Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 21 de març de 1994

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de març de 1994, núm. 8/1994 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Barcelona a vint-i-un de març de mil nou-cents noranta-quatre.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 1.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona que és conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia que se seguiren davant el Jutjat de 1.ª Instància núm. 41 de Barcelona, sobre petició de llegítima, el recurs de la qual va ser interposat pels Srs. X1, X2 i X3, representats pel procurador Sr. Narciso Ranera Cahis i defensats pels lletrats Sr. Felipe Portabella Cornet i Sr. Màrius Miró Gili, en què la part contra la qual es recorre ha estat la Sra. Y1, representada per la procuradora Sra. Montserrat Guillemot Sala, i defensada pels Lletrats Sr. Josep Font Vilalta i Sr. Félix González Martínez.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 41 de Barcelona, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides a instància de la Sra. Y1, contra els Srs. X1, X2 i X3; s'hi sol·licitava, un cop al·legats prèviament els fets i els fonaments de dret que es consideraven oportuns, que es dictés sentència que declarés la nul·litat de la renúncia que consta en l'escriptura atorgada davant el notari de Barcelona, Roberto Follia Camps, el 27/10/1982; la nul·litat de les escriptures amb número de protocol 00001/82 i 00002/82 d'aquest notari pel fet de tractar-se de donacions encobertes; la col·lació dels béns que els demandats han rebut com a donacions encobertes; la formació d'inventari del cabal relicte de la causant Y1 i el pagament de la llegítima que correspon a l'agent, més els interessos que s'han meritat des de la demanda; la condemna dels demandats al pagament de les costes processals que s'han ocasionat.

 

Segon. - Un cop admesa a tràmit la demanda, es va disposar la citació a termini de la part demandada que va comparèixer dins del termini i en la forma escaient, va contestar la demanda i va acabar demanant que es desestimés la demanda amb imposició de les costes processals que s'han ocasionat a l'agent. Es va seguir el judici pels seus tràmits i l'esmentat jutjat va dictar sentència amb data 3 de novembre de 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que desestimo la demanda interposada, he de declarar la nul·litat de la renúncia i la transacció sobre els drets legitimaris de futur que va fer l'agent en l'escriptura atorgada davant el notari de Barcelona, Robert Follia, el 27/10/92 amb el número de protocol 000004; he de declarar que les transmissions de les accions de les entitats X123, S.A. i S.A. X123 que va fer Lorenza Lorenzo a favor dels seus fills mascles, demandats en aquest procediment, i les transmissions a les quals fan referència les escriptures atorgades davant el notari José Luis Mezquita, el 23/6/1978, protocol 0000  i davant el notari Robert Follia, el 1/4/1982, números de protocol 00001, 000002 i 000003, són constitutives de donació onerosa pel fet de ser el valor d’allò que s'ha donat superior al de la contraprestació dels donataris, per la qual cosa es procedeix a la col·lació a efectes de càlcul de llegítima; he de condemnar als demandats X1, X2 i X3, a la formació d'inventari del cabal relicte de la causant Y1 i al pagament de la llegítima o suplement de llegítima que correspongui a Y1

Cadascuna de les parts pagarà les costes que s'hagin ocasionat a instància seva i les comunes per meitat.»

 

Tercer. - Els demandats van interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, el qual es va admetre a tots dos efectes, i la Secció 1.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va substanciar-ne l'alçada i va dictar sentència amb data 23 de juny de 1993, la part dispositiva de la qual és: «SENTENCIEM: Que desestimant corn desestimem íntegrament el recurs d'apel·lació interposat pel Procurador Sr. Ranera Cahís en nom i representació del condemnat Sr. X1 i així mateix el recurs d'apel·lació per adhesió interposat pel Procurador Sr. Castells Vall en nom i representació dels condemnats Srs. X2 i X3, contra la sentència dictada a les actuacions de menor quantia núm. 60/92 (Rotlle 1088/92) pel Jutjat de Primera Instància núm. 41 de Barcelona hem de confirmar i confirmem pels seus propis i encertats fonaments i quants «ut supra» consten dita sentència amb preceptiva imposició de les costes de l'alçada als recurrents.»

