Sentència de 8 de juny de 1993

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 8 de juny de 1993, núm. 11/1993 (Sala civil i penal)

Excm. Sr. President: Sr. Luis Ma Díaz Valcàrcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquim Badia i Tobella.

Barcelona, vuit de juny de 1993.

VIST per la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar la Secció 14 de l'Audiència Provincial de Barcelona, conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona, contra extinció de dret de la vídua a reclamar els beneficis de l'any de plor i la quarta vidual, el recurs de la qual va ser interposat per la demandant Sra. X, defensada pel lletrat Sr. César Pérez Pardo, i representada pel procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez i en què la part contra la qual es recorre és la Sra. Y, representada pel procurador Sr. Àngel Joaniquet Ibars i defensada pel lletrat Sr. Fernando Pavia Antolín.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 5 de Barcelona van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides a instància de la Sra. X, contra la Sra. Y, en què sol·licitava, havent al·legat prèviament els fets i fonaments que va estimar pertinents, que es dictés sentència per la qual, donant lloc a l'acció exercida i atesa la conducta de la Sra. Y envers el seu marit, que es declari que l'esmentada demandada no té dret a reclamar i percebre els beneficis de l'any de plor derivats de la mort del Sr. Z, com també de la quarta vidual i qualsevol altra prestació econòmica successòria en relació amb l’herència del seu marit, ja esmentat. I que s'imposin les costes a l'esmentada demandada.

Segon. - Admesa la demanda a tràmit, es va decidir que se cités a termini la demandada, la qual va comparèixer oportunament, va contestar la demanda i va formular reconvenció; va sol·licitar que, amb els tràmits legals previs, es dictés sentència per la qual es desestimi la demanda que va formular la Sra. X, contra la Sra. Y, i s'absolgui la darrera de les peticions que conté; i que es declari que la demandada té dret a l'any de plor i a la quarta vidual a l’herència del seu marit mort Sr. Z i que es condemni a la seva hereva universal, la Sra. X a pagar-li la quarta part del cabal relicte del seu marit, en propietat, que s'ha de determinar en període d'execució de sentència i que s'imposin les costes a l'agent. El judici va seguir pels seus tràmits i l'esmentat Jutjat va dictar sentència amb data de 9 de novembre de 1990, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que desestimant la demanda que va interposar la Sra. X contra la Sra. Y, he d'absoldre i absolc l’esmentada de totes les peticions formulades contra ella en la súplica de demanda, i condemno la part agent al pagament de les costes originades per l'exercici de l'acció principal. Estimo la reconvenció formulada per la demandada i he de declarar i declaro el seu dret a percebre l'any de plor i la quarta vidual en l’herència del seu marit, i condemno l'agent a fer-ne el pagament; la quantia es determinarà en execució de sentència. Les costes d'aquesta reconvenció també s'imposen a l'agent».

Tercer. - Contra l’esmentada sentència l'agent va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes; se'n va substanciar l'alçada i la Secció 14 de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar la representació de la Sra. X, contra la sentència que va dictar el magistrat, Il·lm. Sr. Jutge de Primera Instància núm. 5 de Barcelona el dia 9 de novembre de 1990, hem de confirmar i confirmem íntegrament i imposem expressament les costes d'aquesta alçada a la part recurrent.»

Quart. - El procurador Sr. Ildefonso Lago Pérez, en representació de la Sra. X, va formalitzar recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú i de la Compilació de dret civil de Catalunya, recurs que es va fonamentar en el motiu següent:

Únic. - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 24, 25, 147 i 148 de la Compilació de dret civil de Catalunya, els dos darrers (avui 380 i 381) del Codi de successions.

