Sentència del Tribunal Superior de
Justícia de Catalunya
de 12 de novembre de 1991, núm. 15/1991 (Sala Civil i Penal)
 Antecedents de fet
Fonaments
de Dret
Part dispositiva
Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.
Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis M., Díaz Valcárcel, Sr. Jesús E.
Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquin Badia Tobella.
Barcelona, dotze de novembre de mil nou-cents noranta-un.
VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya,
constituïda pels magistrats del marge, el recurs de cassació interposat contra la
sentència dictada en grau d'apel·lació, per la Secció Onzena de l'Audiència
Provincial de Barcelona, conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor
quantia, seguides al Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Mataró sobre rescissió per
lesió ultra dimidium de contracte de compravenda, el recurs de la qual va ser anunciant
per la demandant X1 i havent-se acreditat la seva mort i
havent estat cridats els seus hereus o drethavents va comparèixer el X2 en la seva qualitat d'hereu i successor, representat pel Procurador Sr. Jaime
Bordell Cervelló sota la direcció del lletrat Sr. Jordi Carreras Llansana havent-se
formalitzat oportunament el recurs, en què la part que es recorre és el demandat
Y1 i la demandada Y2, no compareguts
en aquest recurs.
ANTECEDENTS DE FET
Primer. - Que pel Jutjat de Primera Instància núm.
2 de Mataró van ser vistes les actuacions indicades de judici declaratiu de menor
quantia
a instància de la X1 contra el Y1 i la Y2 en què es sol·licitava, havent al·legat
prèviament els fets i fonaments de dret que considerava oportuns, que es dictés
sentència en què es declarés la rescissió del contracte de compravenda formalitzada
el 20 d'octubre de 1987, atorgada davant el notari Sr. Enrique Jiménez amb el núm. 1893
del seu protocol entre l'actora i els demandats, i s'ordenés la cancel·lació dels
assentaments registrals causats per l'escriptura referenciada al Registre de la Propietat
núm. 2 de Mataró i es condemnés els demandats al pagament de les costes processals.
Segon.
- Admesa la demanda a tràmit, es va ordenar
l'emplaçament dels demandats a fi de que en el termini legal compareguessin en les
actuacions, personant-se en forma i responent la demanda, la qual cosa van fer
oportunament mitjançant la seva representació processal, es van oposar a la demanda pels
raonaments i fonaments que van considerar pertinents, i van demanar que es dictés
sentència per la qual no es donés lloc a les pretensions de la part actora i que es
mantingués la fermesa del contracte de compravenda que al seu dia van signar l'actora i
els demandats. En el cas de que no siguin ateses les pretensions de la part demandada pel
que fa a la fermesa de la relació contractual que es va establir al seu dia per la
compravenda de la finca situada a la P, núm. 00 es dicti sentència
alternativa en el sentit següent: a) Que es fixi el valor de la finca de la
P, núm. 00. b) Que es faci la valoració exacta de les quantitats lliurades a compte
per tots els conceptes descrits en la contestació de la demanda. c) Que s'indiqui la
diferència que s'ha de pagar a la part actora. d) Que es doni la possibilitat de
rescindir el contracte o, si escau, pagar la diferència que el jutjat fixi, donant a
conèixer la lesió que ha patit la part actora. e) I en el cas que la part demandada
exerciti la resolució del contracte, s'ha de determinar el valor que la part actora li ha
de restituir per les quantitats lliurades a compte per la compravenda. Es condemni
expressament a la part actora al pagament de les costes d'aquest judici, ja que ha estat
interposat amb evident mala fe i negligència. Es va seguir el judici pels seus tràmits i
l'esmentat jutjat va dictar sentència amb data 27 de juny de 1990, la part dispositiva de
la qual és: «DECISIÓ: Que estimant la demanda interposada pel procurador
Doménech, en nom i representació de Remedios T. C., contra el Y1 i Y2, he de declarar i declaro la rescissió
del contracte de compravenda, formalitzat el 20 d'octubre de 1987, atorgada davant el
notari Sr. Enrique Giménez, amb el núm. 1.893 del seu protocol entre la que avui és
actora i els demandats, i ordeno la cancel·lació dels assentaments registrals causats
per l'escriptura referenciada al Registre de la Propietat núm. 2 de Mataró, i condemno
els demandats al pagament de les costes processals».
Tercer. - Contra l'esmentada sentència els demandats van
interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a ambdós efectes, es va substanciar
l'alçada i la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència
el dia 1 de febrer de 1991, la part dispositiva de la qual diu: «DECIDIM: Que
estimant el recurs d'apel·lació interposat per la representació del Y1 i la
Y2, contra la sentència que va dictar
l'Il·lm. Sr. Jutge de Primera Instància núm. 2 de Mataró el 27 de juny de 1990, en
actuacions de menor quantia núm. 198/88 sobre rescissió de contracte de
compravenda per
lesió, instades per la X1, contra els apel·lants, hem de
revocar i revoquem íntegrament la resolució anterior i per això desestimem la demanda
formulada per la part demandant i eximim els demandats de les seves peticions, i imposem a
la part actora les costes de primera instància i no fem pronunciament especial de les
causades en aquesta alçada. I un cop ferma aquesta resolució, s'han de retornar les
actuacions al Jutjat de procedència amb testimoni de la resolució per al seu
compliment».
Quart.
- Un cop rebudes les actuacions en aquesta Sala
Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es va incoar el rotlle corresponent
amb designa de ponent i havent-se acreditat en forma la mort de l'actora recurrent
X1, amb els tràmits legals previs i el nomenament per edicte als
seus hereus o drethavents, va comparèixer personant-se en forma el X2, que va acreditar la seva qualitat d'hereu i successor de l'esmentada difunta, que
va ser tingut per part, i es van comunicar les actuacions conformement amb el que havia
estat sol·licitat i previngut en l'art. 1.705 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i un cop
retornades oportunament el procurador Sr. Jaime Bordell Cervelló que té la seva
representació processal, va formalitzar el recurs de cassació per infracció de normes
del dret civil comú i del dret civil de la compilació de Catalunya, que va fomentar en
els motius següents:
1r.-Per trencament de les formes essencials del judici per infracció
de les normes reguladores de la sentència, denunciat a l'empara del núm. 3r. primer
incís, de l'art. 1.692 de la LEC.
2r.- Per error en l'apreciació de la prova basat en documents que són
en les actuacions i que demostren l'error evident del que jutja denunciat a l'empara del
núm. 4 de l'article 1.692 de la LEC.
3r.- Per infracció de
l'art. 321, paràgraf 1r. i 2n. de la
Compilació del dret civil de Catalunya i, relacionant-s'hi, l'art. 1.253 del Codi
Civil,
denunciat a l'empara del núm. 5è de l'art. 1.692 de la LEC.
Cinquè.
- Lliurades les actuacions al Ministeri Fiscal
per la finalitat i pel termini previngut en l'art. 1.709 de la Llei d'Enjudiciament Civil,
van ser retornades amb l'escrit oportú i els tràmits oportuns previs, per
interlocutòria de data 25 de juny darreres va admetre el recurs i es van comunicar les
actuacions per a instrucció a la part recurrent, l'única que va comparèixer, i
retornades oportunament es va assenyalar per a la vista el dia 24 d'octubre darrer, en
què va tenir lloc. Hi va assistir el lletrat i el procurador de l'esmentat recurrent. El
lletrat va informar donant suport a les seves pretensions i es va declarar el recurs vist
per a sentència.
Essent Ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Joaquim Badía i Tobella.
FONAMENTS DE DRET
Primer. -
L'agent exercita en la seva demanda l'acció de
rescissió per lesió «ultra dimidium» de la compravenda formalitzada amb els
defenents, perquè entén que el preu de 2.420.000 pessetes confessat en l'escriptura de
referència és inferior al cinquanta per cent del valor real de la finca transmesa que
és estimat pericialment en 14.000.000 de pessetes. Malgrat que la demanda expressa les
circumstàncies del contracte referides als antecedents personals i al comportament de les
parts mentre es va fer i després del seu atorgament, que donen a entendre un possible
vici contractual que suposaria la manca del ple consentiment de la venedora i que podria
fins i tot afectar la validesa del negoci jurídic, resulta evident que l'única acció
que exercita en aquestes actuacions és la rescissòria per lesió, que regula
l'article
321 i següents de la Compilació del Dret Civil de Catalunya.
Els defenents s'oposen a la demanda i sostenen que al preu confessat en
l'escriptura s'hi ha d'afegir el valor de l'usdefruit de la finca que en el mateix moment
de l'operació es va cedir a la venedora i que valoren en quatre milions de pessetes i que
la compravenda va ésser atorgada en compensació dels beneficis rebuts dels defenents i
als serveis i atencions que aquests li van prestar durant els molts anys en què la varen
assistir i que l'actora els va voler compensar mitjançant l'atorgament de l'escriptura de
referència i per això la causa del contracte és també la gratitud i la liberalitat de
l'atorgant i atès que la compravenda no és exclusivament onerosa queda exclosa de la
previsió del paràgraf primer de l'article 321 de la Compilació i és d'aplicació el
segon paràgraf del mateix article que exclou la rescissió en aquests supòsits. Contra
la sentència del Jutjat de 1a. Instància de Mataró el dia 27 de juny de 1990 estimativa
de la demanda, els defenents van interposar recurs d'apel·lació davant la Secció 1a. de
l'Audiència Provincial de Barcelona que donà lloc a la revocació íntegra de la
sentència anterior i a la desestimació de la demanda, i va absoldre els defenents de les
seves peticions. Es va interposar en temps i forma, recurs de cassació contra aquesta
sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a l'empara
dels números 3, 4 i 5 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil i pels motius
que s'analitzen a continuació.
Segon. -
En el primer motiu del recurs, que es fonamenta a
l'empara del número tres, incís primer, de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament
Civil, es denuncia la violació de les formes essencials del judici, per infracció de les
normes reguladores de la Sentència que assenyala l'article 359 de l'esmentada llei
processal, segons el qual les sentències han d'ésser clares, precises i congruents amb
les demandes i amb la resta de pretensions deduïdes oportunament en el plet.
El recurrent sosté que la Sala ha resolt sobre una qüestió que no es
la que van plantejar les parts: la Sentència és incongruent per «extra petitum»
perquè aquesta afirma que en la compravenda de la finca no hi ha hagut cap preu i com
que el negoci no resulta onerós, no escau l'acció rescissòria per lesió «ultra
dimidium», la qual cosa obliga a desestimar la demanda, afirmació que cap dels litigants
no ha sostingut.
És cert que la congruència que exigeix la llei processal a les
sentències respon al principi rogatori i ha de ser el resultat de la comparació entre
les pretensions concretades per les parts i la resolució judicial. La congruència
exigeix, per tant, que la sentència respecti els mateixos elements que els litigants han
aportat al propi plet com a matèria, i que és la que ha d'utilitzar el qui jutja. És a
dir, el que estableix l'article 395 de la Llei d'Enjudiciarnent civil és la necessitat
que entre la part dispositiva d'una resolució judicial i les pretensions oportunament
deduïdes per les parts contendents durant la fase expositiva del plet hi hagi la màxima
concordança i correlació, tant pel que fa als subjectes integrants de la relació
jurídica-processal com pel que fa a l'element objectiu entorn del qual gira la
controvèrsia.
D'acord amb aquestes consideracions, cal examinar la Sentència dictada
el dia 1 de febrer de 1991 per la Secció 1a. de l'Audiència Provincial de Barcelona en
les actuacions presents i de la seva anàlisi es constata que no pot estimar-se viciada de
cap tipus d'incongruència ni hi ha «extra petitum», sinó que s'ajusta i adequa a les
pretensions deduïdes per les parts en el procés i per tant no pot prosperar i ha de
decaure aquest motiu de cassació per les raons que seguidament s'exposen:
a) La Sentència en la seva part dispositiva expressa textualment que:
«hem de revocar i revoquem íntegrament l'anterior resolució, i per això desestimem la
demanda formulada per la part demandant i absolem els demandats de les seves peticions».
Per tant, es tracta d'una sentència absolutòria i en termes generals
aquestes sentències no poden ésser incongruents, llevat que es basin en una excepció no
al·legada ni estimable d'ofici, perquè l'absolució i la desestimació decretades,
resolen tots els punts litigiosos de manera implícita i solament aquests, i amb aquesta
declaració escueta n'hi ha prou per haver de considerar congruent la resolució dictada.
S.T.S. de gener de 1975, 6 de juliol i 29 de setembre de 1983, 20 d'octubre de 1984, 6 de
març, 16 d'octubre, 17 i 22 de novembre i 31 de desembre de 1986, 11 de febrer de 1972, 3
de febrer de 1973 i 21 d'abril i 30 de juny de 1988.
b) La Sala en la seva sentència no s'allunya dels fets invocats en els
escrits inicials del litigi, sinó que, tal com manifesta ella mateixa, valora la seva
realitat amb l'apreciació conjunta de la totalitat de les actuacions judicials.
Efectivament, l'agent en l'escrit inicial d'aquest procediment exercita
l'acció rescissòria per lesió «ultra dimidium» del contracte de
compravenda de la
casa assenyalada amb el número 00 del carrer de Cuba de Mataró formalitzat amb els
defenents el dia 20 d'octubre de 1987 mitjançant l'escriptura pública autoritzada pel
notari d'aquella ciutat el senyor Enrique Jiménez amb el número 1.893 del seu protocol.
Al·lega un possible vici o error en el consentiment de la venedora, persona delicada de
salut que vivia sola i la captació dolosa de la seva voluntat per part dels defenents,
antecedents que podrien afectar la validesa del contracte, però que no tenen
consideració en aquest procés per raó de l'acció exercitada. L'agent postula
únicament, d'acord amb l'article 321 i següents de la Compilació del Dret Civil de
Catalunya, l'acció per la resolució del contracte en estimar que ha sofert lesió en
més de la meitat del preu just. Fa una petició subsidiària d'indemnització si no los
possible la rescissió perquè la finca hagués estat tramesa a un tercer de bona fe,
supòsit que no s'ha produït.
La part defenent s'oposa a la pretensió deduïda manifestant que el
preu confessat, que figura en l'escriptura de compravenda, respon estimativament a
l'import dels serveis, atencions i lliuraments d'aliments, vestits i medicines que els
compradors, durant molt de temps, van prestar a la venedora i que aquesta va voler
compensar i agrair amb l'atorgament de la compravenda per tal que els defenents rebessin
el que era seu i en la súplica demanen que: «es dicti sentència per la qual no es doni
peu a les pretensions de la part actora i que es mantingui la fermesa del contracte de
compravenda que al seu dia l'actora i els demandats van signar». Així mateix la
súplica diu: «En el negat supòsit que no fossin ateses les pretensions de la part
demandada quant a la fermesa de la relació contractual que es va establir al seu dia per
la compravenda de la finca situada a la P núm. 00 es dicti sentència
alternativa en el sentit següent». A continuació la defenent demana que es fixi el
valor de la finca i l'import de les prestacions efectuades per tal de poder pagar en el
seu cas la diferència corresponent o bé recuperar el valor de les prestacions segons li
convingui.
Tenint en compte la naturalesa del litigi, la sentència dictada per
l'Audiència de Barcelona no pot esdevenir incongruent atès que en desestimar la demanda
es limita a no donar peu a les pretensions de l'agent d'acord amb el «petitum» primer
dels defenents. No entra, perquè no cal ni és oportú, a resoldre les peticions
subsidiàries de les parts ja que no s'han produït els supòsits en què es basen.
c) Finalment la sentència raona i justifica la desestimació de la
demanda pel fet la causa del contracte que es pretén rescindir, «no és onerosa sinó
totalment o en part gratuïta perquè es percep raonablement un component de liberalitat
dins de la multitud de formes sota les quals es manifesta una causa encoberta en un negoci
indirecte per tal d'obtenir mercès a aquest negoci objectius que no són els que permeten
l'estructura del mateix negoci».
Considera per tant que la relació contractual reflectida en
l'escriptura de compravenda, motiu del litigi, la constitueix un «negotium mixtum cum
donatione» i la seva causa es el resultat de la fusió de dues altres causes, una onerosa
«causa debendi» per la qual es compensen i es paguen els serveis i prestacions
econòmiques atorgades pels defenents a l'agent i que és la que serveix a la figura
contractual utilitzada i una altra encoberta de caràcter liberal que resulta de
l'«animus donandi» per la qual la venedora expressa la seva gratitud als compradors
fent-los donataris de la diferència del valor del que s'ha transmès. Això explica i
justifica el desequilibri que hi ha entre el preu en venda de la finca i l'import de les
prestacions assistencials i econòmiques fetes i enerva l'acció exercitada per aplicació
del paràgraf segon l'article 321 de la Compilació al·legada dels defenents St. 18 de
novembre de 1970. Per això, de les anteriors consideracions cal concloure que no hi ha
incongruència en la Sentència recorreguda i per tant no es pot admetre i s'ha de
desestimar aquest primer motiu de cassació.
Tercer. -
El segon motiu de cassació es fonamenta a
l'empara de l'ordinal quatre de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil atès que
el recurrent considera que hi ha un error en l'apreciació de la prova basat en documents
que són en les actuacions.
La part recurrent impugna la certesa de l'afirmació que conté la
Sentència segons la qual «el fedatari públic va advertir a la venedora sobre el que
aquesta estava realitzant i gràcies a la seva intervenció es va subscriure el document
privat pel qual els compradors cedien a la venedora l'usdefruit vitalici de la finca i es
comprometien a no alinear-la ni gravar-la fins que s'hagués extingit l'esmentat
usdefruit», sostenint que la Sala ha comès error amb aquesta afirmació ja que no
resulta de la prova documental aportada, atès que el notari, successor del que va
autoritzar la compravenda, en remetre la còpia de l'escriptura i del document en què es
pactà l'usdefruit, diu: «Que, amb motiu del lliurament de la còpia de la
compravenda
sol·licitada, ha resultat que el document privat era a l'interior de la matriu de
compravenda per exemplar duplicat, però sense formar-ne part. El document no estava
protocol·litzat ni en constava acta de dipòsit ni, segons el que sap aquest notari, hi
havia resguard particular de cap tipus de dipòsit. Per això considera que escau acomplir
el manament, i aportar els originals que s'han trobat, i de l'existència dels quals el
notari ha estat assabentat amb motiu de l'esmentada recerca i del lliurament, sense que
aquest document privat formi part del protocol, de què com a successor m'he fet
càrrec».
L'esmentada afirmació de la Sentència no queda desvirtuada per la
comunicació del notari successor, com pretén el recurrent, atès que la Sala es basa no
solament en l'examen dels documents aportats, que si bé no expressen el fet tampoc el
contradiuen, sinó que l'apreciació conjunta de la totalitat de les actuacions i aquest
particular sí que resulta de la prova testifical on el testimoni de la part defenent
advera el fet que la sentència recull. Per poder estimar l'existència de l'error,
l'afirmació de la sentència hauria de resultar contradictòria amb els documents
incorporats a les actuacions i aquests haurien de demostrar l'equivocació de qui jutja,
supòsit que no es dóna en el cas que analitzem. S.T.S. de 23 de març, 17 de juliol i
15 de setembre de 1985, 30 d'abril de 1986, 23 de maig i 15 de juny de 1987, i 10 de
febrer de 1988. En conseqüència, atès que no existeix error en l'apreciació de la
prova basada en els documents que obren en les actuacions i no aparèixer demostrada
l'equivocació del qui jutja perquè no ha estat contradita pels altres elements
probatoris, cal també desestimar com desestimem aquest segon motiu de cassació.
Quart. - Atès que no hi ha l'enllaç precís entre els
fets demostrats en les actuacions i la presumpció que dedueix la sentència sobre
l'existència d'un ànim de liberalitat de l'actor en l'atorgament de l'escriptura de
compravenda, el recurrent interposa un tercer i últim motiu de cassació a l'empara del
núm. 5 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil ja que aquesta estimació
implica l'aplicació del paràgraf segon de l'article 321 de la Compilació del Dret Civil
de Catalunya i la manca d'aplicació del paràgraf primer del mateix precepte legal, i és
conseqüència de l'aplicació incorrecta de l'article 1.253 de Codi Civil.
La determinació del nexe lògic i directe necessari per apreciar una
presumpció constitueix un judici de valor que es reserva al qui jutja i que cal respectar
mentre no s'acrediti la seva manca de raonabilitat. Solament que no hi ha un enllaç
precís i directe segons les regles del criteri humà entre el fet base i la presumpció
deduïda, aquesta es pot revisar si cal desestimar-la en cassació. S.T.S. de 7 i 10 de
març i 1 d'abril de 1983.
