Projecte Norma Civil
Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya

pàgina elaborada per l'Institut de Dret Privat Europeu i Comparat de la UdG
amb el suport del
Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya

Institut de Dret Privat Europeu i Comparat UdG

Sentència de 12 de novembre de 1991

Anterior Amunt Següent

 

Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya
de 12 de novembre de 1991, núm. 15/1991 (Sala Civil i Penal)

Antecedents de fet 
Fonaments de Dret 
Part dispositiva 

Excm. Sr. President: Sr. José A. Somalo Giménez.

Il·lms. Srs. Magistrats: Sr. Luis M., Díaz Valcárcel, Sr. Jesús E. Corbal Fernández, Sr. Lluís Puig i Ferriol, Sr. Joaquin Badia Tobella.

Barcelona, dotze de novembre de mil nou-cents noranta-un.

VIST per la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, constituïda pels magistrats del marge, el recurs de cassació interposat contra la sentència dictada en grau d'apel·lació, per la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona, conseqüència de les actuacions de judici declaratiu de menor quantia, seguides al Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Mataró sobre rescissió per lesió ultra dimidium de contracte de compravenda, el recurs de la qual va ser anunciant per la demandant X1 i havent-se acreditat la seva mort i havent estat cridats els seus hereus o drethavents va comparèixer el X2 en la seva qualitat d'hereu i successor, representat pel Procurador Sr. Jaime Bordell Cervelló sota la direcció del lletrat Sr. Jordi Carreras Llansana havent-se formalitzat oportunament el recurs, en què la part que es recorre és el demandat Y1 i la demandada Y2, no compareguts en aquest recurs.

 

ANTECEDENTS DE FET

Primer. - Que pel Jutjat de Primera Instància núm. 2 de Mataró van ser vistes les actuacions indicades de judici declaratiu de menor quantia a instància de la X1 contra el Y1 i la Y2 en què es sol·licitava, havent al·legat prèviament els fets i fonaments de dret que considerava oportuns, que es dictés sentència en què es declarés la rescissió del contracte de compravenda formalitzada el 20 d'octubre de 1987, atorgada davant el notari Sr. Enrique Jiménez amb el núm. 1893 del seu protocol entre l'actora i els demandats, i s'ordenés la cancel·lació dels assentaments registrals causats per l'escriptura referenciada al Registre de la Propietat núm. 2 de Mataró i es condemnés els demandats al pagament de les costes processals.

Segon. - Admesa la demanda a tràmit, es va ordenar l'emplaçament dels demandats a fi de que en el termini legal compareguessin en les actuacions, personant-se en forma i responent la demanda, la qual cosa van fer oportunament mitjançant la seva representació processal, es van oposar a la demanda pels raonaments i fonaments que van considerar pertinents, i van demanar que es dictés sentència per la qual no es donés lloc a les pretensions de la part actora i que es mantingués la fermesa del contracte de compravenda que al seu dia van signar l'actora i els demandats. En el cas de que no siguin ateses les pretensions de la part demandada pel que fa a la fermesa de la relació contractual que es va establir al seu dia per la compravenda de la finca situada a la P, núm. 00 es dicti sentència alternativa en el sentit següent: a) Que es fixi el valor de la finca de la P, núm. 00. b) Que es faci la valoració exacta de les quantitats lliurades a compte per tots els conceptes descrits en la contestació de la demanda. c) Que s'indiqui la diferència que s'ha de pagar a la part actora. d) Que es doni la possibilitat de rescindir el contracte o, si escau, pagar la diferència que el jutjat fixi, donant a conèixer la lesió que ha patit la part actora. e) I en el cas que la part demandada exerciti la resolució del contracte, s'ha de determinar el valor que la part actora li ha de restituir per les quantitats lliurades a compte per la compravenda. Es condemni expressament a la part actora al pagament de les costes d'aquest judici, ja que ha estat interposat amb evident mala fe i negligència. Es va seguir el judici pels seus tràmits i l'esmentat jutjat va dictar sentència amb data 27 de juny de 1990, la part dispositiva de la qual és: «DECISIÓ: Que estimant la demanda interposada pel procurador Doménech, en nom i representació de Remedios T. C., contra el Y1 i Y2, he de declarar i declaro la rescissió del contracte de compravenda, formalitzat el 20 d'octubre de 1987, atorgada davant el notari Sr. Enrique Giménez, amb el núm. 1.893 del seu protocol entre la que avui és actora i els demandats, i ordeno la cancel·lació dels assentaments registrals causats per l'escriptura referenciada al Registre de la Propietat núm. 2 de Mataró, i condemno els demandats al pagament de les costes processals».