 

Quart. - El Procurador Sr. Narciso Ranera Cahís en representació dels Srs. X1, X2 i X3, va formalitzar el recurs de cassació per infracció de les normes de Dret civil comú i jurisprudència del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, el recurs de la qual es va fonamentar en els motius següents:

1.ª - A l'empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de l'art. 359 de la LEC i concordants, en incórrer la sentència en incongruència per donar més que no pas es demana.

2.ª - A l'empara del mim. 3 de l'art. 1692 de la LEC, també per infracció de l'art. 359 i concordants de la LEC, en incórrer la sentència en incongruència per donar més d’allò que es demana.

3.ª - A l'empara, també, del núm. 3 de l'art. 1692 de la LEC, per incórrer la sentència d'apel·lació en «reformatio in peius» pel que fa a la de 1.ª Instància, i per tant per infracció de l'art. 359 de la LEC i concordants i Jurisprudència que consagra el principi dispositiu del procés civil i la prohibició de l'esmentada reforma pejorativa.

4.ª - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 LEC, per infracció (per inaplicació) de la doctrina jurisprudencial dels negocis «declaratius o per fixació o verificació» configurada i arts. 1255 en relació al 1204 ambdós del Codi Civil.

5.ª - A l'empara del núm. 4 de Part. 1692 LEC, per infracció dels arts. 618, 619 i 1274 Cc.

6.ª - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 LEC, per infracció de l'art. 129 CDCCC, redacció de 1984 -en relació al 618, 619 i 1274 CC-, i doctrina que el complementa.

 

Cinquè. - Per provisió de data 14 d'octubre de 1993, es va considerar interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal als efectes de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, les quals van tornar per mitjà de l'escrit de data 2 de novembre de 1993, en què se sol·licitava l’admissió a tràmit del recurs. Per acte de data 6 de novembre de 1993 es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va donar a la part contra la qual es recorre el termini de 20 dies perquè es formalitzés per escrit la impugnació al recurs de cassació interposat per la part contrària, i a aquest efecte servís la còpia d'aquest recurs que oportunament se li va lliurar, i se li va fer saber que durant aquest termini les actuacions serien a Secretaria. Un cop assenyalada la vista pel dia 3 de març de 1994, que va tenir lloc amb l'assistència dels Lletrats i procuradors de totes dues parts, la part recurrent va sol·licitar que es dictés sentència d'acord amb allò que s'havia sol·licitat i la part contra la qual es recorre que es desestimés el recurs i es condemnés en costes el recurrent.

Hi ha actuat corn a ponent l'Il·lm. Magistrat Sr. Antoni Bruguera i Manté.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - S'ha exercit en aquest procés una acció de suplement de la llegítima que va deixar la mare causant Sra. Y1, finada el 12 de setembre de 1988, a la seva filla, la Sra. X4, i aquesta legitimària va dirigir l'acció contra els seus germans hereus els Srs. X1, X2 i X3.

 

Segon. - Les dues sentències d'instància, estimen la demanda interposada i declaren la nul·litat de la renúncia i transacció sobre drets legitimaris de futur que va fer l'agent en l'escriptura atorgada davant el notari de Barcelona Sr. Robert Follia Camps el 27/10/1982 (veiem un error mecanogràfic en la part dispositiva de la sentència del 1r. grau en què quan es refereix a l'any, diu «92» en lloc de «82» com correspon) amb el número de protocol 000004 les sentències declaren també que les transmissions de les accions de les entitats «X1234, S.A.» i «S.A. X1234» que va fer l'esmentada causant a favor dels sens dits fills mascles i hereus, i ara demandats, a les quals es refereixen les escriptures atorgades davant el notari Sr. Josep Lluís Mezquita el 23/6/1978 amb el número de protocol 0000, i davant el notari Sr. Robert Follia el 1/4/1982, amb números de protocol 000001, 00002 i 00003, constitueixen donacions oneroses ja que el valor del que s'ha donat és superior al de la contraprestació dels donataris, i per això es procedent la seva col·lació a l'efecte del càlcul de la llegítima; i com a conclusió, les sentències condemnen els tres hereus demandats a la formació d'inventari del cabdal relicte per la causant i al pagament de la llegítima o del suplement que correspongui a la legitimària agent, la Sra. X4.

