Sentència de 9 de febrer de 1994

Barcelona, a nou de febrer de mil nou-cents noranta-quatre.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 4a. de l’Audiència Provincial de Barcelona, que és conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia sobre nul·litat de compra-venda, el recurs de la qual van interposar els demandats Sr. Y1 y la Sra. Y2 representats pel procurador Sr. Alfonso Martínez Campos i defensats pel lletrat Sr. Vicente Torralba Soriano, i en el qual ha estat part contra la qual es recorre el Sr. Z1..

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Martorell van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia a instància del Sr. Z1. contra el Sr. Y1, la Sra. Y3 i la Sra. Y2. Es va sol·licitar, un cop al·legats els fets i fonaments que va estimar oportuns, que es dictés sentència en la qual s’originés la demanda i es declarés: a) Que la donació que va atorgar el Sr. Y1 a favor del Sr. Z1. amb data 23 de juliol de 1986 és perfecta, vàlida i eficaç. b) Que les dues escriptures públiques que es van atorgar entre el Sr. Y1, la Sra. Y3 i la Sra. Y2 davant el notari de Martorell Sr. José Antonio Buitrón amb dates 29 de març de 1990 i 2 d’abril de 1990, són nul·les i sense cap valor i efecte. c) Que, en conseqüència, totes les inscripcions i anotacions que corresponien a aquestes dues escriptures públiques en el Registre de la Propietat de Martorell són nul·les i s’han de cancel·lar. d) Que les costes d’aquest judici són a càrrec dels demandats.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit es va disposar la citació a termini dels demandats, la qual cosa van verificar oportunament. Alhora es va formular reconvenció en la qual se sol·licitava que es dictés sentència que desestimés la demanda, i tot estimant la reconvenció es condemnés l’agent al pagament de les costes. Es va seguir el judici pels seus tràmits i l’esmentat jutjat, amb data 19 de juny de 1991, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que he de desestimar i desestimo l’excepció de falta litisconsorci passiu necessari que van al·legar els demandats, i que he de desestimar i desestimo la demanda que va formular la procuradora Sra. Elisa Vallès Sierra en nom i representació del Sr. Z1., contra el Sr. Y1, la Sra. Y3 i la Sra. Y2, representats pel procurador Sr. Roberto Martí Campo. Absolc els esmentats demandats de les peticions que conté la demanda i imposo les costes que es van causar a la part demandant; i estimo en part la demanda reconvencional que va interposar el procurador Sr. Robert Martí Campo en representació dels esmentats demandats i agents reconvencionals, i he de condemnar i condemno el Sr. Z1. a retre comptes dels poders que va atorgar a favor seu el Sr. Y1 en data 2 de novembre de 1989, sense fer expressa imposició de costes pel que fa a la demanda reconvencional.»

Tercer. - Contra l’esmentada sentència la part demandant va interposar recurs d’apel·lació que va ser admès a tots dos efectes, es va substanciar l’alçada, i la Secció 4a. de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 31 de gener de 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que estimem el recurs que va dictar en el judici de menor quantia 151/90 que es va seguir davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Martorell. Hem de REVOCAR I REVOQUEM l’esmentada sentència i, en el seu lloc, dictem aquesta sentència per la qual estimem la demanda que va interposar la representació processal del Sr. Z1., davant el Sr. Y1, la Sra. Y3 i la Sra. Y2. Hem de DECLARAR I DECLAREM: a) Que la donació que va atorgar el Sr. Y1 a favor del Sr. Z1. amb data 23 de juliol de 1986 és perfecta, valida i eficaç. b) Que les dues escriptures públiques que es van atorgar entre el Sr. Y1, la Sra. Y3 i la Sra. Y2 davant el notari de Martorell Sr. José Antonio Buitrón Crespo, amb dates 29 de març de 1990 i 2 d’abril de 1990, són nul·les i sense cap valor ni efecte. c) Que, en conseqüència, totes les inscripcions i anotacions que corresponen a aquestes dues escriptures públiques en el Registre de la Propietat de Martorell són nul·les i s’han de cancel·lar. Les parts han d’atenir-se a les declaracions anteriors, i s’han de lliurar els manaments oportuns al Sr. registrador de la propietat perquè es compleixi allò que s’acorda aquí, amb imposició de les costes de la Primera Instància als demandats, i no hi ha mèrits suficients per a condemna pel que fa a les d’aquella alçada.»

