Sentència de 21 de juny de 1993

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 21 de juny de 1993, núm. 12/1993 (Sala civil i penal)

Excm. Sr. President: Sr. José Antonio Somalo Giménez.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis Ma Díaz Valcàrcel, Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Barcelona, vint-i-un de juny de 1993.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 14 de l'Audiència Provincial de Barcelona, conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 39 de Barcelona, sobre reclamació de quantitat i indemnització per danys i perjudicis, el recurs de la qual va ser interposat per la demandant X, SCCL, representada pel procurador Sr. José Puig Olivet Serra, i defensada pel lletrat Sr. Juan Rovira Fonoyet, i en què la part contra la qual es recorre és Y, S.A., els senyors Y2, Y3, Y4, Y5 i Y6, representats pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez, i defensats per la lletrada Sra. Mercedes Pérez Legaz.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 39 de Barcelona, van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides a instància de X, SCCL, contra els senyors Y6, Y2, Y, S.A., Y5, Y4, Y3, Y7 i Y8, en què es sol·licitava, havent al·legat prèviament els fets i fonaments que estima convenients, que es dictés sentència en què es condemnessin tots i cadascun dels demandats per les diferents quantitats que s'esmentaven en el seu escrit de demanda, com també diversos pronunciaments, i al pagament de les costes.

Segon. - Admesa a tràmit la demanda, es va decidir la citació a termini dels demandats, els quals van comparèixer oportunament i van promoure reconvenció, van sol·licitar que es dictés sentència en què es desestimés la demanda, que s'absolguessin els demandats de les peticions que va formular l'agent, i que se li imposessin expressament les costes. El judici va seguir pels seus tràmits i el jutjat esmentat, amb data 15 de maig de 1991 va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: que desestimo la demanda que va formular X, SCCL-, contra els senyors Y6, Y2, Y, S.A., Y5, Y4, Y3, Y7 i Y8; he d'absoldre i absolc els esmentats demandats de les peticions que conté la demanda i estimo en part la demanda reconvencional que van formular els demandats esmentats contra l'agent, i l’he de condemnar i la condemno a abonar el senyor Y6 la quantitat de 760.000 ptes. i a aquest, als senyors Y2, Laureano Delgado i Y3, la quantitat que els correspongui pel concepte de devolucions cooperatives, quantitats que es determinaran en execució de sentència; no es fa cap declaració expressa sobre condemna en costes a cap de les parts.

Tercer. - Contra l'esmentada sentència la demandant indicada va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes: se'n va substanciar l'alçada i la Secció 14 de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 16 de setembre de 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la representació de X Societat Cooperativa Limitada, i l'adhesió al recurs deduït per la representació processal dels Srs. Y6, Y2, Y, S.A., Y5, Y4, Y3, contra la Sentència dictada amb data 15 de maig de 1991 pel magistrat jutge de Primera Instància núm. 39 de Barcelona, en actuacions de menor quantia núm. 101/90, hem de confirmar-la i la confirmem, sense fer cap pronunciament especial de les costes de totes dues instàncies a cap dels litigants».

Quart. - El procurador Sr. José Puig Olivet Serra, en representació de X, SCCL, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i de la llei 4/1983 de Cooperatives de Catalunya, que va fonamentar en els següents motius:

1- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per interpretació errònia de l'art. 43 de la Llei de Cooperatives de Catalunya.

2- A l’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per inaplicació de l'art. 45 de la Llei de Cooperatives de Catalunya, en relació amb l'art. 43 i 44 C, de la mateixa llei.

3- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació de l'art. 1253 del Codi civil.

4- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d’enjudiciament civil, per inaplicació de l'art. 43 de la Llei de Cooperatives de Catalunya.

5- A l'empara de l'art. 1692, 4t de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció de l'art. 43 de la Llei de Cooperatives de Catalunya, en relació amb l'art. 37 i 18 de la mateixa llei, i

6- A l'empara de l'art. 1692, 4t de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació de l'art. 1104 del Codi civil en relació amb l'art. 256, paràgraf  2n del Codi de Comerç i l'art. 44 C, de la Llei de Cooperatives de Catalunya.

Cinquè. - Per provisió de data 20 de febrer darrer, es va tenir per interposat el recurs de cassació i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a l'efecte de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, el qual les va retornar per mitjà d'un escrit de data 2 de març següent, en què sol·licitava l'admissió a tràmit del recurs. Per interlocutòria de data 8 de març darrer es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va decidir lliurar-ne còpia a la part contra la qual es recorria per formalitzar per escrit la seva impugnació, la qual cosa va fer oportunament; es va assenyalar per a la vista el dia 3 de juny actual; la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència contra la qual es recorria, i la part recorreguda va sol·licitar que no s'admetés el recurs i que es condemnés en costes el recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat. Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

RAONAMENTS JURÍDICS

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, tenen llur origen en la demanda que amb data 14 de novembre de 1989 va promoure l'entitat X, Societat Cooperativa Catalana Limitada contra el seu ex president, el Sr. Y5, contra l'ex gerent de la cooperativa, el Sr. X, contra l'entitat Y, S.A. i contra els ex socis de la cooperativa, els Srs. Y2, Y4, Y3, Y6 i Y7, en la qual interessava que en el seu moment es dictés sentència que condemnés els demandats a pagar a l'entitat agent unes quantitats amb els corresponents interessos legals a comptar des de les dates en què es varen cobrar de forma indeguda; subsidiàriament que es condemnés conjuntament i solidària els Srs. Y5 i X i a Y, S.A. al pagament de les quantitats esmentades amb els corresponents interessos legals; que es condemnés els Srs. Y5 i X a pagar les quantitats que per resolució judicial es reconeguessin a favor dels ex-socis de la cooperativa els Srs. Y6 i Y7, com a conseqüència de la demanda que han interposat contra X, SCCL; que es condemnés els demandats, els Srs. Y5 i X, a pagar solidàriament a l’agent la quantitat de 538.118 pessetes, amb els corresponents interessos legals, pels pagaments que va fer X, SCCL de les assegurances dels ex socis, els Srs. Y6, Y2, Y7, Y4 i Y3, que ja s'havien donat de baixa com a socis de la cooperativa; que es condemnés els Srs. Y5, X i Y, S.A. a pagar solidàriament a l'entitat agent la quantitat de 12.659.533 pessetes, amb els corresponents interessos legals, més la quantitat que resulti acreditada en període de proves, pel valor en traspàs del local comercial i del negoci restaurant «R.»; i que es condemnés de forma solidària els Srs. Y5, X i Y, S.A. a pagar a l’entitat agent els danys i perjudicis pel valor en traspàs del local on tenia el seu domicili l'entitat agent segons resulti de les proves practicades. Els demandats Srs. Y6 i Y7 presentaren el seu escrit de contestació a la demanda amb data 21 de març de 1990, en el qual interessaven la desestimació de la demanda. Els Srs. Y5, X, Y2, Y4, Y3 i Y, S.A. presentaren el seu escrit de contestació a la demanda amb data 20 de març de 1990, en el qual interessaven la desestimació de la demanda, i varen formular a l'ensems una demanda reconvencional, en la qual reclamaven la quantitat de dos milions de pessetes, més les quantitats que es deriven dels pagaments pendents en concepte de retornaments cooperatius a favor dels Srs. Y5, Y2, X, Y4 i Y3 corresponents a l'exercici que es va tancar el dia 31 de desembre de 1987. L’entitat X, SCCL, va presentar el seu escrit de contestació a la demanda reconvencional, en la qual interessava que en el seu moment es dictés sentència que estimés la demanda, que desestimés la reconvenció formulada pel Sr. Y5 en la part que estigués en contradicció amb els raonaments que es feien en l'escrit de contestació a la demanda reconvencional i que es desestimés totalment la demanda reconvencional formulada pels altres demandats.

El Jutjat de Primera Instància número 39 de Barcelona va dictar sentència amb data 15 de maig de 1991, que desestimava la demanda formulada per X, SCCL i estimava en part la reconvenció, i condemnava l’entitat agent a pagar al Sr. Antoni G. P. la quantitat de 760.000 pessetes i al mateix reconvenient i als Srs. X, Y4 i Y5. les quantitats que els corresponien en concepte de retornaments cooperatius, que es determinarien en període d'execució de sentència. Amb data 16 de setembre de 1992 la Secció catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en gran d'apel·lació, que desestimava el recurs formulat per X, SCCI i  l'adhesió al recurs formulada pels demandats i reconvenients, amb la consegüent confirmació en tots els seus extrems de la sentència contra la qual es recorre.

Contra aquesta resolució X, SCCL ha interposat recurs de cassació davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que articula en sis motius de cassació fonamentats tots ells en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil.

Segon. - La part agent i que ara recorre fonamenta el primer dels seus motius de cassació en l'article 1692.4 de la Llei d’enjudiciament civil, i en aquest motiu de cassació al·lega infracció de l'article 43, en relació amb l'article 44 e) de la Llei catalana 4/1983,de 9 de març, de cooperatives de Catalunya que estableix la responsabilitat de les persones que integren el consell rector de la cooperativa pels perjudicis que li hagin ocasionat per haver actuat de mala fe, abús de facultats o negligència i per haver vulnerat la prohibició d'exercir activitats complementàries a les de la cooperativa o en competència amb la cooperativa.

