Sentència del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya,
de 1 de març de 1993, núm. 5/1993 (Sala civil i penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Excm. Sr. President: Sr. Lluís Ma. Díaz Valcàrcel.
Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesús E. Corbal Fernàndez, Sr. Lluís Puig i Ferriol.
Barcelona, u de març de mil nou-cents noranta-tres.
VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
integrada pels magistrats del marge, el recurs de cassació interposat contra la
Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Primera de l'Audiència
Provincial de Girona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu ordinari
de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Girona sobre
delimitació de finca i d'altres punts, el recurs de la qual va ser interposat per la
demandant Sra. X, representada pel procurador Sr. Alberto Ramentol
Noria, i defensada pel lletrat Sr. Jaime Dilme Ros i també pel demandat Sr.
Y, representat pel procurador Sr. Francisco Moyà Oliva i defensat pel lletrat Sr.
Ignacio de Ribot de Vallés, i en el que són recorrents totes dues parts litigants.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Que davant el Jutjat de Primera
Instància núm. 1 de Girona van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia, promogudes per la Sra. X contra el Sr. Y, en què, un cop al·legats els fets i fonaments que estimava oportuns, demanava que es
dictés sentència en què es declarés: 1r. Que es declari el dret a delimitar
la finca M. de L. que es compon d'una parcel·la cadastral núm.
XXX del polígon
XX i la núm. XXX (porció
segregada segons el fet primer) i la núm. XXX del
polígon XX (finca comprada segons el fet segon), la
delimitació de la qual s'haurà de fer en període d'execució de sentència,
d'acord amb els plànols del cadastre. 2n. Que s'ordeni el desallotjament del
demandat Sr. Y i de tots els altres ocupants de les finques i granges que
són propietat de l’agent X. 3r. Que es declari que la
possessió de les esmentades finques i de la granja per part del Sr. Y, des
de l’any 1986 i fins el dia del lliurament efectiu de la seva possessió a la
Sra. X, no té cap causa i per això el demandat ha de restituir l'enriquiment
que ha obtingut del gaudi de les finques esmentades i de la granja;
enriquiment injust que serà objecte de valoració en període d'execució de
sentència, fixant-lo pericialment en una quantitat equivalent a la renda
mitjana que s'hagués obtingut en finques i granges amb característiques
semblants a les de les que ha ocupat el demandat. 4t. Que es condemni el
demandat al pagament de la quantitat de 69.405 pessetes pel subministrament
d'electricitat de la granja que ocupa, com també al pagament dels imports
dels rebuts successius que es paguin per aquest concepte després d'aquesta
demanda i firis al dia en què es desocupi la granja. 5è. Que es condemni el
demandat al pagament de totes les costes si s'oposa a la demanda.
Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit es va
decidir la citació a termini del demandat a fi que en el termini legal comparegués, s'hi
presentés en forma i contestés la demanda, la qual cosa va fer oportunament per mitjà
d'un escrit d'acord amb les prescripcions legals, en què demanava que es denegués la
demanda, s'absolgués el demandat i s'imposessin les costes a la part agent, i que
s'estimés, com sol·licitava la demanda reconvencional que formulava, i un cop seguit el
judici pels seus tràmits, el jutjat va dictar sentència en data 29 de juliol de 1991, la
part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que va
interposar el procurador Sr. Gregorio Tuebols Martínez, en nom i representació
de la Sra. X contra el Sr. Y declaro el dret a la
delimitació de la finca M de L., finca cadastral núm.
XXX del polígon XX i
la núm. XX del polígon XX propietat de l’agent amb les finques limítrofes del
demandat finca cadastral núm. XXX i la núm.
XXX del polígon XX, i ordeno el desallotjament del demandat de les finques i de la granja propietat de l'agent quan hagi
abonat al Sr. Y la quantitat de 6.436.620 pessetes, més l’interès
legal corresponent des del dia 3 de maig de 1990, i que desestimo les altres peticions de
la demanda i n'absolc el demandat. Estimo parcialment la demanda reconvencional i condemno
la Sra. X a sufragar al Sr. Y la quantitat de 2.150.570
pessetes en concepte de llegítima, més l'interès legal des del 3 de maig de 1991. I que
desestimo les altres peticions i n'absolc la demandada. Cada part ha d'abonar les costes
causades a la seva instància i les comunes per meitat».
Tercer. - Contra la sentència esmentada tots dos
litigants van interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes i se'n
va substanciar l'alçada, i la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona, amb
data 31 de Juliol de 1992, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és:
«DECIDIM: Que estimen en part els recursos d'apel·lació que va interposar la
Sra. X i el Sr. Y contra la sentència de data 29 de juliol
de 1991, que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Girona en les actuacions
de judici declaratiu de menor quantia núm. 196/90, de què dimana aquest rotllo, revoquem
la seva decisió únicament en el sentit següent: 1.- Pel que fa a la demanda principal:
A) el desallotjament del demandat: 1.- és procedent respecte d'aquells béns als quals no
afecta el dret de retenció del demandat sobre els béns següents: a) Les quadres, la
granja, les sitges, els dipòsits, la fosa de purines, les sitges de ferratges i els
conduccions d'aigua; b) l'anivellament de marges i reguerons a can B.; c) plantacions
de 1.700 arbres a can B i de 4 10 a can J; d) plantació de 500 pollancres; 2.- 1
pel que fa als béns als quals afecta el dret de retenció, que és un dret que es declara
aquí, el desallotjament queda subordinat al fet que, en execució se sentència, el
demandat declari la quantia a què es refereix l'art. 278 de la Compilació del dret civil
de Catalunya. B) Que es condemni al demandat al pagament de la quantitat de 69.405
pessetes pel subministrament d'electricitat de la granja que ens ocupa, com també al
pagament dels imports dels rebuts successius que es paguin per aquest concepte després de
la demanda i fins al dia en què es desocupi la granja. C) Que es corregeixi l'error
d'escriptura mecanogràfic que hi ha al final de la primera part de la decisió de la
sentència d'instància quan diu «que s'estimen» en lloc de «que es desestimen les
altres peticions de la demanda». II.- Pel que fa a la reconvenció: A) La llegítima
meritarà l'interès legal des del dia 28 de juny de 1987 fins la data d'aquesta
sentència i, des de la data d'aquesta mateixa sentència, meritarà l'interès que es
determina en el paràgraf 4t. de l'art. 921 de la Llei d'enjudiciament civil.
Es declara que la Sra. X ha de sufragar al seu germà, el Sr.
