Sentència de 10 de febrer de 1992

El Jutjat va dictar sentència amb data 13 de desembre de 1990, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimo íntegrament la demanda formulada pel Sr. X contra Y, i declaro la nul·litat de l'acord que consisteix a proclamar la candidatura conseqüència de les eleccions del dia 28 de juliol de 1989, i declaro la nul·litat de les actes posteriors que la candidatura hagi dut a terme. Condemno l'entitat a restituir la situació inicial, anterior a les eleccions, i ordeno d'elegir novament la Junta directiva, i que s'imposin les costes a la part demandada».

Tercer. - Contra aquesta sentència la part demandada va interposar recurs d’apel·lació, que va ser admès a tots dos efectes, i un cop substanciada l'alçada, la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència en data 5 de setembre de 1991, la part dispositiva de la qual és: «DECIDIM: Que estimem el recurs d’apel·lació instat pel procurador Sr. J. en nom i representació de Y, revoquem la sentència dictada pel magistrat jutge de Primera Instància núm. 2 de Badalona, i hem d'ABSOLDRE i ABSOLEM la sociedad demandada de la pretensió processal que va ser l'origen de les actuacions. Imposem les costes d’instància a l'agent i no fem cap pronunciament especial de les costes del recurs».

1.- A l'empara del núm. 4 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per error en l'apreciació de la prova.

2.- A l'empara del núm. 5 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció per inaplicació de l'art. 4.1 del Codi civil vigent, de l'art. 12 del Decret de 20 de maig de 1965 en relació amb l'art. 6.6 de la Llei d'Associacions.

3.- A l'empara del núm. 5 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament  Civil per aplicació indeguda de la Llei de 31 de maig de 1980 i la Llei 8/88 de 7 d'abril.

Primer. - Les qüestions que s'han de resoldre en el present recurs de cassació tenen el seu origen en la demanda presentada pel Sr. X, soci del «Y», contra aquesta entitat, en què demanava que es declarés la nul·litat de l'acord pres per l'entitat demandada referent a la proclamació de la junta directiva guanyadora de la votació que es va fer el dia vint-i-vuit de juliol de mil nou-cents vuitanta-nou, sobre la base que l'assemblea general extraordinària de l'esmentat club va proclamar la nova junta directiva que havia sortit de les eleccions, sense respectar el quòrum necessari previst per l’article dinou, apartat segon, dels mateixos estatuts, que exigeixen l'autorització de l'assemblea general extraordinària per convocar eleccions de junta directiva i en el cas que ara es considera, l'autorització no va ésser acordada per l'assemblea general extraordinària, sinó per la junta directiva del club, la qual cosa determina que s'hagués de considerar nul·la de ple dret la votació referent a l'elecció de la nova junta directiva, ja que en fer-la s'havien contrariat els estatuts socials i la normativa estatal i autonòmica sobre associacions en general i associacions esportives. El «Y» s’oposà a l'anterior demanda i va al·legar en primer lloc, la caducitat de l'acció exercitada per la part agent, perquè havia formulat la seva impugnació després dels quaranta dies que estableix l'article dinou, apartat segon, del Reial Decret 177/81, de setze de gener; que l'agent impugnava un suposat acord pres per l'assemblea general, i cal precisar que el dia vint-i-vuit de juliol de mil nou-cents vuitanta-nou l'assemblea general no va prendre cap mena d'acord, perquè va ésser convocada i es va reunir amb l'única finalitat de constatar un fet electoral autenticat per la junta electoral (l'ordre del dia de la convocatòria era «Proclamació de President i Junta Directiva, si s'escau») i que l'anterior junta directiva del club (assessorada pel propi agent) després d’haver presentat la seva dimissió, va iniciar el procés per tal d'elegir una nova junta directiva i va designar la corresponent junta electoral i va convocar l'assemblea general del club sense cap mena d'oposició per part de l'agent. El Jutjat de Primera Instància número dos de Badalona amb data tretze de desembre de mil nou-cents noranta va dictar sentència en què estimava la demanda i declarava la nul·litat de l'acord que consisteix en la proclamació de la candidatura que havia sortit de les eleccions de vint-i-vuit de Juliol de mil nou-cents vuitanta-nou i va declarar també la nul·litat dels actes posteriors que hagués realitzat la nova junta directiva. La Secció Primera de l’Audiència Provincial de Barcelona amb data cinc de setembre de mil nou-cents noranta-u dictà sentència en què revocava la sentència recorreguda, ja que estimava que l'agent havia exercitat la seva acció impugnatòria quan ja havien transcorregut amb excés els quaranta dies que estableix el Reglament de règim interior del «Y» per exercitar aquesta acció.

Segon. - Contra la sentència recaiguda en grau d’apel·lació la part agent ha interposat recurs de cassació, en el primer motiu del qual al·lega, a l'empara del número quatre de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, error en l'apreciació de la prova, ja que segons la part recurrent el tribunal d’instància fonamenta la seva resolució en el Reglament de règim interior del «Y», reglament que existeix, però que cap de les parts litigants ha aportat a les actuacions que ha donat origen a aquest recurs de cassació. Aquest motiu de cassació ha d'ésser desestimat, ja que l'esmentat article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament  Civil, número quatre, permet fonamentar el recurs de cassació en error en l'apreciació de la prova que resulti d'un document aportat a les actuacions i que compleixi tots els requisits exigits per una reiterada i coneguda jurisprudència del Tribunal Suprem, i en aquest cas ens trobem que l'error en l'apreciació de la prova que al·lega la part recurrent, vol fonamentar-la en un document que no apareix a les actuacions, la qual cosa demostra palesament la improcedència d'aquest primer motiu de cassació, que mai es podrà fonamentar en l'article 1.692, número quatre, de la Llei d'Enjudiciament Civil, ja que un document no aportat és impossible que serveixi per demostrar l'equivocació del qui jutja en l'apreciació de la prova i per consegüent la via emprada per la part recurrent impedeix a aquest Tribunal estimar el present motiu de cassació, tot i que és possible que els fets que han donat origen a aquest recurs, almenys en part s'hagin desenvolupat al marge de les previsions legals i estatuàries.

Tercer. - El segon motiu de cassació es fonamenta en l’article 1.692, número cinc, de la Llei d'Enjudiciament Civil, perquè a criteri de la part recurrent el Tribunal d’instància no ha aplicat l’article quatre, apartat primer, del Codi civil (en realitat el recurrent al·lega l'actual article sis, apartat tercer, del Codi) ni l'article dotze del Decret de 20 de maig de 1965, en relació amb l'article 6, apartat sisè, de la Llei d'associacions de 24 de desembre de 1964, que haurien portat a declarar la nul·litat radical de l'acord consistent en la proclamació de la candidatura que forma l'actual directiva del «Y» ja que és contrari a la Llei. Aquest motiu de cassació ha d'ésser igualment desestimat, ja que, de les actuacions, en resulta que les possibles infraccions comeses en el procés electoral que ha portat a l'elecció de l'actual junta directiva de l'esmentada entitat, són en tot cas unes infraccions de normes reglamentàries, de rang inferior a les legals en sentit estricte, o de preceptes estatuaris, que d'acord amb el que disposa l'article 12 del Decret de 20 de maig de 1965 originen únicament l’anul·labilitat, però no la nul·litat radical dels actes impugnats. I com que per la impugnació dels actes anul·lables el precepte esmentat estableix un termini de quaranta dies, que en el cas que dóna origen al present recurs s'ha escolat sobradament, és evident que ha caducat el termini per impugnar, perquè els actes irregulars no eren uns actes nuls en sentit estricte.

Quart. - El tercer motiu de cassació es fonamenta també en l’article 1.692, número cinc, de la Llei d'Enjudiciament Civil, i en el motiu s’al·lega que el Tribunal d’instància aplica segons el criteri de la part recurrent de forma indeguda la Llei estatal de 31 de maig de 1981 i la Llei catalana de l'esport 8/1988, de 7 d'abril. Igualment cal desestimar aquest tercer i últim motiu de cassació, que no invoca cap precepte concret de les esmentades disposicions legals que creu infringides, i el recurrent tampoc formula cap mena de raonament que recolzi la pertinència i fonamentació d'aquest motiu de cassació i vulnera d'una manera clara i evident el que disposa l'article 1.707, apartat tercer, de la Llei d'Enjudiciament Civil.