Sentència del Tribunal Superior
de Justícia de Catalunya
de 22 de juliol de 1993, núm. 16/1993 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Excm. Sr. President: Sr. Luis M. Díaz Valcárcel.
Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesús E. Corbal Fernández, Sr. Lluís
Puig i Ferriol.
Barcelona, vint-i-dos de juliol de mil nou cents noranta-tres.
VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la
sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Segona de l'Audiència Provincial
de Girona, conseqüència de les actuacions del judici declaratiu de menor quantia, seguit
davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Figueres, sobre reclamació de quantitat
i nomenament de marmessors universals, el recurs de la qual va ser interposat pels
demandats Srs. X i Sr. X2, representat pel
procurador Sr. Carlos Badia Martínez i defensats pel lletrat Sr. Jaume Dilmé Ros, contra
Y, representat pel procurador Sr. Jordi Pich Martínez i
defensat pel lletrat Sr. José M. Pou de Avilés.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància
núm. 4 de Figueres van ser vistes les actuacions del judici declaratiu de menor quantia,
seguides a instància de la Sra. X i el Sr. X2,
contra Y, en què sol·licitava, havent al·legat
prèviament els fets i fonaments de dret, que es dictés sentència en que es declaressin
els agent marmessors universals de l'herència de la Sra. Z; que s'aprovessin els comptes presentats amb la demanda; que es condemnés al demandat a
satisfer als agents, per parts iguals, la quantitat d' 11.262.478 pessetes, o aquella
quantitat més gran o més petita que resulti, més el seu interès legal des de la data
de la citació a termini del demandat en l'expedient de jurisdicció voluntària de
rendició de comptes núm. 212/89 del Jutjat de Primera Instància núm. 1 de
l’esmentada ciutat; i que s'imposin les costes del procediment a y, si no s'avenen
a les pretensions de la demanda.
Segon. - Admesa a tràmit la demanda es va
decidir la citació a termini del demandat, que es va presentar oportunament, s'hi va
oposar i la va contestar, va sol·licitar que es dictés sentència que es desestimés la
demanda i que s'absolgués Y demandat, i que es condemnessin els agents en costes. El
judici va seguir pels seus tràmits i el Jutjat esmentat va dictar sentència amb data 31
de juliol de 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que declaro el
caràcter de marmessoria particular dels executors testamentaris nomenats en testament
per la Sra. Z, he de desestimar i desestimo la pretensió que va
interposar la part agent contra l'entitat benèfico-assistencial Y i imposo
les costes processals meritades als demandats».
Tercer. - Els demandats van interposar recurs
d'apel·lació contra l'esmentada sentència; el recurs va ser admès a tots dos efectes,
se'n va substanciar l'alçada i la Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona, amb
data 5 de febrer de 1993, va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és:
«DECIDIM: Que desestimem el recurs d'apel·lació que va formular el procurador Sr.
Carlos-Javier Sobrino Cortes, en nom i representació de la Sra. X i
el Sr. X2 contra la sentència de data 31.7.92 que va dictar el
Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Figueres en les actuacions de menor quantia núm.
180/90 de què aquest rotllo dimana; n'hem de confirmar íntegrament la decisió, i no es
fa cap pronunciament pel que fa a les costes d'aquesta alçada».
Quart. - El procurador Sr. Badia Martínez, en
representació de la Sra. X i el Sr. X2, va
formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i de la
Compilació de dret civil de Catalunya, el recurs de la qual va fonamentar en el motiu
següent:
ÚNIC: A l'empara de l'ordinal 4t de l'art. 1692 de la Llei
d’enjudiciament civil, per infracció per interpretació errònia del paràgraf
primer de l'art. 236 de la Compilació de dret civil de Catalunya.
