Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència d'1 de març de 1993

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
de 1 de març de 1993, núm. 5/1993 (Sala civil i penal)

Antecedents de fet
Fonaments de Dret
Part dispositiva

Excm. Sr. President: Sr. Lluís Ma. Díaz Valcàrcel.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Jesús E. Corbal Fernàndez, Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Barcelona, u de març de mil nou-cents noranta-tres.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats del marge, el recurs de cassació interposat contra la Sentència dictada en grau d'apel·lació per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu ordinari de menor quantia, seguides davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Girona sobre delimitació de finca i d'altres punts, el recurs de la qual va ser interposat per la demandant Sra. X, representada pel procurador Sr. Alberto Ramentol Noria, i defensada pel lletrat Sr. Jaime Dilme Ros i també pel demandat Sr. Y, representat pel procurador Sr. Francisco Moyà Oliva i defensat pel lletrat Sr. Ignacio de Ribot de Vallés, i en el que són recorrents totes dues parts litigants.

 

ANTECEDENTS DE FET

 

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Girona van ser vistes les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, promogudes per la Sra. X contra el Sr. Y, en què, un cop al·legats els fets i fonaments que estimava oportuns, demanava que es dictés sentència en què es declarés: 1r. Que es declari el dret a delimitar la finca M. de L. que es compon d'una parcel·la cadastral núm. XXX del polígon XX i la núm. XXX (porció segregada segons el fet primer) i la núm. XXX del polígon XX (finca comprada segons el fet segon), la delimitació de la qual s'haurà de fer en període d'execució de sentència, d'acord amb els plànols del cadastre. 2n. Que s'ordeni el desallotjament del demandat Sr. Y i de tots els altres ocupants de les finques i granges que són propietat de l’agent X. 3r. Que es declari que la possessió de les esmentades finques i de la granja per part del Sr. Y, des de l’any 1986 i fins el dia del lliurament efectiu de la seva possessió a la Sra. X, no té cap causa i per això el demandat ha de restituir l'enriquiment que ha obtingut del gaudi de les finques esmentades i de la granja; enriquiment injust que serà objecte de valoració en període d'execució de sentència, fixant-lo pericialment en una quantitat equivalent a la renda mitjana que s'hagués obtingut en finques i granges amb característiques semblants a les de les que ha ocupat el demandat. 4t. Que es condemni el demandat al pagament de la quantitat de 69.405 pessetes pel subministrament d'electricitat de la granja que ocupa, com també al pagament dels imports dels rebuts successius que es paguin per aquest concepte després d'aquesta demanda i firis al dia en què es desocupi la granja. 5è. Que es condemni el demandat al pagament de totes les costes si s'oposa a la demanda.

 

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit es va decidir la citació a termini del demandat a fi que en el termini legal comparegués, s'hi presentés en forma i contestés la demanda, la qual cosa va fer oportunament per mitjà d'un escrit d'acord amb les prescripcions legals, en què demanava que es denegués la demanda, s'absolgués el demandat i s'imposessin les costes a la part agent, i que s'estimés, com sol·licitava la demanda reconvencional que formulava, i un cop seguit el judici pels seus tràmits, el jutjat va dictar sentència en data 29 de juliol de 1991, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo parcialment la demanda que va interposar el procurador Sr. Gregorio Tuebols Martínez, en nom i representació de la Sra. X contra el Sr. Y declaro el dret a la delimitació de la finca M de L., finca cadastral núm. XXX del polígon XX i la núm. XX del polígon XX propietat de l’agent amb les finques limítrofes del demandat finca cadastral núm. XXX i la núm. XXX del polígon XX, i ordeno el desallotjament del demandat de les finques i de la granja propietat de l'agent quan hagi abonat al Sr. Y la quantitat de 6.436.620 pessetes, més l’interès legal corresponent des del dia 3 de maig de 1990, i que desestimo les altres peticions de la demanda i n'absolc el demandat. Estimo parcialment la demanda reconvencional i condemno la Sra. X a sufragar al Sr. Y la quantitat de 2.150.570 pessetes en concepte de llegítima, més l'interès legal des del 3 de maig de 1991. I que desestimo les altres peticions i n'absolc la demandada. Cada part ha d'abonar les costes causades a la seva instància i les comunes per meitat».

 

Tercer. - Contra la sentència esmentada tots dos litigants van interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a tots dos efectes i se'n va substanciar  l'alçada, i la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona, amb data 31 de Juliol de 1992, va dictar sentència la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que estimen en part els recursos d'apel·lació que va interposar la  Sra. X i el Sr. Y contra la sentència de data 29 de juliol de 1991, que va dictar el Jutjat de Primera Instància núm. 1 de Girona en les actuacions de judici declaratiu de menor quantia núm. 196/90, de què dimana aquest rotllo, revoquem la seva decisió únicament en el sentit següent: 1.- Pel que fa a la demanda principal: A) el desallotjament del demandat: 1.- és procedent respecte d'aquells béns als quals no afecta el dret de retenció del demandat sobre els béns següents: a) Les quadres, la granja, les sitges, els dipòsits, la fosa de purines, les sitges de ferratges i els conduccions d'aigua; b) l'anivellament de marges i reguerons a can B.; c) plantacions de 1.700 arbres a can B i de 4 10 a can J; d) plantació de 500 pollancres; 2.- 1 pel que fa als béns als quals afecta el dret de retenció, que és un dret que es declara aquí, el desallotjament queda subordinat al fet que, en execució se sentència, el demandat declari la quantia a què es refereix l'art. 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya. B) Que es condemni al demandat al pagament de la quantitat de 69.405 pessetes pel subministrament d'electricitat de la granja que ens ocupa, com també al pagament dels imports dels rebuts successius que es paguin per aquest concepte després de la demanda i fins al dia en què es desocupi la granja. C) Que es corregeixi l'error d'escriptura mecanogràfic que hi ha al final de la primera part de la decisió de la sentència d'instància quan diu «que s'estimen» en lloc de «que es desestimen les altres peticions de la demanda». II.- Pel que fa a la reconvenció: A) La llegítima meritarà l'interès legal des del dia 28 de juny de 1987 fins la data d'aquesta sentència i, des de la data d'aquesta mateixa sentència, meritarà l'interès que es determina en el paràgraf 4t. de l'art. 921 de la Llei d'enjudiciament civil. Es declara que la Sra. X ha de sufragar al seu germà, el Sr. Y: 1) 72.142 ptes. per l'anivellació de marges i reguerons de can B.; 2) 1.643.690 ptes. per plantacions d'arbres a M i can J.; 3) 673.750 ptes. per 500 arbres que es van tallar el 1985. III.- Es mantenen totes els altres pronunciaments de la decisió que s'apel·la. IV.- No es formula condemna sobre les costes d'aquesta alçada».

 

Quart. - El procurador Sr. Alberto Ramentol Noria, en representació de la Sra. X, va formalitzar el recurs de cassació per infracció de les normes del Dret civil comú i del Dret Civil de la Compilació de Catalunya, i el va fonamentar en els motius següents.

1.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil per infracció de normes reguladores de la sentència, concretament l'art. 359 del mateix cos legal.

2.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència, concretament l'art. 359 de la LEC.

3.- A l'empara de l'ordinal 3r. de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció de les normes reguladores de la sentència, concretament l'art. 372 del mateix cos legal.

4.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil, per aplicació indeguda de l'excepció 6a. de l'art. 533 de la LEC.

5.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció per aplicació indeguda de l'art. 278 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya.

6- A L’empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei d'enjudiciament civil, per infracció per interpretació errònia de l'art. 278 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya, i

7.- A l'empara de L’ordinal 4t. de l'art. 1.692 de la Llei d’enjudiciament civil, per infracció per interpretació errònia de l'art. 129 de la Compilació de dret civil de Catalunya.

 

Cinquè. - Que el procurador Sr. Francisco Moyà Oliva, en representació del demandat Sr. Y, va formalitzar també el recurs de cassació que va interposar la part demandada ja esmentada, i el va fonamentar en els motius següents:

1.- Per trencament de les formes essencials del judici, per infracció de les normes reguladores de la sentència, a L’empara de l'art. 1.692, apartat 3r. de la Llei d'enjudiciament civil.

2.- Per trencament de normes essencials del judici, per infracció de les normes reguladores de la sentència, a L’empara de l'art. 1.692, apartat 3r. de la LEC.

3.- Per trencament de les normes essencials del judici, per infracció de les normes reguladores de la sentència, a l'empara de l'art. 1.692, apartat 3r. del mateix cos legal, i

4.- Per infracció de les normes de l'Ordenament jurídic o de la jurisprudència que es van aplicar per resoldre les qüestions que ens ocupen.

 

Sisè. - Per provisió de data 19 de novembre de 1992, totes dues parts litigants es van tenir per comparegudes i el recurs de cassació es va tenir per interposat per tots dos recurrents, i es van passar les actuacions al Ministeri Fiscal a efectes de l'art. 1.709 de la Llei d'enjudiciament civil. Un cop el Ministeri Fiscal va evacuar l'esmentat trasllat, per interlocutòria de data 17 de desembre passat, els recursos de cassació que van interposar totes dues parts litigants es van admetre a tràmit, i se'ls va concedir un termini de vint dies per formalitzar per escrit la seva impugnació contra els recursos que es van interposar de contrari, la qual cosa van dur a terme oportunament. Es va assenyalar per a la vista el dia 11 de febrer passat, en què va tenir lloc; hi van assistir els procuradors i lletrats de totes dues parts. Els lletrats van informar d'allò que consideraven convenient en suport de les seves pretensions respectives, i van sol·licitar que es cassés la sentència contra la qual es recorre d'acord amb allò que van sol·licitar en els seus escrits respectius. Tots dos van sol·licitar la condemna en costes, i el recurs es va declarar vist per sentència.

Hi ha actuat com a ponent l'Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

 

FONAMENTS JURÍDICS

 

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació tenen llur origen en els fets següents. El Sr. Z era propietari de la finca anomenada «M de la F», que s'identifica com a parcel·la núm. 000, polígon 00 i parcel·la núm. 00, polígon 00 del municipi de L.. Per escriptura pública de data 12 de novembre de 1980 el Sr. Z va segregar d'aquesta finca dotze vessanes, que va vendre al seu fill Sr. Y, i d'aquesta forma la part segregada de terreny ha passat a formar la parcel·la cadastral núm. XXX, polígon 13 del municipi de L.. Per una altra escriptura pública de data 21 de febrer de 1981 el Sr. Y va comprar al Bisbat de Girona la finca que s'identifica com a parcel·la cadastral núm. 118 del polígon 13 del municipi de L., que es troba dins de la finca esmentada «Mas M de F». El Sr. Z va atorgar testament notarial obert el dia 21 de febrer de 1984, en el qual llegava als seus fills X2 i X3 allò que per Llegítima els corresponia en la seva herència i instituïa hereva la seva filla X. Per escriptura pública de data 22 de desembre de 1986 el Sr. Z va donar a la seva filla X una finca de la seva propietat. I, finalment, cal assenyalar que el Sr. Z va morir el dia 28 de juny de 1987 i la seva filla i hereva Sra. X va prendre inventari de la seva herència per escriptura pública de data 28 de desembre de 1987.

Durant els anys 1974, 1975 i 1976 el Sr. Y va construir en terrenys de la finca «M de F», propietat del seu pare, una granja i posteriorment va fer també unes plantacions d'arbres i millores en la mateixa finca. S'ha de precisar igualment que el Sr. Y vivia en companyia del seu pare durant tots aquests anys, que aquesta situació de convivència es va mantenir després que el Sr. Y va contreure matrimoni el dia 27 de desembre de 1981 i que el mes d'agost de l'any 1983 L’esmentat senyor i la seva esposa deixaren la llar paterna i anaren a viure a la casa que s'havien construït a la finca que havien adquirit del seu pare com a conseqüència de l’esmentada escriptura pública de 12 de novembre de 1980.

 

Segon. - Amb data 2 de maig de 1990 la Sra. X promogué demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el seu germà Sr. Y, en què demanava que en el seu dia es dictés sentència en què es declarés el dret de la part agent a seva finca «M de F» de les finques limítrofes propietat del seu germà; que es condemni el demandat i els seus drethavents a deixar les finques i granges que ocupa de forma indeguda a disposició de la part agent; que es declari que la possessió de les esmentades finques i de la granja per part del demandat des de l'any 1986, i fins el dia que lliuri aquesta possessió a la part agent, és una possessió que no té cap causa que obliga el demandat a restituir l'enriquiment que ha obtingut com a conseqüència de les esmentades finques i de la granja: i finalment que es condemni el demandat a pagar a la part agent la quantitat de 69.405 pessetes, import de l'electricitat que ha consumit el demandat i que ha pagat l'agent. I pel cas que el demandat pretengués exercir el dret de retenció emparat en l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, la part agent entenia que aquest dret de retenció s'havia de concretar en aquelles quantitats que el demandat acredités que efectivament havia pagat en concepte de materials i jornals dels operaris.

El Sr. Y contestà la demanda i va formular a l’ensems demanda reconvencional contra la part agent, en què interessava que es declarés que el demandat i reconvinent era propietari dels terrenys ocupats per la granja i construccions annexes per títol de donació feta pel seu pare quan es van fer aquestes construccions i edificacions; que l'agent ha de pagar al demandat i reconvinent les millores que aquest ha fet en les finques paternes, que ara són propietat de l'agent, com també l'import de les plantacions i parts de cultiu fetes pel reconvinent en finques que ara són propietat de la seva germana; subsidiàriament que es declarés que el reconvinent Sr. Y té dret a fer seus els terrenys sobre els quals ha construït la granja i les edificacions annexes perquè va fer aquestes edificacions amb l'aquiescència del seu pare Sr. Z, amb la consegüent condemna a la part agent a atorgar la corresponent escriptura pública a favor del seu germà pel preu que resulti de les proves practicades o en execució de sentència; que l'agent ha de pagar al reconvinent els treballs que ha realitzat en els cinc-cents cinquanta arbres que es troben en una finca que ara és propietat de l'agent, com també les obres i millores fetes a la casa paterna i que va pagar el reconvinent; i finalment que es condemnés la part agent a pagar al Sr. Y la llegítima que li corresponia en l’herència paterna, i que pel càlcul d'aquesta llegítima s'ha de tenir en compte el valor de la finca que el pare va donar a la seva filla i hereva Sra. X segons esmentada escriptura pública de data 22 de desembre de 1986, amb els corresponents interessos legals que s'han de comptar des de la mort del testador.

En l’escrit de contestació a la demanda reconvencional 4a part agent demanava la desestimació de les peticions 1 (donació de la granja i construccions annexes al reconvinent), 2 (millores que el reconvinent pretenia haver fet en finques propietat de l'agent), 3 i 4 (import dels arbres plantats pel reconvinent en la finca propietat de l'agent), 5 (import de les millores que el reconvinent pretenia haver fet en la casa paterna) i 7 (altres millores que s'acreditin en període de proves o en tràmit d'execució de sentència); que a l'hora de calcular la llegítima que reclama el reconvinent, s'ha de deduir del cabal hereditari la quantitat de 97.776 pessetes per despeses d'enterrament i de l'import de la llegítima la quantitat de 19.734 pessetes, pagades per l'agent per compte del legitimari en concepte d'impost de successions.

Amb data 29 de juliol de 1991 el Jutjat de la 1a Instància número 1 de Girona va dictar sentència que estimava en part la demanda i en part la reconvenció, la part dispositiva de la qual diu que declara el dret de l'agent a delimitar la seva finca «M de F» de les finques del demandat y reconvinent i que aquest ha de desallotjar les finques i la granja propietat de l'agent i que aquest ha d'abonar prèviament la quantitat de 6.436.220 pessetes, amb els corresponents interessos legals des del dia 3 de maig de 1990 (data de la demanda); que condemna la part agent a pagar al seu germà la quantitat de 2.150.570 pessetes en concepte de llegítima paterna amb els interessos legals corresponents des del dia 3 de maig de 1990.

Contra aquesta sentència parts agent i demandada van interposar recurs d'apel·lació, que resolgué l'Audiència Provincial de Girona per sentència de 31 de juliol de 1992, que estimava en part el recurs d'apel·lació interposat per la Sra. X i també en part el recurs d'apel·lació formulat pel Sr. Y. La part dispositiva de la sentència d'apel·lació estableix que respecte a la demanda principal es revoca la sentència contra la qual es recorre en el sentit que el demandat ha de desallotjar únicament aquelles finques que no són objecte del dret de retenció, que són les quadres i la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de purines, les sitjes de ferratges i les conduccions d'aigua i l'anivellament de marges de la finca Can B., la plantació de mil set-cents arbres a la finca Can Bosch i quatre-cents deu arbres a la finca Can J.i plantació de cinc-cents pollancres; pel que fa als béns subjectes al dret de retenció que en la sentència es declara, el desallotjament de les finques es condicions al fet que, en tràmit d'execució de sentència, el demandat declari les quantitats que esmenta l'article 278 de la Compilació; i que es condemna el demandat a pagar la quantitat de 96.405 pessetes pel concepte de subministrament d'electricitat de la granja que ocupa i dels successius rebuts pagats per aquest mateix concepte des de la data de la demanda. Quant a la reconvenció la sentència d'apel·lació recova la sentència contra la qual es recorria, en el sentit de la llegítima merita l’interès legal des del dia 28 de juny de 1987 (data de la mort del testador) fins a la data de la sentència i des d'aquesta data els interessos que estableix l'article 921, 4rt. de la Llei d'enjudiciament civil; i també en el sentit que l'agent Sra. X ha de pagar al seu germà -demandat en aquest judici- 72.142 pessetes per l'anivellament dels marges de la finca Can B., 1.643.690 pessetes per les plantacions d'arbres fetes a les finques Can B. i Can J. i 673.750 pessetes pels cinc-cents arbres que es van tallar l'any 1985.

Contra aquesta sentència han interposat recurs de cassació davant d'aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya totes dues parts litigants.

 

Tercer. - Atesa la seva eventual transcendència cal examinar en primer lloc els motius de cassació emparats per l'article 1.692,3er. de la Llei d'enjudiciament civil, que permet fonamentar el recurs de cassació en la vulneració de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència o de les que regeixen els actes i garanties processals. I d'entre aquests motius de cassació interessa considerar inicialment el tercer dels motius articulats per la part agent segons l’esmentat article 1.692, 3 de la Llei processal civil, en el qual al·lega infracció de les normes reguladores de la sentència que estableixen l'article  372 de la Llei d'enjudiciament civil i l'article 248 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, ja que segons l'apartat tercer d'aquest darrer precepte les sentències es formularan expressant, després d'un encapçalament, en paràgrafs separats i numerats, els antecedents de fet, els fets provats, si escau, els fonaments de dret i la decisió. Segons el criteri de la part recurrent la sentència d'apel·lació condemna l'agent a pagar al seu germà -demandat i reconvenient- 72.142 pessetes en concepte d'anivellament de marges a la finca Can Bosch, 1.643.690 pessetes pels arbres plantats a les finques Can B. i Can J. i 673.750 pessetes pels cinc-cents arbres tallats l'any 1985, i en els fonaments de dret no esmenta cap precepte legal ni jurisprudència (excepte l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya), per la qual cosa vulnera l’exigència de fonamentació jurídica de les sentències que exigeixen els esmentats articles 372 de la Llei d'enjudiciament civil i article 248 de la Llei Orgànica del Poder Judicial i jurisprudència que esmenta el recurrent en aquest motiu de cassació.

Aquest motiu de cassació ha d'ésser desestimat. En primer lloc perquè com reconeix el propi recurrent la Sala sentenciadora fonamenta la seva decisió en l'article 278 de la Compilaciódel dret civil de Catalunya, i segons jurisprudència del Tribunal Constitucional el requisit de la fonamentació jurídica de les sentències no exigeix «una agotadora explanación de argumentos y razones» (sentència del Tribunal Constitucional 254/1988), ni «una motivación escueta y concisa no deja, por ello, de ser motivación» (sentència del mateix Tribunal 174/1987), per la qual cosa s'entén -com succeeix en aquest cas- que s'ha complert amb el requisit de la fonamentació jurídica de les sentències si dels raonaments del Tribunal sentenciador, encara que formulats en termes generals, en resulten els motius que porten a justificar la resolució adoptada (sentència del Tribunal Constitucional 74/1990, de 23 d'abril). I aquest criteri apareix també a la sentència del Tribunal Suprem de 23 de desembre de 1991 -esmentada pel propi recorrent-, segons la qual la manca de fonamentació jurídica de les sentències únicament es dóna quan les parts litigants no poden conèixer el motiu de la decisió als efectes de la seva possible impugnació ni permeti als organismes jurisdiccionals superiors exercir la funció revisora que els correspon. I sembla prou clar que cap d'aquestes dues circumstàncies es donen en el supòsit que origina aquesta resolució.

Cal afegir, a més, que la desestimació d'aquest recurs de cassació formulat per la part agent ve imposada pel mateix desenvolupament del motiu de cassació, ja que la part recurrent impugna la resolució contra la qual es recorre en funció d'unes consideracions sobre les proves que s'havien practicat en primera instància, amb la consegüent pretensió que es torni a valorar aquest material probatori en cassació, la qual cosa és totalment improcedent, atès el caràcter extraordinari del recurs de cassació en el nostre dret i la via per la qual s'impugna la decisió de la sala d'instància (l'article 1.692, 3 de la Llei d’enjudiciament civil).

 

Quart. - Totes dues parts litigants impugnen la sentència contra la qual es recorre, segons l'article 1.692, 3r. de la Llei d’enjudiciament civil, i al·leguen que la sentència que va dictar en grau d'apel·lació la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona és incongruent. El primer dels motius de cassació articulat per la part agent al·lega incongruència en tenint en compte que la decisió de la Sala sentenciadora no fa cap pronunciament sobre l'enriquiment injust del demandat, mentre que el fonament de dret vuitè de la mateixa sentència admet que en període d'execució de sentència es valor i l'enriquiment injust que pugui haver obtingut el demandat sobre els béns que la sentència declara exclosos del dret de retenció. I el motiu segon de cassació articulat per la part agent al·lega incongruència defectiva per la contradicció que -segons la part recorrent- hi ha entre el fonament jurídic setè de la sentència d'apel·lació i la part dispositiva de la mateixa sentència en l'aspecte que fa referència a la distinció entre béns sobre els quals el demandat pot exercir el dret de retenció i béns exclosos del dret de retenció i que aquesta contradicció porta a la Sala sentenciadora a establir una indemnització per duplicat respecte a les quantitats que fan referència a l'anivellament de marges de la finca Can B., arbres plantats a les finques Can B.  i Can J. i els cinc-cents arbres tallats l'any 1985.

I pel que fa als motius de cassació articulats per la part demandada i reconvenient, el primer dels seus motius al·lega que la sentència és incongruent perquè no ha resolt tots els punts litigiosos sotmesos a la seva decisió, ja que segons criteri de la part els fonaments jurídics cinquè, vuitè i onze de la sentència d'apel·lació estableixen que el demandat i ara recurrent va construir la granja i les finques annexes a la finca propietat de la part agent i que aquestes construccions importaven la quantitat de 3.148.840 pessetes; i en la part dispositiva de la sentència no es fa cap pronunciament sobre aquest concepte. En el segons dels motius de cassació de la part demandada i reconvenient s’al·lega també incongruència perquè el fonament jurídic onze de la sentència d'apel·lació reconeix que el reconvenient té el dret de retenció i el dret de percebre de la part agent l'import de les obres i plantacions esmentades en l'anterior motiu de cassació i els interessos de la llegítima paterna des de la mort del testador, i després la part dispositiva de la sentència no fa cap pronunciament sobre la quantitat de 3.148.840 pessetes, import de la construcció de la granja i les finques annexes. El tercer motiu de cassació de la part demandada i reconvenient al·lega també incongruència perquè en l'escrit de reconvenció es demanava que es condemnés la part agent a pagar al seu germà la quantitat de 3.148.840 pessetes corresponents al valor de la construcció de la granja i les finques annexes, a atorgar les corresponents escriptures públiques i a pagar les quantitats reservades, i la part dispositiva de la sentència no fa cap pronunciament sobre aquests aspectes de la demanda reconvencional. I finalment el motiu de cassació quart de la part demandada al·lega igualment incongruència amb referència a la suplicació de la demanda reconvencional segons ha exposat en el motiu anterior, i és també incongruent amb els fonaments jurídics que de forma substancial i inqüestionable vénen a predeterminar la suplicació de la demanda reconvencional segons els anteriors motius de cassació segon i tercer.