Quart. - El procurador Sr. Alfonso Martínez Campos, en nom i representació dels demandats Sr. Y1 i Sra. Y2, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de Dret Civil comú i Dret Civil de Catalunya, el recurs de la qual va presentar la seva companya Sra. Maria Rodríguez Puyol, en el Tribunal Suprem, i que fonamentava en els motius següents:

1. - A l’empara de l’art. 1692, 3r. de la LEC relatiu al trencament de les formes essencials del judici, per infracció de l’art. 359 de la LEC.

2. - A l’empara de l’actual número 4 de l’article 1692, segons la nova redacció que dóna la Llei de reforma de 30 d’abril de mesures urgents de reforma processal, anterior apartat cinquè del mateix precepte, per infracció de l’art. 1281 apartat segon, 1282 i 1283 del Codi Civil en relació amb la jurisprudència del Tribunal Suprem.

3. - A l’empara del número 4 de l’article 1692, tal com ha quedat després de la Llei de 30 d’abril de mesures urgents de reforma processal, per infracció per inaplicació dels art. 245, 246 i, especialment, 247 de la Compilació de dret civil catalana, com també de la jurisprudència que els desenvolupa.

Cinquè. - Un cop rebudes de la Sala 1a. del Tribunal Suprem les actuacions originals del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Martorell, rotllo d’apel·lació de la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona i rotllo de cassació del Tribunal Suprem, tot això perquè l’esmentat, tribunal es va declarar incompetent a favor d’aquesta Sala Civil, en virtut d’allò que disposa la resolució de data 17 de desembre de 1992, es va considerar presentat dins del termini i en la forma escaient el procurador Sr. Alfonso Martínez Campos, i les actuacions es van passar al Ministeri Fiscal a l’efecte de l’art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, el qual les va retornar per mitjà del seu escrit de data 25 d’octubre d’aquest any, en el qual sol·licitava l’admissió del recurs pels motius que s’exposen. Per interlocutòria d’aquesta Sala de data 9 de novembre passat es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va acordar que no esqueia obrir el tràmit d’impugnació de l’esmentat recurs, i es va assenyalar la vista pel dia 24 de gener actual a les onze del matí, en què va tenir lloc amb únicament l’assistència del lletrat i procurador de la part recurrent, els quals van sol·licitar que es cassés la sentència amb condemna de costes a la part contra la qual es recorre.

Hi ha actuat com a ponent l’Il·lm. magistrat Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - A l’hora de resoldre les qüestions que presenta aquest recurs de cassació, interessa fer una breu referència als fets que han estat l’origen del litigi. Els consorts Sr. Y1 i la Sra. Z3 van tenir tres fills, els Srs. Y4, Y5 i Y6. El Sr. Y1 va atorgar testament notarial obert el dia 14 de juny de 1983, en el qual ordenava uns legats a favor de la seva esposa i de les seves filles Sres. Y2 i Y6 en pagament dels seus drets de legítima paterna i instituïa hereu al seu fill Sr. Z1.

El dia 23 de juliol de 1986 es va atorgar una escriptura pública, en la qual el Sr. Y1  feia donació d’una finca de la seva propietat al seu fill Sr. Z1, amb reserva a favor del donant i de la seva esposa de l’usdefruit vitalici de la finca objecte de la donació. Aquesta donació no es va inscriure en el Registre de la Propietat.

Amb dates de 13 d’abril i 15 de maig de 1987 i 2 de maig de 1988 es van segregar unes parcel·les de la finca objecte de l’esmentada donació, que es van vendre als parcers de les finques segregades, i com que la finca apareixia inscrita en el Registre de la Propietat a nom del Sr. Y1, fou aquest qui atorgà com a venedor les corresponents escriptures publiques de compra-venda.

Amb data 2 de novembre de 1989 el Sr. Y1 va atorgar uns poders a favor del seu fill Sr. Z1, i fent ús d’aquests poders el fill va atorgar amb data 22 de gener de 1990 una escriptura pública de segregació d’una parcel·la de la finca matriu objecte de la donació i una segona escriptura pública, en la qual constituïa una hipoteca sobre la finca segregada.

Els dies 29 de març i 2 d’abril de 1990 es van atorgar dues escriptures públiques de compra-venda, en les quals el Sr. Y1 venia la finca objecte de la donació a la seva filla Sra. Z2 i a la seva esposa Sra. Z3.