Y: 1) 72.142 ptes. per l'anivellació de marges i reguerons de can B.; 2) 1.643.690 ptes. per plantacions d'arbres a M i can
J.; 3) 673.750 ptes. per 500 arbres que
es van tallar el 1985. III.- Es mantenen totes els altres pronunciaments de la decisió
que s'apel·la. IV.- No es formula condemna sobre les costes d'aquesta alçada».
Quart. - El procurador Sr. Alberto Ramentol Noria,
en representació de la Sra. X, va formalitzar el recurs de
cassació per infracció de les normes del Dret civil comú i del Dret Civil de la
Compilació de Catalunya, i el va fonamentar en els motius següents.
1.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei
d'enjudiciament civil per infracció de normes reguladores de la sentència, concretament
l'art. 359 del mateix cos legal.
2.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència,
concretament l'art. 359 de la LEC.
3.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència,
concretament l'art. 372 del mateix cos legal.
4.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l'excepció 6a. de l'art. 533 de la
LEC.
5.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei
d’enjudiciament civil, per infracció per aplicació indeguda de
l'art. 278 de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya.
6- A L’empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei
d'enjudiciament civil, per infracció per interpretació errònia de l'art. 278 de la
Compilació del dret civil especial de Catalunya, i
7.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei
d’enjudiciament civil, per infracció per interpretació errònia de
l'art. 129 de la
Compilació de dret civil de Catalunya.
Cinquè. - Que el procurador Sr. Francisco Moyà
Oliva, en representació del demandat Sr. Y, va formalitzar també el
recurs de cassació que va interposar la part demandada ja esmentada, i el va fonamentar
en els motius següents:
1.- Per trencament de les formes essencials del judici, per infracció
de les normes reguladores de la sentència, a L’empara de l'art. 1.692, apartat 3r.
de la Llei d'enjudiciament civil.
2.- Per trencament de normes essencials del judici, per infracció de
les normes reguladores de la sentència, a L’empara de l'art. 1.692, apartat 3r. de
la LEC.
3.- Per trencament de les normes essencials del judici, per infracció
de les normes reguladores de la sentència, a l'empara de l'art. 1.692, apartat 3r. del
mateix cos legal, i
4.- Per infracció de les normes de l'Ordenament jurídic o de la
jurisprudència que es van aplicar per resoldre les qüestions que ens ocupen.
Sisè. - Per provisió de data 19 de novembre de
1992, totes dues parts litigants es van tenir per comparegudes i el recurs de cassació es
va tenir per interposat per tots dos recurrents, i es van passar les actuacions al
Ministeri Fiscal a efectes de l'art. 1.709 de la Llei d'enjudiciament civil. Un cop el
Ministeri Fiscal va evacuar l'esmentat trasllat, per interlocutòria de data 17 de
desembre passat, els recursos de cassació que van interposar totes dues parts litigants
es van admetre a tràmit, i se'ls va concedir un termini de vint dies per formalitzar per
escrit la seva impugnació contra els recursos que es van interposar de contrari, la qual
cosa van dur a terme oportunament. Es va assenyalar per a la vista el dia 11 de febrer
passat, en què va tenir lloc; hi van assistir els procuradors i lletrats de totes dues
parts. Els lletrats van informar d'allò que consideraven convenient en suport de les
seves pretensions respectives, i van sol·licitar que es cassés la sentència contra la
qual es recorre d'acord amb allò que van sol·licitar en els seus escrits respectius.
Tots dos van sol·licitar la condemna en costes, i el recurs es va declarar vist per
sentència.
Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.
FONAMENTS JURÍDICS
Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en
aquest recurs de cassació tenen llur origen en els fets següents. El Sr. Z era propietari de la finca anomenada
«M de la F», que s'identifica
com a parcel·la núm. 000, polígon 00 i parcel·la núm. 00, polígon 00 del municipi de
L.. Per escriptura pública de data 12 de novembre de 1980 el Sr. Z va segregar d'aquesta finca dotze vessanes, que va vendre al seu fill Sr.
Y, i d'aquesta forma la part segregada de terreny ha passat a formar la
parcel·la cadastral núm. XXX, polígon 13 del municipi de L.. Per una altra
escriptura pública de data 21 de febrer de 1981 el Sr. Y va comprar al Bisbat de Girona la finca que s'identifica com a parcel·la cadastral núm. 118 del
polígon 13 del municipi de L., que es troba dins de la finca esmentada «Mas
M de F». El Sr. Z va atorgar testament notarial obert el dia 21 de febrer de
1984, en el qual llegava als seus fills X2 i
X3 allò que per
Llegítima els corresponia en la seva herència i instituïa hereva la seva filla
X. Per escriptura pública de data 22 de desembre de 1986 el Sr.
Z va donar a la seva filla X una finca de
la seva propietat. I, finalment, cal assenyalar que el Sr. Z va
morir el dia 28 de juny de 1987 i la seva filla i hereva Sra. X
va prendre inventari de la seva herència per escriptura pública de data 28 de desembre
de 1987.
Durant els anys 1974, 1975 i 1976 el Sr. Y va
construir en terrenys de la finca «M de F», propietat del seu pare, una
granja i posteriorment va fer també unes plantacions d'arbres i millores en la mateixa
finca. S'ha de precisar igualment que el Sr. Y vivia en companyia del
seu pare durant tots aquests anys, que aquesta situació de convivència es va mantenir
després que el Sr. Y va contreure matrimoni el dia 27 de desembre de
1981 i que el mes d'agost de l'any 1983 L’esmentat senyor i la seva esposa deixaren
la llar paterna i anaren a viure a la casa que s'havien construït a la finca que havien
adquirit del seu pare com a conseqüència de l’esmentada escriptura pública de 12
de novembre de 1980.
Segon. - Amb data 2 de maig de 1990
la Sra. X promogué demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el
seu germà Sr. Y, en què demanava que en el seu dia es dictés
sentència en què es declarés el dret de la part agent a seva finca «M de
F» de les finques limítrofes propietat del seu germà; que es condemni el demandat i
els seus drethavents a deixar les finques i granges que ocupa de forma indeguda a
disposició de la part agent; que es declari que la possessió de les esmentades finques i
de la granja per part del demandat des de l'any 1986, i fins el dia que lliuri aquesta
possessió a la part agent, és una possessió que no té cap causa que obliga el demandat
a restituir l'enriquiment que ha obtingut com a conseqüència de les esmentades finques i
de la granja: i finalment que es condemni el demandat a pagar a la part agent la quantitat
de 69.405 pessetes, import de l'electricitat que ha consumit el demandat i que ha pagat
l'agent. I pel cas que el demandat pretengués exercir el dret de retenció emparat en
l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, la part agent entenia que
aquest dret de retenció s'havia de concretar en aquelles quantitats que el demandat
acredités que efectivament havia pagat en concepte de materials i jornals dels operaris.
El Sr. Y contestà la demanda i va formular a
l’ensems demanda reconvencional contra la part agent, en què interessava que es
declarés que el demandat i reconvinent era propietari dels terrenys ocupats per la
granja i construccions annexes per títol de donació feta pel seu pare quan es van fer
aquestes construccions i edificacions; que l'agent ha de pagar al demandat i
reconvinent
les millores que aquest ha fet en les finques paternes, que ara són propietat de l'agent,
com també l'import de les plantacions i parts de cultiu fetes pel reconvinent en finques
que ara són propietat de la seva germana; subsidiàriament que es declarés que el
reconvinent Sr. Y té dret a fer seus els terrenys sobre els quals ha
construït la granja i les edificacions annexes perquè va fer aquestes edificacions amb
l'aquiescència del seu pare Sr. Z, amb la consegüent condemna a
la part agent a atorgar la corresponent escriptura pública a favor del seu germà pel
preu que resulti de les proves practicades o en execució de sentència; que
l'agent ha de
pagar al reconvinent els treballs que ha realitzat en els cinc-cents cinquanta arbres que
es troben en una finca que ara és propietat de l'agent, com també les obres i millores
fetes a la casa paterna i que va pagar el reconvinent; i finalment que es condemnés la
part agent a pagar al Sr. Y la llegítima que li corresponia en
l’herència paterna, i que pel càlcul d'aquesta llegítima s'ha de tenir en compte
el valor de la finca que el pare va donar a la seva filla i hereva Sra.
X segons esmentada escriptura pública de data 22 de desembre de 1986, amb els corresponents
interessos legals que s'han de comptar des de la mort del testador.
En l’escrit de contestació a la demanda
reconvencional 4a part
agent demanava la desestimació de les peticions 1 (donació de la granja i construccions
annexes al reconvinent), 2 (millores que el reconvinent pretenia haver fet en finques
propietat de l'agent), 3 i 4 (import dels arbres plantats pel reconvinent en la finca
propietat de l'agent), 5 (import de les millores que el reconvinent pretenia haver fet en
la casa paterna) i 7 (altres millores que s'acreditin en període de proves o en tràmit
d'execució de sentència); que a l'hora de calcular la llegítima que reclama el
reconvinent, s'ha de deduir del cabal hereditari la quantitat de 97.776 pessetes per
despeses d'enterrament i de l'import de la llegítima la quantitat de 19.734 pessetes,
pagades per l'agent per compte del legitimari en concepte d'impost de successions.
Amb data 29 de juliol de 1991 el Jutjat de la 1a Instància número 1 de
Girona va dictar sentència que estimava en part la demanda i en part la reconvenció, la
part dispositiva de la qual diu que declara el dret de l'agent a delimitar la seva
finca «M de F» de les finques del demandat y reconvinent i que aquest ha de
desallotjar les finques i la granja propietat de l'agent i que aquest ha d'abonar
prèviament la quantitat de 6.436.220 pessetes, amb els corresponents interessos legals
des del dia 3 de maig de 1990 (data de la demanda); que condemna la part agent a pagar al
seu germà la quantitat de 2.150.570 pessetes en concepte de llegítima paterna amb els
interessos legals corresponents des del dia 3 de maig de 1990.
Contra aquesta sentència parts agent i demandada van interposar recurs
d'apel·lació, que resolgué l'Audiència Provincial de Girona per sentència de 31 de
juliol de 1992, que estimava en part el recurs d'apel·lació interposat per
la Sra. X i també en part el recurs d'apel·lació formulat pel Sr. Y. La part dispositiva de la sentència d'apel·lació estableix que respecte
a la demanda principal es revoca la sentència contra la qual es recorre en el sentit que
el demandat ha de desallotjar únicament aquelles finques que no són objecte del dret de
retenció, que són les quadres i la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de purines,
les sitjes de ferratges i les conduccions d'aigua i l'anivellament de marges de la finca
Can B., la plantació de mil set-cents arbres a la finca Can Bosch i quatre-cents deu
arbres a la finca Can J.i plantació de cinc-cents pollancres; pel que fa als béns
subjectes al dret de retenció que en la sentència es declara, el desallotjament de les
finques es condicions al fet que, en tràmit d'execució de sentència, el demandat
declari les quantitats que esmenta l'article 278 de la
Compilació; i que es condemna el
demandat a pagar la quantitat de 96.405 pessetes pel concepte de subministrament
d'electricitat de la granja que ocupa i dels successius rebuts pagats per aquest mateix
concepte des de la data de la demanda. Quant a la reconvenció la sentència
d'apel·lació recova la sentència contra la qual es recorria, en el sentit de la
llegítima merita l’interès legal des del dia 28 de juny de 1987 (data de la mort
del testador) fins a la data de la sentència i des d'aquesta data els interessos que
estableix l'article 921, 4rt. de la Llei d'enjudiciament civil; i també en el sentit que
l'agent Sra. X ha de pagar al seu germà -demandat en aquest
judici- 72.142 pessetes per l'anivellament dels marges de la finca Can B., 1.643.690
pessetes per les plantacions d'arbres fetes a les finques Can B. i Can J. i 673.750
pessetes pels cinc-cents arbres que es van tallar l'any 1985.
Contra aquesta sentència han interposat recurs de cassació davant
d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya totes dues parts litigants.
Tercer. - Atesa la seva eventual transcendència
cal examinar en primer lloc els motius de cassació emparats per l'article 1.692,3er. de
la Llei d'enjudiciament civil, que permet fonamentar el recurs de cassació en la
vulneració de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores
de la sentència o de les que regeixen els actes i garanties processals. I d'entre aquests
motius de cassació interessa considerar inicialment el tercer dels motius articulats per
la part agent segons l’esmentat article 1.692, 3 de la Llei processal civil, en el
qual al·lega infracció de les normes reguladores de la sentència que estableixen
l'article 372 de la Llei d'enjudiciament civil i l'article 248 de la Llei Orgànica del
Poder Judicial, ja que segons l'apartat tercer d'aquest darrer precepte les sentències es
formularan expressant, després d'un encapçalament, en paràgrafs separats i numerats,
els antecedents de fet, els fets provats, si escau, els fonaments de dret i la decisió.