 

Cinquè. - Els motius primer i segon del recurs de cassació formulats per la part demandada i reconvenient al·leguen que la sentència d'apel·lació és incongruent, perquè reconeixen que el recurrent ha construït a càrrec seu la granja i els edificis annexes per un valor, que estima provat, de 3.148.840 pessetes, que ha pagat també 72.142 pessetes en concepte d'anivellament de marges duna finca propietat de la part agent, que ha plantat arbres en finques propietat de l'agent per un valor d'1639.690 pessetes i que té dret, a més, a la meitat del valor dels arbres que es varen tallar l'any 1985, o sigui 673.750 pessetes; accepta igualment totes aquestes valoracions i també el dret de retenció que pot exercir el demandat i reconvenient sobre aquestes finques a l'empara de l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya; però en la part dispositiva de la sentència no fa cap pronunciament sobre la condemna a la part agent a pagar al reconvenient la quantitat de 3.148.840 pessetes, que segons la mateixa sentència té dret a percebre el reconvenient. Aquests dos motius de cassació es relacionen de forma molt directa amb el segon motiu de cassació de la part agent, que al·lega també incongruència, perquè en el fonament de dret setè de la sentència contra la qual es recorre es distingeix entre béns subjectes al dret de retenció establert a favor del demandat i reconvenient i béns exclosos del dret de retenció, i després la part dispositiva de la sentència estableix la mateixa distinció, però de forma diferent a la que resulta de l'esmentat fonament de dret setè.

Segons el criteri d'aquest Tribunal Superior, la discordància que efectivament hi ha, i sembla oportú afirmar també que aquest motiu de cassació hauria esdevingut -segurament innecessari, si la part recurrent hagués tingut la precaució de presentar recurs d'aclariment en temps i forma, que segons l'article 363 de la Llei d'enjudiciament civil permet fer aclariments o addicions a les sentències; també i segons l'apartat primer s'admet la possibilitat d'aclarir els conceptes confusos de les sentències, i segons l'apartat segon del mateix precepte s'admet igualment la possibilitat de rectificar els errors materials evidents que apareguin a la sentència, i de tota aquesta normativa en resulta la possibilitat d'emprar el recurs d'aclariment en obsequi al principi de claredat de les sentències. En aquest grau de cassació s'ha d'estimar que en la decisió de la sentència d'apel·lació hi ha un lapsus calami, perquè del context de la sentència resulta clar que la distinció entre béns objecte del dret de retenció i béns exclosos del dret de retenció és la que -segons el criteri de la Sala sentenciadora resulta del fonament jurídic setè esmentat.

Aquesta primera conclusió porta a fer unes ulteriors consideracions sobre la incongruència de la sentència contra la qual es recorre, que al·leguen totes dues parts litigants. En l'escrit de demanda la part agent demanava -punt segon de la suplicació- que s'ordenés el desallotjament del demandat de les finques i la granja que són propietat de l'agent, i a aquesta pretensió la part demandada oposa, en el seu escrit de contestació a la demanda, el dret de retenció de l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya. La sentència de primera instància declara que el demandat i reconvenient va construir de bona fe la granja i els edificis annexes, als quals assigna un valor de 3.148.840 pessetes i que també va fer unes plantacions i millores en finques propietat del seu pare per un import de 3.287.380 pessetes, i segons aquestes afirmacions determina que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de retenció sobre les finques i la granja propietat de l'agent, perquè no les ha de desallotjar sense haver percebut abans la quantitat de 6.436.220 pessetes. La sentència d'apel·lació -fonament jurídic setè- estableix que s'ha acreditat que el reconvenient ha construït a càrrec seu la granja i les edificacions annexes, que tenen un valor de 3.148.840 pessetes i que ha fet també unes obres d'anivellament de marges en finques propietat del seu pare per un valor total de 2.385.528 pessetes, i que per tant procedeix declarar el dret de retenció del reconvenient fins que la part agent reintegri, finançà o consigni judicialment la totalitat del valor de la granja i dels edificis annexes, l'import de les obres d'anivellament de marges i plantacions d'arbres i després afegeix que en tràmit d'execució de sentència el demandat ha de declarar la quantia que ha de cobrir el dret de retenció, sens perjudici de les comprovacions posteriors (segons estableix l'article 278 de la Compilació). I finalment condemna la part agent a pagar al seu germà l'import de les obres per l'anivellament de marges i el valor dels arbres que havia plantat en finques que ara són propietat de l'agent.

Cal fer seguidament una segona consideració, com és la que la part dispositiva de la sentència d'apel·lació no fa cap pronunciament sobre la quantitat de 3.148.840 pessetes, import de la granja i dels edificis annexes, que segons els fonaments de dret de la mateixa sentència també pot reclamar el reconvenient a la seva germana, ja que aquesta quantitat és garantida pel dret de retenció de l'article 278 de la Compilació. Hi ha, doncs, en la sentència contra la qual es recorre una incongruència defectiva o d'omissió, perquè no resol sobre uns fets sotmesos a la decisió del Tribunal i que la pròpia sentència declara que s’han acreditat; la qual cosa determina que s'hagin d'estimar els motius de cassació primer i segon dels formulats per la part demandada i reconvenient, en el sentit que s'ha de declarar que la part agent ha de pagar-li, a més dels 2.389.582 pessetes pels conceptes que explicita la sentència d'apel·lació, 3.148.840 pessetes més pels conceptes ara esmentats, o sigui, un total de 5.538.422 pessetes.

I pel que fa al segon motiu de cassació de la part agent, que al·lega incongruència defectiva per la contradicció entre el fonament de dret setè i la part dispositiva de la sentència, ja s'ha indicat que aquest aspecte del recurs s'ha de resoldre en el sentit de declarar el dret de retenció a favor del reconvenient sobre les finques propietat de l'agent que detalla aquest fonament de dret setè de la sentència. I que també ha d'ésser estimat el motiu de cassació en la part que al·lega duplicitat d'indemnitzacions a favor del reconvenient pels conceptes d'anivellament de marges i plantacions d'arbres, duplicitat que efectivament apareix a la sentència contra la qual es recorre. Que en aquest aspecte és igualment incongruent, ja que accepta el valor de les edificacions, plantacions i obres d'anivellament de marges que la sentència de primera instància considera provats, que originen el dret de retenció a favor del demandat, i després exigeix que en tràmit d'execució de sentència el mateix demandat declari les quantitats que ha de garantir el dret de retenció, quan aquesta exigència és innecessària perquè la mateixa sentència d'apel·lació accepta les quantitats que resulten de les proves practicades. Per consegüent s'ha d'entendre que el demandat no ha de retornar a l'agent les quadres, la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de purines, la sitja de ferratges, les conduccions d'aigua ni les finques en les quals ha fet obres d'anivellament de marges i plantacions d'arbres, respecte a les quals pot exercir el dret de retenció amb els efectes que estableix l'article 278 de la Compilació, per la quantitat de 5.538.422 pessetes, amb els seus interessos legals des del dia 3 de maig de 1990.

 

Sisè. - Pel que fa als altres motius de cassació en els quals s'al·lega també que la sentència contra la qual es recorre és incongruent, s'han de fer les següents precisions. El tercer motiu de cassació articulat per la part defenent i reconvenient al·lega el vici d'incongruència perquè la sentència d'apel·lació no fa cap mena de pronunciament respecte a la condemna que es demana en la demanda reconvencional, que la part agent hagués de pagar les quantitats que en concepte d'obres, millores, cultius, etc., es posin de manifest en el període de proves o en tràmit d'execució de sentència, i que es condemnés la part agent a passar per les anteriors declaracions i a l'atorgament de les corresponents escriptures, a pagar les quantitats reservades i les costes del judici. Aquest motiu de cassació és clarament desestimable. En primer lloc perquè la condemna a l’atorgament de les corresponents escriptures es fixa pel cas de que s'estimés la pretensió de la part reconvenient d'haver adquirit per títol de donació aformal les finques objecte del dret de retenció o, subsidiàriament, pel cas d'estimar-se que en el present cas es donava un supòsit d’accessió invertida; i aquestes dues pretensions -amb tot encert- foren desestimades en les instàncies inferiors, i ni tant sols s'han reproduït en aquest grau de cassació. I pel que fa a la inconcreta petició que es condemni la part agent a pagar les obres, les millores, els cultius, etc. que es posin de manifest en el període de proves o en execució de sentència, sols cal afegir-hi que es condemna la part agent a pagar les obres, les millores i els cultius que el reconvenient acredita haver realitzat en finques propietat de la part agent i per les quantitats que s'han acreditat en el període de proves; la qual cosa determina, segons s'ha raonat en el fonament jurídic anterior, la innecessarietat de deixar per a execució de sentència la concreció d'aquests punts.

Aquests raonaments porten a la desestimació del tercer motiu de cassació de la part defendent i reconvenient. Que determina igualment la desestimació del quart motiu de cassació articulat per la mateixa part, ja que com reconeix de forma clara en el seu escrit, està directament relacionat amb el motiu tercer del recurs, que acaba d'ésser desestimat, i amb el segon motiu de cassació, que ja ha estat estimat.

 

Setè. - El darrer dels motius de cassació que al·lega incongruència, és el que la part agent articula com a primer motiu de cassació, pel fet que el fonament de dret vuitè de la sentència contra la qual es recorre estima que la part agent pot reclamar unes quantitats que s'hauran de valorar en període d'execució de sentència, per l’enriquiment injust que pugui haver obtingut el demandat per la retenció de les finques que, segons la mateixa sentència d'apel·lació, s'exclouen del dret de retenció, i la part dispositiva de la sentència s'oblida després de fer qualsevol pronunciament respecte a les quantitats que pot reclamar la part agent en concepte l'enriquiment injust obtingut pel retenidor. Aquest motiu de cassació ha d'ésser desestimat, perquè parteix del supòsit que el dret de retenció a favor del demandat i reconvenient des de l'any 1986 no té justificació, i per aquest motiu creu que ha originat un enriquiment injust en perjudici de la part agent. Pretensió que cal rebutjar, perquè aquest motiu prejutja la mala fe del constructor, i per tant fa supòsit de la qüestió; i a més perquè aquesta mala fe al·legada del constructor no té justificació, com resulta de les consideracions que es fan en el moment jurídic següent.

 

Vuitè. - El sisè motiu del recurs de la part agent es fonamenta en l'article 1.692,4t. de la Llei d'enjudiciament civil, i al·lega interpretació errònia de l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya; ja que -criteri de la part recorrent- els fonaments de dret setè i vuitè de la sentència contra la qual es recorre consideren que el demandat i reconvenient ha d'ésser considerat persona que de bona fe ha edificat, sembrat, plantat o romput en sól´ d' altri, i segons aquesta suposada bona fe li reconeixen el dret de retenció de l' article 278 de Compilació. El motiu és clarament desestimable. La bona fe que exigeix l'article 278 posa que una persona edifica, planta, sembra i romp en terreny aliè perquè pensa que la va actuació és lícita i correcta. I això és el que passa en el cas que dóna origen al present curs. El fill fa unes construccions, plantacions i obres en finques propietat del seu pare, i sap evidentment que actua sobre finques alienes, però tots els actes que realitza són consentits i aprovats pel seu pare -propietari de les finques-, que fins i tot col·labora materialment i econòmicament en la realització de certes obres que fa el fill. Davant d'aquests fets, no té el més mínim fonament posar en dubte que l'actuació del fill és lícita i correcta, ja que com resulta dels precedents d'aquest article 278, la disposició que es troba en el Llibre VII, títol 1, constitució única del volum 1r. de les Constitucions i altres drets de Catalunya, es considera constructor de mala fe la persona que sap que edifica «en sól d'altre contra voluntat del senyor», i per consegüent segons els principis que informen el dret català en aquesta matèria mai pot ésser considerat constructor de mala fe el que fa la construcció en sól aliè amb aquiescència i aprovació de l'amo del terreny, que amb una actitud passiva legitima l'actuació d'un tercer sobre la seva propietat, perquè segons l'autoritzada opinió de CANCER en aquest cas es presumeix que el propietari del terreny ha conferit al tercer la facultat d'edificar (Variarum resolutionum iuris caesarei, pontificii et municipalis Principatus Cathaloniae, part 3, cap. 6, núm. 133).