 

Tercer. - Contra la sentència de la 2.ª Instància que -com diem- confirma la del 1r. grau, els hereus condemnats a inventariar i pagar la llegítima o el suplement, eleven el prescrit recurs de cassació que fonamenten en els sis motius que analitzarem a continuació.

 

Quart. - El 1r. es formula a l'empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, i denuncia la infracció de l'art. 359 de la esmentada Llei ja que la sentència incorre, segons diuen els recurrents, en incongruència per haver donat més del que es demanava ja que, segons ells, la sentència «declara nul·la l'escriptura 000003/92 (sic) del protocol del Notari Sr. Follia, malgrat no haver-hi a la demanda petició en aquest sentit».

Fent abstracció de l'equivocació en la què també incideixen constantment els recurrents en el desenvolupament del motiu en esmentar l'any «1992» quan es tracta de l'any «1982», el cert és que aquest motiu de cassació és rebutjable ja que no és pas veritat que la sentència declari la nul·litat de l'escriptura del número 000003 del protocol del notari Sr. Follia, sinó que el que la sentència fa és declarar que les transmissions de les accions de les entitats «X1234, S.A.» i «S.A. X1234» que va realitzar la causant a favor dels sens tres fills mascles hereus són constitutives de donació onerosa ja que el valor del que es va donar era superior a la contraprestació que van fer els donataris, per la qual cosa és procedent la seva col·lació a l'efecte de calcular la llegítima. Es ben diferent doncs el que diu la sentència del que li volen fer dir els recurrents, raó per la qual la denúncia d'incongruència que fa el motiu, en no ésser certa, no pot pas reeixir; i això encara prescindint que l'escriptura del número 000003/82 del protocol del Sr. Follia (folis 283 i següents de les actuacions de la 1.ª instància) no és res més que, per una banda una ratificació, i per l'altra un pretès aclariment, de la del número 0000/1978 del Notari Sr. Mezquita del Cacho, sense que tingui per tant per ella mateixa una autonomia material pròpia a l'efecte de la transmissió i col·lació de les accions per fer el càlcul de la llegítima a què es refereix la sentència; raó addicional per la qual l'esmentada escriptura no tindria tampoc en cap supòsit força suficient per decidir-ne la cassació; no existeix, per tant, en la forma plantejada, la incongruència que s'al·lega, i no es pot acceptar el 1r. motiu.

Cinquè.- Amb la mateixa empara del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, el motiu segon també addueix infracció de l'art. 359 de la Llei d'enjudiciament civil, ja que la sentència incorre, segons els recurrents, en incongruència ja que dóna més allò que es demanava, perquè en l'apartat A de la pètita de la demanda es postulava la nul·litat de la «renúncia» que va efectuar la demandant en l'escriptura núm. 0000004/92 (sic.) del notari Sr. Follia, mentre que la sentència impugnada s'estén i declara la nul·litat no solament d'aquella «renúncia», sinó també de «la transacció sobre drets legitimaris de futur» de l'agent feta en l'esmentada escriptura.