Segons el criteri de la part recurrent la sentència d'apel·lació condemna l'agent a
pagar al seu germà -demandat i reconvenient- 72.142 pessetes en concepte d'anivellament de
marges a la finca Can Bosch, 1.643.690 pessetes pels arbres plantats a les finques Can
B. i Can J. i 673.750 pessetes pels cinc-cents arbres tallats l'any 1985, i en els
fonaments de dret no esmenta cap precepte legal ni jurisprudència (excepte l'article 278
de la Compilació del dret civil de Catalunya), per la qual cosa vulnera
l’exigència
de fonamentació jurídica de les sentències que exigeixen els esmentats articles 372 de
la Llei d'enjudiciament civil i article 248 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i
jurisprudència que esmenta el recurrent en aquest motiu de cassació.
Aquest motiu de cassació ha d'ésser desestimat. En primer lloc
perquè com reconeix el propi recurrent la Sala sentenciadora fonamenta la seva decisió
en l'article 278 de la Compilaciódel dret civil de Catalunya, i segons jurisprudència del Tribunal
Constitucional el requisit de la fonamentació jurídica de les sentències no exigeix
«una agotadora explanación de argumentos y razones» (sentència del Tribunal
Constitucional 254/1988), ni «una motivación escueta y concisa no deja, por ello, de ser
motivación» (sentència del mateix Tribunal 174/1987), per la qual cosa s'entén -com
succeeix en aquest cas- que s'ha complert amb el requisit de la fonamentació jurídica de
les sentències si dels raonaments del Tribunal sentenciador, encara que formulats en
termes generals, en resulten els motius que porten a justificar la resolució adoptada
(sentència del Tribunal Constitucional 74/1990, de 23 d'abril). I aquest criteri apareix
també a la sentència del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1991 -esmentada pel propi
recorrent-, segons la qual la manca de fonamentació jurídica de les sentències
únicament es dóna quan les parts litigants no poden conèixer el motiu de la decisió
als efectes de la seva possible impugnació ni permeti als organismes jurisdiccionals
superiors exercir la funció revisora que els correspon. I sembla prou clar que cap
d'aquestes dues circumstàncies es donen en el supòsit que origina aquesta resolució.
Cal afegir, a més, que la desestimació d'aquest recurs de cassació
formulat per la part agent ve imposada pel mateix desenvolupament del motiu de cassació,
ja que la part recurrent impugna la resolució contra la qual es recorre en funció d'unes
consideracions sobre les proves que s'havien practicat en primera instància, amb la
consegüent pretensió que es torni a valorar aquest material probatori en cassació, la
qual cosa és totalment improcedent, atès el caràcter extraordinari del recurs de
cassació en el nostre dret i la via per la qual s'impugna la decisió de la sala
d'instància (l'article 1.692, 3 de la Llei d’enjudiciament civil).
Quart. - Totes dues parts litigants impugnen la
sentència contra la qual es recorre, segons l'article 1.692, 3r. de la Llei
d’enjudiciament civil, i al·leguen que la sentència que va dictar en grau
d'apel·lació la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona és incongruent. El
primer dels motius de cassació articulat per la part agent al·lega incongruència en
tenint en compte que la decisió de la Sala sentenciadora no fa cap pronunciament sobre
l'enriquiment injust del demandat, mentre que el fonament de dret vuitè de la mateixa
sentència admet que en període d'execució de sentència es valor i l'enriquiment injust
que pugui haver obtingut el demandat sobre els béns que la sentència declara exclosos
del dret de retenció. I el motiu segon de cassació articulat per la part agent al·lega
incongruència defectiva per la contradicció que -segons la part recorrent- hi ha entre
el fonament jurídic setè de la sentència d'apel·lació i la part dispositiva de la
mateixa sentència en l'aspecte que fa referència a la distinció entre béns sobre els
quals el demandat pot exercir el dret de retenció i béns exclosos del dret de retenció
i que aquesta contradicció porta a la Sala sentenciadora a establir una indemnització
per duplicat respecte a les quantitats que fan referència a l'anivellament de marges de
la finca Can B., arbres plantats a les finques Can B. i Can J. i els cinc-cents
arbres tallats l'any 1985.
I pel que fa als motius de cassació articulats per la part demandada i reconvenient,
el primer dels seus motius al·lega que la sentència és incongruent perquè no ha resolt
tots els punts litigiosos sotmesos a la seva decisió, ja que segons criteri de la part
els fonaments jurídics cinquè, vuitè i onze de la sentència d'apel·lació estableixen
que el demandat i ara recurrent va construir la granja i les finques annexes a la finca
propietat de la part agent i que aquestes construccions importaven la quantitat de
3.148.840 pessetes; i en la part dispositiva de la sentència no es fa cap pronunciament
sobre aquest concepte. En el segons dels motius de cassació de la part demandada i
reconvenient s’al·lega també incongruència perquè el fonament jurídic onze de la
sentència d'apel·lació reconeix que el reconvenient té el dret de retenció i el dret
de percebre de la part agent l'import de les obres i plantacions esmentades en l'anterior
motiu de cassació i els interessos de la llegítima paterna des de la mort del testador, i després la part dispositiva de la sentència no
fa cap pronunciament sobre la quantitat de 3.148.840 pessetes, import de la construcció
de la granja i les finques annexes. El tercer motiu de cassació de la part demandada i
reconvenient al·lega també incongruència perquè en l'escrit de reconvenció es
demanava que es condemnés la part agent a pagar al seu germà la quantitat de 3.148.840
pessetes corresponents al valor de la construcció de la granja i les finques annexes, a
atorgar les corresponents escriptures públiques i a pagar les quantitats reservades, i la
part dispositiva de la sentència no fa cap pronunciament sobre aquests aspectes de la
demanda reconvencional. I finalment el motiu de cassació quart de la part demandada
al·lega igualment incongruència amb referència a la suplicació de la demanda
reconvencional segons ha exposat en el motiu anterior, i és també incongruent amb els
fonaments jurídics que de forma substancial i inqüestionable vénen a predeterminar la
suplicació de la demanda reconvencional segons els anteriors motius de cassació segon i
tercer.
