Sentència d'1 de juny de 1993

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
d'1 de juny de 1993, núm. 10/1993 (Sala civil i penal)

Excm. Sr. President: Sr. Luis Ma. Diaz Valcàrcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesús E. Corbal Fernàndez, Sr. Joaquin Badia Tobella.

Barcelona, u de juny de mil nou-cents noranta-tres.

VIST per la Sala civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats esmentats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció 4 de l’Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona, sobre rescissió per lesió; el recurs de la qual va ser interposat pel Sr. X, representat pel procurador Sr. Eusebio Lasala Palá, i defensat pel lletrat, el Sr. Juan Auladell Fortseca, contra Y, S.A., que a comparèixer a les actuacions.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 4 de Badalona es van veure accions de judici declaratiu de menor quantia, seguides a instància del Sr. X , contra Y, S.A., en què sol·licitava, un cop al·legats els fets i fonaments de dret, que es dictés sentència en què s'estimés la demanda, es condemnés la demandada de la manera següent: a) Que es condemnés la societat demandada al pagament de les quantitats corresponents al contracte de compra-venda de maquinària, vençudes en el moment de la interposició de la demanda, és a dir, 1.717.000 ptes. més els interessos legals i els de demora, des del moment de l'impagat i, subsidiàriament, des de la interposició d'aquesta demanda. b) Que es condemni la societat demandada al pagament de les quantitats corresponents al contracte de compra-venda, esmentades en el contracte a què s'ha fet referència, es meritin a partir del mes de juny de 1990 i fins que sigui ferma la resolució que posi fi a aquest procediment; se'n determinarà la quantia en execució de sentència, més els interessos legals i de demora des del moment de l’impagat. c) Que es declari que la compra-venda es va fer davant el notari de Badalona, el Sr. José Casamitjana, el dia 23 de gener de 1989, és nul·la ja que el preu és inferior a la meitat del valor just, i que es condemni la demandada en execució de sentència a restituir les finques adquirides contra lliurament de la quantia que va percebre l'agent, més els fruits i els interessos meritats, i que ordeni que s’atorgui la corresponent escriptura pública amb aquesta finalitat, si la demandada evita la rescissió per mitjà del pagament del complement del preu, que se la condemni també al pagament dels interessos de l’esmentada quantitat des de la consumació del contracte. d) Que es condemni la demandada al pagament d'1.200.000 ptes. que es deuen a l'agent des del mes de juliol de 1989 fins l'actualitat per raó del seu càrrec com a secretari del Consell d'Administració de la societat, com també al pagament dels seus interessos legals i demora des que es va interposar aquesta demanda. I que s'imposin expressament les costes a la part demandada si s'hi oposa, a causa de la seva temeritat i mala fe manifestes. Per mitjà d'atressís sol·licitava l'anotació preventiva de la demanda i fixava la quantia del procediment en 24.924.500 ptes., pel que fa a l'acció per lesió ultra dimidium, si bé pel conjunt de peticions de la demanda la fixava en indeterminada.

Segon. - Admesa la demanda a tràmit, es va decidir la citació a termini de la demandada, la qual es va presentar oportunament i va contestar la demanda; s'hi va oposar i va sol·licitar que es dictés sentència, que es desestimés la demanda, que s'absolgués el demandant i se li imposessin les costes causades. Es va seguir el judici pels seus tràmits i el dia 2 de setembre de 1991 l’esmentat Jutjat: va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que va formular el procurador dels tribunals Sr. Eusebio Lasala Palá, en representació del Sr. X, contra Y, S.A. que en virtud de la compra-venta de la maquinària que va fer amb data 23 de gener de 1989, aboni al Sr. X la quantitat reclamada d' 1.717.000 ptes. més els interessos legals des que es va interposar la demanda i les mensualitats que hagin vençut des d’aleshores fins a la data d'aquesta resolució i no hagin estat satisfetes segons que es determini en execució i per l’acompliment del seu càrrec de secretari del Consell d'Administració de Y, S.A., la quantitat reclamada d'1.200.000 ptes. més els interessos legals des que es va fer la interposició judicial, i que la resta de prestacions de l’agent es rebutgin, i que s'aboni cada part de les costes causades a la seva sentència i les comunes per meitat.

Tercer. - Contra l'esmentada sentència la representació agent va interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes; se'n va substanciar l'alçada i la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència amb data 28 de maig del 1992, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: «Que desestimem el recurs d'apel·lació que va interposar el procurador Sr. Lasala davant la sentència dictada, en el judici de menor quantia 101/90, seguit davant el Jutjat de Primera Instància núm. 24 de Badalona, hem de confirmar i confirmem l’esmentada resolució i imposem les costes a l'apel·lant».