Aquest motiu de cassació ha de ser desestimat. En primer lloc perquè es demana la responsabilitat de les persones que formaven el consell rector de la cooperativa sense fer cap mena de precisió respecte a les seves actuacions que poden originar la pretesa responsabilitat de les persones que integraven el consell rector, en les quals no s'hi pot incloure el gerent, que no forma part del consell rector de la cooperativa. En segon lloc perquè les sentències recaigudes en les instàncies inferiors estableixen que no concorren en aquest cas els requisits que estableix la llei per tal d'exigir responsabilitat a les persones que formaven el consell rector de la cooperativa, i l'aplicació de la normativa que invoca la part que recorre, exigeix una concreta base fàctica, que hauria d'haver-se establert a la sentència contra la qual es recorre, perquè no és possible en aquest grau de cassació establir conclusions partint d'una fonamentació fàctica diferent de la que parteix la sentència de la Sala que s'impugna en aquest motiu de cassació. I finalment, cal esmentar també que de la inconcreta formulació del motiu de cassació que ara s'examina, sembla que la part que recorre fonamenta la seva pretensió indemnitzatòria a càrrec dels membres del consell rector de la cooperativa en base a una pretensió que ja ha prescrit d'acord amb el termini de prescripció dels tres anys que estableix l'article 43, apartat segon, de l’esmentada Llei de cooperatives de Catalunya, tal com estableix el fonament de dret cinquè, C), 2 de la sentència de la Sala d'apel·lació, que no ha estat impugnat per la part que recorre de forma escaient en aquest motiu de cassació.

Tercer. - El segon motiu de cassació, que es fonamenta igualment en l'article 1692, 4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció de l'article 45 de la Llei de cooperatives de Catalunya, en relació amb els articles 43 i 44 e) de la mateixa Llei. Al·lega la part que recorre que les sentències recaigudes en les instàncies inferiors, no estimen que el president de la cooperativa hagi incorregut en responsabilitat com a conseqüència de la seva intervenció en la venda del restaurant «R.», que formava part de l’actiu de la cooperativa X, SCCL.

També aquest segon motiu de cassació ha de ser desestimat, inicialment perquè parteix de la premissa de voler exigir a l'ex president de la cooperativa una responsabilitat derivada de la seva intervenció en la venda del restaurant «R.» i altres elements que són propietat de la cooperativa X, SCCL ja que, segons les sentències contra les quals es recorre, l’ex president de la cooperativa no a vendre l'esmentat restaurant, que en determinats moments constituïa una de les activitats que duia a terme la cooperativa, sinó únicament determinats béns i estris del restaurant que ja no funcionava perquè s'havia tancat. Cal afegir encara que el conflicte d'interessos que preveu l'article 45, apartat primer, de la Llei de cooperatives de Catalunya, es concreta al supòsit d'una relació jurídica entre la cooperativa i un membre del consell rector o de la direcció de la cooperativa, i en aquest cas la relació jurídica tenia com a subjectes la cooperativa X, SCCL i la societat Y, S.A. de la qual formava part l'anterior president de la cooperativa, però en cap moment s'ha acreditat que aquesta societat actués com a persona interposada en les relacions jurídiques que va mantenir amb X, SCCL, sinó com una societat que tenia una personalitat jurídica pròpia i independent.

D’aquestes consideracions se'n deriva que l'acció escaient era la d'impugnar els acords que va prendre la cooperativa, si es creia que lesionaven els seus interessos, però no la d'exigir directament la responsabilitat al consell rector de la cooperativa, ja que la responsabilitat s'origina com a conseqüència d'uns danys indemnitzables, i en aquest cas, no existeixen danys o almenys no s'ha acreditat l'existència d'uns danys indemnitzables.

Quart. - El tercer motiu de cassació, a l'empara igualment de l'article 1692, 4 de la Llei d’enjudiciament civil, al·lega infracció -per inaplicació- de l'article 1253 del Codi civil, en base a que la sentència contra la qual es recorre no accepta que es pugui deduir una actuació maliciosa dels anteriors president i gerent de la cooperativa com a conseqüència d'uns fets que la sentència de primera instància declara provats i que accepta també la sentència d'apel·lació.

Com ha tingut ocasió de precisar reiteradament aquest Tribunal Superior de Justícia, en estricta aplicació d'una coneguda i abundosa jurisprudència del Tribunal Suprem, quan en gran de cassació es vol invocar la prova de presumpcions, s'ha d'acreditar que les conclusions a què arriba la sentència contra a qual es recorre son il·legals, absurdes, inversemblants o contràries a les regles de la lògica (sentències del Tribunal Suprem de 25 de juliol, 3 i 26 de desembre de 1991 i 17 de maig de 1992), i en aquest cas les deduccions que conté la sentència contra la qual es recorre de cap manera incideixen es detectes semblants ni es poden qualificar d'arbitràries, la qual cosa porta a la inviabilitat d'aquest motiu de cassació.