Cinquè. - Per provisió de data 22 d'abril de
1993 es va tenir per interposat el recurs i es van passar les actuacions al Ministeri
Fiscal a l'efecte de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil que, per mitjà d'un
escrit de data 29 del mateix mes, va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs. Per
interlocutòria de data 10 de maig darrer es va admetre a tràmit el recurs i es va
decidir lliurar-ne una còpia a la part contra la qual es recorria i personada, a fi que
es formalitzés per escrit la seva impugnació en el termini de vint dies, la qual cosa va
fer oportunament. Es va assenyalar el dia 8 de juliol actual per dur a terme la vista, i
així es va fer; hi van assistir els lletrats i procuradors de totes dues parts, la part
recorrent va sol·licitar que es cassés la sentència i la part contra la qual es
recorria va sol·licitar que es denegués el recurs i que es condemnés el recorrent en
costes.
Hi ha actuat com a ponent el magistrat, l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i
Ferriol.
FONAMENTS DE DRET
Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en
aquest recurs de cassació, tenen llur origen en el testament que amb data 13 de març de
1985 va atorgar la Sra. Z, en el qual ordenava uns llegats a favor
de la Sra. Z2, a favor de l'Y i de la
Basílica Titular de Nostra Sra. de la Mercè de Barcelona, instituïa hereu l'esmentat
Y i establia a més a més en la clàusula novena del seu
testament: «Nombra albaceas a Doña X y a D. Jorge B. V.,
vecinos de Figueras, para que obrando conjuntamente o el sobreviviente a solas, procedan
cumplir sus disposiciones piadosas y a hacer entrega de todos sus bienes, haciendo constar
que si apareciese algún documento o papel de cualquier clase firmado por la testadora, de
carácter privado, no se le reconozca validez alguna». La testadora va morir el 25 de
febrer de 1986.
Amb data 5 de novembre de 1990 la Sra. X i el Sr. X2 van promoure demanda de judici declaratiu de menor quantia contra
Y en la qual demanaven que en el seu moment es dictés
sentència que declarés que els agents que tenien la condició de marmessors universals
de la Sra. Z, que s'aprovessin els comptes presentats amb l'escrit
de la demanda, que es condemnés a l'Y a pagar als agents la quantitat d' 11.262.748 pessetes amb els corresponents interessos legals i la imposició de costes a la
fundació demandada. Y, va presentar el seu escrit de
contestació a la demanda amb data 2 de febrer de 1991, en el qual demanava la
desestimació de la demanda. El Jutjat de Primera Instància número quatre de Figueres va
dictar Sentència amb data 31 de juliol de 1992, en què declarava que els agents tenien
la condició de marmessors particulars de la Sra. Z, amb la
consegüent desestimació de la demanda i la imposició de les costes a la part agent.
Aquesta sentència fou confirmada en grau d'apel·lació per la Secció Segona de
l'Audiència Provincial de Girona amb data 3 de febrer de 1993, sense fer especial
condemna de les costes originades en el recurs d'apel·lació.
Contra aquesta sentència la part agent ha interposat recurs de
cassació per infracció de llei davant d'aquest Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya.
Segon. - L'únic motiu de cassació formulat per
la part agent i que ara recorre, es fonamenta en l'article 1692.4 de la Llei
d’enjudiciament civil i al·lega infracció per interpretació errònia de
l'apartat
primer de l'article 236 de la Compilació del dret civil de Catalunya, segons el qual
«seran marmessors universals les persones que rebin del testador l'encàrrec de lliurar
l'herència en la seva universalitat a persones per ell designades o de destinar-la a les
finalitats expressades en el testament o en la confiança revelada». Segons el criteri de
la part que recorre, la interpretació que dóna la sentència contra la qual es recorre a
la transcrita clàusula testamentària, en el sentit que la voluntat de la testadora era
la d’anomenar uns marmessors particulars, es errònia, perquè la voluntat de la
testadora era la d'anomenar uns marmessors universals. Afirmació que basa en una
interpretació literal de la clàusula, que faculta els marmessors que designa per complir
les disposicions de la testadora de caràcter pietós i per fer el lliurament de tots els
seus béns als destinataris de l'herència; la posició sistemàtica del nomenament de
marmessors, que es fa en darrer lloc després de designar tots els
destinataris dels
béns de la testadora, fins i tot després de la institució d'hereu; que la Compilació
no exigeix que el causant de la successió assenyali totes les facultats que atribueix als
marmessors que designa per tal que pugui qualificar-se el marmessor d'universal; i
finalment en una interpretació externa del testament, que en aquest cas es concreta en el
poder general que la testadora havia atorgat pocs dies abans de la seva mort als
marmessors que designava, en el qual conferia unes facultats d'administració
il·limitades, disposició i gravamen de tots els seu béns mobles i immobles.