Quart. - El procurador Sr. Eusebio Lasala Palá, en representació del Sr. X, va formular recurs de cassació per infracció de normes de dret civil comú, Compilació de dret civil de Catalunya i jurisprudència aplicable, que basava en els motius següents:

1. - A l'empara de l'ordinal 4t de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de l'art. 10-5, apartat 2n del Codi civil en relació i integració necessària amb l'art. 16-1 del mateix Codi civil, norma que es considera infringida per aplicació indeguda.

2. - A l'empara de l'ordinal 4t de l'art. 1692 de la Llei d'enjudiciament civil, per inaplicació de l'art. 10-9, paràgraf 1r del Codi civil en relació amb l'article 16-1 del mateix Codi.

3. - A l'empara de l'ordinal 4t de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció per inaplicació de l'art. 321 apartat 1r de la Compilació de dret civil de Catalunya.

 4. - A l’empara de l'ordinal 4t de l'article 1692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció per inaplicació de l'art. 322 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

5. - A l'empara de L’ordinal 4t de l’article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per infracció per inaplicació de l'art. 1290 del Codi civil en concordança amb l'art. 321, apartat 1r, de la Compilació de dret civil de Catalunya.

Cinquè. - Per provisió de data 5 de novembre de 1992, es va tenir per comparegut el procurador de la part recurrent i es van passar les actuacions al Ministeri fiscal, a l'efecte de l'art. 1709 de la Llei d'enjudiciament civil, el qual per mitjà d'un escrit de data 16 de novembre del mateix any, va sol·licitar l'admissió del recurs de cassació pels motius que s'expressen. Per interlocutòria de data 23 de novembre darrer, es va admetre a tràmit el recurs de cassació i es va acordar que se'n lliurés una còpia a la part contra la qual es recorre quan es presentés a fi que el formalitzés, no ho van fer i es va assenyalar el dia 13 de maig a les 11 hores per a la celebració de la vista. Es va fer així, i la part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència contra la qual es recorria conformement al que s'havia sol·licitat en el recurs.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat, Il·lm. Sr. Joaquim Badia Tobella.

Primer. - Amb data 28 de maig de 1992, la Secció 4a de l'Audiència provincial de Barcelona en recurs l’apel·lació, va dictar Sentència que va confirmar la dictada pel Jutjat de la Instància núm. 4 de Badalona el dia 2 de setembre de 1991, en el judici declaratiu de menor quantia núm. 101/90 que va promoure X contra Y, S.A.

L’esmentada sentència no va donar lloc a l'exercici de l'acció ultradimidium sol·licitada, que regula la Compilació del Dret civil de Catalunya en els seus articles del 321 al 325, perquè l’immoble objecte del contracte que motiva el present litigi, està situat a Castellseràs, en el territori de l'Aragó, es a dir, fora de Catalunya, i segons la sentència que s'impugna, si no hi ha sotmetiment exprés de les parts a una altra legislació, encara que aquestes tinguin veïnatge civil català, els correspon regir-se per la llei del lloc on està situat el bé immoble, és a dir de l'Aragó, on la legislació vigent no contempla aquesta figura jurídica, per la qual cosa la pretensió deduïda per l'agent va ésser desestimada.

Contra aquesta sentència de l'Audiència provincial de Barcelona el senyor X va formular recurs de cassació a l'empara de l'ordinal quart de l'article 1692 de la Llei d’enjudiciament civil per suposada infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables al cas objecte del debat. El recurrent al·lega cinc motius de cassació, tots ells en defensa de l'aplicació al present litigi de les normes de la Compilació del Dret civil de Catalunya que regulen l'exercici de l'acció ultradimidium i per tant sosté que han estat violats per aplicació o bé per inaplicació indegudes els preceptes legals que impedeixen o afavoreixen, respectivament, l'exercici de l'acció esmentada en el present litigi.

Segon. - En el primer motiu de cassació, es denuncia la infracció per aplicació indeguda de l'article 10, apartat 5è paràgraf segon del Codi civil, en relació i integració necessària amb l'article 16, apartat primer, i en el segon, s'invoca com a norma l’ordenament jurídic infringida per inaplicació, l'article 10, apartat novè del propi Codi civil. Tots dos motius de cassació, que examinarem conjuntament, són utilitzats per l'agent en la formulació del present conflicte de lleis per tal de sostenir la tesi per la qual pretén la procedència legal de l'exercici de l'acció ultradimidium, malgrat que la finca objecte del litigi estigui situada fora de Catalunya, perquè sosté que es tracta d'una obligació legal i no contractual, que els contendents tenen la condició civil de catalans i que el fet del qual deriva l'acció va tenir lloc en territori català.