En aquests contractes la filla adquiria la nua propietat de les finques i la seva mare l’usdefruit vitalici. Aquestes compra-vendes van provocar les corresponents inscripcions en el Registre de la Propietat a favor de les compradores.

I finalment cal esmentar que el dia 11 de juny de 1990 el Sr. Y1 va revocar els poders que havia atorgat a favor del seu fill.

Segon. - En base als fets esmentats el Sr. Z1 amb data 26 d’abril de 1990 va promoure demanda de judici declaratiu de menor quantia contra els seus pares Sr. Y1 i Sra. Z3 i contra la seva germana Sra. Z2, en la qual demanava que es declarés que la donació que va atorgar el Sr. Y1 a favor del seu fill Sr. Z1 el dia 23 de juliol de 1986 era perfecta, vàlida i eficaç: que les dues escriptures que van atorgar el Sr. Y1, la Sra. Z3 i la Sra. Z2 els dies 29 de març i 2 d’abril de 1990 són nul·les i estan mancades de valor i efectes; que en conseqüència totes les inscripcions i anotacions fetes en el Registre de la Propietat derivades d’aquestes escriptures són nul·les i s’han de cancel·lar, i que s’han d’imposar als demandats les costes del judici. El Sr. Y1, la Sra. Z3 i la Sra. Z2 s’oposaren a la demanda, i en el seu escrit de contestació al·legaven manca de legitimació passiva per infracció de la doctrina del litisconsorci passiu necessari, ja que no havien estat demandats els compradors de les parcel·les que les havien adquirit amb posterioritat a la donació; que la donació del Sr. Y1 a favor del seu fill s’havia fet amb la intenció de fer un testament amb les seves característiques de la revocabilitat i possibilitat de modificar-lo i per aquests motius el donant seguia essent propietari de la finca i va efectuar determinats actes dispositius sobre parcel·les de la mateixa finca; que el dia 2 de novembre de 1989 el Sr. Y1 va atorgar un poder a favor del seu fill perquè el pare ja era vell i d’aquesta manera el fill podia gestionar més fàcilment el patrimoni familiar i fent ús d’aquests poders, el Sr. Z1 va atorgar unes escriptures públiques de segregació de finques i d’hipoteca sobre les finques segregades sense comunicar-ho al seu pare, que a la vista d’aquests fets el Sr. Y1 va vendre les finques que encara tenia a la seva esposa i a la seva filla i va negar que es tractés d’unes compra-vendes simulades; finalment al·legaven que tots aquests fets havien determinat que el Sr. Y1 revoqués els poders que havia atorgat a favor del seu fill, i acabaven suplicant que en el seu dia es dictés sentència que desestimés la demanda per manca de legitimació passiva per infracció de la doctrina del litisconsorci passiu necessari i, subsidiàriament, que es desestimés la demanda, amb imposició de les costes a la part agent. Van formular a l’ensems una demanda reconvencional, en la qual demanaven que es condemnés l’agent a retre comptes dels actes que havia dut a terme com a apoderat del seu pare. El Sr. Z1 s’oposa a la demanda reconvencional i suplicava que en el seu dia es dictés sentència que desestimés la reconvenció.

Amb data 19 de juny de 1991 el Jutjat de Primera Instància número 1 de Martorell va dictar sentència que desestimava l’excepció de manca de legitimació que al·legaven els demandats, desestimava també la demanda que va formular la part agent i estimava en part la demanda reconvencional.

La part agent va interposar recurs d’apel·lació contra aquesta sentència i la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 31 de gener de 1992, que estimava el recurs d’apel·lació que va formular el Sr. Z1 i declarava que la donació que va atorgar el Sr. Y1 a favor del seu fill Sr. Z1 era perfecta, vàlida i eficaç; que les dues escriptures públiques de compra-venda que va atorgar el Sr. Y1 a favor de la Sra. Z3 i la Sra. Z2 són nul·les i estan mancades de valor i efectes; que per consegüent són nul·les les inscripcions i anotacions practicades en el Registre de la Propietat en base a aquestes escriptures, que s’han de cancel·lar.

