Sentència de 19 d'octubre de 1993

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Excm. Sr. President: Sr. Luis Ma Díaz Valcárcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesus E. Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Barcelona dinou d'octubre de mil nou-cents noranta-tres.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció 4ª de l'Audiència Provincial de Barcelona, i que és conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de major quantia que se segueixen davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Mataró, sobre reclamació de llegítima. El recurs va ser interposat pel demandant Sr. X, representat pel procurador Sr. Àngel Montero Brusell, i defensat pel lletrat Sr. Joan Vidal de Llobatera Gefi. La part contra la qual es recorre és l'Ajuntament de C, representat pel procurador Sr. Narciso Ranera Cahís, i defensat pel lletrat Sr. Juan E. Novellas i Arañom, i la Sra. Z2, que no ha comparegut en aquest recurs.

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Mataró van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de major quantia, que es promouen a instància del Sr. X contra la Sra. Z2 i l'Ajuntament de C, en què sol·licitava, un cop al·legats els fets i fonaments que estimava oportuns, i que es reprodueixen aquí, que es dictés sentència de conformitat amb allò que demanava en la seva demanda.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va disposar la citació a termini del demandats, la qual cosa va fer la codemandada i l'Ajuntament de C, que va formular excepció dilatòria que consisteix en la manca de reclamació prèvia en la via governativa. Un cop rebut l’incident a prova, es va dictar resolució que declarava escaient l’excepció dilatòria, i havent formulat l’agent de reclamació governativa, es va traslladar a l'Ajuntament de C perquè contestes la demanda, la qual cosa va verificar oportunament, i va sol·licitar que es denegués la demanda. El jutjat esmentat va seguir el judici pels seus tràmits amb data 17 de gener de 1988, i va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que el procurador Sr. Francisco de Asís Mestres Coll, en nom i representació del Sr. X, va formular contra l'Ajuntament de C, representat pel procurador Sr. Enrique Fàbregas Blanch, i contra la Sra. Z2, representada pel procurador Sr. José Ma. Torra Pórtulas, en les actuacions de judici declaratiu ordinari de major quantia número 351/80, a) he de declarar i declaro que el Sr. X és fill adoptiu del Sr. Z i que té la qualitat de legitimari en la seva herència; b) que, com que no existeixen altres legitimaris del Sr. Z el demandant Sr. X té dret a percebre una quarta part del valor dels béns relictes del Sr. Z. en el moment de la seva mort, amb deducció dels seus deutes i de les despeses de la seva última malaltia, enterrament i funeral, sense condicions, terminis, modes, usdefruit, fideïcomisos ni altres limitacions o càrregues, per la qual cosa les institucions d'hereva fiduciària a favor de la codemandada Sra. Z2 i d'hereva nua propietària en favor de la Beneficència de la població de Cabrils, representada per l'Ajuntament de C pel que fa a l’esmentada quart part del valor dels béns que es van disposar en l’últim testament vàlid que va atorgar el causant, s'han de considerar no posades, sense perjudici del legal d'usdefruit en favor del demandant; c) que el llegat d'usdefruit en favor del demandant no és imputable a la llegítima ni, en conseqüència, el seu valor deduïble a efectes del seu càlcul; d) que la quantia de la llegítima és de DOS MILIONS VUIT-CENTES VINT-I-VUIT CINC-CENTES TRENTA-CINC PESSETES (2.828.535.-) a l'any 1967, sobre la qual s'aplicarà l’interès legal des de la mort del causant, i la quantia de 2.828.535.- pessetes que es fixa com a llegítima haurà de ser actualitzada en el moment del pagament per compensar la devaluació de moneda, i per això, en període processal d'execució de sentència, es determinarà, amb l'assessorament pericial del Banc d'Espanya, la diferència que s'ha de pagar a més dels 2.828.535.- pessetes com a conseqüència de la devaluació de moneda, i que s'haurà d'abonar al demandant, estimant parcialment, per això, la petició formulada pel demandant; e) he de condemnar i condemno els demandats, la Sra. Z2 i l'Ajuntament de C, a atenir-se a les declaracions i a que la Sra. Z2 pagui al demandat la quantitat que resulti en virtut d’allò que es determina en el pronunciament; f) s'ha de fer a la seva elecció en diners o béns de l’herència estimats pel seu valor en el moment del pagament en plena propietat, sense perjudici del llegat subsistent del llegat d'usdefruit que es disposa en favor del demandant, g) no es fa pronunciament especial pel que fa a les costes d'aquest procediment.

Tercer. - Contra l'esmentada sentència, l'Ajuntament de C va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes i la Secció 4ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va substanciar-ne l'alçada amb data 26 de febrer de 1993, i va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: que estimem el recurs d'apel·lació que la representació de l'Ajuntament de Cabrils va interposar contra la Sentència que va dictar el Jutjat de la Instància núm. 1 de Mataró en les actuacions de major quantia 351/80, de data 16 de gener de 1988. Hem de revocar i revoquem l’esmentada resolució i en el seu lloc desestimen la demanda que el aquell va interposar contra la Sra. Z2 i l'Ajuntament de C; hem d'absoldre i absolem els esmentats demandats, l'agent ha de satisfer les costes de la primera instància, i no fem imposició expressa de les del recurs».

Quart. - El procurador Sr. Àngel Montero Brusell, en nom i representació del Sr. X, va formalitzar recurs de cassació per infracció de les normes de Dret civil comú i de la Compilació del dret civil de Catalunya, el recurs de la qual va fonamentar en els motius següents:

1.- A l’empara de l'apartat 4t de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció del l'art. 131-2, en relació amb l'art. 110-2 de la Compilació dret civil de Catalunya.

2.- A l'empara de l'apartat 4t de l'art. 1.692 de la LEC per infracció de l'art. 131-2, en relació amb els articles 163 i 164 i de la Compilació del dret civil de Catalunya.

3.- A l’empara del núm. 4 de l'art. 1.692 per infracció de la doctrina legal que s'hi expressa.

4.- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1.692 per infracció de l'art. 133 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya i de la doctrina legal que indica.

5.- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1.692 de la LEC per infracció de l'art. 675, 1r. del Codi civil i de la doctrina legal que expressa.

6.- A l’empara del núm. 4 de l'art. 1.692 de la LEC per infracció dels articles 122, 129, 146 i 258 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya.

Cinquè. - Per provisió de data 24 de maig passat, es va considerar interposat el recurs de cassació i les actuacions van passar al Ministeri fiscal als efectes de l'art. 1.709 de la LEC, el qual les va retornar per mitjà d'un escrit de data 7 de juny i va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs. Per interlocutòria d'aquesta Sala de data 17 de juny passat, es va admetre a tràmit el recurs de cassació, es va lliurar còpia del recurs a la part contra la qual es recorre, la qual es va presentar per formalitzar per escrit la seva impugnació dins el termini de vint dies, la qual cosa va fer oportunament i va sol·licitar que es dictés sentència que no admetés el recurs, i que confirmés íntegrament la sentència contra la qual es recorre i que imposés les costes de totes les instàncies al recurrent. Es va assenyalar la vista pel dia 30 de setembre passat, en què va tenir lloc amb l'assistència dels lletrats i procuradors de totes dues parts. El lletrat de la part recorrent va sol·licitar que es cassés la sentència, i el lletrat de la part contra la qual es recorre va sol·licitar que es denegués el recurs.

Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. magistrat Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen llur origen en els següents fets. Amb data 28 de juliol de 1967 el Jutjat de Primera Instància de Mataró va dictar interlocutòria que autoritzava i aprovava l’adopció en la modalitat de menys plena del Sr. X per part del Sr.  Z i C., marit de la mare natural de l'adoptat, i com a conseqüència d'aquesta resolució judicial s'atorgà la corresponent escriptura pública d'adopció menys plena amb data 9 de setembre de 1967. L'adoptant Sr.  Z i C. va atorgar testament notarial obert el dia 17 d'agost de 1967, en el qual ordenava un prellegat de finca propietat del testador a favor de la seva esposa Sra. Z2, instituïa hereva fiduciària a  l’esmentada esposa i, per després de la mort de l’hereva fiduciària ordenava que l’usdefruit de l’herència fes trànsit al seu fill adoptiu Sr. X per tota la vida de l'usufructuari i amb la subsegüent facultat de poder disposar del dret d'usdefruit a favor de tercera persona per acte de darrera voluntat i per un període de tres anys comptats des de la mort de l’usufructuari i instituïa hereva, pel que fa a la nua propietat, a la Beneficència de la població de C. El testador va morir el dia 17 de desembre de 1967.

Amb data 31 de juliol de 1980 el Sr. X va promoure demanda de judici declaratiu de major quantia contra la seva mare i hereva fiduciària, la Sra. Z2, i contra l’hereu fideicomissari, l'Ajuntament de C, en representació de la Beneficència d'aquesta població. En la demanda esmentada interessava que es dictés sentència en la qual es declarés que l'agent tenia la condició de legitimari en l’herència del seu pare adoptiu, que tenia dret a percebre una quart part del valor dels béns relictes en concepte de llegítima sense cap mena de limitacions, per la qual cosa la substitució fideicomissària ordenada a favor dels demandants, en la part que gravés la de l'agent, s'havia de considerar no posada, sens perjudici de la subsistència del llegat usdefruit ordenat a favor de l’agent; que aquest llegat d'usdefruit no és imputable a la llegítima del fill adoptiu; que la quantia de la llegítima que correspon a l'agent és la quantitat de 4.805.881 pessetes o aquella més exacta que resulti de les proves practicades en el judici, amb la consegüent condemna als demandats a pagar la llegítima de l'agent en diner o en béns hereditaris, sense perjudici de la subsistència del llegat d'usdefruit ordenat a favor del fill adoptiu. L'Ajuntament de C, en la representació esmentada, s'oposà a les pretensions de la part agent per entendre que el llegat d'usdefruit era imputable a la llegítima que acredita el fill adoptiu en l’herència del seu pare adoptiu, que el legitimari no havia exercitat l'opció que establia l'article 131, apartat segon, de la Compilació del dret civil de Catalunya, que era aplicable al cas l'anomenada cautela socini ex article 133 de l’esmentada Compilació i que en aquest cas el fill adoptiu no havia estat preterit en el testament del seu pare adoptiu.

El Jutjat de Primera Instància número 1 de Mataró va dictar sentència el dia 16 de gener de 1988, que estimava en part la demanda, la part dispositiva de la qual reconeix el dret de l'agent a percebre la llegítima que li correspon en l’herència del seu pare adoptiu sense cap mena de limitacions, per la qual cosa la institució a favor de l’esposa del testador com hereva fiduciària i d'hereu nu propietari a favor de la Beneficència de C, s'ha de considerar no feta ja que recau sobre el quart de llegítima de l'agent, sense perjudici del llegat d'usdefruit ordenat a favor seu; que aquest llegat no és imputable a la llegítima del fill adoptiu; que la quantia de la llegítima importa la quantitat de 2.828.535 pessetes de l'any 1967, amb els corresponents interessos legals des de la mort del testador i que l’esmentada quantitat ha d'ésser actualitzada en el moment del pagament de la llegítima en funció de la devaluació del signe monetari; que els demandats han de pagar la llegítima que acredita l'agent en l’herència del seu pare adoptiu i que poden pagar aquesta llegítima en diners o en béns de l’herència estimats per llur valor en plena propietat en el temps del pagament, sense perjudici de la subsistència del llegat d'usdefruit disposat a favor de l'agent. Amb data 23 de febrer de 1993 la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència que revocava aquella contra la qual es recorre, la part dispositiva de la qual declara que desestimava la demanda interposada pel Sr. X contra la Sra. Z2 i contra l'Ajuntament de C, amb la consegüent absolució dels demandats.

Contra aquesta sentència la part agent ha interposat recurs de cassació davant d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que es fonamenta en l'article 1.692, 4 de la Llei d’enjudiciament civil i que s'articula en sis motius de cassació.

Segon. - Abans d'entrar en l’estudi de les qüestions de fons que planteja aquest recurs de cassació, cal considerar inicialment la pretensió de la part defenent i contra la qual es recorre que, en el seu escrit d’impugnació del recurs de cassació formulat per la part adversa, s'oposa a l'admissió del recurs per ésser la quantia litigiosa inferior al límit legal establert.