Els conflictes interregionals de lleis que puguin sorgir per raó de la coexistència de diversos ordenaments jurídics incardinats en l’àmbit estatal amb motiu de les connexions que puguin tenir en un mateix fet, s'han de resoldre amb caràcter preceptiu tenint en compte les següents consideracions:

La competència per a definir les normes que han de dirimir els conflictes de lleis i la determinació de les fonts del dret, d'acord, en aquest cas, amb les normes del dret foral o especial, correspon al poder legislatiu central que té, segons el que disposa l'article 149.1.8 de la Constitució, atribució exclusiva en aquesta matèria.

La normativa estatal vigent a l’efecte es deriva de l’article 13.1 del Codi civil, que expressa que les disposicions del Títol Preliminar del propi Codi, en tant que determinen els efectes de les lleis i les regles generals per aplicar-les tindran aplicació general i directa a tot Espanya, i l’article 16.1 del mateix cos substantiu que conté la clàusula genèrica expressa de remissió a les normes de Dret Internacional Privat que figuren en el Capítol IV de l’esmentat Títol Preliminar amb les salvetats que aquest article contempla.

Això ens condueix preceptivament a l'aplicació de les normes que s'especifiquen en l'article 10 del Codi civil i dels diferents supòsits que l'esmentat article enumera, sorgeix la discrepància de l'agent amb la selecció que ha fet la sentència de l'Audiència de Barcelona en considerar les circumstàncies que concorren al cas que analitzem.

La part que recorre sosté la tesi que l’acció ultradimidium deriva d'una obligació legal i no contractual, i per tant, el conflicte de lleis sorgit arran de la connexió entre la condició civil dels atorgants, el lloc on es va fer el contracte i el de la situació de la finca objecte de la compra-venda, cal, segons ell, que es resolgui en favor de l'aplicació de la legislació civil catalana, tal com resultaria en el supòsit de fer valer al cas l'apartat 9è de l'article 10 del Codi civil i no segons les previsions de l'apartat 5è del mateix article, com ha fet la sentència contra la qual es recorre.

Per tant, el present recurs de cassació es refereix i es concreta en determinar si la compra-venda feta a Badalona entre atorgants de veïnatge civil català, d'un bé immoble situat a l'Aragó, en el terme municipal de Castellseràs, província de Terol, és rescindible en el supòsit que hagi estat atorgada per menys de la meitat del seu preu just, en aplicació de la legislació civil catalana que contempla aquesta facultat, per mitjà de l’exercici de l'acció ultradimidium, o bé si aquesta possibilitat no pot ésser considerada ja que correspon aplicar al cas les lleis civils vigents al territori aragonès, on aquesta acció no existeix ja que regeix el principi «Tantum valet res quantum vendi potest», segons que ha resolt l'Audiència de Barcelona.

L'aplicabilitat de la figura de la rescissió per lesió ultradimidium en els supòsits com el present, que donen lloc al conflicte de lleis per raó de la dispersió territorial dels elements existents en el contracte de compra-venda, ha de dependre necessàriament de si aquesta acció és o no és derivada d'una obligació contractual, i la resposta a aquesta alternativa és sense cap dubte afirmativa i per tant, la pretensió de l'agent en sostenir el conflicte de lleis s'ha de resoldre amb l'aplicació de l’article 10 punt 9è paràgraf primer del Codi civil ja que es tracta d'una obligació no contractual, és per complet inadmissible.

En primer lloc, perquè el concepte de rescissió es refereix a contractes que s'han celebrat de manera vàlida i efectiva, però com que han produït perjudici a una de les parts i se'n deriven resultats injustos, la llei permet a petició del perjudicat obtenir la seva declaració d'ineficàcia. En segon lloc, perquè l'acció ultradimidium no és en cap supòsit una obligació legalment imposada ni té caràcter imperatiu, sinó que és una facultat derivada dels contractes de caràcter onerós relatius a béns immobles, que permet a l’alienant que hagi sofert lesió en més de la meitat del preu just rescindir-los baldament concorrin tots els requisits necessaris per a la seva validesa. I a l'últim, el fet que estigui especialment regulada per la llei, no permet sostenir que constitueixi una obligació legal independent respecte al contracte, ja que no hi ha incompatibilitat del fet que sigui creada per la llei amb el que tingui naturalesa contractual, ja que les obligacions contractuals també poden ésser legals, i solament tenen aquest caràcter autònom de legals, respecte de les contractuals, les que no tenen res a veure amb el vincle jurídic, o restin fora de l'àmbit del desenvolupament normal del contracte, supòsit que no és el del present cas.

El Tribunal Suprem, en la seva Sentència de 16 de juliol de 1991, reafirma aquesta teoria quan diu: «segons el comú sentir de la doctrina i jurisprudència notòria, la Llei, en si mateixa, no és mai font d'obligacions, sinó que n'és creadora de fonts, de manera que l’expressió de l'article 1089 del Codi, que les obligacions neixen de la Llei, apart de la consideració que totes les obligacions tenen el seu origen en la llei que les estableix, ha d'entendre's en el sentit de considerar font d'obligacions a més de les expressament esmentades en el propi precepte, qualsevol altre fet al qual, la llei, hi nuï el naixement d'una obligació».

La possibilitat de rescindir un contracte de compra-venda per lesió en el preu, constitueix un supòsit de rescissió que com a tal ha d'ésser previst en la llei, com resulta dels articles 321 i següents de la Compilació del Dret civil de Catalunya, que són precisament inclosos en el Títol Primer del Llibre IV que tracta de les obligacions i els contractes. Però el fet d'estar previst en la llei no constitueix cap obstacle a que aquesta previsió formi part del règim normal del contracte. És un dret potestatiu concedit al venedor que pot accionar si ho creu convenient contra el comprador, que afecta el preu fins al punt de produir una disfuncionalitat o bé una anomalia econòmica de la causa perquè és element essencial del contracte i pot incidir en la subsistència del vincle jurídic.

El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 9 de novembre de 1904 va esmentar dues altres sentències de 8 de juny de 1874 i de 7 de juliol de 1879, en un litigi ben similar al present, i va afirmar que calia aplicar en els conflictes de dret interregional com a únic criteri, el principi que els béns immobles es regeixen per la llei del territori, sigui quin sigui el lloc de l’atorgament de l'obligació i el veïnatge dels contractants. En aquest mateix sentit es va pronunciar aquesta Sala del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la seva Sentència de 7 d'octubre de 1991 en dir: «serà aplicable la normativa corresponent (articles 321 i següents de la Compilació de Catalunya), quan, com succeeix en aquest cas, l’immoble objecte de l’alienació onerosa es trobi situat en territori de Catalunya, amb total independència del veïnatge civil del comprador, el que es dedueix de l'article del Codi civil 16, apartat 1r, segons el qual els conflictes de lleis que puguin sorgir per la coexistència de diverses legislacions en el territori espanyol, es resoldrà segons les normes que es contenen en el Capítol IV (Normes de dret internacional privat) i 10, apartat 5è, que estableix que si no hi ha sotmetiment exprés s'aplicarà als contractes relatius a béns immobles la llei del lloc on estiguin situats» ... «i sense que obsti a aquest pronunciament la Sentència del Tribunal Suprem de 12 de març de 1984, referència de la qual a la setena de les seves consideracions al que constitueix una solució diferent té mer caràcter de «obiter dictum».

Tercer. - Els altres tres motius de cassació també són fonamentats en l’ordinal quart de l'article 1692 de la Llei  d'enjudiciament civil, per infracció de les normes de l’ordenament jurídic i de la jurisprudència aplicables per a resoldre les qüestions objecte de debat. S'invoquen com a normes infringides per inaplicació els articles 321 i 322 de la Compilació del Dret civil de Catalunya i l'article 1290 del Codi civil.

El pronunciament adoptat en la resolució dels motius analitzats anteriorment, atès que significa que no és aplicable al present cas la Compilació catalana, imposa de manera necessària la desestimació total d'aquests altres tres motius que es formulen en el recurs.

L'aplicació de l'article 1290 del Codi civil ordena que els contractes que s'han fet vàlidament sols poden ésser rescindits quan la llei expressament ho estableix i en el territori de l'Aragó la seva legislació vigent no contempla la rescissió dels contractes de compra-venda, malgrat que el preu estipulat resulti inferior a la meitat del just valor de l’immoble, per la qual cosa la pretensió de l'agent no pot ésser admesa, i si tal com ha estat resolt en els motius primerament analitzats l'acció ultradimidium no és aplicable al cas present, no poder ésser violats per inaplicació cap dels preceptes que la regulen.

Quart. - De conformitat amb el que disposa l'article 1715 últim paràgraf de la Llei d'enjudiciament civil, s'imposen les costes causades a la part que ha formulat el present recurs i se la condemna a la pèrdua del dipòsit constituït.

Per tot el que hem exposat, en nom del Rei i per l’autoritat que ens ha estat conferida,

DECIDIM:

Que desestimem el recurs de cassació interposat per la representació processal del senyor X contra la sentència dictada per la Secció 4a de l'Audiència Provincial de Barcelona el dia 28 de maig de 1992 i condemnem la part que ha formalitzat el present recurs al pagament de les costes processals causades i a la pèrdua del dipòsit constituït. S'ha de lliurar certificació d'aquesta resolució que serà tramesa a l'Audiència de Barcelona juntament amb el rotllo i les actuacions rebudes en el seu dia.

Aquesta és la nostra Sentència, que pronunciem, manem i signem.