Tercer. - Contra l'esmentada sentència els demandats van interposar recurs d'apel·lació que va ser admès a ambdós efectes, es va substanciar l'alçada i la Secció Onzena de l'Audiència Provincial de Barcelona va dictar sentència el dia 1 de febrer de 1991, la part dispositiva de la qual diu: «DECIDIM: Que estimant el recurs d'apel·lació interposat per la representació del Y1 i la Y2, contra la sentència que va dictar l'Il·lm. Sr. Jutge de Primera Instància núm. 2 de Mataró el 27 de juny de 1990, en actuacions de menor quantia núm. 198/88 sobre rescissió de contracte de compravenda per lesió, instades per la X1, contra els apel·lants, hem de revocar i revoquem íntegrament la resolució anterior i per això desestimem la demanda formulada per la part demandant i eximim els demandats de les seves peticions, i imposem a la part actora les costes de primera instància i no fem pronunciament especial de les causades en aquesta alçada. I un cop ferma aquesta resolució, s'han de retornar les actuacions al Jutjat de procedència amb testimoni de la resolució per al seu compliment».

Quart. - Un cop rebudes les actuacions en aquesta Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, es va incoar el rotlle corresponent amb designa de ponent i havent-se acreditat en forma la mort de l'actora recurrent X1, amb els tràmits legals previs i el nomenament per edicte als seus hereus o drethavents, va comparèixer personant-se en forma el X2, que va acreditar la seva qualitat d'hereu i successor de l'esmentada difunta, que va ser tingut per part, i es van comunicar les actuacions conformement amb el que havia estat sol·licitat i previngut en l'art. 1.705 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i un cop retornades oportunament el procurador Sr. Jaime Bordell Cervelló que té la seva representació processal, va formalitzar el recurs de cassació per infracció de normes del dret civil comú i del dret civil de la compilació de Catalunya, que va fomentar en els motius següents:

1r.-Per trencament de les formes essencials del judici per infracció de les normes reguladores de la sentència, denunciat a l'empara del núm. 3r. primer incís, de l'art. 1.692 de la LEC.

2r.- Per error en l'apreciació de la prova basat en documents que són en les actuacions i que demostren l'error evident del que jutja denunciat a l'empara del núm. 4 de l'article 1.692 de la LEC.

3r.- Per infracció de l'art. 321, paràgraf 1r. i 2n. de la Compilació del dret civil de Catalunya i, relacionant-s'hi, l'art. 1.253 del Codi Civil, denunciat a l'empara del núm. 5è de l'art. 1.692 de la LEC.

Cinquè. - Lliurades les actuacions al Ministeri Fiscal per la finalitat i pel termini previngut en l'art. 1.709 de la Llei d'Enjudiciament Civil, van ser retornades amb l'escrit oportú i els tràmits oportuns previs, per interlocutòria de data 25 de juny darreres va admetre el recurs i es van comunicar les actuacions per a instrucció a la part recurrent, l'única que va comparèixer, i retornades oportunament es va assenyalar per a la vista el dia 24 d'octubre darrer, en què va tenir lloc. Hi va assistir el lletrat i el procurador de l'esmentat recurrent. El lletrat va informar donant suport a les seves pretensions i es va declarar el recurs vist per a sentència.

Essent Ponent l'Il·lm. Sr. Magistrat Joaquim Badía i Tobella.

 

FONAMENTS DE DRET

Primer. - L'agent exercita en la seva demanda l'acció de rescissió per lesió «ultra dimidium» de la compravenda formalitzada amb els defenents, perquè entén que el preu de 2.420.000 pessetes confessat en l'escriptura de referència és inferior al cinquanta per cent del valor real de la finca transmesa que és estimat pericialment en 14.000.000 de pessetes. Malgrat que la demanda expressa les circumstàncies del contracte referides als antecedents personals i al comportament de les parts mentre es va fer i després del seu atorgament, que donen a entendre un possible vici contractual que suposaria la manca del ple consentiment de la venedora i que podria fins i tot afectar la validesa del negoci jurídic, resulta evident que l'única acció que exercita en aquestes actuacions és la rescissòria per lesió, que regula l'article 321 i següents de la Compilació del Dret Civil de Catalunya.

Els defenents s'oposen a la demanda i sostenen que al preu confessat en l'escriptura s'hi ha d'afegir el valor de l'usdefruit de la finca que en el mateix moment de l'operació es va cedir a la venedora i que valoren en quatre milions de pessetes i que la compravenda va ésser atorgada en compensació dels beneficis rebuts dels defenents i als serveis i atencions que aquests li van prestar durant els molts anys en què la varen assistir i que l'actora els va voler compensar mitjançant l'atorgament de l'escriptura de referència i per això la causa del contracte és també la gratitud i la liberalitat de l'atorgant i atès que la compravenda no és exclusivament onerosa queda exclosa de la previsió del paràgraf primer de l'article 321 de la Compilació i és d'aplicació el segon paràgraf del mateix article que exclou la rescissió en aquests supòsits. Contra la sentència del Jutjat de 1a. Instància de Mataró el dia 27 de juny de 1990 estimativa de la demanda, els defenents van interposar recurs d'apel·lació davant la Secció 1a. de l'Audiència Provincial de Barcelona que donà lloc a la revocació íntegra de la sentència anterior i a la desestimació de la demanda, i va absoldre els defenents de les seves peticions. Es va interposar en temps i forma, recurs de cassació contra aquesta sentència davant la Sala Civil del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a l'empara dels números 3, 4 i 5 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil i pels motius que s'analitzen a continuació.

Segon. - En el primer motiu del recurs, que es fonamenta a l'empara del número tres, incís primer, de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, es denuncia la violació de les formes essencials del judici, per infracció de les normes reguladores de la Sentència que assenyala l'article 359 de l'esmentada llei processal, segons el qual les sentències han d'ésser clares, precises i congruents amb les demandes i amb la resta de pretensions deduïdes oportunament en el plet.

El recurrent sosté que la Sala ha resolt sobre una qüestió que no es la que van plantejar les parts: la Sentència és incongruent per «extra petitum» perquè aquesta afirma que en la compravenda de la finca no hi ha hagut cap preu i com que el negoci no resulta onerós, no escau l'acció rescissòria per lesió «ultra dimidium», la qual cosa obliga a desestimar la demanda, afirmació que cap dels litigants no ha sostingut.

És cert que la congruència que exigeix la llei processal a les sentències respon al principi rogatori i ha de ser el resultat de la comparació entre les pretensions concretades per les parts i la resolució judicial. La congruència exigeix, per tant, que la sentència respecti els mateixos elements que els litigants han aportat al propi plet com a matèria, i que és la que ha d'utilitzar el qui jutja. És a dir, el que estableix l'article 395 de la Llei d'Enjudiciarnent civil és la necessitat que entre la part dispositiva d'una resolució judicial i les pretensions oportunament deduïdes per les parts contendents durant la fase expositiva del plet hi hagi la màxima concordança i correlació, tant pel que fa als subjectes integrants de la relació jurídica-processal com pel que fa a l'element objectiu entorn del qual gira la controvèrsia.

D'acord amb aquestes consideracions, cal examinar la Sentència dictada el dia 1 de febrer de 1991 per la Secció 1a. de l'Audiència Provincial de Barcelona en les actuacions presents i de la seva anàlisi es constata que no pot estimar-se viciada de cap tipus d'incongruència ni hi ha «extra petitum», sinó que s'ajusta i adequa a les pretensions deduïdes per les parts en el procés i per tant no pot prosperar i ha de decaure aquest motiu de cassació per les raons que seguidament s'exposen:

a) La Sentència en la seva part dispositiva expressa textualment que: «hem de revocar i revoquem íntegrament l'anterior resolució, i per això desestimem la demanda formulada per la part demandant i absolem els demandats de les seves peticions».

Per tant, es tracta d'una sentència absolutòria i en termes generals aquestes sentències no poden ésser incongruents, llevat que es basin en una excepció no al·legada ni estimable d'ofici, perquè l'absolució i la desestimació decretades, resolen tots els punts litigiosos de manera implícita i solament aquests, i amb aquesta declaració escueta n'hi ha prou per haver de considerar congruent la resolució dictada. S.T.S. de gener de 1975, 6 de juliol i 29 de setembre de 1983, 20 d'octubre de 1984, 6 de març, 16 d'octubre, 17 i 22 de novembre i 31 de desembre de 1986, 11 de febrer de 1972, 3 de febrer de 1973 i 21 d'abril i 30 de juny de 1988.

b) La Sala en la seva sentència no s'allunya dels fets invocats en els escrits inicials del litigi, sinó que, tal com manifesta ella mateixa, valora la seva realitat amb l'apreciació conjunta de la totalitat de les actuacions judicials.

Efectivament, l'agent en l'escrit inicial d'aquest procediment exercita l'acció rescissòria per lesió «ultra dimidium» del contracte de compravenda de la casa assenyalada amb el número 00 del carrer de Cuba de Mataró formalitzat amb els defenents el dia 20 d'octubre de 1987 mitjançant l'escriptura pública autoritzada pel notari d'aquella ciutat el senyor Enrique Jiménez amb el número 1.893 del seu protocol. Al·lega un possible vici o error en el consentiment de la venedora, persona delicada de salut que vivia sola i la captació dolosa de la seva voluntat per part dels defenents, antecedents que podrien afectar la validesa del contracte, però que no tenen consideració en aquest procés per raó de l'acció exercitada. L'agent postula únicament, d'acord amb l'article 321 i següents de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, l'acció per la resolució del contracte en estimar que ha sofert lesió en més de la meitat del preu just. Fa una petició subsidiària d'indemnització si no los possible la rescissió perquè la finca hagués estat tramesa a un tercer de bona fe, supòsit que no s'ha produït.

La part defenent s'oposa a la pretensió deduïda manifestant que el preu confessat, que figura en l'escriptura de compravenda, respon estimativament a l'import dels serveis, atencions i lliuraments d'aliments, vestits i medicines que els compradors, durant molt de temps, van prestar a la venedora i que aquesta va voler compensar i agrair amb l'atorgament de la compravenda per tal que els defenents rebessin el que era seu i en la súplica demanen que: «es dicti sentència per la qual no es doni peu a les pretensions de la part actora i que es mantingui la fermesa del contracte de compravenda que al seu dia l'actora i els demandats van signar». Així mateix la súplica diu: «En el negat supòsit que no fossin ateses les pretensions de la part demandada quant a la fermesa de la relació contractual que es va establir al seu dia per la compravenda de la finca situada a la P núm. 00 es dicti sentència alternativa en el sentit següent». A continuació la defenent demana que es fixi el valor de la finca i l'import de les prestacions efectuades per tal de poder pagar en el seu cas la diferència corresponent o bé recuperar el valor de les prestacions segons li convingui.

Tenint en compte la naturalesa del litigi, la sentència dictada per l'Audiència de Barcelona no pot esdevenir incongruent atès que en desestimar la demanda es limita a no donar peu a les pretensions de l'agent d'acord amb el «petitum» primer dels defenents. No entra, perquè no cal ni és oportú, a resoldre les peticions subsidiàries de les parts ja que no s'han produït els supòsits en què es basen.

c) Finalment la sentència raona i justifica la desestimació de la demanda pel fet la causa del contracte que es pretén rescindir, «no és onerosa sinó totalment o en part gratuïta perquè es percep raonablement un component de liberalitat dins de la multitud de formes sota les quals es manifesta una causa encoberta en un negoci indirecte per tal d'obtenir mercès a aquest negoci objectius que no són els que permeten l'estructura del mateix negoci».