La part defendent contra la qual es recorre, impugna inicialment el
recurs de cassació formulat per la part adversa ja que el motiu de cassació no denuncia
realment infracció en la interpretació de l'article 236 de la
Compilació, sinó
infracció en la interpretació de la clàusula testamentària que abans he transcrit, la
qual cosa comporta -segons la part contra la qual es recorre- que esdevingui el recurs de
cassació una tercera instància, amb la consegüent reproducció de tot el problema
referent a la interpretació de la repetida clàusula testamentària i a la condició de
particulars o d'universals dels marmessors que havia designat la testadora.
En relació amb aquest punt, sembla oportú fer una precisió.
D’acord amb l'article 675 del Codi
civil, norma fundamental en matèria
d’interpretació de les disposicions testamentàries, la interpretació del testament
pretén esbrinar quina va ésser la vertadera voluntat del testador, i com que aquest
problema es presenta després de la seva mort, la interpretació comporta realment que es
reconstrueixi la voluntat del testador. A la clàusula novena del testament que origina
aquest recurs de cassació, no hi ha dubte que la voluntat de la testadora va ésser la
d'anomenar uns marmessors -els actuals recurrents-, però és igualment indiscutible que
no atribueix cap nomen iuris -en aquest cas d'universals o de particulars- als
marmessors que designa, i aquesta mancança no ens porta a un problema
d’interpretació de la voluntat de la testadora, sinó a un problema de
qualificació, que ha de permetre sotmetre els marmessors designats en el testament a la
normativa catalana sobre marmessors universals o particulars.
I aquesta qualificació no
és una funció que correspon exclusivament als organismes jurisdiccionals
d’instància, sinó que pot i ha d'ésser reexaminada en el recurs de cassació
fonamentat en l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil perquè, com ja va
poder precisar el Tribunal Suprem en la seva Sentència de 8 de juliol de 1940 «es obvio
que la interpretación tiene por fin determinar el contenido de una voluntad dudosa, y las
condiciones de existencia y de validez de esta voluntad, la calificación jurídica del
acto y la determinación de sus efectos, aunque guarden relación a veces íntima, con la
interpretación, no son materia propia de ella».
Tercer. - A l'hora de qualificar d'universals o
de particulars els marmessors designats en el testament que dóna origen a aquest recurs
de cassació, cal assenyalar que ens trobem davant d'una successió que s'ha de regir pel
dret civil de Catalunya, i com es prou conegut, el sistema successori català té unes
clares arrels romanes, la qual cosa implica que va presidit pel principi d'atribuir al
successor universal o hereu la condició de successor en l’universum ius del
seu causant i des d'aquesta perspectiva apareix com un continuador de les relacions
jurídiques transmissibles del de cuius i per aquest motiu se li atribueix -amb una
terminologia si es vol discutible- la condició de marmessor legítim del causant de la
successió si manquen marmassors testamentaris o datius (art. 241 de la Compilació del
dret civil de Catalunya i pel dret actual art. 321 del Codi de successions per causa de
mort en el Dret civil de Catalunya). Des d'aquesta perspectiva cal afirmar que l'hereu és
-segons els principis que informen el sistema successori romano-català- l'executor
testamentari natural de les disposicions testamentàries, encara que el causant de la
successió pot col·locar una tercera persona en la comesa d'executar la seva darrera
voluntat, ja sigui amb la finalitat que aquesta tercera persona designada voluntàriament
pel testador compleixi un o més encàrrecs relatius a l'herència o executi disposicions
testamentàries o de l’heretament, cas en què té la condició de marmessor
particular segons l'article 236, apartat quart de la
Compilació; o se'l nomeni amb la
finalitat de complir la voluntat del causant, des del moment de la seva mort fins al
lliurament de l’herència als seus destinataris, i aleshores té la condició de
marmessor universal, segons resulta de l'apartat primer d'aquest mateix article
236.