Cinquè. - Els motius primer i segon del recurs de
cassació formulats per la part demandada i reconvenient al·leguen que la sentència
d'apel·lació és incongruent, perquè reconeixen que el recurrent ha construït a
càrrec seu la granja i els edificis annexes per un valor, que estima provat, de 3.148.840
pessetes, que ha pagat també 72.142 pessetes en concepte d'anivellament de marges duna
finca propietat de la part agent, que ha plantat arbres en finques propietat de l'agent
per un valor d'1639.690 pessetes i que té dret, a més, a la meitat del valor dels arbres
que es varen tallar l'any 1985, o sigui 673.750 pessetes; accepta igualment totes aquestes
valoracions i també el dret de retenció que pot exercir el demandat i reconvenient sobre
aquestes finques a l'empara de l'article 278 de la Compilació del dret civil de
Catalunya; però en la part dispositiva de la sentència no fa cap pronunciament sobre la
condemna a la part agent a pagar al reconvenient la quantitat de 3.148.840 pessetes, que
segons la mateixa sentència té dret a percebre el reconvenient. Aquests dos motius de
cassació es relacionen de forma molt directa amb el segon motiu de cassació de la part
agent, que al·lega també incongruència, perquè en el fonament de dret setè de la
sentència contra la qual es recorre es distingeix entre béns subjectes al dret de
retenció establert a favor del demandat i reconvenient i béns exclosos del dret de
retenció, i després la part dispositiva de la sentència estableix la mateixa
distinció, però de forma diferent a la que resulta de l'esmentat fonament de dret setè.
Segons el criteri d'aquest Tribunal Superior, la discordància que
efectivament hi ha, i sembla oportú afirmar també que aquest motiu de cassació hauria
esdevingut -segurament innecessari, si la part recurrent hagués tingut la precaució de
presentar recurs d'aclariment en temps i forma, que segons l'article 363 de la Llei
d'enjudiciament civil permet fer aclariments o addicions a les sentències; també i
segons l'apartat primer s'admet la possibilitat d'aclarir els conceptes confusos de les
sentències, i segons l'apartat segon del mateix precepte s'admet igualment la
possibilitat de rectificar els errors materials evidents que apareguin a la sentència, i
de tota aquesta normativa en resulta la possibilitat d'emprar el recurs d'aclariment en
obsequi al principi de claredat de les sentències. En aquest grau de cassació s'ha
d'estimar que en la decisió de la sentència d'apel·lació hi ha un lapsus calami,
perquè del context de la sentència resulta clar que la distinció entre béns objecte
del dret de retenció i béns exclosos del dret de retenció és la que -segons el criteri
de la Sala sentenciadora resulta del fonament jurídic setè esmentat.
Aquesta primera conclusió porta a fer unes ulteriors consideracions
sobre la incongruència de la sentència contra la qual es recorre, que al·leguen totes
dues parts litigants. En l'escrit de demanda la part agent demanava -punt segon de la
suplicació- que s'ordenés el desallotjament del demandat de les finques i la granja que
són propietat de l'agent, i a aquesta pretensió la part demandada oposa, en el
seu escrit de contestació a la demanda, el dret de retenció de l'article 278 de la
Compilació del dret civil de Catalunya. La sentència de primera instància declara que
el demandat i reconvenient va construir de bona fe la granja i els edificis annexes, als
quals assigna un valor de 3.148.840 pessetes i que també va fer unes plantacions i
millores en finques propietat del seu pare per un import de 3.287.380 pessetes, i segons
aquestes afirmacions determina que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de
retenció sobre les finques i la granja propietat de l'agent, perquè no les ha de
desallotjar sense haver percebut abans la quantitat de 6.436.220 pessetes. La sentència
d'apel·lació -fonament jurídic setè- estableix que s'ha acreditat que el reconvenient
ha construït a càrrec seu la granja i les edificacions annexes, que tenen un valor de
3.148.840 pessetes i que ha fet també unes obres d'anivellament de marges en finques
propietat del seu pare per un valor total de 2.385.528 pessetes, i que per tant procedeix
declarar el dret de retenció del reconvenient fins que la part agent reintegri, finançà
o consigni judicialment la totalitat del valor de la granja i dels edificis annexes,
l'import de les obres d'anivellament de marges i plantacions d'arbres i després afegeix
que en tràmit d'execució de sentència el demandat ha de declarar la quantia que ha de
cobrir el dret de retenció, sens perjudici de les comprovacions posteriors (segons
estableix l'article 278 de la Compilació).
I finalment condemna la part agent a pagar al
seu germà l'import de les obres per l'anivellament de marges i el valor dels arbres que
havia plantat en finques que ara són propietat de l'agent.
Cal fer seguidament una segona consideració, com és la que la part
dispositiva de la sentència d'apel·lació no fa cap pronunciament sobre la quantitat de
3.148.840 pessetes, import de la granja i dels edificis annexes, que segons els fonaments
de dret de la mateixa sentència també pot reclamar el reconvenient a la seva germana, ja
que aquesta quantitat és garantida pel dret de retenció de l'article 278 de la
Compilació. Hi ha, doncs, en la sentència contra la qual es recorre una incongruència
defectiva o d'omissió, perquè no resol sobre uns fets sotmesos a la decisió del
Tribunal i que la pròpia sentència declara que s’han acreditat; la qual cosa
determina que s'hagin d'estimar els motius de cassació primer i segon dels formulats per
la part demandada i reconvenient, en el sentit que s'ha de declarar que la part agent ha
de pagar-li, a més dels 2.389.582 pessetes pels conceptes que explicita la sentència
d'apel·lació, 3.148.840 pessetes més pels conceptes ara esmentats, o sigui, un total de
5.538.422 pessetes.
I pel que fa al segon motiu de cassació de la part agent, que al·lega
incongruència defectiva per la contradicció entre el fonament de dret setè i la part
dispositiva de la sentència, ja s'ha indicat que aquest aspecte del recurs s'ha de
resoldre en el sentit de declarar el dret de retenció a favor del reconvenient sobre les
finques propietat de l'agent que detalla aquest fonament de dret setè de la sentència.
I que també ha d'ésser estimat el motiu de cassació en la part que al·lega duplicitat
d'indemnitzacions a favor del reconvenient pels conceptes d'anivellament de marges i
plantacions d'arbres, duplicitat que efectivament apareix a la sentència contra la qual
es recorre. Que en aquest aspecte és igualment incongruent, ja que accepta el valor de
les edificacions, plantacions i obres d'anivellament de marges que la sentència de
primera instància considera provats, que originen el dret de retenció a favor del
demandat, i després exigeix que en tràmit d'execució de sentència el mateix demandat
declari les quantitats que ha de garantir el dret de retenció, quan aquesta exigència
és innecessària perquè la mateixa sentència d'apel·lació accepta les quantitats que
resulten de les proves practicades. Per consegüent s'ha d'entendre que el demandat no ha
de retornar a l'agent les quadres, la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de
purines, la sitja de ferratges, les conduccions d'aigua ni les finques en les quals ha fet
obres d'anivellament de marges i plantacions d'arbres, respecte a les quals pot exercir el
dret de retenció amb els efectes que estableix l'article 278 de la Compilació, per la
quantitat de 5.538.422 pessetes, amb els seus interessos legals des del dia 3 de maig de
1990.