Considera per tant que la relació contractual reflectida en l'escriptura de compravenda, motiu del litigi, la constitueix un «negotium mixtum cum donatione» i la seva causa es el resultat de la fusió de dues altres causes, una onerosa «causa debendi» per la qual es compensen i es paguen els serveis i prestacions econòmiques atorgades pels defenents a l'agent i que és la que serveix a la figura contractual utilitzada i una altra encoberta de caràcter liberal que resulta de l'«animus donandi» per la qual la venedora expressa la seva gratitud als compradors fent-los donataris de la diferència del valor del que s'ha transmès. Això explica i justifica el desequilibri que hi ha entre el preu en venda de la finca i l'import de les prestacions assistencials i econòmiques fetes i enerva l'acció exercitada per aplicació del paràgraf segon l'article 321 de la Compilació al·legada dels defenents St. 18 de novembre de 1970. Per això, de les anteriors consideracions cal concloure que no hi ha incongruència en la Sentència recorreguda i per tant no es pot admetre i s'ha de desestimar aquest primer motiu de cassació.

Tercer. - El segon motiu de cassació es fonamenta a l'empara de l'ordinal quatre de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil atès que el recurrent considera que hi ha un error en l'apreciació de la prova basat en documents que són en les actuacions.

La part recurrent impugna la certesa de l'afirmació que conté la Sentència segons la qual «el fedatari públic va advertir a la venedora sobre el que aquesta estava realitzant i gràcies a la seva intervenció es va subscriure el document privat pel qual els compradors cedien a la venedora l'usdefruit vitalici de la finca i es comprometien a no alinear-la ni gravar-la fins que s'hagués extingit l'esmentat usdefruit», sostenint que la Sala ha comès error amb aquesta afirmació ja que no resulta de la prova documental aportada, atès que el notari, successor del que va autoritzar la compravenda, en remetre la còpia de l'escriptura i del document en què es pactà l'usdefruit, diu: «Que, amb motiu del lliurament de la còpia de la compravenda sol·licitada, ha resultat que el document privat era a l'interior de la matriu de compravenda per exemplar duplicat, però sense formar-ne part. El document no estava protocol·litzat ni en constava acta de dipòsit ni, segons el que sap aquest notari, hi havia resguard particular de cap tipus de dipòsit. Per això considera que escau acomplir el manament, i aportar els originals que s'han trobat, i de l'existència dels quals el notari ha estat assabentat amb motiu de l'esmentada recerca i del lliurament, sense que aquest document privat formi part del protocol, de què com a successor m'he fet càrrec».

L'esmentada afirmació de la Sentència no queda desvirtuada per la comunicació del notari successor, com pretén el recurrent, atès que la Sala es basa no solament en l'examen dels documents aportats, que si bé no expressen el fet tampoc el contradiuen, sinó que l'apreciació conjunta de la totalitat de les actuacions i aquest particular sí que resulta de la prova testifical on el testimoni de la part defenent advera el fet que la sentència recull. Per poder estimar l'existència de l'error, l'afirmació de la sentència hauria de resultar contradictòria amb els documents incorporats a les actuacions i aquests haurien de demostrar l'equivocació de qui jutja, supòsit que no es dóna en el cas que analitzem. S.T.S. de 23 de març, 17 de juliol i 15 de setembre de 1985, 30 d'abril de 1986, 23 de maig i 15 de juny de 1987, i 10 de febrer de 1988. En conseqüència, atès que no existeix error en l'apreciació de la prova basada en els documents que obren en les actuacions i no aparèixer demostrada l'equivocació del qui jutja perquè no ha estat contradita pels altres elements probatoris, cal també desestimar com desestimem aquest segon motiu de cassació.

Quart. - Atès que no hi ha l'enllaç precís entre els fets demostrats en les actuacions i la presumpció que dedueix la sentència sobre l'existència d'un ànim de liberalitat de l'actor en l'atorgament de l'escriptura de compravenda, el recurrent interposa un tercer i últim motiu de cassació a l'empara del núm. 5 de l'article 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil ja que aquesta estimació implica l'aplicació del paràgraf segon de l'article 321 de la Compilació del Dret Civil de Catalunya i la manca d'aplicació del paràgraf primer del mateix precepte legal, i és conseqüència de l'aplicació incorrecta de l'article 1.253 de Codi Civil.

La determinació del nexe lògic i directe necessari per apreciar una presumpció constitueix un judici de valor que es reserva al qui jutja i que cal respectar mentre no s'acrediti la seva manca de raonabilitat. Solament que no hi ha un enllaç precís i directe segons les regles del criteri humà entre el fet base i la presumpció deduïda, aquesta es pot revisar si cal desestimar-la en cassació. S.T.S. de 7 i 10 de març i 1 d'abril de 1983.

En el cas present, la presumpció a què arriba la Sala quan manifesta «percebre raonablement un component de liberalitat» per part de l'agent en l'atorgament de l'escriptura de compravenda entra en el fons del litigi i valora segons el seu criteri i atribucions el conjunt de les al·legacions de les parts i la totalitat de la prova practicada. Aquesta no se centra en la determinació del valor real de la finca que pràcticament no es discuteix per les parts, sinó en la motivació del contracte. En el debat, tant en la fase expositiva com en la probatòria, es relaten i proven fets similars que fan referència, tots ells, a les recíproques relacions mantingudes pel litigants durant una colla d'anys i que, segons els defenents, eren quasi familiars, mentre que segons l'agent eren de simple amistat, però que, en tot cas, van donar motiu a la compravenda i a l'existència d'un sentiment inicial de reconeixença i agraïment confessat, fins i tot, per la pròpia part actora, si bé aquesta sosté que va ésser objecte d'una captació dolosa de la seva voluntat ateses les circumstàncies personals en què es trobava. Per tant, la Sala per resoldre el litigi en els termes en què és plantejat, ha d'entrar necessàriament a analitzar i valorar aquesta relació, per determinar la causa real del negoci jurídic a què va donar lloc i, en aquest cas, les presumpcions judicials són un medi hàbil de prova i es deriven directament dels fets que es debaten. A més, cal tenir present, com expressa el Tribunal Suprem en la seva sentència de 16 de setembre de 1988, que la simulació quasi mai presenta prova directa de la seva existència, atès el desig de les parts en ocultar-la, i per tant, haurà de fonamentar-se en presumpcions que condueixin al qui jutja a l'apreciació de la realitat existent. L'íntima relació de les parts i les atencions i mostres d'afecte rebudes per l'agent dels defenents, que s'acrediten plenament i l'atorgament simultani a l'escriptura de compravenda d'un testament que fa hereus universals els defenents poden donar perfectament lloc a la presumpció de l'existència d'un «animus donandi» que juntament amb la voluntat de satisfer els favors rebuts i les despeses ocasionades són causa del «negotium mixtum cum donatione» com sosté la part demandada i estima la sentència en dir que la causa del contracte no és ben bé del tot onerosa, sinó expressiva de la liberalitat de l'agent. Per tant, la presumpció deduïda en la sentència és perfectament lògica, relacionada amb els fets resultants de la prova, i adequada al cas segons les previsions que tenen en compte els articles 1.215 i 1.249 del Codi civil i la innombrable jurisprudència del Tribunal Suprem expressada en les sentències com les de 29 de setembre i 21 de novembre de 1956, 21 de setembre de 1959, 25 de març de 1965, 20 de gener de 1972 i 30 de juny de 1988. Tot i que en el comportament posterior a l'atorgament de l'escriptura els defenents van mostrar la seva ingratitud i van provocar el penediment de l'agent, la qual cosa no es valora en aquest procediment per raó de la naturalesa de l'acció exercida.

En conseqüència també és procedent desestimar aquest tercer i últim motiu de cassació.

Cinquè. - S'imposen les costes del recurs a l'agent conformement amb les pretensions que conté l'últim paràgraf de l'article 1.715 de la Llei d'Enjudiciament Civil.

Per tot el que s'ha exposat, EN NOM DEL REI I PER L'AUTORITAT QUE ENS HA ESTAT CONFERIDA

 

DECIDIM:

Que hem de declarar i declarem la desestimació del recurs de cassació interposat per la representació processal de la senyora X1 i fonamentat per la del senyor X2, hereu i successor de l'anterior per raó de la seva defunció, contra la sentència dictada per la Secció 1a de l'Audiència Provincial de Barcelona de data 1 de febrer de 1991, i condemnem la part recurrent al pagament de les costes del recurs. S'ha de lliurar certificació d'aquesta Sentència que s'ha de trametre a l'Audiència juntament amb totes les actuacions que es van enviar al seu dia.

Aquesta és la nostra Sentència que pronunciem, manem i signem.

 


Universitat de Girona ©Projecte Norma Civil
Institut de Dret Privat Europeu i Comparat

Universitat de Girona

Webmaster: Dr. Albert Ruda