El Sr. Y1 i la Sra. Z2 van interposar recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Primera del Tribunal Suprem, que amb data 17 de desembre de 1992 va dictar interlocutòria, en el qual acordava que la competència per resoldre aquest recurs de cassació correspon a la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El Sr. Y1, la Sra. Z3 i la Sra. Z2 han interposat recurs de cassació davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i en el seu escrit d’interposició del recurs, que fonamenten en l’article 1692,3r. de la Llei d’enjudiciament civil, al·leguen infracció de l’article 359 de l’esmentada Llei processal; en el motiu segon, que fonamenten en l’article 1692, 4t. de la mateixa Llei, al·leguen infracció dels articles 1281, 1282 i 1283 del Codi civil, en relació amb la jurisprudència del Tribunal Suprem que esmenten; en el motiu tercer, amb igual fonamentació jurídica, al·leguen infracció de la doctrina jurisprudencial que fa referència al silenci com a declaració de voluntat i a la doctrina dels actes propis, i en el darrer motiu de cassació, amb la mateixa fonamentació, al·leguen infracció per no aplicació dels articles 245, 246 i 247 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

Tercer. - El primer motiu de cassació es fonamenta en l’article 1692,3r. de la Llei d’enjudiciament civil, i en aquest motiu la part que recorre al·lega que la sentència d’apel·lació infringeix l’article 359 de la Llei d’enjudiciament civil, perquè no resol de forma expressa totes les qüestions que han estat l’objecte del litigi.

Aquest primer motiu de cassació s’ha de desestimar. En primer lloc perquè, com ha tingut ocasió de precisar aquest Tribunal Superior de Justícia en la seva sentència de 25 de gener de 1990, en estricta aplicació d’un reiterat criteri jurisprudencial que resulta -entre moltes altres- de les sentències del Tribunal Suprem de 2 de juliol i 19 de setembre de 1986 i 25 de setembre de 1987, el litisconsorci passiu necessari té com a finalitat evitar que quedin al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida i a l’ensems, evitar que es dictin sentències incompletes, contradictòries o que provoquin indefensió, i aquestes circumstàncies no concorren en aquest cas. Ja que el fet de no adreçar-se la demanda contra els adquirents de les parcel·les com a conseqüència d’uns actes de disposició que va atorgar el donant amb posterioritat a la donació, no origina cap mena d’indefensió pels adquirents de les parcel·les. Ja que el fill de forma expressa ha expressat el seu ple consentiment als actes dispositius que va dur a terme el seu pare i -per consegüent- sigui quin sigui el resultat del litigi, els adquirents de les parcel·les no es veuen afectats, perquè tant el pare que apareix com a alienant com el fill que ha consentit les alienacions, estan plenament d’acord en considerar-les vàlides i eficaces, amb la consegüent manca de necessitat de convocar a judici els adquirents de les parcel·les. En segon lloc, la sentència tampoc és incongruent per contradictòria pel fet de reconèixer eficàcia als actes de disposició que va atorgar el pare a favor dels parcers i negar eficàcia als actes dispositius que va atorgar el mateix pare a favor de la seva esposa i de la seva filla, perquè les primeres les va consentir de forma expressa el fill donatari que creia i creu que és el vertader propietari de la finca, i amb referència a les segones va mostrar la seva radical oposició, que exterioritza per mitjà de la interposició de la demanda que ha estat l’origen d’aquest recurs de cassació. Cal esmentar a més a més que la part que recorre intenta justificar el caràcter contradictori de la sentència en base a qualificar la donació de mortis causa i no de donació entre vius -com fa la sentència contra la qual es recorre-, qüestió que s’estudia en els posteriors motius de cassació, i que en el motiu que ara s’examina equival a considerar resolt el problema controvertit, en base a un motiu de cassació que es fonamenta en l’article 1692,3r. de la Llei d’enjudiciament civil, totalment inadequat en aquest punt. I finalment cal esmentar que la sentència contra la qual es recorre tampoc és incongruent pel fet de no resoldre la petició de la reconvenció sobre rendició de comptes, que sols es poden exigir si es considera que la donació que va fer el pare a favor del fill és una donació mortis causa, i com que la sentència d’apel·lació refusa de forma expressa aquesta tesi, no té cap sentit una condemna al fill a retre comptes per la gestió d’una finca, que segons la mateixa sentència és propietat del fill.