Sisè. - Pel que fa als altres motius de cassació
en els quals s'al·lega també que la sentència contra la qual es recorre és
incongruent, s'han de fer les següents precisions. El tercer motiu de cassació articulat
per la part defenent i reconvenient al·lega el vici d'incongruència perquè la
sentència d'apel·lació no fa cap mena de pronunciament respecte a la condemna que es
demana en la demanda reconvencional, que la part agent hagués de pagar les quantitats que
en concepte d'obres, millores, cultius, etc., es posin de manifest en el període de
proves o en tràmit d'execució de sentència, i que es condemnés la part agent a passar
per les anteriors declaracions i a l'atorgament de les corresponents escriptures, a pagar
les quantitats reservades i les costes del judici. Aquest motiu de cassació és clarament
desestimable. En primer lloc perquè la condemna a l’atorgament de les corresponents
escriptures es fixa pel cas de que s'estimés la pretensió de la part reconvenient
d'haver adquirit per títol de donació aformal les finques objecte del dret de retenció
o, subsidiàriament, pel cas d'estimar-se que en el present cas es donava un supòsit
d’accessió invertida; i aquestes dues pretensions -amb tot encert- foren
desestimades en les instàncies inferiors, i ni tant sols s'han reproduït en aquest grau
de cassació. I pel que fa a la inconcreta petició que es condemni la part agent a pagar
les obres, les millores, els cultius, etc. que es posin de manifest en el període de
proves o en execució de sentència, sols cal afegir-hi que es condemna la part agent a
pagar les obres, les millores i els cultius que el reconvenient acredita haver realitzat
en finques propietat de la part agent i per les quantitats que s'han acreditat en el
període de proves; la qual cosa determina, segons s'ha raonat en el fonament jurídic
anterior, la innecessarietat de deixar per a execució de sentència la concreció
d'aquests punts.
Aquests raonaments porten a la desestimació del tercer motiu de
cassació de la part defendent i reconvenient. Que determina igualment la desestimació
del quart motiu de cassació articulat per la mateixa part, ja que com reconeix de forma
clara en el seu escrit, està directament relacionat amb el motiu tercer del recurs, que
acaba d'ésser desestimat, i amb el segon motiu de cassació, que ja ha estat estimat.
Setè. - El darrer dels motius de cassació que
al·lega incongruència, és el que la part agent articula com a primer motiu de
cassació, pel fet que el fonament de dret vuitè de la sentència contra la qual
es recorre estima que la part agent pot reclamar unes quantitats que s'hauran de valorar
en període d'execució de sentència, per l’enriquiment injust que pugui haver
obtingut el demandat per la retenció de les finques que, segons la mateixa sentència
d'apel·lació, s'exclouen del dret de retenció, i la part dispositiva de la sentència
s'oblida després de fer qualsevol pronunciament respecte a les quantitats que pot
reclamar la part agent en concepte l'enriquiment injust obtingut pel retenidor. Aquest
motiu de cassació ha d'ésser desestimat, perquè parteix del supòsit que el dret de
retenció a favor del demandat i reconvenient des de l'any 1986 no té justificació, i per
aquest motiu creu que ha originat un enriquiment injust en perjudici de la part agent.
Pretensió que cal rebutjar, perquè aquest motiu prejutja la mala fe del constructor, i
per tant fa supòsit de la qüestió; i a més perquè aquesta mala fe al·legada del
constructor no té justificació, com resulta de les consideracions que es fan en el
moment jurídic següent.
Vuitè. - El sisè motiu del recurs de la part
agent es fonamenta en l'article 1.692,4t. de la Llei d'enjudiciament civil, i al·lega
interpretació errònia de l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya; ja
que -criteri de la part recorrent- els fonaments de dret setè i vuitè de la sentència
contra la qual es recorre consideren que el demandat i reconvenient ha d'ésser considerat
persona que de bona fe ha edificat, sembrat, plantat o romput en sól´ d' altri, i segons
aquesta suposada bona fe li reconeixen el dret de retenció de l'
article 278 de
Compilació. El motiu és clarament desestimable. La bona fe que exigeix
l'article 278
posa que una persona edifica, planta, sembra i romp en terreny aliè perquè pensa que la
va actuació és lícita i correcta. I això és el que passa en el cas que dóna origen
al present curs. El fill fa unes construccions, plantacions i obres en finques propietat
del seu pare, i sap evidentment que actua sobre finques alienes, però tots els actes que
realitza són consentits i aprovats pel seu pare -propietari de les finques-, que fins i tot
col·labora materialment i econòmicament en la realització de certes obres que fa el fill.
Davant d'aquests fets, no té el més mínim fonament posar en dubte que l'actuació del
fill és lícita i correcta, ja que com resulta dels precedents d'aquest article
278, la
disposició que es troba en el Llibre VII, títol 1, constitució única del volum 1r. de
les Constitucions i altres drets de Catalunya, es considera constructor de mala fe la
persona que sap que edifica «en sól d'altre contra voluntat del senyor», i per
consegüent segons els principis que informen el dret català en aquesta matèria mai pot
ésser considerat constructor de mala fe el que fa la construcció en sól aliè amb
aquiescència i aprovació de l'amo del terreny, que amb una actitud passiva legitima
l'actuació d'un tercer sobre la seva propietat, perquè segons l'autoritzada opinió de
CANCER en aquest cas es presumeix que el propietari del terreny ha conferit al tercer la
facultat d'edificar (Variarum resolutionum iuris caesarei, pontificii et municipalis
Principatus Cathaloniae, part 3, cap. 6, núm. 133).
Com cal desestimar igualment la pretensió de la part recurrent,
formulada en aquest mateix motiu de cassació, que no es pot considerar que el fill ha
actuat de bona fe des del moment en què el seu pare li va comunicar notarialment -a finals
de l'any 1986- la seva voluntat de recuperar la possessió del terreny i de la granja i
les construccions annexes que fill havia construït. I això perquè es tracta d'unes
construccions que en el seu moment es van fer de bona fe per part del fill sobre finques
paternes, que és el supòsit que segons l'article 278 de la Compilació origina el dret
de retenció a favor del constructor. I aquest dret de retenció no pot quedar enervat pel
fet que el propietari vulgui recuperar la possessió del terreny sobre el qual el tercer ha
edificat de bona fe; perquè explicita ben clarament l'article
278 de la Compilació que el
constructor pot retenir, és a dir que subsisteix el dret de retenció fins que el propietari
del terreny reintegri, financiï o consigni judicialment les quantitats
es deriven dels
conceptes que esmenta el precepte. Per consegüent el dret de retenció exercitat tenint
en compte unes construccions fetes de bona fe en terreny, aliè, subsisteix fins
i tot després
que el propietari hagi manifestat la seva voluntat de recuperar la possessió de
les finques,
perquè aquesta decisió del propietari certament pot impedir que es considerin
fetes de bona
fe les construccions realitzades sobre finques de la seva propietat després que
hagi
manifestat la seva oposició; però sembla prou clar que no pot impedir la subsistència
del dret de retenció tenint en compte uns fets que segons el dret aplicable, generen a favor
del constructor un dret de retenció en garantia d'uns crèdits que té davant el propietari.