Cinquè. - Per provisió de data 15.3.93 es va tenir per interposat el recurs i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a l’efecte de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, que per mitjà d'un escrit de data 16 de març darrer, va sol·licitar l'admissió a tràmit del recurs pel primer i únic motiu que s'hi esmenta. Per interlocutòria de data 22.3.1993 es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va decidir lliurar-ne còpia a la part contra la qual es recorre i que s'ha presentat a fi que formalitzés per escrit la seva impugnació en el termini de vint dies, la qual cosa ha fet oportunament; es va assenyalar per a la vista el dia 20 de maig darrer, en què es va dur a terme; la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència i la part contra la qual es recorria, que no es donés lloc al recurs i que es condemnés en costes la recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat, Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - Les qüestions que planteja el present recurs de cassació tenen llur origen en els fets següents. El Sr. Z, vidu i que gaudia d'una favorable situació econòmica, quan tenia l'edat de setanta quatre anys va contreure matrimoni amb la Sra. Y, que tenia uns vint anys menys que el seu marit, divorciada i que tenia una posició econòmica modesta. El matrimoni se celebrà el dia 3 de juliol de 1985. El dia 4 de setembre del mateix any es produí una discussió entre els esmentats cònjuges i l’esposa, titular de l’habitatge conjugal, va ordenar al marit que abandonés el pis i li va prohibir tornar-hi. El Sr. Z va atorgar testament el dia 22 de juliol de 1987, en què instituïa hereus els seus germans Srs. X i Z2. Amb data 13 de gener de 1989 la Sra. Y va promoure demanda d'incapacitació del seu marit. La mort del Sr. Z el dia 27 de juliol de 1989 posà fi a aquest procediment, sense que s'hagués arribat a dictar sentència.

Amb data 28 de maig de 1990 la Sra. X, en qualitat d'hereva única del Sr. Z, formulà demanda de judici declaratiu de menor quantia contra la Sra. Y, en que demanava que en el seu moment es dictés sentència que declarés que la demandada no té dret a reclamar la quarta vidual ni l'any de plor de l’herència del seu marit per manca del requisit de la convivència dels cònjuges a la mort del marit. La Sra. Y s'oposà a la demanda i formulà també una demanda reconvencional, en què demanava la desestimació de la demanda i que es declarés que la demandada té dret a reclamar l'any de plor i la quarta vidual amb càrrec a l’herència del marit.

El Jutjat de Primera Instància número cinc de Barcelona va dictar sentència amb data 5 de novembre de 1990, en què desestimava la demanda i donava lloc a la reconvenció. Aquesta sentència va ésser íntegrament confirmada per la que va dictar la Secció catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 11 de gener de 1993. Contra aquesta sentència ha interposat la part agent recurs de cassació.

Segon. - La part agent, i que ara recorre, ha formulat un únic motiu de cassació a l'empara de l'article 1692,4 de la Llei d’enjudiciament civil, que denuncia infracció dels articles 24 i 25 de la Compilació del dret civil de Catalunya relatius a l'any de plor, articles 147 i 148 de la mateixa Compilació amb referència a la quarta vidual i article 254 del mateix text compilat relatiu a la indignitat successòria de la vídua. La part que recorre impugna els pronunciaments de les sentències recaigudes en les sentències inferiors en relació amb l'any de plor i la quarta vidual des de dues perspectives diferents, que són la concurrència o no, en el cas que dóna origen al present recurs de cassació, dels pressupòsits que estableix la llei per exigir aquests beneficis viduals i, en segon lloc, la concurrència o no en el present cas d'un pressupòsit particular, com és la vida en comú dels cònjuges.