Quart. - El segon motiu de cassació, que es fonamenta en l’article 1692,4t. de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció dels articles 1281, apartat segon, i articles 1282 i 1283 del Codi civil i jurisprudència que esmenta. Segons el criteri de la part que recorre, la sentència de l’Audiència es limita a fer una interpretació purament literal de l’escriptura de donació, sense tenir en compte els actes dels contractants anteriors, coetanis i posteriors a l’escriptura i com a conseqüència de no tenir en compte tots els criteris interpretatius que es deriven dels articles 1281, 1282 i 1283 del Codi civil, qualifica de donació entre vius i no de mortis causa -com havia fet la sentència de primera instància- el contracte que es va convenir en l’escriptura pública de 23 de juliol de 1986.

En relació amb aquest motiu de cassació s’ha de precisar inicialment que segons un reiterat criteri jurisprudencial -que ha acceptat sempre aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya- la interpretació dels contractes és funció privativa dels organismes jurisdiccionals d’instància, el criteri dels quals ha de mantenir-se en cassació, llevat de les exegesis desorbitades o arbitràries que pugnen amb la lògica i el sentit dels textos o de les clàusules sotmeses al raciocini del jutge (sentència del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1985, que confirma una abundant jurisprudència anterior). I en el cas que és l’origen d’aquest recurs de cassació, la sentència contra la qual es recorre fa una interpretació literal i sistemàtica de l’escriptura de donació, que de cap manera es pot qualificar d’il·lògica o d’arbitrària. Cal afegir encara que la invocació dels articles 1282 i 1283 del Codi civil en aquest motiu de cassació no contradiu allò que s’acaba d’afirmar. Certament de l’article 1282 del Codi civil, i jurisprudència que esmenta la part que recorre, en resulta que per jutjar la intenció dels contractants cal atenir-se principalment als seus actes anteriors, coetanis i posteriors al contracte.

Si ens atenim als actes anteriors, apareix un element prou significatiu, com és el testament del donant de l’any 1983 -anterior per tant a la donació-, en el qual instituïa hereu al fill donatari, que en base a aquest testament havia d’adquirir la finca objecte de la donació (element de més valor de tots els que integren el patrimoni del testador i després donant). Per consegüent amb l’escriptura de donació de l’any 1986 s’ha de pensar que els interessats no perseguien altra cosa que anticipar els efectes de la successió per una donació de la finca a favor del fill, i des d’aquesta perspectiva no té massa sentit l’argumentació de la part demandada i que ara recorre, d’atribuir a la donació les característiques de la revocabilitat i la possibilitat de modificar-la, que són pròpies del testament. Perquè si aquest hagués estat el propòsit dels interessats, l’escriptura de donació s’hauria de qualificar més aviat com un acte inútil o mancat de transcendència en relació amb el testament anterior. I no sembla que pare i fill hagin volgut fer un acte inútil quan es van decidir a atorgar l’escriptura pública de donació de l’any 1986.

I si ens atenim -com ordena l’article 1282 del Codi civil- als actes posteriors dels contractants, també es reafirma la tesi del jutge d’instància. És cert que el pare disposa d’unes parcel·les que segrega de la finca objecte de la donació i que atorga uns poders al fill donatari que li permeten dur a terme actes d’administració i de disposició sobre la finca. Però d’aquests fets no se’n deriva que el fill no sigui el propietari real de la finca. Perquè aquests actes que duu a terme el pare, els ha consentit expressament el fill, i per consegüent els duu a terme materialment el pare per la seva condició de propietari formal de la finca, ja que com s’ha indicat abans, l’escriptura de donació no va provocar cap assentament registral a favor del fill per no haver-se demanat la inscripció de la finca en el Registre de la Propietat per uns motius que no han quedat del tot clars, però que segurament són aliens al dret civil. Per consegüent els actes que va dur a terme materialment el pare i que va consentir el fill es justifiquen en base a la incidència que té, sobre els actes que va dur a terme el pare donant, l’anomenat principi del tracte successiu que sanciona l’article 20 de la Llei hipotecària. Però de l’examen de les actuacions se’n deriven també altres actes dels contractants posteriors a l’escriptura de donació que avalen la tesi de la sentència contra la qual es recorre. En primer lloc l’acta notarial de manifestacions de 9 d’abril de 1990, en la qual el donant Sr. Y1 confereix de forma expressa i indubitada al seu fill Sr. Z1 la condició de propietari de la finca objecte de la donació. I també de la posterior acta notarial de manifestacions que el mateix donant va atorgar el dia 14 de juny de 1990, en la qual manifestava que va atorgar l’anterior acta perquè el fill li havia manifestat que li retornaria l’escriptura de poders, cosa que no va fer, i per consegüent ni tenien raó de ser les manifestacions que va fer a l’acta anterior, en la qual -deia- va actuar sota pressions psicològiques. Aquestes inconcretes manifestacions no contradiuen la condició de propietari que abans havia atribuït al fill a l’acta notarial anterior sinó que en certa manera la reafirmen, ja que el pare manifesta la seva voluntat que es mantingui la situació patrimonial que existia abans de l’atorgament de la primera acta notarial. I de tots aquests fets se’n deriva que el pare estava convençut d’haver atorgat a favor del seu fill una donació entre vius i no una donació per causa de mort -i per consegüent revocable: art. 247 de la Compilació del dret civil de Catalunya- perquè si hagués cregut això darrer, en lloc d’atorgar totes aquestes actes notarials, que palesen de forma clara un distanciament entre pare i fill, tenia a les seves mans la via senzilla i expeditiva de revocar la pretesa donació per causa de mort i tornar les coses a la situació que pretenia en base a unes noves circumstàncies familiars. I aquestes inconcretes manifestacions que es fan a la segona acta notarial, no podien revocar una hipotètica donació mortis causa anterior, ja que segons l’article 247 de la Compilació les donacions per causa de mort resten sense efecte si el donant les revoca expressament en escriptura pública i la voluntat expressa de revocar no apareix a la segona acta notarial.

Cinquè. - El tercer motiu de cassació es fonamenta igualment en l’article 1692,4t. de la Llei d’enjudiciament civil, i en aquest motiu de cassació al·lega la part que recorre infracció de la doctrina jurisprudencial relativa al silenci com a declaració de voluntat i a la doctrina dels actes propis. Els raonaments que s’han fet en el fonament de dret anterior, porten també a la desestimació del tercer motiu de cassació. Perquè no és cert que el fill donatari amb el seu silenci va consentir els actes dispositius que sobre la finca objecte de la donació va dur a terme el seu pare. Sinó que el fill -que es creia i es creu propietari real de la finca- va consentir els primers actes dispositius que va dur a terme el pare a favor dels parcers de les parcel·les que va alienar i es va oposar als darrers actes dispositius que va dur a terme el pare a favor de la seva esposa i de la seva filla sense que el fill en tingués notícia, perquè com s’ha dit abans, tots aquests actes dispositius els havia de dur a terme el pare per exigències del principi del tracte successiu ex article 20 de la Llei Hipotecària. Per consegüent el fill mostra la seva conformitat amb els actes dispositius que el pare duu a terme d’acord amb ell i la seva disconformitat amb els actes dispositius que el pare -com a titular formal de la finca- duu a terme a esquena del fill, que es creu vertader propietari. Això no implica anar contra els actes propis, perquè el conegut principi adversus factum suum quis venire non potest pressuposa que entre la conducta anterior de l’interessat i la posterior pretensió que vol exercitar hi ha una incompatibilitat o contradicció que segons els principis de la bona fe (art. 7.1 del Codi civil) s’havia atribuït a la conducta anterior (sentències del Tribunal Suprem de 16 de novembre de 1960 i 27 de gener de 1966). I com que aquestes circumstàncies no concorren en el cas que és l’origen del recurs de cassació, s’ha de desestimar el tercer motiu de cassació.

Sisè. - El quart i darrer motiu de cassació es fonamenta també en l’article 1692,4t. de la Llei d’enjudiciament civil, i segons el criteri de la part que recorre la sentència d’apel·lació infringeix per inaplicació els articles 245, 246 i 247 de la Compilació de dret civil de Catalunya referents a les donacions per causa de mort, perquè qualifica la donació que es va convenir en l’escriptura pública de 1986 de donació entre vius i no de donació per causa de mort.