Precisa, a més a més, l'article 236 de la Compilació que «el
nomenament de marmessor universal substitueix la manca d’institució d'hereu en el
testament, sigui quina sigui la destinació de l'herència», i aquesta substitució de
l'hereu pel marmessor universal implica, en l'aspecte que ara interessa, que el
protagonisme que en els casos generals assumeix l'hereu en el procés successori, aquest
protagonisme es transmeti al marmessor universal que voluntàriament ha designat el
causant de la successió, que desenvolupa les funcions de gestió del patrimoni hereditari
que en els casos generals s'atribueixen a l’hereu per la seva condició de
continuador de les relacions jurídiques del seu causant, i que es tradueixen en unes
facultats de prendre possessió de l’herència, d'administrar-la, de disposar dels
béns hereditaris i d'executar tots els actes materials i processals adients per tal de
donar compliment a la voluntat del testador.
En el cas que origina el present recurs de cassació, la testadora no
atribueix als marmessors que designa les àmplies facultats que en el context dels sistema
successori català es consideren pròpies dels marmessors universals, per la seva
condició de substituts de l'hereu en tot allò que fa referència a la gestió del
patrimoni hereditari i a tenir cura de la correcta execució de la darrera voluntat del
causant de la successió. La clàusula novena del testament de referència és prou clara
quan diu que els marmessors designats per la testadora, han de complir uns encàrrecs
concrets, com són les de complir les disposicions de caràcter pietós i fer lliurament
de tots els béns a les persones o institucions designades en el testament, i per
consegüent, per expressa voluntat de la testadora sols estaven facultats per a realitzar
aquests actes concrets, que s'han d'estimar propis d'uns marmessors particulars i no d'uns
marmessors universals, especialment si es té en compte que en el testament hi ha una
institució d'hereu a favor de la part contra la qual es recorre, que per la seva
condició de marmessor legítim és la persona a la qual incumbeix executar la voluntat
del causant, excepte en aquelles matèries que el mateix causant ha atribuït de forma
expressa als marmessors particulars que designa, ja que com es preveu en l'apartat quart
de la Compilació catalana quan hi ha hereu, el marmessor té el caràcter de particular
si ha de complir un o més encàrrecs relatius a l'herència o ha d'executar disposicions
testamentàries o de l'heretament, que és el que realment succeeix en el cas que origina
aquest recurs, ja que com s'acredita en les actuacions, l'hereu instituït és el que ha
realitzat la majoria dels actes necessaris pel compliment de la voluntat de la
testadora. i sembla oportú afegir finalment que, com precisa l'esmentat article 236, apartat
quart,
de la Compilació, la condició de marmessor particular, quan hi ha hereu, és la que
preval encara que el testador el qualifiqui d'universal si realment li atribueix les
funcions pròpies dels marmessors particulars, i aquesta circumstància no és dóna en el
recurs que ara s'ha de resoldre, perquè en cap moment la testadora qualifica els
marmessors que designa d'universals, la qual cosa fa més inconsistent la posició de la
part que recorre de voler atribuir la condició d'universals als marmessors designats.
Aquests raonaments determinen que s'hagi de considerar d'acord amb el
dret la qualificació dels designats com a marmessors particulars que es fa en la
sentència contra la qual es recorre, amb la consegüent desestimació de l'únic motiu de
cassació formulat per la part agent.
Quart. - La desestimació de l'únic motiu de
cassació formulat per la part que recorre, comporta la total desestimació del recurs,
amb la consegüent pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i a la
imposició de costes a la part que recorre, de conformitat amb el que estableix l'article
1715, apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil.
VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants
d'aplicació, per tot el que s'ha exposat,
EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL,
DECIDIM
Que no escau el recurs de cassació interposat pel procurador dels
tribunals Sr. Carlos Badía Martínez, en representació causídica de la Sra. X i del Sr.
X2, contra la sentència dictada per la
Secció Segona de l'Audiència Provincial de Girona el dia 31 de juliol de 1992, i
condemnem la part que recorre esmentada al pagament de les costes causades en aquest
recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir.
S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal
esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre i s'ha de donar la
publicació establerta legalment a aquesta sentència.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem. |