Tercer. - Convé examinar, en primer lloc, aquest segon aspecte del recurs de cassació. Segons l'article 25 de la Compilació del dret civil de Catalunya, no té dret a l'any de plor «el consort sobrevivent separat judicialment o de fet ... », i l'article 148, 1a de la mateixa Compilació estableix que «no tindrà dret a la quarta vidual. Primer. El consort que per culpa seva es trobi separat de l'altre, baldament no hi mitjancés sentència ferma ... ». Dels escrits que obren el judici, en resulta que ambdues parts litigants admeten que el consort sobrevivent sols pot reclamar els beneficis viduals de l'any de plor i la quarta vidual si realment els cònjuges no estaven separats -judicialment ni de fet- en el moment de la mort d'un d'ells (en el present cas de la mort del marit). En aquest grau de cassació l’única cosa que es discuteix és si en el moment de la mort del marit els consorts Sr. Y2 i la Sra. Y estaven o no separats de fet. A criteri de la part agent i que ara recorre, des que l’esposa va expulsar de la llar conjugal el seu marit el dia 6 de setembre de 1985, els cònjuges van viure separats de fet durant els darrers quatre anys del seu matrimoni i, segons aquesta separació fàctica (de la qual en seria culpable l’esposa als efectes de l'article 148, la de la Compilació), no pot la vídua reclamar en el present cas l'any de plor ni la quarta vidual. La part defendent i contra la qual es recorre admet una interrupció temporal de la vida en comú del cònjuges des de l’esmentada data del 6 de juny de 1985, però al·lega igualment que des de mitjans de l’any 1988 es va agreujar l’estat de salut del marit, que anava perdent de forma progressiva les seves facultats mentals fins al punt que a principi de l’any 1989 l'esposa va promoure la demanda d'incapacitació judicial del seu marit i que per tant des de mitjans de l’any 1988 els cònjuges varen restablir la vida en comú en el pis de B, del qual era titular l’esposa, i darrerament en una casa del marit a la Costa Brava, on establiren el darrer domicili conjugal, i que l'esposa va cuidar sempre al marit durant la seva darrera malaltia i fins a la mort. La sentència d'apel·lació -fonament de dret quart- declara provat que els cònjuges varen viure separats de fet durant un determinat període de temps, però que després es van reconciliar i van restablir la vida en comú durant més d'un any amb anterioritat a la mort del marit i que durant aquest temps l’esposa va cuidar el seu marit durant la seva darrera malaltia. I afegeix encara que no s'ha acreditat en les actuacions que aquesta reconciliació dels cònjuges i consegüent reanudació de la convivència conjugal s'hagués produït sense o contra la voluntat del marit.

El motiu de cassació formulat per la part agent impugna aquestes declaracions de la sentència contra la qual es recorre, i insisteix en el criteri d'una separació de fet entre els cònjuges a la mort del marit, que de forma errònia no estima acreditada la sentència d'apel·lació, com igualment és errònia -segons el criteri de la mateixa part que recorre- l'apreciació de la sentència contra la qual es recorre que el marit s'avingués -de forma voluntària- a restablir la convivència conjugal, que segons argumenta la part que recorre, s'hauria produït com a conseqüència d'unes maniobres doloses per part de la vídua amb la finalitat de poder obtenir uns beneficis viduals. Sembla prou clar que amb aquests raonaments la part que recorre, el que en realitat pretén és que es faci una nova valoració de les proves practicades en les instàncies inferiors, la qual cosa és improcedent en un motiu de cassació fonamentat en l'article 1692,4 de la Llei d'enjudiciament civil. L'accés d'aquesta qüestió a la cassació exigiria una formulació adequada per la via de l’error de dret, que segons una reiterada i coneguda doctrina jurisprudencial exigeix que s'esmenti el precepte legal que es creu infringit i que la conclusió de la sala sentenciadora és absurda, inversemblant o mancada absolutament de racionalitat o de lògica, ja que tant l'article 1248 del Codi civil com l'article 659 de la Llei processal configuren la valoració de la prova segons les regles de la sana crítica, l'apreciació de la qual és facultat privativa dels organismes jurisdiccionals la instància, amb la consegüent impossibilitat que es pugui plantejar altra vegada en el recurs de cassació, llevat que hi concorri qualsevol supòsit d'arbitrarietat, que de cap manera concorre en el present cas, la qual cosa determina la desestimació d'aquest recurs de cassació.

