Sentència de 13 de juny de 1994

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant el Jutjat de la Instància núm. 2 de Figueres van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 38/97 promogudes a instància del Sr. Y1 contra els Srs. i les Sres. "X"; i van ser vistes igualment les actuacions acumulades de judici de menor quantia núm. 227/88, promogudes per la Comunitat de Propietaris X5, de L., i d'altres, contra els Srs. Y1, Y2, Y3 i Y4.

Segon. - El Sr. Y1, en la demanda de menor quantia núm. 38/87, prèvia l'al·legació dels fets i fonaments legals que va estimar oportuns, va sol·licitar que es dictés sentència en què es condemnés els demandats a què conjuntament i solidària: 1r - Que de forma immediata i al seu exclusiu compte i càrrec, procedeixin a realitzar els murs, contraforts i les obres que es determinin en període de prova per tal de consolidar la muntanya que és a la part posterior de la casa-xalet del NÚMERO 00 del carrer C., de L., propietat del demandant, de manera que la casa-xalet pugui ésser normalment utilitzada, eliminant el risc de què es pugui veure afectada per esllavissaments de terres procedents de l'esmentada muntanya. 2n - Procedir, igualment de manera immediata i al seu exclusiu compte i càrrec, a la realització de les obres i treballs que calgui i que també vinguin determinats pericialment en període de prova, per reparar els danys soferts per la casa-xalet del NÚM. 00 del carrer C., de L., i propietat del demandant, corn a conseqüència dels despreniments de roques i terra de la muntanya del M., fins a tornar-la a l'estat en què es trobava abans del dia de l'esllavissament que permetia la seva habilitat. 3r - A abonar en l'acte al demandant la suma que resulti de la prova per dur a terme en període probatori o execució de la sentència, pels perjudicis derivats de la impossibilitat d'utilitzar i ocupar la casa-xalet del carrer C., 00 de L.. 4t - A abonar, igualment en el acte al demandant, l'import de quants altres danys i perjudicis s'ocasionin al demandant a partir d'aquesta data, a causa dels danys ocasionats a la finca de la seva propietat; la quantia dels quals es determinarà en l’execució de la sentència; i que es condemni també els demandants conjuntament i solidària, al pagament de l'interès de les sumes que s'han reclamat, en la forma que assenyala l'article 921 de la Llei d'enjudiciament civil i al pagament de les costes. Com a 2n altressí fixava la quantia del procediment com a indeterminada. - Com a 2n altressí interessava la recepció a prova de les actuacions.

Un cop admesa la demanda es va disposar l'emplaçament per la compareixença dels demandats, la qual cosa van verificar oportunament, i van al·legar els fets i fonaments que es donen com a reproduïts, llevat dels Srs. i Sres. X6, X7, X8, X9, que van ser declarats en rebel·lia.

Tercer. - En les actuacions de menor quantia núm. 227/88, els demandants, la Comunitat de Propietaris X5, de L., i d'altres, en el seu escrit de demanda, després d'esmentar els fets i fonaments de dret que van estimar d'aplicació, van acabar demanant que es dictés sentència en què: 1r - Que es declari la responsabilitat per culpa o negligència dels demandats Srs. Y1, Y2, Y3 i Y4 pels danys ocasionats i la resta de desperfectes sobre el mur en què se centra l'atenció i sobre la part de la finca que pertany a X5; i que es declari expressament la mala fe dels contraris en mèrits de que els aquí demandants van construir en dissonància o en contradicció amb allò autoritzat per la preceptiva llicència municipal d'obres i projectes de construcció de la finca situada a la part inferior, propietat del demandat Sr. Y1; i que es declari també la poca perícia dels tècnics de l'esmentada obra de l'arquitecte Sr. Z., de l'aparellador Sr. Y3 i del constructor Sr. Y4, que van procedir a excavar per sota de les cotes previstes i permeses segons projecte i llicències municipals. 2n - Que també es condemni els demandats al pagament d'una quantitat equivalent i que, en el moment processal probatori es decidirà en mèrits de la prova pericial, l'import de les obres de realçament i construcció del mur de contenció que va ordenar l'Excm. Ajuntament de L., obres que han estat fetes i pagades pels copropietaris X5. 3r - Que també es condemni els demandats al pagament de les costes d'aquest procediment en base a la seva temeritat i mala fe. - Com a 1r altressí, interessava la recepció a prova. - Com a 2n altressí, fixava la quantia del procediment corn a indeterminada. - Com a 3r altressí, manifestava que havent-se seguit judici declaratiu ordinari de menor quantia, que va instar el demandat Sr. Y1 contra els seus principals demandants (actuacions 38/87) i entenent (com manifestava en l'escrit de 26.05.87) en aquell plet que era PROCESSALMENT IMPOSSIBLE FORMALITZAR UNA RECONVENCIÓ; EN AQUELL PLET, CONTRA L'AGENT (en aquell plet) SR. Y1, A CAUSA DE QUE EN AQUESTA DEMANDA S'ACTUA PROCESSALMENT TAMBÉ CONTRA ELS TÈCNICS DE LA MATEIXA OBRA OBJECTE DEL «LITIGI», SRS. Y2, Y3 I Y4, en definitiva, no es podia reconvenir contra persones (els esmentats tècnics), que no es van presentar en aquell procediment, en mèrits de tot allò que s'ha exposat, es demanda l'acumulació de les actuacions 227/87 a les 38/87 per ser el plet més antic d'acord amb els apartats 1r i 5è de la Llei d'enjudiciament civil, article 162.

Un cop admesa la demanda a tràmit, es va disposar l'emplaçament dels demandats, els quals comparegueren oportunament, i van al·legar els fonaments de dret que van estimar d'aplicació i que es donen com a reproduïts.

Quart. - En provisió de data 2 de gener de 1988, es va acordar que s'aixequés la suspensió de les actuacions 38/87 i es prosseguís el seu decurs legal conjuntament amb les actuacions acumulades 227/87.

Un cop seguit el judici pels seus tràmits legals, amb data 25 de febrer de 1989, l'esmentat jutjat va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que desestimant com desestimo la demanda de judici ordinari de menor quantia número 38/87, que va promoure el SR. Y1, representat pel procurador Sr. José Maria Illa Puntí, contra els SRS. i SRES. X1, X3, X4 (de soltera XX4.), X2, LA COMUNITAT DE PROPIETARIS X5 de L., representats per la procuradora Sra. Ana-María Bordas Poch, contra el Sr. ----------. , la SRA. ------, i el matrimoni, el Sr. -------- i la SRA. ----------, en rebel·lia en les actuacions inicials, he d'ABSOLDRE I ABSOLC de la mateixa sentència els demandats.

Amb imposició de les costes al demandant.

Que desestimant com desestimo la demanda de judici declaratiu ordinari de menor quantia 227/87, promoguda per la COMUNITAT DE PROPIETARIS X5 DE L., ELS SRS. I SRES.  X1;  X3;  X2, representats per la procurador Sra. Ana Maria Bordas Poch, contra el SR. Y1, representat pel procurador Sr. José Maria Illa Puntí, contra el R. Y2, representat per la procuradora Sra. Assumpció Bardas Poch, el Sr. Y3, representat pel procurador Sr. José Maria Illa Puntí, ha d'absoldre i absolc d'aquesta sentència els esmentats codemandats.

Amb imposició de les costes als demandats en les actuacions 227/87.

Contra aquesta Sentència es podrà interposar en aquest Jutjat recurs d'apel·lació en el termini de 5 dies a partir de la seva notificació.».

Primer. - El procurador Sr. Alberto Ramentol Noria va interposar aquest recurs de cassació impugnant la Sentència que el dia 29 d'abril de 1991 va dictar la Secció 12.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona que va revocar parcialment la que havia pronunciat el Jutjat de 1.ª Instància núm. 2 de Figueres el 25 de febrer de 1989 en els plets acumulats a què s'ha fet referència en els antecedents de fet. La sentència que ara és objecte de la cassació, condemna diversos dels demandants en el plet núm. 38 de 1987 del dit Jutjat de Figueres, que va promoure el Sr. Y1, a què els esmentats demandants, de manera immediata i al seu exclusiu càrrec, procedeixin a realitzar les obres de consolidació de la muntanya que es a la part posterior de la casa-xalet del NÚM. 00 del carrer C, de L., i que es determinin en execució de sentència com a indispensables per completar les que ja s'han fet, de manera que l'expressat xalet del Sr. -----. pugui ésser normalment utilitzat eliminant el risc de què es pugui veure afectat per esllavissaments de terra procedents de la referida muntanya, així com realitzar, dins del termini i en la forma escaient, les obres que calgui per reparar els danys soferts per aquell xalet com a conseqüència del despreniment de roques i terra de la muntanya del M., fins a retornar el xalet a l'estat en què es trobava del dia de l'esllavissament; i la sentència que ara es recorre condemna també els esmentats demandats a indemnitzar el Sr. --------. els perjudicis derivats de la impossibilitat d'utilitzar el xalet, l'import dels quals s’haurien de fixar en període d'execució de sentència, tot condemnant així mateix aquells demandats al pagament de les costes produïdes a la primera instància del judici.

Segon. - Per arribar a aquestes conclusions, la sentència que ara s'impugna aplica l'article 291 de la Compilació del Dret civil de Catalunya que acull el dret tradicional català (Recognoverunt Proceres, capítol L, i Ordinació 52, primera part, de Sanctacilia) i que avui dia és l'article 38 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del Parlament de Catalunya. En tots aquests preceptes s'estableix la presumpció de què els marges o ribes entre els predis veïns, així com les parets que els revesteixen, són propietat del superior. I com que l'X5 està a un nivell superior que la casa del Sr. -------, l’Audiència, que aplica l'esmentat art. 291 de la Compilació, «presumeix» que el terreny que hi ha entre una i altra edificació és propietat del predi superior, i és per això que condemna els amos d'aquest predi superior de la manera que hem dit en el fonament anterior tot aplicant, a més, la doctrina de que es l'amo de la cosa que ha produït els estralls el que està obligat a indemnitzar-los, perquè ell és el que els ha causat, en sigui o no culpable, ja que les doctrines del risc i de la inversió de la càrrega de la prova, acceptades jurisprudencialment, ensenyen que quan les garanties adoptables per precaucionar i evitar els danys previsibles i evitables no ja que les doctrines del risc i de la inversió de la càrrega de la prova, acceptades jurisprudencialment, han donat resultat positiu, es revela la seva insuficiència i que quelcom mancava per preveure, i no ha estat completa la diligència, i que s'apliquen a la responsabilitat extracontractual regulada en els arts. 1902 i següents del Codi civil, els principis que inspiren la teoria de la culpa contractual que preveu l'art. 1104 del mateix codi, en el qual no solament s'exigeix la culpa previsible, sinó la que deriva de la naturalesa de l'obligació i correspon a les circumstàncies de persones, temps i lloc, i s'ha d'entendre que la creació d'un risc porta automàticament l'assumpció de la responsabilitat que d'ell se'n deriva, i s'estima que si el dany prové de l’ús o contacte amb les coses, és l'amo d'aquestes coses qui ha de respondre del mateix com autor del dany, tal i com si les coses estiguessin vivificades i fossin les causants d'aquell dany; i aquesta doctrina porta, en la sentència que ara es recorre, a la conclusió de què la responsabilitat d'indemnitzar els danys i perjudicis causats per la terra i la roca que es van desprendre del talús o costat de la muntanya que s'ha dit, comprès entre els dos esmentats edificis, recau sobre l'amo de l'al·ludit talús o costat de la muntanya per ser ell qui havia d'adoptar les mesures de seguretat tècnicament necessàries o convenients per tal que el seu despreniment no s'hagués produït; i la sentència de 2.ª instància assenyala especialment la imperiosa necessitat de determinar en el cas que aquí jutgem qui era l'amo d'aquell tros de muntanya; i a aquest respecte aquella sentència declara que aquesta determinació no resulta de la prova documental aportada, però que la seva determinació deriva de l'aplicació concreta de la presumpció que estableix l'expressat article 291 de la Compilació catalana segons el qual els marges o ribes entre els predis veïns, així com les parets que els revesteixen, són propietat del superior; i per aplicació d'aquest precepte, la sentència impugnada arriba a la conclusió (per presumpció) de què el tros de muntanya que hi ha entre les dues edificacions és propietat de la superior, i amb base d'aquestes consideracions, la dita sentència de l'Audiència condemna els propietaris de la finca superior a fer i pagar les reparacions i indemnitzacions que hem mencionat a favor del propietari del predi inferior.

Tercer. – L’únic motiu de cassació denuncia la infracció per interpretació errònia de l'al·ludit art. 291 de la Compilació i assenyala que la presumpció de propietat que estableix aquest precepte a favor del predi superior solament es pot aplicar als «marges o ribes» entre els predis veïns, com ho diu el mateix precepte, però no al pla inclinat o a l'empit d'una muntanya, que és el terreny que en aquest cas separa l'edificació superior de la inferior, raó per la qual s'argumenta que no és pas possible aplicar la presumpció de l'esmentat article 291 de la Compilació; i com que per altra banda no està demostrat, com la mateixa sentència de l'Audiència reconeix, que l'al·ludit pla inclinat o pendent de muntanya que separa les dues finques pertanyi a la propietat de la superior, no pot establir-se la presumpció, ni considerar-se que l'esmentat pla inclinat o pendent de la muntanya sigui propietat de la finca superior, i en conseqüència no es podia condemnar els propietaris de la dita finca superior a fer-se càrrec dels estralls produïts a la inferior per l'esllavissament que hi va haver en el pendent que separa les dues finques, no constant --com no consta ni es pot presumir- que aquell pendent sigui propietat del predi superior.

Quart. - L'al·legat motiu de cassació mereix ser estimat, doncs és cert que la presumpció que estableix l'article 291 de la Compilació de Catalunya (actualment substituït per l'art. 38 de la Llei 13/1990, de 9 de juliol, del seu Parlament) es refereix exclusivament als «marges o ribes» entre els predis veïns i a les parets que els revesteixin, i no pas als plans inclinats o empits de les muntanyes, que són coses del tot diferents; i corn que en aquest cas estem davant un pendent de muntanya o empit muntanyenc, i no pas davant un marge entre predis confrontants, és clar que la Sentència contra la qual es recorre ha interpretat erròniament aquell precepte i n'ha extret una presumpció «hominis» que no pot aplicar-se al cas judicat; i al no constar ni poder presumir-se, per tant, que el pendent de la muntanya de què es van desprendre les terres i roques que van causar els danys a la finca inferior, sigui propietat de la superior, no podia condemnar-se els amos d'aquesta última a fer-se càrrec de les despeses de les reparacions i indemnitzacions que demanda el propietari de la primera i a les que indegudament condemna la sentència que es recorre; per la qual cosa ara serà procedent cassar i anul·lar aquesta última en tot allò en què la sentència de 2.ª instància va revocar la de 1.ª, per mantenir els pronunciaments d'aquesta última en quant va absoldre degudament tots els demandats en cadascun dels procediments acumulats números 38 i 227/88 de l'esmentat Jutjat de 1.ª Instància núm. 2 de Figueres, tota vegada que -com ho diu el Jutge de la Instància- no s'ha pogut determinar, ni amb les proves pericials practicades, que hi hagi hagut algun responsable per negligència o per falta de previsió en l'esllavissament de les terres i roques que van causar els danys, ja que, corn ho assenyalen les dues sentències, allò que resulta dels dictàmens pericials emesos en període de prova amb intervenció i contradicció de les parts, és que la causa última de l'esllavissament de terra s'ha de buscar en la mateixa configuració geològica de la muntanya, les característiques especials de la qual, comunes a tota la zona geogràfica, determinen la seva inestabilitat natural, tot fent necessari el seu sanejament i la realització de treballs de contenció de terres i recollida i canalització d'aigües pluvials; per la qual cosa, corn ho fa avinent la sentència de Figueres, en haver-se produït l’esllavissament per causes naturals no imputables a les obres d'edificació realitzades en la finca superior -ja que tampoc s'han produït assentaments o moviments en la cimentació d'aquest edifici- no se li pot atribuir la culpa de l'esllavissament, i això porta a la desestimació de la demanda del plet 38/1987; i tampoc es poden imputar les responsabilitats a què es refereix el plet 227/1987, als demandats en aquest plet; per totes quines coses confirmarem ara -com ja hem dit- tots els pronunciaments de la part decisòria de la sentència de la 1.ª Instància que havia absolt cadascun dels demandats de les respectives demandes (folis 614 i 615 de les actuacions de Figueres); i pel que fa a les costes de la 1.ª Instància ha de ser allò que en ella es va determinar; pel que fa a les de la 2.ª , d'acord amb el que disposa el segon paràgraf de l'art. 710 de la Llei d'enjudiciament civil, cada part apel·lant pagarà les produïdes a la seva respectiva instància; i no és procedent fer cap mena de pronunciament particularitzat sobre les d'aquest recurs, ja que cada part haurà de satisfer les seves tal com ho estableix l'art. 1715.2 de la pròpia Llei; i no és procedent tampoc que ens pronunciem sobre el dipòsit, en no haver-se en aquest cas constituït per no haver estat necessari d'acord amb l'art. 1703 de la mateixa Llei.

Cinquè. - Les anteriors consideracions suposen l’implícit rebuig de la qüestió prèvia que va proposar la procuradora Sra. Lasala Buxeres en el seu escrit d'impugnació del recurs de cassació on al·legava que en formalitzar la cassació davant el Tribunal Suprem no hi figurava la Comunitat de Propietaris X5 ara compareguda, per la qual cosa diu que hom no la podia considerar part corn van fer la Provisió d'aquesta Sala del dia 31 de gener de 1994, i la Interlocutòria del proppassat dia 7 d'abril; a això és escaient contestar que havent guanyat fermesa la Provisió i la Interlocutòria que van considerar compareguda i part davant aquesta Sala corn a recurrent, a l'anomenada Comunitat de propietaris, amb el ple beneplàcit de la part contra la qual es recorre, que no va oposar ni formular cap mena d'impugnació ni de recurs, esdevé manifestament extemporània la seva actual al·legació sobre això; sense tenir en compte encara que les actuacions a Madrid es van entendre sempre amb la procuradora Sra. Rodríguez Puyol en nom i representació, entre altres i com a recurrent, de la referida Comunitat de propietaris, segons així consta en la Interlocutòria del Tribunal Suprem de 25 de novembre de 1993; i en tot moment s'ha actuat processalment i s'ha utilitzat el poder de l'esmentada Comunitat de Propietaris com a recurrent, per les quals coses resultaria ara també irrellevant i sense importància qualsevol omissió merament material, perquè és ben clar que la dita Comunitat va ser recurrent en tot moment; i resulta també ara intranscendent l'equivocació d'adduir a l'únic motiu de cassació, el núm. 5è de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil en lloc d'esmentar el 4t, quan és ben palès que aquest últim és el que s'utilitza per denunciar la infracció de l'art. 291 de la Compilació com a únic motiu de cassació; a més, el núm. 5è ja no hi era el 19 de juny de 1992 en formalitzar-se la cassació; estem davant simples errors materials als quals no els podem donar transcendència, perquè, clarament, ho són.

Per tot allò que s'ha exposat,

En nom del Rei i en mèrits de l'autoritat que ens ha conferit el poble espanyol,

Que estimem el recurs de cassació que van interposar el Sr. ------ i la resta d'assenyalats en els antecedents de fet d'aquesta resolució, contra la Sentència que va dictar el 20 d'abril de 1991 la Secció 12.ª de l’Audiència Provincial de Barcelona en el recurs d'apel·lació del Rotllo núm. 1192/89-A de l'esmentada Secció, derivat dels recursos d'apel·lació formulats contra la sentència de 25 de febrer de 1989, que va dictar el Jutjat de 1.ª Instància núm. 2 de Figueres en les seves actuacions acumulades núm. 38/87 i 227/87; cassem i anul·lem l'esmentada Sentència de l'Audiència pel que fa a revocar parcialment la que va pronunciar el Jutjat de 1.ª Instància i confirmem, en la seva totalitat, la part dispositiva d'aquesta última. Cada part apel·lant pagarà les costes que es produïren a la respectiva instància en els recursos d'apel·lació, i no fem cap pronunciament particularitzat respecte a les costes d'aquest recurs de cassació, doncs cada part haurà de satisfer les seves.

S'ha de lliurar certificació d'aquesta resolució que s'enviarà a l'Audiència Provincial juntament amb el rotllo i les actuacions de la 1.ª Instància, i s'ha de publicar aquesta Sentència d'acord amb els preceptes legals.