Cinquè. - El quart motiu de cassació que es fonamenta també en l'article 1692, 4 de la Llei processal civil, al·lega infracció -per inaplicació- de l'article 43 de la Llei de cooperatives de Catalunya, perquè la sentència contra la qual es recorre entén que no concorren en aquest cas les premisses necessàries que permetin establir una responsabilitat; i argumenta la part que recorre que donat el cas que no s'apreciï malícia ni abús de facultats en l'actuació dels anteriors president i gerent de la cooperativa, cal apreciar l'existència d'una actuació negligent de les esmentades persones.

També aquest motiu de cassació ha de ser desestimat, perquè no es pot modificar en cassació el fonament de dret cinquè, apartat C), 4 de la sentència d'apel·lació. Ja que l'apreciació de si una conducta concreta pot qualificar-se de negligent és una qüestió jurídica que pot accedir a la cassació, però la fixació de les premisses fàctiques que poden originar una conducta negligent, ja no és una qüestió jurídica sinó una qüestió de fet. La sentència contra la qual es recorre estableix que no es pot apreciar l'existència d'unes premisses bàsiques que puguin originar una actuació negligent, i en qualsevol cas una conducta omissiva no pot determinar -per ella mateixa- que es doni una actuació negligent que pugui donar fonament adequat a una acció de responsabilitat, ja que la solució contrària portaria a la conseqüència -sense dubte inadmissible- que qualsevol error fos equiparable a la negligència. A més en aquest grau de cassació han de prevaler les valoracions o deduccions que fa la Sala d'instància.

Sisè. - El cinquè motiu de cassació, que es fonamenta com tots els altres en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega també infracció de l'article 43 de la Llei de cooperatives de Catalunya, en relació amb els seus articles 37 i 38, els quals estableixen que el consell rector de la cooperativa ha d'actuar subordinat a les directrius de l’assemblea general, i la part que recorre entén que la sentència d'apel·lació infringeix les esmentades disposicions quan no estableix la responsabilitat de les persones contra les quals es recorre, per la seva intervenció en el contracte de compra-venda dels mobles i estris del restaurant «R.», sense atenir-se estrictament a les indicacions rebudes de l’assemblea general de la cooperativa.

Per les raons esmentades en el raonament jurídic anterior, aquest motiu de cassació ha de ser igualment desestimat perquè en aquest punt han de prevaler les valoracions o deduccions que fa la Sala d’instància pel que fa a la no concurrència de les premisses fàctiques que poden originar una conducta negligent, de la qual se'n pugui derivar una responsabilitat.

Setè. - El darrer motiu de cassació es fonamenta una vegada més en l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, i en aquest motiu la part que recorre al·lega infracció -per inaplicació- de l'article 1104 del Codi civil, en relació amb l'article 256 del Codi de comerç i l'article 44 c) de la Llei de cooperatives de Catalunya. Segons el criteri de la part que recorre la sentència d’instància infringeix els esmentats preceptes perquè no declara la responsabilitat de l'ex gerent de la cooperativa Sr. X, atès que no formava part del consell rector de la cooperativa X, SCCL.

Aquest darrer motiu de cassació ha de ser igualment desestimat, perquè l'article 44 c) de la Llei de cooperatives de Catalunya -certament- estableix que no poden ser gerents d'una cooperativa les persones que exerceixen activitats complementàries a les de la cooperativa o en competència amb ella; però d’aquesta prohibició no se’n deriva necessàriament que el gerent que la incompleix hagi d'assumir responsabilitat per uns danys i perjudicis causats a la cooperativa, que és el que pretén la part que recorre en aquest sisè motiu de cassació, perquè una responsabilitat d'aquesta mena sols es pot establir si es parteix d'una base fàctica adequada, que manca en aquest cas, tal com s'ha constatat en els raonaments jurídics anteriors.

La desestimació d'aquest darrer motiu de cassació comporta la total desestimació del recurs, amb la consegüent pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i a la imposició de les costes a la part que recorre, de conformitat amb el que estableix l'article 1715, apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot el que s'ha exposat

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL.

DECIDIM

Que no escau el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Josep Puig Olivet Serra, en representació causídica de X, Societat Cooperativa Catalana Limitada, contra la sentència dictada per la Secció catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 16 de setembre de 1992, i condemnem la part que recorre esmentada al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment va constituïr. S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.