Aquest motiu tampoc es pot acollir, perquè no hi ha cap dubte sobre el que la demanda volia -la nul·litat de la renúncia als drets legitimaris que va fer l'actora en l'esmentada escriptura de transacció- ni sobre el que la sentència ha concedit -la nul·litat de la renúncia que va fer l'agent en aquella escriptura de transacció sobre, entre altres coses, els futurs drets legitimaris de la filla, la Sra. --------, respecte de l'herència de la seva mare vivent Sra. --------; de manera que la renúncia fou feta en l'escriptura de transacció, i havent estat així, no és incongruent la sentència que declara la nul·litat de la renúncia i transacció de l'escriptura i és cert que la renúncia fou feta en l'escriptura de transacció (folis 16 i següents de les actuacions de la 1.ª instància); i per motius de la cosa jutjada formal no discutits en el recurs, i que per tant no hi podem ara entrar nosaltres aquí, la nul·litat de la renúncia legitimària no abasta els altres pactes contractuals continguts en la transacció i referits a la matèria disponible, com ho son la dissolució comunitària o l'alineació d'accions, per la qual cosa no hi ha cap incongruència entre el que diu i el que ha resolt la sentència, i la petició de la demandant, i, per tant, hem de refusar també aquest segon motiu del recurs.

 

Sisè. - En el 3r., que es formula igualment per la via del núm. 3 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, es denuncia que la sentència de la Sala «a quo» incorre en «reformatio in peius» respecte a la de 1.ª Instància i l'empitjora en perjudici de la part recurrent sense que hagués recorregut l'altre, i per tant, amb infracció de l'art. 359 de la LEC i de la jurisprudència que consagren el principi dispositiu del procés civil i la prohibició de la reforma pejorativa.

Aquest plantejament del motiu ens obliga a estudiar novament les dues sentències d'instància per comprovar si veritablement la 2 a modifica la 1.ª en perjudici dels aleshores apel·lants; en aquest supòsit es produiria certament la «reformatio in peius» que aquí es denuncia amb infracció de l'art. 359 de la LEC.

Doncs bé: la sentència de la 1.ª instància, en referir-se a les dues transmissions d'accions que va fer la mare als seus tres fills mascles (les de la mercantil «X1234, S.A. » el 23 de juny de 1978 amb el número de protocol 0000 del notari Sr. Mezquita del Cacho -folis 677 i següents de les actuacions de la 1.ª instància- i les de la «S.A. X1234» realitzada l'1 d'abril de 1982 davant el notari Sr. Follia amb el número 000001/82 del seu protocol -folis 296 i següents de les actuacions de la 1.ª instància-) diu, en el seu fonament jurídic sisè i en la seva part decisòria (encara que no gaire congruentment amb el que havia exposat anteriorment en el fonament jurídic quart que «en ambdós supòsits de transmissió d'accions ens trobem davant la realitat de donacions oneroses en les que el valor del rebut per el donatari es superior al gravamen». Això condueix al fet  que per aplicació de l'art. 129 de la Compilació, aquestes donacions han d'ésser computades, si bé tenint en compte la contraprestació dels hereus a la causant a causa de la donació, allò que realment van pagar per els fills mascles a la seva mare, segons les escriptures de transmissió».

Contràriament, la sentència de l'Audiència, en el seu fonament jurídic tercer accepta les declaracions del Jutjat referides a les escriptures 000001 i 000002 de la notaria del Sr. Follia, i manté també el raonament de la de 1.ª instància que es refereix a l’assenyalada amb el núm. 000003, afegint però que: «és procedent declarar vàlida l'esmentada donació en concepte de pura i simple, malgrat el gravamen o onerositat que la constitució de la renda vitalícia implica, irrellevant a l'efecte de càlcul de llegítima».

És a dir: la sentència de la 1.ª instància diu que les dues transmissions d'accions que va fer la mare a favor dels seus tres fills mascles van ser oneroses i que s'havien de computar les quantitats que els tres fills mascles van lliurar a la seva mare per calcular la llegítima materna; mentre que l'Audiència contràriament, expressa que el gravamen o onerositat que implica la constitució de la renda vitalícia a favor de la mare, és irrellevant a l'efecte del càlcul de l'esmentada llegítima. Contradicció flagrant que si es contingués solament en la fonamentació de la sentència i no transcendís a la decisió, no originaria la cassació, però com que aquesta sentència de la segona instància confirma expressament, a la seva part dispositiva, la de la 1.ª instància pels mateixos raonaments d'aquesta i pels que aquesta sentència hi ha afegit, i l'assenyalat «supra» contradiu manifestament els de la 1.ª, i s'incorpora aquesta fonamentació contradictòria al veredicte o part dispositiva de la sentència contra la qual es recorre, cal evitar la confusió que podria produir-se a l'hora de l'execució i estimar aquest 3r. motiu de cassació i pronunciar-se d'acord amb la tesi del Jutge de 1.ª instància perquè ens ho imposa el principi de la congruència i de la rogació en matèria civil en què no es pot empitjorar la situació del recurrent lent una «reformatio in peius» en per judici seu, per la qual cosa, i en bé de la claredat, hem d'estimar aquest motiu de cassació i d'acord amb el que disposa el núm. 3r. de l'art. 1715 de la Llei d'enjudiciament civil declararem que les quantitats que van lliurar els tres fills mascles hereus a la seva mare per raó de les dues trasmissions d'accions que va fer aquesta a favor seu han de computar-se a l'efecte del càlcul de la llegítima materna.

 

Setè. - Per la via del núm. 4 de l'art. 1692 de la LEC, els recurrents denuncien en el quart motiu infracció per falta d'aplicació de la doctrina jurisprudencial sobre els negocis «declaratius o de fixació o verificació» proclamada per les sentències del Tribunal Suprem que addueixen, i al·leguen que les dues sentències d'instància desconeixen o inapliquen la categoria i el règim jurídic dels contractes o negocis jurídics de fixació continguts en l'escriptura del 1/4/82, núm. 000003, atorgada entre els recurrents i la seva mare, i en l'escriptura de 27/10/82, núm. 000004 de transacció, atorgada entre els recurrents i la demandant.

Aquest motiu no es pot pas estimar, perquè el que fa la sentència contra la qual es recorre (al igual que la de 1.ª instància que aquella confirma), no és desconèixer o inaplicar a les dues escriptures que els recurrents esmenten el règim jurídic dels contractes de fixació, sinó interpretar-les segons regles lògiques i legals -que, a més, aquesta Sala assumeix plenament-, i es reitera la doctrina de cassació en declarar que la interpretació dels contractes és funció privativa i sobirana dels Tribunals d'instància si no és que la que hagin fet sigui inversemblant, absurda o contrària als criteris de la lògica més elemental, circumstàncies que evidentment no es donen en el cas objecte d'anàlisi. Aquest quart motiu ha d'ésser doncs també desestimat.

 

Vuitè. - El cinquè es formula com subsidiari del 3r. i solament per al cas que aquell no prosperés, però havent-ho fet, no és procedent examinar-lo.

 

Novè. - Amb seu en el núm. 4 del propi art. 1692 de la LEC s'invoca en el sisè motiu violació de l'art. 129 de la CDCC en relació amb els arts. 618, 619 i 1274 del Codi civil, ja que la sentència contra la qual es recorre sosté que les donacions oneroses són computables per el càlcul de la llegítima o que ho són per tot el seu valor, sense descomptar a la vegada el valor de la contraprestació o onerositat del donatari; mentre que els recurrents sostenen que segons la millor doctrina, les donacions oneroses o les remuneratòries no són computables d'acord amb l'art. 129 CDCC per al càlcul de la llegítima.

