Sentència de 16 de desembre de 1993

Excm. Sr. President: Sr. Luis M. Díaz Valcárcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesús E. Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Barcelona, a setze de desembre de 1993.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació que es va interposar contra la sentència que va dictar la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, que és conseqüència de les actuacions de Judici declaratiu de menor quantia, sobre petició suplement de llegítima, el recurs de la qual va interposar el demandat Sr. X, representat pel procurador Sr. Jorge Solà Serra i defensat pel lletrat Sr. Ramón Contijoc Pratdesaba, en el qual ha estat part contra la qual es recorre el Sr.  Y.

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia a instància del Sr. Y contra el Sr. X en què sol·licitava, un cop al·legats els fets i fonaments que va estimar oportuns, que es dictés sentència que estimés la demanda en la qual es declarés i concretés.

a) Tenir obligació el demandat Sr. X de satisfer al seu principal, senyor Y, l'import de la llegítima que li correspon per la mort del seu pare comú senyor Z, segons les normes dels articles 189 i següents de la Compilació del Dret Civil Especial de Catalunya. b) Tenir en compte per fixar la suma de la llegítima individual del seu mandant la quantitat de cinc milions cinc centes mil pessetes que ha rebut i rebaixar-ne aquest import total de la seva llegítima individual, c) Declarar la nul·litat per manca de causa, per manca de preu o perquè encobreix donació sense els requisits dels articles 630 y 633 del Codi civil de qualsevol transmissió, per qualsevol títol, dels béns del causant a favor del demandant, amb la declaració de la mateixa nul·litat de qualsevol de les inscripcions registrals que els títols d'això puguin haver donat lloc en els termes de l'article 38 i següents de la Llei Hipotecària. I restar en el patrimoni del causant els béns transmesos presumptivament així. d) Per al cas que no es consideri la nul·litat de la o les anteriors eventuals o presumptes transmissions, declarar que impliquen una donació, amb la qual cosa l'import o el valor dels béns transmesos es col·lacioni i addicionin a la massa hereditària en la forma dels articles 189 i següents de la Compilació. e) En el cas que no es considerin donació aquelles transmissions de l'apartat anterior, cal col·lacionar com a donació l'import o la desproporció entre el valor dels mateixos béns i allò que s'ha pagat presumptivament per aquests béns, als efectes mateixos del càlcul de la llegítima individual. f) Tenir obligació, el demandat, de pagar interessos del suplement de la llegítima que es reclama des del moment en que fou reclamat, és a dir, en la demanda de conciliació o, en tot cas, des de la data de la interpel·lació judicial, i al pagament de les costes.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit es va disposar la citació a termini del demandat, la qual cosa va verificar oportunament, es va oposar a la demanda i va sol·licitar que es dictés sentència que desestimés la demanda en totes les seves parts i que s'imposessin les costes a l'agent. El judici es va seguir pels seus tràmits i el jutjat esmentat, amb data 1 de juliol de 1991, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECIDEIXO: Que estimant íntegrament la demanda interposada pel Procurador, senyor Carles Vargas, en nom i representació del senyor Y, contra el Sr. X, he de declarar i decreto:

a) Que el demandat, senyor Sr. X, té obligació de satisfer a l'actor, senyor Y, el suplement de la llegítima que li correspongui per la defunció del seu pare comú, senyor Z, segons les normes dels articles 129 i següents de la Compilació del Dret Civil Especial de Catalunya, que hi fan referència, en la quantia que es fixi en execució de sentència i segons allò que estableix el fonament jurídic onzè.

b) Que es tingui en compte, per fixar l'import de la llegítima individual de l'actor, la mateixa quantitat de 5.500.000 pessetes rebudes, fet que ja es conté en el fonament jurídic onzè.

c) Que es declari la nul·litat per causa il·lícita de l'escriptura de renda vitalícia atorgada pel causant a favor del demandat en data 05/06/86 i autoritzada pel Notari, senyor Jaume Manuel de Castro i Fernández, que es troba en el document número 7 de la contestació de la demanda i no pertoca anul·lar cap inscripció registral perquè totes les finques encara són inscrites a nom del causant.

d) Que es computi en l'excés la donació a que s'ha fet referència en l'apartat c), en la diferència del valor de la part donada i el gravamen inferior.

e) Que té obligació el demandat de pagar interessos legals del suplement de la llegítima reclamada des del moment en què fou reclamat en la demanda de conciliació, o sigui, des del 22 de febrer de 1990.

I es condemna al demandat a estar i a passar per tot això i també a pagar les costes del judici.».

Tercer. - El demandat va interposar recurs d'apel·lació contra l'esmentada sentència, que va ser admès a tots dos efectes i va substanciar-ne l'alçada la Secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona que va dictar sentència amb data 28 de juny de 1993, la part dipositiva de a qual és «DECIDIM: Que estimem en part el recurs d'apel·lació que va interposar el Sr. X contra la sentència que va pronunciar el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Granollers amb data 1 de juliol de 1991, i l'hem de revocar i revoquem parcialment a l'efecte de:

1) Xifrar el valor computable de les finques registrals núm. ---- i ---- del Registre de la Propietat de L., en 48.356.582 ptes.

2) El valor computable del negoci es determinarà en relació amb el que tenia l'abril de 1987.

3) Es confirma la sentència apel·lada en tots els seus extrems restants, la qual cosa s'acordà sense fer imposició expressa de les costes del recurs»,

Quart. - El procurador Sr. Jorge Solà Serra, en nom i representació del demandat Sr. X, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes del Dret civil comú i Dret civil de Catalunya, que fonamentava en els motius següents:

1- A l'empara del número 4 de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes de l'article 1790 en relació amb l'art. 1802 del Codi Civil en concordança amb l'art. 129 de la Compilació i la doctrina del Tribunal Suprem.

2- A l'empara del número 4t de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes de l'art. 129, paràgraf primer de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb l'art. 1802 del Codi civil i els articles 618 i 1274 del Codi civil.

3- A l'empara del número 4t de l'art. 1692 de la LEC per infracció de les normes de l'art. 1253 del Codi civil en relació amb l'art. 3.1 del propi cos legal, en concordança amb l'art. 129 de la Compilació.

4- A l'empara del número 4t de l'art. 1692 de la LEC per infracció de les normes de l'art. 129 de la Compilació en concordança amb els art. 1204 i 1209 del Codi civil i l'art. 1214 també del Codi civil.

5- A l'empara del número 4t de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de les normes de l'art. 129 en relació amb l'art. 132 de la Compilació.

Cinquè. - Per provisió de data 14 d'octubre passat, es va considerar comparegut el procurador Sr. Solà Serra en la representació acreditada del Sr. X, es va considerar interposat el recurs i les actuacions van passar la Ministeri fiscal, als efectes de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, el qual per mitjà d'un escrit de data 26 d'octubre últim, va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs. Per interlocutòria de data 8 de novembre passat es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va acordar que no escau obrir el tràmit d'impugnació del recurs al transcórrer el termini de la part contra la qual es recorre sense que es personés a les actuacions, i es va assenyalar votació i decisió pel dia 29 de novembre passat,

Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - Són fets admesos com a certs per totes dues parts litigants els següents. Per document privat -que després es formalitzarà en escriptura pública- de data 22 d'octubre de 1986 el Sr. Z va transmetre al seu fill Sr. Y una finca propietat del donant que es troba a la ciutat de Granollers, transmissió que es va realitzar a compte dels drets hereditaris que el donatari tingués en l'herència del seu pare i de comú acord es valorà la finca en la quantitat de cinc milions mil pessetes. L'esmentat: Sr. Z va atorgar testament el dia 21 de novembre de 1988, en el qual ordenava un llegat de diners a favor de la seva nora Sra.  Z2, instituïa hereu el seu fill Sr. X i afegia que no feia cap atribució en el testament a favor del seu altre fill Sr. Y perquè ja havia rebut en vida del seu pare béns suficients en pagament de la seva llegítima; i pel cas que el fill legitimari reclamés el suplement de llegítima, ordenava el testador que s'havia d'imputar a la seva llegítima tot allò que ja havia rebut del seu pare o per qualsevol altre títol gratuït. El testador va morir el dia 1 de desembre de 1989.

Segon. - En base als fets esmentats, el Sr. Y amb data 30 d'abril de 1990 va formular demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el seu germà -i hereu en l'herència paterna- Sr. X, en la qual reclamava el suplement de llegítima que li corresponia en l'herència del seu pare, ja que segons el criteri de l'agent la seva llegítima importava la quantitat de 25.000.000 de pessetes i havia rebut del seu pare béns per un import de 5.500.000 pessetes a compte dels seus drets legitimaris, diferència que venia determinada pel fet que el testador va transmetre en vida el seu patrimoni immobiliari al fill instituït hereu a canvi d'una petita renda vitalícia, que encobria una donació a favor del fill, que s'havia de tenir en compte a l'hora de practicar la computació legitimària; i acabava suplicant que en el seu dia es dictés sentència, es la qual es declarés el dret de l'agent a percebre la llegítima paterna en la quantitat que determinés la sentència, que s'havien d'imputar a la llegítima de l'agent els béns que havia rebut del pare per un import de 5.500.000 pessetes, que es declarés nul·la -per simulació- la transmissió de béns feta pel testador a favor del seu fill i hereu Sr. X, i si no es declara nul·la l'esmentada transmissió, es declarés que encobria una donació a favor del fill, que s'havia de computar als efectes del càlcul de la llegítima o, subsidiariament, es computés com a donació la diferència entre el valor dels béns objecte de la transmissió i el presumpte preu que havia de pagar el fill, i que es condemnés al demandat a pagar els interessos del suplement de la llegítima des de la data de l'acte de conciliació o, en tot cas, des de la data de la interpel·lació judicial. El Sr. X s'oposà a la demanda, i en el seu escrit de contestació negava que l'agent tingués dret a reclamar el suplement de llegítima paterna, que el demandat havia adquirit unes finques del seu pare per un contracte de renda vitalícia formalitzat en escriptura pública de 5 de juny de 1986 i que el negoci de fusteria que en vida tenia el pare dels litigants, no existia en el temps de la seva mort, ja que el local on exercia aquesta activitat l'havia llogat a la Sra. Z2 -esposa del demandat- i aquesta senyora era l'única titular del negoci que aleshores es desenvolupava en aquell local; i acabava suplicant que en el seu dia es dictés sentència que desestimés la demanda.

El Jutjat de Primera Instància número 1 de Granollers va dictar sentència el dia 1 de juliol de 1991, la part dispositiva de la qual diu que «estimant íntegrament la demanda interposada pel Procurador senyor Carles Vargas, en nom i representació del senyor Y, contra el Sr. X, he de declarar i decreto: a) Que el demandat, senyor X, té obligació de satisfer a l'actor, senyor Y, el suplement de la llegítima que li correspongui per la defunció del seu pare comú, senyor Z, segons les normes dels articles 129 i següents de la Compilació del Dret Civil Especial de Catalunya, que hi fan referència, en la quantitat que es fixi en execució de sentència i segons allò que estableix el fonament jurídic onzè.- b) Que es tingui en compte, per fixar l'import de la llegítima individual de l'actor, la mateixa quantitat de 5.500.000 pessetes rebudes, fet que ja es conté en el fonament jurídic onzè.- c) Que es declari la nul·litat per causa il·lícita de l'escriptura de renda vitalícia atorgada pel causant a favor del demandat en data 05/06/86 i autoritzada pel Notari, senyor Jaume Manuel de Castro i Fernández, que es troba en el document número 7 de la contestació de la demanda, es declara la validesa de la donació onerosa encoberta o dissimulada i no pertoca anul·lar cap inscripció registral perquè les finques encara són inscrites a nom del causant.- d) Que es computi en l'excés la donació a què s'ha fet referència en l'apartat c), en la diferència del valor de la part donada i el gravamen inferior- e) Que té obligació el demandat de pagar interessos legals del suplement de la legítima reclamada des del moment en què fou reclamat en la demanda de conciliació, o sigui, des del 22 de febrer de 1990».

La part demandada va interposar recurs d'apel·lació contra aquesta sentència, i la secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 28 de juny de 1993, que estimava en part el recurs d'apel·lació, i declarava que el valor computable de les finques registrals números 7288 i 11787 del Registre de la Propietat de Granollers era de 48.356.582 pessetes, que el valor computable del negoci del testador es determinaria en relació amb el que tenia el mes d'abril de 1987 (quan la societat I, S.A. es va fer càrrec de les activitats del negoci que fins aleshores havia desenvolupat el testador) i confirmava els altres pronunciaments de la sentència contra la qual es recorre, sense fer expressa condemna en costes.

La part demandada ha formulat davant d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya recurs de cassació contra la sentència dictada per la secció 16a de l'Audiència Provincial de Barcelona, que articula en cinc motius de cassació, tots els quals fonamenta en l'article 1692, número 4 de la Llei d'enjudiciament civil.

Tercer. - El primer motiu de cassació al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables per tal de resoldre les qüestions debatudes, i com a normes infringides esmenta l'article 1790 en relació amb l'article 1802, tots ells del Codi civil, en concordància amb l'article 129 de la Compilació del dret Civil de Catalunya (com que el testador va morir l'any 1989, hem d'entendre que la part que recorre es refereix a l'article 127 de la Compilació, segons la redacció derivada del Decret Legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, pel qual s'aprova el text refós de la Compilació del dret Civil de Catalunya) i la doctrina del Tribunal Suprem que resulta de les sentències de 28 de novembre de 1949 i 19 de febrer de 1965. Segons el criteri de la part que recorre, i atès el caràcter aleatori del contracte de renda vitalícia, no es pot parlar de nul·litat per manca de causa de l'esmentat contracte, que s'ha de conservar vàlid i eficaç, i per consegüent no es pot computar -als efectes de l'article 127 de la compilació del dret civil de Catalunya- el valor de la finca objecte del contracte de renda vitalícia a l'hora de calcular l'import de la llegítima que reclama l'agent, i com que la sentència contra la qual es recorre no ha tingut en compte aquestes consideracions, infringeix l'article 127 esmentat i desconeix igualment l'esperit i la lletra de l'article 1802 del Codi civil.

Aquest primer motiu de cassació ha d'ésser desestimat. En primer lloc perquè el recurs de cassació s'ha de formular contra la sentència d'apel·lació i no contra la sentència de primera instància, i la part que recorre no ha tingut en compte aquesta consideració, ja que en el motiu de cassació que ara s'examina, fonamenta la seva argumentació en el fet que la sentència de primera instància declara la nul·litat per causa il·lícita del contracte de renda vitalícia, amb oblit que aquesta argumentació no es pot plantejar en el recurs de cassació, ja que el fonament de dret segon de la sentència d'apel·lació rectifica de forma expressa aquest pronunciament de la sentència de primera instància i precisa que el repetit contracte de renda vitalícia no es fonamenta realment en una causa il·lícita, sinó en una causa relativament normal a la sociologia corrent, que es concreta en el fet de posar els elements essencials de l'empresa a nom de l'hereu que la gestiona.

Cal afegir encara que la sentència contra la qual es recorre, no infringeix l'article 1790 del Codi civil sobre el concepte de contracte aleatori ni desconeix la característica essencialment aleatòria del contracte de renda vitalícia -segons resulta de l'article 1802 del mateix Codi- ni infringeix l'article 127 de la Compilació del dret civil de Catalunya, que amb referència a la computació legitimaria ordena afegir al relictum el valor del béns donats pel causant, amb les excepcions que estableix el mateix precepte. Perquè la sentència contra la qual es recorre no desconeix que el contracte aleatori es fonamenta en una causa onerosa (tal com resulta de l'article 1790 del Codi civil: els contractants s'obliguen a lliurar o a fer alguna cosa en equivalència d'allò que l'altra part ha de lliurar o de fer), la qual cosa determina que no es puguin computar les alienacions fetes pel causant per la via d'un contracte aleatori. Sinó que la sentència contra la qual es recorre estableix en aquest cas la computació del valor de la finca per entendre que la seva transmissió a l'hereu per un contracte anomenat de renda vitalícia, encobreix una donació en la part que excedeix de la contraprestació alimentària a càrrec de l'hereu i com a tal donació s'ha de computar als efectes del càlcul de la llegítima. I com que aquesta conclusió, fonamentada en uns fets prou evidents, com són la manca de pagament per part de l'hereu de les rendes estipulades -incompliment que la sentència d'apel·lació qualifica molt gràficament de «valor entès» entre pare i fill- i el valor que s'assenyala a les finques objecte del contracte de renda vitalícia, molt inferior al valor real i fins i tot al declarat pel propi transmitent a efectes fiscals, no s'impugna per la via processal escaient, s'imposa la desestimació del primer motiu de cassació.

Quart. - El segon motiu al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicable al cas, i més concretament infracció de l'apartat primer de l'article 129 -rectius 127- de la Compilació del dret civil de Catalunya, en relació amb els articles 1802, 618 i 1274 del Codi civil. Insisteix la part que recorre en el fet que el testador va transmetre les finques al fill -que després va instituir en hereu- com a conseqüència d'un contracte de renda vitalícia, que el fill va pagar les contraprestacions estipulades i que si aquest contracte de renda vitalícia podia amagar o dissimular una donació del pare a favor del fill, es tractaria d'una donació onerosa, que no s'ha de computar als efectes del càlcul de la llegítima.

En aquest punt convé precisar que segons l'article 619 del Codi civil és també donació la disposició d'una cosa a favor d'una altra persona, en que s'imposi al donatari un gravamen inferior d'allò donat, i si segons el precepte aquesta transmissió s'ha de qualificar també de donació, això vol dir que el gravamen inferior no modifica la causa gratuïta que fonamenta l'atribució patrimonial. D'aquí en resulta que les donacions oneroses s'han de computar als efectes del càlcul de la llegítima, perquè segons l'article 127 de la Compilació es computen els béns donats pel testador, i ja s'ha indicat que l'article 619 del Codi civil qualifica la donació onerosa de donació. Però si es relaciona l'article 619 amb l'article 622 del mateix Codi, en el qual s'estableix que les donacions amb causa onerosa es regeixen per les regles dels contractes, cal precisar immediatament que l'article 622 del Codi -en la seva primera edició- que seguia el precedent marcat per l'article 943 del projecte de Codi civil de 1851 i l'article 619 de l'avant-projecte de 1882-1988, establia que les donacions oneroses es regien per les regles dels contractes onerosos, mentre que en la segona -i definitiva - edició del Codi es diu que les donacions oneroses es regeixen per les regles dels contractes, i des d'aquesta perspectiva s'imposa afirmar que el criteri del legislador va ésser el de sotmetre les donacions oneroses a les regles dels contractes, tant els fonamentats en una causa onerosa o en una causa gratuïta. I aquesta evolució legislativa porta a considerar com a solució mes vàlida que d'acord amb els articles 619 i 622 del Codi civil, la donació amb causa onerosa resta sotmesa al règim jurídic de les donacions en la part que excedeixen del valor de la càrrega o gravamen imposats al donatari, la qual cosa determina que als efectes de l'article 127 de la Compilació, les donacions s'han de computar en aquesta part. Tesi que acull de forma expressa el fonament de dret segon de la sentència contra la qual es recorre, que en aquest punt ha d'ésser igualment confirmada, amb la consegüent desestimació del segon motiu de cassació.

Cinquè. - El tercer motiu de cassació al·lega infracció de les normes jurídiques aplicables al present judici, i més concretament l'article 1253 del Codi civil, en relació amb l'article 3.1 del mateix Codi en concordància amb l'article 129 -en realitat article 127-  de la Compilació catalana. A criteri de la part que recorre, la sentència d'apel·lació infringeix l'article 1253 del Codi civil perquè dedueix de forma incorrecta el nexe que estableixen les sentències contra les quals es recorre per establir que el demandat va rebre del seu pare per títol de donació l'activitat empresarial que aquest desenvolupava en els locals objecte del contracte de renda vitalícia; la qual cosa determina la improcedència de computar -als efectes del càlcul de la llegítima- el valor del negoci de fusteria que va desenvolupar el causant fins a l'any 1979.

En relació amb aquest motiu de cassació cal assenyalar inicialment que segons una reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem -que ha acceptat sempre aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya-, quan es tracta d'impugnar les presumpcions que acull la sentència contra la qual es recorre, per tal que prosperi el recurs s'exigeix la constància que la inferència que ha fet el jutjador és il·legal, absurda, inversemblant o contrària a les regles de la lògica (així -per exemple- les sentències del Tribunal Suprem de 25 de juliol, 3 i 26 de desembre de 1991 i 17 de maig de 1992). I en el cas que origina aquest recurs de cassació, les deduccions efectuades pel jutjador d'instància s'emmarquen dins els paràmetres de la més estricta lògica, en base a uns raonaments deductius realitzats amb l'argumentació escaient a la vista dels fets prèviament establerts, reconeguts i demostrats, que constitueixen la preposició prèvia que imposa -amb absolut rigor- la conclusió que en deriva. Ja que certament ha d'estimar-se correcta la conclusió de la sentència contra la qual es recorre, quan estima que el demandat va rebre del seu pare per títol de donació l'activitat empresarial que aquest desenvolupava en els locals objecte del contracte de renda vitalícia i que per consegüent el fill va continuar el mateix negoci, perquè tal conclusió es deriva d'uns fets tan significatius com són que en els repetits locals s'hi desenvolupés la mateixa activitat, es treballés amb la mateixa maquinària, es continués donant ocupació als mateixos treballadors i es mantingués la mateixa clientela, que el fill mantingués el mateix número d'agremiat que el seu pare i que els comptes bancaris referents al negoci continuessin com a comptes indistints. I d'acord amb totes aquestes consideracions, s'ha de desestimar el tercer motiu de cassació.

Sisè.- El quart motiu de cassació al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicables al cas, i en particular de l'article 129 (cal recordar una vegada més que es refereix a l'article 127) de la Compilació del dret civil de Catalunya, en concordança amb els articles 1204, 1209 i 1214 del Codi civil per violació o inaplicació d'aquests preceptes. Al·lega la part que recorre que el pare dels litigants va cessar en la seva activitat empresarial i es va crear després una empresa nova, de la qual és titular el demandat, i que aquesta nova empresa és totalment aliena a la que tenia abans el testador; i en base a aquestes consideracions argumenta que existeix una veritable novació per ésser incompatibles l'empresa anterior i l'actual, i en base a aquesta pretesa novació considera que no es pot mantenir la tesi d'una donació feta pel pare a favor del fill de la mateixa empresa, amb la consegüent inoportunitat de considerar aquesta hipotètica donació als efectes del càlcul de la llegítima.

El present motiu de cassació ha d'ésser igualment desestimat. Perquè no es pot admetre la tesi de la part que recorre, segons la qual el demandat -en la constitució de l'empresa- va realitzar una aportació social fonamentada en una causa onerosa, perquè la tesi de l'aportació social sols és admissible si es parteix de la premissa d'ésser diferents l'empresa de la qual era titular el pare i la que després va constituir el fill. I com s'ha raonat en el fonament de dret anterior, de les proves practicades en resulta el fet que el fill va continuar l'empresa paterna per la via d'una successió empresarial socialment típica (en paraules de la sentència contra la qual es recorre), i aquesta successió no es fonamenta -evidentment- en una causa onerosa, sinó en una disposició a títol gratuït feta pel pare a favor del fill. Que per consegüent s'ha de computar als efectes del càlcul de la llegítima, amb la consegüent desestimació del quart motiu de cassació, perquè en aquest grau de cassació ha de prevaler la valoració de la prova feta per la Sala d'instància, a menys que sigui il·lògica o equivocada. I com s'ha raonat en el fonament de dret anterior, cap d'aquests qualificatius es poden aplicar als raonaments que porten al jutjador d'instància a considerar que la transmissió de l'empresa a favor del fill, s'ha produït com a conseqüència d'una transmissió fonamentada en causa gratuïta.

Setè. - El darrer dels motius de cassació al·lega infracció de les normes de l'ordenament jurídic aplicable al cas, amb particular referència a l'article 129 (article 127 segons el text legal vigent a la mort del testador), en relació amb l'article 132 de la Compilació del dret civil de Catalunya (també amb referència a la invocació de l'article 132 s'ha de precisar que segons el text aprovat per Decret Legislatiu 1/1984, de 19 de juliol, en realitat es vol invocar l'article 131 de la Compilació). Segons el criteri de la part que recorre la donació feta pel pare a favor del fill legitimari l'any 1986 s'evalua en la quantitat de 5.500.000 pessetes i com que el causant de la successió va morir l'any 1989, els béns objecte de la donació s'havien de computar pel valor que tinguessin en el temps de la mort del testador, tal com estableixen els articles 127 i 131 de la Compilació.

El motiu de cassació ha d'ésser igualment desestimat. Perquè aquesta qüestió no fou plantejada en el període d'al·legacions ni en els escrits de conclusions de les parts litigants, i per aquest motiu les sentències recaigudes en les instàncies inferiors no fan cap pronunciament sobre aquesta qüestió. I és doctrina reiteradament establerta pel Tribunal Suprem que no es poden suscitar qüestions noves en el recurs de cassació (sentència de 30 d'abril de 1993, que confirma una reiterada doctrina jurisprudencial anterior).

Vuitè. - En tractar-se d'un supòsit en el qual no va ser procedent la constitució de dipòsit segons l'article 1703-1 de la Llei d'enjudiciament civil, no s'ha de fer cap pronunciament sobre aquest punt. I com a conseqüència de la total desestimació del recurs de cassació s'ha d'acordar la imposició de les costes a la part que recorre, de conformitat amb allò que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la llei processal esmentada.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL

DECIDIM

Que declarem que no escau el recurs de cassació que va interposar el procurador del tribunals Sr. Jordi Solà i Serra, en representació causídica del Sr. X, contra la sentència dictada per la secció número setze de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 28 de juny de 1993, i condemnem la part que recorre -ja esmentada- al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació.

S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment en aquesta sentència,

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.