I que són encara més evidents en aquest cas, ja que atesa l’estreta relació de parentiu
que hi ha entre el propietari de la finca i el constructor -pare i fill- no és oportú
considerar el problema des d'una perspectiva estrictament patrimonial, perquè
s'interfereixen en aquest conflicte d'interessos unes connotacions de caire familiar, que
no es poden menystenir; com que la persona que va fer aquestes construccions i plantacions
en una finca aliena era el que treballava a les finques del patrimoni familiar, sens dubte
perquè hi havia entre pare i fill un acord tàcit que el fill seria hereu de
l’herència
paterna; si bé aquesta perspectiva es va frustrar com a conseqüència d'un sobrevingut
distanciament entre pare i fill, que en tot cas es produí després que s'haguessin originat
els fets que generen el dret de retenció a favor del fill i sense que el pare hagués
manifestat en cap moment la seva voluntat de complir aquelles obligacions que li haurien
permés legalment posar fi al dret de retenció que exercia el fill en garantia dels seus
crèdits .
Novè. - La part agent formula un cinquè motiu de
cassació fonamentat en l'article 1.692,4t de la Llei d’enjudiciament civil, en la
qual al·lega infracció per aplicació indeguda de l'article 278 de la Compilació del
dret civil de Catalunya. En primer lloc, la part recurrent al·lega la improcedència
d'incloure els jornals del propi retenidor en el concepte «jornals dels operaris» que
apareix a l'esmentat article 278. Aquesta argumentació és estimable en el cas que dóna
origen al present recurs de cassació, ja que com s'ha raonat en el fonament jurídic
anterior, ens trobem aquí davant d'un supòsit que no es pot contemplar amb criteris de
pur dret patrimonial, atesa la relació paterno-filial que hi havia entre les parts
interessades en el conflicte. Com s'ha indicat, mentre es varen fer les construccions,
plantacions i millores les relacions entre pare i fill eren cordials i el fill dedicava
les seves activitats laborals a l'explotació i millora de les finques paternes, amb
l'expectativa més o menys fonamentada que quan el seu pare morís esdevindria hereu
d'aquestes finques. Amb aquesta activitat i amb aquestes millores fetes pel fill a les
finques paternes s'han obtingut unes plusvàlues, de les quals ja se'n beneficia el fill,
ja que s'integren en el concepte i en les quantitats que acredita -en aquests moments- de
l’hereva del seu pare, i aquest dret de crèdit és el que ve garantit pel dret de
retenció que estableix l'article 278 de la Compilació
i reconeix aquesta
sentència. I fins i tot en el supòsit que es considerés que els jornals esmerçats pel fill en les
finques paternes tenen un import superior al que resulta dels càlculs que apareixen en el
fonament jurídic cinquè d'aquesta sentència, l’eventual excés hem d'entendre que
vindria compensat pels aliments que el fill va rebre del seu pare mentre treballava en el
patrimoni familiar perquè en aquells moments el fill s'integrava en aquest patrimoni
treballant a les finques paternes i amb l’esperança que en un moment posterior
aquestes finques serien seves. I aquesta compensació dels treballs esmerçats pel fill
amb els aliments que rebia amb càrrec al patrimoni patern és conforme amb els principis
que informen el dret successori i familiar català; com resultava, per exemple, de l'article
137 II la Compilació del dret civil de Catalunya (i actualment de
l'article 365
II del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya), en els quals
es preveu que la llegítima no merita interessos mentre el legitimari visqui a càrrec del
patrimoni hereditari.
I pel que fa al moment en què s'ha de situar la valoració de les
construccions fetes pel reconvenient en les finques paternes, i que originen el dret de
retenció a favor seu, qüestió que també planteja el recurrent en aquest motiu cinquè
de cassació, el problema s'ha de resoldre en el sentit que resulta de la sentència
d'aquest Tribunal Superior de 25 d'abril de 1992, la qual precisa que d'acord amb els
principis que informen l'article 278 de la Compilació
del text compilat català, la
indemnització que pot exigir el reconvenient s'ha de calcular actualitzant el valor dels
materials i jornals que es van emprar realment, però solament fins al límit que suposa
el valor real de les construccions en l'estat en què avui es troben.
L’estimació d'aquest motiu de cassació determina que s'hagin de
fer unes modificacions respecte a la quantitat de 5.534.422 pessetes, que segons el
fonament jurídic cinquè d'aquesta sentència té dret a exigir el reconvenient de la
seva germana i part agent en aquest judici. Ja que d'aquesta quantitat s'han de deduir les
quantitats que s'acreditin en tràmit d'execució de sentència en concepte de jornals del
retenidor i, eventualment, les que puguin resultar de la valoració de les construccions
fetes pel reconvenient en la forma que es diu en aquest mateix fonament jurídic.
Desè. - El setè motiu de cassació formulat per
la part agent, emparat en l'article 1.692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega
interpretació errònia de l’article 129 de la Compilació del dret civil de
Catalunya sobre càlcul de la llegítima. Segons la part recurrent la sentència
d'apel·lació vulnera aquest precepte quan no reconeix que pel càlcul de la
llegítima
s'ha de deduir del cabal hereditari -integrat pels béns i drets que formaven el patrimoni
del causant- l’import de les indemnitzacions que s'han de pagar al demandat i
reconvenient per les construccions, plantacions i millores fetes en les finques paternes,
ja que aquestes quantitats tenen la consideració de deutes del causant.