Per refusar aquest motiu de cassació cal tenir en compte la doctrina que ja vam establir en la nostra sentència de 16 de desembre de 1993 en què dèiem respecte d'aquesta mateixa qüestió que convenia precisar que segons l'art. 619 del Codi civil és també donació la disposició d’una cosa a favor d’una altra persona en què s’imposi al donatari un gravamen inferior al valor d’allò donat; i si segons el precepte, aquesta transmissió s’ha de qualificar també de donació, això vol dir que el gravamen inferior no modifica la causa gratuïta que fonamenta la donació, sinó que comporta únicament una disminució de l’atribució patrimonial. D’aquí en resulta que les donacions oneroses s’han de computar a l’efecte del càlcul de la llegítima, perquè segons l’art.129 de la Compilació es computen els béns donats pel testador, i ja s’ha indicat que l’art.619 del Codi civil qualifica la donació onerosa de donació. Però si es relaciona l’article 619 amb l’article 622 del mateix Codi, en el qual s’estableix que les donacions amb causa onerosa es regeixen per les regles dels contractes, cal precisar immediatament que l’article 622 del Codi –en la seva primera edició- que seguia el precedent marcat per l’article 943 del projecte del codi civil de 1851 i l’article 619 de l’avant-projecte de 1882-1988 establia que les donacions oneroses es regien per les regles dels contractes onerosos, mentre que en la segona –i definitiva- edició del Codi es diu que les donacions oneroses es regeixen per les regles dels contractes, i des d’aquesta perspectiva s’imposa afirmar que el criteri del legislador va ésser el de sotmetre les donacions oneroses a les regles dels contractes, tant els fonamentats en una causa onerosa o en una causa gratuïta. I aquesta evolució legislativa porta a considerar com a solució més vàlida que d'acord amb els articles 619 i 622 del Codi civil, la donació amb causa onerosa resta sotmesa al règim jurídic de les donacions en la part que excedeixen del valor de la càrrega o gravamen imposa al donatari, la qual cosa determina que d'acord amb l'article 129 de la Compilació, les donacions oneroses s'han de computar en aquesta part; per totes aquestes consideracions tampoc és estimable aquest últim motiu de cassació.

 

Desè. - L'estimació d'un dels motius comporta l'obligació de retornar el dipòsit constituït per formular la cassació; i quant a costes, la declaració que cada part pagarà les produïdes per ella en aquest recurs i en el d'apel·lació, i mantenim els pronunciaments sobre elles de la sentència de 1.ª instància.

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL,

 

DECIDIM

Desestimar els motius de cassació 1r., 2n., 4t. i 6è., sense entrar a examinar el 5è., i, pel contrari, estimar el 3r., tots ells formulats davant aquesta Sala per els germans X1, X2 i X3 contra la sentència que va dictar la Secció 1.ª de l'Audiència Provincial de Barcelona el 23 de juny de 1993 en el seu rotlle núm. 1088/92 format per substanciar el recurs d'apel·lació que van interposar els esmentats germans Srs. X1, X2 i X3, contra la sentència que va dictar el Jutjat de 1.ª Instància núm. 41 dels de Barcelona en les actuacions de menor quantia que va promoure la Sra. X4 contra els seus esmentats germans; i tot confirmant els veredictes de les sentències de totes dues instàncies, declarem, no obstant això, expressament, que les quantitats que van donar els tres fills hereus demandats a la seva mare per raó de les dues transmissions d'accions que va fer aquesta última a favor d'ells a les quals es refereixen les escriptures de número 0000, de 23 de juny de 1978, del notari Sr. Mezquita del Cacho, i la del número 000001, de l'u d'abril de 1982 del notari Sr. Follia Camps, han de ser computades a l'efecte del càlcul de la llegítima de la Sra. Y1.

Pel que fa a les costes, s'atindrà al pronunciament que va fer la sentència de la 1.ª Instància, i les del recurs d'apel·lació i d'aquest recurs de cassació seran satisfetes per les parts per meitat. Es retornarà el dipòsit constituït per els recurrents per formalitzar la cassació.

Així ho pronunciem, manem i signem.


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda