecte del recurs interpreti equivocadament el contracte d'arrendament per prescindir del seu tenor literal, sinó que el que fa és declarar que el contracte d'arrendament no incloïa la finca litigiosa; i com que aquesta declaració de fet no és impugnable en cassació per la via de la infracció legal a què dóna vida el núm. 4t de l'article 1692 de la Llei processal civil en no resultar, ni demostrar-se, absurda ni manifestament equivocada la declaració esmentada sinó tot el contrari, perfectament raonable, lògica i coherent amb la detallada valoració probatòria feta pel Tribunal d'instància que és de la seva sobirana apreciació (amb l'excepció esmentada), resulta totalment no pròsper aquest quart motiu.

 

Setè. - I el cinquè (i últim), s'endega per la pròpia senda del núm. 4t de l'art. 1692 de la Llei de procediment comú, i sosté que la sentència d'instància infringeix la doctrina jurisprudencial sobre l'acció declarativa de domini. Es desenvolupa tot seguit dient que un dels pressupòsits bàsics de l'acció simplement declarativa del domini és que es dirigeixi contra les persones que han pertorbat o s'atribueixin la propietat al·legada pel demandant, i tenint en compte que la demandada «X2» és totalment aliena a qualsevol eventual discussió sobre la propietat de la finca en litigi (discussió que se centra exclusivament entre «Y1» d'una part, i la Sra. X1 de l'altra), és evident que la Societat «X2» no degué ésser cridada al procés, i per tant no podia estimar-se l'acció simplement declarativa exercida, que havia de desestimar-se quant a ella. Però per refusar aquesta tesi hem de considerar el que diu sobre aquest punt la sentència d'instància quan raona sobre la pretesa falta de legitimació passiva de «X2» perquè li és indiferent el resultat d'aquest plet. L'Audiència assenyala sobre això que la part aleshores apel·lant (i ara recurrent en cassació) oblida que la part actora no solament exerceix una acció simplement declarativa de propietat, sinó que també pretén la immatriculació de la finca, per la qual cosa no és necessari acudir al procediment separat de jurisdicció voluntària previst i reglat en els arts. 201 i següents de la Llei hipotecària podent acumular-se la petició d'immatriculació que, a més a més, és una petició complementària de la primera que persegueix obtenir la titularitat registral de l'immoble la propietat del qual reivindica. Els titulars dels predis adjacents, com és «X2 S.A.», es troben així passivament legitimats sense perjudici de la posició processal que poguessin adoptar.. En qualsevol cas, la legitimació de «X2» no sols prové del seu caràcter de titular de la finca adjacent, atès que ja que es destina l'acció declarativa del domini a la protecció del dret de propietat, que no exigeix que el demandat sigui posseïdor, s'ha d'interposar contra tot aquell que desconegui, dubti o discuteixi la propietat que es reivindica (Sentències del Tribunal Suprem de 27 de març de 1989 i de 24 de març de 1992) sense que sigui necessari que a la vegada s'invoqui el domini de la cosa; i és suficient llegir l'escrit de contestació a la demanda per comprovar que a pesar de les protestes inicials d'indiferència que es verifiquen, la posició de «X2» és de veritable oposició a la demanda, per la qual cosa s'al·leguen diferents excepcions i es nega la propietat del demandant atribuint-la a la codemandada Sra. A., i això obligava en l'apel·lació, sense necessitat de més raonaments, a confirmar la sentència en aquest punt, i a repel·lir, ara nosaltres també, el present motiu de cassació, i amb ell, aquesta en la seva totalitat.

 

Vuitè. - No estimant-se procedent cap dels motius articules, hem de declarar que no escau el recurs, amb imposició de les costes als recurrents i a la pèrdua del dipòsit que varen constituir per interposar-lo (art. 1715,3 de la Llei processal civil).

 

Per tot el que s'ha dit anteriorment, en nom del Rei i per l'autoritat que ens confereix la Constitució Espanyola,

 

DECIDIM

 

Que desestimem el recurs de cassació interposat per la Societat «X2» i per la Sra. X1 contra la Sentència de 17 de març de 1994 dictada per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona en el rotlle núm. 29/93 i condemnem els recurrents esmentats al pagament de les costes d'aquest recurs i a la pèrdua del dipòsit que varen constituir per interposar-lo.

Aquesta es la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda