Sentència de 5 d'octubre de 1993

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya  
de 5 d'octubre de 1993, núm. 21/1993 (Sala Civil i Penal) 

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Excm. Sr. President: Sr. Luis Ma Díaz Valcàrcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquim Badia i Tobella.

Barcelona, 5 d'octubre de 1993.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la secció 14ª de l'Audiència Provincial de Barcelona com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona, sobre acció rescissòria per lesió ultradimidium, el recurs de la qual va ser interposat pels demandats Sr. X i X2 S.A. representats pel procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca i defensat pel lletrat Sr. Luis Barte Carreras, en què la part contra la qual es recorre és la demandant Sra. Y, representada pel procurador Sr. Narciso Ranera Cahís i defensada pel lletrat Sr. Juan Puebla Brugueras.

Primer. - Que davant el Jutjat: de Primera Instància núm. 5 de Barcelona, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia sobre acció rescissòria per lesió ultradimidium, a instància de la Sra. Y, contra el Sr. X i X2 S.A., en què sol·licitava, havent al·legat els fets i fonaments que va considerar pertinents, que es dictés sentència en què es condemnés els demandats a estar i passar per les declaracions que es detallava, com també al pagament de les costes per imperatiu legal.

Que amb data del dia 16 de febrer de 1988 els defenents varen presentar una demanda contra l'agent, que va correspondre al Jutjat de la Instància núm. 35 d'aquesta ciutat en què sol·licitaven que fossin declarats resolts els contractes privats de compra-venda perquè la compradora els havia incomplert en no satisfer el preu convingut.

Aquesta demanda va ésser acumulada a les actuacions anteriors, tal com va sol·licitar la representació processal de la Sra. Y a l'empara de l'art. 160 de la Llei d’enjudiciament civil. Els defenents varen contestar a la demanda inicial de l'agent i s'hi varen oposar. La representació processal de la Sra. Y, s'oposà a la demanda del Sr. X i de la Societat X2 S.A., hi formula reconvenció i sol·licita la nul·litat dels contractes privats de compra-venda.

Segon. - El Judici va seguir pels seus tràmits i el jutjat esmentat va dictar sentència de data 28 de setembre de 1991, la part dispositiva de la qual és: DECISIÓ: Que estimo en totes les seves parts la demanda que va interposar la Sra. Y contra el Sr. X i X2 S.A., he de declarar i declaro rescindits els contractes de compra-venda que es van acordar entre l'agent i els demandants en les escriptures de data 13 de maig de 1987  i, consegüentment, ha de declarar i declaro igualment la nul·litat de la inscripció registral que és a nom dels demandats en relació a les finques que són objecte dels esmentats contractes i a què fa referència aquest procediment, i n'ordeno la cancel·lació, i condemno l’esmentada demandada a restituir a l'agent el ple domini de la finca que és objecte del contracte i abonar-ne els fruits i les rendes que la finca pot haver produït a partir de la reclamació judicial. No obstant això, s'ha de reconèixer a la demandada esmentada la facultat que li confereix l'art. 325 de la Compilació, a fi que en el termini de trenta dies, que s'hauran de comptar des que aquesta sentència sigui ferma, pugui evitar la rescissió abonant a l'agent la suma de 22.688.396 ptes i 24.988.386 ptes, que representen l'import del complement entre el valor satisfet i el preu just, més l’interès legal de l’esmentada quantitat, des del 13 de maig de 1987. S'imposen les costes d'aquest judici a la demandada.

El dia 4 d'octubre de 1992 el Jutjat va dictar interlocutòria aclaridora la part dispositiva de la qual diu: «Es desestima la demanda que va interposar el Sr. X i C. i X2 S.A. contra la Sra. Y i s'estima la reconvenció que l’esmentada senyora va interposar contra els agents, que formen part de les actuacions acumulades als agents inicials d'aquest Jutjat».

Tercer. - Contra la sentència esmentada la part demandada va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes; se'n va substanciar l'alçada i la Secció 14ª de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 8 de març de 1993, la part dispositiva de la qual diu: DECIDIM: Que estimem en part el recurs d'apel·lació que va interposar la representació del Sr. X i X2 S.A., contra la sentència i la interlocutòria aclaridora posterior, que va dictar el magistrat-jutge de primera instància núm. 5 de Barcelona, el dia 28 de setembre i 4 d'octubre de 1991, respectivament, i hem de revocar i revoquem les esmentades resolucions en el particular relatiu a la imposició de costes de la primera instància als demandats, que es deixa sense efecte. Es confirmen totes dues, pel que fa a la resta dels pronunciaments, i només es precisa que l’estimació de la pretensió agent és parcial i no total, com s'ha puntualitzat en el cos d'aquesta sentència; i tot això sense fer tampoc cap declaració especial sobre les costes causades en aquesta alçada».

Quart. - El procurador Sr. Octavio Pesqueira Roca, en representació del Sr. X i de l’entitat M.R.C. Constructors S.A., va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i de la Compilació de dret civil de Catalunya, el recurs de la qual va fonamentar en els motius següents:

I. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'art. 32 1r i art. 323.2n de la Compilació catalana.

II. A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'art. 1124 del Codi civil.

III. A l’empara del núm. 4 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 324 de la Compilació catalana i el 1295 del Codi civil.

IV. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció de l'art. 325 de la Compilació catalana.

Cinquè. - Per provisió de data 10 de maig d'aquest any es va tenir per interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri fiscal a l’efecte de l'art. 1709 de la Llei d’enjudiciament civil, que va retornar per mitjà d'un escrit de data 24 de maig darrer, en què sol·licitava l'admissió a tràmit del recurs. Per interlocutòria de data 3 de juny darrer es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va decidir que es lliurés la còpia del recurs a la part contra la qual es recorria i que es va presentar a fi que formalitzés la seva impugnació en el termini de vint dies, la qual cosa va fer oportunament, i va sol·licitar que es dictés sentència desestimatòria del recurs advers. Per provisió de data 15 de juliol darrer es va assenyalar votació per al dia 16 de setembre darrer a les onze hores, la qual cosa es va fer el dia i a l'hora esmentats.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Joaquim Badia Tobella.

Primer. - Per l’adequada decisió d'aquest recurs, és procedent deixar consignats els antecedents següents: 1. La Sra. Y, amb data del dia 1 de febrer de 1990 va presentar demanda de judici ordinari de menor quantia per la qual va exercitar l'acció «ultra dimidium» i amb caràcter subsidiari la de recompra de les finques que es diran, contra X2 S.A. i contra el Sr. X que va fonamentar en els següents fets: a) que el seu espòs, --- fent ús i abusant dels plens poders que ella li havia atorgat el dia 27 de juny de 1977, amb data de 13 de maig de 1987 va procedir a la venda en favor dels demandants de dos habitatges i tres places de garatge situades a la zona de Z. d'aquesta ciutat i senyalades amb el núm. -- del carrer C. pis P. portes 1a i 2a. Figuren inscrites en el Registre de la Propietat núm. -. llibre --- de L., tom ---- folis --- i ---respectivament, finques núm. --- i --- i la participació indivisa en la finca --- pel que fa a les places de pàrquing. Es va estipular el preu de 15.700,000 ptes. per la primera de les finques que va adquirir el Sr. X i el de 15.000.000 ptes. per la segona que va adquirir la companyia X2 S.A. Les escriptures varen ésser autoritzades pel notari d'aquesta ciutat Sr. Alberto D. P. b) El mateix dia que s'ha indicat els propis atorgants varen subscriure dos documents privats pels quals els compradors venien a l'agent les mateixes finques que aquesta els havia venut pel preu de 24.000.000 ptes. cada una, i es van estendre sis canvials de diversos venciments de l'any següent per tal de satisfer-ne l’import c) Que el preu estipulat per les compra-vendes de les finques esmentades és molt inferior a la meitat del seu valor real i per tant és procedent l'exercici de l'acció ultra dimidium que interposa per tal d'obtenir la seva rescissió per lesió i l'anul·lació de les escriptures corresponents amb la consegüent cancel·lació de les seves inscripcions registrals, i en forma subsidiària i sols en el cas que el Jutjat no apreciés la pretensió anterior, es tingui per exercitada amb caràcter subsidiari, la recompra de les finques de referència en mèrits dels documents privats de recompra esmentats.

2.- Que amb data del dia 16 de febrer de 1988 els defenents varen presentar una demanda contra l’agent, que va correspondre al Jutjat de 1a Instància núm. 35 d'aquesta ciutat, en que sol·licitaven que fossin declarats resolts els contractes privats de compra-venda que s'han esmentat perquè la compradora els havia incomplert en no satisfer el preu convingut en l’operació en ésser impagades les lletres de canvi lliurades per aquest fi i haver resultat infructuosos els requeriments que als efectes de l'art. 1504 del Codi civil se li van adreçar per conducte notarial el dia 24 de gener de 1989.

Aquesta demanda va ésser acumulada a les actuacions anteriors, tal com va sol·licitar la representació processal de la Sra. Y a l'empara de l'article 160 de la Llei d'enjudiciament civil.

3.- Per altra part, els defenents varen contestar a la demanda inicial de l'agent i s'hi varen oposar sostenint la plena validesa de les compra-vendes, ja que, segons ells, el preu que es va satisfer pels béns adquirits era el normal de mercat en aquella data i van sostenir també que, a més de la quantitat estipulada en les escriptures es va abonar una quantitat complementària de 5.500.000 ptes. per cada una de les finques i diverses despeses que en conjunt importen més de 3.000.000 de ptes. en total segons detallen.

4.- La representació processal de la Sra. Y, s'oposà a la demanda del Sr. X i de la societat X2 S.A., hi formula reconvenció i sol·licita la nul·litat dels contractes privats de compra-venda per manca de causa i absència del consentiment de la venedora. A la reconvenció s'hi oposen els agents d'aquesta demanda i insisteixen en les al·legacions que s'han esmentat.

5.- Practicada la prova interessada per les parts i havent-se tramitat el procediment de la forma adient, el Jutjat de 1a Instància núm. 5 de Barcelona, amb data del dia 28 de setembre de 1991 va dictar sentència, per la qual va estimar íntegrament la demanda de la Sra. Y, i va declarar rescindits, atès que hi havia lesió ultra dimidium, els contractes de compra-venda atorgats entre l'apoderat d'aquesta senyora i X2 S.A. i el Sr. X el dia 13 de maig de 1987 i en conseqüència, va declarar la nul·litat de la inscripció registral existent a nom dels defenents en relació a les finques objecte de les compra-vendes de referència, i va ordenar-ne la cancel·lació al Registre de la Propietat. També va condemnar els defenents a restituir a l'agent el ple domini de les finques objecte del contracte i a abonar-los els fruits i rendes que hagin produït a partir de la reclamació judicial, reconeixent-los no obstant la facultat que confereix l'art. 325 de la Compilació catalana, a fi que en el termini de trenta dies comptats a partir de la fermesa de la sentència, puguin evitar la rescissió abonant a l'agent les sumes de 24.988.386 ptes i 22.688.396 ptes, que representen la diferència entre l'import satisfet respectivament per la primera i per la segona de les finques i el seu preu just, i en aquest supòsit caldrà satisfacin, a més, l'interès legal d'aquestes quantitats des del dia 13 de maig de 1987, i que s'imposin les costes a la part defenent.

6.- Mitjançant interlocutòria de 4 d'octubre de 1991 es va dictar aclariment de sentència i a la part dispositiva s'hi va afegir que es desestima la demanda interposada pel Sr. X i X2 S.A. contra a Sra. Y i s'estima la reconvenció que aquesta va formular contra els agents, que formen part de les actuacions acumulades a les inicials d'aquest Jutjat.

7.- Apel·lada la Sentència esmentada la Secció 14ª de l'Audiència de Barcelona, amb data 8 de març de 1993, la va confirmar íntegrament amb l'excepció que no s'imposessin les costes als demandats, atès que l’estimació de la pretensió de la part agent és parcial i no total.

Contra aquesta sentència els Srs. X i X2 S.A. varen interposar en temps i forma el present recurs de cassació a l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 i els motius que a continuació analitzem.

Segon. - El primer motiu de cassació es formula per infracció de les normes de l’ordenament jurídic o de la jurisprudència que fossin aplicables per tal de resoldre les qüestions a debat, concretament dels articles 321 ap. 1 i 323 ap. 2 de la Compilació catalana que regula la rescissió per lesió ultra dimidium.

Argumenta el recurs que, d'acord amb l'art. 323 de la Compilació de dret civil de Catalunya, la lesió es determina en comparar el valor en venda de la finca amb el preu satisfet per ella que haurà d'apreciar-se referit al moment en què es perfecciona el contracte, i que la sentència de l'Audiència, com la dictada en primera instància en establir el valor dels béns objecte de la compra-venda no ha valorat les aportacions probatòries d'aquesta part, concretament, els fulls de periòdic on podia apreciar-se que el valor en venda que es va donar als pisos litigiosos era el normal amb relació a altres immobles del mateix barri, els informes de dos agents de la propietat, segons els quals la seva valoració real és inferior al doble del preu satisfet, com també el resultat de la prova pericial i la informació del mercat immobiliari de l’Ajuntament de Barcelona, de tot això pretenen concloure que no hi va haver lesió en el preu de les compra-vendes objecte del litigi i per tant, en estimar-la la Sala viola el contingut dels articles esmentats.

A aquesta formulació del recurs, cal, en primer lloc tenir present, que en tot procés judicial el destinatari de la prova és el jutge o tribunal davant el qual es practica, perquè va adreçada a formar el seu convenciment sobre les qüestions que l’han motivada. És per tant, el judicador «a quo» qui fixa els fets que han estat objecte del debat a la vista del resultat de les proves, i el que ha de vèncer la dificultat que conté destriar i fer la síntesi de tot el seu contingut d'acord a la seva pròpia raó i experiència que són les que li proporcionen les dades valoratives com a premissa general per aplicar als casos particulars i per això cal afirmar que l’instrument de la valoració de la prova és «la màxima d'experiència» del propi judicador.

En el recurs sols s'addueix la infracció de paràgraf segon de l'art, 323 ap. 2 de la Compilació si bé l'art. 321 ap. 1 del propi cos legal hi es implícitament inclòs, i al seu entorn se centra el motiu, però cal tenir en compte que aquests preceptes no permeten, per si mateixos, un nou examen dels elements en què el judicador d'instància s'ha basat per treure'n la conclusió a què arriba la sentència sinó que autoritzen simplement a comprovar si en la decisió adoptada foren respectades les regles que les normes esmentades imposen, quan diuen: «Els contractes de compra-venda permuta i d’altres de caràcter onerós, relatius a bens immobles, en què l’alienant hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just, seran rescindibles a instància seva, baldament en el contracte concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa», «i per tal d’apreciar l’existència de la lesió, hom s'atindrà al preu just o sia al valor de venda que les coses tinguessin en el moment del contracte amb relació amb altres d'iguals o anàlogues circumstàncies a la respectiva localitat.».

És evident que les proves de referències, que la part defenent va demanar que es practiquessin en les actuacions, ja han estat valorades i tingudes en compte en la sentència contra la qual es recorre, i partint de la determinació concreta que s'hi ha pres, cal veure únicament ara, si el criteri de valoració s'ajusta als paràmetres dels preceptes que se suposen infringits. Però el que en realitat pretén el recurs no és això sinó que aquest tribunal realitzi un nou procés valoratiu, oblida per d'una banda, que la cassació per la seva pròpia naturalesa nomofilàctica no és una tercera instància sinó simplement un recurs extraordinari i tècnic encaminat a determinar si atesos uns fets que ja són inamovibles per la decisió anterior, és o no correcta la solució jurídica adoptada pel jutjat o tribunal d’instància, i per altra banda oblida també, que els documents probatoris que cita com a suport de la seva aspiració no són hàbils per fixar els fets de manera ineludible als efectes del recurs de cassació perquè cap d'ells constitueix per si mateix una prova plena ni taxada legalment.

Cal fer esment que, si bé és possible plantejar la infracció de normes concretes de l’ordenament jurídic probatori, malgrat el seu limitat abast en el recurs de cassació, en el present cas, a més de no haver-se'n invocat cap, el que es constata, és que la prova, en la sentència que s'impugna, va ésser considerada amb precisió fent-hi constar en la seva anàlisi la causa concreta del seu destriament la font de la experiència personal del judicador d'instància, com també la raó que fonamenta l’estimació primordial d'un dels cinc dictàmens valoratius que figuren en les actuacions no coincidents entre ells, pel rigor del seu contingut i el prestigi professional de la persona que el va emetre, i en aquestes consideracions no s'hi observa res d'absurd ni d’il·lògic i no es poden desvirtuar les conclusions fàctiques de la sentència amb la referència a fets aïllats dins el conjunt probatori que pretenen canviar el criteri interpretatiu de la Sala pel subjectiu i interessat de la part que recorre.

Per tant, els documents que fonamenten aquest motiu de cassació no revelen per si mateixos l'error que es denuncia i no poden «per se» desvirtuar la convicció a que va arribar la Sala sentenciadora perquè no tenen la més mínima força per demostrar la suposada equivocació i no són més reveladors que els que han servit per fonamentar el seu convenciment que ve constituït i format, tal com correspon, per la valoració conjunta de totes les proves.

Pel que fa a la prova pericial, cal fer esment, que aquesta no té un tractament privilegiat en relació als altres elements probatoris, que la seva valoració únicament està subjecta a les regles de la sana critica que ha d'ésser obedient a la raó i a l’experiència pràctiques sense que hi hagi regles o precepte legal de cap tipus que defineixin el seu exercici o determinin la seva eficàcia probatòria, l'existència de les quals seria indispensable perquè en el supòsit d'ésser infringides es pogués sostenir que s'hagi incorregut en error de dret. Sols es podria justificar el motiu de recurs si la sentència en la seva apreciació hagués incorregut en l'absurd, cosa que de cap manera no es pot considerar existent en el cas que analitzem. Es per tant inadmissible la infracció legal pretesa en aquest motiu i cal admetre la valoració de la prova que hagi fet el judicador d'instància, perquè fent excepció de l'inexistent hipòtesi que hem esmentat, és irrevisable en cassació.

El que hem exposat coincideix plenament amb la jurisprudència sobre aquesta matèria, que afirma sense fissures que la determinació del preu just és una qüestió de fet que correspon apreciar al tribunal d'instància que formarà la seva convicció valorant el conjunt de les proves practicades. Sentències d'aquesta pròpia Sala de 26 de febrer i 20 de desembre de 1990, de 7 d'octubre de 1991, de 20 d'octubre de 1992 i de 8 de febrer de 1993.

Tercer. - El segon motiu es formula com a sufragani de l'anterior per la suposada infracció de l'art. 1124 del Codi civil amb referència al contracte privat de recompra atorgat el mateix dia que es va procedir a la compra-venda de les finques objecte del present procediment i que la part agent va incomplir en no satisfer el preu en els terminis assenyalats.

Decaigut el primer motiu de cassació interposat amb la finalitat d'obtenir la declaració de la improcedència de la rescissió per lesió ultra dimidium, no hi ha lloc a entrar en l’examen d'aquest motiu, atès que ha estat plantejat amb caràcter de depenent, condicionat o bé subordinat a l'estimació de l'anterior, tal com clarament s'expressa en el seu desenvolupament quan diu: «partint del supòsit de la improcedència de la rescissió per lesió dels contractes públics de compra-venda, els contractes privats celebrats a la mateixa data que aquells són plenament vàlids i eficaços .... » (sic), però com que la rescissió per lesió es va declarar procedent i aquesta decisió ha quedat definitivament confirmada després de l'anàlisi de l'anterior motiu d'aquest recurs de cassació, esdevé ara òbvia la inoportunitat d'examinar la temàtica suscitada en relació amb els anomenats «contractes privats» en realitat contractes formalitzats en document privat.

