Sentència de 22 de novembre de 1993

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Excm. Sr. President actal.: Sr. Luis M.ª Díaz Valcárcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Lluís Puig i Ferriol, Joaquim Badia i Tobella.

Barcelona, vint-i-dos de novembre de mil nou-cents noranta-tres.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació que es va interposar contra la sentència que la Secció 1ª de la Audiència Provincial de Barcelona va dictar en grau d'apel·lació i que és conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia que se segueixen davant el Jutjat de Primera Instància núm. 32 de Barcelona sobre acció real de reclamació de llegítima, el recurs de la qual van interposar les demandants Sres. X, X2 i X3 representades pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz i defensades pel lletrat Sr. Francesc Ordeig F.. I també el va interposar la demandada Sra. Y, representada pel procurador Sr. Àngel Quemada Ruiz i defensada pel lletrat Sr. Juan Roca Ledesma.

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 32 de Barcelona, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia sobre reclamació de llegítima a instància de les Sres. X3, X2 i X contra la Sra. Y i el Sr. Z. Un cop exposats els fets i fonaments de dret que va estimar d'aplicació, va acabar demanant que es dictés sentència estimatòria de la demanda, les pretensions de la qual es concreten en la pètita de l'esmentada demanda, i al pagament de les costes del procediment.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit es va disposar la citació a termini dels demandats. La codemandada Sra. Y va comparèixer i va sol·licitar que es dictés sentència que desestimés parcialment la demanda pel que fa a la quantia dels drets legitimaris de les agents. El codemandat Sr. Z no va comparèixer, i per això va ser declarat en rebel·lia. El judici es va seguir pels seus tràmits i l'esmentat jutjat, amb data 10 d'abril de 1992, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que el procurador Sr. Joaniquet lbarz va presentar en nom i representació de les Sres. X, X2 i X3, contra la Sra. Y, representada pel procurador Sr. Quemada Ruiz, i contra el Sr. Z, declarat en rebel·lia, he de declarar el següent:

A) Que la causant, la Sra. Z2, mare únicament de quatre fills, les tres agents i el demandat Sr. Z, va morir a Barcelona el dia -- de ---de 1977, sota el seu últim i vàlid testament, que va autoritzar el notari de Barcelona Sr. Luis Roca Sastre Muncunill, amb data -- d'abril de 1972, núm. --- del seu protocol, per mitjà del qual instituïa hereva universal la seva néta Sra. Y, i en la clàusula segona llegava a les seves filles X, X2 i X3 (agents) i al seu fill Z (demandat) «la llegítima que en dret els correspongui».

B) Que els drets relictes de la causant són els que s'enumeren en el 6è fonament jurídic d'aquesta sentència, la valoració total dels quals és un import net de 53.696.393 ptes. La llegítima és la quarta part, és a dir, 13.424.098 ptes., i correspon a cadascun dels quatre legitimaris la suma de 3.356.124 ptes.

C) Que la quota legitimària de cadascuna de les agents ha de ser actualitzada per trencament del diner de la forma i amb les bases establertes en el 9è fonament jurídic.

I en conseqüència, he de condemnar la codemandada Sra. Y a abonar a cadascuna de les tres agents les quantitats següents:

1r- La quota legitimària del cabal hereditari valorada en 3.356.024 ptes. l'esmentada quantitat s'actualitzarà meritant un interès anual que resulta de la mitjana que produeixin els índex de preus al consum (IPC) des de l'any 1983 fins al seu pagament total, que es determinarà en execució de sentència.

2n- Abonar l'interès legal anual de la quota legitimària des del dia 8 maig de 1977.

Tot això sense fer expressa imposició de les costes.»

Tercer. - Totes dues parts van interposar recurs d'apel·lació contra l'anterior sentència, que va ser admès a tots dos efectes i se'n va substanciar l'alçada. La Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 6 de maig de 1993, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que desestimem els recursos d'apel·lació que van instar els procuradors Sr. Joaniquet i Quemada en nom i representació de la Sra. X3 i d'altres, i de la Sra. Y respectivament. Hem de confirmar i confirmem la sentència que va dictar l'Il·lm. magistrat jutge de la Instància núm. 32 de Barcelona el 10 d'abril de 1992, sense fer imposició expressa de les costes en alçada».

Quart. - El procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibarz, en nom i representació de les demandants Sres. X, X2 i X3, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de Dret Civil comú i Dret civil de Catalunya, que fonamentava en els motius següents:

1- A l'empara de l'apartat 4t de l'article 1692 de la LEC, per infracció de l'art. 129 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, en relació amb l'art. 122 de l'esmentada Compilació.

2- A l'empara de l'apartat 4t de l'article 1692 de la LEC, per infracció de l'art. 129 de la Compilació de dret Civil especial de Catalunya, en relació amb l'art. 489, 1r. de la LEC.

3- A l'empara de l'art. 1692, 4t. de la LEC, per infracció de l'art. 4t del Codi civil, en relació amb l'art. 322 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya.

4- A l'empara de l'art. 1692, 4t de la LEC, per infracció de l'article 632 de la LEC i de la Doctrina legal, en relació amb els art. 122 i 129 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya.

5- A l'empara de l'article 1692, 4t de la LEC, per infracció de la Doctrina legal.

6- A l'empara de l'art. 1692, 4t de la LEC, per infracció, per aplicació indeguda, de l'art. 1253 del Codi civil, i per infracció de la Doctrina legal.

De la mateixa manera, el procurador Sr. Àngel Quemada Ruíz, en nom i representació de la demandada Sra. Y va formalitzar també recurs de cassació per infracció de normes de Dret civil comú i Dret civil de Catalunya, que fonamentava en els motius següents:

Únic- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la LEC, per violació de l'art. 129 i aplicació indeguda de l'art. 138 de la Compilació de dret civil especial de Catalunya i per violació de la doctrina legal del Tribunal Suprem.

Cinquè. - Per provisió de data 15 de juny passat, es va considerar interposat oportunament el recurs de cassació, i es van passar les actuacions al Ministeri fiscal, als efectes de l'art. 1709 de Llei d'enjudiciament civil, el qual les va retornar per mitjà d'un escrit de data 29 de juliol passat en què sol·licitava l'admissió a tràmit de tots dos recursos. Per interlocutòria d'aquesta sala de data 9 de setembre passat, es va acordar admetre a tràmit els recursos de cassació que van interposar totes dues parts. Se'ls va concedir el termini comú de vint dies per formalitzar per escrit la impugnació al recurs que va interposar de contrari, i les actuacions van quedar paleses a la secretaria durant l'esmentat termini, la qual cosa van verificar oportunament. Es va assenyalar el dia 4 de novembre passat, en què es va dur a terme; la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència i la part contra la qual es recorria, que no es donés lloc al recurs i que es condemnés en costes la recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat, l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - Per tal de centrar les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, s'ha de partir dels fets següents, que admeten com a certs totes dues parts litigants. Els consorts Sr. Z i la Sra. Z2 varen tenir quatre fills, les Sres. X, X2 i X3i el Sr. Z. La Sra. Z2, que va ésser hereva del seu marit, va atorgar el seu darrer i vàlid testament el dia -- d'abril de 1972, en el qual declarava que tenia veïnatge civil català, llegava a les seves filles Sres. X, X2 i X3 i al seu fill Sr. Z allò que per llegítima els corresponia en l'herència materna, ordenava un altre llegat d'un milió de pessetes a favor dels seus néts, llegava al seu fill Sr. Z l'usdefruit de la seva herència amb facultat de poder vendre béns hereditaris per tal de pagar els llegats ordenats per la testadora i instituïa hereva la seva néta Y, amb un gravamen fideicomissari a favor de les seves germanes. La testadora va morir el dia -- de maig de 1977.

D'acord amb aquests antecedents, i amb data 23 de març de 1990, les Sres. X, X2 y X3 varen promoure demanda de judici declaratiu de menor quantia sobre reclamació de la llegítima materna contra la Sra. Y i contra el Sr. Z, en la qual interessaven que en el seu dia es dictés sentència que declarés el dret de les agents a percebre la llegítima materna, que no era complet i vertader el document anomenat subsanació i addició l'inventari dels béns relictes de la testadora Sra. Z2, que el valor dels béns relictes de la testadora importava la quantitat de 107.858.701 pessetes i que -per consegüent- la llegítima que corresponia a cadascuna de les germanes agents importava la quantitat de 6.740.544 pessetes, amb els seus interessos legals comptats des de la mort de la testadora, i que aquesta quantitat ha d'ésser actualitzada en el moment de fer-se el pagament de la llegítima segons la depreciació del signe monetari entre l'esmentada data en relació al valor de la pesseta el dia de la mort de la testadora; i que es condemnés la Sra. Y al pagament d'aquestes quantitats, amb imposició de les costes als demandats. La Sra. Y presentà el seu escrit de contestació a la demanda el dia 6 de setembre de 1990, en el qual reconeixia que les germanes agents tenien dret a percebre la llegítima materna, però que la llegítima individual de cadascuna d'elles importava la quantitat de 754.510 pessetes, amb els corresponents interessos legals comptats des de la mort de la testadora. Amb data 10 d'abril de 1992 el Jutjat de Primera Instància número 32 de Barcelona va dictar sentència que estimava parcialment la demanda, la part dispositiva de la qual diu que les agents tenien dret a la llegítima materna, que els béns relictes per la testadora Sra. Z2importaven la quantitat de 53.696.393 pessetes i que per consegüent la llegítima individual de cadascuna de les germanes agents importava la quantitat de 3.356.024 pessetes, que havia d'actualitzar-se segons la devaluació del signe monetari d'acord amb els criteris que fixava la mateixa sentència i condemnava la demandada Sra. Y al pagament de totes aquestes quantitats.

Contra aquesta sentència van interposar recurs d'apel·lació totes dues parts litigants. Amb data de 6 de maig de 1993 la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en grau d'apel·lació que desestimava tots dos recursos i confirmava íntegrament la sentència contra la qual es recorre.

Segon. - Contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona han interposat recurs de cassació davant d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya totes dues parts litigants. La part agent -i que ara recorre fonamentava el seu recurs de cassació en sis motius emparats en l'article 1692, núm. 4 de la Llei d'enjudiciament civil, en els quals al·lega infracció de l'article 129, en relació amb l'article 122, tots ells de la Compilació del dret civil de Catalunya (motiu primer); infracció de l'article 129 de la mateixa Compilació, en relació amb l'article 489, 1r de la Llei d'enjudiciament civil (motiu segon); infracció de l'article 4 del Codi Civil, en relació amb l'article 322 de la Compilació del dret civil de Catalunya (motiu tercer); infracció de l'article 632 de la Llei d'enjudiciament civil i de la jurisprudència del Tribunal Suprem que esmenta, en relació amb els articles 122 i 129 de la Compilació catalana (motiu quart); infracció de la doctrina legal que resulta de les sentències del Tribunal Suprem de 15 d'Octubre de 1991 i 17 d'octubre de 1990 (motiu cinquè); i infracció per aplicació indeguda de l'article 1253 del Codi civil i per infracció de les sentències del Tribunal Suprem que esmenta (motiu sisè). La part demandada -i que també ara recorre- formula el seu recurs de cassació que fonamenta en l'article 1692, núm. 4 de la Llei d'enjudiciament civil, que articula en un motiu únic de cassació, en el qual al·lega infracció per violació de l'article 129 i per aplicació indeguda de l'article 138, tots ells de la Compilació del dret civil de Catalunya, i violació de la doctrina legal de les sentències del Tribunal Suprem de 27 de maig de 1967 i 22 de novembre de 1966.

Tercer.- El primer motiu de cassació que formula la part agent i que ara recorre, es fonamenta en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil de Catalunya, en relació amb l'article 122 de la mateixa Compilació. A criteri de la part que recorre, les sentències recaigudes en les instàncies inferiors -la d'apel·lació es limita a confirmar la de primera instància sense afegir-hi nous arguments- infringeixen l'article 129 del text compilat català -versió de l'any 1960-, que a l'hora de fixar l'import de la llegítima estableix que s'ha de partir del valor dels béns de l'herència en el temps de la mort del causant, i a criteri de la mateixa part l'esmentat precepte imposa atenir-se al valor real i objectiu dels béns hereditaris a l'hora de fer la computació legitimària, mentre que les sentències contra les quals es recorre no valoren els béns hereditaris segons els criteris que es deriven de l'article 129, que per aquest motiu resulta infringit.

A l'hora de resoldre aquest motiu de cassació s'ha de recordar inicialment que les sentències contra les quals es recorre no admeten que una de les finques que forma part de l'herència de la testadora tingui el valor que resulta de la prova pericial practicada per a proveir millor perquè, segons el jutjador d'instància, d'aquesta prova pericial se'n deriva el valor en venda de la finca, i als efectes del càlcul de la llegítima no s'ha d'admetre el valor en venda, que qualifica de relatiu i insegur, sinó el valor efectiu de l'any 1977 -any en què va morir la testadora-, que determina en base a una valoració conjunta de la prova apreciada en consciència, però que en realitat es fonamenta essencialment de una prova documental, en la qual l'hereva valora unilateralment aquesta finca i aquesta valoració no fou acceptada per les legitimaries.

En aquest punt s'ha de tenir en compte que la llegítima és una institució de dret necessari pel testador, com resulta de l'article 122 de la Compilació (la llegítima confereix per ministeri de la llei un dret a determinades persones, els legitimaris), la qual cosa implica que les operacions sobre càlcul de la llegítima s'han de fer d'acord amb els criteris que estableix la llei, i també que no s'ha de conferir rellevància a les valoracions que pretengui establir el testador (com resulta -per exemple- de l'article 1046-2 de la Llei d'enjudiciament civil) o qualsevol dels interessats en el pagament de la llegítima. La valoració dels béns hereditaris s'ha de fer, doncs, en base a uns criteris essencialment objectius, amb totes les dificultats que això comporta, atès que el concepte de valor és essencialment relatiu, ja que admet una acusada varietat d'accepcions. Certament que l'article 129 de la Compilació no estableix quin criteri s'ha de seguir a l'hora de valorar els béns hereditaris als efectes de la computació legitimària. Però no hi ha dubte que el valor en venda és o pot ésser un valor objectiu i real, com ho acredita el fet que l'article 283 del projecte de Compilació del dret civil de Catalunya digués que s'havia de partir del «valor en venta» dels béns de l'herència, i si bé es cert que aquesta previsió no va passar al text legal, això vol dir únicament que el valor en venda no és l'únic que s'ha de tenir en compte, però no que s'hagi de prescindir del valor en venda. I en el cas que dóna origen a aquest recurs de cassació el valor en venda s'ha establert per uns dictàmens pericials, la qual cosa porta a la racional conclusió que per mitjà de la prova pericial s'ha establert la valoració objectiva de la finca que forma part del cabal hereditari. I que també sembla cert que aquesta valoració de la finca, feta de forma unilateral per l'hereva i que no fou acceptada per les legitimàries, i que és la que accepta com a vàlida el jutjador d'instància després de qualificar de relatiu i insegur el valor en venda que resulta del dictamen pericial i d'efectiu el que obté en base a una oferta i valoració fetes en la forma esmentada, valoració que no s'adiu gens amb el caràcter de les normes -imperatives- sobre computació de llegítima.

Aquests raonaments porten a la conclusió d'entendre que la sentència contra la qual es recorre, ha infringit la regla de l'article 129 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre valoració dels béns a efectes de la computació legitimaria (que s'invoca en el primer motiu de cassació); i que també ha infringit l'article 632 de la Llei d'enjudiciament civil, que s'invoca com a infringit en el quart motiu de cassació, que s'examina conjuntament amb el primer atesa la relació que existeix entre ells als efectes d'aquest recurs, ja que el precepte processal confereix als organismes jurisdiccionals la facultat d'examinar la prova pericial segons les regles de la sana crítica, i els criteris valoratius emprats pel jutjador d'instància vulneren les regles de la sana crítica i per aquest motiu es poden revisar en cassació. Com resulta -per exemple- de la sentència del Tribunal Suprem de 17 d'octubre de 1990, segons la qual «... lo que no està permitido al Tribunal «a quo» es asumir a continuación el papel de perito, y sin motivación de clase alguna, valorar salomónicamente los desperfectos constatados, emitiendo un auténtico dictamen pericial, apoyado exclusivamente en unos «criterios de ponderación», carentes de la base científica o técnica, que pueda servir de sustento a las razones tenidas en cuenta para efectuar drásticas reducciones e incluso eliminaciones de partidas que figuran en los dictámenes obrantes en autos; y ello sin que esto suponga desconocer el contenido de la jurisprudencia de esta Sala en orden a la valoración de la prueba pericial en vía casacional». I reafirma la posterior sentència del mateix Tribunal de 15 d'octubre de 1991, en la qual s'estableix que «si a la prueba pericial se acude por necesitarse especiales conocimientos de los que el órgano jurisdiccional carece para poder juzgar es incongruente que el juzgador, pese a aquella manifestación, evalúe exactamente el importe de los desperfectos ... ». A aquest punt de vista s'hi oposa -afegeix la sentència- la doctrina del Tribunal Suprem en relació amb les regles de la sana crítica, que és el paràmetre que s'ha de tenir en compte, «pues una cosa es valorar la prueba de acuerdo ante todo a las normas de la lógica elemental o a las reglas comunes a la experiencia humana, y otra sustituir la ciencia del perito por una valoración arbitraria del precio de la obra realizada apoyada en el dictamen del mismo, que precisamente falta»; i per aquest motiu conclou que «no es admisible que para fijar los desperfectos y ante la ausencia de dictamen pericial sobre el tema, se irrogue unos conocimientos técnicos que no son propios de él». Per consegüent s'han de estimar aquests dos motius de cassació, i d'acord amb els dictàmens pericials que obren en les actuacions i les peticions que formula la part agent en el seu escrit de demanda respecte al valor total dels béns que formen l'herència de la testadora, s'estima el valor de la casa de les Rambles de Barcelona el dia de la mort de la testadora en la quantitat de vuitanta-cinc milions de pessetes i es mantenen els valors que les sentències recaigudes en les instàncies inferiors, assignen als altres béns hereditaris, que no han estat objecte de recurs.

L'estimació d'aquests dos motius de cassació determina la innecessarietat d'examinar els altres motius que formula la part agent i que ara recorre, atès que tots ells persegueixen la mateixa finalitat.

Quart. - La part demandada ha formulat un únic motiu de cassació contra la sentència que va dictar la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona i en aquest motiu -fonamentat en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil-, al·lega infracció dels articles 129 i 138 de la Compilació del dret civil de Catalunya (text de 1960) i violació de la doctrina establerta pel Tribunal Suprem en les seves sentències de 27 de maig de 1967 i 22 de novembre de 1966. A criteri de la part que ara recorre, la sentència d'instància infringeix els esmentats preceptes i doctrina legal perquè després de condemnar l'hereva demandada al pagament de les llegítimes que se li reclamen i els corresponents interessos legals des de la mort de la testadora, condemna també l'hereva al pagament de la quantitat que resulti de la devaluació experimentada per la pesseta entre el mes de juny de l'any 1983 i la data del pagament de la llegítima.

Aquest motiu de cassació també s'ha d'estimar. En primer lloc perquè la Compilació admet el principi nominalista quan es tracta del pagament de la llegítima en diners, com resulta del seu article 138 (text de 1960, vigent quan va morir la testadora), que en el supòsit de pagament de la llegítima en béns hereditaris ordenava que s'estimessin per llur valor en el temps d'efectuar-se d'una manera fefaent la designació o l'adjudicació, i com que aquesta regla s'estableix únicament pel que fa al cas que es pagués la llegítima en béns hereditaris, cal entendre que el criteri del legislador català era i segueix essent (vegeu l'article 364 de l'actual Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya) el d'atenir-se al principi nominalista quan el pagament de la llegítima es fa en diners, perquè segons l'article 129 de la Compilació es computa la llegítima pel valor -dinerari- dels béns de l'herència en el temps de la mort del testador. I aquesta és la tesi que accepta la jurisprudència. Com resulta inicialment de la sentència del Tribunal Suprem de 27 de maig de 1967, segons la qual «cuando el heredero decide pagarla (la llegítima) en dinero, la suma, en que consiste, devenga el interés legal desde la muerte del causante, constituyendo en realidad una deuda pecuniaria, la que ha de satisfacerse a tenor del sistema nominalista imperante en nuestra legislación, con arreglo al cual se atiende exclusivamente al valor nominal del dinero, cualesquiera que sean las alteraciones de valor intrínseco o comercial que experimente ... ». És una tesi que ha fet seva aquest Tribunal Superior de Justícia en la recent sentència de 19 d'octubre de 1993. I que es reafirma en aquest cas, ja que la solució contrària, a manca d'una concreta solució legislativa, només es podria donar en el supòsit d'observar l'hereva una actitud deliberadament rebel al pagament de les llegítimes, que originés una dilació considerable en el compliment dels deures legitimaris amb els consegüents perjudicis econòmics pels titulars del dret de llegítima, i cap d'aquestes circumstàncies es donen en el cas que ha estat l'origen a aquest recurs de cassació.

Cinquè. - L'estimació de tots dos recursos de cassació porta a la conseqüència que s'ha de dictar sentència d'acord amb allò que estableix l'article 1715-1,3 de la Llei d'enjudiciament civil, en el sentit que la Sra. Z2, en el seu darrer testament de data -- d'abril de 1972, va instituir hereva la seva neta Sra. Y i llegava allò que per llegítima correspongués als seus fills Srs. -------; que als efectes del càlcul de la llegítima el valor del béns hereditaris, després de deduir-ne el passiu, importa la quantitat de 106.696.393 pessetes, i per consegüent la llegítima global importa la quantitat de 26.674.098 pessetes, i la que individualment correspon a cadascuna de les legitimàries que han recorregut la quantitat de 6.668.524 pessetes; no procedeix revaloritzar l'esmentada quantitat pel que fa al cas que es pagués la llegítima en diners; i en conseqüència s'ha de condemnar la demandada Sra. Y a pagar a les Sres. X, X2 i X3 la quantitat de 6.668.524 pessetes a cadascuna d'elles en concepte de llegítima materna, amb els corresponents interessos legals comptats des de la mort de la testadora.

Sisè. - L'estimació dels recursos de cassació que van formular la part agent i la part demandada, determina que no es faci una imposició de costes en aquest recurs de cassació, d'acord amb les prescripcions de l'article 1715.2 de la Llei d'enjudiciament civil.

Atès que es tracta d'un supòsit en el qual totes dues parts que han recorregut van constituir el dipòsit que estableix l'article 1703 de la Llei processal civil, procedeix declarar la devolució d'aquests dipòsits que en el seu dia es van constituir, segons l'article 1715.3 de l'esmentada Llei.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL

DECIDIM

Que estimem el recurs de cassació que van interposar el procurador dels tribunals Sr. Àngel Joaniquet i Ibarz, en nom i representació de les Sres. X, X2 i X3 i el procurador dels tribunals Sr. Àngel Quemada Ruiz, en nom i representació de la Sra. Y, contra la sentència que va dictar la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Barcelona en data 6 de maig de 1993; revoquem l'esmentada sentència i declarem que la Sra. Z2 va instituir hereva la seva néta Sra. Y i va llegar allò que per llegítima correspongués als seus fills Srs. B., X, X2 i X3; que als efectes del càlcul de la llegítima el valor dels béns hereditaris, després de deduir-ne el passiu, importa la quantitat de 106.696.393 pessetes, i per consegüent la llegítima global importa la quantitat de 26.674.098 pessetes, i la que individualment correspon a cadascuna de les legitimaries que han recorregut la quantitat de 6.658.524 pessetes; que no procedeix revaloritzar l'esmentada quantitat pel que fa al cas que es pagués la llegítima en diners; i en conseqüència s'ha de condemnar la demandada Sra. Y a pagar a les Sres. X2 X i X3 la quantitat de 6.338.524 pessetes a cadascuna de elles en concepte de llegítima materna, amb els corresponents interessos legals comptats des de la mort de la testadora. Sense fer expressa condemna en costes i amb devolució del dipòsits que en el seu dia van constituir les dues parts que han recorregut.

S'ha de lliurar testimoniatge d'aquesta sentència i s'ha de remetre a l'esmentada Audiència amb les actuacions originals i el rotllo d'apel·lació que en el seu dia es van trametre a aquest Tribunal Superior.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.