Aquest motiu de cassació ha d'ésser igualment estimat perquè com
s'ha raonat en els fonaments jurídics anteriors, les construccions, plantacions i
millores fetes pel fill en les finques del seu pare, amb la seva total i absoluta
aquiescència, determinaren que el propietari no pogués recuperar la possessió de les
finques sobre les quals el fill havia fet unes millores sense pagar-ne l'import, perquè
el fill exercia el dret de retenció en garantia del seu crèdit. Es tracta, per tant,
d'un deute, que ja s'havia originat abans de l'obertura de la successió, i en aquesta
relació jurídica el pare assumia la condició de deutor. A la mort del deutor la seva
hereva se subroga en l'obligació del causant, com a conseqüència del principi de la
successió que informa el dret successori romano-català, i es subroga precisament en una
obligació que ja en vida afectava el seu causant. I com que segons l'article 129 de la
Compilació catalana -vigent en el moment de la mort del testador- pel càlcul de la
llegítima s'han de deduir del valor de l’herència els deutes del testador, és a
dir tots els deutes, d’aquí se'n deriva que dels béns i drets que formen
l'herència del Sr. Lluís Vicents i Vidal s'han de deduir també les 5.534.422 pessetes,
amb les deduccions que puguin resultar dels conceptes que esmenta el fonament jurídic
anterior, que el testador havia de pagar al seu fill pels conceptes abans esmentats, la
qual cosa implica fer les corresponents correccions en el càlcul de la llegítima que fan
les sentències contra les quals es recorre en les instàncies inferiors, com a
conseqüència de no incloure en el passiu hereditari les quantitats que resulten dels
càlculs anteriors.
Onze. - I finalment cal examinar el quart motiu de
cassació articulat per la part agent segons l'article 1.692,4t. de la Llei
d'enjudiciament civil, en el qual al·lega l'aplicació indeguda de l’article
533,6è. de la mateixa Llei processal, que permet al·legar l’excepció de defecte
legal de la demanda ja que s'ha formulat sense atenir-se als requisits que esmenta
l’article 524 de l’esmentada llei; que exigeix invocar els fonaments jurídics
que donen suport a les pretensions de la part demandant, i l’incompliment d'aquest
requisit en la demanda reconvencional -segons el criteri de la part recurrent- ha provocat
una situació d'indefensió, ja que la part demandada en la reconvenció no pot conèixer
el raonament jurídic que fonamenta la petició de l'adversa i per consegüent impedeix
poder contestar degudament la demanda reconvencional.
Es pot qüestionar si la fonamentació jurídica de la demanda
reconvencional és o no suficient, però el cert és que s'ha de donar més importància a
la suplicació de la demanda o de la reconvenció que a una enumeració casuística o
exhaustiva de preceptes legals o de jurisprudència, ja que si de la mateixa i de les
argumentacions formulades per les representacions processals de les parts litigants, se'n
pot deduir -com succeeix en el present cas- què és el que pretén el litigant i la
fonamentació jurídica de les seves petensions, no es pot al·legar vàlidament que la
demanda -o la reconvenció- s'han formulat de forma incorrecta. Com ha precisat el
Tribunal Suprem en sentència de 24 de maig de 1982, segons la qual es compleixen els
requisits de l’article 524 de la Llei d'enjudiciament civil si en la demanda s'indica
allò que es demana en la forma i amb les característiques necessàries per tal que el
demandat pugui fer-se càrrec allò que es demana en l'escrit de demanda. I en aquest cas
el demandat en reconvenció ha tingut l'oportunitat de contestar de forma adequada les
peticions de la demanda reconvencional i de proposar i de practicar les proves adients per
fonamentar les seves pretensions i per destruir els fets i raonaments jurídics que podien
donar suport a les pretensions del demandat i reconvenient que no considerava ajustades a
dret; la qual cosa imposa la total desestimació d'aquest motiu del recurs de cassació.
Dotzè. - Els anteriors raonaments porten a
l'estimació dels motius de cassació primer i segon dels formulats per la part demandada
i reconvenient Sr. Y, i a l'estimació dels motius de cassació segon,
cinquè i setè dels articulars per l'agent Sra. X, amb la
consegüent desestimació dels altres motius de cassació formulats per les dues parts
litigants i a la necessària revocació parcial de la sentència contra la qual es
recorre. En aplicació de l’article 1.715, 3r. de la Llei d’enjudiciament civil
es declara que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de retenció sobre finques
propietat de l'agent en garantia de la quantitat de 5.534.422 pessetes, amb les deduccions
que, si escau, s'hagin de fer en concepte de jornals del retenidor i valoració de les
construccions que ha fet segons els criteris que resulten del fonament jurídic novè
d'aquesta sentència, amb els corresponents interessos legals des del dia 3 de maig de
1990. I que pel càlcul de la llegítima que acredita el demandat i reconvenient sobre
l'herència paterna, s'ha de deduir del cabal hereditari la quantitat que efectivament ha
de pagar l'agent al seu germà per les construccions, plantacions i millores fetes en les
finques de procedència paterna.
En aplicació de l’article 1.715, 4t. de la mateixa Llei
processal, no s'ha de fer cap condemna en costes quan a les originades en les instàncies
inferiors ni en el present recurs de cassació, en què cada part ha de pagar les seves.
Per tant, en nom del rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.
DECIDIM:
Que estimem en part el recurs de cassació interposat pel procurador
dels tribunals Sr. Albert Ramentol i Noria, en nom i representació de la
Sra. X i estimem també en part el recurs de cassació interposat pel
procurador dels tribunals Sr. Francesc Moyà i Oliva, en nom i representació
del Sr. Y, contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència
Provincial de Girona el dia 31 de juliol de 1992. Revoquem en part aquesta sentència i
declarem que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de retenció sobre les
quadres, la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de purines, la sitja de ferratges,
les conduccions d'aigua i les finques en les quals ha fet unes plantacions d'arbres i
l'anivellament de marges, amb els efectes que estableix l'article 278 de la Compilació
del dret civil de Catalunya, en garantia de la quantitat de 5.538.422 pessetes, amb
deducció, si escau, de les quantitats que s'acreditin en tràmit d'execució de
sentència en concepte de jornals del retenidor i valoració de les construccions fetes
pel retenidor, que s'han de calcular actualitzant el valor dels materials i jornals que es
van emprar realment, però únicament fins al límit del valor real de les construccions
en l'estat que avui es troben, amb els corresponents interessos legals des del dia 3 de
maig de 1990. Declarem també que pel càlcul de la llegítima que la part agent ha de
pagar el demandat i reconvenient, s'ha de deduir del cabal hereditari, en concepte de
deutes del causant, la quantitat que efectivament ha de pagar l'agent al seu germà per
les edificacions, plantacions i millores fetes en les finques objecte del dret de
retenció, que s'ha de calcular en la forma suara esmentada. Confirmen els altres
pronunciaments de la sentència recorreguda. I no fem una especial condemna en costes en
aquest recurs de cassació ni en les instàncies inferiors.
Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem. |
