Sentència de 7 de desembre de 1992

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 7 de desembre de 1992, núm. 16/1992 (Sala Civil i Penal)

Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis Ma. D. Valcárcel, Sr. Jesús E. Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquim Badia i Tobella.

Barcelona, set de desembre de mil nou-cents noranta-dos.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats al marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència que va dictar en grau d’apel·lació la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides davant al Jutjat de Primera Instància núm. 12 de Barcelona, sobre declaració d’ineficàcia de donacions, el recurs de les quals va ser interposat pel demandant recurrent Sr. X, representat per ell mateix, i defensat pel lletrat Sr. Manuel Serra Domínguez, contra la Sra. Y, representada per la procuradora Sra. Helena Vila González i defensada pel lletrat Sr. Tomás Espuny Carrillo.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que davant el Jutjat de Primera Instància núm. 12 de Barcelona, van ser vistes les actuacions a instància del Sr. X contra la Sra. Y; la part agent va formalitzar demanda d'acord amb les prescripcions legals, en què sol·licitava, havent al·legat prèviament els fets i fonaments que va considerar aplicables al cas, que es dictés sentencia en què es declarés la ineficàcia de les donacions que va fer l'agent a favor de la demandada, descrites en l'escrit de demanda.

Segon. - Admesa a tràmit la demanda es va decidir la citació en forma de la demandada a fi de que en el termini legal comparegués en les actuacions, s'hi presentés en forma i contestés la demanda. El Jutjat va dictar sentència amb data 29 de juliol de 1991, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que desestimo la demanda que va formular el procurador dels tribunals Sr. X, en el seu nom i representació contra la Sra. Y, i he d'absoldre i absolc a aquesta darrera persona de les pretensions adduïdes en la demanda, i imposo a l'agent les costes del judici».

Tercer. - Contra aquesta sentència el demandant Sr. X va interposar recurs d’apel·lació, que va ser admès a tots dos efectes, i la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona, en va substanciar l'alçada, i amb data 6 de juny de 1992 es va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que desestimen tant el recurs d’apel·lació que va interposar la representació del Sr. X, com l'adhesió al recurs que va formular la representació de la Sra. Y contra la sentència que va dictar la magistrada-jutge de Primera Instància núm. 12 de Barcelona, en data 29 de juliol de 1991, i hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució en tots els seus pronunciaments; això sense fer imposició de les costes causades en aquesta alçada a cap de les parts litigants. I un cop ferma aquesta resolució, s'han de retornar les actuacions originals al jutjat d'on procedeixen, amb el testimoniatge de la resolució, per al seu compliment».

Quart. - El procurador Sr. X, en nom propi va formular recurs de cassació per infracció de normes, que basa en els motius següents:

1. A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, fonamentat en la infracció de l'art. 1232 del Codi Civil.

2. A L’empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, fonamentat en la infracció de l'art. 1253 del Codi Civil, i

3. A L’empara del núm 4 de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, fonamentat en la infracció de l'art. 13 de la Compilació de dret civil català.

Cinquè. - Per provisió del dia tres de setembre passat, es va tenir per formalitzat el recurs de cassació passant les actuacions al Ministeri Fiscal, per les finalitats i per el termini que preveu l'art. 1709 de la Llei d'Enjudiciament Civil; es va dur a terme oportunament aquest trasllat i la sala va admetre el recurs a tràmit per resolució del dia 21 del mateix mes. Es va lliurar la còpia de l'esmentat recurs a la part contra la qual es recorre i que es va presentar, a fi que formalitzés per escrit la seva impugnació en el termini de vint dies, tràmit que també va realitzar oportunament. La sala va acordar la celebració de vista pública, que es va fer el dia dinou de novembre últim; hi van assistir els lletrats i els procuradors de les parts. El recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència i la persona contra la qual es recorre que no es donés lloc al recurs amb condemna a costes el recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Joaquim Badia i Tobella.

Primer. - Amb data 19 de setembre de 1991 el Sr. X va presentar demanda de judici ordinari de menor quantia contra la Sra. Y en sol·licitud de la declaració de la ineficàcia de les donacions del pis entresol --- de la finca --- del carrer C. de Barcelona, d'una plaça d'aparcament d'aquesta mateixa finca, i una altra plaça d'aparcament de la finca senyalada amb els números 0-0 del Passeig P, perquè segons ells es van fer en contemplació del matrimoni projectat entre l'agent i la defenent que no es va arribar a celebrar per la negativa d'aquesta darrera i per tant d'acord amb allò que disposa l'article 13 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya postula la resolució de les esmentades donacions.

Dos altres litigis entre les parts interposats, també amb la pretensió de recuperar la propietat de les finques esmentades, si bé exercitant accions diferents són antecedents del present litigi. El primer del quals va ser iniciat el mes de setembre de 1985 amb pretensió d'obtenir la declaració de nul·litat de les donacions de les finques referenciades i dels seus corresponents contractes, documents i escriptures per engany i causa il·lícita, va finalitzar mitjançant sentencia de l’Audiència Territorial de Barcelona del dia 8 d'abril de 1987 desestimatòria de la demanda que va qualificar la naturalesa jurídica dels negocis objecte de litigi com a donacions amb plena validesa. El segon litigi es va indicar el dia 15 de setembre de 1988 amb la pretensió d'obtenir la declaració judicial que la Y era tant sols propietària aparent de les finques esmentades, ja que les havia adquirit en virtut d'un negoci fiduciari concertat amb el Sr. X, que ha estat sempre el veritable propietari dels béns que reclama i amb la pretensió subsidiària, per al supòsit que s'entengués que les finques havien estat donades, que es declarés revocada l'expressada donació perquè la Sra. Y es va negar a contreure matrimoni amb al Sr. X, ja que són donacions esponsalícies fetes en contemplació del matrimoni i d'acord amb l'art. 17 de la Compilació Catalana estan supeditades a la seva celebració, i quan aquesta no esdevé, el donant pot demanar la restitució dels béns que ha donat, sempre que el culpable de la ruptura del matrimoni projectat sigui el donatari. Aquest procediment va finalitzar per sentència d'aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del dia 2 de juliol de 1990 en què també va ésser íntegrament desestimada la pretensió deduïda per l'agent, ja que es va considerar que les donacions no eren esponsalícies.

Cal ressaltar que el Sr. X i la Sra. Y iniciaren relacions íntimes el mes d'agost de 1975, i continuada convivència a partir del mes de desembre de l'any següent per espai de prop d'una dècada.

En aquella època, el Sr. P. era casat amb la Sra. Z, i la Y amb el Sr. Z2. Ambdós matrimonis varen ésser dissolts per sentencia de divorci, el del Sr. P. el dia primer de setembre de 1983 i el de la Sra. Y el dia 6 d'octubre de 1982, si bé aquesta sentencia no va adquirir fermesa fins al mes de novembre de 1984.

La demanda inicial de les actuacions presents va ésser resolta pel Jutjat núm. 12 de Barcelona en la sentencia dictada el dia 19 de juliol de 1991, que va desestimar-la perquè considerava que no s'havia practicat cap prova en aquest procediment que permeti deduir que la causa final de les donacions impugnades fos el compromís o promesa matrimonial dels litigants i va afirmar que la raó motivadora de la liberalitat va ésser la relació de convivència existent entre les parts des de l'any 1975 i l'amor que llavors professava l'agent a la defenent i que és indiferent als efectes de la donació que hi hagués o no intencionalitat de contreure matrimoni quan haguessin pogut dissoldre els seus vincles conjugals amb terceres persones, ja que el matrimoni dels litigants no es va erigir mai en condició de les donacions.

Formulada apel·lació la Secció 14 de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 6 de juny d'aquest any va confirmar la sentencia d'instància en totes les seves parts.

Contra aquesta última resolució el Sr. X va formalitzar el present recurs de cassació articulat en tres motius que seran objecte d’anàlisi individualitzada en els fonaments j jurídics següents.

Segon. - El primer motiu de cassació es fonamenta en la suposada infracció de l'art. 1232 del Codi Civil i s'articula a l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, ja que segons el recurrent, tant la Sentencia d’Instància com la de l’Audiència no han pres en consideració la prova bàsica de la confessió judicial de la Sra. Y, practicada en el procés, que per ella mateixa havia de donar lloc a l'estimació de la demanda, perquè les donacions del pis i de les places d'aparcament que es pretenen siguin declarades ineficaces van tenir lloc no en l'any 1975, com diu la Sentència contra la qual es recorre, sinó el dia 15 de novembre de 1983, quan l'agent i la defenent havien projectat la seva unió matrimonial, error en l'apreciació de la prova que impedeix considerar que la causa de les donacions los la contemplació del futur matrimoni i no la mera convivència, que és el fonament de la Sentència que s'impugna.

Aquesta aspiració del recurrent no pot ésser admesa perquè li manca el més mínim fonament. En primer lloc, perquè encara que la confessió judicial sigui qualificada com Omnium provatione il·lustríssima, únicament és prova legal quan es practica en la forma del jurament decisori i, en tot cas, la seva eficàcia probatòria s'ha de circumscriure als fets tal i con han estat reconeguts, i no es poden desorbitar a altres fets que no siguin els expressament confessats, i en les posicions adverades per la Y no n'hi ha cap que faci referència explícita a la data de la donació, ans el contrari, se'n deriva una seqüència de fets que van des de l'any 1975, en què la defenent i l'agent inicien la seva relació com a parella, fins a l'any 1983, en què es produeix la ruptura de la seva convivència, i durant aquest llarg període es va gestant una complexa adquisició de diversos béns, entre els quals hi ha el pis del C núm. 000-000 de B, la plaça d'aparcament situada en el mateix edifici i la situada al C, que el dia 10 de març de 1982 i el dia 15 de novembre de 1983, s'escripturen a nom de la Y, data en què sens dubte es perfecciona la donació, encara que aquesta fos expressió d'una voluntat forjada en el transcurs del llarg període de convivència de les parts com a parella.

No es pot sostenir d’això l’existència d'error de dret, amb infracció de l'art. 1232 del Codi Civil perquè sense desconèixer el valor en judici de la confessió judicial, la Sala sentenciadora aprecia aquesta prova en la forma prescrita en l'art. 1233 del propi Codi i en combinació amb la resta de les practicades en el litigi, ja que la confessió ha de contrastar-se amb els restants elements probatoris per deduir els efectes que sigui procedent donar-li, i no és lícit combatre en cassació el resultat de l'apreciació conjunta de la prova per un dels seus elements integrants. (S.S. Tribunal Suprem de 27/9/62, 2/5/63, 3/1/64, 16/6/64, 28/5/80, 29/12/81, 17/12/82, 26/3/85 y 13/6/88).

En segon lloc, i al marge de totes les consideracions fetes anteriorment, té importància capital la constatació, en la sentencia del Jutjat de la Instància, que l’Audiència ratifica plenament, d'una expressió que per ella mateixa desfà l'argumentació d'aquest motiu de cassació, ja que la Sentencia no diu que les donacions van ésser fetes l'any 1975, el que podria significar una apreciació errònia, sinó que en el seu fonament de dret quart expressa textualment: «Pues son hechos incontrovertidos que los bienes se adquirieron en 1975 y 1982 mediante documentos privados elevados a escritura pública en los años 1982 y 1983, fechas en que deben reputarse efectuadas las donaciones y en las cuales aquéllos no se hallaban aún en disposición de contraer matrimonio, la sentencia dictada en el procedimiento de divorcio de la demandada, no adquirió firmeza hasta noviembre de 1984. És evident, per tant, que de la pròpia Sentencia d'Instància no resulta el fet base que dóna lloc a aquest motiu de cassació sinó que precisament parteix del fet que fonamenta el recurs i per mitjà d'aquest fet arriba a la pròpia decisió. És a dir, les donacions han de reputar-se fetes els anys 1982 i 1983, si bé en aquestes dates la defenent no era encara lliure per contreure matrimoni, ja que la dissolució del seu anterior vincle no va esdevenir definitiva fins l'any 1984.

Finalment, cal tenir present, en allò que explica la realitat del conjunt de totes les operacions, el que manifesta la sentencia d'aquesta Sala dictada en el procediment anterior al present, el dia 2 de juliol de 1990 quan diu: «No cabe aislar o independizar los dos tractus documentales ni desconocer la evidente unidad funcional y negocial de los documentados privadamente el 15 de diciembre de 1975, y en forma notarial el 15 de noviembre de 1983, constitutivo todo ello de una única operación simulada». Y de, al menos, esa unidad es plenamente consciente la propia aquí recurrente, como es de ver de la redacción de su escrito de demanda, en que al referirse al documento de 1975 se dice: «inicialmente, ante la situación de casados de ambas partes, el documento privado de compraventa se formalizó a nombre de Doña Z3, madrastra de Doña Y». Y más adelante se considera a dicha señora como una mera testaferro o "prestanoms" y en la demanda del pleito anterior se afirmaba: «Esta señora firmó como compradora porque es la madrastra de Doña Y, ya que está casada con su padre D. Z4, y para evitar que esta última apareciera como adquirente del piso, para salvar problemas económicos cuando iniciara las medidas de separación de su esposo D. Z2».

Per tant, per no resultar confessats els fets dels quals es pretén deduir el present motiu de cassació, perquè la sentencia d’instància ni la d’apel·lació no recullen el fet base que el recurrent denúncia com erroni i perquè dels antecedents resulta una explicació dels fets perfectament coherent, no pot ésser admès i cal desestimar com desestimen el present motiu de cassació.

Tercer. - El segon motiu de cassació es formula també a l'empara de l'ordinal 4 de l'article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil i es fonamenta en la suposada infracció de l’article 1253 del Codi Civil, perquè segons el recurrent la sentencia de l’Audiència incideix en el manifest contrasentit d'estimar acreditada per presumpció que la donació del pis i de les places d'aparcament es va fer per mera liberalitat i prescindeix del fet que es van fer en contemplació del matrimoni, ja que no es va atorgar l'any 1975, com considera la sentencia, sinó quan els litigants havien aconseguit deslliurar-se dels seus anteriors vincles conjugals i tenien el propòsit de contreure matrimoni.

Aquest motiu tampoc pot ésser acollit per part d'aquesta Sala ja que, en primer lloc, no és cert que la sentencia impugnada dedueixi la seva conclusió del fet base suposat pel recurrent que les donacions van tenir lloc el dia 15 de desembre de 1975 i tampoc és cert que en el moment d'escripturar-se les donacions, el dia 15 de novembre de 1983, la Sra. Y fos lliure per contreure matrimoni. Aquestes dues premisses, que el Sr. X atribueix equivocadament a la Sala amb la pretensió que la sentencia contra la qual es recorre les ha fet servir per deduir-ne la seva conclusió que les donacions no es van fer propter nuptiam fonamenten aquest motiu del present recurs de cassació, i tal com s'ha exposat en l’anàlisi del motiu anterior, la resolució impugnada no parteix dels fets que el recurrent indica, perquè tant la data de les donacions, fetes en els anys 1982 i 1983, com la condició o estat civil dels litigants, són considerats de manera encertada en la sentencia, per la qual cosa a aquestes suposades presumpcions omisives i equivocades els manca justificació i per tant no se'n poden treure les deduccions que l'agent intenta sostenir en el present motiu del recurs.

La convivència continuada i habitual dels litigants com a parella i l'amor, estima i afecte de l'agent Sr. X vers la defenent Sra. Y, és el fet base de la sentencia, del qual dedueix la presumpció motivadora de les donacions. No és possible combatre aquest fet que resulta incontrovertit i acceptat plenament per les parts litigants. (S.S. Tribunal Suprem de 16/9/88, 13/11/89, 1/1/89, 7/2/90 y 26/12/91).

En segon lloc, tal com hem recollit en el motiu anterior del presents recurs, l'expressió feta pel propi agent en el primer dels litigis, en què sosté que en el document privat d'adquisició del pis es va utilitzar el nom de la madrastra de la Sra. Y per tal d'evitar que aquesta hi figurés com a compradora en el moment d'iniciar les mesures de separació amb el que era el seu espòs, explica el perquè la donació no es va fer en el mateix moment de l'adquisició dels béns i es dóna resposta al fet que ara l'agent qüestiona.

Per altra part, no pot sostenir-se que és il·lògica i molt menys irracional o contrària al sentit comú, que la donació tingués com a causa motriu la convivència de tants anys i l'afecte i estimació existents entre el donant i la donatària, amb independència al supòsit que hagués existit la intenció del Sr. X. i de la Sra. Y de contreure matrimoni, allò que ha deduït la Sala sentenciadora és que no va ser el compromís conjugal la causa d'aquestes donacions i la inferència que aprecia ha de prevaler en cassació per sobre de la presumpció que postula l'agent si no és que aquesta resulta necessària o indispensable amb claredat absoluta i inequívoca, supòsit que no es dóna en el present cas ja que de totes les actuacions practicades no resulta cap prova que acrediti que les donacions es van fer en contemplació del matrimoni, ans al contrari, de la cronologia dels fets es revela en últim terme la lògica voluntat de l'agent i la defenent de practicar el repartiment dels béns adquirits durant els noti anys de convivència, ja que el mateix dia 15 de novembre de 1983 es van atorgar, no solament les escriptures de donació en favor de la Y, sinó també les que tenien per objecte la venda de la meitat indivisa d'altres finques en favor del Sr. X per part de la Sra. Y, resolent i liquidant d'aquesta manera la mútua i recíproca participació en els béns que havien adquirit durant els anys anteriors.

Finalment, admetre en el present procediment una conclusió diferent sobre la naturalesa jurídica dels contractes discutits de la que ha resultat establerta en les sentències anteriors, suposaria, tal com va manifestar la sentencia d'aquesta Sala del dia 2 de Juliol de 1990, repetidament citada, defensar l'eventualitat de la coexistència de resolucions totalment contradictòries sobre una mateixa qüestió.

Per tot el que hem expressat, hem de desestimar i desestimem també aquest segon motiu de cassació.

Quart. - A l'empara del número quart de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i fonamentat en la suposada infracció de l'art. 13 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, s'interposa el tercer i últim motiu de cassació ja que diu: «Les donacions i els heretaments fets en contemplació d'un determinat matrimoni produiran efectes des que s'hagi celebrat. En conseqüència, seran ineficaços si el matrimoni no s'arriba a celebrar, àdhuc sense culpa del donatari o hereu, o si fos declarat nul o s'obtingués dispensa de matrimoni no consumat, assolida, si s'escau, la corresponent homologació i, en el cas de matrimoni no consumat, amb aplicació del que disposen l'art. 10 i el darrer paràgraf de l'art.35 d'aquesta Compilació».

Al·lega el recurrent que atès que no s'ha celebrat el matrimoni, d'acord al principi de dret, Causa data, causa non secuta, la donació no ha arribat a perfeccionar-se i per tant cal declarar-la nul·la de ple dret.

La naturalesa jurídica de les donacions extraordinàries fetes en contemplació a un determinat matrimoni que es regulen actualment en l'art. 13 de la Compilació que hem transcrit, és creació de la doctrina jurídica catalana dels segles XVI i XVII durant els quals es va elaborar la figura jurídica de la donació ob causam matrimonii. És el propi Fontanella que en la seva obra De pactus nuptialibus distingeix aquesta figura de la simple donació en ocasió del matrimoni ja que en ella la celebració és la causa final de la donació, ja que en un altre cas, quan encara que sigui el seu motiu n'és causa accidental resta flora de la regulació que es contempla. Cal, dones, com a element essencial, i expressament convingut en la donació hi hagi la celebració del matrimoni. Així mateix, Lluís de Paguera, en el capítol 22 de la seva obra Decisiones aureas senyala la necessitat que en aquestes donacions sigui explícitament establerta que la causa o raó sigui la celebració del vincle conjugal. Per tant, encara que la donació es les amb motiu del matrimoni, seria simple donació quan aquest és més l'ocasió de fer-la que la raó per la qual es fa, o sigui, quan la causa no és final sinó impulsiva. únicament poden ésser incloses en l'àmbit d'aplicació de l'art. 13 de la Compilació les donacions que siguin atorgades «ob causam matrimoni».

El plantejament d'aquest motiu de cassació tampoc pot prosperar perquè, d'acord amb la doctrina esmentada i al text legal, l'aplicació del qual es pretén declarar vulnerat, no és suficient inexistència del propòsit de la celebració del matrimoni quan aquest n'és l'ocasió propícia de la donació però no la condició necessària. En el cas present, aquesta situació no resulta acreditada, ans al contrari, per les raons que abans s'han exposat, hi manca aquesta condició explícita, i per tant en plantejar aquest motiu es fa supòsit de la qüestió, amb la qual cosa, per la seva pròpia base, s'ha de desestimar, ja que tal com diu encertadament la Sentència de l’Audiència, «de les actuacions que obren en aquest procediment i en els anteriors, es desprèn que la causa vertadera i real de les donacions efectuades va ésser la relació de convivència habitual entre els litigants, i aquesta tesi va ésser mantinguda pel propi agent en el primer litigi, és a dir, la liberalitat del donant unida a l'amor i afecte que llavors professava a la defenent.»

Cinquè. - Com a efecte de la desestimació del recurs de cassació, s'ha d'acordar la imposició de les costes a la part que recorre, de conformitat amb el que estableix l'art. 1715, apartat darrer, de la Llei d'Enjudiciament Civil i la pèrdua del dipòsit constituït segons l'art. 1703.1 de la Llei processal esmentada.

VISTES les disposicions legals esmentades i les concordants d'aplicació, per tot el que s'ha exposat.

EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT QUE ENS HA ESTAT CONFERIDA.

DECIDIM:

Que declarem que no escau el recurs de cassació interposat pel procurador dels Tribunals Sr. X en nom i representació propis, contra la sentència dictada per l’Audiència Provincial de Barcelona, Secció 14, de dia 6 de juny de 1992 i condemnem la part que recorre ja esmentada, al pagament de les costes causades en aquest recurs de cassació i a la pèrdua del dipòsit constituït. S'ha de lliurar la certificació corresponent al president del tribunal esmentat, s'han de retornar les actuacions i el rotllo que va trametre i s'ha de donar la publicació establerta legalment a aquesta sentència.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.