Respecte a aquesta pretensió, cal assenyalar que un cop presentada la demanda que dóna origen a aquest recurs de cassació l'any 1980, l'agent reclamava la llegítima que li corresponia en l’herència paterna, que inicialment fixava en la quantitat de 4.805.881 pessetes o -afegia- aquella més exacta que resultés de la prova, més els interessos legals des de la mort del testador i la quantitat que resultés d’actualitzar el valor del signe monetari d'acord amb la devaluació que pogués haver experimentat entre la data de la mort del testador i el dia del pagament de la llegítima i, d'acord amb la legalitat aleshores vigent, aquesta demanda seguí els tràmits del judici declaratiu de major quantia sense cap oposició de la part adversa. El Jutjat de Primera Instància va dictar sentència, que reconeixia a l’agent el dret a percebre la llegítima paterna en la quantitat de 2.828.535 pessetes de l'any 1967, amb els seus interessos legals des d'aquest any, que és una quantitat que s'hauria d’actualitzar en el moment de fer-se efectiva la llegítima segons la devaluació de la pesseta entre un i altre moment. Cal assenyalar també que la part agent interessà l'execució provisional d'aquesta sentència i que el Jutjat de Primera Instància va accedir a aquesta petició, però com que no es podia precisar l'import de la llegítima sense els corresponents informes pericials, va exigir a l'agent la constitució d'una fiança per tal de respondre de les quantitats que havia de percebre i dels danys i perjudicis i costes, que fixava en la quantitat de 8.000.000 de pessetes.

De tots aquests fets en resulta que no es pot considerar ajustada a dret la pretensió de la part contra la qual es recorre, quan al·lega que l'única quantitat que s'ha de tenir en compte per tal de fixar la quantia de la reclamació, és la de 4.805.881 pessetes que apareix en la pètita de la demanda, perquè en la mateixa pètita la part agent manifesta ben clarament que aquesta quantitat s'havia d'incrementar amb els corresponents interessos legals i la que resultés d'aplicar una clàusula d’estabilització segons uns paràmetres que en aquells moments no es podien precisar, la qual cosa determinava que la quantia de la reclamació fos realment indeterminada.

Per altra part, en l'escrit de preparació del recurs de cassació que la part agent i que ara recorre ha preparat i interposat en base a l'article 1.697, apartat c), de la Llei d’enjudiciament civil, que fixa la quantia del recurs de cassació en la quantitat de 6.000.000 de pessetes, entén la part que recorre que aquest cas se supera aquesta quantitat  ja que, pel tràmit de l’execució provisional de la sentència de primera instància, la valoració de les pretensions de l'agent es fixa en la quantitat de 8.000.000 de pessetes i per aquest motiu se li exigí una fiança del mateix import. Per consegüent no havent impugnat la part contra la qual es recorre aquesta valoració en el moment processal oportú, s'ha d'entendre que va consentir aquesta valoració de l'objecte del procediment, que era superior a la quantitat de 6.000.000 de pessetes o -en tot cas- que es fixava aquella quantitat perquè la real no es podia fixar en aquells moments, la qual cosa determina que s'ha d'admetre a tràmit el recurs de cassació formulat per la part agent, en base a allò que estableix l'article 1.687, b) de la Llei processal civil.

Tercer. - Totes les parts litigants estan d'acord en el fet que l'agent i part que ara recorre, té la condició de fill adoptiu del Sr.  Z i C. i que aquesta adopció es perfeccionà l'any 1967 d'acord amb la modalitat aleshores vigent de l’adopció menys plena, a la qual feien referència els articles 172 i 180 del Codi civil, segons la redacció que es deriva de la Llei de 24 d'abril de 1958, i si bé és cert que l'adopció anomenada menys plena ha desaparegut dels textos legals, perquè tant a nivell de legislació estatal (Llei 21/1987, de l'1 de novembre) com de la catalana (Llei del Parlament català 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l’adopció) es regula actualment una sola classe d'adopció, que s'estableix per tal de protegir i en benefici del menor adoptat, no és menys cert que subsisteixen els efectes que l’esmentada Llei de reforma del Codi civil de l'any 1958 atribuïa a l'adopció anomenada menys plena, ja que segons la disposició transitòria segona de la Llei estatal 21/1987 les adopcions menys plenes subsisteixen amb els efectes que els reconeixia la legislació anterior; i segons la disposició transitòria tercera de l'esmentada Llei catalana 37/1991 «les adopcions simples o menys plenes subsisteixen amb els efectes que els reconeix la legislació anterior».

Als efectes d'aquest recurs de cassació, interessa precisar els efectes successoris derivats de l'adopció menys plena, i més concretament els drets legitimaris dels adoptats en forma menys plena des de la perspectiva del dret civil català. En aquest punt s'ha de recordar inicialment que el pare adoptiu causant de la successió Sr.  Z i C. va morir l'any 1967, i d'acord amb allò que estableix la disposició transitòria dotzena del Codi civil -a la qual es remeten la disposició transitòria sisena de la Compilació del dret civil de Catalunya (segons la Llei 40/1960, de 21 de juliol), la disposició transitòria setena de la mateixa Compilació (text refós aprovat pel Decret Legislatiu 1/1984, de 19 de juliol) i disposició transitòria desena del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya (Llei 40/1991, de 30 de desembre)- la seva successió es regeix pel dret civil aleshores vigent a Catalunya, ja que en cap moment s'ha posat en dubte que el causant de la successió tenia el veïnatge civil català en el moment de la seva mort, i per consegüent aquesta successió es regeix pel Dret civil de Catalunya, segons resulta dels articles 9.8 i 16 del Codi civil i l'article 3 de la Compilació del dret civil de Catalunya.

En matèria de drets legitimaris dels fills adoptius establia l'article 125 de la Compilació catalana -text de 1960- que els fills adoptius, sense distinció, tenen dret a llegítima a l’igual dels legítims, i d'aquest precepte clarament se'n deriva que segons la legislació vigent a Catalunya quan va morir el pare adoptiu, tenen la condició de legitimaris tots els fills adoptius, tant els adoptats en forma plena com els adoptats en la modalitat anomenada menys plena. Per altra part, els litigants no qüestionen en aquest litigi la condició de legitimari del fill adoptiu Sr. X en l’herència del seu pare adoptiu, com tampoc la posen en dubte les sentències recaigudes en les instàncies inferiors. La qüestió que s'ha de resoldre ara en el recurs de cassació és la de si el fill adoptiu pot reclamar la llegítima que li correspon en l’herència paterna, sense haver d'imputar a la seva llegítima la disposició que a títol d'usdefruit va ordenar al seu favor el pare adoptant -tesi de la sentència recaiguda en primera instància- o si cal desestimar la demanda presentada pel fill adoptiu en reclamació de la seva llegítima pel fet de no haver renunciat el legitimari al dret d'usdefruit ordenat al seu favor pel pare adoptiu, perquè només després d'aquesta renúncia podria el legitimari reclamar la seva llegítima, tal com ha declarat la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona en la seva sentència, que revoca aquella contra la qual es recorre.

Quart. - Per tal de centrar la qüestió fonamental que s'ha de resoldre en aquest recurs de cassació convé fer inicialment unes consideracions que permetin qualificar jurídicament la disposició que conté la clàusula tercera del testament del Sr. Z En aquesta clàusula el testador estableix que nomena hereva fiduciària la seva esposa, la Sra. Z2, amb l'obligació de conservar i transmetre a la seva mort els béns hereditaris al fill adoptiu del testador -i part que ara recorre-, el Sr. X, en usdefruit i a la beneficència de la població de C quant a la nua propietat, i aquesta disposició s'ha d'entendre que reflexa com ja entengué encertadament la sentència recaiguda en primera instància la voluntat del testador d'ordenar una substitució fideïcomissària, en la qual l’esposa del testador té la condició d'hereva fiduciària, que adquireix l’herència del seu marit amb el gravamen que, després de la seva mort, els béns hereditaris facin trànsit a l’hereu successiu o fideïcomissari (art. 163, apartat segon, de la Compilació catalana), que en aquest cas és la Beneficència de la població de C, que adquirirà en el seu dia l’herència del testador en qualitat d'hereu fideïcomissari amb el gravamen de l’usdefruit a favor del fill adoptiu del testador que, per consegüent, només esdevindrà titular d'aquest dret d'usdefruit des del moment que es produeixi la delació fideïcomissària a favor de la Beneficència de la població de C.

Sembla oportú fer encara una segona precisió, com que aquesta substitució fideïcomissària té el caràcter de condicional perquè, per voluntat del testador, la delació fideïcomissària tindrà lloc quan mori l’hereva fiduciària en primer lloc instituïda, ja que segons l’article 163, apartat tercer, de l’esmentada Compilació catalana «les substitucions fideïcomissàries disposades per a després de la mort del fiduciari tindran el caràcter de condicionals salvant voluntat contrària el causant», i la voluntat contrària del fideïcomitent no apareix en el testament que origina aquest recurs de cassació. La qualificació de la substitució fideïcomissària com a condicional té -als efectes que ara interessen- una conseqüència important, com és la que estableix l'article 164, apartat segon, de la repetida Compilació catalana, segons el qual «en les substitucions fideïcomissàries condicionals, si el fideïcomissari mor abans de complir-se la condició, encara que sobrevisqui al fideïcomitent, no adquirirà cap dret al fideïcomís». Aquesta declaració legal es tradueix -en la part que ara interessa- en el fet que sí el Sr. X premor a la seva mare -hereva fiduciària- no arribarà a ésser usufructuari de l’herència paterna, perquè quan el fideïcomissari és cridat després de la mort del fiduciari, s'entén que és cridat a l’herència pel que fa al cas que sobrevisqui al fiduciari.

Cinquè. - Interessa considerar seguidament la incidència que té aquesta atribució de l'usdefruit a favor del fill adoptiu -i part que ara recorre-, ----, en qualitat de fideïcomissari del seu pare adoptiu amb referència a la seva reclamació de la llegítima paterna. L'atribució de l'usdefruit a favor del fill adoptiu és a -a la vegada- ajornada, perquè el fill només esdevindrà usufructuari després de la mort de l’hereva fiduciària, i sotmesa a condició, ja que l’adquisició de l'usdefruit se supedita al fet futur i incert que el fill sobrevisqui a la seva mare, instituïda hereva fiduciària (segons resulta dels abans esmentats articles 163, apartat tercer, i 164, apartat segon, de la Compilació catalana). A criteri de la sentència contra la qual es recorre -fonament de dret quart- aquesta atribució de l’usdefruit a favor del fill adoptiu suposa atribuir-li la condició de legatari de l’herència paterna segons els articles 110, apartat segon, i 168 de la Compilació -text de 1960-, i com que aquest llegat no reuneix les condicions per a satisfer la llegítima, d'acord amb allò que disposa l'article 131, apartat segon de la Compilació, el fill tenia l’opció d'exigir aquest llegat d'usdefruit o de renunciar-hi i exigir allò que per llegítima li correspon, però no pretendre a l’ensems percebre la seva llegítima i exigir en el moment oportú el llegat d'usdefruit, i com que no va fer aquesta opció desestima la demanda en la qual es reclama la llegítima paterna.

El raonament de la sentència contra la qual es recorre, no sembla correcte. A la clàusula tercera del testament del Sr.  Z i C. no es crea un llegat d'usdefruit a favor del fill adoptiu amb eficàcia des de la mort del testador, sinó que es preveu -en tot cas- la possibilitat que s'origini aquest usdefruit a favor del fill adoptiu després d'haver-se produït la delació fideïcomissària i sempre que en aquest moment visqui el fill adoptiu. Per consegüent aquest hipotètic llegat d'usdefruit només arribarà a originar-se en un moment posterior i si es dóna el repetit requisit de la supervivència de l’usufructuari a l’hereva fiduciària, però mentre no es produeixin aquests fets, el pretès llegat no és més que una expectativa de dubtosa realització. Perquè fins i tot podria donar-se el cas que en el moment de produir-se la delació fideïcomissària a la mort de l’hereva fiduciària inicialment instituïda, l’hereu fideïcomissari, Beneficència de la població de Cabrils, no arribés a succeir per qualsevol circumstància i, en aquest cas i segons les regles de l'article 110, apartat segon de la mateixa Compilació, si el fill adoptiu acceptés la disposició atorgada a favor seu a títol d'usdefruit, seria hereu fideïcomissari en plena propietat, amb la consegüent impossibilitat que s'arribés a originar un llegat d'usdefruit a favor seu.

Això vol dir, per tant, que el fill adoptiu apareix, certament, esmentat en el testament del seu pare, però aquesta menció no va acompanyada d'una atribució en concepte de llegítima, perquè en el testament del pare adoptiu no s'esmenta per res la condició de legitimari del fill adoptiu, ni d'una atribució imputable a la llegítima, perquè l'atribució de l'usdefruit per a després de la mort de l’hereva fiduciària, no origina un llegat a favor del legitimari imputable a la seva llegítima per les raons que s'acaben d'esmentar; i encara que se la qualifiqui -com fa la sentència contra la qual es recorre- de llegat a favor del fill, seria un llegat sotmès a condició suspensiva, i si bé és cert que aquesta condició es podria considerar no posada d'acord amb allò que es preveia a l'article 133, proposició primera, de la Compilació (text de 1960), i que, per consegüent, el fill legitimari podria prescindir de la limitació que suposa la condició suspensiva, aleshores se li atribuiria un usdefruit en pagament de la seva llegítima, i com que segons l'article 131, apartat segon, de la mateixa Compilació la llegítima no es pot satisfer amb un dret d'usdefruit, d'aquí resulta que aquest hipotètic o eventual llegat no es pot atribuir a la llegítima del fill adoptiu, perquè -a menys que ho consenteixi el legitimari, circumstància que no es dóna en aquest cas- el títol de legitimari comporta, certament en el dret català, la possibilitat d'atribuir la llegítima per via de llegat (articles 122 i 131 de la Compilació), però el llegat ha d'ésser de béns d’exclusiva, plena i lliure propietat del causant (article 131, apartat segon), i en el cas que ara es contempla, existien béns que reunien aquests requisits en el cabal hereditari del testador, de manera que si aquest ha atribuït al legitimari un dret no apte per a complir amb els deures legitimaris que li imposa la llei, no es pot imputar a la llegítima del fill allò que tal vegada pugui rebre per un mitjà que no s'admet com a idoni per a satisfer la llegítima. Altra cosa podria succeir, evidentment, si el fill hagués estat anomenat fideïcomissari en plena propietat, ja que aleshores hauria pogut reclamar la seva llegítima demanant la ineficàcia del gravamen fideïcomissari en la part que afectés a la llegítima, segons la proposició primera de l'article 133 de la Compilació.

D’aquests raonaments se'n deriva que al fill adoptiu, malgrat ésser mencionat en el testament del seu pare, aquest no li va fer cap atribució en concepte de llegítima o imputable a ella en el mateix testament, i per consegüent cal entendre el que d'acord amb allò que disposava l'article 141, apartat segon, de la Compilació, el fill ha estat preterit amb el testament del seu pare adoptiu, i que com a conseqüència d'aquesta preterició té dret a exigir allò que per llegítima li correspon sobre l’herència paterna, sense necessitat d'haver d'exercir l'opció que establia l’article 131, apartat segon de la Compilació, perquè l'atribució de l’usdefruit a favor del fill per a després de la mort de la seva mare, que només esdevindrà efectiu si es dóna el fet incert de la supervivència del fill, no es pot configurar jurídicament com un llegat imputable a la llegítima del fill adoptiu per les raons suara esmentades.

Sisè. - Els raonaments que s'han fet en el fonament de dret anterior, porten a l’estimació dels motius de cassació primer, segon i tercer dels formulats per la part que recorre, que s'examinen conjuntament atesa l'estreta relació que existeix entre ells, i com a conseqüència de l’estimació d'aquests motius de cassació procedeix dictar sentència d'acord amb allò que estableix l'article 1715.1.3r de la Llei d’enjudiciament civil, en el sentit que ha estat l’origen de la demanda formulada per la part agent, ja que com a conseqüència d'haver estat preterit el fill adoptiu en el testament del seu pare segons allò que es preveia a l'article 141, apartat primer, de la Compilació del dret civil de Catalunya (text de 1960), en aquest cas el fill preterit té dret a exigir allò que per llegítima li correspon (segons l'apartat segon del mateix article), i com que l’agent i part que ara recorre és l'única persona que acredita llegítima en l’herència del seu pare adoptant, el Sr.  Z i C., s'ha de declarar el dret del fill adoptiu, el Sr. X, a percebre sense limitacions ni dilacions de cap mena la quarta part del valor dels béns que integren l’herència paterna, que segons els càlculs que es fan en la sentència de primera instància, que s'estimen correctes, importa la quantitat de 2.828.535 pessetes, al pagament de les quals s'ha de condemnar els demandats, la  i l'ajuntament de C, llegítima que poden Sra. Z2 pagar en diners o en béns hereditaris d'acord amb les prevencions dels articles 137 i 138 de la Compilació, amb els corresponents interessos legals comptats des de la mort del testador, però sense que sigui procedent aplicar a l’esmentada quantitat de 2.828.535 pessetes la clàusula d’estabilització que preveu la sentència de primera instància, ja que segons es deriva de l'article 136 de la Compilació del dret civil de Catalunya, i ho sanciona explícitament la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de maig de 1967, «cuando el heredero decide pagarla (la llegítima) en dinero, la suma, en que consiste, devenga el interès legal desde la muerte del causante, constituyendo, en realidad una deuda pecuniaria, la que ha de satisfacerse a tenor del sistema nominalista imperante en nuestra legislación, con arreglo al cual se atiende exclusivamente al valor nominal del dinero, cualesquiera que sean las alteraciones de valor intrínseco o comercial que experimente ... »; i hem de declarar igualment que no és imputable a la llegítima del fill adoptiu la disposició feta a favor seu pel causant de la successió de l'usdefruit de l’herència quan es produeixi la delació fideïcomissària com a conseqüència de la mort de l’hereva fiduciària instituïda en primer lloc.

L’estimació d'aquests motius de cassació determina que no és necessari examinar els restants motius que articula la part que recorre.

Setè. - La revocació parcial de la sentència de primera instància determina que no s'han d'imposar a cap dels litigants les costes de la primera instància, segons es preveu a l'article 523, apartat segon, de la Llei d’enjudiciament civil; i que tampoc s'ha de fer imposició a cap dels litigants de les costes originades en els recursos d’apel·lació i de cassació d'acord amb les prescripcions dels articles 873 i 1.715.2 de la mateixa llei processal civil.

Atès que es tracta d'un supòsit en el qual no es va constituir el dipòsit que estableix l'article 1.703 de la Llei d'enjudiciament civil, no escau fer cap pronunciament sobre aquest punt

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot allò que s'ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL,

DECIDIM

Que ESTIMEM el recurs de cassació interposat pel Procurador dels Tribunals, el Sr. Àngel Montero i Brusell, en nom i representació del Sr. X, contra la Sentència dictada per la Secció Quarta de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 26 de febrer de 1993, revoquem l’esmentada sentència i confirmem parcialment la que va dictar el Jutjat de Primera Instància número 1 de Mataró amb data 16 de gener de 1988; estimen en part la demanda i declarem que l'agent, el Sr. X, és l'únic legitimari en l’herència del seu pare adoptiu, el Sr.  Z i C. i té dret a percebre la seva llegítima sense limitacions ni dilacions de cap mena, la qual importa la quantitat de 2.828.535 pessetes, al pagament de les quals es condemna els demandats, la Sra. Z2 i l’Ajuntament de C, bé en diners o bé en béns hereditaris, amb els seus interessos legals comptats des de la mort del testador; i hem de declarar igualment que no és imputable a la llegítima de l'agent i part que ara recorre la disposició feta a favor seu pel causant de la successió de l’usdefruit de l’herència quan es produeixi la delació fideïcomissària; sense fer expressa condemna de les costes causades en les dues instàncies inferiors ni en aquest recurs de cassació.

S'ha de lliurar testimoniatge d'aquesta sentència i s'ha de remetre a l'esmentada Audiència amb les actuacions originals i el rotllo d'apel·lació que el seu dia varen ésser tramesos a aquest Tribunal Superior.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.