Quart. - La part que recorre també al·lega infracció de l'article 24 de la Compilació de dret civil de Catalunya amb referència a l'any de plor, perquè les sentències recaigudes en les instàncies inferiors no prenen en consideració que la vídua ocupa un habitatge del qual ja era titular abans de contraure matrimoni amb el Sr. Z, que en el moment de la mort del marit ja no era habitatge conjugal com a conseqüència de la separació fàctica que hi havia entre els cònjuges, que mentre es va perllongar la separació fàctica la Sra. Y continuava mantenint el nivell de vida que duia durant el matrimoni i que la concessió de l'any de plor en el present cas implicaria una clara discrepància amb l’esperit de la institució i, a més a més, beneficiaria la vídua amb uns ingressos que complementarien els propis d'ella, que ja són suficients. Aquest aspecte del recurs de cassació és igualment desestimable. L'afirmació de la part que recorre que la concessió de l’any de plor a la vídua, en el cas que dóna origen a aquest recurs de cassació, implicaria una discrepància oberta amb l'esperit de la institució, no es pot admetre. Com resulta de l'article 24 de la Compilació del dret civil de Catalunya, l'any de plor atribueix al consort supervivent el dret de habitar tot l’habitatge conjugal i a ésser alimentat a càrrec del patrimoni del cònjuge premort, i cal precisar ara que aquestes facultats que es deriven de l'any de plor tenen com a pressupòsit la situació de viduïtat, és a dir, la dissolució del matrimoni per la mort d'un dels cònjuges (art. 85 del codi civil) i que el règim econòmic conjugal hagi estat el de separació de béns, perquè com a conseqüència dels principis que informen la separació de béns, el cònjuge sobrevivent pot trobar-se en una situació econòmica imprevista i que comporti per a ell unes certes dificultats econòmiques, que el legislador català tracta de superar tot atribuint al vidu o la vídua l'any de plor, que des d'aquesta perspectiva es pot configurar com un benefici vidual d'urgència i d'una durada limitada, per tal que durant el primer any de viduïtat el consort supervivent pugui viure en consonància amb la seva posició social i la quantia del patrimoni del consort premort.

Aquestes consideracions i el fet de no haver-se acreditat que els cònjuges vivien separats de fet a la mort del marit, com s'ha explicat en el fonament jurídic anterior, porten a la desestimació de l'apartat A) del recurs de cassació.

Cinquè. - Per últim la part que recorre impugna la sentència d'apel·lació i al·lega infracció  -per omissió- de l'article 254 de la Compilació de dret civil de Catalunya, que establia una causa específica d'indignitat successòria amb referència a la quarta vidual, com era el fet d'haver el cònjuge supervivent «injuriat greument el seu consort difunt», i segons la part que recorre la injúria greu es concreta en el present cas en el fet que l’esposa contra la qual es recorre va expulsar el seu marit del domicili conjugal. La sentència d'apel·lació declara - fonament de dret cinquè - que no s'han acreditat els maltractaments de paraula de l’esposa envers el seu marit i aquesta apreciació de la sentència contra la qual es recorre no s'impugna eficaçment en aquest grau de cassació. A més a més i com s'ha raonat anteriorment, s'ha d'admetre que a la mort del marit els consorts Sr. Y2 i Sra. Y havien restablert vida en comú, i aquest fet s'ha d'interpretar com una reconciliació dels cònjuges, que es tradueix en negar eficàcia a la pretesa causa d’indignitat, ja que segons l'apartat primer de l'article 758 del Codi civil - vigent en el dret civil de Catalunya al temps d'obrir-se la successió del marit - per a qualificar la capacitat de l’hereu caldrà atenir-se al temps de la mort de la persona de la successió de la qual es tracta. I si en el moment de la mort del marit els cònjuges ja s'havien reconciliat, perquè havien restablert la vida en comú, no existia en aquell moment cap causa d'indignitat successòria que impedís a la vídua exigir els drets que l’ordenament jurídic català atribueix al consort supervivent.

Per consegüent, s'ha de desestimar també l'apartat D) del recurs de cassació, la qual cosa comporta la total desestimació del recurs, amb la consegüent pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir i a la imposició de les costes a la part que recorre, de conformitat amb el que estableix l'article 1715 apartat darrer, de la Llei d'enjudiciament civil.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d’aplicació, per tot el que s'ha exposat,

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT DEL POBLE ESPANYOL

DECIDIM

Que declarem que no escau el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Ildefonso Lago i Pérez, en representació causídica de la Sra. X, contra la sentència dictada per la Secció catorzena de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 11 de gener de 1993, i condemnem la part que recorre ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit que en el seu moment es va constituir. S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.