Com resulta de la seva pròpia denominació, la donació per causa de mort és aquella donació que es fa en consideració a la premoriència del donant al donatari i es pot atorgar per una doble via, com és la de fer la donació i que el donant conservi la propietat d’allò que va donar, que sols adquireix el donatari si premor el donant; o que el donatari adquireixi immediatament la propietat de la cosa o coses objecte de la donació, però que les hagi de restituir al donant si aquest sobreviu (art. 246, III de la Compilació de dret civil de Catalunya). En qualsevol cas la donació per causa de mort és una atribució patrimonial a títol particular, que s’atorga en contemplació a la mort del donant, i per aquest motiu la contemplatio mortis ha d’aparèixer sempre en aquest tipus de donacions, ja que és un element estructural de les donacions per causa de mort. I aquest requisit essencial de la contemplatio mortis en cap moment apareix a l’escriptura de donació de l’any 1986. En la seva part expositiva es diu que el Sr. Y1 té la intenció de donar al seu fill la finca sense fer més precisions. I en la part de l’escriptura pública que fa referència a l’atorgament, s’estipula -pacte primer- que el donant i la seva esposa es reserven l’úsdefruit vitalici de forma conjunta i successiva de la finca objecte de la donació que el Sr. Y1 fa donació purament i simple al seu fill de la finca, que el fill accepta la nua propietat i el donant manifesta tenir béns suficients per a la seva decorosa subsistència (pacte segon); i que totes les despeses que es deriven de l’escriptura de donació, són a càrrec del donatari (pacte tercer). Si segons el pacte segon es tracta d’una donació feta purament i simple, sembla prou clar que ens trobem davant una donació entre vius i no davant una donació per causa de mort, perquè allò que manifesten els contractants en el pacte segon encaixa perfectament amb l’article 618 del Codi civil, segons el qual la donació -entre vius- és un acte de liberalitat pel qual una persona disposa gratuïtament d’una cosa a favor d’una altra que l’accepta. I això és el que resulta de l’escriptura de donació, és a dir, una liberalitat pura i simple a favor del fill i l’absència absoluta de la contemplatio mortis, que no apareix com a causa impulsiva o final de la donació ni com a element demostratiu que la mort del donant hagi de tenir una determinada incidència sobre l’eficàcia de la liberalitat que va fer el pare a favor del fill.

S’ha d’afegir una segona consideració. En el pacte primer de l’escriptura el pare donant es reserva per a ell i per a la seva esposa de forma conjunta i successiva, l’usdefruit de la finca objecte de la donació, i d’aquesta reserva se’n deriva ben clarament que fou voluntat expressa dels atorgants de l’escriptura de donació que des d’aquell moment el fill adquirís la propietat -o més ben dit, la nua propietat- de la finca, ja que altrament no tindria sentit la reserva de l’usdefruit a favor del donant i de la seva esposa. Una donació amb transmissió immediata de la propietat al donatari també pot ésser una donació per causa de mort segons l’article 246,III de la Compilació, sempre -cal recordar-ho- que s’hagi fet contemplatio mortis. I en el cas de la reserva de l’usdefruit vitalici a favor del donant i de la seva esposa, no s’hi pot entendre compresa la contemplatio mortis, perquè aquesta reserva no confereix eficàcia post mortem a la donació, sinó que es tracta d’una donació que produeix els seus efectes des que es va atorgar segons el règim de les donacions entre vius. Amb la precisió -en tot cas- que la mort del donant i de la seva esposa determinaran que el fill donatari adquireixi la plena propietat de la finca, en lloc de la nua propietat que va adquirir per negoci entre vius des de la data de l’escriptura de donació.

Setè. - Els raonaments anteriors porten a la desestimació del quart i darrer motiu de cassació i a la desestimació total del recurs. Per tant s’ha d’acordar la imposició de les costes del recurs a la part que recorre, d’acord amb allò que estableix l’apartat darrer de l’article 1715 de la Llei d’enjudiciament civil.

En tractar-se d’un supòsit en el qual no va ser procedent la constitució del dipòsit segons l’article 1703,1 de la Llei d’enjudiciament civil, no s’ha de fer cap, pronunciament sobre aquest punt.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot allò que s’ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L’AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL,

que declarem que no escau el recurs de cassació que va interposar el procurador dels tribunals Sr. Alfonso Martínez Campos, en nom i representació del Sr. Y1 i la Sra. Z2, contra la sentència que va dictar la Secció Quarta de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 31 de gener de 1992, i condemnem la part que recorre -ja esmentada- al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.

S’ha de lliurar certificació d’aquesta resolució que serà tramesa a l’Audiència de Barcelona juntament amb el rotllo i les actuacions rebudes en el seu dia.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.