Com cal desestimar igualment la pretensió de la part recurrent, formulada en aquest mateix motiu de cassació, que no es pot considerar que el fill ha actuat de bona fe des del moment en què el seu pare li va comunicar notarialment -a finals de l'any 1986- la seva voluntat de recuperar la possessió del terreny i de la granja i les construccions annexes que fill havia construït. I això perquè es tracta d'unes construccions que en el seu moment es van fer de bona fe per part del fill sobre finques paternes, que és el supòsit que segons l'article 278 de la Compilació origina el dret de retenció a favor del constructor. I aquest dret de retenció no pot quedar enervat pel fet que el propietari vulgui recuperar la possessió del terreny sobre el qual el tercer ha edificat de bona fe; perquè explicita ben clarament l'article 278 de la Compilació que el constructor pot retenir, és a dir que subsisteix el dret de retenció fins que el propietari del terreny reintegri, financiï o consigni judicialment les quantitats  es deriven dels conceptes que esmenta el precepte. Per consegüent el dret de retenció exercitat tenint en compte unes construccions fetes de bona fe en terreny, aliè, subsisteix fins i tot després que el propietari hagi manifestat la seva voluntat de recuperar la possessió de les finques, perquè aquesta decisió del propietari certament pot impedir que es considerin fetes de bona fe les construccions realitzades sobre finques de la seva propietat després que hagi manifestat la seva oposició; però sembla prou clar que no pot impedir la subsistència  del dret de retenció tenint en compte uns fets que segons el dret aplicable, generen a favor del constructor un dret de retenció en garantia d'uns crèdits que té davant el propietari. I que són encara més evidents en aquest cas, ja que atesa l’estreta relació de parentiu que hi ha entre el propietari de la finca i el constructor -pare i fill- no és oportú considerar el problema des d'una perspectiva estrictament patrimonial, perquè s'interfereixen en aquest conflicte d'interessos unes connotacions de caire familiar, que no es poden menystenir; com que la persona que va fer aquestes construccions i plantacions en una finca aliena era el que treballava a les finques del patrimoni familiar, sens dubte perquè hi havia entre pare i fill un acord tàcit que el fill seria hereu de l’herència paterna; si bé aquesta perspectiva es va frustrar com a conseqüència d'un sobrevingut distanciament entre pare i fill, que en tot cas es produí després que s'haguessin originat els fets que generen el dret de retenció a favor del fill i sense que el pare hagués manifestat en cap moment la seva voluntat de complir aquelles obligacions que li haurien permés legalment posar fi al dret de retenció que exercia el fill en garantia dels seus crèdits .

 

Novè. - La part agent formula un cinquè motiu de cassació fonamentat en l'article 1.692,4t de la Llei d’enjudiciament civil, en la qual al·lega infracció per aplicació indeguda de l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya. En primer lloc, la part recurrent al·lega la improcedència d'incloure els jornals del propi retenidor en el concepte «jornals dels operaris» que apareix a l'esmentat article 278. Aquesta argumentació és estimable en el cas que dóna origen al present recurs de cassació, ja que com s'ha raonat en el fonament jurídic anterior, ens trobem aquí davant d'un supòsit que no es pot contemplar amb criteris de pur dret patrimonial, atesa la relació paterno-filial que hi havia entre les parts interessades en el conflicte. Com s'ha indicat, mentre es varen fer les construccions, plantacions i millores les relacions entre pare i fill eren cordials i el fill dedicava les seves activitats laborals a l'explotació i millora de les finques paternes, amb l'expectativa més o menys fonamentada que quan el seu pare morís esdevindria hereu d'aquestes finques. Amb aquesta activitat i amb aquestes millores fetes pel fill a les finques paternes s'han obtingut unes plusvàlues, de les quals ja se'n beneficia el fill, ja que s'integren en el concepte i en les quantitats que acredita -en aquests moments- de l’hereva del seu pare, i aquest dret de crèdit és el que ve garantit pel dret de retenció que estableix l'article 278 de la Compilació i reconeix aquesta sentència. I fins i tot en el supòsit que es considerés que els jornals esmerçats pel fill en les finques paternes tenen un import superior al que resulta dels càlculs que apareixen en el fonament jurídic cinquè d'aquesta sentència, l’eventual excés hem d'entendre que vindria compensat pels aliments que el fill va rebre del seu pare mentre treballava en el patrimoni familiar perquè en aquells moments el fill s'integrava en aquest patrimoni treballant a les finques paternes i amb l’esperança que en un moment posterior aquestes finques serien seves. I aquesta compensació dels treballs esmerçats pel fill amb els aliments que rebia amb càrrec al patrimoni patern és conforme amb els principis que informen el dret successori i familiar català; com resultava, per exemple, de l'article 137 II  la Compilació del dret civil de Catalunya (i actualment de l'article 365 II del Codi de successions per causa de mort en el dret civil de Catalunya), en els quals es preveu que la llegítima no merita interessos mentre el legitimari visqui a càrrec del patrimoni hereditari.

I pel que fa al moment en què s'ha de situar la valoració de les construccions fetes pel reconvenient en les finques paternes, i que originen el dret de retenció a favor seu, qüestió que també planteja el recurrent en aquest motiu cinquè de cassació, el problema s'ha de resoldre en el sentit que resulta de la sentència d'aquest Tribunal Superior de 25 d'abril de 1992, la qual precisa que d'acord amb els principis que informen l'article 278 de la Compilació del text compilat català, la indemnització que pot exigir el reconvenient s'ha de calcular actualitzant el valor dels materials i jornals que es van emprar realment, però solament fins al límit que suposa el valor real de les construccions en l'estat en què avui es troben.

L’estimació d'aquest motiu de cassació determina que s'hagin de fer unes modificacions respecte a la quantitat de 5.534.422 pessetes, que segons el fonament jurídic cinquè d'aquesta sentència té dret a exigir el reconvenient de la seva germana i part agent en aquest judici. Ja que d'aquesta quantitat s'han de deduir les quantitats que s'acreditin en tràmit d'execució de sentència en concepte de jornals del retenidor i, eventualment, les que puguin resultar de la valoració de les construccions fetes pel reconvenient en la forma que es diu en aquest mateix fonament jurídic.

 

Desè. - El setè motiu de cassació formulat per la part agent, emparat en l'article 1.692,4t de la Llei d'enjudiciament civil, al·lega interpretació errònia de l’article 129 de la Compilació del dret civil de Catalunya sobre càlcul de la llegítima. Segons la part recurrent la sentència d'apel·lació vulnera aquest precepte quan no reconeix que pel càlcul de la llegítima s'ha de deduir del cabal hereditari -integrat pels béns i drets que formaven el patrimoni del causant- l’import de les indemnitzacions que s'han de pagar al demandat i reconvenient per les construccions, plantacions i millores fetes en les finques paternes, ja que aquestes quantitats tenen la consideració de deutes del causant.

Aquest motiu de cassació ha d'ésser igualment estimat perquè com s'ha raonat en els fonaments jurídics anteriors, les construccions, plantacions i millores fetes pel fill en les finques del seu pare, amb la seva total i absoluta aquiescència, determinaren que el propietari no pogués recuperar la possessió de les finques sobre les quals el fill havia fet unes millores sense pagar-ne l'import, perquè el fill exercia el dret de retenció en garantia del seu crèdit. Es tracta, per tant, d'un deute, que ja s'havia originat abans de l'obertura de la successió, i en aquesta relació jurídica el pare assumia la condició de deutor. A la mort del deutor la seva hereva se subroga en l'obligació del causant, com a conseqüència del principi de la successió que informa el dret successori romano-català, i es subroga precisament en una obligació que ja en vida afectava el seu causant. I com que segons l'article 129 de la Compilació catalana -vigent en el moment de la mort del testador- pel càlcul de la llegítima s'han de deduir del valor de l’herència els deutes del testador, és a dir tots els deutes, d’aquí se'n deriva que dels béns i drets que formen l'herència del Sr. Lluís Vicents i Vidal s'han de deduir també les 5.534.422 pessetes, amb les deduccions que puguin resultar dels conceptes que esmenta el fonament jurídic anterior, que el testador havia de pagar al seu fill pels conceptes abans esmentats, la qual cosa implica fer les corresponents correccions en el càlcul de la llegítima que fan les sentències contra les quals es recorre en les instàncies inferiors, com a conseqüència de no incloure en el passiu hereditari les quantitats que resulten dels càlculs anteriors.

 

Onze. - I finalment cal examinar el quart motiu de cassació articulat per la part agent segons l'article 1.692,4t. de la Llei d'enjudiciament civil, en el qual al·lega l'aplicació indeguda de l’article 533,6è. de la mateixa Llei processal, que permet al·legar l’excepció de defecte legal de la demanda ja que s'ha formulat sense atenir-se als requisits que esmenta l’article 524 de l’esmentada llei; que exigeix invocar els fonaments jurídics que donen suport a les pretensions de la part demandant, i l’incompliment d'aquest requisit en la demanda reconvencional -segons el criteri de la part recurrent- ha provocat una situació d'indefensió, ja que la part demandada en la reconvenció no pot conèixer el raonament jurídic que fonamenta la petició de l'adversa i per consegüent impedeix poder contestar degudament la demanda reconvencional.

Es pot qüestionar si la fonamentació jurídica de la demanda reconvencional és o no suficient, però el cert és que s'ha de donar més importància a la suplicació de la demanda o de la reconvenció que a una enumeració casuística o exhaustiva de preceptes legals o de jurisprudència, ja que si de la mateixa i de les argumentacions formulades per les representacions processals de les parts litigants, se'n pot deduir -com succeeix en el present cas- què és el que pretén el litigant i la fonamentació jurídica de les seves petensions, no es pot al·legar vàlidament que la demanda -o la reconvenció- s'han formulat de forma incorrecta. Com ha precisat el Tribunal Suprem en sentència de 24 de maig de 1982, segons la qual es compleixen els requisits de l’article 524 de la Llei d'enjudiciament civil si en la demanda s'indica allò que es demana en la forma i amb les característiques necessàries per tal que el demandat pugui fer-se càrrec allò que es demana en l'escrit de demanda. I en aquest cas el demandat en reconvenció ha tingut l'oportunitat de contestar de forma adequada les peticions de la demanda reconvencional i de proposar i de practicar les proves adients per fonamentar les seves pretensions i per destruir els fets i raonaments jurídics que podien donar suport a les pretensions del demandat i reconvenient que no considerava ajustades a dret; la qual cosa imposa la total desestimació d'aquest motiu del recurs de cassació.

 

Dotzè. - Els anteriors raonaments porten a l'estimació dels motius de cassació primer i segon dels formulats per la part demandada i reconvenient Sr. Y, i a l'estimació dels motius de cassació segon, cinquè i setè dels articulars per l'agent Sra. X, amb la consegüent desestimació dels altres motius de cassació formulats per les dues parts litigants i a la necessària revocació parcial de la sentència contra la qual es recorre. En aplicació de l’article 1.715, 3r. de la Llei d’enjudiciament civil es declara que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de retenció sobre finques propietat de l'agent en garantia de la quantitat de 5.534.422 pessetes, amb les deduccions que, si escau, s'hagin de fer en concepte de jornals del retenidor i valoració de les construccions que ha fet segons els criteris que resulten del fonament jurídic novè d'aquesta sentència, amb els corresponents interessos legals des del dia 3 de maig de 1990. I que pel càlcul de la llegítima que acredita el demandat i reconvenient sobre l'herència paterna, s'ha de deduir del cabal hereditari la quantitat que efectivament ha de pagar l'agent al seu germà per les construccions, plantacions i millores fetes en les finques de procedència paterna. 

En aplicació de l’article 1.715, 4t. de la mateixa Llei processal, no s'ha de fer cap condemna en costes quan a les originades en les instàncies inferiors ni en el present recurs de cassació, en què cada part ha de pagar les seves.

Per tant, en nom del rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

 

DECIDIM:

Que estimem en part el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Albert Ramentol i Noria, en nom i representació de la Sra. X i estimem també en part el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Francesc Moyà i Oliva, en nom i representació del Sr. Y, contra la sentència dictada per la Secció Primera de l'Audiència Provincial de Girona el dia 31 de juliol de 1992. Revoquem en part aquesta sentència i declarem que el demandat i reconvenient pot exercir el dret de retenció sobre les quadres, la granja, la sitja, els dipòsits, la fossa de purines, la sitja de ferratges, les conduccions d'aigua i les finques en les quals ha fet unes plantacions d'arbres i l'anivellament de marges, amb els efectes que estableix l'article 278 de la Compilació del dret civil de Catalunya, en garantia de la quantitat de 5.538.422 pessetes, amb deducció, si escau, de les quantitats que s'acreditin en tràmit d'execució de sentència en concepte de jornals del retenidor i valoració de les construccions fetes pel retenidor, que s'han de calcular actualitzant el valor dels materials i jornals que es van emprar realment, però únicament fins al límit del valor real de les construccions en l'estat que avui es troben, amb els corresponents interessos legals des del dia 3 de maig de 1990. Declarem també que pel càlcul de la llegítima que la part agent ha de pagar el demandat i reconvenient, s'ha de deduir del cabal hereditari, en concepte de deutes del causant, la quantitat que efectivament ha de pagar l'agent al seu germà per les edificacions, plantacions i millores fetes en les finques objecte del dret de retenció, que s'ha de calcular en la forma suara esmentada. Confirmen els altres pronunciaments de la sentència recorreguda. I no fem una especial condemna en costes en aquest recurs de cassació ni en les instàncies inferiors.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.

 

Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda