Sentència de 16 de juliol de 1992

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 16 de juliol de 1992, núm. 9/1992 (Sala Civil i Penal)

Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis Ma. Díaz Valcárcel, Sr. Jesús E. Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig Ferriol, Sr. Joaquín Badía Tobella.

Barcelona, setze de juliol de mil nou-cents noranta-dos.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, integrada pels magistrats del marge, el recurs de cassació contra la sentència dictada en grau d’apel·lació per la Secció 15a de l’Audiència Provincial de Barcelona, com a conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia seguides davant el Jutjat de 1a. Instància núm. 11 de Barcelona sobre cessació en la copropietat de cosa comuna i venda en subhasta pública, el recurs contra les quals va interposar la X, representada pel procurador Sr. Carles Arcas Hernández i defensada pel lletrat Sr. Josep M. Solsona Sancho, contra el Y, representat pel procurador Sr. Antonio Pueyo Font i defensat pel lletrat Sr. Carlos Pascual Arranza.

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Davant del Jutjat de la. Instància núm. 11 de Barcelona es van veure les actuacions a instància de la X contra el Y. La part agent va formalitzar demanda d'acord amb les prescripcions legals en què sol·licitava, un cop al·legats els fets i fonaments de dret que va considerar procedents, que es dictés sentència per la qual decretés la venda en subhasta pública de la finca objecte d'aquest plet, amb l'admissió de licitadors estranys i s'acordés el repartiment entre les parts del preu que se n'obtingui. Per mitjà d'un atressí també sol·licitava la recepció del plet a prova.

Segon. - Un cop admesa la demanda a tràmit, es va disposar la citació a termini perquè el demandat comparegués en les actuacions dins el termini legal. El demandat s'hi va presentar en forma, cosa que va fer oportunament, va formular reconvenció i va acabar demanant al jutjat que se'n fes el trasllat a l'agent perquè es contestés; que el judici seguís els seus tràmits; que es dictés sentència per la qual es donés lloc a la reconvenció i es declarés que el pis de les actuacions no és comú sinó privatiu i exclusiu del demandat i que és nul·la l'escriptura de compravenda de data 14.10.1973, i que s'acordés la inscripció del ple domini de la finca amb caràcter exclusiu i total a favor del demandat i la cancel·lació de l'assentament referit a favor de l'agent, un cop declarada la nul·litat de la compra-venda, per falta de consentiment, objecte, causa i preu; i, un cop revocat expressament el subscrit, que es desestimés la demanda en totes les seves parts i s'absolgués el demandat, amb la imposició de costes a l'agent.

El plet va continuar els seus tràmits, amb la contestació a la reconvenció, recepció a prova i amb la pràctica de l'admesa, tot això amb el resultat que consta a les actuacions. El jutjat va dictar sentència el 25 de juliol de 1990, la part dispositiva de la qual és «DECISIÓ: Que estimo la demanda interposada pel procurador Sr. Arcas Hernández, en nom i representació de la X contra el Y i decreto la venda en subhasta pública de la finca núm. ----, inscrita al Registre de la Propietat núm. -- d'aquesta ciutat i hi admeto licitadors estranys, i acordo el repartiment del preu entre les parts. Igualment, i sense entrar a conèixer el fons pel fet d'estimar l'excepció de falta de litisconsorci passiu necessari, desestimo la demanda reconvencional interposada pel procurador Sr. Pueyo Font, en nom i representació del Y, contra la X, i condemno la part demandada i agent reconvencional al pagament de les costes processals. Contra aquesta sentència es pot interposar recurs d’apel·lació en aquest jutjat dins el terme de cinc dies a partir del moment en què se'n faci la notificació.

Tercer. - Contra aquesta sentència es va interposar recurs d'apel·lació, que es va admetre a tots dos efectes per la part demandada. Un cop se'n va substanciar l’alçada, la Secció 15a. de l’Audiència Provincial de Barcelona, amb data 16 de setembre de 1991, va dictar sentència, la part dispositiva de la qual és la següent: «DECIDIM: Estimem el recurs d’apel·lació interposat pel procurador Sr. Antonio Pueyo Font, en nom i representació del Y, contra la sentència dictada pel Jutjat de 1ª Instància núm. 11 de Barcelona el dia 25 de juliol de 1990, la part dispositiva de la qual ha estat transcrita en el primer dels antecedents de fet d'aquesta resolució, i atès que revoquem la sentència apel·lada, desestimem la demanda interposada per la X contra l'esmentat recurrent, i atès que estimem substancialment la reconvenció del demandat citat, declarem que el pis ---, porta ---, del núm. --- de la plaça P., inscrit al Registre de la propietat núm. -- de Barcelona, al tom ----, llibre ----, foli ---, finca -----, inscripció --., és propietat privativa del Y, i perquè tingui efecte a fi que se'n tingui constatació registral, un cop sigui ferma aquesta sentència, s'ha de procedir a lliurar els manaments que es consideri procedents. Es denega imposar les costes causades a cap de les dues instàncies. i un cop aquesta resolució sigui ferma, s'ha de retornar les actuacions al jutjat d'on provenen i se n'ha d'expedir testimoniatge a fi que s'acompleixi».

Quart. - El procurador Sr. Carles Arcas Hernández, en representació de la X, va interposar recurs de cassació, el qual va formalitzar, per infracció de normes de dret civil comú i de dret civil de Catalunya, que va fonamentar en els motius següents:

1r. - A l'empara del núm. 4 de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament civil, per error en l'apreciació de la prova, basat en documents que consten en les actuacions.

2n. - A l'empara del núm. 5 de l'art. 1692 de la LEC, per infracció de l'ordenament jurídic, per inaplicació de l'art. 156 de la mateixa llei processal i la doctrina legal sobre la figura jurídica del litisconsorci passiu necessari.

3r. - A l'empara del núm. 5 de l'art. 1692 de la llei processal per inaplicació de l'art. 20 de la Llei Hipotecària, en relació amb la doctrina legal sobre el liticonsorci invocada en el motiu anterior, i

4t. - A l'empara del núm. 5 de l'art. 1692 de la LEC, pel qual es denuncia infracció per aplicació errònia o indeguda de l'art. 20 de la Compilació del dret civil especial de Catalunya.

Cinquè. - Un cop admès el recurs i evacuat el tràmit del Ministeri Fiscal i el d'instrucció de les parts, es va assenyalar el dia 2 de juliol actual per a la vista, dia en què va tenir lloc. Hi van assistir els lletrats i procuradors de totes dues parts litigants, els quals van al·legar els fets i fonaments que van estimar oportuns. La part recurrent va sol·licitar que es cassés la sentència, i la part contra la qual es recorria va sol·licitar que es denegués el recurs i que es condemnés a les costes el recurrent.

Hi ha actuat com a ponent el magistrat Il·lm. Sr. Lluís Puig i Ferriol.

Primer. - Per tal de centrar les qüestions que s'han de resoldre en aquest recurs de cassació, sembla oportú precisar els fets que han originat el litigi i fer esment de les resolucions recaigudes en les instàncies inferiors. Els litigants Y i la X van contraure matrimoni el dia 2 de gener de 1955; el règim econòmic dels esposos era el de separació de béns propi del dret civil de Catalunya. Amb data 14 de novembre de 1973 els esmentats cònjuges van comprar per meitat i proindivís un pis situat a L., en l'escriptura pública de compra-venda del qual s'hi feia constar que el venedor confessa que havia rebut dels compradors, abans de l'atorgament de l'escriptura, el preu convingut i que el preu l'havien pagat els compradors per part iguals entre ells. I amb data 9 de desembre de 1987 del Jutjat de 1a. Instància núm. 15 de Barcelona va dictar sentència en què declarava la separació dels esmentats cònjuges, amb els efectes legals procedents.

Amb data 10 de setembre de 1988 la X, va promoure demanda de judici declaratiu de menor quantia contra el seu marit, en la qual demanava que desitjava posar fi a la situació d'indivisió respecte al pis que havia adquirit juntament amb el seu marit, i suplicava que en el seu moment es dictés sentència en què es decretés la venda en subhasta pública de l'esmentada finca i que el preu obtingut es dividís per parts iguals entre els cònjuges. El marit es va oposar a la demanda, i va formular l'ensems una demanda reconvencional, en la qual al·legava que el pis era propietat exclusiva del defendent, ja que l'havia adquirit com a conseqüència de la permuta d'un solar que juntament amb els seus germans havia adquirit per herència del seu pare, encara que aquesta permuta venia emmascarada per una compra-venda d'aquest solar a favor del constructor atorgada el dia 26 de novembre de 1969, que s'havia de completar amb un document privat de data 17 de novembre del mateix any, qualificat de conveni transaccional, en el qual el constructor s'obligava a edificar sobre aquest solar i atribuir al defendent i reconvenient i als seus germans un pis a cadascun. Per consegüent, la compra-venda d'aquest mateix pis a favor dels cònjuges litigants per meitats indivises -segons l'esmentada escriptura pública de 14 de novembre de 1973- no es corresponia amb la realitat, ja que el constructor havia adjudicat abans aquest mateix pis al marit a títol de permuta del solar sobre el qual s'havia construït el pis, que en l'escriptura pública de compra-venda no es justificava l'origen i la procedència de la part del preu que corresponia pagar a l'esposa ni es feia cap manifestació sobre el caràcter de parafernal o privativa de la quantitat pagada per l'esposa; que en tot cas aquesta adquisició de la meitat del pis per l'esposa suposava que l'havia adquirit per donació del seu marit, i segons el primitiu article 20 de la Compilació del dret civil de Catalunya, aquesta donació entre cònjuges era nul·la; i que en tot cas es tractava d'una compra-venda radicalment nul·la per manca d'objecte, preu, consentiment i causa. El Jutjat de primera instància número 11 de Barcelona va dictar sentència en què estimava la demanda i en què desestimava la reconvenció. Un cop apel·lada aquesta sentència, la Secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en què revocava la sentència contra la qual s'havia recorregut, en la qual desestimava la demanda promoguda per l'esposa i declarava que el pis objecte de la controvèrsia judicial era propietat privativa del Y.

Segon. - En l'acte de la vista d'aquest recurs de cassació, el lletrat de la part contra la qual es recorre va reiterar el seu criteri que es declarés desert i caducat el recurs de cassació sobre la base de les consideracions que va formular en el seu moment davant de la Secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona. Amb referència a aquesta qüestió, s'ha de tenir present que aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va desestimar la pretensió de la part contra la qual es recorre per Interlocutòria de 6 d'abril de 1992, que ha quedat ferma, amb la natural conseqüència que la part contra la qual es recorre no pot reproduir ara, de forma totalment extemporània, una pretensió que ja va ser rebutjada en virtut de l'esmentada resolució.

Tercer. - L'esposa agent i ara recurrent fonamenta el seu primer motiu de cassació en l'article 1692, número 4, de la Llei d'Enjudiciament Civil, i denuncia error en l'apreciació de la prova, fonamentats en documents que obren en les actuacions, que demostren l'equivocació del jutjador, sense que resultin contradits per altres elements probatoris. La part recurrent al·lega que la sentència d’apel·lació estima simulada la compra-venda, en la qual els litigants havien adquirit per meitat i proindivís el pis objecte del litigi sobre la base de la manca de recursos economies de la recurrent per fer tal adquisició, i per no concedir valor a l'escriptura pública de compra-venda sense fonamentar-se en altres mitjans d'igual o superior valor probatori. El motiu s'ha de desestimar. En primer lloc perquè, segons un reiterat criteri jurisprudencial, la simulació és una qüestió de fet, sotmesa a la lliure apreciació dels organismes jurisdiccionals inferiors (sentències del Tribunal Suprem de 14 de novembre de 1989 i 30 de maig de 1990), i per consegüent no és revisable en cassació la conclusió a què arriba la sentència contra la qual es recorre. I en segon lloc perquè el document assenyalat com a suport del motiu, en compliment d’allò que estableixen els articles 1707 11 i 1692, número 4, de la Llei d'Enjudiciament Civil, és el document que apareix en el foli 217 del Jutjat de primera instància, juntament amb la resta de la prova practicada, que constitueixen, precisament, la base de la fonamentació jurídica de 14 sentència contra la qual es recorre; i és també reiterat criteri jurisprudencial, que es refereix al fet que no és viable l'ordinal quart de l'article 1692 de la Llei processal civil, quan -com en aquest cas- el document ja ha estat valorat pel qui jutja a quo, de manera que l'eventual valoració errònia s'havia de fer valer -en tot cas- per la via de l'ordinal cinquè (sentències del Tribunal Suprem de 23 d'octubre, 14 de novembre i 5 de desembre de 1990).

Quart. - El motiu segon de cassació es fonamenta en l'article 1692, número 5, de la Llei d’Enjudiciament civil, i en aquest motiu es denuncia infracció de l'ordenament jurídic, per inaplicació de l'article 156 de la mateixa Llei processal i de la doctrina legal sobre la figura del litisconsorci passiu necessari. El motiu és inicialment desestimable, perquè la inaplicació de la doctrina legal sobre el liticonsorci s'ha de canalitzar per la via de l'article 1692, número 3, de la Llei d’Enjudiciament Civil -infracció de les formes essencials del procediment que regulen els actes i garanties processals - i no per la via del número cinquè del mateix precepte, però fins i tot prescindint d'aquest defecte processal, el present motiu de cassació s'ha de desestimar. I això perquè aquesta manca de liticonsorci passiu necessari va ser al·legada per la part ara recurrent en el tràmit de contestació a la demanda reconvencional, en base al fet que en la demanda reconvencional es demanava la nul·litat de l'escriptura pública de compra-venda del pis objecte del present litigi, ja que es tracta d'un contracte sense objecte, preu, consentiment ni causa, ja que segons el criteri de la part reconvenient el pis objecte de la compra-venda ja no era propietat del transmitent, sinó del reconvenient, com a conseqüència de la permuta de solar per un pis a construir convinguda abans de l'escriptura pública de compra-venda. D'aquests fets se'n deriva que la part transmitent -ja sigui a títol de permuta o de compra-venda -és aliena a les qüestions que s'han suscitat entre els cònjuges litigants, ja que la part transmitent va complir les obligacions que havia assumit amb els adquirents i en va rebre les contraprestacions convingudes. Si després entre els cònjuges adquirents s'ha suscitat el litigi sobre si el pis és propietat exclusiva del marit -tesi de la sentència contra la qual es recorre - o d'ambdós cònjuges per meitats indivises -com entèn la sentència de primera instància-, aquesta és una qüestió que no afecta gens ni mica els interessos del transmitent del pis. I si, com ja va tenir ocasió de precisar aquest Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, fent seu un reiteradíssim criteri mantingut per la jurisprudència del Tribunal Suprem, el litisconsorci passiu necessari té com a finalitat evitar que quedin al marge del procés persones que tenen un interès legítim en la qüestió controvertida, la conseqüència és prou clara. La part transmitent no té cap interès en el resultat del litigi que dóna lloc al present recurs de cassació per les raons esmentades fa un moment, i per tant la sentència contra la qual es recorre no ha infringit la doctrina legal sobre el litisconsorci passiu necessari, tesi que reafirmen les sentències del Tribunal Suprem de 24 d'abril i 7 de juliol de 1990, segons les quals no és necessari convocar a judici aquelles persones que no tenen un interès directe en el plet, perquè la sentència sols pot tenir uns efectes connexes en relació amb aquests tercers, que en tot cas gaudeixen de la facultat d'intervenir en el litigi amb el caràcter d'intervinents adhesius.

Cinquè. - La desestimació del segon motiu de cassació determina igualment la desestimació del tercer motiu, fonamentat en l'article 1962, número 5, de la Llei d'Enjudiciament Civil, en el qual es denuncia infracció de l'ordenament jurídic per inaplicació de l'article 20 de la Llei hipotecària, en relació amb la doctrina del litisconsorci invocada en el motiu anterior perquè, com admet la mateixa part recurrent, aquest motiu complementa o contempla des d'un angle diferent el motiu de cassació anterior; i, per consegüent, la desestimació d'aquest motiu comporta la inviabilitat del motiu tercer.

Sisè. - El darrer motiu de cassació, formulat amb caràcter subsidiari, es fonamenta en l'article 1692, número 5, de la Llei d'Enjudiciament Civil, i en aquest motiu es denuncia infracció de l'ordenament jurídic per aplicació errònia o indeguda del primitiu article 20 de la Compilació de dret civil de Catalunya en relació amb la disposició transitòria 7a. de la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, i de la disposició transitòria 4a. del Codi civil. El motiu es formula pel cas que s'estimi que la recurrent va adquirir la meitat indivisa del pis objecte del litigi per donació del marit i no per compra-venda convinguda per la recurrent i el seu marit -com a part compradora - del transmitent, que no és part en el present litigi. Pel que fa al present motiu de cassació s'ha de recordar, inicialment, que la sentència de primera instància va estimar la pretensió de l'esposa agent -i ara recurrent - d'haver adquirit la meitat indivisa del pis per títol de compravenda; mentre que la sentència de l’Audiència -que revocava la sentència contra la qual es recorria - estima simulada aquesta compra-venda, i entén que la compra-venda dissimula una donació del marit a favor de la seva muller de la meitat indivisa del pis, i que aquesta donació dissimulada és nul·la per manca d'un ànim de donar per part del marit i per aplicació de l'anterior article 20 de la Compilació, que d'entrada declarava nul·les les donacions entre cònjuges fetes fora de capítols matrimonials.

Setè.- D'acord amb els raonaments dels fonaments jurídics anteriors, s'ha de convenir que l'escriptura pública de compra-venda atorgada l'any 1973 entre qui transmet i els cònjuges litigants com adquirents, no respon a la realitat, sinó que encobreix o dissimula un negoci jurídic diferent. Ara s'ha de precisar que el negoci jurídic dissimulat és la permuta del solar que el marit tenia en situació de pro indivís amb els seus germans pel pis que es va convenir d'adjudicar al marit en el document privat de 17 de novembre de 1969. Per consegüent, ens trobem davant d'una escriptura pública de compra-venda que dissimula un contracte de permuta. Ara s'ha d'afegir una segona qüestió: segons el contracte privat a què s'acaba de fer referència, si s'hagués seguit la via de la permuta, el pis s'hauria adjudicat exclusivament al marit; però quan en lloc de la permuta es diu que s'ha convingut un contracte de compra-venda, en aquesta apareixen com a part compradora el marit i la seva muller, i en l'escriptura pública de compra-venda es diu que qui transmet confessa que ha rebut abans el preu convingut, que els compradors han pagat per parts iguals entre ells. D'aquests fets se'n deriva una conclusió racional. Si el marit dissimula la permuta sota un contracte de compra-venda, en la qual apareixen com a compradors ell i la seva muller, és clar que per aquesta via l'única cosa que vol és fer una lliberalitat a favor de la seva muller; i que aquesta conclusió és fonamentada ho acrediten determinades circumstàncies. En primer lloc, el fet que la persona afavorida per la llibertat és el cònjuge i no un estrany, i cal recordar que en aquella època els cònjuges ara litigants, vivien en una situació de normalitat. En segon lloc s'ha d'esmentar que com admeten ambdues parts litigants, es tracta d'un matrimoni català que viu un règim de separació de béns, i segurament per tal de superar el principal inconvenient que presenta aquest règim econòmic conjugal, com és la possible desprotecció econòmica del cònjuge mancat de patrimoni i d'ingressos durant el matrimoni (com és el cas de l'esposa en el present judici), és corrent a Catalunya posar béns a nom del cònjuge mancat de recursos econòmics (en aquest cas posar béns a nom de la muller, que és la situació més freqüent), amb diferents finalitats, positives unes i fraudulentes en altres casos, però que en el supòsit que dóna origen al present recurs de cassació, s'ha d'estimar que el fet de posar la meitat del pis a nom de la muller, va obeir únicament a la finalitat de mitigar els efectes d'un règim de separació absoluta de béns entre cònjuges d'economia modesta. Per això s'ha d’estimar que l'actuació del marit té un clar ànim de fer una lliberalitat a favor de la seva muller, avui recurrent, i que aquest ànim de lliberalitat es tradueix en una donació per part del marit a favor de la seva muller de la meitat del pis, que hauria adquirit exclusivament el marit si s'hagués seguit la via de la permuta convinguda inicialment amb qui transmet. I l’existència d'aquest ànim de lliberalitat comporta que s'ha d'estimar vàlida la donació encoberta que documenta l'escriptura pública de compra-venda de 1973, segons resulta de la posició que ha mantingut al Tribunal Suprem en les seves sentències de 23 de setembre de 1989 y 22 de gener de 1991.

Vuitè. - D'acord amb el que s'ha raonat en el fonament jurídic anterior, s'ha d'entendre que la donació encoberta de la meitat del pis feta pel marit a favor de la seva muller, compleix els requisits que exigeix la llei per la seva validesa. Però aquesta declaració de validesa s'ha de contrastar ara amb una darrera qüestió, com és la de determinar la normativa que s'aplica a aquesta donació entre cònjuges catalans. Cal recordar que aquesta donació dissimulada es va atorgar l'any 1973, i que en aquest moment a Catalunya les donacions entre cònjuges estaven subjectes al règim del primitiu article 20 de la Compilació segons el que les donacions entre cònjuges fetes fora de capítols matrimonials es declaraven nul·les, i encara que aquesta nul·litat era discutida, el cert és que el marit -en la seva demanda reconvencional demostrava haver-se penedit de la donació efectuada a favor de la seva esposa, i per consegüent la donació esdevenia ineficaç. La sentència contra la qual es recorre declara nul·la la donació entre els cònjuges litigants basant-se -també- en el primitiu article 20 de la Compilació; i aquest pronunciament de la sentència contra la qual es recorre és objecte del darrer motiu de cassació formulat per l'esposa agent i ara recurrent.

Novè. - És cert que el dret espanyol no es troba una norma que solucioni els problemes de dret transitori que es deriven del fet que s'hagi modificat el règim jurídic de les donacions entre cònjuges: nul·les segons el primitiu article 20 de la Compilació (sense que s'escaigui ara precisar aquesta declaració de nul·litat) i vàlides segons l'actual article 20 de la Compilació, encara que revocables en els casos de l'article 21. En termes generals es pot dir que s'ha passat d'un règim prohibitiu de les donacions entre cònjuges a un règim permissiu d'aquestes lliberalitats; però ni en el Codi Civil ni en el dret català es troba una norma, que permeti determinar quina és la normativa que s'aplica als actes nuls segons el dret anterior i vàlida segons el dret vigent. Un cop s'ha arribat a aquest punt s'ha d'esmentar que les donacions entre cònjuges es regulaven -tant en el dret anterior com en el vigent - per normes de caràcter imperatiu, en el sentit que els cònjuges podien fer-se o no donacions entre ells, però si les realitzaven, el règim jurídic d'aquestes liberalitats era subjecte a les normes reguladores de la institució. I com s'ha constatat fa un moment, a Catalunya s'ha passat d'un règim inicialment prohibitiu a un sistema francament permissiu, que es fonamenta en la diferent valoració que fa el legislador de cada època dels interessos socials i familiars involucrats que emmarquen el problema de les relacions patrimonials entre cònjuges. I que en l'aspecte que ara ens interessa, es projecta sobre una donació entre cònjuges catalans, que havien contret matrimoni i havien realitzat la donació mentre estava vigent en el dret català la normativa que s'inclinava per la tesi de la nul·litat de les donacions entre cònjuges (primitiu article 20 de la Compilació), i que es vol fer valer aquesta nul·litat en uns moments en què els legislador català considera vàlides les donacions entre cònjuges (actual article 20 del text compilat).

Desè. - En termes generals es pot afirmar que aquí ens trobem davant del problema d’haver de determinar la retroactivitat o no de les actuals normes catalanes que regulen les donacions entre cònjuges: però més que un problema de retroactivitat o no dels articles 20 a 22 de la Compilació, hi ha la qüestió de precisar com han d'ésser valorades jurídicament després de l'entrada en vigor de l'actual normativa sobre donacions entre cònjuges, les realitzades durant la vigència de la normativa anterior. Aquest problema presenta un abast més general, perquè d'una forma o altra es projecta sobre el dret de família espanyol, profundament modificat tant pel legislador estatal com pel Parlaments de les Comunitats Autònomes, perquè l'actual Constitució imposa una valoració jurídica diferent dels interessos familiars. Són significatius en aquest punt l'article 85 del Codi civil, que estableix unes causes de dissolució del matrimoni aplicables fins i tot als celebrats abans de la reforma de l'any 1981, és a dir, als matrimonis que s'havien contret quan el dret espanyol no admetia unes causes de dissolució de matrimoni que sanciona el dret actual; com significativa és també la postura de la doctrina espanyola que -per exemple - admet clarament que s'apliqui l'actual normativa referent a la societat de ganancials fins i tot als matrimonis que s'havien celebrat abans de la reforma del Codi civil, perquè l'actual sistema de cogestió del patrimoni comú o ganancial s'estima més conforme que l'anterior, fonamentat -com és prou conegut- en una preeminència del marit quant a la gestió dels interessos patrimonials de la família, encara que això impliqui privar al marit d'unes facultats que li atribuïa la llei vigent en el moment de la celebració del matrimoni; i en fi, sembla oportú esmentar aquí que el mateix criteri de valorar segons el dret nou les situacions Jurídiques que s'havien originat mentre era vigent el dret anterior, és el que informa les disposicions transitòries de la Llei catalana 7/1991, de 27 d'abril, de filiacions, de la Llei catalana 37/1991, de 30 de desembre, sobre mesures de protecció dels menors desemparats i de l'adopció i la disposició transitòria de la Llei 39/1991, de 30 de desembre, de la tutela i institucions tutelars.

Onzè. - De les consideracions anteriors se'n deriva que per tal de resoldre el problema que aquí es considera, cal fer una distinció. Es pot entendre que les disposicions transitòries 1a. i 2a. del Codi civil es fonamenten en el principi tempus regit actum, i per consegüent si el dret anterior declarava nul un acte realitzat sota la seva vigència, aquest acte continua essent nul, encara que la llei nova el consideri vàlid. Aquesta regla és perfectament aplicable quan el contingut de la relació jurídica el poden determinar els interessats a l'empara del principi d'autonomia privada; però quan el contingut de la relació jurídica el predetermina la Llei, amb independència de la voluntat dels interessats, en aquests casos s'ha d'entendre que la llei nova regula també aquelles relacions jurídiques que ja existien en el moment de la seva entrada en vigor i que encara subsisteixen, perquè la nova llei persegueix establir un règim general i uniforme, que sols pot tenir si se li dóna aquest abast general. I aquest és el criteri que ha adoptat el legislador els nostres temps, com resulta dels exemples esmentats en el fonament jurídic anterior. Per consegüent, com que el règim jurídic de les donacions entre cònjuges l'estableix el legislador per mitjà d'unes normes imperatives, s'ha d'entendre que la donació de la meitat indivisa del pis que el Y va fer a la seva esposa, i ara part recurrent, la X en l'escriptura pública intitulada de compra-venda de 14 de novembre de 1973, nul·la segons el dret civil català vigent en l'esmentada data, des de l'entrada en vigor de la Llei catalana 13/1984, de 20 de març, que declara vàlides les donacions entre cònjuges, s'ha de considerar que des de la vigència de la nova llei resta sotmesa a les prescripcions dels actuals articles 20 i 21 de la Compilació; i que per tant es tracta d'una donació vàlida i que produeix tots els seus efectes, ja que el marit tenia en tot cas els terminis que estableix l'actual article 22 de la Compilació per exercitar l'acció de revocació de la donació, tal com resulta de la disposició transitòria 4a. del Codi civil, que declara subsistents les accions nascudes a l'empara del dret anterior, però que en tot cas s'han d'exercir en els terminis i d'acord amb els procediments que estableix la llei nova. I en el cas que origina el present recurs de cassació, els terminis que estableix l'actual article 22 de la Compilació, s'han exhaurit àmpliament.

Dotzè. - Els anteriors raonaments porten a l'estimació del darrer motiu de cassació formulat per la X, i a la consegüent revocació de la sentència contra la qual es recorre. En aplicació de l'article 1713,3 de la Llei d'Enjudiciament civil, es confirma la sentència dictada pel Jutjat de primera instància número 11 de Barcelona estimatòria de la demanda, i es decreta la venda en subhasta pública de la finca 70.931, inscrita en el Registre de la Propietat número 2 de Barcelona, s'admeten tercers licitadors i s'acorda el repartiment del preu entre les parts litigants. En consideració a les particulars circumstàncies que concorren en el present cas, derivades de la deficient regulació de les qüestions de dret transitori que aquí s'han suscitat i que han originat unes resolucions no coincidents en les instàncies inferiors, i en aplicació de l'article 1715,4 de la Llei processal civil, es considera adequat no fer cap condemna en costes quant a les originades en les instàncies inferiors i que cada part pagui les seves respecte a les originades en el present recurs de cassació. Per tant, en nom del Rei i per l'autoritat que ens ha estat conferida.

Que estimem en part el recurs de cassació interposat pel procurador dels tribunals Sr. Carles Arcas i Hernández, en nom i representació de la X, contra la sentència dictada per la secció 15 de l’Audiència Provincial de Barcelona el dia 16 de setembre de 1991, revoquem aquesta sentència i estimem la demanda formulada per la X contra el Y, confirmen la sentència dictada pel Jutjat de primera instància número 11 de Barcelona estimatòria de la demanda, i decretem la venda en subhasta pública de la finca número -----, inscrita en el Registre de la Propietat número -- de Barcelona, amb admissió de tercers licitadors i acordem el repartiment del preu obtingut entre les parts litigants per parts iguals. Sense fer expressa condemna de les costes causades en les dues instàncies i en aquest recurs de cassació. S'ha de lliurar a l'esmentada Audiència la certificació corresponent i s'ha de practicar la devolució de les actuacions i del rotllo a la Sala que en el seu moment es van remetre.

Aquesta és la nostra sentència, que pronunciem, manem i signem.