Quart. - El tercer motiu de cassació es fonamenta en la suposada infracció del que disposen els articles 324 de la Compilació catalana i 1295 del Codi civil en tot el que fa referència a les conseqüències que la rescissió per lesió ultra dimidium imposa a les parts en la mesura que aquestes vénen recíprocament obligades a la restitució de les respectives prestacions objecte del contracte. L'article 324 de la Compilació catalana expressa que «serà aplicable a la rescissió el que disposa l'article 1295 del Codi civil, però no hauran d'ésser restituïts els fruits o els interessos anteriors a la reclamació judicial, i hauran d'ésser abonades les despeses extraordinàries de conservació o refacció i les millores útils.» i l'article 1295 disposa que «la rescissió obliga a la devolució de les coses que foren objecte del contracte amb els seus fruits, i del preu amb els seus interessos».

Efectivament, la sentència de la instància confirmada per l'Audiència en la seva part dispositiva, dóna lloc a la rescissió i obliga a la part compradora a restituir a la part venedora el ple domini dels béns que va adquirir i a l’abonament dels fruits i rendes que aquests puguin haver produït a partir de la reclamació judicial, però no esmenta l’obligació de la venedora de rescabalar als compradors amb la restitució del preu que aquests li varen satisfer per les compra-vendes, i amb l'abonament dels corresponents interessos comptats també des de la interposició de la demanda, i de l’import de les despeses extraordinàries de conservació o refecció i les millores útils.

La constatació d'aquesta presumpta incongruència «infra petita» de la sentència per omissió de declaracions que hi pertanyen, si bé és aparent no es pot considerar real, perquè cal tenir present que aquestes obligacions que la sentència no especifica, dimanen de la pròpia situació ja configurada per la rescissió dels contractes, que implica una conclusió imposada legalment que es la mútua i recíproca obligació de la devolució de la cosa amb els seus fruits per una part i de la contraprestació lliurada a canvi d'ella per l'altra i aquests deures bilaterals vénen imposats de manera ineludible i amb tot detall en els preceptes jurídics esmentats.

La devolució del preu amb els seus interessos, constitueix un efecte «ipso iure» de la rescissió per lesió en el supòsit que els compradors no optin per complementar-lo, ja que aleshores és quan opera l’efecte rescissori del contracte, i la seva devolució té lloc sense necessitat d'haver-se'n fet petició específica i amb més raó, perquè la fórmula normal de la contestació a la pretensió rescissòria és la de demanar l'absolució, i la petició subsidiària de reclamar el preu, si fos necessària, implicaria l’exigència de la reconvenció. Ni tant sols es precís que aquesta obligació consti de manera expressa en la part decisòria de la sentència, per bé que un pronunciament que reculli aquest efecte, sempre ha de contribuir a la seva claredat i precisió i en qualsevol cas aquesta consignació podia haver estat obtinguda per mitjà del recurs d'aclariment i el que és susceptible d’aclariment no pot ésser objecte de cassació. Amb tot, i sense perjudici d'allò que hem esmentat, res no obsta a què per raons d'economia processal i sense necessitat ni oportunitat de cassar la sentència, sigui procedent complementar la seva part dispositiva dient: els defenents hauran de restituir les finques objecte de la compra-venda i retre comptes dels fruits que els béns hagin produït durant el procés, i la part agent haurà de retornar al mateix moment als defendents, el preu real que en va percebre i pagar les millores, despeses, impostos i exancions de la finca satisfets pels compradors durant el mateix període; import total del preu que és fixat en la suma total de 46.220.184 ptes i que es distribueix en 22.260.092 ptes que corresponen a la finca registral núm. ---- amb la seva plaça de garatge i en 22.960.092 ptes que corresponen a la finca registral núm. --- amb les seves dues places de garatge que constitueixen participació indivisa de la finca ---, totes elles del Registre de la Propietat núm. - de Barcelona i a abonar també als defenents l’interès legal d'aquestes quantitats a comptar des de la data de la interposició de la demanda que ha donat lloc a aquestes actuacions.

Cinquè. - En el quart i últim motiu de cassació que es formula també com els anteriors a l'empara del núm. 4 de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, es denuncia la violació de l'article 325 de la Compilació catalana amb la pretensió d'evitar el pagament dels interessos en el supòsit que els defendents optin per abonar el complement del preu dels immobles adquirits per tal d'evitar la rescissió de les compra-vendes objecte del present litigi. Argumentaven la seva pretensió en el fet que els que recorren no han tingut en cap moment la possessió dels béns que varen adquirir, i que ara s'acreditin interessos des de la interposició de la demanda, a més del complement del preu que pugui resultar de la diferència valorativa, és una contraprestació desmesurada i injusta perquè en el període a que fa referència la seva meritació no han pogut gaudir de la possessió dels immobles que varen adquirir ni dels seus rèdits o fruits.

El motiu ha d'ésser desestimat perquè integra una qüestió nova, la decisió de la qual, en cas d'afavorir als que recorren, evidentment hauria creat una indefensió a la contrapart que no ha pogut al·legar i provar en el seu moment el que li podria correspondre en defensa del seu dret. I si bé és cert que la particularitat que contempla l'article 325 de la Compilació catalana constitueix una «facultas solutionis» per mitjà de la qual es pot evitar la rescissió integrant-se, al igual que la devolució de la cosa i del preu, en les seves conseqüències, i que totes aquestes derivacions tenen caràcter complementari i se solen entendre implícites al tema principal que és la declaració de la rescissió de les compra-vendes per existir lesió ultra dimidium, és clar, no obstant, que una cosa es acordar els efectes legalment establerts en el precepte esmentat i una altra ben diferent es limitar l'aplicació d'aquests efectes legals sense possible audiència de la part afectada per aquesta pretesa limitació.

Per altra banda, la condició de fer l'abonament de la diferència entre el preu satisfet i el declarat just per tal d'evitar la rescissió del contracte, no es deriva de qui hagi tingut la possessió dels bens que en foren objecte, sinó que radica i és conseqüència lògica de la consideració que aquest complement pecuniari forma part del preu just que havia d'ésser abonat juntament i al mateix moment en què es va satisfer el preu del contracte i aquesta demora justifica l'exigència del interessos que la norma imposa en concordança a l'article 1.108 del Codi civil.

La qüestió sobre qui ha tingut la possessió de les finques en el període comprés entre l'atorgament del contracte i la seva resolució o consolidació, pot afectar al compliment del que disposa l'article 324 de la Compilació catalana i l’article 1.295 del Codi civil, i és en període d'execució de la sentència quan caldrà determinar l’import dels fruits com també qui els hagi percebut per fer-ne la liquidació pertinent.

Per últim cal fer esment que la invocació d'una sola sentència no és de cap manera determinant de doctrina jurisprudencial, sinó que aquesta deriva de decisions repetides i substancialment idèntiques aplicables al cas del plet. La sentència del Tribunal Suprem de data 7 de març de 1990, fa referència a una situació de fet i de dret que no permet extrapolar al present cas en el que cap dels litigants ha sostingut l’existència de contracte fiduciari.

Sisè. - De conformitat amb el que estableixen l'art. 1715 últim paràgraf i el 1703 de la Llei d'enjudiciament civil escau imposar les costes dels recurs a la part que recorre que també perdrà el dipòsit constituït.

Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

DECIDIM

Que desestimem el recurs de cassació formulat pel procurador dels tribunals Sr. Octavio Pesqueira Roca, en representació de X i X2 contra la sentència dictada per la Secció 14ª de l'Audiència de Barcelona el dia 8 de març de 1993, i condemnem els recurrents al pagament de les costes del recurs i a la pèrdua del dipòsit constituït.

S'ha de lliurar testimoniatge d'aquesta sentència i s'ha de remetre a l’esmentada Audiència juntament amb les actuacions originals i el rotllo d'apel·lació que al seu dia varen ésser tramesos a aquest Tribunal Superior.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.