En el cas present, la presumpció a què arriba la Sala quan manifesta
«percebre raonablement un component de liberalitat» per part de l'agent en l'atorgament
de l'escriptura de compravenda entra en el fons del litigi i valora segons el seu criteri
i atribucions el conjunt de les al·legacions de les parts i la totalitat de la prova
practicada. Aquesta no se centra en la determinació del valor real de la finca que
pràcticament no es discuteix per les parts, sinó en la motivació del contracte. En el
debat, tant en la fase expositiva com en la probatòria, es relaten i proven fets similars
que fan referència, tots ells, a les recíproques relacions mantingudes pel litigants
durant una colla d'anys i que, segons els defenents, eren quasi familiars, mentre que
segons l'agent eren de simple amistat, però que, en tot cas, van donar motiu a la
compravenda i a l'existència d'un sentiment inicial de reconeixença i agraïment
confessat, fins i tot, per la pròpia part actora, si bé aquesta sosté que va ésser
objecte d'una captació dolosa de la seva voluntat ateses les circumstàncies personals en
què es trobava. Per tant, la Sala per resoldre el litigi en els termes en què és
plantejat, ha d'entrar necessàriament a analitzar i valorar aquesta relació, per
determinar la causa real del negoci jurídic a què va donar lloc i, en aquest cas, les
presumpcions judicials són un medi hàbil de prova i es deriven directament dels fets que
es debaten. A més, cal tenir present, com expressa el Tribunal Suprem en la seva
sentència de 16 de setembre de 1988, que la simulació quasi mai presenta prova directa
de la seva existència, atès el desig de les parts en ocultar-la, i per tant, haurà de
fonamentar-se en presumpcions que condueixin al qui jutja a l'apreciació de la realitat
existent. L'íntima relació de les parts i les atencions i mostres d'afecte rebudes per
l'agent dels defenents, que s'acrediten plenament i l'atorgament simultani a l'escriptura
de compravenda d'un testament que fa hereus universals els defenents poden donar
perfectament lloc a la presumpció de l'existència d'un «animus donandi» que juntament
amb la voluntat de satisfer els favors rebuts i les despeses ocasionades són causa del
«negotium mixtum cum donatione» com sosté la part demandada i estima la sentència en
dir que la causa del contracte no és ben bé del tot onerosa, sinó expressiva de la
liberalitat de l'agent. Per tant, la presumpció deduïda en la sentència és
perfectament lògica, relacionada amb els fets resultants de la prova, i adequada al cas
segons les previsions que tenen en compte els articles 1.215 i
1.249 del Codi civil i la
innombrable jurisprudència del Tribunal Suprem expressada en les sentències com les de
29 de setembre i 21 de novembre de 1956, 21 de setembre de 1959, 25 de març de 1965, 20
de gener de 1972 i 30 de juny de 1988. Tot i que en el comportament posterior a
l'atorgament de l'escriptura els defenents van mostrar la seva ingratitud i van provocar
el penediment de l'agent, la qual cosa no es valora en aquest procediment per raó de la
naturalesa de l'acció exercida.
En conseqüència també és procedent desestimar aquest tercer i
últim motiu de cassació.
Cinquè. - S'imposen les costes del recurs a l'agent
conformement amb les pretensions que conté l'últim paràgraf de l'article 1.715 de la
Llei d'Enjudiciament Civil.
Per tot el que s'ha exposat, EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT QUE ENS
HA ESTAT CONFERIDA
DECIDIM:
Que hem de declarar i declarem la desestimació del recurs de cassació interposat per
la representació processal de la senyora X1 i fonamentat per la del
senyor X2, hereu i successor de l'anterior per raó de la seva
defunció, contra la sentència dictada per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de
Barcelona de data 1 de febrer de 1991, i condemnem la part recurrent al pagament de les
costes del recurs. S'ha de lliurar certificació d'aquesta Sentència que s'ha de trametre
a l'Audiència juntament amb totes les actuacions que es van enviar al seu dia.
Aquesta és la nostra Sentència que pronunciem, manem i signem.
|
